LA VELLESA ÉS UNA MALALTIA?   (2)

Article publicat a Levante-EMV el dia 14 de maig de 2022

 

Continuant el tema de la vellesa (Caldero vell, o bony o forat, 30/5, en aquest diari). vull seguir reflexionant. La vellesa què és? L’autor teatral clàssic Terenci afirma en boca de l’astut Formió, que la vellesa és, per ella mateix, una malaltia (senectus ipsa est morbus); és evident la contradicció entre el que afirma el vell Formió i la seua vida exitosa i, per tant, ens fa pensar que ni ell mateix es creu el que diu. La qüestió, però, és que hi ha vells de la meua edat que pensen així i les cabòries i les visites als metges els aclaparen. Altres prefereixen alimentar fantasies jovenívoles i temeràriament s’arrisquen a algunes aventures, com tornar-se a casar i, com deia Séneca, no hi ha res més estúpid que un vell que vol començar a viure de nou (quid est turpius quam senes vivere incipiens?). Per tant, que cadascú pense el que vulga, perquè el que importa són les circumstàncies que envolten la nostra vida, si ens permeten o no seguir la marxa, millor o pitjor, dels dies que ens queden per viure.

 

La veritat és que el futur de la humanitat penja d’un fil, amb la diferència que nosaltres ja estem arribant a la meta i als joves els queda molta processó per davant. L’evolució de les espècies ha fet que els humans siguem els únics animals capaços de perdre-li el respecte a la naturalesa, a la que intentem dominar i doblegar. Ara mateix hi ha la controvèrsia dels investigadors d’allargar-nos la vida. Les farmacèutiques estan treballant, ja que qualsevol píndola capaç de fer-nos viure uns quants anys més (fins als 150 anys, és el que volen als USA), seria la mina d’or més inesgotable que mai s’hauria vist. En realitat, tota la vida ha hagut el desig de la immortalitat.i la promesa del cel de les religions monoteistes van per aquest camí.

 

Cal rebutjar aquestes investigacions, perquè amb les esperances de vida actuals, la humanitat cada dia és més vella. Per què, doncs, no es dediquen a descobrir coses que milloren la vida de la gent jove, els que venen al darrere, perquè visquen més feliçoc i amb més salut? Què seria del si es quintupliquès la gent vella d’ara? Imaginem una família en Nadal, si en lloc dels dos o tres vells actuals, fórem 20, caient-nos les babes i pendents dels nostres bolquers... No vull ni pensar-ho. (continuarà)

 

 UCRAÏNA  I ESPANYA

Article publicat a Saó el 02/05/2022

El Repunt 79

El que passa a Ucraïna, els atacs i crims dels russos, absolutament injustificables i condemnables, no són cap novetat i la història del món és un seguit d’actuacions de força de les nacions imperialistes sobre les nacions indefenses i sotmeses. Ja ho he escrit en un altre article, però convé insistir, de la mateixa manera que ho fa Putin amb les agressions contra Ucraïna. Un repàs a la història d’Europa és la història de les submissions d’Escòcia, Gal·les, Irlanda i Cornualles a Anglaterra; el mateix podem dir de les de Còrsega, Bretanya, Occitània i el País Basc, sotmeses a França; o d’Euskadi, Catalunya-València-Balears i Galícia, sotmeses a Castella o Espanya. A l’inrevés, hi ha l’alliberament de les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia, que estaven sotmeses a Sèrbia; també l’alliberament de les antigues repúbliques bàltiques i de Moldàvia, Geòrgia, Polònia, Romania, Bulgària. Hongria i Ucraïna, que estaven sotmeses a Rússia, fins que han dit prou. I una història molt important és la de Kosovo, que s’autoproclamà independent, aprofitant la desfeta de Iugoslàvia, que fou reconeguda per tota Europa menys per Espanya. Hi ha més conflictes en marxa, a tota Europa, pel mateix motiu que a Ucraïna, encara que en cap s’ha arribat al nivell de la reacció russa. Està molt bé, doncs, que unànimement els europeus estem posicionats a favor dels acranians, perquè això serà molt útil quan algun conflicte similar explote en altre país, com potser ja és el cas de Catalunya, on s’ha d’aclarir el tema de l’espionatge d’estat i del referèndum pendent.

Al DNI dels russos compta la llarguíssima experiència que tenen a imposar-se a les nacions més petites del seu entorn, tant d’Europa com d’Àsia, des de l’època dels tsars, que continuaren els soviètics i que ara se supura en Putin. El resultat del que estan fent els russos a Ucraïna serà molt important per a totes les nacions encara irredempts d’Europa i de la resta de continents. Si els segles XIX i XX han estat els de l’alliberament de les colònies, en el segle actual assistirem a l’alliberament de les nacions irredempts i al final del que queda dels imperis històrics, incloent-hi els Estats Units. A continuació vindran els anys de la col·laboració entre les nacions, amb més justícia i pau, o siga el final de les guerres com les hem patit fins ara, No és cap utopia, perquè el món s’hi encamina i ja no hi haurà més crims de lesa humanitat com està passant ara a Ucraïna.

La història no enganya, perquè el que passa és que no la sabem llegir i, per tant, podem repetir els mateixos errors. La història d’Espanya, com la de Roma, són dos exemples, perquè els respectius estats anaren formant-se al llarg dels anys i segles, amb l’error de deixar tot el protagonisme, gairebé sempre a la força, en mans d’uns imperialistes nats (castellans i romans, respectivament) que anaren engrossint-se sotmetent les nacions veïnes, passant més enllà de mars i muntanyes i sotmetent altres nacions més exòtiques, fins a convertir-se en imperis que, de la mateixa manera que s’inflaren, es desinflaren. L’Espanya de l’imperi començà a veure com les colònies d’Amèrica es rebel·laven, lluitaren i aconseguiren la independència, que mantenen amb orgull certament antiespanyol, com canten en llurs himnes nacionals. Al final del segle XIX s’independitzaren Puerto Rico, Cuba i Filipines i la corona va vendre, en el seu profit (“a la saca”), tot el que tenien encara pel món. En el segle XX i en temps de Franco, s’independitzà la Guinea i hagueren de retornar Ifni a Marroc, i mentre es moria el dictador, Marroc s’emparà del Sàhara, que finalment se l’ha incorporat, de mans de l’actual govern espanyol. Què queda de tot aquell imperi? Doncs, encara en perdran més, si no rectifiquen, cosa que els resultarà molt difícil, per l’orgull. Així doncs, pitjor per a ells.

