PENEDIR-SE I CONFESAR-SE.
REIVINDICACIONS
Article publicat a la Revista Saó, el 10 de febrer de 2022
No pot ésser absolt d’un pecat qui no mostra penediment, ni esmena la falta
comesa (per exemple, mentre no torna el que ha robat), promet no reincidir-hi i
compleix una penitència. Així m’ho explicaven quan m’ho creia tot i ara,
mitjançant un llibre de sant Carles Borromeu, sobre l’administració del
sagrament de la penitència, he intentat corroborar-ho. El llibre prové, segurament,
de l’escassa biblioteca d’uns oncles meus, capellans a diversos pobles de
Terol, el més instruït dels quals arribà a canonge d’Albarrassí. A banda, m’he informat
sobre el sant, que era d’una família molt poderosa, que fou protegit des de ben
petit per l’oncle, Papa Pius IV, que el féu cardenal quan només tenia 22 anys i
li donà molts càrrecs. La sorpresa me l’he enduta quan he llegit el que escrigué
sobre els pecats contra el setè manament, que és el de no furtar.
Tot açò ve a compte perquè l’església d’ací ha reconegut que s’apropià indegudament
de mil propietats, inscrivint-les als registres sense més prova documental que
un simple escrit del bisbe i gràcies a Franco i a Aznar que així ho atorgaren. N’han
d’haver moltíssimes més de propietats fraudulentes, però de moment aquestes mil
són les pioneres. El valor d’aquest fet, per damunt de l’econòmic, és que
l’església ha reconegut que féu aquestes pirateries, que eren furts als ulls de
Déu, supose, i de la justícia universal.
Llegint sant Carles em sorprén que per a ell sols hi haja furts si es fan
contra l’església, els seus béns, relíquies, joies, delmes, almoines i llocs
sagrats com els cementiris; també si hom cala foc a un local de culte. Hi
dedica més de 60 línies i bàsicament el lladre o malfactor és condemnat a
quadruplicat el valor del que ha furtat o fet malbé i a fer penitències a pa i
aigua. Per contra, si la víctima és un pobre, amb tornar-li el que se li ha
pispat i passar-se trenta dies de penitència, el lladre queda absolt. Si hom
furta res de menjar i per necessitat, ha de fer tres setmanes de penitència,
malgrat que si torna el que s’ha menjat, no ha de fer res més. Dels furts que
faça l’església, com el de les immatriculacions per la cara, ni dels furts dels
reis i nobles als súbdits, de tota aquesta gent no diu res. Curiosament, si el
lladre és clergue i furta “una quantitat notable”, ha de fer set anys de
penitència, però no diu que haja de tornar res, ni tampoc si la quantitat
pispada és menys notable. Totalment decebut, doncs, torne el llibre a la
prestatgeria.
Comprenc que en el cas de les immatriculacions s’haurà de recórrer a la
legislació civil i em faig les següents preguntes: s’han anul·lat clarament i
definitiva els decrets de Franco i d’Aznar a favor de les immatriculacions? Es
pensa continuar investigant l’origen de cada bé de l’església? A l’església se
li acceptarà la restitució i ja està o haurà de pagar per l’usdefruit i se li
imposarà alguna penalització o penitència? L’Estat ha de continuar pagant les
obres de restauració dels edificis, mentre deixa per a l’església els diners de
les entrades? M’estranyaria molt que, posats a aclarir tot el galimaties de les
finances i propietats eclesiàstiques, no s’arribés al fons de tot i s’aclarís
el que ha estat passant perquè almenys, per in saecula saeculorum amen, no
tornen a fer-ho; exactament com se li faria a qualsevol ciutadà, excepte als
monarques, ja se sap. Finalmment, l’església pagarà l’IBI de les propietats
destinades a activitats comercials, com els col·legis privats, visites
turístiques catedrals i museus, lloguers de pisos i locals, etc?
Robar ha estat una activitat humana i animal universal, que fa pensar que
robar siga una inclinació connatural de tots els éssers vius. Dels homes estem
parlant, i dels consagrats precisament, però hi ha les garses, les mones
lladrones de l’Índia, aus que substitueixen els ous d’altres aus pels seus
perquè li’ls coven, etc. Els homes no som cap excepció en aquest assumpte,
encara que l’expressió de tenir la mà llarga sols la podem atribuir a nosaltres,
de la mateixa manera que hem d’acceptar que com som més intel·ligents, som més
perillosos. En certa manera, estudiar història és fer-ho dels robatoris d’uns
sobre altres, dels poderosos sobre el poble pla, dels forts sobre els febles.
Jo assenyalaria uns quants robatoris molt importants per la seua transcendència
sobre nosaltres, perquè n’hem estat víctimes; també alguns amb els quals ens
hem lucrat. El robatori de la corona que ens feren els castellans, quan morí el
rei Martí I sense descendència (segle XV), imposant una dinastia castellana,
els Trastàmara, sobre els drets del comte d’Urgell, amb el concurs de sant Vicent
Ferrer (!), començant així la castellanització de les nostres terres. Ja en el
segle XVIII, l’apropiació de les nostres llibertats i lleis, de la nostra
independència, per part del primer Borbó Felip V a favor de Castella,
imposant-nos la seua llengua i lleis (Decret de Nova Planta). De llavors ençà,
els robatoris que hem patit no han parat i encara perduren.
Com vull ser just he intentat fer memòria dels robatoris que hem fet
nosaltres i crec que els castellans no poden tenir cap queixa, perquè no els
hem furtat res. En el seu moment ens apropiàrem de moltes illes i països del
Mediterrani (Sardenya, Sicília, Atenes, Nàpols...), formant un imperi (a partir
del segle XIII), A canvi, però, mai imposàrem les nostres lleis ni la nostra
llengua a ningú, i l’exemple més notori fou la fusió amb Aragó (segle XII),
perquè nosaltres sempre hem estat federalistes. També el gran i innoble
robatori que feren alguns compatriotes, a títol personal; participant en
l’esclavatge dels mils de milers de negres d’Àfrica, que transportarem a
Amèrica i subhastarem. Aquells lamentables personatges s’enriquiren
astronòmicament i encara romanen, enaltits en monuments públics i en les herències
de llurs famílies. Els nostres historiadors haurien d’estudiar aquesta gent,
perquè són les nostres vergonyes, la taca més gran i dolorosa que embruta la
nostra història.
(el Repunt 73)