L'EXTERMINI D'UNA NACIÓ

L'EXTERMINI D'UNA NACIÓ
Article publicat a el Punt/Avui el dia 18 de desembre de 2011

He rebut un correu que, clarament i contundent, em diu: “l'any passat, a Catalunya, només 3 famílies van demanar castellà a les escoles i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla. L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament també en català i... ni cas. També a València, 100.000 persones van demanar rebre el senyal d'una televisió pública en català i... ni cas. Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.” El correu acaba ordenant-me: “ho has de passar...”. Estic tan convençut, que vull passar aquest missatge a tothom i encara a tirar-li més llenya al foc.

Aquest Estat espanyol no té remei, perquè tot continua igual, malgrat el mirall de les autonomies. Els espanyols de pura cepa, continuen sent hegemònics en aquest territori plural (plurinacional?), tan hegemònics que, quan els interessa, fan tot el que els ve en gana, fins i tot conculcar les lleis, contra nosaltres. En realitat és que els espanyols ens consideren els seus enemics i, com no se'n descuiden mai, quan poden aixafar-nos, nyaca!, no miren pèl. Així ho han fet tota la història. Contràriament, entre nosaltres hi ha una gran majoria d'ingenus que s'emociona ofrenant-los noves glòries, disposats a fer de putes i pagar-los el llit. Us imagineu un poble vençut i aclamant amb entusiasme els vencedors? Doncs, això mateix, aquest és el nostre cas.

Un poble, quan l'injurien de la manera com ens fan els espanyols, quan li conculquen tots els drets, quan pateix un programa genocida, té tot el dret a defensar-se. El món està ple de casos heroics, de pobles heroics que han demostrat que no volien la submissió, sinó la llibertat, i l'han aconseguida (polonesos, irlandesos, algerians, vietnamites, sudafricans...) o que lluiten per aconseguir-la (saharians, palestins, kurds, bascos...). Nosaltres som un dels casos que no, que no lluitem per res, que ja estem bé com estem, sotmesos i submisos i viva Espanya!

Els fets que motiven el correu que he rebut: que a Barcelona tres famílies, tres, han reclamat ensenyament en castellà i que, amb el concurs entusiasta del PP, han aconseguit una sentència favorable del Constitucional, que intenta carregar-se el sistema educatiu català; mentre que les peticions nostres de normalitzar l'ensenyament del català i de veure la televisió catalana són menystingudes sistemàticament, no són sinó una mostra més, en ple segle XXI que açò no ha canviat res, des dels reis catòlics (ja sabeu l'enganyifa: tanto monta, monta tanto). Espanya ens ha reprimit tota la història, evidentment molt més a partir del Decret de Nova Planta, i no pensen deixar de fer-ho, com demostren cada dia.

Com la cosa, amb la majoria absoluta dels populars, encara anirà a pitjor i les poques coses que havíem aconseguides aniran retallant-nos-les a poc a poc, però sense parar, no és d'estranyar que la idea d'independentisme vaja estenent-se cada dia i que, fins i tot, polítics tan circumspectes com Duran i Lleida, o com el mateix Jordi Pujol, ja comencen a parlar-ne. El cas del govern català té, a més a més, l'incentiu de la pela que els deu el govern central, que els obliga a actuacions pressupostàries tan negatives com les retallades salarials; Mas i el seu govern protesten, doncs, amb raó. Contràriament, al País Valencià i a les Illes, com els governs són de Rajoy, ara no piularan reclamant res, i això que també ens deuen quantitats impressionants.

I encara es complica tot molt més, pel tema de la crisi, per un costat, i pel de la corrupció, per altre. En el primer cas, perquè Madrid no té ni un duro, així que ja podem esperar asseguts; la crisi del sistema ens ha agafat a tots cagant, i ara a veure què fem. Tots devem més que divisem, però uns més que altres. Per exemple, el govern valencià és el més empenyorat de tot l'Estat, i per què? Perquè tant Zaplana com Camps han gastat més del que teníem i del que podíem esperar a tenir, en superfluïtats i fantasies...

Respecte de la corrupció també són els populars valencians i balears els qui s'emporten la palma, i per tant som nosaltres els qui hem de pagar el desastre financer en què ens han ficat. Curiosament i seguint la tònica històrica valenciana d'aclamar els qui ens oprimeixen (la darrera concentració feixista li l'organitzem a Franco a València, poc abans de morir; és curiós), malgrat tanta corrupció, els valencians i balears hem votat majoritàriament el PP, com a bons masoquistes que som.

Així que, amic Eduard, tu com ho veus, des de Mèxic estant? És o no és fotuda, molt fotuda, la situació? És molt fotuda, evidentment, però hem de continuar donant la cara. Possiblement, però, ara que la situació econòmica és tan difícil i que la crisi l'haurem de pagar els de sempre, les classes treballadores i els petits propietaris dels països catalans; i ara que els casos de corrupció comencen a veure's als tribunals, possiblement ara siga el moment idoni per a començar a parlar seriosament de solucionar el nostre problema històric amb Espanya. Seria fantàstic. Bon Nadal!

UNA SETMANA ABSURDA

UNA SETMANA ABSURDA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 11 de desembre de 2011

L'experiència que acabem de patir d'una setmana perduda, semiperduda o desficaciada, per l'encreuament de dies festius i feiners, ens hauria de fer reflexionar a tots, i de fet ja s'està qüestionant fer alguna cosa. Per raons econòmiques, les indústries de producció no volen festes entremig de la setmana; també per raons econòmiques, el turisme diu que els van bé els “ponts”; des del punt de vista estrictament acadèmic, hi ha molts educadors que critiquen el calendari actual, perquè alteren el ritme escolar... Crec que, per raons estrictament de salut pública, aquestes festes dislocades sols porten maldecaps, fins i tot he vist molta gent histèrica sense saber per on tirar. També és cert que hi ha els més afortunats, que s'han organitzat algun viatge i els més ordenats que, calculant-ho amb temps, han aprofitat per fer alguna feina pendent al poble, com acabar de recollir les olives al sogre. Com hi ha per a tots els gustos, i els empresaris pressionen, ara que manen els seus, és segur que imposaran els seus interessos.

Jo sols vull fer unes puntualitzacions, de sentit comú però polítiques, encara que a punt com estic de jubilar-me, tant em fa el que decidesquen. Com parlem de festes, la primera reflexió és sobre el caràcter catòlic de la major part d'elles i, per tant, sobre el conflicte que pot haver amb l'església. La segona reflexió és sobre el caràcter hispano-patriòtiques d'altres i, per tant, sobre els conflictes polítics entre l'Estat i les autonomies. I finalment voldria referir-me al caràcter popular i històric de moltes dates festives, que caldrà tenir en compte també.

Com el principal problema és el calendari pròpiament dit, i no les festes en si mateix, o siga la distribució de les festes al llarg de la setmana, la proposta de traslladar sistemàticament a dilluns o divendres totes les festes que cauen entremig, podria ser una bona solució. Ho dic per experiència perquè a Silla, poble del qual vaig estar alcalde, decidírem traslladar la festa del patró sant Sebastià, al cap de setmana més immediat a la seua data, de manera que tothom ara fa la festa, i no com abans, que molts veïns se la perdien si treballaven fora del terme municipal. És evident que pactàrem el trasllat del dia amb el clero local.

L'església té molt a callar, o millor dit, ha de facilitar les modificacions que es proposen, perquè hi ha moltes festes vinculades al seu calendari litúrgic i hauran de tindre en compte, uns i altres, que aquest Estat és aconfessional i cada dia més pluricultural, així que s'hauran de resignar a fer concessions (Setmana Santa, Puríssima, Epifania, Mare de Déu d'Agost...). Segons com responguen, els populars podran demostrar que sobre ells no mana ni el Papa ni els bisbes, si aquests es fan forts i no volen cedir.

L'altre punt de conflicte són les festes espanyoles del calendari, especialment em referisc al 12 d'octubre (Dia de la Raza, de la Hispanidad, de la Guàrdia Civil), festa totalment aliena als nostres interessos: perquè fórem explícitament exclosos de l'aventura americana, per decisió d'Isabel la Catòlica, amb el consentiment del bragasses de Ferran (Dia de la Hispanidad); perquè no som racistes (Dia de la Raza); perquè tenim la nostra policia, o l'hauríem de tenir, com els mossos d'esquadra (Dia de la Guàrdia Civil)... El dia de la Constitució socio-popular, o siga del PSOE i del PP, és absolutament rebutjable pels qui no ens sentim lligats amb cap jurament, o ens sentim estafats per la tergiversació que n'han fet aquests grans partits espanyols, retallant-nos els drets als qui no ho som. Jo no vaig fer, doncs, la “seua” festa, com tampoc la feren Artur Mas, el meu diputat Baldoví, el Bloque Galego, Amaiur, Esquerra Unida, etc.

Un tema interessant és el de les festes tradicionals, especialment en les que no hi ha cap coincidència, o hi ha alguna diferència notòria, entre l'est i l'oest de la península. Per exemple, el fet que a Castella i Andalusia, etc., celebren la Setmana Santa i nosaltres la Pasqua, és un problema, que no es pot resoldre traient-nos les nostres festes i encolomant-nos les d'ells; la nostra celebració del segon dia de Nadal, és un altre cas de festa irrenunciable, que, per cert, els populars balears ja s'han encarregat de suprimir. Són dos dies molt significatius, són dos senyals d'identitat.

Finalment, com deia al principi, com totes les festes poden ser traslladades al cap de setmana, el mateix 1er de Maig podria ser afectat en aquest sentit. Ben mirat, si volem ser pràctics, haurien de ser excepcions ferials, el dia de Tots Sants, per allò dels cementeris, el dia de Cap d'Any, i el 25 de desembre (Nadal) per la llarga i universal tradició. Però, com faran el que voldran, estic segur que al remat de qualsevol modificació que plantegen, nosaltres eixirem perdent i ells eixiran guanyant, però no ens convenceran de res; o això espere.

LES "RANXAES" QUE SE LES PAGUE CADASCÚ

LES "RANXAES" QUE SE LES PAGUE CADASCÚ
Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de desembre de 2011

A Silla, les ranxaes (de ranxo) són els àpats que mengen els caçadors i els seus invitats, els dies que van de cacera al vedat de l'Albufera, millor dit de la marjal. Encara que a Silla es pot organitzar un ranxo (una ranxà) en qualsevol moment, el mot s'ha especialitzat per a referir-se als àpats cinegètics. Els dies que es pot baixar a caçar són freds i humits d'hivern i per tant la teca és forta i estimulant: un all-i-pebre, un arròs en perol, o ambdues coses. Les replaces són les demarcacions que se subhasten, des d'on els caçadors, que aposten molts diners per a obtenir la millor posició, poden abatre els ànecs autoritzats (collverds, fotges, bragats, etc.). Una d'aquestes replaces, la de la Casa del Figuero, se la reserva l'ajuntament per a invitats i institucions (Consell Agrari, societats de caçadors i de pescadors, Séquia del Xúquer, etc.). Les ranxaes municipals, fins ara, les pagava l'ajuntament dels diners de la subhasta, i ser invitat era un assumpte molt cobejat o criticat, ara explicaré el perquè; finalment, l'alcalde ha dit que s'ha acabat: que qui vulga ranxà que se la pague.

Haig de dir, clar i contundent, que aplaudisc la decisió i que a mi m'hauria agradat d'haver-la pres, quan vaig ser alcalde, com fiu amb altres despeses innecessàries i/o flatulents. Jo no vaig poder, entre altres coses perquè creia que era un costum ancestral, però enguany, amb la crisi que arrosseguem, aquesta ha estat una altra de les moltes decisions que estan prenent els governants. Evidentment, és una ironia que haja de fer-ho un alcalde del partit responsable de la ruïna del País Valencià, o siga del PP, però això no és cap impediment, per a mi, per a reconèixer-li el mèrit a Serafín. El dubte és si quan passe la crisi es reinstauraran aquestes famoses ranxaes, però això ja ho sabrem quan toque.

M'he assabentat de fonts fiables, que el costum de pagar les ranxaes, a càrrec dels ingressos de la subhasta, no és tan ancestral, sinó que tindrà uns 50 anys, o siga del temps de la dictadura. Començà essent una alcaldada quasi banal, del típic estil “això ho pague jo” (encara que amb diners públics, cal dir-ho), que es va anar repetint fins que acabà quallant i convertint-se en un dret. El temps que jo he estat vinculat al tema, com a regidor o com alcalde, he seguit aquest costum, però, això sí, no he assistit mai a cap d'aquestes teques. Jo creia i crec que és injust que s'hi malversen uns diners, en lloc de destinar-los a fer més inversions, en benefici dels propietaris de les terres. Curiosament, a Silla tothom critica, excepte els afortunats que poden sucar de la cassola, aquestes famoses ranxaes.