 

 

CALDERO VELL, O BONY O FORAT (1)

Article publicat a Levante-EMV el dia 30 d'abril de 2022

 Quan arribes a vell, per exemple als 80 anys, alguns es veuen obligats a preguntar-te com et trobes i abans que digues res ja t’avancen el seu diagnòstic: jo et trobe molt bé, i et miren de dalt a baix. Especialment t’ho diuen has tingut algun contratemps, alguna mala topada, alguna relliscada assenyalada, alguna intervenció quirúrgica... La intenció dels amics és bondadosa i no saps si dir-los la veritat o que et trobes bé, i fins i tot que molt bé, deixant contents tothom. La veritat, però, és que a partir dels 80 anys ja no estem bé del tot, perquè ja tenim problemes i comencen els crebants. És evident que amb els avenços de la medicina i de la indústria farmacèutica, disposem de píndoles que ens controlen la tensió arterial, el sucre, el colesterol, la fluïdesa de la sang, l’àcid úric i el control de la pixera, en total sis pindoletes diàries, que són les que jo prenc. Altres col·legues en prenen alguna més pels nervis, per l’artrosi, pel dolor, per la depressió... Siguen les píndoles que siguen, van a càrrec de la seguretat social i a compte de tot el que ja hem pagat al llarg de la nostra vida laboral. I així ens mantenen i allarguen la vida, ja inútil, que encara hem de suportar.

 

Com no m’agrada parlar de mi, però tampoc mentir, en aquestes situacions he optat per contestar amb un refrany, d’un alt contingut semàntic: caldero vell, o bony o forat. Comparar-se amb un estri domèstic tan familiar i entranyable, però ja vell i inservible, és posar les coses al seu lloc, molt gràficament: o bony o forat. És tot un flash, que vol dir que la cosa ja no té remei, ni amb pedaços. He observat que el refrany també serveix perquè ningú es pose a enumerar les seues dolences, a veure qui en té més. Jo solc afegir immediatament que encara gràcies que ens donen tantes medicines, perquè sinó, molts ja estaríem en el clot. Només nomenar la mort, algú diu que quan li toque no vol ni patir ni fer patir; un altre, que morir-se de repent és el millor; un milhomes vol que el cremen i el llencen a l’Albufera, però algú l’adverteix que ja està prou contaminada, i que només faltaria...  Continuarem perlant-ne.

 

 

CAL SABER SI PARLEM DE MARRO O DE MARRÓ

Publicat a Saó el 19 d'abril de 2022

Marro és una d’aquelles paraules que els diccionaris solen dir d’origen incert i algú relaciona el marro amb marrar, que vol dir equivocar-se. Però, hi ha el joc de marro, del qual jo era un especialista quan era xiquet i crec que és l’únic exercici o esport que he practicat al llarg dels meus 80 anys, ja que ni per aprovar les maries, ni finalment en la mili, vaig fer gimnàstica ni encara menys marcar el pas, perquè m’escamotejava molt bé. El marro també és el solatge del café, i de la fruita liquada i passada pel sedàs. I quan hi ha molt d’embull, complicacions, problemes. etc. diem que hi ha molt de mar

 

Una altra cosa és el marró, el color castany. Precisament en francès, a la castanya d’índies li diuen marron i no fa molts anys començaren a dir manger le marron, literalment menjar-se el marró, referint-se a qui ha de fer front a una responsabilitat que no és seua, que en castellà diuen cargar-se el muerto, encara que no fa molt ha anat extenent-se l’expressió comerse el marron. Lamentablement, també a nosaltres ens ha arribat el barbarisme i ja sentim l’aberrant menjar-se el marró, en lloc de pagar els plats trencats, pagar la festa, carregar-se-la...

 

Tanta introducció és perquè vull fer un repàs d’unes quantes situacions a què hem de fer front, sense tenir la culpa de res, ni cap responsabilitat. En primer lloc, ara que hem de fer les declaracions de la renda, i hem de pagar a l’estat espanyol, que paguem tots és menester, inclosos els qui no s’hi senten o no són espanyols, però treballen i viuen ací; sabem, però, que sols paguem els assalariats, les petites i mitjanes empreses, els ciutadans de mitja capa... perquè les grans fortunes, les grans empreses, els grans títols, els grans de tot, els peixos grossos, no paguen res o molt poc, i s’escapen de fer-ho amb estratègies d’evasió i de camuflatge que els facilita el propi estat. Tampoc paga l’església, de manera molt pecadora, per cert. Pensem, per exemple, amb el rei demèrit Joan Carles Borbó, personatge estrafolari i immoral, del qual haurien de fer-se públiques les declaracions de renda, d’ell i de tota la seua família. Si tanta gent no paga, qui ho ha de fer per ells? Qui haurà de pagar els plats trencats, la festa, qui s’ha de carregar el mort? Qui pregunta ja respon: nosaltres.

 

Una altra cosa és saber qui paga el que roben els polítics i els malfactors hidalgos. Que són els hijosdalgo espanyols, els fills o familiars d’algú que és important. Com aquests hidalgos ni treballen, ni encara tenen grans rendes, que ja les tindran quan hereten, mentrestant han de viure cercant comissions, estafant l’administració gràcies als bons contactes, intermediant en operacions fosques, gràcies a la mena de patent de corsaris que tenen. Podem posar com exemple el que ha passat a Madrid, amb l’estafa del material sanitari per a fer front a la pandèmia. Uns hidalgos d’aquells de usted no sabe con quien està hablando han estafat l’ajuntament de Madrid i el govern autonòmic, gràcies als lligams familiars amb Almeida i Ayuso. Qui haurà de pagar els més de sis milions que han cobrat amb comissions il·legals aquests hidalgos? Els madrilenys s’hauran de comer el marron. Precisament a Madrid ja hi ha una font pública amb una inscripció que els adverteix: Deo volente, Rege clemente, populo contribuyente, se construyó la fuente...perquè Déu vol, el rei (Ayuso o Almeida) és clement, i el poble ho pagà, s’ha construït la font.

 

Alcem el vol i contemplem a dos passos de ca nostra, pel nord, el que està passant a Ucraïna, on l’aberrant Putin ha envaït i està massacrant els ucraïnesos, de manera totalment il·legal. Estem veient a la televisió el que estan fent els russos i sembla increïble, perquè sense cap consideració i com si l’haguessen inspirat els mateixos tsars o els soviètics, Putin està atacant i destruint Ucraïna i els ucraïnesos. Aquests i llurs famílies són uns herois. Visca Ucraïna! I ja veurem, perquè el país que han destruït els russos s’ha de reconstruir. La pregunta és: qui pagarà els plats trencats? Una bona part la pagarem nosaltres, perquè Europa ha estat molt solidària amb els ucraïnesos i continuarem essent-ho. I ara que ho pense, quina llàstima que la nostra actuació no fos la mateixa amb els fugitius del Pròxim Orient, o de l’Àfrica!

