A PUNT D’AGAFAR L’AVIÓ

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 10 de juny de 2023

 

A punt d’anar-me’n a viure a Mallorca fifty fifty, he pensat dedicar els articles quinzenals que em publica LEVANTE-EMV, a comentar coses de la vida mallorquina que puguen ser més significatives per als lectors valencians. De la mateixa manera, vull oferir-me al Diari de Mallorca per a fer exactament al revés, contar coses nostres als lectors mallorquins. De moment la notícia més important, pel que fa al futbol, és la salvació in extremis, del descens a segona divisió del València, que ho teníem prou fotut. El Mallorca ja feia moltes jornades que havia amarrat la seua posició. Pel que fa al València, els valencians no tenim la clau de la casa (com canta Al Tall, que li passa al tio Canya). Qui té les del València C.F. és un potentat singapurès, que comprà el club perquè els indígenes adinerats no ho volgueren fer i d’això naix la crisi que travessa el València, que és existencial i que caldrà posar-hi remei (recuperar la clau de casa) si volem tornar a formar part dels equips de primera fila i no dels de la cua. Ara veuré què opinen a Mallorca del seu club. Tinc l’alegria de saber que entre les penyes del Mallorca i les del València hi ha molta germanor.

 

Pel que fa a la política, valencians i mallorquins anem prou equiparats, o siga malament: els del PP i Vox han arrasat en les dues autonomies. Malgrat els casos de corrupció protagonitzats en el que els populars deien l’eix de la prosperitat (Madrid- València- Ses Illes) els votants han oblidat les maldats que ens feren i han votat la dreta de Feixóo-Ayuso i l’extrema dreta d’Abascal. Ara tornarem a veure que quan aquesta gent parla de prosperitat es tracta de la seua prosperitat (constructors, banca, hosteleria, oci nocturn i negocis de matute...).

 

Vol dir que hem retrocedit fins els anys foscos de Camps i Matas, per dir uns noms representatius, encara que tothom hauria de recordar que la llista de corruptes és enorme. Sembla que la gent no recorda res d’això, segurament perquè els partits no han insistit a fer-los-en memòria. Respecte de la llengua catalana, que era un tema que alguns crèiem mig solucionat pels acords de Zaplana i Pujol, curiosament en l’època d’Aznar, els burros voxistes ja han anunciat que volen acabar amb l’ensenyament del català en ses Illes i suprimir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua... La meua iaia, quan veia vindre alguna desgràcia, deia “ señor, señor, líbranos de todo mal”.

 

 

FAKE NEWS, ESPIONATGE I INSULTS ANTIDEMOCRÀTICS

Publicat a SAÓ el 25 de maig de 2023

Una de les accions més miserables i típiques dels humans és difondre mentides que perjudiquen l’enemic, l’antagonista, mitjançant notícies falses, que diem fake news, que sempre han estat a l’ordre del dia en totes les organitzacions i ara més que mai, especialment en les que compten amb mitjans de comunicació propis, adscrits o comprats. Amb aquestes fake news els popítics tracten de manipular i enganyar la població més desprevinguda, per fer-los creure les coses que convenen als manipuladors. He dit que són accions humanes perquè sols les podem fer els humans i al llarg de la història n’hem donat proves abundants de saber-ho fer. Hi ha exemples en els mateixos textos sagrats, com la Bíblia, i fer un llistat de les grans maniobres que s’han dut a terme al llarg de la història seria tan prolixa que ompliríem biblioteques. Coneixem molt bé, per exemple, la història de Roma, on amb la difusió de notícies falses els poderosos emperadors feien i desfeien segons els seus interessos. I tota la història papal, i la dels imperis colonials, etc. Actualment estem vivint els casos tan grossos com la guerra dels rusos o de Putin contra Ucraïna. Les maniobres de Putin, conxorxat amb Trump, per influir en les eleccions nordamericanes, contra la senyora Clinton i contra el president Biden.

 

Un  altre cas fou la gran manipulació de l’opinió pública mundial, a base de fake news amb el segell de la CIA, organitzada pel president Bush, Toni Blair i Aznar, sobre les inexistents armes atòmiques de Hassan Hussein, propiciant una enorme i catastròfica intervenció militar sobre l’Iraq. Una altra operació a base de fake news, amb l’aval dels serveis d’intel·ligència espanyols, fou propiciada pel sinistre ministre Fernandez Díaz i el president Raxoi, contra Catalunya i els seus dirigents polítics independentistes. Maniobres d’aquest estil i de llarguíssim abast durant el III Reich, propiciades i dirigides per Hitler i Goebbels culminaren amb l’holocaust del poble jueu. I maniobres com aquestes s’han dut endavant en tot el món, especialment a sud_Amèrica per fer caure Allende, per implantar el terrorisme d’estat a l’Argèntina, Paraguai i Uruguai; al Brasil amb Bolsonaro, etc. Podem concloure que no hi ha força humana capaç de detenir els factòtums d’aquestes manipulacions de la història.

 

Ara mateix les fake news que es propaguen des dels despatxos, antres i clavegueres dels mateixos Estats són el gran detriment de la democràcia. Desgraciadament, els governs són els qui més ús en fan d’aquestes maniobres i és per això que és tan difícil esclarir molts casos que acaben silenciats. L’ús de l’espionatge des dels distints ministeris d’Interior i les policies, i la col·laboració, molt sovint, de les mateixes “justícies” cobreixen aquests fets i deixen impunes moltes de les denúncies que se formulen des dels partits democràtics en l’oposició i els mitjans de comunicació..

 

A més de les fake news hi ha els insults més greus, que formen part de les manipulacions que denunciem, perquè també tenen efectes antidemocràtics. Mai s’havia vist com ara casos tan greus, com els provocats per la senyora Ayuso, una pocavergonya increïble i tòxica, manipulada per un pervers personatge, Miguel Àngel Rodríguez, que és la seua mà dreta, que controla totes les seues aparicions públiques. Ell crea la trama, prepara l’escenari i organitza el discurs, i així ella sols ha d’interpretar el seu paper, cosa que fa prou bé, perquè picardia no li’n falta, ni ganes d’insultar i de mentir, com li retreuen especialment els polítics madrilenys, sobre tot els de Mas Madrid, amb els aguts i intel·ligents Errejon i Mònica Garcia. És tan tòxica l’activitat d’aquesta parella que Ayuso s’ha convertit en l’heroïna de la tropa més reaccionària i energúmena de VOX i del PP, que la impulsaran fins i tot per acabar amb Feixóo, com ja féu amb Casado,

 

Feixóo, que també és gallec, com Franco i Fraga Iribarne, no és tan petardista com l’Ayuso (a qui diuen la IDA, que són les sigles del seu nom i cognoms), ni tampoc té els seus reflexos; més aviat és un plom o un fantasma plomís, mentre que la presidenta madrilenya és una felina d’urpes perilloses. Es pot dir que donat el clima agressor creat i mantingut per la dama, Feixóo no té més remei que entrar-hi, però amb la mala pata que té, no se’n surt com ho fa ella, que també porta, en aquest cas, les de guanyar.