Si conte la decisió de l'alcalde és perquè li ho vaig prometre, quan m'ho féu saber: “Pitarch, he pres una decisió que t'agradarà i és que enguany les ranxaes ja no les paga l'ajuntament i qui vulga ranxà que se la pague”. El vaig felicitar amb entusiasme, com faig ara, però m'ha estranyat que durant aquests vint dies que fa que tinguérem la conversa, la il·lustre periodista municipal no haja publicat ni una ratlla d'un esdeveniment tant notori, que la gent rebrà amb gust i que parla molt a favor de l'alcalde. Per a què voldrà Serafí Simeon una periodista que no aprofita un cas com aquest? A quines altres coses “periodístiques” es dedica? La pregunta és bona, supose, perquè de moment li estem pagant, 36.000 euros, més o manco.

Jo crec que un/una periodista municipal fa falta en un ajuntament com Silla, per a informar la població de les gestions municipals, fent notes de premsa, que ha de vehicular als mitjans de comunicació i per a facilitar que els partits i les entitats i el món de les associacions locals tinguen un mitjà de difusió. En una democràcia, el veïnat té dret a estar informat, per a poder jutjar. Jo mateix tenia contractada una eficaç periodista (Raquel Sànchez) la impressionat producció de la qual, mitjançant el Punt, és tota una fita, que després, els dos governs que m'han seguit, no han sabut ni pogut igualar. Per cert, el sou de Raquel era prou més discret que el que estem pagant a les seues successores.

Per tant, reclame la revisió d'aquest assumpte, que és altament polític, ara que sembla que els populars estan començant a revisar altres coses per a posar a cadascú al seu lloc i ara que intenten estalviar tot el que siga possible, suprimint les ranxaes de gorra del vedat de caça, per exemple. Per cert, m'han informat que la primera de les teques, la que serveix perquè l'alcalde invite persones a les quals deu alguna gratitud, o amb les quals convé estar a bones perquè tiren “una maneta” administrativa a favor de Silla, la primera teca l'ha pagada l'alcalde directament de la seua butxaca. Ho dic, ja que no ho fa la periodista, perquè em sap greu que la gent desconega el cas i perquè aquests gestos m'agraden molt, segurament, perquè sempre he estat contra els polítics que viuen de la política, que no paguen ni xapa, i que si paguen res ho fan amb els diners públics. M'agraden més els que paguen alguna cosa de la seua butxaca, com ha fet Serafí Simeon.

QUATRE ANYS I FORA

QUATRE ANYS I FORA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 de desembre de 2011

Em diu la meua dona que els polítics haurien d'estar només quatre anys al poder, i fora. Segurament seria una bona solució, això de limitar-los el temps de manar, perquè la majoria no tindrien temps d'aprendre les martingales i les rateries a què acaben dedicant-se, ni podrien fer grans operacions, que s'aprenen especialment a partir dels quatre anys, més o manco. És evident que sempre hi hauria els més espavilats, com Zaplana, que ja s'ho saben tot abans d'entrar o aprenen ràpids, però serien l'excepció, perquè els genis no sovintegen entre els diputats, alcaldes i regidors. El que és evident, però, és que, per molt burros que siguen, els polítics acaben sabent-se-les totes i, per tant, no està tan malament la proposta; crec que s'hauria d'estudiar.

Amb aquest sistema de quatre anys i fora, també aconseguiríem que més ciutadans i ciutadanes s'implicaren en la responsabilitat, exactament el triple que ara o més, perquè la major part dels nostres prohoms porten tres candidatures sucant de la cassola, i alguns tota sa vida, fins i tot des d'abans de la democràcia, perquè ja estaven amb Franco. Pense amb Blasco, Cotino, Rita, Fabra, Ripoll..., als quals els va tant rebé que no pensen jubilar-se! El sistema de quatre anys i fora permetria triplicar, per a tot el veïnat, les possibilitats de tastar això de ser comandants d'alguna cosa, o siga que seria com triplicar la democràcia.

Alguna cosa s'haurà de fer, si no és aquesta que estic exposant, per a evitar que hi haja polítics que facen de la seua vida un exercici de mangarrufar sense escrúpols, escudellant-se tot el que poden, amb total impunitat o gairebé. Ara mateix, al País Valencià hi ha implicats en casos d'alta corrupció més de trenta alts càrrecs, alguns amb la senyora inclosa, i això és absolutament insuportable. Encara ho és més, però, la irresponsabilitat dels qui els han deixat fer, convertint-se per això mateix, ells mateix en sospitosos. Si una cosa pareguda es descobreix en els països més democràtics que el nostre, comporta dimissions en cadena, dels polítics furtamantes i dels qui han descurat la seua obligació supervisora, però ací ni dimiteix ningú, ni ningú torna ni un xavo, ni ningú se'n penedeix de res...Parlant de penedir-se'n, m'intriga una cosa: tan beatos que són, què li diran al Nostre Senyor, quan resen?

Com tenen la cara molt dura i desconeixen la vergonya, hi ha polítics amb causes judicials pendents, per actes de corrupció, que continuen amb els galons posats i això és repugnant i pervers. En aplicació del dret de presumpció d'innocència i invocant que la justícia és igual per a tots, aquests il·lustres patricis continuen la marxa de sempre, descaradament; ja actuarà la justícia, diuen, en la qual confien. Això és injust, en primer lloc, perquè aquests senyors no són iguals que la resta dels ciutadans, ja que aquests paios, manen; cobren uns sous altíssims; van de gorra per tot arreu; tenen guardaespatlles, xofer, cotxe blindat... En segon lloc, perquè tenen “capacitat per a maniobrar” en un camp, el de la justícia, on no podem fer-ho la resta de ciutadans, i com a exemple està el cas de Fabra. En tercer lloc, perquè aquests senyors tenen la capacitat de fer les lleis, i de fer-les complir, i per això castiguen immisericordiosos els infractors, i per tant hauran de ser més punibles que la resta dels mortals, i resulta que és al revés.

Per tant, a aquests senyors se'ls hauria de desproveir del dret de presumpció d'innocència immediatament que la policia o el fiscal trobe indicis i proves per a inculpar-los. Ells mateix, si tingueren vergonya, s'haurien d'avançar a les actuacions judicials i haurien de dimitir. Sembla mentida com els atrau el càrrec! I els seus confessors els haurien d'imposar de reat: la restitució de tot el que hagen pispat, de tots els “regals” que hagen acceptat; l'obligació de demanar perdó; i la pena d'una temporada de penitència... I encara als més pietosos, perquè tenen més responsabilitat davant la societat de donar bon exemple, els haurien de condemnar, a més a més, a vestir-se amb un sac i cobrir-se el cap de cendra, com diu la Bíblia. En fi, tot açò són elucubracions que se t'ocorren, llegint els diaris o escoltant la televisió.

Perquè la gent, la base del comú, som uns zeros a l'esquerra i, per tant, tenim poques possibilitats que ens facen cas de res. Ara mateix, la gent ha votat contra els socialistes, i ha deixat guanyar els populars. Als mateixos populars que s'havien dedicat a fotre tot el que sabien, en lloc d'ajudar el govern a eixir de la crisi, i han fet creure que ells tenen la solució dels problemes. Ara ho veurem. Perquè, van a descongelar les pensions, van a retornar als funcionaris els diners que els han descomptat, van a crear llocs de treball i acabar amb l'atur, van a forçar la banca a donar crèdits...? El govern valencià popular, que ha estat vuit anys reclamant més diners a Madrid per a “justificar” l'enorme forat negre de les finances autonòmiques, va a fer-ho ara que manen els seus a Madrid?

Ningú no farà res, per les raons que ja sabem, i continuaran manipulant l'opinió pública. I d'ací quatre anys tornaran a la mateixa, a prometre l'oro i el moro, i la gent els tornarà a votar, evidentment en clau bipartidista: o populars o socialistes; és el pacte secret dels dos grans partits, que consisteix a repartir-se el pastís, els que manen a omplir-se la butxaca i els altres a esperar que els torne a tocar la rifa. I tot açò és tan injust que crec que, en efecte, seria una bona solució la que proposa la meua dona: els polítics, quatre anys i fora. O ni això: tots els polítics fora!

TINDRÉ MONO DE LLADRES?

TINDRÉ MONO DE LLADRES?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de novembre de 2011

No m'havia adonat fins ara mateix, que acabe de prendre un cafè amb Jesús Escorihuela i Xavier Cunyat, que la primera cosa que cerque al diari és si hi ha alguna notícia grossa i en primera pàgina, de lladres, de desfalcs, de suborns, de corrupció. M'he posat a pensar-hi que tinc com una mena d'addicció, que necessite cada dia una ració d'escàndol, com qui necessita cada matí un cafè, un barrejat de cassalla (si és de Silla), o un porro; si no s'hi publica res, ho trobe a faltar i inconscientment pense que el diari aquest dia és una merda; o siga que: tindré mono de lladres?

Això em preocupa, perquè ja se sap que les víctimes de les addiccions hi han arribat a poc a poc, a base de xicotetes dosis, que cada vegada s'han anat fent més grans. Les dosis de corrupció que cada dia ens xutem, llegint el diari, ens estaran dopant? La societat, estarem immunitzant-nos a la maldat de les corrupteles? Acabarem familiaritzant-nos i trobant normals les malifetes dels més xoriços? Potser que sí, que això és el que ja està passant-li a moltíssima gent, cosa que explicaria que a l'hora d'anar a votar, d'una manera ineludible i fatal, s'inclinen pels lladres. És com si tinguérem el síndrome de la mà llarga

Avui mateix, en primera pàgina, hi ha el cas dels furtamantes d'Emarsa, que no sols han cobrat sous de primers ministres, han gastat luxosament el que no està escrit, han viatjat de gorra al Carib amb la família i els amics, han camuflat els comptes, s'han folrat, han mentit impunement, han subornat, han untat a totdéu, sinó que han tingut la cara dura de tirar-se unes putes romaneses, camuflades de traductores i empresàries, durant uns quants dies, en un hotel de luxe a Benicàssim, i tot a càrrec dels pressupostos que paguem tots els ciutadans.

L'escàndol és tan gran que: o els responsables polítics de la Generalitat, amb Camps al curumull, ho han consentit, perquè s'untaven també algunes llesques; o és que ni ho sabien i això demostraria una mancança absoluta de responsabilitat, igualment punible. És tan insuportable aquest cas, com ho és el cas Gürtel, o com ho és el cas Brugal, o el cas Fabra, com són tots els casos de corrupció, siguen del PP o siguen del PSOE, o de qui siga.

La nostra societat, que els ho permetem atorgant-los els nostres vots, ara a uns i adés als altres, també som còmplices, mira per on. És possible que si actuem així ho fem perquè estem immunitzats a la immundícia, i hem acabat considerant-la normal. Quin país! Pobre país! Perquè un país on els polítics no tenen moral, i el poble està perdent-la o li l'estan enverinant, està abocat a la ruïna, a la ruïna moral. Així que, a més de la crisi econòmica, tenim la crisi moral, o siga que açò és l'hecatombe.

No es pot consentir que personatges com el d'Emarsa, un tal Esteban Cuesta, que per la cara que posa sembla més un pescador de tonyines, que un alt executiu, haja fet totes les coses que estan investigant-se-li, sense que tremolen fins els ciments en què se sustenta el dret i la mateixa democràcia. I si, a més a més, el mateix vicepresident de la Diputació i alcalde de Manises i altres polítics populars formen part d'una trama que ha actuat amb tanta immunitat, això és una prova de la complicitat de molts altres personatges del govern valencià, perquè no hi ha immunitat, sinó hi ha complicitat. Així que és inevitable que el partit d'aquesta colla de xoriços diga alguna cosa, que identifique les pomes podrides. Què en sabia Camps? Què en sabia Rus? I Gerardo Camps? I Blasco?...

