dimecres, 30 de novembre de 2022

 

 


 

CRIDA A LA GENT CIVILITZADA

Publicat a SAÓ el 30/11/2022                 FÒRUM ELECTORAL 5                            

 Empar Saragossa diu que devem defendre Irene Montero d’una manera clara i inequívoca i estic d’acord, perquè és l’extrema dreta que l’ataca, amb el contuberni que tenen organitzat amb el PP, i cal posicionar-se amb els demòcrates. Fer-ho és de justícia, perquè tot l’esforç que ha significat la llei del sí és sí mereix la gratitud de totes les dones sense excepció, i del homes demòcrates també sense excepció. Irene Montero ha estat l’autora d’aquesta llei. Defendre-la de les agressions verbals de l’extrema dreta, tan maleducada i descabestrada com sempre, amenaçadora i miserable, és defendre la democràcia. La tropa de gentola que formen Vox, el PP i Ciutadans, tenen acordat amenaçar allà on no poden fer altra cosa i arribar a acords suïcides en quant tenen l’ocasió, com ha estat el cas del govern de Castella-Lleó, o d’Andalusia i Múrcia. Els lamentables espectacles que hi donen són insuportables i l’obligació dels ciutadans i ciutadanes d’aquest Estat és denunciar-los. Empar diu que els sous i prebendes que tenen si que són una malversació dels cabals públics i proposa als partits demòcrates que comencen a estudiar la il·legalització de tots els partits feixistes de l’Estat espanyol,  com feren a Alemanya, on passejar banderes nazis està prohibit, així com fer concentracions, manifestacions i exaltacions de Hitler i dels seus còmplices. Contràriament, ací els feixistes fan el que volen i fins i tot organitzen misses, malgrat que no poden fer-ho per la llei. Ara veurem, doncs, si el govern va a imposar multes pels darrers esdeveniments del 20 de novembre; Empar proposa que s’ha de multar també els capellans i les esglésies que han fet les misses feixistes.

 

Jo pense que el govern no s’atrevirà a anar més enllà del que han arribat i que s’excusaran dient que aquesta gent tenen dret a la llibertat d’expressió i a pensar el que vulguen, perquè això és la democràcia, com ja digué la Delegada del Govern en Madrid que autoritzà els actes de la capital. Empar s’indigna que aquesta gent puga rebre el mateix tracte que els partits demòcrates. Aquesta gent, diu, no són demòcrates, no raonen, ni saben què és això, sinó que criden, escridassen i insulten. No tenen ninguna educació i malgrat que tots ells han anat a col·legis de pagament, no saben ni comportar-se. Tampoc tenen ningú que els lligue curt i controle, sinó un caudillo, Abascal, a qui caldria recriminar quan incita els seus seguidors a la violència, de moment verbal, com fa Trump, que és el perniciós exemple que segueix aquesta gent a tot el món. Aquest Abascal, per cert, ha viscut dels xiringuitos que li han posat els del PP i que, sense treballar, ha pogut fer-se el trist bagatge intel·lectual que no anirà més enllà dels discursos de José Antonio Primo de Rivera i el Mein Kamf de Hitler,

 

Empar està molt preocupada perquè veu que aquests feixistes tenen molta corda i poden seguir recollint la gent més exaltada, els de l’España una, grande i libre, els homòfobs i xenòfòbs, els catalanòfobs, els filotauròmates i, sobre tot els franquistes i amb tots ja fan bola. La meua opinió és que la gent que ensarronen és a costa del PP, perquè on creixen els voxistes disminueixen els peperos. El que seria més preocupant és que confongueren i ensarronaren també la gent treballadora i els votants de l’esquerra, això si que seria perillós, però pel que es veu en les estadístiques, això no passa. Però podrà passar, rebla Empar.

Continuem amb aquestes reflexions i finalment acordem fer una crida a la gent civilitzada de tot l’Estat, a la gent ja compromesa amb els seus vots amb els partits que conformen l’actual govern i als partits que donen el seu suport, perquè continuen oposant-se a la barbàrie de l’extrema dreta i de la dreta, de la manera tan eficaç com ho estan fent. I fer una crida a aquests partits, perquè eviten les picabaralles entre ells, com passa entre els independentistes catalans, i en menor escala els valencians; com també passa entre algunes figures d’Unides Podem; com també passa entre alguns barons socialistes, que no sols fan el ridícul sinó que intenten ridiculitzar el seu secretari general, Sanchez. Uns i altres han de pensar que el millor fre que s’ha pogut posar i mantenir fins ara als franquistes és la cohesió dels partits demòcrates des del vot de censura a Rajoy. La formació i el manteniment del govern de Sánchez amb UP ha permés el manteniment d’un govern i d’un Parlament on s’han aprovat tots els pressupostos i moltes lleis que semblava que mai s’aprovarien. Qui vulga fer política de poca volada l’ha de fer contra els franquistes que tinga més a prop, però mai contra un govern d’esquerres.

Evidentment que en tot açò, el taló d’Aquil·les de l’encara feble democràcia espanyola és la coartada ideològica de la justícia, ancorats un bon nombre de jutges i de fiscals en la reacció. Aquesta assignatura està pendent i els franquistes ho saben i per això s’oposen anticonstitucionalment a la renovació del Poder Judicial, perquè és l’única cosa que els queda. Feixoo (li diem així perquè és el seu cognom en gallec), ho sap i ho saben els peixos grossos del PP, inclosa Ayuso, que serà la seua perdició, com ho fou de Casado. Ja parlarem de les pernicioses meduses.

dissabte, 26 de novembre de 2022

 

QUI LA TÉ MÉS LLARGA ?

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 26 de novembre de 2023

Amb la proximitat electoral, els polítics professionals i els que s’hi volen afegir, estan nerviosos, perquè van a jugar a tot o res. Necessiten el recolzament dels col·legues, si encara no els tenen assegurats, perquè aspiren a un bon lloc a les llistes. Hi ha polítics que, si no reixen poden tornar a la feina que tenien abans i se’ls acabarà el bon rotllo i els qui no en tenien n’hauran de cercar (alguns s’estrenaran en el món del treball) i això pot ser molt difícil per als qui no tenen ofici, ni experiència laboral, ni algun títol acadèmic. En conseqüència, hi haurà traïcions, dossiers comprometedors, delacions, disputes i batalles i ara també, les fake news, perquè tots volen el mateix i no hi ha per a tots. Naturalment, les batalles més grosses són les dels partits amb possibilitat de guanyar els governs de l’Estat, autonòmics, diputacions, grans alcaldies… Alguns preferiran alguna col·locació estratègica, de cobrar sense fer res, en consells bancaris,,, En aquestes circumstàncies han acabat algunes carreres politiques, com per exemple Casado. Cas a part són els fracassos electorals, que també acaben amb carreres polítiques, com Rivera, o Raxoy...

Per tot plegat, aquestes picabaralles-batalles són escandaloses i espectaculars i s’acompanyen de crisis i sotracs. En general, s’ha d’acceptar que aquestes maniobres són més saludables que pernicioses, perquè faciliten la renovació, sobre tot si els perdedors ho accepten. També hi ha disputes gens raonables que, metafòricament, acaben amb sang.  

 Que els partits feixistes actuen així, té la seua explicació, enyorant com enyoren els colps d’Estat i les guerres civils; a més que gaudeixen acollonant el veïnat i poden generar violència... Però, les picabaralles entre l’esquerra, això és una enorme contradicció i pense que, per molt que s’invoquen diferències intel·lectuals i polítiques, en realitat les diferències són de matisos, o siga que no són ideològiques sinó personals, i gens democràtiques.