 

Per acabar vull referir-me als saharauis que, amb tota la raó del món, poden sentir-se estafats i traïts per Espanya. Crec que és important que continuem fent-los arribar la nostra solidaritat, i que sàpiguen qui els ha traït i qui no. La commoció entre tanta gent amiga del poble saharaui, gent del poble que hem acollit durant tants estius xiquets i xiquetes saharauis, amb els qui ens hem agermanat i creat vincles per a tota la vida, és enorme. És evident que els saharauis han estat venuts a la monarquia alauita del Marroc, tal com va decidir de fer-ho el sàtrapa i boig de Trump. Ara és Pedro Sànchez qui ha continuat el camí de la traïció, quina vergonya! Als saharauis els hem de fer saber que continuarem al seu costat, mentre hagen de pagar els plats trencats. I gràcies que Argèlia els continuarà protegint i per això vull reconèixer que si ja no venen el seu gas a Espanya, tot haurà estat per culpa de Sanchez (Psoe), que haurem de pagar nosaltres Així és evident que en tots els embulls i embolics que hem vist hi ha molt de marro, i sabem dels sofriments i dificultats que espera als saharauis. Aquest és un tema molt greu que tindrà conseqüències, perquè si cap socialista té la més mínima confiança als marroquins, s’equivoquen, com els partits que donen suport a Sanchez en l’afer. Si és cert, com crec, que els nacionalistes perifèrics donem suport als saharauis, haurem pres una decisió correcta, encara que haurem de carregar-nos el mort. El mal pas de Sanchez li costarà la reelecció.

 

 

 

 

 

SÓN XORIÇOS, PERÒ MOLT HIDALGOS

Article publicat a Levante-emv el dia 16 d’abril de 2022

 Les darreres rateries polítiques esdevingudes a Madrid, més corte de los milagros que mai, perpretades per gent del PP o pròxima, tenen dues novetats: que els malfactors no formen part de l’staft del partit, ni tenen càrrecs en l’administració, però estan pròxims, amb lligams familiars.o per amistat; en el cas d’ara, un malfactor és germà de l’Ayuso i un altre, és cosí d’Almeida; tots els amics són de la corda, També és una novetat que la quantitat pispada ara la coneixem: més de sis milions de dòlars, corresponents a les comissions de les factures de les mascaretes, guants, tests, respiradors, etc. procedents de Xina, que els malfactors havien facilitat a les administracions sanitàries madrilenyes.. Cal dir que hi havia la necessitat d’aquests materials, que eren difícils d’aconseguir i que la pandèmia estava en el seu moment més àlgid, amb milers de morts, i amb els hospitals i el personal sanitari que no donaven abast. En mig de la catastròfica situació, doncs, les administracions acceptaren, donades les “credencials” dels qui feien l’oferta, llurs propostes, a canvi de cobrar unes comissions. I malgrat que aquestes eren astronòmiques (més de sis milions d’euros) i encarien els productes desmesuradament, es féu l’operació.

 Coneguts aquests fets, l’escàndol ha estat tan majúscul i mundial, que ha hagut d’intervindre la fiscalia i així s’ha acabat sabent també que el destí dels diners de les comissions han estat cotxes d’altíssima gama, rellotges d’or, pisos, un iot... Tot això mentre la gent continuava morint i els sanitaris no podien controlar la situació.

 Com qualificar aquesta gent? Això és feina dels fiscals i dels jutges, encara  que Feijoo ja els ha qualificat de pillos, així de fàcil, com el lazarillo de Tormes. Jo m’he entretingut a rebuscar en la història social espanyola i he trobat la figura que els dibuixa millor: són hijosdalgo, mot derivat en hidalgos. Es tracta d’un concepte estrictament castellà, que es pot definir una persona que encara no té cap títol nobiliari important, però que està emparentada amb la classe, i en rebrà les herències i que, mentrestant, com no disposa d’unes rendes que li permeten viure sense treballar, ha de sobreviure recorrent a la picaresca, a fer d’intermediari i a cobrar comissions... Com els hidalgos tenen hidalguia, però no moral, tal com s’ha vist a Madrid, ni tampoc el PP, com ha sentenciat la justícia, és natural que aquesta gentola encaixen tan bé entre ells.

 

 

Els imperis no tenen raó, però tenen poder

21/03/2022

El Repunt 76

Des que hi ha humanitat, el peix gros s’ha menjat el menut, les nacions més fortes se n’han fet més a costa de les nacions més menudes, i algunes han aconseguit tants èxits que han esdevingut imperis; que s’han format arrossegant i anorreant les nacions més febles, privant-les de llurs béns, lleis, costums, déus i llengües i imposant-los les lleis, els déus i les llengües de les nacions conquistadores o imperis. Podem començar a fer un repàs qualsevol, per Egipte, per Pèrsia, per Roma, per la Xina, pels àrabs, per Anglaterra, per Rússia, pels Estats Units o per Castella, o pel mateix Marroc i Israel, com després veurem. L’esquema sempre és el mateix i poques vegades la nació dominada ha influït sobre la dominadora i pot ser que Grècia, dominada per Roma, fou l’excepció.

Amb la força dels seus exèrcits, les nacions dominadores o imperis, han fet i desfet al seu gust, fan i desfan i faran i desfaran. A les nacions dominades els queda poc de marge: o callar i muts i a la gàbia, o organitzar-se un poc i rebel·lar-se amb guerrilles, sabotatges i corre i fuig, amb contraatacs heroics o kamikazes… Pensem en les guerrilles andaluses contra Napoleó i el poderós exèrcit francés, o en el maquis contra Franco, per no anar-nos-en més abans com els atacs de Viriat als romans. En realitat la història de la humanitat és una contínua agitació d’uns contra altres, i comentarem tres casos: el de Rússia contra Ucraïna, el del Marroc contra els sahrauís i el d’Israel contra els palestins; altre dia comentarem el cas espanyol, que ens pertoca més i les direm ben grosses.

Començarem pel que està passant en les estepes centrals d’Europa, on el dictador rus Putin està massacrant els ucraïnesos, que resisteixen heroicament. Ho fa com a successor directe d’una política d’ambició i d’imperi que iniciaren els tsars, fins que foren liquidats expeditivament per la Revolució d’Octubre; la política imperial dels tsars la continuaren els soviets i, desapareguts aquests, continua amb la Rússia actual, de la mà del dictador Putin, que sembla la reencarnació de Hitler. Rússia contra Ucraïna, la primera amb el seu poderós exèrcit, i la segona, pràcticament a pèl, ja que, malgrat que han demanat l’ajut dels USA i de l’OTAN, sols han obtingut l’enviament d’armament de contraatac, pel temor d’occident que si ajuden els ucraïnesos, els russos s’enfadaran i es podrà desencadenar una tercera guerra mundial. També es limiten a facilitar l’entrada a Europa dels ucraïnesos que fugen de la guerra, dones, criatures i gent vella, perquè els homes han de quedar-se al país a fer front als russos. I així és que l’imperi rus està bombardejant ciutats, hospitals, escoles, fent un autèntic genocidi i a la vista del món sencer, gràcies als periodistes i les televisions lliures i democràtiques (a Rússia no poden difondre res, perquè hi ha censura fèrria). L’escàndol és absolut i no s’hauria de consentir el que està fent Putin, però se li consenteix i encara serà pitjor si també es consenteix que l’ambició d’aquest paio i de la xusma russa que el sosté, vagen més enllà, després d’Ucraïna, contra Moldàvia, Letònia, Geòrgia, Romania… Des dels despatxos també s’han acordat restriccions econòmiques i desnonaments sobre els béns i fortunes dels russos que recolzen Putin, per a pressionar i castigar-los, cosa que trobe molt justa. I també és justa l’arribada de voluntaris estrangers a ajudar els ucraïnesos, en una reedició de les brigades internacionals que vingueren a ajudar la república espanyola contra Franco.

