dimarts, 23 de febrer del 2021

CAP A UN NOU FUTUR, SI DÉU VOL. DALUT I RE`´UBLICA

Cap a un nou futur, si Déu vol. Salut i República

22/02/2021. Article publicat a SAÓ. (El Repunt 53)

El passat diumenge 14 de febrer, el triomf rotund dels partits independentistes catalans i la derrota sense pal·liatius dels espanyolistes, hauria de fer canviar moltes coses, a casa nostra, a la Moncloa i a Europa. Per començar, a casa nostra és imprescindible no repetir els errors i els combats interns i s’ha d’imposar el seny, si això no és una utopia. A la Moncloa i en general a tot arreu de l’estat, s’ha d’entendre que això d’España una, grande y libre del franquisme s’ha acabat, perquè els qui s’ho creien ja han vist que no era cert, i que si Espanya és alguna cosa, ho serà pel conjunt de les seues autonomies i no per la supremacia de cap, que també era una idea franquista; també ha quedat clar que Catalunya és una nació sotmesa que vol i exigeix el reconeixement de la seua sobirania, cosa que abominava el franquisme. Finalment vull pensar que el destí d’Espanya i de Catalunya ha de ser l’enteniment i la col·laboració, en el si d’una Europa de les Nacions. Si l’Espanya derrotada en les eleccions catalanes s’avé a reconèixer-ho, hi haurà marxa per a tots; contràriament, continuarà el conflicte, que no acabarà mai.

 És evident que s’ha de revisar la Constitució actual. Els juristes i especialistes en constitucions, uns diran que és possible, com ja s’ha fet quan els ha convingut; els immobilistes i puristes diran que ni pensar-ho, que el text és intocable. Tenen raó els primers perquè la mateixa Constitució proclama que la poden modificar, seguint un procés que s’hi preveu. Com si hi ha un conflicte els jutges han de dir la seua, els polítics s’han de posar a la feina abans que ho facen aquells i arribar als corresponents acords, exactament com feren els polítics que elaboraren el text constitucional actual, de manera que als jutges se’ls ha de donar la feina feta, perquè si es posen a opinar poden ser terribles i/o perversos, com tenen acreditat. I els polítics han de pensar, quan ho facen, que tracten de salvar l’Estat, i el benestar dels veïns i veïnes que el conformem. No seríem els únics a reformar la constitució, perquè tots els països ho fan de tant en tant i algú, com Suïssa, pràcticament tots els anys. Es tracta de discutir i consensuar uns textos i posar-los al dia i presentar-los en referèndum a l’opinió del veïnat: Això és el que es fa quan hi ha democràcia, que ací encara no tenim, com diu Iglesias.

S’han de reformar l’encaix de Catalunya, del País Basc i de tot el sistema autonòmic, el dels valencians entre els primers. S’ha de reformular el sistema polític, perquè la gent elegisca entre la monarquia o la república, ja que el sistema actual fou imposat per Franco i això és insuportable. I s’ha de reformular la mateixa existència del Senat i les Diputacions, denunciar el concordat amb el Vaticà i recuperar les propietats intitulades pels bisbes catòlics, revisar les relacions amb les religions i la laïcitat de l’Estat… Ara és un bon moment, possiblement el millor que hem tingut des que la monarquia abandonà les responsabilitats i s’exilià, en 1931, se superà la dictadura (o estem en vies de superació) i amb les ganes que tenim, uns més que altres. Parodiant el tràgic parte de guerra de Franco, és el moment de dir que derrotat el que quedava de l’antic règim, la guerra ha acabat i que, signada la pau, tothom ha de posar-se a la feina! Jo ho trobe fins i tot bonic, com un conte de fades. Perquè el que s’ha de fer és pensar i actuar amb enteniment i amb realisme i no passionalment, ni romànticament; s’ha de ser objectiu.

Els infortunis moltes vegades ens transformen i ens fan rebaixar les vanes pretensions, els fums i les enganyoses il·lusions. La pandèmia que ens està fent patir tant, hauria d’haver-nos servit per a veure la futilesa de les coses, com li passà al duc de Gandia Francesc de Borja quan contemplà el cos putrefacte de l’emperadriu Isabel que ell conduïa a Granada on l’havien de sebollir i s’exclamà que “mai més serviria un senyor que se li pogués morir”. El desengany del duc fou tan gran que abandonà la vida pública, es féu jesuïta i arribà a sant; prèviament, però, tingué temps de ser lloctinent de Catalunya, on s’enfrontà a la Generalitat, mira per on.