 Tant com saben, haurien de discutir la manera d’entendre’s arribant a acords i no de desentendre’s i trencar palletes. A les altures que estem, discutir i renyir a veure qui sap més i té més solucions genials... és fer com les criatures que es disputen qui la té més llarga. Pense en Iglesias, Yolanda, Errejon i etc., perquè sense ells no hi haurà cap govern progressista i tornarà la barbàrie. D’ací quinze dies parlarem dels independentistes, que també són clau i problemàtics i en trenta dies, dels socialistes hegemònics.

dilluns, 14 de novembre de 2022

 

Saó. Fòrum 4

MADRID ESTÀ MOLT CORCAT

 

Josep L. Pitarch i Empar Saragos

Artice publicat a la Revista  SAÖ el 14 de novembre de 2022

 

Els ciutadans i ciutadanes, en general som bona gent, paguem el que ens diuem, no fem massa maldats i alguns van a missa o col·laboren amb una ONG. El problema, però, és que no tenim memòria, ens informen d’alguna malifeta ara d’aquest polític, ara d’aquell altre, protestem al bar i ens oblidem als pocs dies. D’això se n’aprofiten els polítics, estafant-nos una darrere d’una altra, i perquè tenen recursos (diners i advocats) per a eixir-se’n amb la seua (mireu Zaplana, tan malalt com estava que el deixaren sortir de la presó, a morir-se, se suposava, i res); si no tenen mala pata (com digué Feixoo de Camps: Paco ha tenido muy mala pata y lo han cogido, quan allò dels vestits), tampoc res de res. Alguns polítics s’embalen, prometent el que saben que no faran, perquè sols volen que els votem; saben que després ningú els reclamarà. Ignorem si en el códi penal es contempla cap pena per aquests casos d’incompliment de les promeses electorals, però l’hauria d’haver. I haurien d’haver uns fiscals dedicats al tema, i uns jutjats ad hoc també. No sabem si això existeix en els països més avançats en democràcia, com per exemple a Suïssa. Empar Saragossà diu que en els països més avançats el que hi ha és més participació ciutadana i la gent té més memòria i tenen més premsa lliure i més periodistes independents que s’encarreguen de fer un seguiment de les actuacions dels polítics i dels governs  i uns jutges que imparteixen millor la justícia. Ací ho tenim tot al revés, ni la gent tenim massa memòria, ni tenim una premsa veritablement independent, ni prou periodistes que se la juguen denunciant el govern i els polítics, ni podem tenir sempre confiança amb l’actuació de la justícia. Jo li discutisc a Empar la seua contundència, encara que sé que té molta raó i que democràticament anem molt fluixos.  Serà per culpa dels anys que portem d’endarreriment, per culpa del franquisme, que encara està viu i continua enverinant-ho tot. Ja digué el mateix dictador que ho deixava tot lligat i ben lligat i segurament no sols es referia al tema successori, sinó al rentat mental i moral de la societat que practicaren els franquistes (la gente de orden, la gente de bién) durant més de 40 anys i s’ha continuat practicant. Fins i tot ara mateix amb la llei mordaza, les penes de sedició...

 

En aquestes circumstàncies sols podem esperar que els partits que es proclamen d’esquerres o com a mínim progressistes, i pel que a nosaltres més ens afecta, els independentistes, faran millor la feina de censurar i d’oposar-se als populistes, voxistes i mentre en queden, als ciutadanistes. La moció de censura contra Rajoy fou un encert i un èxit i nosaltres agraírem a Pedro Sanchez el que féu i animàrem els partits perquè el recolzaren i formaren govern. Creiem que gràcies a tot el que s’ha fet des de llavors, s’ha avançat, encara que queda molta feina pendent: trencar palletes amb el Vaticà i eliminar-los la patent de cors tributària; aplicar a fons la llei de memòria històrica i treure les mòmies feixistes que queden a les esglèsies i monuments; revisar més articles de la Constitució i que es reconega que Espanya és una ficció històrica que sols té futur en una federació de repúbliques ibèriques; acabar amb l’anacronisme de les immunitats reials i dels aforaments de ningú; etcètera.

 

Internament, en el magma progressista, una cosa a fer és que alguns tètrics personatges socialistes deixen d’emmerdar, perquè això és feina dels feixistes de la dreta. Ens referim al pastor de cabres manxec Page, i al sompo baturro Lamban. Empar li té més mania al manxec i jo li la tinc a l’aragonès. Pel que hem vist. Sanchez ja s’ha fet amb Gonzalez i queda pendent el Guerra, que nosaltres deixaríem col·lapsar ell solet. En quant als partits de casa, als catalans els deixem que acaben per matar-se definitivament i que el que renasca de les despulles, siga homologable. ¿I nosaltres, els valencians? Empar i jo tenim confiança en Compromís (o siga en Més Compromís i en el Bloc), i passe el que passe ens hi mantindrem, com fins ara, malgrat les putades i les contrarietats que hem hagut de patir i patirem.

 

Mentrestant i immediatament, creiem que cal atacar el corc madrileny, no perquè l’Ayuso represente un gran perill, sinó pel fàstic que dóna aquesta noia de porcel·lana falsa i buida i perquè el corc s’encomana. Pensem que ella soleta acabarà posant-se la soga al coll i aleshores que arrossegarà Feixoo. Les barbaritats que surten d’eixa boqueta i dels consells etílics que li endollen, són tan increïbles que no poden perdurar. Els castellans diuen que muerto el perro se acabó la rabia, nosaltres que morta la cuca s’acaba el verí, que aixó és l’Ayuso, una cuca, un verí; no sabem quin mèrit té això. Tothom li ha de plantar cara, com ja ha fet l’alcalde de Sevilla, perquè no és acceptable, ni segurament constitucional, que se li permeta rebaixar impostos als madrilenys més rics i als evasors que s’hi traslladen amb llurs negocis, convertint Madrid en un paradís fiscal; això se li hauria de prohibir i a qualsevol altra autonomia que ho intente, també, i Europa ho hauria de prohibir si ho fa algun dels països que la integren, com Luxemburg. Pel que a nosaltres ens afecta més directament, una fórmula podria ser valorar els diners que s’hi perdonen als rics de Madrid en impostos i descomptar-los dels diners que cedeix l’Estat a les autonomies. Ara mateix tenen tota la sanitat en guerra, perquè hi manquen metges i infermeres. Si no tenen més diners per a fer més contractes, la pregunta és, per què rebaixen impostos als rics? Fins i tot als qui guanyen 100.000 euros els ha promés beques perquè els fills estudien en col·legis privats! Quina bogeria! Madrid és un corc perillós.

dissabte, 12 de novembre de 2022

LA BEATA SUS QUE AMAGA LA CARA I ENSENYA EL PARRÚS

Article publicat a Levante, el 12 de novembre de 2022

 Una de les coses que habitualmente acostumen a fer molts polítics és confondre els votants amb contradiccions, exactament com fa la beata Sus amb l’exabrupte del títol d’avui, la qual mentre amaga la cara darrere del ventall, ensenya el parrús impúdicament, a veure qui cau a la ratera. Es tracta d’una metàfora i no hi ha cap mala intenció cap a les beates pietoses i bones; és per la rima i perquè podem aplicar l’acció als polítics que amaguen les seues vertaderes intencions, engatussant la gent. No els importa gaire l’abast de les contradiccions que hi ha en tot el que prometen, perquè saben per experiència que els seus seguidors estan tan embruixats que ni veuen, ni volen veure, la realitat. La procaç presidenta madrilenya Díaz Ayuso i el mateix rei demèrit són dos exemples de la fal·làcia.

 Mirem avui el cas de la presidenta madrilenya. Un amic de molt mal gust, diu que aquesta senyora està molt bona (diu el mateix de la cabra de la Legión); un altre diu que és molt intel·ligent i que fa ballar tothom al seu gust, per exemple a Feijoo; jo pense que és una tiquismiquis desvergonyida i agosarada que ha acceptat el paper d’ariet de la conxorxa dels partits franquistes, dels grans especuladors i evasors, periodistes descabestrats, importants banquers, industrials, militars, tafurs del Mississipi, eminències eclesiàstiques, etc. Tots decidits a recuperar les regnes del negoci que és el seu Estat, que ells consideren que és seu i que els l’han pres, a traïdoria, entre Sanchez, comunistes i independentistes. Els animen moltes beates com la Sus mostrant-los les vergonyes, al crit de guerra que ja estrenaren contra els catalans: a por ellos! La coincidència dels arguments de la púrria espanyola amb els de Trump, de Bolsonaro i en general amb tota la dreta i extrema dreta mundials, és impressionant. Per això, totes les eleccions que no guanyen “ells”, sempre les consideren  fraudulentes. Estan tan convençuts que tot és d’ells, i gràcies a Déu, que no volen sols el poder, sinó també la glòria, o siga, feixisme pur..