Pel que fa al Sàhara occidental, Espanya pensa trair els seus compromisos amb els sahrauís (República Àrab Sahrauí Democràtica), de fer un referèndum, perquè aquests puguen decidir el que volen fer: és el mandat de l’ONU, que Espanya incomplirà, deixant la república sahrauí en mans dels marroquins, que cobegen les seues riqueses ocultes en el desert (fosfats, ferro i petroli). Marroc és un punt estratègic, per a controlar el Mediterrani, i els nord-americans hi tenen els seus interessos. El govern espanyol ha dit amén als desitjos marroquins i ianquis; el rei de Marroc augmentarà les seues fonts de riquesa; i a canvi de la traïció d’Espanya, Marroc posarà un poc d’ordre a l’emigració africana, o siga, res, possiblement fum de botja. Tots ixen guanyant, menys els sahrauís i els mils de milers d’amics que tenen en l’estat espanyol, amb forts compromisos de col·laboració i de germanor, que estarem en desacord amb aquest canvi de jaqueta o espanyolada, a més d’avergonyits i fortament enutjats amb Pedro Sánchez.
Un tercer cas que volia comentar és el d’Israel i Palestina, No entraré a discutir el dret dels jueus a recuperar el seu espai en el món lliure i democràtic, ni a repassar les infinites calamitats de què han estat víctimes els jueus al llarg de la història i especialment l’holocaust. Ho tinc clar, els jueus tenen raó i, a més a més, personalment els la done en memòria d’una besàvia jueva, però no els puc acceptar que al mateix temps que exigeixen els seus drets s’oposen als del poble palestí. Haurien de ser compatibles (dues nacions en una sola terra) i la idea la sostenen alguns pensadors jueus i alguns partits polítics. És una llàstima, doncs, que Israel siga el peix gros que es menja el menut. Amb la Bíblia a la mà i l’Alcorà haurien d’haver arribat a un acord i en aquest sentit, la meua visita a Israel i a Palestina fou decebedora.

Els imperialismes històrics i/o en actiu, els nous i els veterans vinguts a menys, són així de dolents o fan aquestes dolenteries i per això en tot el món hi ha lluites dels pobles que es resisteixen a ser dominats. Així ha estat sempre i la història és un seguit d’agressions imperialistes i de lluites de resistència dels pobles que no volen ser arrossegats per l’ambició dels poderosos. Sembla mentida que encara queden mentalitats com la dels faraons, com Ivan el terrible, o Napoleó Bonaparte… Hauríem d’haver aprés més de la història per no haver-la de repetir.

 

 RABOSES SANGUINÀRIES

Article publicat a Levante-EMV el dia 2 d’abr5il de 2022

 Quan anàvem a escola, ens duien als sermons, vèiem el No-do, suportàvem la puta mili, durant tota la vida, tothom ens deia mentides i la mateixa societat era una gran mentida, per això omplien les places cridant Franco, Franco! Era perquè la gent vivia cagada de por a les represàlies dels falangistes i la policia. La “gent d’ordre”, bàsicament molt franquista, havien guanyat la guerra, s’havien emparat de tot el botí i conformat l’oligarquia, que era el suport de Franco, els qui manaven. Enfront sols hi havia les minories que es resistien al feixisme, gent valenta com els maquis, la intel·lectualitat que vivia l’exili interior i s’explicava en les aules amb cautela i molta gent anònima que escoltava la ràdio Pirenaica i mormolava contra Franco i prou. A l’exterior hi havia la intel·lectualitat emigrada, fugint de la repressió. Glòria a tots, doncs, i moltes gràcies; de tota manera, Franco morí al llit, perquè fracassaren tots els intents d’aplicar-li la ‘justícia’ sumària com feia ell.

 Ara, amb la guerra d’Ucraïna hem sabut que Putin fa com Franco, ataca les minories i tem les majories i per això manipula les eleccions; es passa per l’engonal tots el drets humans; fa desaparèixer (enverina) qui gosa dir res contra ell; no té cap problema a atacar la població civil, criatures i gent major; bombardeja hospitals i escoles... Com fa com Franco, l’admiren els feixistes europeus, com els de le Pen, o els de Vox. Putin creu que ell és Rússia, com Franco s’ho creia d’Espanya. Els dos han amassat fortunes i han deixat que ho facen els amics oligarques. Els dos tenen els mateixos ulls i instints de les raboses sanguinàries. I els dos s’aixopluguen sota les sotanes del clero. Fins i tot tenen la mateixa veneració malaltissa pels tsars i pels borbons, respectivament.

 Crec que Putin farà com Franco i resistirà de manera retorçuda. Arribarà a un acord amb Ucraïna, però continuarà fent la mà per altres llocs. Putin és un obcecat, que continuarà fent maldats, perquè la gent que no té escrúpols tampoc no té vergonya. A partir de l’acord que haurà de signar, Ucraïna començarà a refer-se i supose que a Putin l’obligaran a pagar pel mal que ha causat. Confiem que els russos no l’hagen de suportar 40 anys, com nosaltres a Franco. Que ningú oblide, però, que l’instint de les raboses és acabar amb tot l’aviram del corral.

 

INDEPENDENTISTES DEL MÓN, UNIM-NOS

Article publicat a Levante-EMV el 19 de març de 2022

 Les nacions sense estat, sense sobirania, ni presència en les organitzacions internacionals, solen ser cobejades pels estats més poderoses d’ambició imperialista, que se n’emparen i imposen per la força. Lògicament, quan la nació dominada s’espavila i rebel·la, afronten enormes problemes que acaben resolent-se amb guerres  i violència, les guerres d’independència, que a la llarga guanyen els dominats. Nosaltres, per exemple, som una nació dominada, com ho són Escòcia, Quebec, Palestina. el Sàhara...¸ ara també podrà ésser-ho Ucraïna, si perd la guerra que li fan els russos, La història de la humanitat ha consistit en gran part en les lluites d’independència de les nacions sotmeses contra les dominants. Una nació dominant i fortament imperialista és Rússia que, des dels tsars, han bastit un imperi amb tot de nacions dominades, que, liquidats els tsars, els soviètics heretaren i l’augmentaren amb més nacions sotmeses. Caiguts els sovietics, moltes d’aquestes nacions s’independitzaren, però els russos que se’n feren càrrec de les despulles, han col·locat i mantenen un dictador, el tal Putin, que embogit de dèria imperialista. vol recuperar el “patrimoni” perdut, primer amb Ucraïna, posant en marxa una guerra feroç i tan inhumana com típicament russa.