A nosaltres els infortunis ens han arrossegat al llarg de tota la història i sempre ens ha tocat rebre. Ara, però, els perdedors són els espanyolistes més obcecats, representats pels seus partits que s’autodenominen constitucionalistes. Ara o mai, doncs. Seria una irresponsabilitat i una ingenuïtat imperdonables que desaprofitàrem l’ocasió de redreçar, o d’intentar-ho, la mala gestió dels espanyols al llarg de la història, imposats a governar-nos amb menysteniment de la nostra voluntat. És qüestió del seu tarannà, de la seua manera de veure les coses i d’obrar, tan distinta de la nostra. Així és com els ha anat i fent un repàs del procés independentista de les repúbliques americanes, asiàtiques, africanes i europees, del món que havia estat el famós imperio espanyol, es veu claríssimament que les colònies i països dominats, se’ls varen treure de sobre amb desavinences, persecucions i guerres. De tot allò sols els quedem dos ciutats i quatre illots d’Àfrica, els canaris, els bascos i nosaltres (vull dir els Països Catalans). El problema dels espanyols és que haurien d’haver après dels errors que cometeren, per no haver-los de repetir i encara són a temps.

Jo he escrit altres vegades que els records que tenen aquells pobles, inclosos portuguesos i holandesos, és tan negatiu que no volen saber res de les bajanades de la madre patria, ni d’amors filials ni fraternals. És aconsellable recercar els himnes oficials de totes aquelles repúbliques i veure el que diuen de la pérfida raza ibérica, de com els sotmeteren i de com se’ls feren fora i de com s’ho faran si hi tornen mai. La mateixa manera de commemorar el 12 d’octubre, és exactament a l’inrevés del que fan ací. Fins i tot disposen de marededéus que els protegeixen dels espanyols, com la de la Batalha gràcies a la qual les tropes portugueses derrotaren les castellanes, com la Pilarica quan derrotà els francesos.

A finals del segle XIX, quan ja no quedava pràcticament massa “imperi”, continuaren perdent Cuba, Puerto Rico i les Filipines. En el segle passat, Franco perdé el Marroc, la Guinea, Ifni i el Sàhara. Després el PP va estar a punt de perdre una petita illa, Perejil, que gràcies a l’heroismo de Trillo i d’Aznar ‘salvaren’, quedant-se de moment amb l’illa i amb les cabres que l’habitaven. Els marroquins tenen pendents la recuperació de les dues ciutats, la famosa illa de Perejil i uns illots de la seua costa nord. No s’ha resolt el problema canari, ni basc, ni català, ni tampoc la reivindicació espanyola de Gibraltar, en aquest cas, però, a favor seu. Nosaltres també hem de reclamar la Catalunya Nord, que els espanyols regalaren als francesos, en contra de la nostra voluntat i dels nostres drets.

Escric tot açò, de nou i amb la millor de les intencions, perquè comencen a pensar d’altra manera de com ho han fet sempre, especialment perquè ho pense l’esquerra espanyola (la dreta no té remei). Un govern de socialistes i de podemites, sostingut per partits esquerrans i nacionalistes de la perifèria, és una gran oportunitat. Llàstima que els “pensadors” espanyols i àdhuc els historiadors, estiguen ancorats en la interpretació decimonònica i canònica de la història, com també fan conseqüentment molts mitjans d’informació  Cal que comencen a revisar els seus textos, a depurar-los d’incoherències, de mitificacions i de mitificacions.

El futur peninsular pot ser una altra cosa si s’instaura una federació de repúbliques ibèriques, perquè es resoldrien els conflictes amb els bascos i amb nosaltres, es podrien atendre altres reivindicacions, gallegues, andaluses, gibraltarenyes, rosselloneses… I Portugal, estic segur que acceptaria de bon grat formar-hi part d’aquest nou estat federal. Aquest sí que és un debat interessant i positiu, parlar de redreçar, d’esmenar errors, de convivència, del futur. Pot ser que així uns i altres viuríem, treballaríem i dormiríem millor i una República Ibèrica afloraria en un nou món de pau i prosperitat i aleshores sí que la república ibèrica podria ocupar un lloc preeminent, que no el d’ara, a Europa.