 I què hem de fer la gent demòcrata? Jo crec que hem d’organitzar-nos, armar-nos d’arguments dialèctics, descobrir-los les contradiccions i atacar-los, com fan ara mateix els de Mas Madrid. Podem guanyar-los, sempre que no ens diluïm en antagonismes barats i inútils i en picabaralles de criatures receloses. Contràriament repetirem els tristos resultats d’Andalusia i de Madrid.  

dimarts, 1 de novembre de 2022

FÒRUM (3) 

LA DROGA I LA POLÍTICA

Josep L. Pitarch i Empar Saragossà

 Article publicat a SAÓ el  25 d'octubre de 2022

 La qüestió de la droga i l’ús que en facen els polítics és un tema delicat, que alguns ewns heu demanat que abordem. Des d’Alacant ens recorden “l’espectacle de Rita Barberà en les falles, amb el seu discurs del caloret, perquè era evident que anava bufada; pobra dona”. També amb molta ironia i des de Sagunt, ens escriuen que « si les televisions enfocaren de prop les expressions i comentaris dels diputats, quan estan asseguts a l’escó dels Parlaments, es veuria de manera evident qui s’ha fet més d’una ratlla, perquè la cara els delataria i els ulls encara més, i els comentaris que fan entre ells i que riuen, serien definitius”. Des de Torrent abunden en el tema i aconsellen ser benèvols, perquè “si les ratlles i els whiskys que es prenen les senyories són per a suportar algunes intervencions, que les hi ha que inviten a tirar-se a la droga, s’entén, però ja que cobren un dineral per no fer res, què els costaria dissimular un poc? ». Un altre corresponsal del nostre Fòrum, des de Madrid ens escriu que “moltes de les intervencions de la senyora Díaz Ayuso, o totes, diuen que han eixit del caps bulliciós d’un famós assessor que té, que ja ho fou d’Aznar. Les intervencions denoten que un o l’altra, o els dos, se n’han passat de dosi...”. Un amic que és psicòleg, ens diu que té feta una llista de polítics drogoaddictes, indígenes d’ací mateix i de l’estranger, “per exemple, Boris Johnson, Donald Trump, Boris Yeltsin, Berlusconi, la reina mare d’Anglaterra... La llista és enorme. Dels indígenes hi ha Aznar, defensor de deixar beure lliurement a la gent; Rus que beuria anís del mono abans de repartir-se la pela: pa mi, pa tu, pa la jefa, pa mi, pa tu, pa la jefa..., dotze quilos!”; el rei demèrit pedir disculpas yo, de què, jo.jo. jo...; el Tejero que se sienten coño... Amb raons paregudes, n’hem rebudes més peticions; moltes gràcies a tots.

 

Empar Saragossà és partidària del control dels polítics en l’ús/abús de la droga, inclòs l’alcohol, que també és una droga i dura. Si als esportistes els fan controls aleatoris i els prenen mostres d’orina, per què no se’n fan també als polítics, de controls? Qui són més perillosos, els corredors de bicicleta o els polítics? Empar opina que els polítics rebran la proposta malament i no l’acceptaran mai. Els qui ja tenen el poder, no voldran autoprivar-se d’unes quantes ratlletes de coca, que també els poden dur a la “glòria”. Per la seua banda, els polítics de l’oposició, que no tenen més feina que criticar el govern, tampoc voldran renunciar a fer-ne ús quan els toque manar. Així és que, per una raó o per una altra, la proposta no tirarà endavant. I més si tenim en compte que els polítics viuen una vida intensa, massa dies i nits fora de casa i lluny... i que quan la tensió és molt forta, la temptació els pot obnubilar, i mira, una ratlleta no fa mal; per tant, la proposta de l’orina que fa Empar no prosperarà. I no ens referim sols als polítics del Parlament i Senat, ni als de les Corts autonòmiques, ni als de les Diputacions i Ajuntaments. El problema pot saltar a la més mínima ocasió i en qualsevol despatx: sols fa falta que hi haja diners a la vista i un polític fill de puta i sense escrúpols, dels qui es posen en política “para forrar-se”, com diuen que digué Zaplana, per exemple.

 

Li dic a Empar que hem de parlar d’altra manera, de responsabilitats, d’exemplaritat. Diu que està molt de mala hòstia i que no té ganes de perdre el temps. I que l’únic que es pot fer és proposar que s’estretisca al màxim el control dels polítics, perquè les bones paraules, les crides a la responsabilitat, a l’ètica, a l’exemplaritat, tot això, merda. Per això proposa que s’intensifique la vigilància actual dels béns personals dels polítics quan comencen cada legislatura i després quan l’acaben; que es cree un equip d’inspectors fiscals dedicats a la caça major de les senyories i que o la Guàrdia Civil o la policia porten un control de les evidències de la bona/mala vida dels polítics. Per exemple, de quins cotxes gaudeixen, de quins apartaments disposen, de quins iots, de quants/quantes partenaires (quan hi ha amor, no importa el sexe), i altres idees que es poden aportar.

 

Ara, a punt de cloure aquest article ens entra el remordiment d’haver estat massa durs amb tots els polítics, de no fiar-nos de ningú i de no presumir-los cap innocència. I és evident que no hem estat justos, perquè la veritat és que no tots són iguals i que hi ha els polítics honestos i de bona voluntat. Lamentablement passa que els mals comportaments d’alguns dolents ho paguen la majoria que són bons, però la vida és així, perquè els pillards, els xoriços, els immorals es fan més de notar que els qui fan bondat, les persones de conductes rectes. Per tant, tot el que hem suggerit, que està pensat per als polítics negatius, no ha de preocupar els bons, sinó al contrari, perquè és contrastant les conductes d’uns i d’altres que el veïnat podem formar-nos una idea més exacta de quins són els polítics que ens convenen. Així, doncs, i per acabar, el que fa falta és que obrim l’ull, que llegim els programes electorals i les crítiques, que ens refiem dels bons i que anem alerta amb els bebedors, cocaïnòmans, vividors i furtagallines, que qui furta unb ou també pot furtar un bou.

 

dissabte, 29 d’octubre de 2022

SI VOLS SABER U QUI ÉS          

Passa en les millors cases, en tots els pobles i Estats, en les associacions, en els partits polítics, en els convents, en els sindicats, etc. que “si vols saber u/una qui és, dóna-li poder i diners”. Quan ni t’ho esperes, qui pareixia una mosqueta morta o el més honrat, deixa buida la caixa; en la política local, ara que venen les eleccions, pot haver els “afortunats” que s’escudellen d’un traçat urbanístic privilegiat, de la requalificació d’uns terrenys, o d’uns tràmits administratius que milagrosament s’acceleren, d’una contractació camuflada, d’unes oposicions ad hoc per a gent de la cassola, etc. Enfront, els ciutadans frustrats desconfien del govern municipal i amb raó. L’ètica ha estat burlada, una altra vegada. Però encara passa una cosa molt pitjor i trista: que al remat els veïns creguen que tots els polítics són iguals. Pocs dies després de perdre les eleccions, passí per un bar on sabia que, a l’hora de l’esmorzar, s’omplia de llauradors. Quan arribí estaven discutint si tots els polítics eren uns lladres o no; tots! cridava Miquelot; tots! cridava Quico. M’explicaren de què discutien i em demanaren l’opinió: n’hi ha molts lladres, però tots no ho són, vaig dir, Tots!, tots! tornava a cridar Miquelot. És que jo també sóc polític, vaig dir. Però, tu no comptes, perquè ets un fava...