Ara mateix, el president Fabra, per exemple, no pot dir “a mi que me registren”, perquè ara ell és el màxim responsable del partit i del govern; ni Rus que ell no era, que ni mirava, perquè tenia la responsabilitat com a president provincial del partit. Ni tan sols Rajoy pot dir “jo, qué tropa” i tractar d'eludir responsabilitats com en els altres casos. Hauran de donar la cara. I que no tornen a invocar, com féu Camps, que el poble els ha votat i per tant que els ha perdonat. El poble els ha votat, perquè viu narcotitzat de tanta dosi diària que li xuten, però no és qui per a perdonar-los. Donar faltes i bones, en aquests casos dels Codis Civil i Penal, depèn dels jutges que, com estem veient, encara que sense massa pressa (crec) estan arribant al final del túnel, que en aquest cas són els tribunals de justícia. Si com a pena els imposen que tornen tot el que han furtat, no caldrà fer més retallades dels sous i de les pensions als treballadors i jubilats.

EH, EH, TORO!

EH, EH, TORO!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 de novembre de 2011

Supose que als polítics populars ara els serà de molt de profit l'afecció als bous que tenen, perquè han de torejar els bous més braus i bragats que s'han vist fins ara a la Plaça de Bous en què s'ha convertit l'Estat. Eh, eh, toro! Tota la quadrilla és popular, els banderillers, els picadors, els ajudants o mossos i el matador; els bous també són de divises populars; les grades estan a vessar de votants populars. Els populars són els amos del corral i del carrer. Així que, a torejar, i a arreglar-ho tot, com ha dit l'alcalde de Silla, en un ple municipal.

A mi, però, la plaça que més em preocupa és la de Silla, que no acaben de dominar del tot els populars, perquè els falta un regidor, o siga un vot, com si diguérem un mosso de la quadrilla; em preocupa, doncs, que no acabe bé la festa que hi ha organitzada (parle de la crisi econòmica), perquè el poble no té la culpa; i fins i tot em preocupa el jove torero, que és l'alcalde Serafí, a qui no m'agradaria veure banyegat (bàrbarament, cornejat) i menys encara per culpa d'altri. Com acabarà aquesta correguda?

De moment, com estan amb l'aigua al coll, no han pogut aprovar el que pretenien, que era apujar les contribucions al veïnat i no tocar les dels empresaris, i s'han hagut de tragar el marró d'aprovar un augment moderat d'impostos, incloent-hi un augment de l'IAE a les gran empreses, malgrat que la promesa electoral era que els l'abaixarien. I han hagut de desistir de tirar treballadors de base al carrer, acceptant que si s'han de fer economies en el capítol I o de personal, ha de ser “revisant” els sous dels de dalt, no dels de baix. Ha estat el resultat que es podia esperar, d'un govern en precari que no té més eixida que la de la transacció. Cal dir que haver arribat a un pacte de circumstàncies entre els populars i l'oposició, ha estat possible per la col·laboració d'un il·lustre popular, que fins ara callava i observava i s'ha decidit a actuar de mitjancer; jo ja l'he invitat perquè agafe la ploma i es pose a escriure, com fem Lluís Martínez i jo.

El segon bou que han de torejar els populars son els pressupostos i, novament, s'hauran de posar en marxa les maniobres d'aproximació i de concessions: és l'única possibilitat que tenen. És evident que s'hauran de posar sobre la taula quatre qüestions, entre altres, que poden coure molt: els ajuts socials; el Consell Agrari; les subvencions a les entitats i associacions; els sous dels polítics i del personal de confiança. Vull suposar que cap partit cedirà ni en el primer tema, el dels ajuts socials, ni en el del Consell Agrari, perquè en el primer cas es tracta dels sectors més febles de la població i en el cas del camp pels problemes que arrossega el sector i l'abandonament de què són víctimes.

El tema dels ajuts a les associacions i entitats pot ser més explosiu del que es pensa, perquè saber dir que no té un cost polític, que s'ha de voler afrontar. Per molt que s'hagen compromès els partits amb els seus votants, especialment els populars que són els que governen, la crisi fa que no hi hagen diners en caixa, ni hi ha perspectives que millore la situació, encara que Serafí diga el contrari. En aquesta conjuntura, si aquests toreros populars tingueren més valor haurien de donar exemple els primers, revisant a la baixa els seus sous i el de les persones de confiança (sic). És d'esperar que els partits de l'oposició sabran imposar el seu criteri i no acceptaran que seguisquen algunes contractacions irregulars, que el poble comenta i desaprova, destacant les crítiques d'alguns sectors del camp. Aquest sector considera Serafí dels “seus”, ja que era l'eficaç funcionari del Consell Agrari, per això diuen que l'alcalde és una cosa i que els que l'envolten són una altra; evidentment, disculpen a Serafí.

En el capítol d'obres no entre, perquè si no hi ha diners no poden haver-hi inversions. Llevat de les obres de pluvials que paga la Generalitat, que poden veure's afectades, perquè la Generalitat tampoc no té ni un euro; llevat també d'alguna subvenció de la Diputació, no crec que puguem veure res més que algun pegat per ací i per enllà. Per ventura que m'equivocara! I un apunt final per a afegir al tema de la recaptació, que és un tema de tresoreria. Com ja expliquí en el seu moment, el caos arranca de la primera època de Baixauli, amb el seu tresorer Manolo Olmo, perquè la bola que iniciaren continua rodant. El que no funciona en la gestió tributària són els programes informàtics, i els mateixos i privilegiats informàtics, per això, delegar les funcions recaptatòries a la Diputació ha estat una gran idea.

UN MALSON PER CULPA DEL MÒBIL

UN MALSON PER CULPA DEL MÒBIL

Article publicat a elPunt/Avui el dia 20 de novembre de 2011

Acabe de passar per un malson, per una increïble i absurda experiència kafkiana, per culpa d'una empresa de telefonia mòbil, internet i televisió per cable, que vull contar per a destapar i denunciar les males pràctiques a què ens tenen sotmesos aquestes companyies dels senyors de les antenes. El meu cas no és l'únic, pel que he sabut, sinó el mateix que han sofert tots els usuaris de la major part d'aquestes empreses, quan han decidit fer una cosa tan simple, i a la qual tenim dret, com és voler canviar de companyia. A partir del moment que decideixes abandonar i/o passar-te de bàndol, tot el que havien estat atencions amables, ofertes i bones paraules, dóna pas a una estratègia de pressions i de promeses temptadores, per a recuperar l'usuari; si fracassen en els intents, el client passa a la condició d'enemic a abatre. Explique el meu cas, perquè siga exemplar.

Jo era un client que s'havia lliurat en cos i ànima a ONO, contractant-los d'una tacada la televisió per cable, l'internet, el telèfon fix i el telèfon mòbil. Era un bon client, que pagava sense dir ni mut, perquè estava convençut que havia adoptat una bona decisió venent l'anima a la companyia. Jo estava satisfet i de fet, sempre que els havia necessitat m'havien atès satisfactòriament, a excepció d'alguns contratemps tècnics, que els havia perdonat; fins i tot recomanava aquesta companyia als meus amics. Finalment, però, per raons estrictament econòmiques, he decidit deixar la televisió per cable i posar-me una antena clàssica i avant, perquè, passat un temps, havia pogut comprovar el poc ús que feia jo de tants canals al meu abast. I posats a revisar la situació, i amb la idea d'estalviar algun euro, vaig comprovar que altres companyies m'oferien la telefonia fixa i l'internet, a uns preus més raonables. Per tant, vaig decidir donar-me de baixa, encara que sense saber el calvari que m'anaven a fer passar.

En primer lloc vaig haver de suportar-los telefonades a tothora, amb missatges prometedors, perquè desistira del meu intent, oferint-me millores contractuals, que sóc incapaç de reproduir, perquè em marejaven més que altra cosa. Com no pogueren convèncer-me, m'obligaren a realitzar una sèrie de tràmits de baixa, a base de gestions telefòniques de més de 10 minuts d'espera; telefonades a un 902, o siga pagades. Finalment, però, i a base de no desistir, vaig aconseguir que em desconnectaren de la seua xarxa, encara que em queda un tràmit a fer, quan rebré un sobre especial, en el qual hauré de posar el decodificador i retornar-los-el. El sobre en qüestió, al cap de vint dies encara no ha arribat a casa i sembla que voldran que els pague per tot el temps transcorregut o això és el que intentaran.

La segona part del malson ha estat que, de sobte i de nit, i sense advertir-me prèviament, m'han deixat el telèfon mòbil fora de servei. Altra vegada he hagut d'intentar posar-me en contacte, i al cap de moltes telefonades i de moltes esperes, cridant a un 902, o siga pagant, he pogut saber una cosa que ignorava, perquè ningú mai me l'havia explicada: que ja que m'havia donat de baixa de la televisió, del telèfon mòbil i de l'internet, ells em deixaven sense mòbil, absolutament, que o tornava amb ells o feien desaparéixer fins i tot el meu número de telèfon mòbil, del qual no podria demanar la “portabilitat” i passar-me a una altra companyia. O siga que m'expulsaven de la companyia, però es quedaven la meua propietat, o siga el número del telèfon; allò era un robatori evident i això és el que he intentat fer-los-ho saber. No he pogut, però, fer entrar en raó a ningú, ni a la sèrie de senyoretes sudamericanes (o robots androides o ginoides, que tenen programats per a fer desistir els dissidents), ni tampoc, quan he aconseguit de connectar-hi, els responsables del servei de reconnexions.

Finalment m'han fet una oferta: tornar-me a posar a casa un dels seus telèfons fixos, o siga un altre telèfon, a partir del qual reconnectarien el meu mòbil i així podria sol·licitar-los la portabilitat. La cosa, doncs, ha arribat al punt que, a més del robatori que m'han fet, de la falsedat contractual, de la humiliació de fer-me sentir una pilota de ping-pong i de fer-me gastar diners i la paciència, han passat al xantatge directe i l'extorsió. Davant de tot aquest abús, he adoptat una sèrie de mesures, per a defensar-me i per a venjar-me, perquè crec que tinc dret a les dues coses: primer, denunciar-los a l'Oficina del Consumidor; a continuació, presentar-los una denúncia per apropiació indeguda del meu telèfon; després, presentar-los una reclamació per danys i perjudicis. I encara més, perquè he decidit de comunicar a tothom aquests fets, mitjançant aquest article, de moment; dedicar-los una entrada en l'encreuat 4324, que publicaré en el Levante, segurament el dimarts dia 22; i, sobre tot, he donat ordres estrictes al meu banc perquè no paguen cap factura d'ONO, mai en la vida. Finalment, altra mesura, que ja he executat, és la d'enviar-los a la merda! Ara em sent més tranquil, al cap de tants dies de turment.

Pense, però, la ironia que és que quan ONO s'instal·là a Silla jo era membre del govern com a tinent d'alcalde i després com alcalde, i votí al seu favor i que en tots els problemes que ha tingut l'empresa, de caràcter administratiu o tècnic, ha comptat amb el meu suport, per a solucionar-los-els. És increïble, doncs, que front al meu comportament sincer, honest i desinteressat, ONO haja optat per la via agressora i deshonesta i m'haja perjudicat tant. També pense que és injust que l'Estat permeta aquestes pràctiques abusives, ja que sembla que la majoria de les empreses actuen de la mateixa manera, probablement perquè s'han posat d'acord. Per què no actua ni el fiscal, ni les forces d'ordre públic?

Per acabar, però, quan estava a punt de contractar un altre número de telèfon, ja que lamentablement estic penjat d'aquest artefacte, s'ha produït un miracle: m'han reconnectat i m'han concedit la portabilitat. No sé que els ha passat, si ha estat important que els avançara la relació de mesures que anava a prendre, o senzillament que el fet d'enviar-los a la merda els ha commocionat. Siga com siga, el fet és que he guanyat i que conserve el meu número de telèfon i això és el que m'importa. Ara sóc client de dues companyies (he diversificat el risc) i per precaució, els lliuraré una còpia d'aquest article perquè sàpiguen el que faré, si també provoquen la meua ira; em juren que no em defraudaran. Ja els tindré informats.

CARA A CARA... I QUINES CARES

CARA A CARA... I QUINES CARES
Article publicat a El Punt/Avui el dia 13 de novembre de 2011

Vaig contemplar i escoltar per la tele, el passat dilluns, l'espectacle electoral del cara a cara dels dos aspirants a governar l'Estat i, què haig de dir? Doncs, que ni fu, ni fa. Jo ja anava previngut, o siga a la contra, perquè sabia que allò seria una farsa, i ho fou en sentit literal: una composició teatral breu (una hora), de contingut còmic i esquemàtic. Quan acabà, doncs, no puc dir que em quedí decebut de res. Em passà allò que a Fuster, quan li preguntaren si estava molt decebut amb els polítics valencians, després del fracàs de l'Estatut, i contestà que com no els tenia cap confiança ni s'havia fet cap il·lusió, doncs no.