Acabe aquestes reflexions al mateix temps que han empresonat un cantant raper, Pablo Hasél, per fer crítica política contra la monarquia i altres bajanades innocents. Gràcies a la salut de la joventut, els carrers i les ciutats s’han omplert de protestes en defensa de la llibertat d’expressió. He penjat al facebook la següent reflexió al respecte, que crec oportú d’incorporar a l’article d’avui: “M’han cridat a defensar la llibertat d’expressió, la falta de la qual ha dut a la presó el raper Pablo Hasél i a criticar els excessos policials i les conductes sàtrapes i dubtoses dels delegats del govern central que han reprimit les legítimes protestes dels joves. Com també he vist les absurdes declaracions dels polítics que suposàvem d’esquerres, entre ells l’alcalde socialista del meu poble (Silla), justificant la repressió, per tot plegat he sentit una commoció profunda, que vull manifestar, perquè és la mateixa que sentia quan era jove i també ens exigien el silenci o multes, tribunals i presó; quan els grisos i la secreta ens apallissaven pel carrer i ens cercaven de nit (que volen aquesta gent que vénen de matinada, cantava Mª del Mar Bonet); quan els governadors exercien de pilatos condemnant els joves que protestàvem sense més explicacions que les denúncies policials; quan no teníem garanties jurídiques segures; quan hi havia tants ensenyants, escriptors, artistes, polítics i sindicalistes empresonats o exiliats… Aleshores cantàvem, que nosaltres no som d’eixe món (Raimon). Ara he sentit la commoció de comparar els meus records amb l’actualitat i he pensat que pràcticament estem on estàvem.

 Defensar la llibertat d’expressió, com la política, la sindical, la sexual, de càtedra, de religió, com totes les llibertats democràtiques que retòricament consagra la mateixa Constitució, és incompatible amb justificar les repressions judicials i policials. Exigisc, doncs, la llibertat de Pablo Hasél i també la dels presos i exiliats polítics i dels rapers i artistes. Crec que la policia, la justícia i el govern central i els seus delegats i delegades s’han excedit en les seues funcions, traint la democràcia, que és el poble lliure. Llibertat i amnistia, exigíem aleshores i … continuem on estàvem.

 

ELS FRANCOFEIXISTES I ELS POPULARS

 

ELS FRANCOFEIXISTES I ELS POPULARS
 
Article publicat a Levante-EMV el 20 de febrer de 2021
 
La il·lusió d’ésser reines, ni que siga per un dia, cega l’enteniment de molta gent i tothom es mor per un moment de glòria i per això la història està plena d’accions banals protagonitzades per aquest tipus d’individus i d’indivídues. Pose per cas els polítics en les eleccions, que no fan bé si s’encanten en aquestes il•lusions glorificadores, que en política són encara més efímeres que en la vida real. Ho dic perquè tothom sap que el guanyador d’unes eleccions no és qui més vots obté en les urnes, sinó el qui més n’obté dels parlamentaris elegits i per això Illa, la nit del 14-F guanyà les eleccions de manera efímera, perquè n’havia d’obtenir 68 vots o més dels parlamentaris i féu massa curt (33 de 135). 
 
Per la seua banda, ERC, JxCat i la CUP, entre els tres sumen més vots tant en les urnes com en els parlamentaris (76 de 135) i Pere Aragonés serà nomenat president de Catalunya. Els vots independentistes sumen més que tota la resta de partits junts i podran tirar endavant tant l’amnistia com el referèndum. I podran governar Catalunya amb projectes i pressupostos sòlids i estables. Si els Comuns no baden (8 vots), podran afegir-se al grup dels guanyadors, o quedar-se en Bàbia fent costat al gran perdedor socialista. 
 
Des de l’Estat,,Sanchez i Iglesias (amb el suport d’ERC) han de gestionar els temes més urgents que plantejarà el .govern català i han de governar Espanya (picabaralles internes, pandèmia, l’economia i el repartiment dels ajuts europeus, reformes constitucionals...). La dreta ridícula de populars i ciutadans (9 vots), si es dediquen a tapar-se les vergonyes i prendre porgues, també en tenen prou, a més de cercar nova casa i assumir la pròpia història i l’herència miserable que han rebuda o canviar de psiquiatra. 
 