 Les atrocitats de Putin, massacrant la població civil i arrasant la nació, ha fet que el món sencer s’indigne i es solidaritze amb els ucraïnesos, que no volen tornar a sotmetre’s a Rússia. La guerra, que no guanyarà Putin, serà una guerra d’independència. Entre les mostres de solidaritat, fins i tot ha vingut gent a lluitar en brigades internacionals. Estic convençut que devem ajudar Ucraïna a resistir els atacs de l’enorme màquina de matar que és l’exèrcit rus; nosaltres encara més, perquè tenim un plus de solidaritat, ja que també patim l’imperislisme espanyol. Pense que és una puerilitat oposar-se a l’enviament d’armes als heroics ucraïnesos, amb l’excusa de no contribuir a la guerra, perquè la guerra ja està en marxa i l’ha provocada Putin, al qual se li han de parar els peus. Contràriament, no enviar ajuda als ucraïnesos si que és contribuir a la guerra, a que no s’ature.

 Les nacions no alliberades hem de col·laborar, perquè la lluita d’una nació dominada a de ser una lluita de tots. Aquesta guerra d’Ucraïna no la guanyaran els russos, però se’n faran altres i per això i parafrasejant la proclama proletària, crec que els independentistes del món ens hem d’unir. i defensar-nos dels imperis, quan ataquen.

 

 

Dia Mundial de la Dona

 Article publicat a la revista Saó el 8 de març de 2022

07/03/2022

El Repunt 75

La pervivència del patriarcat o masclisme en moltes cultures que diem primitives, malgrat que algunes naden en el petrodòlar, i també en cultures modernes, com per exemple en la nostra, no s’atura. L’immens masclisme compta amb el reforçament que signifiquen els buits de les legislacions I les consideracions negatives de les religions, com per exemple la catòlica que continua marginant les dones, etc. Per tot plegat, doncs, romanen els tractaments més pejoratius contra les dones, com són les diferències salarials i de rols entre homes i dones; que aquestes hagen de carregar amb més obligacions que els homes; la poca presència de les dones en els càrrecs de més responsabilitats de les empreses i institucions; la submissió sexual; la dependència econòmica, etc. En el segle XXI, mantenir aquests comportaments és totalment inacceptable i cal posar solucions amb mesures discriminatòries, afavorint les dones. S’estan aconseguint alguns avanços, però el camí que falta a recórrer encara és immens. Les societats que volen ser més democràtiques i justes, no poden mantenir l’estatus actual i per això van prenent-se decisions positives a favor de les dones en els àmbits legals, educatius i socials. Enfront d’aquestes postures progressistes hi ha les societats més reaccionàries que s’oposen, a la Rússia de Putin, per exemple. És per tot això que se celebra cada any el dia de la Dona, el 8 de març, amb activitats, conferències i manifestacions que organitzen les associacions de dones, com així mateix moltes  institucions, els sindicats de classe i els partits polítics, llevat dels partits misògins i masclistes, com és ací el partit d’extrema dreta i anticonstitucional VOX.

Els ajuntaments amb majories de partits d’esquerra o de centre hi participen, i una de les coses que fan és l’aprovació als plenaris d’algun manifest, que després és llegit en públic. Aquests manifestos rituals recorden a la societat el compromís dels polítics democràtics a continuar treballant a favor de la igualtat entre els homes i les dones. No és qualsevol cosa, doncs, sinó una de les fonamentals que es fan aquests dies, perquè, finalment, les promeses són compromisos, que els polítics han de complir traslladant-los a les respectives activitats legislatives, executives i judicials. El mal que arrosseguem al llarg de la història és immens i la feina a fer per a redreçar la història, també és immens, però inajornable.

Lamentablement, contaré un succés, per si es dóna el mateix cas en alguna altra població. A Silla, enguany no es disposarà de cap manifest institucional perquè el govern municipal (PSOE) no ha dut cap text al plenari, segurament perquè els haurà faltat temps per redactar-lo. Per la seua part, la regidora de Compromís, Raquel Sanchez intentava subsanar el dèficit amb un manifest que pretenia que s’aprovara com una moció d’urgència, que l’alcalde s’ha negat a acceptar a l’ordre del dia, argumentant que “no volia donar cap protagonisme a ningú”, imposant, doncs, el seu criteri absolutista, en contra de Compromís; PP i EU sí que estaven d’acord a acceptar el text nacionalista. Com és sabut a Silla, l’actitud de l’alcalde és molt personalista i gens democràtica, com es veu en el que ha succeït, i en conseqüència la seua actitud és errònia i rebutjable, No puc estar-me de comparar aquesta actitud amb l’horrible i repulsiu personatge que està acaparant l’atenció del món sencer, Putin. Salvant les enormes distàncies i que el rus és un imperialista i dèspota i possiblement criminal (ho diran els tribunals), cosa que l’alcalde no ho és en absolut, ambdós coincideixen en el culte a la personalitat i en l’adopció de tot el protagonisme. El dos tenen, en aquest sentit, un pobre concepte de la democràcia. I encara que és cert que no són personatges comparables, sinó solament en aquest aspecte, també és certa la dita que diu que qui roba un ou, també pot robar un bou, que podríem aplicar dient que qui adopta un petit detall antidemocràtic també en pot adoptar un de més gros i el cas de Putin és una prova, Cal anar alerta amb els detalls.

Crec que és molt més democràtic que les autoritats cedisquen protagonisme, inclús poder, a la societat,  en lloc de voler imposar i acaparar totes les decisions, especialment si els ciutadans es mostren favorables a la participació i a la responsabilització. La governació compartida, la democràcia participativa, és més gratificant per al veïnat, perquè significa que la seua participació va més enllà de dipositar el seu vot cada quatre anys, perquè el veïnat està permanentment sabedor de la marxa de la ciutat i hi participa, quant més sovint millor, en la presa de decisions. A més a més, la participació ciutadana també comporta una gran satisfacció per als governants més democràtics, que veuen complaguts que el veïnat s’interessa pel seu treball i que cadascú assumeix la responsabilitat que li correspon. I també serveix perquè el veïnat, practicant la governança, puga decidir-se a participar en les llistes electorals. I encara hi veig un altre avantatge, en el control de les actuacions dels polítics, per evitar les corrupcions, gràcies a la dinàmica de col·laboració i de la crítica.