Però, volent dir alguna cosa del cara a cara, sols se m'ocorre confessar que escoltant aquell duel polític em vingué al cap el duo de la del Soto del Parral, no sé perquè, perquè la lletra no li pegava, encara que potser la música, sí; per això seria. O siga,, que allò fou una farsa; encara que no l'havien assajada, altres ja ho havien fet per ells i, per tant, feren l'obreta. I, tal com estava previst al guió, els partidaris del popular quedaren satisfets i els del socialista, també. Els dos digueren el que volgueren i tal com ho duien preparat, i com no hi havia públic que els preguntara, no hagueren de dir res del que de veritat importa i és que ací, qui mana són la senyora Merkel i la banca. Ells saben que guanye qui guanye, continuaran fent-nos estrènyer cada dia més el cinturó, apujant-nos els impostos i rebaixant-nos els serveis públics. És exactament el que vol la banca i la senyora Merkel, per tant, tots, panxa a terra!

Això de “tots panxa a terra” ens ho explicava un professor de religió (anys cinquanta), referint-se als misteris de l'església, que no s'havien de discutir, sinó acatar. Ell deia que “si ho ha dit el Papa, tots panxa a terra”, o siga a obeir sense dir ni piu. En el cas europeu passa el mateix. Rajoy, perquè obeeix a la nibelunga líder dels populars europeus, farà el que li manen; Rubalcaba, perquè ja ho ha fet, perquè la política que han practicat els governs socialistes espanyols és, exactament, la que els han dictat a Berlín. Després del duo, la televisió ens ha ofert una altra actuació, a càrrec d'un quintet en què a més dels dos grans partits, han deixat participar un representant de CIU, un altre del PNV i Llamazares; gràcies a aquestes intervencions, s'ha obert un poc l'horitzó a qüestions socials i nacionalistes. Tot plegat, però, res, perquè en aquestes eleccions, segons les enquestes, el peix ja està tot venut i per tant, vote la gent a qui vote, és segur que ens toca o el pito o la pilota, o siga més del mateix, o Rajoy o Rubalcaba. No vols caldo? Doncs, nyas, dos tasses!

Però, a més d'aquestes deplorables circumstàncies electorals, la sorpresa ha estat el cas del gendre del monarca Borbó, a qui la fiscalia imputa delictes com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'administració i la malversació de cabals públics. Si el meu iaio, que era republicà, alçara el cap! Pel que se sap, en el merder real estan involucrats Jaume Matas i la Generalitat Valenciana. Quina barbaritat, quina cara més dura i qui ho havia de dir, tan bon xic que pareixia quan es casà!

Com també hi ha investigacions en marxa contra el ministre socialista J. Blanco; com està el cas de l'espoli d'Emarsa, i etcètera, podem deduir que ací qui no és corrupte és perquè no vol. La qüestió, pel que es veu, és si t'agafen cagant o no, o siga que si no tens mala sort i ningú et veu, et pots fer milionari. I amb aquestes perspectives, tothom prova sort. Ja ho digué crec que el president gallec i si no que em perdone, però algú ho digué, referint-se al cas Gürtel i a Camps: “el que le ha pasado a Camps es que ha tenido mala pata”. Quines cares!

Jo propose una esmena al codi penal: introduir el càstig àrab de tallar-los la mà als polítics que tinguen la “mala pata” que els sorprenguen xoriçant res. L'espectacle de veure'ls votant al Congrès a mà alçada, millor dit, a monyó alçat, aquest sí que seria un espectacle. M'imagine, i em descollone, el senyor Bono dient: —“Se va a prohceder a vohtar a mano alzada, o a muhñón alzado, según sea eh caso”... Bromes a part, alguna cosa s'haurà de fer per a posar fre al desvari. Què pensen els polítics? No veuen que els seus comportaments són una invitació perquè tothom faça el mateix que ells? Si els que havien de donar llum, donen fum, què hem de fer els ciutadans? Quines penques!

SILLA I EL BON CAMÍ

SILLA I EL BON CAMÍ
Article publicat a el Punt/Avui, el dia 11 de novembre de 2011

No sé si veurem el final d'algun dels túnel en què estem capficats, especialment i més peremptòriament, el de les finances municipals; supose que sí, ja que com l'endeutament públic és un mal generalitzat, les altes administracions hauran de trobar la manera i, de moment, crec que volen permetre als ajuntaments destinar la venda del patrimoni del sòl a pagar deutes. Això serà un respir per als nostres malversadors polítics, però serà com aplicar la cataplasma de sor Virgínia que, encara que remeiava un poc, no curava definitivament el mal. Perquè, el que necessiten els ajuntaments no són pegats de cataplasmes, sinó operacions dràstiques, actuacions quirúrgiques.

Prèviament a qualsevol intervenció quirúrgica, el malalt ha d'estar predisposat i la pregunta és: estan predisposats, els nostres governants locals, a sofrir les operacions que calguen, per a sanejar les finances municipals? Com estan amb l'aigua al coll, vull creure que sí, que passaran per on siga, perquè no tenen més remei. Ara bé, de cor no ho faran, perquè el que realment els agrada és la mala vida, gastar els diners públics, malgastar-los, més ben dit: el que els ha passat ha estat conseqüència d'això, que han gastat més del que tenien. Seguint en el raonament, per a tirar endavant necessiten ajuda, però com no poden demanar xecs en blanc a ningú, com ha explicat Lluís Martínez, hauran de mostrar les cartes, i això passarà quan presenten els pressupostos. De moment, sembla que cap partit vol que el passen de rotovator sense més.

Jo ja fa temps que venia anunciant, en aquestes columnes, que havia d'arribar l'hora de baixar dels núvols i deixar-se de fantasies barates. A Silla s'han acabat les idees extragalàctiques de Baixauli, que no socialistes: Silla turística en tartana; el Port-Miami; la cria d'anguiles a l'aire lliure; els carrils-bici per a malabaristes; la ciutat de la fusta; etc. També s'han acabat les ganes populars de convertir el terme en un seguit de substanciosos negocis immobiliaris. S'ha acabat la fantasia i s'ha acabat l'especulació i ara sols queda el pragmatisme. És exactament el mateix que passa a Cullera, a Catarroja, a Torrent, a Alaquàs... A tots ens ha arribat l'hora de la veritat.

Aquesta llarga introducció, ve a compte perquè sembla que entre uns i altres (vull dir exactament, entre Lluís Martínez, l'Empar Saragossà i jo mateix) hem despertat el sentit crític, que estava mig adormit o possiblement dopat, del personal municipal. També és interessant la reacció, encara tímida, dels veïns i veïnes de tot caire, que s'han afegit a la crítica, a través del Punt, del facebook, twitter, etc. A l'ajuntament és curiós veure la reacció del personal, a partir del “descobriment” de la realitat, perquè famosos sindicalistes, “palmeros” i col·laboradors de les burrades de la legislatura passada (E. Cuñat, J. Villalba i altres) ara blasmen contra la situació, perquè temen pels seus sous i pels privilegis.

Ara veurem també com reaccionen les entitats i associacions en el tema de les subvencions. Tots sabem que els polítics adquireixen compromisos electorals, que després han de complir, si no volen que els treguen els colors a la cara. En les actuals circumstàncies, però, com les autoritats estan amb el cul a l'aire, serà digne de vore les cabrioles que hauran de fer per a dir que no a tot el que havien promès. També seran dignes de veure les reaccions dels taurins, fallers, ciclistes, colombaires i tots els organitzadors de saraus del poble, quan els toque passar la mà per la paret. Ara veurem per quin camí tira el govern popular. Està per veure's també, la continuïtat de les obres de pluvials, que paga la Generalitat, que precisament tampoc tenen ni un euro. Què passa amb la bastida de l'església i les pintures en perill. Què passa amb els inacabats casals, etc.

Però, per damunt de tot, crec que s'havien de vore actuacions en un tema que ja he comentat altres vegades, però que haig d'insistir perquè està en boca de tot el poble: està per vore's què passa amb els sous dels polítics. L'espectacle que estan donant els governs autonòmics i el govern central són absolutament miserables i no van per bon camí. Però estem parlant de Silla i, a més del que he dit en un article anterior, com es pot justificar el manteniment d'un “càrrec de confiança”, tan inútil fins ara, com el de la periodista contractada (35.000 euros?) per a fer no se sap què, professionalment parlant?

Lluís Martínez, amb tota la bona fe que està posant, parlava la setmana passada que el camí pel qual anava tirant l'ajuntament, no era el millor sinó el “pitjor que podrien haver escollit”. Rellegint el que hem escrit, tant ell com jo, ningú podrà recriminar-nos que no hem estat prudents i positius; de fet, l'oficina de premsa municipal, que supose que dirigeix la privilegiada periodista, ha difós un d'aquests articles, el de Martínez, perquè els meus els ha censurat (com això ja ho feia Malaena i Baixauli, no m'ha vingut de nou); de tota manera, em consta que els articles els han llegit molts funcionaris, però sobre tot els polítics, a més del veïnat. Per acabar, crec sincerament que es tracta d'anar avant, que s'ha de traure “el carro a carregador”, com diu Lluís, però que no s'ha de fer a qualsevol preu, sinó que s'ha d'anar pel camí més just.

CONTINUA L'ESTAFA, CONTINUA EL CIRC

CONTINUA L'ESTAFA, CONTINUA EL CIRC
Article publicat a elPunt/Avui el dia 6 de novembre de 2011

Els avanços tecnològics que permeten veure en directe i cada dia tot tipus de desgràcies, crec que estan insensibilitzant-nos, que estem donant per fet que la natura va per on li dóna la bola, que no hi ha cap moral que ature les passions humanes desbocades, que la banca és l'àvida de dollars sense fre i que els polítics són uns perversos i uns lladregots de tota mena (de totes les categories). Abans costava més “comprendre” les magnituds de les tragèdies, perquè la gent s'assabentava del que s'assabentava i al cap d'un cert temps del succés, de manera que quasi rebien la notícia com una cosa de la història, o siga llunyana; damunt, tenien l'explicació màgica que justificava el que havia passat: perquè Déu ho ha volgut! Ara no, ara podem veure en directe i al moment com peta la central de Fukushima, com rematen el Gaddafi, com moren de fam els xiquets a tot arreu del món i, damunt, sabem que tot té una explicació gens divina o extraterrestre, sinó humana, o siga pels interessos econòmics, segons demostrà Carles Marx. Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Doncs, malgrat que ara tot és tan evident i que coneixem els culpables de la destrossa de la natura i dels accidents que se'n deriven; els culpables de les guerres que es mouen per tot arreu, motivades per interessos econòmics i estratègics, o siga per interessos polítics; i que si hi ha fam a Etiòpia és perquè el món no ajuda suficientment i la poca ajuda que hi arriba se l'apropia l'exèrcit. Ara, que és tan evident que és el gran capital qui ha mogut la crisi mundial; que són les grans multinacionals farmacèutiques que decideixen qui se salva i qui se mor i que són capaces de provocar pandèmies per a vendre els seus productes; etcètera. Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Però, no sols estic referint-me a escala mundial. També a nivell més pròxim, per exemple, a nivell de l'Estat, sabem qui ha estat el culpable de la crisi que vivim. Evidentment, part de la culpa és del govern, sobre tot de la ignorància de Zapatero; això ningú no ho posa en dubte. Però, els salvapàtries populars també tenen molt a veure en aquesta crisi. Per exemple, al País Valencià, que podem prendre com a paradigma del que és una gestió catastròfica, precisament popular: qui ha estat impulsant l'equívoca política de la construcció desenfrenada? Qui ha estat incapaç de controlar les caixes d'estalvi valencianes? Qui ha estat gastant sense mida tot el patrimoni, endeutant l'autonomia fins a límits insalvables? Qui ha estat practicant i permetent la corrupció? Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Venen unes eleccions, que renovaran moltes cares al Parlament, però que no renovaran ni les idees, ni la moral dels polítics que seguen als escons. Uns faran el contrari del que digueren, altres faran exactament el que criticaren als contraris, uns diran que no poden acomplir les promeses electorals per culpa de qui..., altres que es veuen obligats a fer un gir (un cop de timó)... Com exemples, el més cridaner és el de l'oblit del transvasament de l'Ebre, perquè amb tanta caguera que organitzaren Camps, Cotino, AVA, etc. ara ni figura al programa electoral de Rajoy. Un altre exemple, mal exemple, fou el de la promesa de Felipe Gonzàlez de no posar-nos a l'OTAN; féu tot el contrari. I així podríem composar una llarga llista de mals exemples. I ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Un circ, que és allò que manté entretingut el poble, el tindrem durant la campanya electoral i a dojo. Hi destacarà, sobre tot, el numeret dels equilibristes: a veure qui en dóna més, qui promet més... fins a l'apoteosi del triple salt mortal. Tot siga per a arribar a la Moncloa! Però també hi haurà circ al llarg dels quatre anys que ens esperen. Perquè, guanye qui guanye, ací qui decidirà el que s'ha de fer és la Merkel i el neoliberalisme i tant ho són els socialdemòcrates com els populars. L'estafa, doncs, continuarà, i, per tant, la presència de les minories que fiscalitzen serà importantíssima, perquè, sinó, bona nit, cressol.