L’extrema dreta franco-feixista i voxista, ha obtingut 11 escons. D’on ha eixit aquesta gent, d’altre planeta? Doncs no, ja hi eren a Catalunya, i ara, com ex-votants del PP i de C’s, s’han reubicat en VOX. I així, si la dreta obtingué 40 vots en 2017 i ara s’ha quedat amb 22, no han augmentat la representació, sinó que n’han perdut, tot i deixant al descobert que el franco-feixisme ja estava incardinat al seu si, com molts sempre dèiem. Per això els populo-ciutadans han d’obrir l’ull, perquè el monstre que han alimentat i amb qui han pactat, acabarà menjant-se’ls pel garró...

Textos a facebook els 19 i 20 de 2021

 

 EN DEFENSA DE LES LLIBERTATS

AMB MÉS LLENYA NO S'APAGA EL FOC

Textos publicats a facebook els dies 19 i 20 de febrer de 2021

EN DEFENSA DE LES LLIBERTATS (19-2)

M’han cridat a defensar la llibertat d’expressió, que ha dut a la presó al raper Pablo Hasel i a criticar els excessos policials i les conductes sàtrapes i dubtoses dels delegats del govern central que han reprimit les legítimes protestes dels joves. Com també he vist les absurdes declaracions dels polítics que suposàvem d’esquerres, entre ells l’alcalde socialista del meu poble (Silla), justificant la repressió, per tot plegat he sentit una commoció profunda, que vull manifestar, p’erquè és la mateixa que sentia quan era jove i també ens exigien el silenci o multes, tribunals i presó; quan els grisos i la secreta ens apallissaven pel carrer i ens cercaven de nit (que volen aquesta gent que venen de matinada, cantava Mª del Mar Bonet); quan els governadors exercien de pilatos que condemnaven els joves que protestàvem sense més explicacions que les denúncies policials; quan no teníem garanties jurídiques segures; quan hi havia tants ensenyants, escriptors, artistes, polítics i sindicalistes empresonats o exiliats... Aleshores cantàvem, que nosaltres no som d’eixe món (Raimon). Ara he sentit la commoció de comparar els meus records amb l’actualitat i he pensat que pràcticament estem on estàvem.

 Defensar la llibertat d’expressió, com la política, la sindical, la sexual, de càtedra, de religió, com totes les llibertats democràtiques que retòricament consagra la mateixa Constitució, és incompatible amb justificar les repressions judicials i policials. Exigisc, doncs la llibertat de Pablo Hasel i també la dels presos i exiliats polítics i dels rapers i artistes. Crec que la policia, la justícia i el govern central i els seus delegats i delegades s’han excedit en les seues funcions, traint la democràcia, que és el poble lliure. Llibertat i amnistia, exigíem aleshores i ...continuem on estàvem.

 

 AMB MÉS LLENYA NO S’APAGA LA FOGUERA (20-2)

 Supose que ningú dels que estem intercanviant-nos opinions acceptem cap acció violenta, però cap, ni la dels joves violents ni la de la policia. Com és possible evitar-la? Cal anar al fons de la qüestió, on s’inicia el foc, intentar apagar-lo i que no es propague i jo crec que hi ha tres factors a considerar:

 1. que no tenim una democràcia com necessitem, ni s’ha reformat el codi penal per a equiparar-lo al de les nacions veïnes, ni s’ha reconegut la llibertat d’expressió, ni d’altres. La prova és que el govern diu ara, en 2021, que van a reformar les lleis, que van a democratitzar el Consell Judicial arribant a un acord amb la dreta, etc. Seria perfecte que foren àgils i que no s’entretingueren massa i així ni els rapers més desaforats, com Hasel, anirien a la presó, per moltes barbaritats que canten, ni ningú hauria de jugar-se la cara per ells, etc.

 2. que la policia, els seus comandants, consellers i ministres, poden afinar les seues actuacions i exercir-les sols contra els incontrolats i no llançant escopetades al vol. L’actuació de la policia és necessària, però si és controlada i proporcionada, perquè sinó pot ser contraproduent: la violència crida la violència i cal evitar que tot acabe en una guerra amb danys “col•laterals”, que diuen els estrategs.

 3. que la situació de la joventut és molt tràgica, més que mai, amb una taxa d’atur insuportable i unes perspectives nefastes, cosa que provoca desànim, profundes inquietuds i ràbia entre la gent jove, que és el futur de la societat. És lògic que hi haja, en un totum revolutum com els que estem veient, minories que es dediquen a pegar foc a la barraca... Cal, doncs, establir projectes positius de cara a la joventut, que els done , com a mínim, les mateixes esperances de futur que teníem els actuals “majors”, quan érem joves.