 

Les eleccions, però, no són generals, encara que ho semblen, sinó autonòmiques i municipals. Al País Valencià, Empar Saragossà i jo pronostiquem que Ximo Puig revalidarà el càrrec i que amb Compromís i Unides Podem, es renovarà el pacte del Botànic. Conjurem doncs els dos personatges que tenen preparats els populars, Carlos Mazon Guixot, alacantí candidat a la Generalitat, i Maria José Català, candidata a l’ajuntament de València; en aquest cas pronostiquem que Joan Ribó repetirà en l’alcaldia.

 

 

 

 

REFLEXIONS AMB MALA LLET

Article publicat a Levante-EMV el dia 27 de maig de 2023

 Avui és el dia que polítics i veïnat hem de dedicar a la reflexió (?), mentre els candidats a un càrrec, escó o prebenda apareixeran en les televisions amb llurs alegres famílies, en una imatge tendra i populista. Hi ha països que continuen amb els saraus i la gresca fins el mateix dia electoral, però ací som més sofisticats i hem de d’obeir i meditar. Propose que pensem en la delicada i fràgil democràcia i si la tractem com toca o no tant bé. També podem pensar si hi ha partits que la menyspreen, però que se n’aprofiten, entren i l’agredeixen des de dins, com feren Hitler i Musolini, i ho han fet Trump i Bolsonaro.,, Sembla que aquestes males persones no estan mal vistes per l’Ayuso, o per l’Abascal i per això ho dic... També sembla que la democràcia no pot  evitar que n’abusen d’ella. Un drama.

  

Com hi ha tant d’interès a guanyar, hi ha qui pensa que tot s’ho val, per tal d’enganyar la gent, fent ús de les mentides, de l’espionatge i dels insults, si és per debilitar els contrincants davant l’opinió pública. O siga que la immoralitat està a l’ordre del dia. Per exemple, els insults i les mentides d’Ayuso i alts càrrecs del PP, contra el govern i contra tot allò que els incomoda. A la dama madrilenya l’han convertida en una Joana d’Arc, al front de la tropa més reaccionària i energúmena de la dreta i l’extrema dreta, que la impulsaran fins i tot per acabar amb Feixóo, com ja feren amb Casado. Feixòo que no és tan petardista com l’Ayuso, ni tampoc té els seus reflexos felins, sinó que és un fantasma plomís, ha entrat en la guerra d’Ayuso, encara que amb la mala pata que té, no reïx com ella.

 

Amb els tres “recursos” o perills, de mentides, espionatge i insults, l’antidemocràcia domina el paisatge electoral. Jo m’atrevisc, però, a pronosticar que Ayuso conservarà Madrid pactant amb Vox; Almeida perdrà l’ajuntament. El PP també perdran Galícia i Múrcia. Algun baró socialista haurà de pactar espectacularment amb Podem/Sumar. Al País Valencià, Ximo Puig revalidarà i es reeditarà el Botànic; Joan Ribó mantindrà l’alcaldia de València. Finalment, pronosticaré els resultats del meu poble, Silla: el PSOE perdrà la majoria absoluta (de 12 a 8) i necessitarà pactar amb Compromís-els Verds (2) o amb EU-Podem (2). O promouran el transfuguisme, com féu l’alcalde Baixauli?

 

LA CARA ÉS L’ESPILL DE L’ÀNIMA, (també de la dels polítics) 

Penjat al meu facebook el dia 16 de maig de 2023

De cara a les properes elccions els partits han tingut la delicadesa de presentar al veïnat totes les cares dels seus candidats, mitjançant unes pancartes, cartells i propaganda escrita. Hi ha, però, una diferència entre la del PSOE, que sols trau l’actual alcalde, i els altres partits que trauen els caps i tota la resta de candidats. Tots els partits tenen la seua part literària o eslògans i és dóna la circumstància que el PSOE ho fa amb la paraula AVANCEM (verb de moviment) que en un gran cartell hem pogut veure amb la fotografia de cos sencer de l’alcalde, però assegut, amb una clara contradicció entre la part literària i la fotogràfica. Tampoc queda massa apropiat que l’alcalde actual, a més d’assegut, mantinga les mans de manera dubtosa com rascant-se els collons. Amb tantes fotografies que s’ha fet, haurien d’haver trobat alguna que anara millor, tractant-se d’una foto que s’exposa al carrer.

 

LA FRACASSADA CONQUESTA DEL MÓN

Publicat a Levante el dia 13/05/2023

Qui té fam somia rotllos i per això hi ha espanyols de pata negra que s’indignen perquè hi ha sudamericans que no accepten la conquesta del seu món que feren alguns països europeus, com Castella, ni l’explotació a què els sotmeteren, les massacres que patiren, els canvis de llengua a què els obligaren, de religions i costums... Tampoc accepten que aquelles terres aconseguiren la independència rebel·lant-se contra les metròpolis i lluitant, com canten en llurs himnes nacionals, on blasmen i reneguen dels conquistadors; tampoc celebren el 12 d’octubre, ni aclamen Isabel la catòlica, ni creuen en cap mare pàtria, ni combreguen amb la hispanitat, ni en cap dia de la raza..., sinó tot el contrari. Tot açò treu de polleguera els energúmens espanyols que creuen el que diuen els llibres escolars, i no saben que la història no l’escriuen de la mateixa manera els vencedors que els vençuts. Ara mateix ha vingut el president de Colòmbia, Gustavo Petro, i els patriotas de Vox han protestat, acusant-lo que opina el que diuen els llibres de llurs escoles i no els d’ací i confirmen tots els moviments indigenistes, que en resum és que els europeus massacraren i reduïren a l’esclavitud els indígenes, els batejaren a la força, els obligaren a aprendre altres llengües invasores, a creure altres déus, a acceptar altres lleis i altres governs que els seus. Tot això se’n vingué a baix, amb les guerres d’independència, del segle XIX, que guanyaren els americans.

Com la ignorància de les coses enterboleix els caps, inclosos els d’escriptors i acadèmics, i resulta tan fàcil per als demagogs fer creure que els burros volen i fins i tot acabar creient-s’ho ells mateix, jo els recomanaria uns simples exercicis de recerca amb un instrument ben assequible, neutral i econòmic com el google de l’internet: recomanaria llegir els himnes de les repúbliques americanes, analitzar el seu contingut que bàsicament és que lluitaren per la llibertat; recomanaria llegir en la viquipèdia les històries d’aquells països, com un primer pas per a conèixer les línies generals de les seues vicissituds. Com un entreteniment final, cercaria la relació de les repúbliques que no celebren la festa del 12 d’octubre i de les que celebren reivindicacions indígenes. Superada aquesta fase, aconsellaria llegir estudis més aprofundits d’història; jo acabe de fer-ho amb Breve historia de Chile, d’A. Sepúlveda, que recomanen als universitaris xilens. Fins i tot aconsellaria veure pel·lícules d’indis..., amb sentit crític.

 

 

 

Fòrum electoral 14 i final

JA SABEU EL QUE DIREU?