Per això invite els indecisos a que s'aclarisquen i que pensen que Rubalcaba i Rajoy són com Isabel i Fernando, que “tanto monta”. Jo els invite que es fixen en els partits minoritaris, al menys perquè no tenen possibilitats de posar la mà a la caixa, ja que l'única feina constitucional que tenen és la de fiscalitzar; invite els indecisos, com a mínim, que tinguen en compte aquesta contingència, per a vèncer els escrúpols. Però sobre tot són els milions d'indignats, els joves sense feina, les famílies en l'atur, que han de decidir si donen el seu vot a qui els està estafant o a qui no els podrà estafar. Les minories, com no manen, no poden estafar! Jo, que compartisc intel·lectualment i moralment els plantejaments dels indignats, ho tinc clar: votaré Compromís, perquè, a més d'honrats, són nacionalistes. Al PP i al PSOE, no els votaria ni borratxo.

UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA

UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA
Article publicat a el Punt/Avui eldia 30 d'octubre de 2011

Encara puc afegir al titular: i un berber, un xinès, una suïssa, un francès... De totes aquestes nacionalitats puc aportar exemples, en positiu, del seu grau d'implicació en aquest país que els acull, perquè han vingut a treballar o a estudiar i fan esforços per parlar valencià de manera digna i fins i tot notable. I són de les seues pròpies experiències i observacions que vull escriure aquesta columna dominical.

La primera cosa que em diuen és que els costa trobar ningú que els parle en valencià, perquè tothom els parla en castellà en quan veuen la careta que tenen i, per tant, han de ser ells qui forcen la situació si volen que els indígenes els parlem en valencià. Constaten que això sols els passa al País Valencià, perquè enlloc s'han trobat que ningú no els parle en la llengua del país, sinó ací. Ho comentem i finalment entenen que aquesta és una prova més del complex d'inferioritat dels valencians. Algú els explica que no és difícil trobar situacions similars entre els mateixos indígenes i així, un senyor de Massarojos, per exemple, és pot dirigir a un desconegut veí d'Albuixec en castellà, de manera instintiva i acomplexada.

Parlem de més coses, però algú apuja el to quan és pregunta que si la Constitució, si l'Estatut d'Autonomia, si la Llei d'ús i ensenyament del valencià, si la Llei de creació de la radiotelevisió valenciana, senyalen l'obligatorietat de les administracions de conèixer, protegir, usar i potenciar el valencià, com és possible que les autoritats valencianes siguen les primeres infractores? Per què no saben i empren el valencià els alcaldes i alcaldesses de València, d'Alacant, de Castelló...? Per què hi ha consellers i el mateix president Fabra que no empren el valencià sempre i preferentment? I, quants diputats de les Corts valencianes parlen valencià? I, els xiquets i xiquetes valencians, quan acaben la seua escolarització, coneixen les dues llengües per igual, com ordena la llei? Què fa la conselleria per a garantir-ho i complir la llei?...

El debat es fa llarg, perquè el memorial ho és, de llarg. Coincidim que les autoritats valencianes conculquen la llei, impunement, cosa que no passa en les societats civilitzades. Què els passa a les “nostres autoritats”? Quin problema tenen amb el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l'Estatut d'Autonomia, i per això mateix és oficial, mentre que el castellà també és oficial, però perquè ho és de l'Estat? És a dir, per què el castellà, que hauria de ser com la segona llengua, les autoritats la consideren preferent, en detriment del valencià, diu el francès, que reconeix que això també passa a França? És que Espanya és com una escopinyada de França, li dic.

El cas de la televisió valenciana ocupa bona part de la discussió. La creació de la televisió autonòmica era, entre altres coses, per a fomentar i incentivar el valencià, perquè els legisladors entengueren, en el seu moment, que era la més menystinguda i que estava en perill, i que s'havia de protegir. Allò fou paper mullat, des del primer dia, perquè s'ha fet tot el contrari. Ara mateix el seu director, un tal Xarava, replica al mateix Síndic de Greuges, que se li ha queixat, que encara fan massa coses en valencià i que a València hi ha gent castellanoparlant, que també tenen els seus drets...

Evidentment, explique als contertulians, les autoritats valencianes fan i diuen tot el que fan i diuen, perquè la societat valenciana els ho permetem. Tot comença quan majoritàriament votem els partits enemics, o poc amics, de la llengua, sobre tot el PP, però també el PSOE. A continuació, amb la vara amb la mà i amb la majoria parlamentària de què disposen, abans uns i ara els altres, poden prendre decisions tèbies, contradictòries, lesives, fins i tot il·legals contra la llengua, perquè els ho permetem. Així ho entenen perfectament els nostres estudiants estrangers, perquè d'altra manera no s'explicarien el que està passant. Algú compara la situació valenciana amb la catalana i, evidentment, no hi ha comparació.

El respecte a les llengües, que es essencial a Suïssa, on les quatre llengües oficials tenen reconegudes la condició de llengües territorials, oficials cadascuna al seu territori, no és el cas valencià, ja es veu. Tampoc ho és, com a Suïssa, a la resta de l'estat espanyol, on sols per la complicitat i la implicació dels respectius governs autonòmics, i les respectives societats, les llengües estan millor tractades. En realitat, diu l'estudiant polonès, el que veig és que l'Estat no té cap interès per les llengües altres que el castellà, i que són les societats respectives i llurs governs autonòmics que poden, depenent del seu grau d'interès, potenciar o despotenciar les respectives llengües. Pel que estem dient, ni la societat valenciana, ni els seus governs autonòmics, han demostrat massa estima per la llengua...

La sessió ha estat profitosa i, acompanyada d'algunes cerveses, encara ho ha estat més. La iniciativa d'organitzar aquesta sessió, i altres, ha estat del polonès. Aquest grup és mixt, a parts iguals, d'indígenes i d'estrangers. Un altre grup el formen indígenes valencianoparlants i castellanoparlants, que han debatut l'error “legal” de deixar en mans dels respectius pares que els xiquets de les comarques de l'interior estudien o no valencià a l'escola. Una jove de Requena, que forma part del grup, explica que cursà valencià quan hi anava i ara controla perfectament les dues llengües, més l'anglès.

En definitiva, concloem que estem en mans del dimoni i confiant que els valencians i valencianes, els indígenes, afinem més la punteria a l'hora de votar els “nostres” governants. El dia 20 de novembre és la propera cita, i “heu d'aconseguir que els candidats que defenen la llengua i el dret dels valencians arriben a Madrid”, diu la suïssa. En efecte, hauríem d'aconseguir-ho perquè seran les úniques veus valencianes a les Corts, que defensaran els nostres drets. La resta, ja ho hem vist en tants anys de democràcia, estan ben instal·lats i ofrenant noves glòries a Espanya... i, o passen o ataquen.

L'HORA DELS FUNCIONARIS MUNICIPALS

"Des de la butaca de casa"

L'HORA DELS FUNCIONARIS MUNICIPALS

Article publicat a El Punt/Avui el dia 27 d'octubre de

Als funcionaris i laborals municipals de Silla, també els ha arribat l'hora d'afrontar la crisi de l'ajuntament, de la mateixa manera que l'any passat els arribà la crisi general, com a tots els treballadors de l'administració. Sobre l'abast de la nostra crisi ara mateix disposem de suficient informació per a qualificar-la de gravíssima (hi ha l'informe d'intervenció del ple de juliol; la carta de l'alcalde a tot el veïnat; els articles de Lluís Martínez i meus; diversos papers polítics dels partits...). Tots coincidim que la situació és tan crítica, que s'imposa afrontar-la de manera objectiva i valenta.

Normalment els costos salarials superen el 50% dels pressuposts, encara que a Silla el percentatge pot arribar a molt més en el proper exercici, si no es prenen decisions d'urgència (és parla del 70%) i per tant, serà lògic que es posen en marxa les següents mesures, que en alguns casos podrien ser provisionals, fins que passe el temporal: amortitzar places; suprimir complements de “productivitat” i altres extres; deixar de prestar serveis que paga el municipi, però que corresponen a altres administracions, especialment a la Generalitat; acabar el règim de privilegis d'alguns alliberats sindicals... És exactament el que estan fent tots els ajuntaments i administracions en la mateixa situació. Una altra cosa és analitzar les raons que ens han dut en aquesta situació i demanar responsabilitats, però això és una altra cosa.

En la plantilla municipal de Silla, hi ha la singularitat de la seua extremada configuració piramidal, en la qual allà dalt, al cim de la piràmide, uns pocs funcionaris cobren pràcticament el que tots els funcionaris de la base junts. Desconec les xifres actuals, però més o manco sempre ha estat així, sobre tot des que s'implantà aquesta estructura faraònica de la mà de Baixauli. Com he estat, des que era regidor de l'oposició, enfrontat al sistema piramidal, que jo qualificava d'injust, i malgrat que quan he estat alcalde no he pogut fer gran cosa, com ara explicaré, brinde la idea perquè ara, amb motiu de la crisi, s'intente revisar aquesta estructura, incidint sobre els sous més alts i no els més baixos, perquè és la manera més justa de redistribuir la massa salarial.

Per què no ho fiu jo, quan tinguí la responsabilitat? Com les coses anaven millor que ara i no vivíem aquest estat d'emergència, qualsevol mesura de racionalització de la despesa que proposava era rebuda d'ungles pels sindicats i fins i tot, en el cas de la policia, amb una amenaça de vaga. Les “conquestes socials” via els convenis, que jo qüestionava, de vegades emparaven situacions perverses, com les baixes laborals fins a sis mesos amb sou íntegre. Eren beneficis que els sindicats havien anat aconseguint a poc a poc, però sense parar, i que defensaven aferrissadament. Jo els manifestava el meu disgust de manera clara, però els representants sindicals, impassibles a qualsevol raonament, tenien la gent del costat, o siga en un puny. Recorde quan em trenquí els dos braços en un accident i no demaní la baixa laboral, una sindicalista de casta m'ho recriminà perquè “jo era un mal exemple per als treballadors”.

Doncs, entre les coses que proposí, convencent els companys de govern, fou de congelar els sous d'alguns alts funcionaris piramidals, altrament dits caps d'àrea; la resposta de la major part d'aquells privilegiats fou de disposar-se en contra de la meua gestió, creant-me problemes de tota mena, acusant-me d'haver-los “desmotivat”; a algú el disgust li durà els vuit anys del quadripartit. Com en aquest ajuntament es donava la circumstància que els delegats sindicals eren, moltes vegades, els mateixos caps d'àrea, s'intentà acabar amb el monopoli sindical ugetista, facilitant la formació d'un sindicat més democràtic i assembleari, com el que jo milite (STEPV o Intersindical), però no tingué èxit.

Per tant, sé que la proposta de rebaixar sous per dalt no la rebran bé un 10% de la plantilla, però n'estaran d'acord el 50%; el 40% restant es resignarà. Aquests números són grosso modo, però disposant de la informació adient es podrien perfilar. Com el que faig és una mena de proposta filosòfica, de filosofia política i social, els representants polítics i els sindicals, i les assemblees de treballadors, hauran de valorar-la. Ahir mateix hi hagué la primera assemblea de treballadors, però desconec els acords.

Ara bé, també crec que els sous dels polítics i càrrecs de confiança s'han de qüestionar a la baixa. Seguint la línia dels raonaments que estic fent darrerament, en diversos articles publicats a EL PUNT, i que són els que he mantingut i he practicat sempre sobre els sous dels polítics, crec que l'equip de govern ha de donar algun pas en aquest mateix sentit. Jo sempre he defensat uns sous dignes per als polítics, de manera que si deixen el seu treball i es dediquen al govern, se'ls ha de mantenir el sou que cobraven, tot i millorant-los-el, si es queden curts. Altra cosa són els sous dels polítics que no han treballat mai, per als quals hauria d'haver un sou fix i discret, percentual amb els habitants del municipi, impedint-se, per llei, casos com els que hem viscut a Silla. Per tant, a partir d'aquestes premisses, crec que els polítics actuals han de donar un pas exemplar. Com ells tenen la pilota a la mà, l'han de jugar, amb molt de compte per si l'encalen. I els sindicats han de comprovar que les mesures que es prenguen siguen justificades i equitatives.