 Quan el veïnat acaba pensant que tots els polítics són uns lladres i que si algú no ho és, és perquè és fava, podem pensar que la societat està greument malalta. Donar per “normal” que els polítics es puguen lucrar aprofitant-se del càrrec, és donar per bona la corrupció, la injustícia. I aquestes males idees són el resultat de les males experiències que hem tingut amb polítics de tot el ventall i a tots els nivells; no cal que tornem a passar llista, on ja sabem que la palma se l’emporten els partits de la dreta, però els hi ha de tots els colors. Ara que venen les eleccions és el moment de repassar la vida i miracles d’uns i d’altres. Llegim i atenguem el que ens diran, les promeses que ens faran... i no oblidem el que han dit i fet fins ara. Si cada poble té els polítics que és mereix, obrim l’ull i que no ens tornen a estafar. Desconfiant de tots, votem els polítics més honrats... i, malgrat la cautela que hi posem, confiem que no hàgem de penedir-nos-nos.  

dimecres, 19 d’octubre de 2022

 

FÒRUM ELECTORAL (2)

Publicata la revista SAÖ el 13 d'octubre de 2022

 

En l’anterior Fòrum electoral (1), anunciàvem que avui escriuríem sobre els sous dels polítics. No ho farem com volíem, sinó que aprofitarem el que fan els periodistes, o siga que  piratejarem el seu treball. De tota manera, Empar Saragossà està convençuda que el tema dels emoluments dels polítics no preocupa la gent com caldria, segurament perquè els polítics ja n’han fetes de tots els colors i la gent està resignada a sofrir-ho tot. Si en les enquestes del CIS preguntaren si la gent creu que els polítics cobren molt, la majoria diria que sí. I si la pregunta fora molt o massa, la gent s’inclinaria per dir massa. I si preguntaren si creuen que molts polítics a més de cobrar massa, encara cobren altres quantitats en negre, en comissions secretes, en espècies... dirien que si i que ho fan molts i massa. Dirien tot això guiats pels escàndols viscuts a Madrid (PP), a Andalusia (PSOE), al País Valencià (PP), a Catalunya (CIU) i altres de menor quantia en diputacions, ajuntaments, etc. Sols faltava saber els casos del rei que hagué, que l’església no paga ni xapa, etc. O siga, que no estem encara pitjor perquè Déu no vol. Per això es diu que aquest Estat és dels més rics del món, perquè amb tant com roben encara queden diners.

 

El dijous passat, Carlos Alós publicava a Levante-EMV, un resum del que cobren els diputats autonòmics valencians, sota el titular “La majoria dels diputats autonòmics ingressà més de 60.000 euros en el darrer any”. Segons aquesta informació, la majoria dels diputats cobren més que els catedràtics, “i això que hi ha polítics que no saben fer la o amb un canut”, diu l’Empar, molt indignada. Alós compara que si la mitjana dels sous dels parlamentaris l’any passat fou de 63.136 euros, el sou mitjà dels treballadors està pels 21.000. Clar que aquestes xifres són les mitjanes, o siga que hi ha diputats que cobren molt més, i treballadors que cobren molt menys. Com els diputats poden tenir altres treballs i altres ingressos, Alós ha anat sumant i conclou que en unes Corts de 90 parlamentaris, set cobren més de 90.000 euros, i altres quinze, més de 70.000. A banda hi ha les dietes i desplaçaments, hotels, etc. Com tothom calla, ja se sap que qui calla aprova, diu l’Empar.

 

El problema dels polítics és que tenen el poder i la vara, que són els únics que poden fer el que els rote i subjectar-se o no a la llei, perquè feta la llei, feta la trampa i. a més a més,  estan aforats. Empar està molt negativa, especialment avui que els polítics han aconseguit fer-se la gran festa (9 d’octubre). Comentem com anava això del 9 d’octubre fa 5o anys, que es quan ens coneguérem l’Empar i jo, ella d’alumna i jo de professor de l’institut Sanchis Guarner de Silla. Franco encara pescava i signava sentències de mort, encara no hi havia ni la Constitució, ni les autonomies, ni els partits, ni els sindicats, ni el 9 d’octubre era festa. Tot el que tenim actualment de positiu ha estat gràcies als qui lluitaren exigint la democràcia, als partits i als sindicats democràtics, però,  en els però és on hi ha els poblemes.

 

La Constitució no té massa possibilitats d’esmenar els importants dèficits, com passa amb l’Estatut d’Autonomia, on l’autofinançament dels valencians no té cabuda. I un definitiu però és que el poble hi tenim poc a fer, ses senyories van a la seua, decidint per nosaltres. Empar argumenta que si els polítics depenen de les urnes, o siga dels vots del poble, nosaltres hauríem de dir alguna cosa, ja que som els qui els paguem, però no els ho diem; així és que tenim el que tenim. Algú ens ha dit, disculpant-se, que cada vegada té la sensació que l’enganyen i no sap a qui votar. De moliner canviaràs i de lladre no t’escaparàs, amic.

 

L’Empar i jo ens hem entretingut elaborant un decàleg de bona salut política, per a tots els aspirants a viure de l’erari públic:

1. els candidats que ja han ocupat un càrrec públic, per tornar-se a presentar han de tenir una valoració positiva, signada pels respectius secretaris.

2. els aspirants estudiants, han de presentar l’expedient acadèmic. Si l’expedient és incomplet o negatiu, no s’ha de poder presentar fins que aprove.

3.  els candidats que treballen han de presentar la vida laboral. Qui no en tinga encara no es podrà presentar.

4. els candidats han de presentar una anàlisi de sang que demostre que no consumeixen drogues.

5. han de tenir un certificat de penals que no té cap causa pendent amb la justícia per masclisme, pederàstia, homofòbia, furts i robatoris, abandó de família inclosos els pares, etc.

6. han de fer una relació detallada dels béns immobles, fons bancaris, dipòsits, accions, etc. Una declaració jurada dels ingressos que percep pel seu treball, al marge de la política.

7. una declaració jurada que l’aspirant no ha estat declarat trànsfuga mai.

8. una declaració jurada que l’aspirant no ha intentat comprar cap vot a canvi de cap promesa.

9. el compromís de presentar al final de la legislatura, una comparativa entre els documents aportats en el nº 6 i les variacions que s`hagen produït.

10. comprometre’s per escrit a no cobrar cap viatge ni dieta, si no són per assumptes polítics, sinó particulars.

 

Per a Empar, els punts més importants del decàleg són el 4, el 6 i el 9, però dubta que mai s’aprove un decàleg com el nostre. Se’n va a l’avinguda de Gandia, a veure com han anat les paelles electorals, i corrents a Sueca, a per l’amiga i tot de seguida al poble, on tractarà de serenar-se, si es pot veure la lluna plena i no la tapen els núvols.

 

 

dissabte, 15 d’octubre de 2022

 

CONTRACTAR ATURATS, OBRES I ELECCION

 

Article publicat a Levante-EMV el dia 15 d’octubre de 2022

Les convocatòries  d’eleccions tenen efectes balsàmics per als aturats que cerquen feina, ja que els ajuntaments i diputacions, troben diners per a contractar peons d’obres, de jardineria, de neteja, electricistes, àrees administratives, etc. En conseqüència, les obres públiques afecten carrers, edificis municipals, camins rurals, etc. i nous peons i peones que criden l’atenció dels ciutadans i tot gràcies a l’alcalde de torn, com es pregona des dels ajuntaments, amb fotografies que immortalitzen l’interessat. Què passa? Doncs que venen les eleccions, l’ambient s’ha de positivitzar i el veïnat s’ha de sentir a gust i molt agraït... Els governs unflen mèrits per a la reelecció que cerquen i com els partits de l’oposició tenen poca capacitat o gens per a contraargumentar, la partida està prou guanyada abans de començar. Qui ho ha viscut ho sap, com diu la insistent propaganda de la Generalitat en les televisions.

Li dic a Empar Saragossà que a mi m’angoixava molt participar en aquest ball satànic d’aprofitar-se’n de les subvencions de l’estat i la diputació, per a presumir-hi de res, demanant el vot als veïns i les veïnes agraciats. Li recorde que jo mai li demaní a cap d’aquests treballadors que s’apuntara a Compromís, ni que em votara i li ho dic no per aclarir-li res, ja que els dos som incondicionals recíprocs i posem la mà en el foc l’un per l’altre, sinó perquè em ve de gust aclarir-ho. Crec que és molt positiu tot el que s’arregla amb motiu de les eleccions i tots els contractes que s’aconseguisquen, però que aprofitar-se’n d’això per aconseguir vots, és molt mesquí i desesperadament miserable.

