ESPANYA "NO HAY MAS QUE UNA"

 ESPANYA "NO HAY MAS QUE UNA"

Article publicat a SAÓ el  09/02/2021         El Repunt 52

Quan durant la postguerra Pepe Blanco cantava que “Espanya no hay más que una” els més agosarats i de confiança déiem que si n’hi hagueren dos, tots estaríem fent la maleta per a marxar de la d’ací. En efecte, Espanya és un estat singular, únic i sense parió, potser el que més de tota Europa i per això Borrell s’inventà la marca España (a Espanya li diuen Borrel i ell ni s’immuta; ell també és singular). Contràriament al que pensen així, els europeus ens troben tan singulars, però pels polítics lladres i consentits que tenim; pels militronxos perillosos i armats; pels bisbes dubtosos i poc cristians; i per l’estrafolària submissió a la monarquia. Per tot això estem, tots plegats, els espanyols de bona gana i els desganats, permanentment en el punt de mira d’Europa, perquè el que passa ací no ho consenteixen allà i per això mantenen tant de recel.

Sobre els polítics lladres tenim ara mateix un bon exemple que Europa contemple, el judici contra grans figures del PP, algunes de la primera línia de comandament de l’estat. L’acusació que els fa la fiscalia és més pròpia de les repúbliques bananeres que d’un país europeu: acceptar diners en negre d’industrials i constructors a canvi de concessions en obres i projectes; repartir-se entre els caps del partit sobresous, també en negre; impedir l’actuació de la justícia, manipulant-la o intentant-ho… Com tota la corrupció ve de l’època de Fraga i d’Aznar, ja té collons, més de quaranta anys! A Europa, si cap polític fa res d’això, o dimiteix o el cessen i políticament desapareix per sempre. Al Japó van més enllà i els mateixos infractors es fan l’harakiri. Ací els lladregots encara es fan els valents i els màrtirs i tots conserven la paga. A Europa es meravellen, doncs, que ací siga diferent, quina vergonya! Per a posar-hi fre a tant de desgavell crec que hauria d’haver-hi una llei perquè els partits se’n feren càrrec dels diners mangats pels seus representants i que aquests foren apartats immediatament dels càrrecs per un tribunal especialitzat i urgent.

Pel que fa als militronxos (paraula composta, que m’he inventat ara mateix, formada per militar i “tronxo”, en el sentit de curt d’enteniment, em referisc als militars impulsius, temeraris i armats, que enyoren l’estat franquista, que adoctrinen la tropa amb idees revengistes i antidemocràtiques i que volen acabar amb els enemics de la “pàtria”, fins i tot afusellant vint-i-sis milions de ciutadans i ciutadanes. Els hi ha de dues classes, els militronxos d’acadèmia i els del cigró (en castellà chusqueros), però poden ser igualment perillosos. Encara recordem l’intent de cop d’estat del 23-F de 1981, dit de Tejero, però on hi havia generals i civils colpistes de la part més alta de l’escalafó.

Dir bisbes dubtosos és una manera pietosa de referir-nos a la casta reconsagrada, des de bisbes a cardenals, amb què l’església dirigeix i manipula el negoci de llocs de culte i cementiris, centres educatius privats, pisos de lloguer, locals comercials, instal·lacions esportives, centres sanitaris i finques agràries, etc. que els surten de franc perquè són propietats que s’han inscrit al seu nom, exemptes de qualsevol tribut per in saecula, saeculorum, gràcies a Franco i a Aznar. També són dubtosos, perquè alguns ni manifesten caritat, ni fe sincera i aquestes coses a l’Europa protestant especialment la luterana, ho veuen molt malament (la senyora Merkel, per exemple). En els episcopologis encara hi ha un bon gruix d’aquests jerarques que foren seleccionats per Franco. Molts d’ells continuen practicant i predicant la defensa de les polítiques més reaccionàries i ataquen els governs progressistes.

Pel que respecta als bisbes valencians, pot ser que som els més mal servits per l’Esperit Sant i faig meues les paraules del pare Josep M. Bausset, monjo de Montserrat, que acaba d’escriure a la revista SAÓ que “els pastors de l’Església valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, la castellana, que ells privilegien i protegeixen i una d’inferior, la valenciana, que marginen per complet”. Recordem què en pensa al respecte i què fa el màxim jerarca, el famós cardenal Canyissars de la capa magna més llarga que la de Sissí… Alguns confien que està a punt de deixar el càrrec i Déu ho faça si hi ha Déu. Jo em pregunte si els capellans progressistes seran capaços de convéncer el Papa (i l’Esperit Sant) perquè no tornen a triar un altre bisbe antivalencià. Amén. Propose que facen rogatives.