Publicat a Saó el 5 d'abril de 2023

Havíem acordat, Empar Saragossà i jo, que faríem el seguiment del procés electoral fins el final, però, ara mateix i en mig del maremàgnum verbal en què estem immersos “els i les de l’esquerra de l’esquerra”, hem decidit opinar per darrera vegada i esperar, callats, els resultats; aleshores ja parlarem. Prevèiem que es repetirien, més o manco, els resultats de les darreres eleccions i que continuaríem tenint un govern de progrés i ho estem repetint des del primer dia, perquè és el que volem, ja que estem convençuts que seria el millor que podria passar, per evitar que els partits franquistes puguen frustrar tot el que s’ha avançat en justícia social i en benestar, però ara mateix ja no estem tan segurs. La raó és que, malgrat que queden tantes promeses sense fer, principalment en el tema de l’habitatge; malgrat també que en el problema de les nacionalitats irredentes comencen a veure’s possibilitats de solució; i malgrat que finalment el problema de la justícia se solucionarà, es renovaran els jutges i es democratitzaran, traent-se la caspa greixosa conservadora i feixistoide que encara els queda a alguns; i malgrat també que continuaran donant-se passos importantíssims per acabar definitivament amb el franquisme i una de les seues excrescències, com és la corrupció dels polítics; malgrat tot això, com tot dependrà dels resultats de les eleccions, el quid de la qüestió és saber a qui votarà la gent. Estem segurs que les guanyaran els partits de progrés?

 Precisament els nostres neguits més pertorbadors tenen a veure amb la desconcertant actuació de l’esquerra redemptora, de Iolanda Díaz (Sumar) i de les líders d’Unides Podem, Irene Montero i Ione Belarra, perquè creiem que estan duent al límit les seues diferències. Mentre no solucionen els recels que se tenen mútuament; mentre no es replantegen la situació a què han arribat i pensen, com a persones responsables, en donar una solució positiva i col·lectiva a l’enfrontament, i no personal i negativa, únicament sembraran desànim entre els respectius seguidors i seguidores i aconseguiran que molta gent es quede a casa, com ja va passar a Andalusia i a Madrid. Estem segurs del que diem i no parlem per parlar, sinó advertint que tot pot repetir-se. No ho diem tan dramàticament. Empar Saragossà diu que ella les maleirà, si passa això; jo, a la meua edat, ja no tinc força per maleir ningú i em conformaré a afegir aquest fracàs al rosari de fracassos que arrosseguem des de sempre, concretament de la guerra civil ençà i la postguerra (jo nasquí en el 42, vull dir que ja en tinc 81, com el fantasma de Tamames).

 Si no s’entén el que estem dient, tan fàcil com ho expressem, ¿com ho han d’entendre els mils de milers de votants que es varen entusiasmar i comprometre? Si finalment tant de parlar, de treballar, de creure’s i fer creure que no s’havia de fer la política de sempre, la dels partits tradicionals, que calia superar-los i etcètera, si finalment tot es crema en una picabaralla inconsistent, com una falla valenciana, si finalment els partits de la renovació van a ser tan tiquismiquis com ho han sigut els partits i partidets que ens han precedit i fracassem, triomfarà la dreta i l’extrema dreta franquistes, que se’n beneficiaran del nostre fracàs. A les tres intrèpides companyes ens adrecem: com ho explicareu? L’enemic del poble són al davant vostre, prietas las filas, i no s’amaguen i van amb molta moral cap a les eleccions, o siga que no són tan superficials com alguns diuen, ni tan confusos, sinó al contrari, aspiren a ressuscitar el feixisme i potser que puguen fer-ho, donades les facilitats que estem donant-los, amb una esquerra entretinguda en fer-se la mà. I no cal que ni imaginem el que podria significar que s’esdevingués un revival feixista, i suggerim que pensem en el trumpisme, el bolsonarisme, que tant agraden els voxistes i alguns líders populars (l’Ayuso, per exemple).

 Pot semblar que volem fer recaure tota la responsabilitat d’un hipotètic fracàs sobre Unides Podem i sobre Sumar, i que eximim el PSOE de qualsevol responsabilitat.  I no és així, en absolut. El PSOE té una enorme responsabilitat i no ha actuat encertat al 100%, però això ja se sabia de bestreta; els socialistes no són de fiar, se la saben tota, perquè porten molts anys de camí i tenen recursos o els improvisen. Empar recorda que un d’aquests recursos es el de pegar-nos una patada als collons quan els convé, segons jo he repetit moltes vegades. És cert, ho pensava i ho pense, no són de fiar, però si s’ha de pactar amb ells, perquè estan en minoria, s’ha de fer i a continuació se’ls ha de controlar i lligar curt, cosa que és més fàcil si es conforma algun govern amb ells, com és el cas de l’actual. Suposem que ara ja han tastat el poder suficientment, tant en Unides Podem, com en l’incipient Sumar i que tothom haurà après la lliçó. Per tant, si s’ha de repetir el pacte, caldrà fer-ho millor.

 Avui acabem el fòrum electoral (14 sessió), que començàrem en setembre de l’any passat, amb sessions quinzenals. Aleshores ens comprometíem, tan voluntariosos com som, a analitzar els compromisos, els projectes dels partits de cara a les eleccions. Ja no ho farem, perquè ja no tenim temps, ara ja es cosa de cadascú. Empar i jo, i tots els qui d’una manera o altra han connectat amb el nostre fòrum, ens felicitàrem de l’explosió que significà tot el moviment jove i transformador d’Unides-Podem i variants i derivades i ara de Sumar. Aleshores animàrem a la formació del govern de progrés i als pactes amb els partits que li han donat suport al llarg d’aquests quatre anys i hem estat predicant per la seua renovació i animant els partits que tenim més pròxims, els nacionalistes/independentistes, a donar el seu suport. Fins ara estem contents, més o manco, però la partida s’ha acabat i ara se n’ha d’organitzar una partida nova, amb els mateixos pelotaris.  Anem a deixar-ho ací, perquè estem massa disgustats i inquiets; sols ens resta fer-vos la pregunta amb què hem començat a escriure aquest fòrum: ja sabem el que caldrà que diguem, si fracassem i possibilitem que guanye la dreta i l’extrema dreta franquistes? A qui li tirarem la culpa? Fins el dia 28 de maig.

 

 

 

 

 

DE TERRA ENDINS, DE MAR ENLLÀ

Article publicat al Levante-EMV el 29 d’abril de 2023Quan Llach cantava venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà… ens commovíem, més que quan rotundament proclamàvem: ni França, ni Espanya, Països Catalans. El nostre nord començava més amunt dels Pirineus, i el sud, des del Baix Segura, la terra endins, amb la franja de Ponent i les fites indefinides d’aragonesos, castellano-manxecs i murcians; finalment la mar enllà eren les Balears i l’Alguer. Aquest era i és el nostre món, la terra i la gent que estimem, amb els quals formem una nació. Fora hi ha les nacions veïnes, molt estimades, però on ja no hi som nosaltres; amb tots els respectes. Avui, a l’hora d’escriure aquesta columna, he tingut aquest capficament geogràfico-nacionalista, perquè per raons personals vaig a passar temporades, mar enllà, a Mallorca. Sempre va bé canviar d’aires i d’aigües, però ho faig per estar amb la família. Intentaré mantenir aquesta columna quinzenal contant coses de ses illes als valencians; i allà, escriure als illencs dels valencians, si hi trobe la mateixa acollida al Diari de Mallorca que ací, al Levante.