Un amic, amb molta ironia, va més enllà i suggereix que havien d’haver eleccions cada any i que en cada elecció s’havia d’inaugurar una obra singular. Ell proposa destinar un gran edifici a instal·lacions musicals i d’oci per a la joventut, que no té on anar i suggereix l’antiga fàbrica de la Medem: Son pare lamenta que no s’haja fet res definitiu per a convertir el Cau de les Raboses en un lloc públic, un bosc, una talaia sobre l’Albufera... Empar, quan llig aquest article per internet, està d’acord i em demana afegir aquestes darreres paraules: saludem els amics Castells, pare i fill, i els felicitem per les molt bones idees que han tingut. La piscina coberta i la primera pedra del multifuncional també foren idees dels veïns, com nosaltres sempre hem reconegut.

 

dissabte, 1 d’octubre de 2022

ELECCIONS, SOUS POLÍTICS I LLISTES ELECTORALS

Article publicat a Levante el dia 1 d’octubre de 2022

 

Els qui coneixem el percal, o siga la tela amb què els polítics es tallen els vestits, fem bé sospitant d’ells, d’alguns; és el que fa la major part del veïnat, que han vist tants polítics que no han estat honrats i alguns, fins i tot, que han acabat a la presó. I s’haurien de posar límits a la picaresca, per exemple en el tema dels emoluments, perquè ara cadascú cobra en funció de la representació que obtenen en les eleccions: si tenen la majoria absoluta cobren absolutament el que volen, sinó, ho negocien amb l’oposició, de manera que hi ha alcaldes que cobren tant com els ministres i altres que s’han d’acontentar amb sous miserables.. Creiem, doncs, que tots els candidats i llurs partits haurien d’informar, al mateix temps que presenten els programes de “les coses que faran”, quins sous voldran cobrar i també les dietes i qualssevol altres emoluments en diners, en pagarés, en diferit, o en saraus i carn fresca; Partim de la base que els polítics han d’estar suficientment remunerats, sobre tot perquè no caiguen en la temptació dels sobresous, dels sobres en negre, ni d’admetre comissions dels empresaris (a Silla diuen fer el sinué...) No ens oblidem que alguns polítics han arribat a sentir-se ufanosos d’haver-se dedicat a la política  per a “forrar-se”. S’han de posar límits, doncs, encara que serà difícil que s’aprove cap llei al respecte, perquè, lamentablement, la major part dels polítics no volen tallar-se les ales, llevat d’alguns més honrats i testimonials. Com la política no és un exercici de risc i no s’han de preparar oposicions, els sous haurien de fixar-se i acotar-se raonablement i sols així els polítics ho serien de vocació, honestos i honrats.

Altra cosa són les llistes electorals. Creiem que l’actual sistema de llistes tancades que presenten els partits no permeten que els ciutadans voten les persones que coneixen, sinó als partits en bloc. Amb llistes obertes, però, on figuren tots els candidats per ordre alfabètic, i cadascú identificat amb les sigles de llurs partits, el veïnat podria elegir els candidats que els oferisquen més confiança i més proximitat i no com ara que els partits presenten candidats que no saben ni on està el poble que representarien. A continuació, els candidats elegits són els que haurien de votar, entre ells, l’alcalde. Així, els partits se’n cuidarien més en la selecció dels candidats que no ara.  

dimecres, 21 de setembre de 2022

 

FÒRUM ELECTORAL I

Article publicat a SAÓ el 21/09/2022

Com la propera primavera es convocaran una allau d’eleccions, de tot tipus i a tot arreu, l’amiga Empar Saragossà m’ha proposat reprendre el nostre vell ofici d’escriure articles, de fer anàlisi polític i de posar la cara roja a més d’algú, com féiem a Silla ja fa molts anys. Aleshores dúiem de cap els polítics locals, que estaven intrigats i recercaven l’Empar, ja que el cognom Saragossà (o Zaragozà) el tenen moltes famílies del poble. Empar, com alguns recorden, treballava de mestra en un poble de la Marina i hi vivia; a Silla venia molt sovint, a veure la mare i una tia, que estaven assabentadíssimes de la política local i coneixien qui era qui a la perfecció. Lamentablement, la mare primer i la tia que la cuidava, faltaren i Empar deixà de venir. En una recent visita, per motius administratius, passà per casa i parlàrem. Ella sola, i en unes poques hores, ja s’havia fet una idea de la situació política local, que lamentava, especialment pel que li digueren uns coneguts seus socialistes, sobre el personalisme, incontinència fotogràfica i inconsistència intel·lectual de l’actual alcalde i per la falta de personalitat de l’equip de govern, en general, tot vuit i nous i cartes que no lliguen, com has escrit no fa molt, em deia.

Empar m’ha tornat a entusiasmar i li he dit que si, que podem fer novament de mosques colloneres,  però que ara hauríem d’anar més enllà del campanar i ocupar-nos també de les eleccions autonòmiques i després, de les generals. Ja hem fet públic que ho farem així a la premsa (Levante, 3 de setembre) i la resposta que hem tingut, ha estat sorprenent. Tothom ens ha encoratjat a fer el que diem i alguns també s’han ofert a col·laborar. En aquestes circumstàncies, pensem que el paper de cadascú serà el mateix: Empar i jo serem els transcriptors, les corretges transmissores de l’opinió de tots els col·laboradors i farem les anàlisis i síntesis que calguen. Els col·laboradors o corresponsals, hauran d’advertir-nos si volen que expressament fem públic el seu nom o volen mantenir l’anonimat o algun pseudònim.

Comencem avui a SAÓ parlant de criteris generals. En primer lloc, volem deixar ben clar que no farem cap tracte de favor a ningú i que tampoc donarem cap xec en blanc a cap candidat ni partit, ni als nostres. Opinarem sobre el que sabrem i sobre el que diran els programes electorals i sobre el que ens informaran els amics i amigues, i ho farem de manera clara i entenedora, caiga qui caiga i peti qui peti. Sols direm la veritat, perquè per a escoltar mentides i distorsions ja estan els programes d’algunes televisions i periòdics, per no dir de tots els mitjans, perquè alguns no estan venuts. No ens dedicarem als xafardejos, excepte que siguen imprescindibles i en aquests casos ho justificarem; ni ens posarem en la vida privada de ningú, i si ho fem perquè siga imprescindible, ho justificarem també. Dels polítics i dels partits, ens interessen molt els aspectes morals, que agrupem en tres blocs: 1. l’honestedat, l’honorabilitat; 2. l’experiència de govern, els qui la tenen; o el comportament en el treball, en els negocis o en els estudis. 3. si pateixen alguna drogaddicció, perquè això els hauria d’invalidar per a ser candidats a res.

La responsabilitat dels partits. Els candidats haurien de ser examinats pels partits sota unes condicions estrictes, perquè així i tot, encara poden sorprendre’ns, com ens ha ensenyat la història recent. En realitat, els candidats solen ser coneguts, especialment en els pobles i si no, mitjançant les campanyes, són donats a conéixer i per això no s’explica que els partits presenten candidats que no reuneixen les condicions d’honestedat idònies. I per què cometen aquests errors, els partits? L’única explicació és que els candidats són elegits pels partits per raons estrictament de conveniència: elegeixen els qui més convenen als respectius aparatos; els qui reuneixen els vots suficients per part d’algun grup dels militants, d’alguna família, ben avinguts amb els aparatos… No direm que també són elegits els que tenen més sex appel, perquè ací encara no som tan americans, però alguns ho intenten ja. I per aquestes raons i altres, després passa el que passa. Per exemple, tot el que ha passat en l’entorn de l’Aguirre a Madrid, on els candidats que seleccionava aquesta senyora eren totalment de la seua corda, dòcils al seu mandat, etc. que finalment li han eixit “rana” i uns lladres i han anat a parar a la presó…

L’Empar em diu que si els partits foren declarats responsables de tornar els diners defraudats o malversats pels seus protegits, altra cosa seria. De fet, en la banca, o en qualsevol empresa, si un empleat estafa un client, qui se’n fa càrrec del desfalc comés és el banc o l’empresa. Amb els polítics hauria de passar el mateix, però no és així, i si un alcalde, un diputat, un president o qualsevol polític fa una malifeta, qui paga és l’erari públic. O és que fan tornar els diners defraudats o malversats als polítics en qüestió, que ni els tenen perquè se’ls han gastat? Si per llei els partits foren declarats responsables subsidiaris dels seus polítics, s’espavilarien a assegurar-se’ls en les millors condicions morals…

D’ací en quinze dies tornarem a l’atac, amb l’article que estem enllestint: “Eleccions i els sous dels polítics”. Mirarem els polítics malpagats, els doblement pagats, els sobrevalorats, els polítics que no cobren i els polítics en l’atur. La jubilació dels polítics i les portes giratòries. Si no podem encabir-ho tot en un article, en farem dos… Envieu-nos informació i no us oblideu de dir-nos si voleu l’anonimat o no.

dissabte, 17 de setembre de 2022

ELECCIONS I PIRATES A LA VISTA

 

Fa quinze dies vaig escriure que Empar Saragossà i jo ens dedicarem al tema de les properes eleccions i avancí, que caldrà que els partits posen molta atenció, quan seleccionen els seus candidats i candidates, en els valors ètics, de manera que garantisquen que tots i totes són honestos. Amb tants casos de corrupció política que coneixem, que embruten els partits, especialment els més grossos, perquè és on hi ha més a tocar, de vegades és tot l’Estat que fa massa olor a podrit. Més els valdrà, doncs, als partits obrir l’ull, no siga que en lloc de bones persones ens oferisquen pirates. Pirates no, eleccions sí i democràcia.