Cal afegir a aquestes reflexions, una darrera més sobre la monarquia implantada per Franco i el seu paper en aquests anys constitucionals; jo ja ho he fet a bastament en anteriors articles i m’he manifestat republicà. Sols vull posar en relleu ara, que no trobe gens raonable que mantinguen el rei demèrit fora de l’abast de la justícia, ni que el continuen protegint i cuidant a càrrec de l’erari públic, pel mal exemple que representen els delictes que l’han obligat a fugir. D’això també se’n fan creus a Europa i també ens fa singulars i únics i forma part de la marca Espanya.

A tot açò s’afegeix el fenomen sanitari de la pandèmia amb les greus conseqüències de tota classe per a la societat, la cultura, l’educació i la investigació, l’economia, la indústria i el comerç… De la manera com s’isca d’aquest pou en què ha caigut el món sencer, veurem si ho fem com els països europeus o si, també ara, som singulars, únics i sense parió. Per sort, Europa que ens ajudarà, també ens controlarà i aquesta és la garantia per a saber com i en què es gasten els diners, ja que sembla que volen fer-ho directament des de la Moncloa. A Europa no és que siguen uns angelets, però més transparència i més democràcia que ací, sí que en tenen i més independència judicial i una premsa més neutral i una policia sense fons de rèptils… i, sobretot, una societat més espavilada i exigent amb els seus governs. A Alemanya, un ministre a qui li descobriren que havia plagiat unes pàgines de la seua tesi doctoral, hagué de dimitir, mentre que ací la Cifuentes, que li han falsificat exàmens i regalat títols, encara es fa la valenta.

Tampoc és raonable que el govern central, de tots els colors, mantinga l’exercici de pressió i de sobreimposició que manté sobre les autonomies. Si constitucionalment aquest és un estat d’autonomies, no té raó de ser que les decisions dels governs i parlaments autonòmics, que representen els ciutadans i les ciutadanes, siguen menystingudes, prohibides i suplantades pel govern central, amb la facilitat i prodigalitat que ho fan. Això no passa a Alemanya, ni als Estats Units, per comparar-nos a dues democràcies més consolidades. Si s’ha de revisar la Constitució, aquest tema és de la màxima importància i urgència. Jo tinc molt clar que no és igual la manera d’entendre les respectives autonomies pels ciutadans de cadascuna d’elles i que no són el mateix les autonomies històriques, les dels països absorbits a la força pels castellans, entre les quals estem els valencians, que les de les que formaven el regne de Castella. Precisament entre les autonomies absorbides bel·ligerant hi ha les que tenen una llengua pròpia, com nosaltres. I per descomptat, és absolutament inacceptable que també vulguen regular les nostres llengües des del govern central; això ni pensar-ho. Les llengües no les han de regular els governs, i encara menys els governs aliens, sinó les institucions acadèmiques pròpies.

Doncs, tot això i més és el que cal revisar i la cosa no és tan fàcil. Ara mateix, el diumenge que ve, al Principat es faran les eleccions al Parlament. El govern de la Generalitat havia decretat retardar-les pel tema de la pandèmia, amb l’aprovació del Parlament, però el govern central ha obligat a suspendre la decisió de la Generalitat, amb el concurs de la justícia espanyola. El motiu que al·leguen és que unes eleccions convocades ja no es poden modificar, però les gallegues i les basques sí que ho foren, pel mateix motiu de la pandèmia i el govern central no les va interferir. Sembla que el motiu ha estat que les enquestes preveuen un bon resultat per al candidat socialista Illa, mira tu. Devem animar els i les votants nacionalistes a què no es queden a casa i que acudisquen a votar, malgrat la situació sanitària. Estaria molt bé i seria molt bo que la Generalitat continuara en mans nacionalistes i una calamitat que tornara a caure en mans dels partits constitucionalistes. Crideu els amics i amigues i feu-los-ho saber i que visca Catalunya lliure.