Per acabar, he de tornar al principi per explicar quina ha estat la decisió de les dones de Silla des de la Casa de la Dona, on coincideixen totes les formacions feministes de la ciutat (l’històric Col·lectiu de Dones, Dones Progressistes i Dones amb Compromís).   Les activitats que han organitzat enguany ja s’han executat en gran part (dues xarrades, dues obres de teatre, un curtmetratge). El dia 8, a les 12 hores i a la plaça del Poble, hi ha convocada una concentració, amb lectura del manifest feminista de València, i a les 19 hores convoquen a la manifestació unitària de la capital. Fins a l’11 de març hi haurà l’exposició Las hijas e hijos de la violencia de género i el mateix dia,  l’obra de teatre Las madres presas. Els detalls dels actes els podeu trobar en El Punt de Silla i en la pàgina web municipal. Crec que hem d’acompanyar les dones en tots aquests actes..

 

 

UN DIA DE LA DONA, SENSE MANIFEST A SILLA

Publicat a Levante-EMV el 5 de març de 2022

 

Cada any, el 8 de març se celebra el dia de la Dona i les institucions i les persones civilitzades renoven el seu compromís perquè es reconega la injustícia que les societats patriarcals han exercit i encara exerceixen, sobre les dones. Entre les activitats que s’organitzen hi ha una que és molt important: la lectura d’una declaració institucional, que és la renovació de la voluntat a continuar treballant a favor de la igualtat entre els homes i les dones. A Silla, però, enguany no hi haurà aquest acte solemne per part de les forces politiques del consistori perquè els socialistes, amb majoria absoluta, no han tingut temps per a preparar cap Declaració per presentar-la a l’aprovació del Ple municipal. Lamentablement, sembla que als socialistes o se’ls ha tirat el temps al damunt i no han pogut redactar ni trenta línies, o serà per altra cosa.

 

Ha passat que l’alcalde s’ha negat a acceptar el text alternatiu que sí que tenia preparat la regidora de Compromís, Raquel Sanchez, que proposava presentar com una moció d’urgència. Sols estaven d’acord amb la proposta de Compromís, el PP i EU; l’alcalde s’ha negat a acceptar el text i ha imposat la seua voluntat, argumentant que no volia donar el protagonisme a ningú, confirmant allò que és conegut a la ciutat, que ell vol ser l’únic protagonista.

 

Evidentment, l’actitud personalista de l’alcalde és errònia i gens democràtica i aprofitant que estem tan impactats per l’actitud de Putin a Ucraïna, no puc estar-me de comparar-los, evidentment guardant totes les distàncies, però és que l’actitud de Putin també és personalista i gens democràtica, a més de moltes altres coses que no secundarà mai l’alcalde. Així és que podríem dir que l’actitud de l’alcalde de Silla, sols en aquest tema, és putinesca; ambdós no volen més protagonisme que el d’ells, no volen que ningú els faça ombra, i tot ha de ser el que ells volen o res. Pobre i estèril concepte de la democràcia.

 

Com les dones de Silla no estan disposades a callar, organitzen una concentració a la plaça el dia 8 de març a les 12 hores, i al no disposar de la declaració institucional  aprovada pel plenari, que havia d’haver presentada el govern municipal, ni la presentada per la regidora de Compromís, rebutjada pel PSOE, les dones llegiran el manifest del moviment feminista de València. Crec que cal anar a l’acte de la plaça.

ESPANYA I LA (IM)MORALITAT

 

El Repunt 74

HI HA POLÍTICS MOLT BURROS

Article publicat a Levante-EMV el dia 18 de febrer de 2022

Des de la rocambolesca aprovació de la reforma laboral, continuant amb la campanya electoral castellano-lleonesa i seguint pels sorprenents resultats, crec que aquest febrer ha estat el més productiu des que es formà l’actual govern. No sé si, per tot això, a ses senyories els haurien de fer una pagueta especial. No vull dir res de les decebedores decisions d’ERC, PNB i Bildu, ni tampoc dels traïdors d’UPN. La reforma se salvà gràcies a l’equivocació del diputat popular Casero, mà dreta de Garcia Egea el aceituno (Wyoming dixit). Com crec que la bona educació dels diputats no ha de comportar l’autocensura de conceptes, l’adjectiu que millor se li escau al diputat popular és que és un burro, perquè les paraules que hom es mereix s’han de dir sense pèls a la llengua. Seguint amb les votacions autonòmiques, vull subratllar la bogeria repulsiva de Casado qui. valent-se de fake news histèriques i de metàfores desaforades, ha donat prova dels nervis que el traeixen diàriament, per si els resultats no eren favorables i li podia perillar el cap, com tenen pronosticat Aznar i Ayuso.

 Les eleccions han estat un fracàs, gairebé per a tots: el PP no ha obtingut la majoria absoluta, perquè malgrat que ha estat el partit més votat, ha fet massa curt; socialistes i podemites han reculat; ciutadans gairebé han desaparegut; sols han obtingut progressos els carques de Vox i els honorables candidats de l’Espanya buidada. Sembla, doncs, que el PP ha de caure sota les garres de l’extrema dreta, que ja han exigit entrar en el govern, ocupar càrrecs i imposar el seu programa xenòfob, homòfob, masclista, antieuropeu i antiautonomista, o siga molt anticonstitucional. De moment, però, al pati d’escola que és el Congrés, ja arriben propostes que poden servir per a esmerçar el mal camí que estaven seguint uns i altres. Sanchez ha llançat una proposta assenyada. que els socialistes facilitaran el govern en minoria de Muñueco, a Castella-Lleó, a canvi que el PP trenque relacions amb l’extrema dreta a tot l’Estat, o  siga, a canvi de fer un cordó sanitari que aïlle els voxistes, com fan francesos i alemanys amb els seus feixistes, això ho tenen molt clar. Finalment, els nostres polítics comencen a pensar i parlar com europeus, fent propostes més civilitzades que les espanyolades tradicionals. Ja veurem si guanya el sentit comú o continuen fent el burro. Jo sóc escèptic, però m’agrada la cordura.

 

 

 

PENEDIR-SE I CONFESAR-SE. REIVINDICACIONS

Article publicat a la Revista Saó, el 10 de febrer de 2022

           

No pot ésser absolt d’un pecat qui no mostra penediment, ni esmena la falta comesa (per exemple, mentre no torna el que ha robat), promet no reincidir-hi i compleix una penitència. Així m’ho explicaven quan m’ho creia tot i ara, mitjançant un llibre de sant Carles Borromeu, sobre l’administració del sagrament de la penitència, he intentat corroborar-ho. El llibre prové, segurament, de l’escassa biblioteca d’uns oncles meus, capellans a diversos pobles de Terol, el més instruït dels quals arribà a canonge d’Albarrassí. A banda, m’he informat sobre el sant, que era d’una família molt poderosa, que fou protegit des de ben petit per l’oncle, Papa Pius IV, que el féu cardenal quan només tenia 22 anys i li donà molts càrrecs. La sorpresa me l’he enduta quan he llegit el que escrigué sobre els pecats contra el setè manament, que és el de no furtar.