 

RESPOSTA A VICENTXU I PACO GINER

 Resposta mitjançant facebook, a un escrit de Vicentxu i de Paco Giner, a un escrit seu el dia 19/2/2021

 fACEBOOK 15/2. RESPOSTA A VICENTXU I A PACO GINER

El meu amic i sociòleg Vicent Sant Ramon escriu que “els independentistes (catalans) tenen suficients arguments per impulsar una DUI. És hora que algun dels partits estatistes, si tenen un caire veritablement demòcrata, assumisquen la necessitat d'un referèndum. La responsabilitat hauria de recaure en el PSOE, que és una illa de representació en meitat de l'oceà independentista. Crec que seria així en qualsevol estat de cultura democràtica, consistent, arrelada i de caire obert i cívic. A l'estat espanyol ni s'ho plantejaran”. Sant Ramon demana comentaris i opinions i un altre amic, aquest psiquiatra, Francesc Giner, li respon “a vore quan els nostres líders opinen en públic paregut a tu”.

Jo estic totalment d'acord amb els dos, però remarcant que hi ha un problema a resoldre en casa, prèviament: que els independentistes es posen definitivament d'acord, sense reserves i democràticament, reconeixent l'hegemonia d'ERC i es posen a la feina per aconseguir l’amnistia i el referèndum. O començaran, de nou, a pegar-li voltes al nano?
Als Països Catalans mai no s’havia produït una victòria tan rotunda sobre les tropes espanyolistes com la de diumenge passat: els socialistes han fet curt, els populars i Ciutadans, han fet el ridícul, i els voxistes, el que han aconseguit ha estat a costa dels seus col•legues de la dreta espanyola. La qüestió, però, per a nosaltres, és evitar que aquests es refacen, perquè la guerra no està totalment guanyada.

ESPANYA "NO HAY MAS QUE UNA"

 ESPANYA "NO HAY MAS QUE UNA"

Article publicat a SAÓ el  09/02/2021         El Repunt 52

Quan durant la postguerra Pepe Blanco cantava que “Espanya no hay más que una” els més agosarats i de confiança déiem que si n’hi hagueren dos, tots estaríem fent la maleta per a marxar de la d’ací. En efecte, Espanya és un estat singular, únic i sense parió, potser el que més de tota Europa i per això Borrell s’inventà la marca España (a Espanya li diuen Borrel i ell ni s’immuta; ell també és singular). Contràriament al que pensen així, els europeus ens troben tan singulars, però pels polítics lladres i consentits que tenim; pels militronxos perillosos i armats; pels bisbes dubtosos i poc cristians; i per l’estrafolària submissió a la monarquia. Per tot això estem, tots plegats, els espanyols de bona gana i els desganats, permanentment en el punt de mira d’Europa, perquè el que passa ací no ho consenteixen allà i per això mantenen tant de recel.

Sobre els polítics lladres tenim ara mateix un bon exemple que Europa contemple, el judici contra grans figures del PP, algunes de la primera línia de comandament de l’estat. L’acusació que els fa la fiscalia és més pròpia de les repúbliques bananeres que d’un país europeu: acceptar diners en negre d’industrials i constructors a canvi de concessions en obres i projectes; repartir-se entre els caps del partit sobresous, també en negre; impedir l’actuació de la justícia, manipulant-la o intentant-ho… Com tota la corrupció ve de l’època de Fraga i d’Aznar, ja té collons, més de quaranta anys! A Europa, si cap polític fa res d’això, o dimiteix o el cessen i políticament desapareix per sempre. Al Japó van més enllà i els mateixos infractors es fan l’harakiri. Ací els lladregots encara es fan els valents i els màrtirs i tots conserven la paga. A Europa es meravellen, doncs, que ací siga diferent, quina vergonya! Per a posar-hi fre a tant de desgavell crec que hauria d’haver-hi una llei perquè els partits se’n feren càrrec dels diners mangats pels seus representants i que aquests foren apartats immediatament dels càrrecs per un tribunal especialitzat i urgent.