 La història no ens ha estat molt favorable (vae victis, ai dels vençuts, que deien els romans) i per això ens han fet més vies de comunicació amb Espanya que no entre nosaltres mateix i ens és més fàcil anar de València a Madrid, que a Barcelona, o a Mallorca, i no tenim l’imprescindible corredor mediterrani. Constitucionalment estem obligats a saber castellà, però saber la nostra llengua només és una devoció. Per a nosaltres, l’Estat ens resulta ruïnós, perquè aportem més que ningú a l’erari públic, però en rebem manco. Totes les televisions i emissores espanyoles ens envaeixen, però no podem connectar-nos amb les televisions catalanes i balears. Les “autoritats” i, lamentablement, alguns ciutadans, sols parlen castellà i alguns intenten obligar-nos a fer-ho: aquí habla en castellano. La prova de l’ou és l’himno d’ofrenar noves glòries a Espanya, que sols cantem nosaltres i cap altra autonomia (ni Madrid!), són tan derrotistes. Vull dir que continuem tan malament com sempre, i a les Illes passa el mateix. Fuster deia que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, així que en les pròximes eleccions hem de votar els nostres partits perquè defensen els nostres interessos; als carpetovetònics devem dir-los, com Raimon: nosaltres no som d’eixe món, perquè el nostre ni és millor ni pitjor que el vostre, però és el nostre.

UN  SANT  DE  LA  FAMÍLIA

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 15 d’abril de 2023

Com  despús -demà  celebrarem  la festa de sant Vicent Ferrer, que és un sant fet i criat a València, o siga de casa, crec que li devem dedicar un recordatori. Sant Vicent té l’avantatge, per a nosaltres, que sempre parlava en valencià i, doncs, ens hi podem adreçar sense témer que no ens entenga i com sabem que era molt entranyable i bona persona, podem confiar que ens atendrà, cosa que no podem esperar de molts sants i jerarques de l’església, perquè la majoria parlen en castellà;  en aquest sentit, l’actual bisbe Benavent és una excepció i una benedicció.

 Com era un gran predicador, va recórrer mitja Europa, predicant i fent miracles Els seus sermons són inesgotables i se’n conserven moltíssims, ja que l’acompanyaven uns copistes a peu de trona, prenent nota de la part del serrmó en valencià, perquè en gran part utilitzava el llatí que, com eren cites textuals, es limitaven a escriure el principi del text. Sempre s’ha reconegut que sant Vicent predicava únicament en valencià, fora on fora que predicava, i la gent l’entenia, cadascú en la seua llengua. En les actes de canonització molts testimonis digueren que parlava en català o en valencià i que tothom l’entenia. Sant Vicent tenia el do de llengües.

 A sant Vicent el feren sant pràcticament només morir, perquè havia solucionat el conflicte (cisma) de l’Església de tenir dos papes (Roma i Peníscola) en lloc d’un. Un d’ells era el famós Papa Luna, que era aragonès,  a qui obeïen molts monarques i a qui servia sant Vicent, fins que tingué una revelació i se’n passà al bàndol del papa de Roma, arrossegant els monarques que encara obeïen al Luna i s’acabà el cisma. L’altra gran gestió de Ferrer fou solucionar el nostre conflicte de no tenir un rei, perquè havia mort Martí l’humà, de la casa de Barcelona, sense descendència i es disputaven les nostres corones (Catalunya, València, Balears i Aragó) dos nebots. S’havien reunit a Casp nou compromissaris per a solucionar-ho. Els tres representants catalans i dos dels valencians (Vicent i el seu germà Bonifaci) votaven al compte d’Urgell i els tres aragonesos i un valencià votaven el Trastamara (castellà); 5 a 4. Però, sant Vicent tingué altra revelació: passar-se al bàndol del castellà i així ho féu també l’altre valencià: 6 a 3. I així, sant Vicent fou sant, mentre uns anys després començà el nostre calvari lingüístic.

 

 

Fòrum  electoral 13

 

PASQÜES  ELECTORALS  I D’AQIELARRES

 Publicat a la revista SAÓ el 12 d'abril de 2023

 

Enguany,  ni  la  Setmana  Santa  espanyola  ha  estat  normal,  ni les pasqües ibero-perifèriques, tampoc. Volem  dir  que  ni als  territoris  on  celebren  especialment  la passió  i  mort  de  Jesús  han  pogut  seguir  la seua tradició  penitencial  i  festiva  de  les  processons  i  les  saetes, tan tranquil·lament; ni  tampoc  als  nostres territoris  hem  pogut  celebrar  les  pasqües  i  les  mones  amb l’entusiasme  de  sempre. Les raons són que  tot l’Estat va d’eleccions i que ens cauen al cap les  declaracions  de  renda  i  tot  aixó  ens  ocupa  molt  més  del  que ningú es pensa i damunt, per si faltava res més, ha hagut la sorpresa religiosa que volem ressenyar, a càrrec de la dreta franquista. Començarem per aquests, perquè sembla que estan més nerviosos que ningú, i sembla  que és per això que  han  perdut l’oremus i van llançats a captar vots a qualsevol preu.  Ho intenten afavorint tots els trànsfugues “ciutadans” que poden, i que paguen a bon preu, i segueixen els passos de Bolsonaro i de Trump, calant el mornell entre les sectes protestants evangelistes. Qui hauria de dir que aquesta gent, tan franquistes i tan garants de la fe catòlica-apostòlica i romana i tan martell d’heretges, s’havien de posar en mans dels ultres evangelistes, que és la secta que fa la competència al catolicisme, sobre tot a sud-Amèrica. Se suposa que el Vaticà no estarà gens d’acord amb la deriva dels populars espanyols, que han gosat presentar una pastora evangelista intervenint  en els seus actes, la qual ha afirmat, xillant com una possessa en un aquelarre, que el Senyor està de part de la dreta espanyola. Feixóo, l’Ayuso i Almèdia  ballaven la revelació de la pastora, plens d’entusiasme. París ben bé que val una missa, hauran pensat. Amb una contradicció tan gran encara no se sap l’abast de l’operació popular; serà el caos?

 Els qui no formem part de la conxorxa hem d’asserenar-nos i fer les coses ben fetes i d’això va aquests fòrum, convocat en dies pasqüals. Per una banda, hem de complir amb l’obligació més que fastigosa de pagar a Hisenda i ho hem de fer amb ressignació franciscana, però sense cap entusiasme, sabent com sabem que hisenda no som tots, i que tots no som iguals davant de la llei, com intenten fer-nos creure. Tots sabem que ací sols paguem els treballadors, els empresaris més petits, els jubilats i els funcionaris. Els peixos grossos no paguen o paguen molt poc i s’emporten els diners als paradisos fiscals, com ha fet el mateix cara dura del rei que hagué, i com fan els grans polítics, els grans empresaris, l’església catòlica (exempta de pagar ni xapa, gràcies a Franco i a Aznar), etc. I per descomptat, no paguen a Hisenda, o paguen molt poc, tota la rècula de corruptes que han cobrat/pagat en negre les comissions de la seua immoralitat, com fins i tot ha fet el mateix PP. Així és que  els qui som honrats i paguem hem de tenir per una banda la consciència tranquil·la, però per altra part hem de mostrar-nos molt indignats amb els corruptes, amb llurs partits i amb les institucions que els donen acollida o els eximeixen (siguen inspectors, siguen els d’Hisenda, siguen jutges o fiscals) als quals hem de fer objecte del nostre odi i de les nostres malediccions. O siga que hem de fer i pagar les declaracions, però amb desgana, posant-hi molt mala cara, desconfiant profundament... I demanem que la declaració ens isca bé!