 Tot açò ve a compte perquè l’església d’ací ha reconegut que s’apropià indegudament de mil propietats, inscrivint-les als registres sense més prova documental que un simple escrit del bisbe i gràcies a Franco i a Aznar que així ho atorgaren. N’han d’haver moltíssimes més de propietats fraudulentes, però de moment aquestes mil són les pioneres. El valor d’aquest fet, per damunt de l’econòmic, és que l’església ha reconegut que féu aquestes pirateries, que eren furts als ulls de Déu, supose, i de la justícia universal.

 Llegint sant Carles em sorprén que per a ell sols hi haja furts si es fan contra l’església, els seus béns, relíquies, joies, delmes, almoines i llocs sagrats com els cementiris; també si hom cala foc a un local de culte. Hi dedica més de 60 línies i bàsicament el lladre o malfactor és condemnat a quadruplicat el valor del que ha furtat o fet malbé i a fer penitències a pa i aigua. Per contra, si la víctima és un pobre, amb tornar-li el que se li ha pispat i passar-se trenta dies de penitència, el lladre queda absolt. Si hom furta res de menjar i per necessitat, ha de fer tres setmanes de penitència, malgrat que si torna el que s’ha menjat, no ha de fer res més. Dels furts que faça l’església, com el de les immatriculacions per la cara, ni dels furts dels reis i nobles als súbdits, de tota aquesta gent no diu res. Curiosament, si el lladre és clergue i furta “una quantitat notable”, ha de fer set anys de penitència, però no diu que haja de tornar res, ni tampoc si la quantitat pispada és menys notable. Totalment decebut, doncs, torne el llibre a la prestatgeria.

 Comprenc que en el cas de les immatriculacions s’haurà de recórrer a la legislació civil i em faig les següents preguntes: s’han anul·lat clarament i definitiva els decrets de Franco i d’Aznar a favor de les immatriculacions? Es pensa continuar investigant l’origen de cada bé de l’església? A l’església se li acceptarà la restitució i ja està o haurà de pagar per l’usdefruit i se li imposarà alguna penalització o penitència? L’Estat ha de continuar pagant les obres de restauració dels edificis, mentre deixa per a l’església els diners de les entrades? M’estranyaria molt que, posats a aclarir tot el galimaties de les finances i propietats eclesiàstiques, no s’arribés al fons de tot i s’aclarís el que ha estat passant perquè almenys, per in saecula saeculorum amen, no tornen a fer-ho; exactament com se li faria a qualsevol ciutadà, excepte als monarques, ja se sap. Finalmment, l’església pagarà l’IBI de les propietats destinades a activitats comercials, com els col·legis privats, visites turístiques catedrals i museus, lloguers de pisos i locals, etc?

 Robar ha estat una activitat humana i animal universal, que fa pensar que robar siga una inclinació connatural de tots els éssers vius. Dels homes estem parlant, i dels consagrats precisament, però hi ha les garses, les mones lladrones de l’Índia, aus que substitueixen els ous d’altres aus pels seus perquè li’ls coven, etc. Els homes no som cap excepció en aquest assumpte, encara que l’expressió de tenir la mà llarga sols la podem atribuir a nosaltres, de la mateixa manera que hem d’acceptar que com som més intel·ligents, som més perillosos. En certa manera, estudiar història és fer-ho dels robatoris d’uns sobre altres, dels poderosos sobre el poble pla, dels forts sobre els febles.

 Jo assenyalaria uns quants robatoris molt importants per la seua transcendència sobre nosaltres, perquè n’hem estat víctimes; també alguns amb els quals ens hem lucrat. El robatori de la corona que ens feren els castellans, quan morí el rei Martí I sense descendència (segle XV), imposant una dinastia castellana, els Trastàmara, sobre els drets del comte d’Urgell, amb el concurs de sant Vicent Ferrer (!), començant així la castellanització de les nostres terres. Ja en el segle XVIII, l’apropiació de les nostres llibertats i lleis, de la nostra independència, per part del primer Borbó Felip V a favor de Castella, imposant-nos la seua llengua i lleis (Decret de Nova Planta). De llavors ençà, els robatoris que hem patit no han parat i encara perduren.

 Com vull ser just he intentat fer memòria dels robatoris que hem fet nosaltres i crec que els castellans no poden tenir cap queixa, perquè no els hem furtat res. En el seu moment ens apropiàrem de moltes illes i països del Mediterrani (Sardenya, Sicília, Atenes, Nàpols...), formant un imperi (a partir del segle XIII), A canvi, però, mai imposàrem les nostres lleis ni la nostra llengua a ningú, i l’exemple més notori fou la fusió amb Aragó (segle XII), perquè nosaltres sempre hem estat federalistes. També el gran i innoble robatori que feren alguns compatriotes, a títol personal; participant en l’esclavatge dels mils de milers de negres d’Àfrica, que transportarem a Amèrica i subhastarem. Aquells lamentables personatges s’enriquiren astronòmicament i encara romanen, enaltits en monuments públics i en les herències de llurs famílies. Els nostres historiadors haurien d’estudiar aquesta gent, perquè són les nostres vergonyes, la taca més gran i dolorosa que embruta la nostra història.

                                                                                                                                         (el Repunt 73)

 

 

 

 

PREMONICIÓ CASTELLANO-LLEONESA

Article publicat a Levante-EMV el 2 de febrer de 2022

 El polític ambiciós de poder, de diners i d’assegurar-se el futur, viu en una angúnia permanent. Primer ha de formar un bon equip i guanyar el control del partit; a continuació, ha de guanyar les eleccionsm mentre resisteix els intents interiors per apartar-lo (p.e. Ayuso contra Casado) i els exteriors dels partits competidors; si guanya, ha de procedir al repartiment de càrrecs entre la colla i posar-se a la feina. Com és natural que pensen a què es dedicaran si fracassen o se’ls acabe el càrrec, és natural que els més espavilats posen interès a assegurar-se un bon xollo (portes giratòries) en alguna gran empresa, a la qual haurà prestat, previsorament, uns serveis especials... O participar  de tertulià en alguna cadena de televisió. En qualsevol cas cal que no els investiguen cap fet innoble o il·legal, per poder passar casa tranquil·lament i administrar la fortuna amassada. Els qui no tenen altre ofici que la política, ni cap lloc de treball reservat, ni oposició, ni titulacions, han de cercar algun treball.

 Davant una possible i futura tragèdia, i malgrat que es fan els valents, els polítics en realitat tremolen de por i els disbarats que diuen i les contradiccions en què cauen, els delaten. És el cas del pretendent Casado, escudat en una croada antiespanyola internacional, amb el seu lamentable recurs a les fake news. Aquests polítics recorren molt a les enquestes, que són com consultes als oracles, o a les gitanes llançadores del tarot, per saber el futur que els espera. Tot plegat, l’espectacle que donen és molt lamentable.