 Els pirates, descaradament, de vegades van tan disfressats que dissimulen molt bé les seues intencions. Són llops i llobes amb pells de corder, que concorren atrets pels sucosos botins que preveuen; són polítics que el que cerquen és “forrar-se” i això han arribat a dir-ho ells mateix (crec que Zaplana o Rus); altres, el botí l’esperen obtenir de les comissions per la concessió d’obres (com el rei demèrit que, malgrat que ningú l’ha votat, actua també com un pirata; etc. Amb tota la bona voluntat, Empar Saragossà té el convenciment que si els partits assumissen per llei l’obligació de pagar les malifetes dels “seus” candidats, posarien més atenció a les seues promocions. Com els partits posen els candidats per assegurar-se tenir el control del partit, amb gent de la seua corda, seria just que paguen si algú els ix granota, com batejà l’Aguirre el seu equip de ranas xoriceras.  Dit d’altra manera, si els aparatos mangonegen les llistes perquè els convé afavorir els seus fidels, que carreguen amb la responsabilitat de donar la cara si algú posa la mà al calaix. Pel que estem veient, la policia, els fiscals i els jutges n’agafen alguns pirates d’aquests, i a poc a poc i de tant en tant, fan tot el procés, els condemnen a uns anys de pressó, que finalment rebaixen o indulten, però dels diners furtats ningú no en diu res.

 Altra proposta que fem és la de les llistes obertes, perquè tots els candidats vagen junts en una llarga llista, per districtes, i on els votants marquen amb una creu els de la seua preferència i confiança, d’això en parlarem en el proper article. Aprofitem per agrair tots els correus i comentaris al facebook, dels quals també en parlarem.  

dissabte, 3 de setembre de 2022

ELECCIONS A LA VISTA (1)

Article publicat a Levante-emv el 3 de setembre de 2022

 

Si no passa res, a finals de maig que ve hi haurà eleccions municipals i autonòmiques; i després, les generals. De nou triarem els qui ens han de governar, cobrar els impostos i administrar l’erari. Com els partits representaran les comèdies que acostumen, els ciutadans hem de fer-nos les nostres opinions. Els mitjans tenen els seus equips de comentaristes, al servei dels partits, sobretot dels més grans i manipuladors, i és per això que Empar Saragossà i jo hem pensat fer el mateix, amb un article quinzenal com aquest, breus i clars. Invitem els qui vulguen participar a fer-ho amb nosaltres. Empar i jo, que farem de corretja transmissora, coincidim a no posar massa il·lusió en els resultats, perquè així ens desil·lusionarem menys, com deia Joan Fuster. Recordem (memòria històrica) que quan Franco no votàvem, perquè aquell paio nomenava alcaldes, governadors i ministres i els ciutadans sols érem o addictes al règim o desafectes; no cal dir que els addictes en treien molt de profit, mentre que per als desafectes tot eren desavantatges i perills.

 

Tornant al tema, hem acordat insistir en els aspectes ètics dels candidats, concretats en tres: 1. la honradesa, o no, dels partits i dels  polítics; 2. l’experiència demostrada en governar, o en dirigir empreses, o en acabar estudis, o en treballar, etc; 3. la dependència de les drogues, que tots dos odiem.. Evidentment, no fiscalitzarem la vida privada de ningú, però si que senyalarem els aspectes negatius. Per exemple, si un candidat té relació amb l’especulació, o si és cleptòman, o masclista, o homòfob, o racista, o amic de narcos... el que sapiguem al respecte, ho direm. Espanya s’ha de parèixer al món més avançat, com Alemanya, Suïssa, etc. i no a les repúbliques bananeres, com passa per ací massa sovint.

 

En definitiva, volem pensar i fer pensar, i per això analitzarem els programes electorals, perquè la gent els llig poc, segurament perquè no els dóna massa credibilitat. Això és un error, perquè els programes són com els contractes de compravenda d’una casa, on han de figurar tots els detalls per evitar-se problemes i s’ha de llegir tot abans de comprar. El nostre consell d’avui és llegir els programes i vigilar que es complisquen. Invitem, doncs, els nostres lectors a participar-hi, fent el que anirem dient i/o enviant-nos informacions i suggeriments a: josep.l.pitarch@uv.es. Mantindrem els anonimats de qui ho manifeste així, o els pseudònims.

 

IOLANDA DÍAZ I JOSEP PITARCH. LA COMPLICITAT DE L’ESGLÉSIA

ARTICLE PUBLICAT A Levante El18/1272021 i no penjat al BLOG en el seu momento

 

La visita de la vicepresidenta Iolanda Díaz al Papa ha tret de polleguera la dreta espanyola, que creuen que l’església és de la seua propietat, perquè són els que van a missa i tenen un bon rotllo amb el clero, raó per la qual si una comunista o un nacionalista entren en el seu terreny se senten atacats. A Silla també tinguérem una reacció pareguda en les eleccions de 2007 (les últimes a les que em presentí per Compromís) i la dreta local, quan em varen veure col•laborant amb el rector de la parròquia d. Fernando Gómez, amb un projecte per salvar les pintures de l’església i altres activitats estrictamente culturals (com l’auto sacramental de les formes incorruptes que els vaig escriure), començaren a fer campanya contra el pobre rector, que com estava tan agraït amb mi, acabà fent campanya entre la feligresia al meu favor. La reacció de la dreta (Isidro Prieto era el cap del PP local)) fou desacreditar d. Fernando i dur el bigotes a fer una inmensa campanya, que perderen.

D. Fernando, abans de morir deixà escrit que “l’alcalde que més ha fet per l’església és Pitarch i això que no creu en Déu”. En efecte ni crec, ni anava a missa ni a les processons, ni cobrava cap sou. Els que diuen que creuen, mireu-los cada dia en els jutjats acusats de corrupció... i aclamant-se a Déu.

 

Relíquies, devocions i sacrilegis

Article publicat a SAÖ el 14/12/2021 i no inclòs en el BLOG en el seu moment

Malgrat que estic al marge de qualsevol religió, perquè amb ser epicurista en tinc prou, no em trobareu blasmant dels déus, ni fent mofa de la bona gent que té alguna creença; tot al contrari. Com a alcalde de Silla, per exemple, prestí el meu suport i els meus serveis administratius, als cristians de tota mena, als musulmans, testimonis de Jehovà, ateus i agnòstics de la localitat, quan m’ho reclamaren. No cal que insistisca, perquè ja he dit altres vegades el que pense i crec que puc escriure tranquil·lament l’article d’avui sobre les relíquies dels sants i les santes i els seus contextos devocionals i sacrílegs, sense que ningú es confonga.

Guardar en reliquiaris, molts d’ells artístics, i devotament, ossos, dits, braços, pell, pèls, sang, tovalloles, bolquers, compreses, una samarreta del Bon Jesuset ‘sense costures’, instruments de tortura, trossos de la creu, hàbits, prepucis, espines, claus, etc. sempre ho he vist com una activitat respectable i mai he sentit fàstic, sinó al contrari. I més encara per la devoció que posen tantes persones en la seua veneració, invocant-les el dia de la festa corresponent i creient que fan miracles, per això també mereixen el meu respecte.