 I amb el deure complit, reflexionem sobre les eleccions. Tal com estan les coses, l’Estat penja d’un fil, exactament del resultat de les eleccions d’enguany, municipals, autonòmiques i generals. Si guanyen els nostres, que són els bons (socialistes o més a l’esquerra, independentistes, comunistes...) podrem continuar la sèrie de reformes que estan en marxa i les que s’hi posaran, sense cap dubte, o siga tindrem més transparència i sabrem el que fan i desfan els nostres polítics. Perquè, si guanya la dreta franquista i l’extrema dreta franquistíssima, ja sabem que retallaran els avanços socials i polítics que hem aconseguit., o siga que tornarà l’obscurantisme i més privilegis als més poderosos i més patiments a les classes treballadores...

 En el marc que pintem, si guanyen els nostres, tot no erà serà satisfactori al 100%, però ens aconformarem amb el que puga ser, ja ho discutirem. Ara cal superar algunes dificultats, la primera i més important i que està a les nostres mans, és guanyar les eleccions, o siga  obtenir uns resultats similars als actuals: un PSOE hegemònic però que continuarà fent curt, amb els partits a la seua esquerra que representen el conjunt  de Podem i/o Sumar, amb tots els afegits inclosos els comunistes, i amb els partits independentistes/nacionalistes, o siga tot el món de progrès i de democràcia-. Naturalment, el problema és l’encaix PODEM--SUMAR, que han de solucionar els directament afectats. Alguns s’han vingut massa amunt i han de reflexionar que ací no sobra ningú i que ha d’haver-hi feina per a tots. El problema és l’excès de lideratge i de personalisme, ho venim dient. S’ha de tenir la solució abans de les eleccions generals de l’hivern.

 Enfront d’aquest marc de progrés no hi ha res, sinò mans buides, històries perilloses, verborrea feixista i promeses impossibles. El partit més franquista, per transmissió gairebé apostòlica, és el PP, que està passant unes hores molt baixes, per la falta de lideratge de Feixóo i de l’equip que l’acompanya i per la brutícia dels casos de corrupció que arrosseguen i que, com no els resulta fàcil fer net, mentre no ho aconseguisquen, ho tindran difícil. A més a més, creiem que estan prenent decisions contradictòries. Per exemple, a València intenten ressuscitar el fantasma de Rita Barberà, cosa que no s’entén, perquè fou el mateix PP qui la sacrificà en el seu moment, es desentengué i la condemnà a l’ostracisme.

 Per altra banda, com l’únic partit que pot pactar amb el PP és VOX, això encara els ho posa més difícil. Vox és un partit d’extrema dreta, equiparable als de l’extrema dreta europea (le Pen a França, Orban a Hongria...), o al de Bolsonaro al Brasil, o al de Trump als Estats Units... Aquesta gent, que no han aparegut del no res, sinó  que  estaven hivernant en l’antre del partit Popular fins que han despertat, són tan franquistes o més. Per sort, plegats PP i Vox no fan ambo, però que ningú s’hi fie, perquè poden fer alguna majoria en alguna autonomia o en alguna ciutat, com passa ara a Castella-Lleó, a Andalusia... i  evitar-ho seria molt saludable.

 

 

CRISI  ANTICATÒLICA  EN EL PP

 Article publicat a LEVANTE-EMV l’1 d’abril de 2023

 Els gallecs diuen: eu non credo nas meigas pero haberlas haylas, o siga que no creuen que hi hagen meigas, (bruixes males), però les hi ha. Aquesta conjectura influeix i molt en la dialèctica gallega de dir res però també el contrari. Franco definí que la guerra civil que havia provocada era una croada, o siga una guerra santa, aberració que mantingué amb el nihil obstat de molts bisbes catòlics; també aconseguí que l’entraren a les esglésies sota pali. Quan morí (o no morí i es passeja cada nit pels camins amb una Santa Companya d’ànimes en pena) aquell tètric dictador tan catòlic es perpetuà i ens mantingué emmerdats socialment, intel·lecrtual, econòmica i fins i tot moralment, i en certa manera. hi perdurem. L’aclaparadora presència en la política d’altres gallecs i assimilats, com Fraga Iribarne, Aznar i Raxoi, amb el concurs de les meigas. aconsella que fem un flash de cadascú, que rematarem amb Feixóo., que és l’actual candidat. Tots ells tenen com a denominador comú que són o es diuen catòlics, apostòlics i romans, però?

 Fraga Iribarne, fundà Alianza Popular, que després rebatejà Partitt Popular. Era tan profundament catòlic, que quan el Vaticà condemnà l’ús dels condons s’apressurà a dir: toda mi vida he dicho verdades sin condón y pienso morirme sin ponerme uno. He intentat cercar altres frases d’ell i totes m’han semblat tan insubstancials com el seu encefalograma. A Fraga el succeí l’ ungit, José Maria Aznar, que era tan catòlic que eximi l’església de pagar tributs, fins i tot pels guanys dels lloguers de les seues “propietats”, una gran part de les quals se les havien autoinscrit al cadastre, o siga furtat. Acabà absolutament repudiat pel poble, per haver-nos dut a la guerra contra l’Iraq, dient les mateixes mentides que el president americà, Bush..O siga que també féu coses que no eren catòliques, com mentir i prendre el nom de Déu en va. El personatge Raxoi i el seu equip donen per escriure molts articles. Tan catòlics, mentiren i practicaren i deixaren fer totes les corrupcions que estan jutjant-se ara mateix.

 Ara li toca a Feixóo fer-se el gran catòlic, però s’ha passat al bàndol herètic dels evangèlics, cosa que haurà desplagut enormement el Vaticà. Les esglésies evangèliques són protestants i la secta que els ballà els nanos a Feixóo i Ayuso a Madrid, és la més reaccionària i recolzen Trump i Bolsonaro. O siga,, al PP, ara són catòlics o protestants?

 

Fòrum electoral 12

 

LA QÜESTIÓ ÉS QUE PARLEN D’U

Empar Saragossà i Josep L. Pitarch

 

No ha estat per gust ni per vici, sinó per un sacrifici, com deia certa senyora, que hem estat veient el debat de la moció de censura de VOX, parapetats darrere de Tamames, contra Pedro Sanchez (decidme Pere, digué un dia a Barcelona). Opinem que la moció (la segona que presenten els fatxes) ha estat una miserable paròdia parlamentària de l’extrema dreta, una burla, una pèrdua de temps, etc. Al fòrum coincidim que no s’havia d’haver produït aquesta moció i que el reglament del Congrés hauria de  prohibir expressament que si ningú vol presentar mai cap moció de censura contra el govern haurà de justificar que compta amb els suficients vots perquè prospere. Ja s’ha acabat aquesta paròdia, però si hem de fer alguna valoració és que, com pensa el govern, qui l’ha guanyada és el president del govern i Iolanda Díaz. I qui l’ha perduda és l’extrema dreta i la titella de Tamames. Abascal, a més a més, com és tan curt i no dona per a molt, havia imaginat que la seua moció li sentaria molt mal a Feixóo, com així ha passat, però no per ell, sinó pels circumloquis que han emprat Sanchez i Iolanda denunciant el pacte final que es produirà entre els dos partits franquistes, malgrat que el PP s’haja abstingut. Tot, però, ha estat un teatre de baixa qualitat o un vodevil segons Errejon.