Pel que fa als militronxos (paraula composta, que m’he inventat ara mateix, formada per militar i “tronxo”, en el sentit de curt d’enteniment, em referisc als militars impulsius, temeraris i armats, que enyoren l’estat franquista, que adoctrinen la tropa amb idees revengistes i antidemocràtiques i que volen acabar amb els enemics de la “pàtria”, fins i tot afusellant vint-i-sis milions de ciutadans i ciutadanes. Els hi ha de dues classes, els militronxos d’acadèmia i els del cigró (en castellà chusqueros), però poden ser igualment perillosos. Encara recordem l’intent de cop d’estat del 23-F de 1981, dit de Tejero, però on hi havia generals i civils colpistes de la part més alta de l’escalafó.

Dir bisbes dubtosos és una manera pietosa de referir-nos a la casta reconsagrada, des de bisbes a cardenals, amb què l’església dirigeix i manipula el negoci de llocs de culte i cementiris, centres educatius privats, pisos de lloguer, locals comercials, instal·lacions esportives, centres sanitaris i finques agràries, etc. que els surten de franc perquè són propietats que s’han inscrit al seu nom, exemptes de qualsevol tribut per in saecula, saeculorum, gràcies a Franco i a Aznar. També són dubtosos, perquè alguns ni manifesten caritat, ni fe sincera i aquestes coses a l’Europa protestant especialment la luterana, ho veuen molt malament (la senyora Merkel, per exemple). En els episcopologis encara hi ha un bon gruix d’aquests jerarques que foren seleccionats per Franco. Molts d’ells continuen practicant i predicant la defensa de les polítiques més reaccionàries i ataquen els governs progressistes.

Pel que respecta als bisbes valencians, pot ser que som els més mal servits per l’Esperit Sant i faig meues les paraules del pare Josep M. Bausset, monjo de Montserrat, que acaba d’escriure a la revista SAÓ que “els pastors de l’Església valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, la castellana, que ells privilegien i protegeixen i una d’inferior, la valenciana, que marginen per complet”. Recordem què en pensa al respecte i què fa el màxim jerarca, el famós cardenal Canyissars de la capa magna més llarga que la de Sissí… Alguns confien que està a punt de deixar el càrrec i Déu ho faça si hi ha Déu. Jo em pregunte si els capellans progressistes seran capaços de convéncer el Papa (i l’Esperit Sant) perquè no tornen a triar un altre bisbe antivalencià. Amén. Propose que facen rogatives.

Cal afegir a aquestes reflexions, una darrera més sobre la monarquia implantada per Franco i el seu paper en aquests anys constitucionals; jo ja ho he fet a bastament en anteriors articles i m’he manifestat republicà. Sols vull posar en relleu ara, que no trobe gens raonable que mantinguen el rei demèrit fora de l’abast de la justícia, ni que el continuen protegint i cuidant a càrrec de l’erari públic, pel mal exemple que representen els delictes que l’han obligat a fugir. D’això també se’n fan creus a Europa i també ens fa singulars i únics i forma part de la marca Espanya.

A tot açò s’afegeix el fenomen sanitari de la pandèmia amb les greus conseqüències de tota classe per a la societat, la cultura, l’educació i la investigació, l’economia, la indústria i el comerç… De la manera com s’isca d’aquest pou en què ha caigut el món sencer, veurem si ho fem com els països europeus o si, també ara, som singulars, únics i sense parió. Per sort, Europa que ens ajudarà, també ens controlarà i aquesta és la garantia per a saber com i en què es gasten els diners, ja que sembla que volen fer-ho directament des de la Moncloa. A Europa no és que siguen uns angelets, però més transparència i més democràcia que ací, sí que en tenen i més independència judicial i una premsa més neutral i una policia sense fons de rèptils… i, sobretot, una societat més espavilada i exigent amb els seus governs. A Alemanya, un ministre a qui li descobriren que havia plagiat unes pàgines de la seua tesi doctoral, hagué de dimitir, mentre que ací la Cifuentes, que li han falsificat exàmens i regalat títols, encara es fa la valenta.