PAGAR A ESCOT, O ANAR DE GORRA

PAGAR A ESCOT O ANAR DE GORRA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 d'octubre de 2011

Entre les perversions de l'estat de benestar, la més trista és que ens havien fet creure i ens ho havíem cregut, que podíem anar sempre de gorra, l'oci i els vicis inclosos. Abans, no; abans, quan encara no hi havia les conquistes socials que s'han aconseguit a Europa, tothom pagava a escot: l'educació, la sanitat, el manteniment de la gent gran i dels invàlids... Un gran triomf del socialisme fou aconseguir que, als països capitalistes europeus sobre tot, que fora l'Estat qui es fera càrrec de les necessitats bàsiques de la societat (l'Estat de Benestar), a canvi dels impostos que paguem, cosa que ens diferencia notòriament de la resta del món. Per això, lògicament, Europa és un pol d'atracció de l'emigració del tercer món.

Però, a poc a poc, ens havíem cregut que, a més de les necessitats bàsiques, podíem incloure les no bàsiques, i alguns, fins i tot, que podien viure a costa de l'Estat. També és cert que mentre la ciutadania anàvem per aquest camí, especialment perquè els polítics ho regalaven i ho prometien tot, a canvi dels vots, ells mateixos i els peixos més grossos (banquers, constructors...), s'omplien les butxaques descaradament. Dèiem, entre rialles: si malgrat tot el que roben els polítics, encara en queden de diners, això vol dir que Espanya és el país més ric del món. Doncs, s'ha acabat, finalment ha arribat el dia que ja no queda un euro a la caixa i ara tot són plors i tirar-se la culpa els uns als altres. Ara el discurs ha canviat i tothom ha de fer-se a la idea de l'austeritat i de les retallades. Així que, per als ciutadans rasos, se'ns ha acabat que tot siga de gorra, s'ha acabat la sopa boba. Ara començarem a pagar a escot els serveis sanitaris, els educatius, els assistencials...

Però, i els polítics? I la banca? I l'església? Donades les circumstàncies, seria lògic que les retallades les començaren per ells mateixos, però pel que veiem, es resisteixen a rebaixar-se els sous i a ser honestos i cada dia es publiquen més casos que demostren la poca vergonya que tenen. Hi ha presidents de diputacions i batles d'ajuntaments que encara cobren més que el mateix president del govern i molts polítics tenen dos i tres sous. La gent de la banca, com els de la CAM, per exemple, continuen els seus supermilionaris abusos, mentre que la fallida que han provocat (2.800 milions, la caixa mediterrània) l'hem de pagar amb fons públics (fons de rescat), i això costarà exactament el doble del que estalvià el govern amb la congelació de les pensions.

Evidentment, crec que aquesta rècula de personatges, no tenen ni vergonya, ni moral i això que van a missa. Però també crec que són suïcides, perquè ara la gent comença a obrir l'ull, a mida que la crisi va arrossegant empreses i famílies, que la joventut va perdent les esperances, que l'atur va en augment i que amples capes de la població comencen a passar fam. La indignació popular ha anat creixent i la protesta ja és un moviment mundial, així que els grans poders polítics i econòmics demostraran una enorme miopia si no ho veuen, perquè ara ja no tenen tan fàcil controlar la situació i, per tant, o canvien immediatament o la gent els farà canviar.

Així que aquesta societat, que necessitava un fort revulsiu per posar fre a l'abús d'uns i d'altres, el té ara amb la crisi que domina el món. I com quan hi ha crisis és quan es necessiten els referents, per això estan aflorant pensadors, moralistes, filòsofs que prediquen per uns canvis profunds en la societat, molts dels quals, a més a més, ja ho venien advertint, encara que, com als profetes bíblics, ningú no els feia ni cas. Bé, doncs, el butoni ja ha arribat; ara, vulguen o no, els polítics de la fanfàrria han d'afrontar que, en realitat, no tenen “un puto euro”, com digué la presidenta de Madrid, perquè els han malversat.

No puc dir que em fregue les mans davant l'espectacle, perquè milers i milers de persones s'ho estan passant molt malament i perquè la joventut (que és el futur) està vivint amb unes expectatives tan tenebroses, molt més que les que teníem la joventut durant el franquisme. No em fregue les mans, però estic expectant per veure com s'ho faran els polítics que guanyen les properes eleccions, ací, a França, a Alemanya... Durant els propers anys o dècades, s'han de saldar els comptes i de com es faça la liquidació, començarem a sortir del pou o ens enfonsarem encara més. Passe el que passe, però, el que és cert és que res tornarà a ser igual com fins ara.

Finalment i pel que fa al País Valencià, el fet que siguem l'autonomia en pitjor situació econòmica (devem el 17'2% del PIB, o siga 17.600 milions d'euros) i que l'urbanisme valencià, que era la base de l'economia, haja estat considerat a Europa com una forma endèmica de corrupció (Parlament Europeu), posa més en evidència el fracàs del model polític que instaurà Zaplana i ha “perfeccionat” Camps. Com s'ho faran ací Fabra, Rus i companyia?

PER SI FALTAVA POC, MORERA VA DE VISITA

PER SI FALTAVA POC, MORERA VA DE VISITA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 16 d'octubre de 2011

Tant com vull al meu secretari general Enric Morera i no em puc estar de protestar, per escrit i perquè conste on calga, per la visita que ha retut a Eliseu Climent. Segurament s'ha tractat d'una visita estratègica i electoral, de tot punt innecessària si la pretensió de Morera era d'obtenir cap suport d'aquest individu, perquè essent com és més fals que Judes, la seua paraula és com el fum de botja: res. De fet, la nota de premsa que ha emès l'organització amb què aixopluga Climent el seu holding, sols explica els compromisos que ha adquirit Morera, a canvi de res. Si la visita ha estat per donar satisfacció a la branca climentista del partit i res més, espere del meu secretari general que també mirarà la manera de satisfer als qui estem denunciant els abusos de Climent, i les apropiacions indegudes a què ha sotmés el País i tantes persones; en aquest sentit vaig a demanar a Morera una reunió amb els damnificats de Climent.

Aquest, com tothom sap, encara que no tothom vol reconèixer, ha d'explicar les maniobres anti-Bloc que ha protagonitzat, tractant primer de fer-se amb el control del partit, amb la promoció del seu amic Mira (quicomiro) a la secretaria; incentivant una secessió i divisió del partit; promovent candidatures altres, per a perjudicar el Bloc (cas d'ER), etc. I externament, ha d'aclarir als seus benefactors a quina baralla ha anat jugant: CIU, ER, PSC, PSPV, PP...? Sobre tot, però, com Climent ha capitalitzat (exactament, capitalitzat) tots els ajuts benintencionats de les institucions i governs catalans, balears, valencians i andorrans, que col·laboraven, això els feia creure, per a salvar el País Valencià, haurà de justificar, que encara no ha fet ni ho justificarà mai, en què ha invertit els milions que ha rebut. És per això que finalment li han deixat de rajar més pela, ni doblers.

Jo no parle d'oïda, ni m'imagine el que dic, perquè sóc testimoni. També ho són altres persones que, com a jo, han sofert la mateixa espoliació, com ha estat comprovar, a l'hora de la jubilació, que l'individu no havia abonat les quotes de la seguretat social dels nostres anys de treball; fins i tot això. De manera que, com jo, s'han vist obligats a allargar la seua vida laboral; jo, per exemple, em jubilaré als 70 anys, o siga l'any que ve. Això, ja ho he escrit i contat altres vegades, encara que, curiosament, molta gent suposadament d'esquerres i nacionalista del país, no ho ha volgut sentir; de fet, els ho contes i se n'obliden automàticament. Per exemple, els sindicats tenen informació d'aquest fets, entre altres raons perquè estan tramitant algunes de les jubilacions de què parle (la meua, la de Francesc Pérez Moragon...), doncs, malgrat això, encara donen suport a les maniobres que organitza aquest personatge.

També sóc testimoni directe dels abusos a què va sotmetre tants escriptors i col·laboradors, als qui explotava sistemàticament. Segurament, el cas més tràgic, que jo vaig contemplar estupefacte i angoixat, fou quan li negà a Estellés els drets d'autor, a què ell havia renunciat quan la cosa li anava bé, i que al final de la seua vida li eren necessaris. Tothom sap que Fuster i Ventura trencaren relacions; que Carmelina Sanchez Cutillas li va retreure l'abús i l'engany de què havia estat víctima en els drets d'autor; que Vicent Pitarch, Josep Palomero... La llista de damnificats és tan llarga que no acabaríem mai. Tots hi col·laboràvem, perquè enteníem que era necessari, fins que ens hem anat adonant de l'engany: no era el País, sinó Climent, qui se'n beneficiava.

Així que, tornant a l'inici de l'article, com no vull en absolut que s'interprete que faig altra cosa que la que faig, vull afirmar que confie plenament en el meu secretari general, però crec que Morera no ha estat encertat visitant aquesta mòmia corrupta que és Climent, de qui se sap les malifetes i abusos per unes investigacions policials. Lamentablement, la investigació, que s'havia d'haver fet internament, per algun responsable o instància dels Països Catalans, l'ha feta la Guàrdia Civil espanyola, per a la nostra vergonya. Però, això és el que ha passat. Internament, fins ara s'havia volgut “silenciar” el tema, tapar les vergonyes, en contra, per exemple, del que jo sempre he defensat, on he pogut i quan he pogut: que era importantíssim aclarir tot els fraus de Climent. Ara que li han tallat les subvencions, que li rajaven a mans plenes, Climent s'aclama de Compromís...

Ja sé que, de cara a les eleccions del 20-N, caldrà assegurar que arribarem a Madrid, perquè és vital per al nacionalisme que representem i per al País, perquè tenim dret i ja és l'hora d'ocupar el nostre espai polític al parlament espanyol. Per tant, entenc que s'hagen de fer maniobres distintes, totes les que facen falta, per a aconseguir l'objectiu. Però, la necessitat no ens ha de fer perdre ni l'objectivitat, ni el sentit comú, perquè tot el que és negre no és botifarra necessàriament, i jo crec fermament, ho sé i en sóc testimoni, que Climent no és de fiar. Per això he escrit aquest exabrupte, a veure si se m'entén.

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Des de la butaca de casa

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 d'octubre de 2011

La setmana passada no vaig poder seure a la butaca de casa a contemplar i escriure sobre el món i, per tant, tractaré de compensar el temps perdut amb una ració doble. Començaré per l'alcalde, per respecte, perquè m'ha comunicat que ja se li ha acabat el xollo a l'innecessari arquitecte Sandro Pons, ja que la pròrroga que li havien fet acabà a principis de setembre; sols queda en l'aire la sospita del seu parentiu amb Gonzàlez Pons, però això ara ja no importa. En la mateixa conversa, l'alcalde m'explicà que continuen les obres del multifuncional (sols la façana); que respecte de les obres de pluvials està insistint perquè les continuen; i sobre tot que espera que aviat la Generalitat ens pagarà el que ens deu, que segons ell és un milió d'euros, encara que jo sé que són tres. Aquest darrer punt és especialment important, perquè això alleugerirà molt la situació econòmica.

La major sorpresa han estat els dos articles de Lluís Martínez, publicats en el Punt: “Els contes de l'ajuntament” i “Incompetència, irresponsabilitat i cara dura”, especialment efectius, perquè els hem llegit a l'hora del desdijuni: magnífics! Concretament, el darrer, publicat dissabte passat, que l'ha escrit arran de l'informe de la nova interventora, que qualifica d'espaordidor. Sembla que al PP també els ha influït molt, però perquè hi veuen la prova del desastre que han heretat. Ara bé, com Lluís demana responsabilitats, i com algun lector ha pensat que es referia als funcionaris (intervenció), vull donar alguna pista, perquè posats a la feina cal afinar el punt de mira i apuntar més amunt.