Lamente, doncs, que les relíquies vagen perdent part del gran prestigi d’altres temps, quan els governants i els bisbes pagaven fortunes als qui els en proveïen, que moltes vegades eren estafadors que abusaven de la bona fe i de la ignorància d’aquests personatges. Hi ha testimonis de l’arribada d’excombatents de les croades que deien portar ossos de sants morts a Terra Santa, o d’algun objecte de la Passió, etc. És cert que els compradors tenien, moltes vegades, la intenció de presentar aquelles relíquies com aportacions a l’església, tractant d’aprofitar-se’n per a moure la gent a visitar les catedrals i esglésies on eren dipositades, i a deixar-hi les corresponents almoines; gràcies a això moltes esglésies agraciades a conservar aquestes relíquies, obtenien prestigi i beneficis. Crec que el cas de la catedral de Santiago de Compostela (on ja s’ha documentat que no hi ha les despulles de cap apòstol) és suficientment esclaridor.

Moltes vegades els compradors eren monarques que solien adquirir-les per a demostrar la seua pietat al poble, que les guardaven i negociaven en moments complicats, com els que tingué Alfons el Magnànim que havia de pagar a la Seu de València els diners que li havien deixat per a les campanyes italianes; com no podia fer-hi front, deixà un munt de relíquies com a penyora i, com mai no pagà, aquest és l’origen d’una gran part de les relíquies que actualment es conserven a la Seu valenciana, el Calze de la Cena inclòs. Les relíquies eren moneda de canvi, doncs. Recorde que quan jo era jove i feia fugina, algun dia vaig visitar el reliquiari de la Seu de València que acabe de citar. El conjunt era acollonant. Hi havia un llibret amb la relació, que ja fa temps que no trobe en la meua biblioteca. Després he vist que han penjat la informació en un web de la catedral.

Induït per la meua curiositat reliquiària, he aprofitat quan he tingut l’ocasió de visitar catedrals, esglésies i cementiris, per tal de recercar-ne. Recorde que abaixí amb els fills a veure les despulles que jo creia de sant Antoni de Pàdua, a l’església del seu nom a Lisboa, encara que el cadàver exposat en una vitrina no era el d’aquest sant. Davant l’espectacle de veure de sobte aquell cadàver momificat, els xiquets isqueren espantats, escales amunt. Encara no he sabut de qui era el cadàver de la vitrina i agrairé qui ho sàpiga que m’ho faça saber (josep.l.pitarch@uv.es).

Pot ser que la relíquia més extraordinària i extravagant és la ploma de l’ala de l’arcàngel sant Miquel que es conserva (o conservava) en el seu santuari de Llíria. Mai l’he vista, però la gent pietosa a qui preguntava sempre que hi he anat, uns em deien que era una ploma de veres de l’arcàngel, altres que era d’escaiola i que formava part de la imatge de fusta que es cremà en la guerra. Com açò és una qüestió de fe i d’ingenuïtat, sempre m’ha commogut la gent crèdula (les mongetes que controlaven el santuari de Llíria incloses) i no els discursos pretensiosos i doctes d’alguns eclesiàstics pseudolletraferits que engalipen la feligresia. De tota manera, qui més en sap d’aquesta santa ploma és el llirià Paco Rozalén (vid. en La Veu de Llíria). Per cert que també hi havia un novenari a sant Miquel on de manera claríssima i nazi es blasmava dels jueus per la mort de Crist. Un cert dia acompanyí una senyora francesa i jueva, que havia vingut a València a posta i li preguntàrem a un capellà molt vellet per quina raó resaven allò; el pobre home es manifestà rotundament antijueu i quan li vaig dir que aquella senyora era jueva, quasi que es morí. Posteriorment, he vist que en aquest novenari s’ha suprimit qualsevol al·lusió als jueus.

Molts reliquiaris han estat assaltats i destruïts, sacrílegament, al llarg de la història, recercant l’or i les pedres precioses que els adornaven; els francesos protagonitzaren molts d’aquests assalts durant la Guerra de la Independència. Ara bé, com a sacrilegi contumaç el que perpetrà i mantingué Franco al llarg de la dictadura, fent-se instal·lar un altaret privat al dormitori amb la mà incorrupta de santa Teresa, que era com un talismà per a ell. La mà l’acompanyava també quan marxava al pazo de Meiràs o a Donosti en estiu. Les preguntes que em faig és si aquell miserable besaria el reliquiari abans de signar les sentències de mort, o després; també, com va ser que l’església (els bisbes) li ho permeteren; finalment si allò era o no un pecat de simonia (mercadejar amb relíquies).

Escric sobre les relíquies perquè acabe de veure un documental de Myanmar on explicaven que la gran pagoda de Shwedagon, és la més sagrada per als budistes birmans perquè s’hi conserven relíquies de Buda, concretament un tros de tela i vuit cabells seus. M’he sorprès molt, perquè pensava que aquesta era una pràctica més aviat catòlica, però no. Ara pense que la pulsió reliquiària és universal i eterna. Recorde dels meus temps d’aprenent d’arqueologia que en els jaciments de llocs de culte, com el mateix d’Edeta (Llíria) sempre s’hi trobaven objectes diversos, que tenien una funció devota. També pense que és prou normal que els humans guardem algun objecte d’una persona estimada, com una relíquia. Parlant de pèls, a València s’exposà, en 2007, un reliquiari amb pèls de Lucrècia Borja,  amb  una clara intenció dinerària (i, per tant, pecant de simonia). Per aquells dies varen córrer per València uns versos, sobre la indignació d’Alexandre VI per aquell sacrilegi:

 Què és aquesta indecència    

   posar dins d’un anap,

amb tanta estridència

pèls de ma filla Lucrècia?

–- Sant Pare, no us enutgeu,

que qui ha posat les mans

és un jueu fariseu

de la vall dels Alcalans…

Jo mateix vaig tindre la meua temptació reliquiària, quan era jove, perquè guardava coses dels meus amors. A la vellesa, quan vaig ser alcalde de Silla, fins i tot tinguí una temptació, que sols l’arribà a conèixer el rector Fernando Gomez. Ni els meus col·laboradors més estrets saberen mai res, perquè el tema era molt delicat i l’havíem d’estudiar a fons: demanar una relíquia de sant Sebastià al Vaticà. El govern municipal (un quadripartit d’EU, PP, UV i Bloc) havíem creat una fira popular, que batejàrem de Sant Sebastià, per a celebrar-la cada any el dia d’aquest sant que és el patró del poble i mai no se li feia cap festa. La fira fou un èxit i s’ha anat perpetuant posteriorment, imposant-se a totes les ideologies. La idea d’instal·lar una relíquia del sant al seu altar ens tingué marejats al rector i a mi, fins que la desestimàrem. A canvi introduírem una novetat pietosa, molt popular en altres localitats, però inèdita a Silla: la benedicció i repartiment de panets beneïts de sant Sebastià, que es manté des d’aleshores. Hi ha qui afirma que és una tradició molt antiga i unes senyores m’asseguraven que quan eren petites la mare ja les duia a fer cua i recollir el seu panet que després menjaven amb molta devoció. Aquestes coses són així d’ingènues i com ni són lucratives, ni fan mal a ningú, no tenen major importància, llevat de la que li donen els etnòlegs i per això deixe per escrit d’on ve la tradició dels panets beneïts de Sant Sebastià de Silla.

Finalment i en homenatge a Silla he de mencionar l’existència d’un reliquiari que conté unes hòsties, que foren robades amb el copó que les contenia, de l’església de Silla, fa més de cent anys. Les hòsties aparegueren uns dies després en un hort i foren dutes a l’església i dipositades en el reliquiari segellat que les conserva. Oficialment, l’església no s’ha pronunciat, però molta gent ho té com un miracle i el bisbe Argaya i algun rector també. A mi em demanaren la confecció d’un llibret, en la confecció del qual em vaig mostrar totalment desinteressat, amb el qual Benja Domènech muntà un espectacle, que agradà moltíssim. D’açò ja vaig escriure dos articles en aquesta mateixa revista.