Tampoc és raonable que el govern central, de tots els colors, mantinga l’exercici de pressió i de sobreimposició que manté sobre les autonomies. Si constitucionalment aquest és un estat d’autonomies, no té raó de ser que les decisions dels governs i parlaments autonòmics, que representen els ciutadans i les ciutadanes, siguen menystingudes, prohibides i suplantades pel govern central, amb la facilitat i prodigalitat que ho fan. Això no passa a Alemanya, ni als Estats Units, per comparar-nos a dues democràcies més consolidades. Si s’ha de revisar la Constitució, aquest tema és de la màxima importància i urgència. Jo tinc molt clar que no és igual la manera d’entendre les respectives autonomies pels ciutadans de cadascuna d’elles i que no són el mateix les autonomies històriques, les dels països absorbits a la força pels castellans, entre les quals estem els valencians, que les de les que formaven el regne de Castella. Precisament entre les autonomies absorbides bel·ligerant hi ha les que tenen una llengua pròpia, com nosaltres. I per descomptat, és absolutament inacceptable que també vulguen regular les nostres llengües des del govern central; això ni pensar-ho. Les llengües no les han de regular els governs, i encara menys els governs aliens, sinó les institucions acadèmiques pròpies.

Doncs, tot això i més és el que cal revisar i la cosa no és tan fàcil. Ara mateix, el diumenge que ve, al Principat es faran les eleccions al Parlament. El govern de la Generalitat havia decretat retardar-les pel tema de la pandèmia, amb l’aprovació del Parlament, però el govern central ha obligat a suspendre la decisió de la Generalitat, amb el concurs de la justícia espanyola. El motiu que al·leguen és que unes eleccions convocades ja no es poden modificar, però les gallegues i les basques sí que ho foren, pel mateix motiu de la pandèmia i el govern central no les va interferir. Sembla que el motiu ha estat que les enquestes preveuen un bon resultat per al candidat socialista Illa, mira tu. Devem animar els i les votants nacionalistes a què no es queden a casa i que acudisquen a votar, malgrat la situació sanitària. Estaria molt bé i seria molt bo que la Generalitat continuara en mans nacionalistes i una calamitat que tornara a caure en mans dels partits constitucionalistes. Crideu els amics i amigues i feu-los-ho saber i que visca Catalunya lliure.

 

dissabte, 6 de febrer del 2021

VOTAR EN MIG DE LA PANDÈMIA

Article publicat a LEVANTE-EMV el 6 de febrer de 2021 

 En les eleccions catalanes, al Principat tothom s’hi juga molt, però també pot haver-hi marro en el govern socio-podemita de l’Estat central; als valencians també ens esquitxaram un poc. Vull opinar, com fan els periodistes de pa sucat de les tertúlies i els articulistes i politòlegs dels mitjans, que «opinen i divaguen» exactament al gust dels patrocinadors que els paguen. Ho faré de manera clara i sense dilacions: vull que guanyen els independentistes i que perden els constitucionalistes. Les enquestes no són per a confiar-se, perquè igual van al nostre favor, com al contrari. 

Per la seua part i seguint les passeres històriques, des del govern central posaran tantes pedres en el nostre camí com podran, perquè avui l’objectiu que tenen és salvar el soldat Illa i fer que perdem; de tota manera, els illo-colauistes sembla que faran curt. Per la seua banda (mai millor dit, banda), els espanyolistes més desaforats (PP, C’s i Vox), com les enquestes no els donen cap possibilitat, es dedicaran al que millor saben, a emmerdar, o siga, a res. I els nacionalistes, què faran? 

Com els diversos partits en què s’han repartit no han trobat la manera d’evitar-se cap ferida, van molt nafrats a les eleccions, però amb moral. L’esmicolament generalitzat fa que ara mateix siga una incògnita saber qui traurà un vot més que l’altre (ERC o JxCat), encara que no dubte que si en fan prou entre els dos i algú més, sabran entendre’s, amb l’objectiu del referèndum, per començar. I estarà la CUP, disposada a fer entremaliadures, que no dic que no tinguen alguna raó, però que són difícils d’entendre. En aquest maremàgnum, potser que la Moreneta, que manté bon rotllo amb l’independentisme català, farà alguna cosa, perquè, per tot plegat, podem pensar que Catalunya és una incògnita, pendent d’un miracle... 

 No sabem a favor de qui anirà la pandèmia, però si que sabem en contra de qui: dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, que hauran de córrer el risc d’anar a votar podent prendre mal. Crec que és un error que el govern central, per un càlcul interessat, haja impedit l’ajornament de la data del 14 de febrer, com havia decidit la Generalitat, però els governs espanyols sempre han anat molt encegats contra els catalans i continuen (a por ellos, a por ellos). Han pensat que els idus de febrer els seran propicis, però, i si no és així?