Concretament, la situació a què hem arribat comença amb els romanents negatius de tresoreria a partir de 2008, o siga amb Baixauli a l'alcaldia. Exactament, jo la vaig deixar, en 2007, amb un romanent positiu de 170.000 euros. L'any 2008, però, el romanent passà a negatiu, exactament a -300.000 euros, l'any 2009 a -700.000 euros i el 30 de març de 2010 ja era de -800.000 euros. Aquestes xifres són acumulatives. Però, malgrat que, com diu Lluís, el carro s'havia enculat, els polítics “seguien escudellant-se el plat a grapats”, fent cas omís dels informes d'intervenció.

A mi em consta personalment i també perquè m'ho han corroborat en diverses fonts, que la intervenció de l'ajuntament ha estat modèlica; des que hi he estat posat en la política municipal he vist com treballaven Vicent Zaragozà, Blanca Jiménez, Bruno Mont, Mari Cruz Martí, i les interventores posteriors, a les quals ja no he conegut directament, i tots ells han estat uns professionals absoluts. De fet, la Sindicatura de Comptes sempre ha aprovat els comptes municipals que han presentat, així com el Ministeri d'Hisenda i la Conselleria. Per tant, no és per la intervenció municipal que s'han de fer les perquisicions, cercant un tècnic, com diu Lluís, “ben complaent amb els polítics... a canvi de ves a saber què”. Cal mirar més amunt. L'ajuntament de Silla, per decisió de Baixauli, ha tingut un super-gerent, un veterà dels intríngulis més rocambolescos a canvi d'un bon sou, Manolo Olmo, que ja havia estat tresorer de Silla, encara que fugint del quadripartit se n'havia anat a gerenciar l'ajuntament d'Alboraia (PP). Retornat a Silla, és amb el seu concurs que el darrer regidor d'hisenda, Hermínio Vedreño, confegia els pressupostos, i qui ha estat més amunt de tot l'organigrama i el més ben pagat (67.000 euros).

Precisament, altre dels interrogants de Lluís, els dels impagats i recaptacions impossibles, puc assegurar que venen de l'època de tresorer d'aquest personatge. Aquest problema és tan gran, perquè no s'abordà la seua solució en el seu moment i s'ha deixat anar engrossint i engrossint, com la massa de la farina quan fermenta, contaminant els pressupostos sistemàticament. Com es van a cobrar ara rebuts a persones difuntes, rebuts no reclamats al seu temps, rebuts prescrits, rebuts repetits, etc.? Com es van a cobrar rebuts del pòsit del camp, posem per cas, prestats a persones manifestament insolvents, a posta? El merder de l'ajuntament, en aquesta matèria, és descomunal. Vull posar de manifest que intentaren solucionar-lo els regidors d'hisenda Maria José Mas i Natxo Ventura, i que s'hi feren avanços importants, no suficients, però.

Evidentment, un altre problema és no haver sabut administrar bé l'erari públic, i açò és responsabilitat dels polítics, no dels funcionaris. Si es prenen decisions tan absurdes com destinar ajuts econòmics a començar uns casals fallers que mai ningú acabarà, a fer carrils bici que mai ningú utilitzarà, a posar en marxa somnis i fantasies que mai ningú materialitzarà, etc. I si s'han malversat tants diners “menjant a dos queixos”, com diu Lluís, aquest també és un problema dels polítics, no de la intervenció. Sobre el mig milió d'euros de factures sense consignació pressupostària, que diu Lluís que s'han quedat als calaixos, evidentment caldrà demanar explicacions fora d'intervenció. Finalment, les dades necessàries per a entendre la magnitud del maremàgnum de les finances municipals, a més del que he dit, és que enguany s'ha de tornar un milió d'euros corresponents als préstecs que arrossega l'ajuntament. Per cert, és important saber que del 70 al 80% del pressupost correspon a les nòmines, neteja viària, fem, neteja d'edificis públics, jardineria i altres, o siga que són despeses ineludibles.

Ara la pregunta que cal fer-se i que es fa molta gent, inclosos els populars, és: cap a on mirava Prieto, com a cap que era del PP, en l'anterior legislatura? Si no sabia res, com pot justificar la seua inoperància? Coneixent com coneixia Olmo, i el que havia passat a Alboraia, per què no es preocupà de vigilar el personatge? Però, si sabia quina era la situació, per què no la denuncià? I, sobre tot, perquè deixà sol i davant del bou a Serafí Simeon? Respecte dels altres partits de l'oposició no se m'ocorre dir res.

Total, que en aquesta situació, amb la impossibilitat de buscar la clàssica solució d'endeutar-se encara més, que era com se solucionaven aquestes situacions fins ara, de recórrer a nous préstecs, l'ajuntament ha de buscar la manera de tirar endavant. Com el problema no és solament de Silla, sinó que és de tota l'administració, caldrà veure quins mecanismes s'arbitren per a sortir-se'n. De moment, el que cal és que cadascú done la cara en allò que li correspon. L'equip de govern té la paraula, que no pot consistir a queixar-se, sinó que ha de prendre decisions. Els partits de l'oposició han de prendre consciència que tenen l'obligació de col·laborar, perquè això és la democràcia i de fiscalitzar. I així i tot, ja veurem com acaba tot açò.

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Des de la butaca de casa

SENSE EMBUTS, NI SUBTERFUGIS, ELS DEL PP

SENSE EMBUTS, NI SUBTERFUGIS, ELS DEL PP
Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 d'octubre de 2011

Darrerament, Rajoy ha posat de moda una locució gairebé escatològica i/o sexual: que hay que hablar a calzón quitado. Ja m'han explicat un amics, que saben castellà, que això vol dir en anglès to speak openly, i que en català vol dir parlar sense embuts, clar i net, sense subterfugis. Doncs, no ho entenc, tan fàcil que és dir-ho en català, o en anglès, per què els castellans han de parlar amb el calzón quitado? Al peu de la lletra, volen dir parlar traient-se, o havent-se tret, els calçotets, o siga amb l'ouera, el pardal i el cul a l'aire? La mare de Déu! De manera que podria donar-se el cas que entre ells es digueren, per exemple Camps al Bigotes: -Amiguito de mi alma, te quiero un huevo, hablemos a calzón quitado... Acollonant! Només faltava! I les dones, parlaran amb las bragas quitadas? Com aquestes coses són un poc contagioses, els empresaris valencians, acabe de llegir, han fet unes propostes al PP a calzón quitado.

Però mentrestant, amb els calçotets i les calces pel genoll o ran de terra, o no, a les autonomies i ajuntaments on governen, els populars van prenent mesures, i anunciant-ne de noves, agressives i restrictives del benestar social, dels drets laborals dels funcionaris, de l'ensenyament públic, de la sanitat pública. Com parlen amb el cul a l'aire, han perdut la vergonya i anuncien que instauraran el co-pagament en la sanitat pública (petició dels empresaris, que anirà a missa); que l'ensenyament ha de ser gratuït sols fins la ESO i que els mestres treballen poc (Esperanza Aguirre); que no pagaran l'extra de Nadal als funcionaris (Bauzà), etc. I tot això ho faran, amb l'excusa de la crisi, encara que sense crisi també ho farien, perquè és la política que impera a l'Europa neoliberal. La crisi és, ara, la coartada.

Mireu la crisi, per exemple, per on se la passen, quan els convé: per l'engonal. Llegiu cada dia els diaris, perquè trobareu casos com el d'avui mateix (divendres 7 d'octubre), que la nova directora-gerent de l'Institut Valencià de la Discapacitat (Ivadis) s'ha apujat el sou un 30%! O siga, tot el contrari del que havia promès el president Fabra. I és exactament tot el contrari del que es podia esperar d'uns senyors i senyores que estan predicant tothora per la transparència, per l'equanimitat, per la contenció dels sous. La setmana passada comentàrem els sous dels senyors fematers de l'Emtre. Rita Barberà continua cobrant 111.000 euros, no? Doncs, això mateix, ja està clar que la moderació salarial que prediquen es la dels nostres sous i no la dels d'ells.

Arribats en aquest punt, evidentment sobren les paraules. Crec, sincerament, que estem essent conduïts, fal·laçment i a traïdoria, a una sèrie de patiments socials, per culpa de la debilitat d'un govern socialista, que dirigeix un pobre visionari, però que amb els populars el que podem esperar encara serà pitjor. Parle de nosaltres, de la gent de la base, de la majoria, perquè ells són una altra cosa, ells sempre guanyen, igual que la banca, perquè o perden la vergonya i tiren al recte o, com saben les picardies necessàries, fan alguna “renúncia exemplar”. Ja m'ho deia, no fa molt, un jove popular, parlant del tema; segons ell, no costa res rebaixar-se els sous, perquè després sempre hi ha martingales per a rescabalar-se de la pèrdua. Quina poca vergonya, no?

Així que, senyor Rajoy i senyors i senyores populars, a calzón quitado, o a bragas quitadas, les coses clares i sense embuts ni subterfugis: vostès són una banda de... Tant d'excusar-se que no hi ha un duro i es posen els salaris que els dóna la gana? On s'ha vist això? Tan imbècils, creuen vostès, que som nosaltres?

Doncs no, jo dic que mentre els polítics (i els banquers, igualment) no donen exemple, el poble no té perquè estrènyer-se el cinturó. Em posicione, com ja he dit altres vegades, amb la gent indignada que reclama una societat més justa i, per tant, em manifeste públicament contra la vostra injustícia. I, a més a més, vull que quede especialment clar i net, i ho dic sense embuts, que aquesta diatriba anti-PP també és aplicable als socialistes de pacotilla que ens governen i, en el cas concret del ministre Blanco, si és cert el que diuen que ha fet, manifeste que li aplicaré els mateixos qualificatius que apliquí a Camps, a Ripoll, a Fabra i tota la cort valenciana dels miracles.

Finalment, com avui és el 9 d'Octubre, em permet una alegria, per a acabar aquesta nota tan agra. Me n'alegre que, també amb l'excusa de la crisi, hagen decidit suspendre una sèrie d'actes hipòcrites i escandalosos, com la gran teca que organitzaven perquè els peixos més grossos es mamaren uns quants wiskys i es paparen unes bones racions de gambes i altres viandes, a calzón quitado i a costa de l'erari públic. Apa, enguany qui vulga sucar que es rasque la butxaca (encara que hi haurà qui s'ho cobrarà amb dietes)! Quina tropa!

ELS XINESOS SÓN LA NOSTRA SALVACIÓ

ELS XINESOS SÓN LA NOSTRA SALVACIÓ

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 d'octubre de 2011

No ho dic per dir-ho, ni en pla de conya, sinó perquè estic convençut que els xinesos ens trauran les castanyes del foc. Ja s'ha parlat que volen comprar la CAM en peça; ara mateix la gran notícia és que volen invertir 5.000 milions d'euros en un projecte d'energies renovables, a la Foia de Bunyol, que si arriba a rams de beneir, serà una benedicció per als pobles d'aquella comarca. Són dos botons de mostra, però suficients perquè els comencem a mirar amb interès. Jo, pel que explicaré, a més de respecte els estic prenent afecte.

Sabem que els xinesos han amassat enormes quantitats de dòlars i d'euros, a base de comprar poc i vendre molt, i, sobre tot, a base d'explotar una mà d'obra barata, d'una manera que a Europa ens escandalitza. En efecte, ací ja fa anys que els treballadors guanyàrem una sèrie de drets laborals, que no tenen els treballadors xinesos a la Xina, però jo crec que aquesta gent viu a gust com viu, amb sous baixos i molta austeritat. Em fa la impressió que gaudeixen treballant molt i malgastant poc, és una filosofia de vida; però sobre tot crec que els xinesos són molt intel·ligents i veuen les coses a la llarga i no a la curta, com fem per ací. Ho sé perquè tinc un veí, Li Jian, treballador de sol a sol, que té un comerç; l'home es lleva de nit fosc i baixa a la tenda, perquè és l'hora que li surt més a compte el telèfon, el fax i l'internet; un dia a la setmana marxa, a la matinada, al Mercat d'Abastos i a la Tira de Contar, a comprar peix congelat i verdures, especialment cols, per a tota la família.

I encara més coses. L'home té tres fills, xicotets, que l'ajuden, quan venen d'escola, a marcar i a posar les coses a les prestatgeries, fins i tot indiquen als compradors per on estan les coses. Com van a l'escola pública i a la línia en valencià, et diuen amb una naturalitat total “guaite, guaite per dalt, que jo no arribe”, “mire per darrere”. Doncs bé, aquest home té una llista de tots els passos que ha de donar per a aconseguir subvencions pels fills, rebaixes en les taxes, en els transports, etc. Coneix millor els seus drets que molts valencians de tota la vida.