 Així és que aquesta paròdia de moció de censura es pot considerar com un acte electoral, segons alguns partits. Que vagen alerta els nostres, però. Les eleccions han d’assegurar que guanyaran els partits de progrés (PSOE, Unides Podem, Sumar, les esquerres minoritàries i els independentistes) i en les tres eleccions que venen, municipals, autonòmiques i generals, perquè s’han de completar els projectes iniciats i se n’han de projectar els que s’han quedat pendents. I on hi hauran els majors problemes és precisament internament en el si de l’ala esquerra i no en el camp de batalla. Els majors problemes es plantejaran en dos focus: el primer, en el si del socialisme, perquè les grans patums hauran de convèncer-se  que s’han de tragar la gent que tenen a la seua esquerra i especialment els independentistes. Si no poden digerir-los que prenguen bicarbonat, però que callen i que vagen alerta amb el que fan en les respectives demarcacions, no siga cosa que els castellano-manxecs, els extremenys i els aragonesos hagen de formar pactes també, si volen governar a les respectives demarcacions.

 El segon focus problemàtic està en la dicotomia entre les podemites i les iolandistes que han de resoldre el més aviat possible; si continuen amb les recalfades que tenen actualment i els zels, que sàpiguen que ho posen tot en perill. Xiques, si hi ha feina per a totes, perquè  discutiu? En açó, ahir mateix Sanchez donà un bon exemple, cedint-li protagonisme a Iolanda i aquesta mateix defensant la gestió d’Irene Montero i de Ione Belarra...  Al fòrum coincidim a creure que cal aprofitar el protagonisme de Iolanda, que ja s’ha vist que té oratòria i dialèctica i que sap donar joc per a totes i que és molt coneguda en tot l’Estat. Creiem fermament que aquesta és l’actitud més profitosa i més d’esquerres i ja ho demostràrem quan acceptàrem el protagonisme de Mònica Oltra. En política hom ha de fer sempre el que més convinga a tots i no el que més li convinga a u.

 Amb aquestes reflexions hem acabat el fòrum actual, el 12, i ens n’anem a descansar perquè la trista i ja famosa moció del professor Tamames i VOX, malgrat que l’han guanyada els nostres, ens ha deixat el disgust de veure una persona de 90 anys duta al circ que han muntat cinquanta dos energúmens franquistes. La vellesa és terrible sobre tot per als vells que no acceptem que ja no saben el que sabien, que ja no aguanten el que aguantaven. Empar diu que Tamames li recordava aquell papa polac i d’extrema dreta, Joan Pau II, a qui mig morint-se encara el duien amunt i avall. Tots lamentem el trist paper de Tamames que si volia que encara es parlara d’ell ho ha fet tan malament que se’n parlarà, però per a mal. Pitjor serà per als promotors voxistes, que són els qui han fet i repetit un ridícul absolut, però d’on no hi ha no en raja, que és com dir que d’on no hi ha vi no n’ix ni una gota.

 

TOT A XAVO

Publicat a LEVANTE-EMV el 18 de marçde 2023

 

Les eleccions d’enguany seran més divertides que mai, per diverses raons.  Començaran amb el sarau de la moció de censura de Vox-Tamames, que promet fer-nos riure de manera despiadada, lamentablement, perquè el vell i extravagant professor no hauria d’acabar una vida dedicada a la investigació i a la docència universitària, fent una pallassada, però així ho han decidit els bojos voxistes i Tamames ha acceptat seguir-los el joc; que se jodan, doncs.

 També seran divertides les agressions verbals de la dreta contra Pedro Sanchez. i l’autodefensa d’aquest. Feixóo té sort amb la Cuca Gamarra, una paladína indòmita i energúmena i amb tant de morro, amb la qual podrà sentir-se ben protegit, perquè ella té el que li falta a ell, o siga intel·ligència, facilitat de paraula i una modulació de la veu que ell no te; Feixóo queda un poc enfavat i la Cuca és més estrepitosa, una traca. Jo crec que Sanchez i els partits que donaran suport al nou govern, que serà una repetició de l’actual, haurien de passar del que diguen els de Vox, talment com si els aplicaren el cordó sanitari que apliquen a França a La Pen.

També faran parlar les “genialitats” i “contradiccions” de la bancada podemito-iolandita, que al remat sols els serveix per a perdre vots i prestigi, amb tant com els costà obrir-se’n pas en la selva política de l’Estat. Els recomanaria que tingueren més sentit comú i que contaren fins a deu abans d’obrir la boca, perquè el que importa no és fer grans discursos per a la gent de casa, sinó conseguir que et voten la gent de fora. Que es massacren entre si el PP i VOX, bé, millor per a nosaltres, però que ens massacrem els de la corfa amarga, això és l’error més gran que podem cometre.

 Aquestes reflexions serveixen per a les eleccions municipals, autonòmiques i generals. Totes tres eleccions estan molt entrelligades i els socialistes, l’esquerra dels socialistes, els independentistes i altres companys menors, hauríem de pensar en guanyar-les totes. Aconselle parlar molt dels maleficis dels programes de la dreta i l’extrema dreta, que prometran que amb ells tot anirà a xavo i demostrar que menteixen, recordant-los la seua història: Franco, Aznar, Raxoi. I contrastar els seus programes amb els nostres i la nostra història republicana i anti-franquista. I parlar sempre amb claredat, perquè la gent és això el que reclama.

 

 

 aRTICLES PUBLICATS A levante emv ENTRE EL 10/1272022 I EL 4/3/2023

ELS INDEPENDENTISTES  SALVEN  L’ESTAT

         Josep L. Pitarch

LEVANTE 10/12/2022

 Fa uns dies escrivírem sobre les desunions, derivacions, clonacions, redefinicions... en unides i en comunistes, o siga a l’esquerra del PSOE. Avui opinarem sobre el mateix, però referint-nos als partits independentistes/nacionalistes que estan discutint qui és més tot això, o siga personalismes estèrils. A Catalunya, políticament no passa exactament igual que al País Valencià o a les Illes, però en essència, si; curiosament, sols coincidim en què tots treiem el son als espanyols. Calvo Sotelo ja digué que “Espanya, antes roja que rota”, perquè del marxisme es podia eixir, deia, però que si ningú aconseguia la independència, seria per sempre; es referia als bascos i als catalans, perquè els altres estàvem en bàbia. Durant la República bascos i catalans aconseguiren un poc d’autonomia i prou. A continuació, Franco ho fulminà tot, afusellà i tancà els qui no pogueren fugir, en una guerra i postguerra incivils que guanyà ell, amb l’ajuda de Hitler i Musolini i la coartada de l’església.