 

L FUTUR EN MANS XINESES

 

Article publicat a Levante-EMV el 11 de desembre de 2021 i no inclòs en el BLOG en el seu moment

 

Els dos xinesos de prop de casa, el de la botiga i el bar on prenc el té, estan fascinats amb les nostres festes. No m’ho diuen queixant-se, sinó tot al contrari, perquè les nostres festes ells les aprofiten fent caixa. Mentre nosaltres viatgem, organitzem saraus, gastem els diners, ens recontaminem amb més covid i ens descapitalitzem, ells van acumulant dòlars, euros, lliures... La fórmula que gasten és produir i produir, vendre-ho tot i no comprar res; nosaltres, al revés, anem deixant de produir i els ho hem de comprar a ells. Ahir mateix, diumenge, necessitava un antifaç per a prendre el Sol sense fotre’m més la vista i entrí a preguntar-los i si que en tenien, a un euro i made in China. Ja fa temps que vinc observant que inclús en els grans magatzems autòctons, cada dia hi ha més productes fets a la Xina: un teclatge per a l’ordinador, un robot per als néts, un joc d’escacs, un sac de dormir, un barret...

Napoleó va advertir que quan Xina es despertaria tremolaria el món i Xina s’ha espavilat, però en lloc de tremolar, hi ha idiotes com Trump que intentà fer-los tremolar a ells! Els xinesos no perden el temps amb fantasies, sinó que van directes al gra i de manera immutable i incansable, continuen la seua expansió: instal•lant botigues, per tot arreu; copiant i reproduint la tecnologia occidental, i encara superant-la; comprant mines, equips de futbol, fàbriques i bancs... Fins i tot fan els xips per als cotxes de la Ford! Paguen al comptat, aconsegueixen els millors preus i van acaparant. No estar bé amb ells, doncs, és no estar massa bé del cap.

És evident que la Xina no és una democràcia com les nostres, i que no s’hi respecten els drets humans, ni la llibertat d’expressió, etcètera i que reprimeixen durament les protestes de l’oposició. Però també és cert que són o seran aviat, vora dos bilions, pràcticament més del 25% de la població mundial i ha de ser molt difícil governar tot allò, però pel bé de la humanitat serà millor que els isca bé. Jo he començat a estudiar xinès, amb una gramàtica llatina per a seminaristes xinesos, però l’edició és d’abans de la Revolució Cultural de Mao, i ignore si serà ortodoxa. Ja sé dir primum vivere, deinde philosophare: Xiān shēnghuó, hòu zhéxué 先生活,后哲学.

 

divendres, 26 d’agost de 2022

 

QUÈ ENS CONVÉ MÉS, EUROPA O MADRID?

Article publicat a la revista SAÓ el 26 d’agost de 2022

 

En el succint memorial de greuges que venim fent i que tenen la seua raó en la precària relació del País Valencià amb Espanya, decidírem referir-nos a tres greuges, que són dels més grossos. Ja tocàrem fa un mes el tema de les finances de la nostra autonomia, la més maltractada de totes, per la qual cosa paguem molt més del que rebem i amb el que rebem no ens arriba. També tocàrem fa quinze dies el tema del paradís fiscal que és Madrid (cort de miracles, dèiem), que ens perjudica enormement, perquè facilita l’evasió de capitals de la resta de l’Estat, que cerquen els avantatges fiscals que els ofereix aquella autonomia en detriment de les seues. Sols ens resta tocar avui el tema del corredor mediterrani. Amb això no és que no hi haja més motius per a sentir-nos perjudicats pel govern centralista espanyol, al contrari, són milers els greuges que tenim i de fet tota la història, des que perdèrem els furs a mans de la conxorxa borbònico-espanyola, la gent més combatent d’entre els valencians, hem estat protestant i reclamant que ens retornen el que és nostre i ens arrabassaren “por el derecho de conquista”, però la història ens ha estat sempre adversa, fins ara. No es cap escusa, perquè també els ho ha estat als catalans i als bascos, però ells no es desanimen i contonien en la brega; destaquen els portuguesos que tingueren més sort i enviaren els espanyols on brama la tonyina i són independents.

Avui anem al tema del corredor mediterrani. Com l’eixida natural i més productiva dels nostres productes industrials i agrícoles sempre ha estat Catalunya i Europa, els ferrocarrils i carreteres haurien d’haver-se pensat tenint això en compte, cosa que no ha estat així, sinó al contrari. Madrid, amb la idea clarament separatista que és el centre de tot l’Estat (l’Ayuso diu que Madrid és Espanya) sempre ha tingut una idea fixa: Madrid és el kilòmetre zero i per tant les carreteres, els ferrocarrils i la navegació aèria ha de començar a Madrid i irradiar-se a tot el territori. Respecte de la navegació marítima, com no tenen mars no han pogut aplicar la mateixa teoria centralista, encara que sí que hi tenen el ministeri del ram i els comandaments de tot el que siga marítim. L’absurda obsessió espanyola de centralitzar-ho tot a Madrid té com a model la idea francesa i borbònica de centralitzar tot el món a Versalles, dèria de Lluís XIV. Amb un nét d’aquest s’inaugurà la dinastia dels borbons espanyols (Felipe V), que sempre han volgut imitar els seus parents francesos i els han copiat com han pogut, encara que quasi sempre s’han quedat a mitjan camí i gràcies a Déu que als d’ací els ha faltat talla intel·lectual. Per exemple en el tema de l’anorreament de les llengües distintes del francès (bretó, occità, català i franco-provençal) a França han arribat a la destrucció gairebé completa i tothom ha de parlar francès (soyez propres, parlez français, sigueu nets i parleu francès, perquè parlar altra cosa és parlar patois, que diuen despectivament). Ací, malgrat els esforços, els espanyols no han obtingut els mateixos nefastos resultats lingüicides i per això no han pogut fer desaparèixer com han volgut sempre, ni el català, valencià i balear, ni el basc, ni el gallec, i perquè hem resistit heroicament.

Seguint amb les vies de comunicació és evident que les grans empreses valencianes  necessiten treure els seus productes a Europa per la via més ràpida i per això la Ford i les fàbriques de ceràmica de Castelló i les empreses agrícoles, exigeixen que tant les carreteres com el ferrocarril funcionen amb la màxima prioritat i sense cap obstacle per arribar a Europa, i això sols és possible pel corredor mediterrani, que hauria de ser la gran via que anara directament i ràpida, d’Algesires a Europa, passant per l’Andalusia oriental, Múrcia, el País Valencià i Catalunya. La proposta espanyola és una altra: que d’Algesires tothom passe per Madrid i d’ací que continuen cap a Europa. La proposta espanyola, centralista i poc eficaç, els convé a ells, però no a nosaltres; ni a les nostres grans indústries i activitats agrícoles i d’exportació; ni al turisme de carretera... Una altra via molt necessària per als nostres interessos és la connexió de València amb el País Basc i els ports del Cantàbric, per Terol i Saragossa, que tampoc els fa el pes als espanyols, però que a nosaltres i a les nostres indústries és la que ens convé. Precisament Europa ja ha anunciat que els interessa més el corredor mediterrani, donant-nos la raó, però els espanyols continuen amb la seua obsessió.

 

Aquests tres temes (grans greuges que patim) els tenim perfectament analitzats i presentats, però ens falta una cosa, que no tenim i per culpa nostra: ens falten bons polítics! Sense aquest element, les coses no poden anar gens bé. Tenim polítics, però només de boca, dels qui fan promeses i es caguen damunt davant del bou. Tots, tots els polítics de tots els partits han promès que ho solucionaran tot, i  el darrer ha estat Feijoo; arribats a Madrid, però, tots han fet figa, tots. La prova és que no han solucionat res. Com és possible, em pregunte? Per què no ens prenen seriosament? Jo crec que el secret és que no els amoïnem en absolut, perquè saben que a l’hora de la veritat algú entona el per “a ofrenar noves glòries a Espanya...” i els valencians comencem a pixar-nos de gust i amb això en tenim prou. Així és que els valencians no els donem por i per això no ens prenen seriosament. Els valencians sols sabem defensar les falles i així no anem enlloc. Aleshores, què ens convé més, Europa o Madrid? Jo tinc clar que Europa. I què ens convé més, polítics que diguem amèn, o polítics que facen política amb valor i defensen el que és nostre (lo nostre que deia el Lizondo)? L’any que ve hi ha eleccions i ja veurem.