Sembla que Napoleó Bonaparte digué que “Xina és un gegant adormit, deixen-lo dormir, perquè el dia que desperte farà trémer el món”. Crec que s'equivocà, perquè Xina, que en efecte ha despertat, està donant-nos una lliçó de sentit comú molt raonable. A mi no em fan temor, sinó que, per les raons que us he dit, mitjançant Li i la seua família, estic prenent-los molt d'afecte (seria curiós que Li acabara sent director de la Cam de Silla o l'alcalde). Crec que no sóc l'únic que, si no afecte, té respecte als xinesos; per exemple, és curiós que els energúmens feixistes, que ataquen els negres, els moros i els sud-americans, no s'atrevisquen a dir-los res.

Bé, malgrat tot també han comès enormes agressions contra el medi ambient; a la Xina no es respecten els drets humans; han venut armament a països dividits en guerres tribals, etc. Confie que aniran corregint aquests errors, que també comenten altres potències mundials, per cert. Però, sobre tot confie que el projecte supermilionari de la Foia de Bunyol superarà tots els tràmits d'impacte ambiental i que darrere de la qualificació d'energies renovables no hi haurà oculta cap intenció perversa; ja ho diran els especialistes.

Fem-nos a la idea que els xinesos són la segona potència econòmica del món, que això sí que ho són i que, de moment, estan ajudant les economies en perill d'Europa, perquè isquem d'aquesta crisi. Ho fan per conveniència, és evident, perquè som un immens mercat i els qui més els comprem, i no els convé deixar morir la gallina dels ous d'or. Europa, quan anà a la Xina també fou per conveniència. Siga com siga, però, els xinesos estan ací i són com nosaltres, però diferents.

Per exemple, quan torne el meu veí Li de la Xina, on ha marxat fa uns dies, li preguntaré si els seus fematers cobren com els de l'Emtre d'ací (Entitat Metropolitana de Tractament de Residus). Si poden haver a la Xina 82 fematers que cobren més que els catedràtics, 8 grans fematers que cobren més que Zapatero i 11 més que Fabra. I si a Xina, el femater en cap pot cobrar, com el de l'Emtre, 11.096 euros a l'any. Tot això, a banda de les dietes, ranxaes de luxe i comissions, cotxe oficial i xofer. I tot a càrrec dels valencians, que haurem de pagar uns augments del 152% dels rebuts del fem a partir d'ara, perquè així ho han aprovat els del PP, que tenen la representació majoritària a l'entitat. Li ho he de preguntar i em compromet a contar-los el que farien a la Xina amb aquesta gent.

DIR LES VERITATS

DIR LES VERITATS

Article publicat a El Punt/Avui el dia 29 de setembre de 2011

Una de les promeses electorals de tots els partits és que seran transparents en la gestió, honrats i desinteressats, i a partir de la crisi actual, que també seran austers; com la gent s'ho creu,, va i els vota. Quan molts polítics arriben al govern, però, aquelles promeses es queden en res, i, per tant, estafen el poble i estafen la democràcia. En efecte, comencen a parlar confusament, o no donen explicacions, o ho fan a mitges; practiquen l'amiguisme més descarat afavorint a uns i perjudicant els altres; comencen a posar-se uns sous elevadíssims (com els sous de torero que estrenà Baixauli i la quadrilla); fins i tot, a alguns se'ls en va la mà i s'escudellen sense mesura, fent fortuna.

Una introducció tan llarga me l'ha inspirada la carta que ens ha lliurat l'alcalde de Silla, on ens diu que la caixa se l'ha trobada buida i que devem més de 18 milions d'euros! En efecte, devem tant, però no ho diu tot, sinó sols el que l'interessa, perquè no diu que la Generalitat i la Diputació, on governen els del PP, ens deuen milions d'euros; ni diu res dels que ens deu el govern central, o siga el PSOE; ni diu res dels euros que ingressaran per contribucions i taxes. Tampoc no diu quants diners dels que devem els hem de pagar enguany i quants durant els propers, perquè molts d'aquests deutes venen d'anys enrere, perquè així és la dinàmica de l'administració, que els alcaldes van fent i després els que venen darrere ja pagaran. En aquest cas, el problema és si l'endeutament ha estat suficientment justificat, o no, i si s'ha fet dins dels marges que marca la llei. Així que de transparència, li pose un zero (0) a l'alcalde, perquè no ha dit tota la veritat o l'ha dita a mitges.

La promesa de ser honrats implica un compromís ètic excepcional, perquè la gent que els vota espera d'ells un comportament exemplar. La millor prova que els polítics són honrats és la nòmina que cobren, perquè un sou digne i suficient és acceptable i just, però els sobredimensionats i exagerats d'alguns polítics no tenen cap justificació. Altra prova de moralitat la donen els governants amb el tema de les contractacions a dit i amb els plusos i “complements de productivitat” que assignen arbitràriament als seus amics per raons polítiques. No és ètic contractar a ningú pel fet de ser del partit, o per ser nebot o cosí d'un conseller, d'un bisbe o d'un general. Una de les coses que s'han d'explicar ací és perquè continua contractat un arquitecte innecessari, nomenat a dit per Baixauli, per a fer res, que ens ha costat un dineral i al qual se li ha renovat el contracte.

Pel que fa a la promesa d'austeritat, jo estic molt d'acord i de fet ja la practiquí quan em tocava de fer-ho, quan fiu alcalde, perquè pense que els governants administren els diners públics, que no són d'ells sinó de la societat i precisament ara no estem per a tirar coets. Ara bé, no es pot aplicar l'austeritat castigant les partides de benestar social, d'educació i de sanitat i mantenint les ajudes a les associacions esportives, taurines, falleres i folklòriques, o fent ranxaes. Ha d'haver unes prioritats i en la manera que peguen tisorada a unes coses i a altres no, els polítics es delaten. A Silla estem a les envistes de veure les intencions del govern, quan coneixerem el projecte de pressupostos de l'any que ve: qui pagarà el pato? El camp? Les ajudes socials? Les falles? Els bous? Ací és on veurem que hi ha darrere de Serafín.

Aprofite per a fer una crida als partits perquè espavilen, ja que estan senzillament inactius, o ho semblen. La informació és necessària i al veïnat se l'ha d'informar cada dia, perquè sàpiguen el que hi ha i puguen opinar i manifestar la seua opinió, perquè si les actituds crítiques dels ciutadans es manifesten, els governants posen més cura amb el que fan. Els partits saben que ja no es retransmeten els plens, ni es publica cap butlletí municipal i per tant sols hi ha, com a mitjans de comunicació, la premsa escrita i els butlletins dels partits, que pràcticament han desaparegut, i això que ja portem quatre mesos de legislatura!

Finalment vull fer una reflexió sobre la supressió dels actes commemoratius del 9 d'Octubre, que em sembla aberrant, si és per raons econòmiques: no poden commemorar res, sense gastar ni un euro? Doncs la Lírica sí que manté el seu concert de la Simfònica, commemoratiu de la festa nacional dels valencians, el proper dissabte, a les 19'30; i les Dones en Bloc ho faran amb una sessió de cine-fòrum, el dia 7, sobre la crisi econòmica. Aquests són dos bons exemples, perquè prenguen nota els responsables, l'alcalde i la regidora de festes, com oportunament han denunciat els Joves del Bloc, que són els únics que han obert la boca, que jo sàpiga.

EM BULL LA SANG

EM BULL LA SANG

Article publicat a elpunt/avui.cat el dia 25 de setembre de 2011

Dir que em bull la sang, ara mateix, és dir una mentida, perquè això és cosa de joves; a la meua edat l'única cosa que ens espera és el bullidet de cada nit de creïlla, ceba i bajoquetes. La gent jove, però, és una altra cosa, gràcies a Déu, i per això, al meu poble (Silla) durant l'anterior legislatura, un grup de joves posaren en marxa una pàgina de facebook que és titulava “Em bull la sang quan sent parlar de...” referint-se a l'alcalde socialista, de qui denunciaven les malifetes amb contundència i convicció. Jo, seguint els seus passos, proposaria una altra pàgina per a denunciar totes les coses indignes, de què ens assabentem cada dia pels diaris, que fan els polítics de tots els colors, però especialment els populars, que també s'hauria de titular “Em bull la sang quan sent parlar de...”, de tota la nòmina.

Per exemple Camps, que ha deixat el País, o siga a nosaltres, empenyorats per a cent anys i un dia, no us fa bullir la sang? Si triplicà en vuit anys el deute de la Generalitat que havia heretat de Zaplana, saber-ho no us fa bullir la sang? I si en lloc d'exigir-li responsabilitats, a banda del cas Gürtel, pot continuar vivint de la política impunement amb un bon sou, això no us fa bullir la sang? Si l'alcaldessa Rita Barberà cobra 111.000 euros, saber-ho no us fa bullir la sang? Si el gras del Díaz Alperi i la seua successora Castedo, s'han lucrat manipulant l'urbanisme d'Alacant, aprofitant la condició d'alcaldes, això no us fa bullir la sang? No acabaríem, perquè cada dia hi ha un cas nou i la llista de peixos grossos amb les mans brutes és llarga.

M'ha vingut al cap l'Alperi d'Alacant perquè li tinc una quimera especial, li tinc tírria i si no conte els perquè, rebente. Personalment no conec aquest personatge rodanxó, ni ganes, però es donà la casualitat que em vaig fotre una trompada caminant per Alacant, entropessant amb una pedra que hi havia al mig del carrer, rectangular i de color blanc, situada sobre la pintura d'un pas de vianants (zebra), que segons la policia municipal era d'unes obres municipals; com ni jo, ni els qui venien amb mi, la veiérem, caiguí bocaterrosa i em trenquí les dues mans. Vaig anar doblement manc, doncs, durant tres mesos, i ningú sap el que això significa fins que no ho passa. La denúncia que interposí contra l'ajuntament d'Alacant no l'he guanyada, perquè segons el jutge, jo hauria d'haver anat amb l'ull viu.

I què penseu que féu l'Alperi? Haig de dir que jo, aleshores, era alcalde de Silla i que el meu cas isqué als diaris, amb fotografies i tot, de mi i del cudol i, per tant, ell n'estava assabentat. Doncs, no féu res, ni per cortesia; ni preguntà, ni es disculpà, ni res, senzillament passà del tema. Si haguera estat al revés, i si ell s'haguera fet mal passejant per Silla, jo, com alcalde, estic segur que m'hauria interessat, com ho hauria fet qualsevol dels alcaldes que m'han precedit, o els que m'han seguit i seguiran. Estic convençut, perquè a Silla tenim molta educació, mentre que aquest individu, no.

Però, tornant a la proposta d'obrir una pàgina de facebook, que es diga, com la dels joves de Silla, crec que tindria molt d'èxit, perquè de temes no en faltaran. Per exemple, aquests dies s'ha fet públic que, com a conseqüència de la nefasta i catastròfica gestió econòmica de la Generalitat, l'autonomia valenciana és la que més deu de tot l'Estat, i per això el conseller Vela ha assegurat que “o l'estat ens ajuda amb el deute o hi haurà conseqüències devastadores”. No us fa bullir la sang, això? Com han estat tan dilapidadors i irresponsables, Zaplana, Camps i totes les colles de consellers que han tingut? I ara s'aclamen a l'Estat? No us fa bullir la sang? I els responsables, no paguen res?

I quan te n'assabentes que precisament ara, quan la cosa no té remei, diu el PP que van a prendre mesures perquè ningú cobre més que el president de la Generalitat, perquè hi ha alcaldes, directors de tinglados i d'empreses subsidiades, tots de la cassola, que cobren més que Fabra, a càrrec de l'erari públic. Això no et fa bullir la sang? I quan surten a la llum els casos de corrupció i veus que tota aquesta gent s'esmuny com les anguiles? Quan veus que tenen impunitat quan governen i també quan deixen de governar, això no et fa bullir la sang? I la programació de Canal 9? I tantes coses més?

Estem a les envistes d'entrar en un quadrienni negre, dels més negres de la democràcia de l'estat, que agreujarà els efectes de la crisi, que faran recaure sobre l'estat de benestar. Els rics, com els han promès els populars, seran més rics i els treballadors, la classe mitjana i els pobres, serem més treballadors i més pobres. I això va a passar perquè la majoria, que som treballadors, classe mitjana i pobres, votarem els populars; aquesta és la gran contradicció, que marcarà la història dels quatre propers anys. I açò no ens fa bullir la sang?