 Jo crec que seria més digne i democràtic que en les eleccions cap partit obtingués la majoria absoluta (s’hauria d’impedir per llei) perquè s’hagueren de fer pactes i així hauria més control i transparència. Amb el pacte sanchista-podemita-esquerrano-nacionalista d’ara, hi ha més participació, més punts de vista i transparència que, per exemple, amb els governs absoluts d’Aznar i Rajoy, que hi havia més obscurantisme i corrupció. Per això, tinc la premonició i desitge que en les immediates eleccions castellano-lleoneses empaten les dretes i les esquerres i que la solució la tinguen les noves candidatures reivindicatives (de l’Espanya buidada). Sols així haurà més transparència i menys corrupció, més polítiques a favor de les zones abandonades i menys a favor de les grans empreses de les vaques estabulades. La Trinca cantava les vaques pasturen i ensenyen el cul; això mateix també pense jo.

 

Un Papa jesuïta i uns bisbes catalans

El Repunt

24/01/2022

Amb tota la desconfiança que tinc amb el Vaticà  i també amb els bisbes, ni que siguen catalans, vull fer unes observacions d’actualitat, amb ànim constructiu. Els fets són que l’actual Papa, que és jesuïta i el primer que ha arribat al papat (que tots els superiors generals de l’ordre siguen coneguts com els papes negres, no té res a veure), i que els jesuïtes són l’ordre més important de totes les ordres catòliques. Ja sé que dir que algú és un jesuïta, també vol dir, diccionaris en mà, que és hipòcrita i astut i que el jesuïtisme és la manera de pensar i d’obrar ambigua d’aquests clergues. Jo tinc les meues reserves a aquestes definicions, encara que m’estranya que no s’hagen esmenat aquestes definicions pejoratives dels diccionaris. No participe, doncs, de les males interpretacions, ni crec que al Papa actual se li puguen atribuir aquestes definicions. Ja sabem que en els diccionaris s’han de revisar termes mal definits com gitano, homosexual, etc. I tot açò ve a compte perquè s’ha avançat la informació que el Vaticà està disposat a revisar el Concordat, que signaren amb Franco i que ja fa massa pudor, de manera que tant el papa com el govern espanyol volen un nou Concordat.

Entre les coses que s’han de discutir i replantejar sembla que el Vaticà no rebutja pagar l’IBI de les seues propietats, accepta revisar les apropiacions indegudes de béns immobles concedides per Franco i Aznar i mantingudes vives fins al dia d’avui, també revisar el tema de l’ensenyament de la religió catòlica a les escoles perquè ja hi ha la llei de llibertat religiosa, i altres qüestions. Es preveuen diferències morals, en els temes de l’avortament i de l’eutanàsia, que no crec que dificulten el nou pacte, perquè és lògic que l’església tinga reserves en algunes coses que ha aprovat la societat i el govern, així com les tenim molts ciutadans amb coses aprovades per l’església. Això passa així i a tot el món.

El procés negociador que s’enceta, el Vaticà el tractarà amb la discreció tradicional o siga, amb la santa astúcia que practica sempre. Per la seua part, els partits espanyols, hauran de decidir si en els desacords estaran a favor de les lleis de l’Estat o de les del Vaticà, gran i curiós dilema. Tant sobre l’avortament i l’eutanàsia, com sobre el divorci i altres, la legislació en vigor té, a més dels vots parlamentaris suficients (majoria) el suport de la societat, implícit en els resultats de les eleccions. Així, doncs, serà a favor o en contra de la voluntat popular que el PP i VOX i si encara perdura C’s, hauran de jugar-se-la, o dit amb terminologia taurina, ja que hi són tan afeccionats, hauran de torejar uns bous més difícils encara, per a ells, que el canvi climàtic, l’asil als immigrants, la defensa de les dones i la lluita contra el masclisme, i fins i tot de les vacunes… Amb tot açò, crec que ens esperen uns mesos molt entretinguts, amb debats que requeriran que els nostres polítics siguen clars i educatius, perquè el poble els entenguem i si els nous acords s’han de votar, perquè puguem fer-ho amb la suficient informació.

Sincerament, crec que amb aquest Papa, tan jesuïta i argentí, podrà posar-se fi (podrà començar a posar-se fi) a tot l’obscurantisme i tota la prepotència de l’església de la santa cruzada i la inquisició, i podrà començar a treballar i a col·laborar amb el bé comú una església més cristiana, més humil i més transparent. Mira per on que es podran esmenar els errors comesos en el passat, quan, per exemple, en lloc de donar la cara en el tema dels abusos dels clergues sobre les criatures, els bisbes optaven pel silenci i per mirar cap en altre costat, inclús protegint els reverends delinqüents, convertint-se l’església en pedra d’escàndol, en lloc d’ésser la santa mare, que diu el Credo. És més que terrible que el mateix expapa Ratzinger haja estat un d’aquests encobridors. Ja s’ho faran!

M’interessa i ens ha d’interessar, una altra iniciativa papal, que s’ha anunciat a la premsa: la reunió que tindrà Francesc amb els bisbes catalans i valencians; la nota no inclou els balears, però lògicament també hi seran. A banda de les seues coses, la reunió supose que tractarà també de les qüestions culturals i lingüístiques que ens afecten a tots. Seria més que oportú, necessari, just i intel·lectualment correcte, que el Vaticà prenguera partit amb nosaltres, com han fet en altres llocs del món on hi ha una mateixa llengua i diverses parles, adoptant el criteri de mantenir uns textos litúrgics iguals per a totes les diòcesis i països de la mateixa llengua. La llengua catalana ha de tenir el mateix tractament que té el castellà, el francès, l’anglès, etc. amb els mateixos textos litúrgics estàndards per a totes les seues variants o dialectes. Els andalusos, castellans, murcians… i mexicans, argentins, xilens… no tenen missals diferents. Per què els hauríem de tenir els valencians, catalans i illencs? Per raons únicament polítiques, a Espanya, els mateixos partits que defensen la unitat de la llengua castellana, canvien de criteri quan es refereixen a la nostra llengua, i això és inacceptable.

Tinc davant meu el “Llibre del Poble de Déu”, amb els textos litúrgics aprovats pels bisbes i confirmats per la Congregació per al Culte diví.  El llibre fou preparat per Pere Riutort Mestre i editat en 1975. També tinc davant meu la Bíblia, editada per SAÓ en 1996. I sé que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha adaptat tot de textos litúrgics. Amb tot aquest material, a què espera l’església per normalitzar l’ús del valencià? Qui ha de promoure l’ús del valencià entre els clergues, poc o indegudament formats als seminaris? Si les directrius papals i dels Concilis són de fer ús de les llengües dels pobles, per què els bisbes valencians no les segueixen? Seria interessant escoltar alguns bisbes i cardenals, justificant davant Francisco la seua inactivitat i displicència al respecte…

.