 Finalment morí el nefast dictador, vingué la democràcia i s’aprovà una Constitució. En aixó tingueren molt a veure els nacionalistes que perduraven i els comunistes; tots plegats havien estat fent el que pogueren contra Franco i ara, amb un sentit de l’interès col·lectiu que no tenien els franquistes guanyadors, pactaven amb ells i amb la dreta moderada, amb els socialistes i amb els exiliats, per a confeccionar una Constitució, on haguérem de fer tantes concesions que el que isqué d’aquell esforç no agradà a moltíssima gent que no la votàrem, especialment al País Basc i Catalunya. Tots els franquistes tampoc l’acceptaven, com Aznar que féu campanya en contra.

 El balanç d’aquesta Constitució és decebedor per als nacionalistes/independentistes, encara que, malgrat això, hem fet possibles els governs d’Aznar, de Felipe González, de Zapatero, de Pedro Sànchez... Vist amb perspectiva, doncs, hem fet pels espanyols exactament el contrari del que ells han fet per nosaltres i per això devem acceptar, definitivament, que hem fet l’idiota. I precisament quan devem pensar això, tenim els nostres partits nacionalistes/independentistes més separats que mai, especialment a Catalunya i per això creiem que Puigdemont, Junqueras, Borràs, Aragonès, fins i tot la CUP, farien molt bé si reflexionaven i deixaven les elucubracions per a més tard. Pel que fa als valencians, Més Compromís ha de mantenir la força política que té actualment i no han d’haver iniciatives disgregadores. A les Illes i  Euskadi, més o manco, passa el mateix...

 

 

SÓN DOLENTS I MOLT BEATS

 

Josep L. Pitarch

Levante 7/1

 En la novel·la electoral que viurem enguany, jo sé que Feixóo farà figa i no arribarà a la Moncloa, pobre home. Ho farà Sanchez, repetint els pactes amb podemites i independentistes, malgrat el que diguen algunes enquestes d’encàrrec. Les enquestes són futils i una prova és que unes altres donaven i donen Sánchez de guanyador. I són tan poc de fiar com els auguris dels arúspexs romans que obrien els ventres dels animals i hi llegien el que passaria per voluntat dels déus. I per què encarreguen aquestes enquestes tan infiables els del PP, si en pocs mesos seran paper mullat? Per influir en l’opinió dels ciutadans i fer que els voten, per això inverteixen tants diners. A més a més, dir el que farem a mig any vista és com dir quina tensió arterial tindrem, perquè en aquest cas, un ensurt sobtat, un contratemps, poden fer apujar o abaixar la tensió i les enquestes també, un escàndol, una posada de pota ben grossa, el descobriment d’una xoriçada i tot canvia, la gent s’ho repensa i nyaca. El que passarà sols ho pot saber el Nostre Senyor, però com no l’hi ha, tampoc serveixen de res les pregaries del clero més fatxa i dels addictes de la dreta i l’extrema dreta, que són gent, a més de dolenta molt beata.

 En aquest sentit, els escàndols persegueixen el PP i no poden evitar que aquest any electoral coincidisca amb la major quantitat de vistes judicials contra ells per tots els casos de corrupció de què viuen (mireu l’alcaldessa de Marbella, que l’han pillada cagant). VOX no té judicis a la vista, però ja és un escàndol en si mateix. A ambdós partits els perjudica enormement els vincles que mantenen amb feixistes com Bolsonaro, Trump, Órgan, Putin…

 I què passa en les files socialistes-podemites-independentistes? Ningú no pot oblidar que Sanchez, que ja és president de la Internacional Socialista, tindrà la presidència europea precisamente en plenes eleccions, havent controlat la inflació, la renovada pandèmia, aconseguit l’excepció ibèrica amb Portugal i col·laborat eficaçment en la guerra d’Ucraïna. Les esquerres ibèriques han guanyat molt de prestigi i s’identifiquen millor amb Biden, Lula. Zelenski, el Papa Francesc... Així, el que han de fer aquests partits és evitar escàndols innecessaris i estúpides guerres internes, fugint dels atacs de banyes i dient sempre la veritat, com unes bones xiques i xics...

 

 

 QUÈ ES PENSAVA FEIXÓO?

Publicat a Levante-EMV el 21-01-223

A mi em passa com a Madina i també tinc un amic en el PP, M. Martí , a qui dedique aquesta columna, escrita a trenc d’alba, un dia ventós i fred. Estic, doncs, fotut pel mal temps, però sobre tot indignat pel que diré. Primer que res, però, explicaré que galleguitze el cognom de Feixóo, com abans feia amb Raxoi: perquè si presumeixen de gallecs els pertoca escriure en gallec els seus cognoms i no ho fan. Als gallecs els passa com a nosaltres, que també ens castellanitzaren els cognoms i els topònims. Jo, en venjança i sistemàticament, nacionalitze tots els cognoms i topònims que no siguen castellans i ho faré mentre l’Estat persistisca en la nostra espanyolització forçosa. Per cert, també ho vaig fer amb el cardenal Canyissars, que també li valencianitzí el cognom perquè no volia que es feren les misses en valencià. Qui la fa, la paga.  

 Què es pensava Feixóo que era pactar amb Vox?  En pàraules catòliques, pactar amb Vox és com pactar amb Satanàs i ja se sap que a la gent que se ven al dimoni, aquest els cobra amb l’ànima. Com el dimoni no solta el mos tan fàcilment (supose que els padres espirituals els ho explicarien així) podem pensar que els populars tenen l’ànima hipotecada al dimoni, mitjançant Vox. Els populars, que volen ser tan cristians, el dimoni no els deixa; volen disfressar-se de demòcrates i Vox els deixa en porreta; volen recuperar el govern de l’Estat i les enquestes no els ho asseguren. En definitiva, els populars s’emparen dels voxistes, i la caguen.

 I tampoc s`han d’estranyar que els voxistes els obliguen a fer el que ells volen. Aquests actuen com els fatxes de Trump, Bolsonaro, Orbán... La diferència és que mentre als països americans volen imposar-se rebentant les eleccions, ací els voxistes tenen una altra estratègia: entrar en les institucions, forçant o incomplint les lleis des de dins, com féu Hitler. L’objectiu de tots és acabar amb les democràcies i implantar dictadures d’extrema dreta, mantenint ben ferrada la gent, corrompent cervellets joves, caçadors i toreros energúmens, gent de missa major i polítics fracassats... Amb aquesta amalgama  faran per arribar al gran caos. Feixóo no ho sap, o no vol saber-ho, però està posant-se la corda al coll. Amic M. Martí, no caigues en la trampa i fuig, perquè així no arribareu a la Moncloa, t’ho profetitze.

 

 HI HA PARTITS QUE SÓN POCS I A MÉS, TONTOS

 Josep L. Pitarch

LEVANTE 2/2/23

 Avui comentarem sobre els partits de menys èxit electoral, però importants, perquè aquest Estat, que diuen Espanya, segons la Constitució es parlamentari amb un sistema electoral que, si cap partit aconsegueix una majoria absoluta, sols es pot anar a la formació de pactes entre tots els partits amb representació parlamentària. Els dos únics partits que poden aspirar a governar en solitari, PSOE i PP, si no tenen la majoria, han de cercar-la pactant amb la resta de partits, precisament els minaritaris. En la curta història democràtica que portem hem tingut governs de majoria absoluta i de pactes. Què és millor? Jo crec que és millor amb pactes, perquè els partits han de donar comptes del que fan, mentre que ¡els governs d’un sol partit, ningú els controla. La major part de la corrupció que s’ha generat a Espanya ha estat amb governs de majoria absoluta, com la Generalitat Valenciana, el Govern de Madrid i el de l’Estat amb el PP i el Govern d’Adalusia amb el PSOE...

 Els partits minoritaris tenen una enorme responsabilitat. El cas que millor conec fou el de Silla, on els regidors d’EU i Compromís vam ser alcaldes, amb el pacte amb UV i el PP. En els dos casos els candidats a l’alcaldia teníem un sol vot, el nostre, i n’aconseguírem 8 més i governàrem. Enfront, el PSOE, amb 8 vots, no aconseguíren el que els faltava. Vuit anys duraren aquells pactes i governàrem regularment bé, férem coses importants, n’embastàrem d’altres, agradàrem a uns i no a tots i a Silla no va haver-hi ni corrupció, ni mangarrufes.

 El pacte que funciona a Espanya m’ha agradat i per a les properes eleccions crec que el millor per a l’Estat, per a algunes autonomies i per a molts municipis, seran els pactes de progrès. Ara bé, hi ha picabaralles i ruptures en el si d’alguns.d’aquests partits. Crec que Sànchez controla bé el PSOE, encara que falta per veure els resultats de les properes eleccions autonòmiques i les reaccions dels barons. Unides-podem, EU, Més i Compromís continuen amb friccions internes i inflamacions de protagonisme, que és el càncer dels partits minoritaris. Sumar encara no se sap. Doncs bé, aconselle que ningú es crega tan ben fet i tan llest com diuen les mares o els espills, això sols s’ho creuen els tontos. Si no es repeteixen els pactes de progrès, l’alternativa serà l’apocalipsi de Feixóo i d’Abascal...

 

 

 

 L’ESPANYA   IMPOSSIBLE  O  LA POSSIBLE

Article publicat a LEVANTE-EMv el dia17 del 2 de 1222

 

L’Espanya que s’entesten a creure’s i a explicar des dels centres de poder, de l’ensenyament, des dels mitjans de comunicació addictes, etc, fins ara els ha estat impossible de fer-la entendre i d’interessar, o siga que ha estat un fracàs, com reconeix Ortega Gasset en España invertebrada,, doncs Espanya és impossible i  per això trobe oportú fer algunes reflexions, vespra de les properes eleccions. En primer lloc, perquè més que raonaments, la gent més docta espanyola solen donar dogmes, seguramente perquè és  amb dogmes catòlics que s’han format les seues ments i per això creuen que Espanya també és sagrada i que, per començar, és UNA, predestinada des dels romans o els visigots, o abans. Aquest dogma patriota es contradiu amb el fet que tothom sap que no és cert, com demostra la història (les històries) de les quatre nacionalitats que hem format al llarg dels segles,, obligats al servei de la nacionalitat “predominant” (Castella). Altre dogma és el de la llengua/les llengües, que el patriotisme més tronat entén com l’exaltació d’una d’elles (castellà) en detrimento de les altres a les quals han infligit tota mena d’escarnis, prohibicions i persecucions, entre elles la nostra.. Evidentment, aquests privilegiats no respecten ni la Constitució., que diu el contrari al respecte. I mentre no ens aclarim en aquests dos punts, és un error continuar elocubrant ni elaborant altres dogmes subsidiaris.

 Els responsables han de reconduir el seu fracàs “vertebrador”, ho han de fer cap a si mateix, a l’interior de la seua pròpia carcassa, que està invertebrada segons el text d’Ortega. I han de pensar que d’aquell famós imperi que tingueren sols els queda molt poc, a la península i a Àfrica del nord. Crec que en lloc de perdre el temps amb somnis imposibles, farien millor despertant a la possibilitat d’una Espanya possible. més justa, més realista, més productiva, solidària i sobretot diversa. És evident que reviscolant els somnis feixistes del franquisme, que ara encarna Vox (España una, grande y libre), o amb el liberalisme més filibuster que protegeixen PP i Ciutadans, l’Espanya invertebrada no podrà trobar la manera de vertebrar-se, ni a fer res que s’assemble. Hem de confiar, doncs, en  les generacions i en els partits antidogmàtics i demostrar en les properes eleccions  que possiblement aquest Estat pot tenir remei i futur si nosaltres volem.; contràriament no hi ha res. Així és que tot depèn de nosaltres, no  d’ells.

 

 

 L’ÀNGEL  I  L’EXMINISTRE

Article publicat a Levante-EMV el dia 4 de març de 2023

 Jorge Fernández Díaz té un àngel de la guarda, de nom Marcelo,  segons manifestà reiteradament el pintoresc exministre, actualment reu de la justícia., i per això mateix, la justícia espanyola,  d’inspiració i devoció  tan catòliques, hauria de dilucidar la responsabilitat del tal àngel , en el cas que s’està jutjant, que és el cas Kitchen, sobre el robatori dels documents que  guardava Bárcenas, que implicaven greument el PP, des del mateix Raxoi.  Aparcades, de moment, les implicacions d’aquest i de la Cospedal,  ara han de jutjar l’exministre i altres membres del Ministeri d’Interior. Jo personalment crec que també haurien de jutjar l’àngel  Marcelo, que aconsellava l’exministre, com  autor intel·lectual, essent Fernandez  l’autor material dels delictes  que s’imputen, perquè   no seria just condemnar l’home i deixar que l’àngel se n’isquès del plet sense pena ni glòria. Si un és àngel, l’altre és un supernumerari de l’Opus o siga un sant, segons els estatuts del cel i de l’Obra. Jo crec que els jutges haurien de consultar la Rota, o directament el Papa, abans de continuar, no siga que els passe com a Llanera i Marchena en el cas Puigdemont i només faltava.

 Fernandez Diaz  corresponia  a l’ajut de Marcelo fent proselitisme angelical, convencent els policies perquè confiassen amb els respectius àngels (« tots en tenim un assignat »,  els  assegurava). També que Déu sempre té un pla B, (que no és la caixa B del PP) i que res no passa per casualitat, sinó perquè Déu ho té tot previst.. La convicció catòlico-beata del famós exministre és tan profunda que imposà a la Mare de Déu de l’Amor, la medalla d’honor al mèrit policial. Aixó corrobora que Fernàndez  és un sant, perquè aquestes bajanades, no se li ocorren a ninguna persona normal. Així doncs, si els jutges castiguen l’exministre, també han de castigar Marcelo i potser el mateix Déu, per encubridor, si no gaudeix d’impunibilitat com els borbons,. Si la llei no és igual per a tots a la terra, ho haurà de ser al cel, pense jo. No perdem de vista que a aquests tètrics personatges encara els han de jutjar per l’espionatge i confecció de falsedats contra els polítics independentistes catalans.

 Aprofite l’ocasió per demanar que, si ningú sap el parentesc entre Jorge Fernandez Díaz i Isabel Díaz Ayuso,  que m’ho diga, perquè vull estudiar les sagues familiars més pernicioses de l’Estat, com féu Tamames amb les famílies econòmiques.