diumenge, 27 de març del 2016

LA BARBÀRIE CONTRA LA BARBÀRIE



LA BARBÀRIE CONTRA LA BARBÀRIE

Les tràgiques agressions terroristes contra la població de Bruxel·les, París, Madrid, Londres, Nova York,... o siga contra el cor de la societat occidental, així com contra Túnis, Iemen, Bagdad, Egipte... han estat subvencionades, dirigides i/o inspirades bàrbarament pel Daesh (Estat Islàmic). En això tots estem d’acord. El dret a la defensa justifica, doncs, que els estats occidentals i els musulmans moderats contrarepliquen aquests atacs, perseguint i castigant els autors i els inductors.

Ara bé, s’arribarà enlloc a base d’aplicar la violència contra la violència? Arribarem mai a aconseguir la pau? Jo crec que no. Les potències occidentals, fins ara, han confiat únicament amb l’aniquilació dels terroristes i del Daesh, o siga amb la guerra total i no ho han aconseguit fins avui; per què hauria de ser ara d’altra manera?

Crec que ha estat el secretari d’Estat nord-americà qui ha dit, arran de la mort del segon comandant del Daesh pels bombardejos americans, que aquest és segur que serà substituït, o siga, que tot continuarà igual, de malament; evidentment. De la mateixa manera, quan cau un terrorista és substituït per un altre, i així etcètera, etcètera.

El que està passant a l’orient, el terror que s’hi genera, té unes arrels pregones i altres més immediates, de les quals ni els analistes, ni els comentaristes ni els politòlegs occidentals solen parlar. Són les actuacions interessades i erràtiques dels EEUU i Rússia, sobre tot, a l’Afganistan i a l’Irak i en general a la zona, amb enormes interessos econòmics i polítics vinculats, bàsicament el petroli.

Tampoc no parlen de les raons que mantenen i nodreixen la inestabilitat de la zona, que són les contradiccions internes entre xiites i sunnites, i l’enfrontament pel control de llurs territoris. Ni tampoc de com influeixen els interessos dels països productors d’armament, interessades en el seu “consum”. Per tot plegat, doncs, vivim i patim els abominables actes de terrorisme, que porten camí de no acabar.

Però, nihil novum sub sole, no hi ha res de nou sota el Sol. La roda de la història és un seguit d’errors, de fanatisme i d’interessos, similars als actuals. Per exemple, les agressions dels xiites i sunnites, tots ells musulmans, són l’equivalent de les guerres europees de religió, entre catòlics i protestants, tots ells cristians.

Si ens referim al terror d’estat, els europeus tenim una llista ben llarga: la inquisició, l’absolutisme, el feixisme. També som responsables de l’mperialisme que hem exercit i de les agressions contra el món indígena de tots els continents i de l’espoli de les seues matèries primes.

Els occidentals, doncs, tan civilitzats i bons xics, podríem començar per ser sincers i per reconèixer els propis errors, abans de donar lliçons, perquè no som exemple de res. És evident que no ho farem, perquè estem instal·lats en la supèrbia i en el maniqueisme de creure que al món hi ha els bons, o siga nosaltres, i enfront els dolents.

Per exemple, encara viuen els miserables personatges coneguts pel del trio de les Açores, (Bush, Blair i Aznar), que són els responsables directes de la situació actual, que continuen, ben instal·lats i ben pagats, presumint i dient impertinències, sense que a ningú li caiga la cara de vergonya.

Comente tot açò amb Vicent, que té les idees tan confuses que, fins i tot, és un poc xenòfob i viu incòmode i contradictori, com els passa a tanta gent. Ell em diu que accepta els xinesos i els negres, però que no pot fer-se a la idea dels “moros”, que és com es refereix a tot el món musulmà.

En la seua visió, els qualifica de traïdorencs, terroristes, assassins i mil coses. Li dic que recorde i compare el terrorisme i els assassinats que cometeren Hitler, Mussolini, Stalin, Franco o Pinochet. Doncs, aquests no eren moros, sinó blancs i alguns de missa diària, li dic.

Parlem de fanatisme i de l’ois que sent quan veu els ayatollahs, o els imams, predicant d’Al·là i de Mahoma, atacant els transsexuals, per exemple, forçant les dones... Doncs, li dic, no veig la diferència amb Rouco, o els bisbes que acaben d’atacar aquests col·lectius. Li recorde l’actitud antifeminista dels catòlics i de les incitacions a l’odi que feien els bisbes i retors franquistes, en nom de Crist Rei, contra els republicans i els rojos...

Clarificar els caps enterbolits de la gent com Vicent, és una qüestió prioritària, perquè hi ha tota una política d’enverinament de la societat, que ja fem tard. Crec que els grans líders religiosos tenen l’obligació d’intervenir-hi. Ja que tots diuen que parlen en nom de Déu, que es posen a la feina d’arribar a una entente entre ells, per a donar exemple als seus seguidors o clients. Han de manifestar que ni Déu, ni Jahvé, ni Al·là, ni Rastafani, ni Vishnú... ni els profetes Mahoma, ni Crist, ni Buda, ni Luter... emparen la violència. O siga, que han de deixar sense arguments religiosos els violents.

Vicent m’insisteix que li preocupa veure que entre els “moros”, no hi ha separació entre la religió i la política. Li insistisc que no tot el món musulmà és el mateix i que ací i sense anar més lluny, al Regne Unit, la reina és el cap de l’església i que els bisbes són membres nats de la cambra alta del Parlament, com els ayatollahs iranians. Em diu de la teocràcia de l’Aràbia Saudita i jo li responc amb la  del Vaticà.

Finalment recordem que els dos vam ser escolanets en la postguerra i coincidim que aquells foren anys repressius, sense democràcia, instal·lats en el terror del franquisme, tots muts i a la gàbia, i en la regressió moral i social. L’homosexualitat era un delicte, les dones no tenien drets, la religió era obligatòria, els capellans excomunicaven els qui ens rebel·làvem o “descarrilàvem”...

A poc a poc hem anat aconseguint les llibertats perdudes, hem anat, molt a poc a poc, esborrant el franquisme i llevant-nos de sobre la llossa de la pressió religiosa. Hem anat avançant, li dic a Vicent, com han de fer també els “moros” que tu dius. La diferència entre ells i nosaltres són cinquanta anys i el que ells han de viure i passar, nosaltres ho hem viscut i superat. Nihil novum sub sole.

dissabte, 19 de març del 2016

RITA BARBERÀ , SIT TRANSIT GLORIA MUNDI




RITA BARBERÀ , SIT TRANSIT GLORIA MUNDI

L’experiència pròpia i les converses amb molta gent gran m’han fet comprendre que la gent vella necessitem menys hores de dormi. Per tant jo, que sempre he estat poc dormidor, m’he convertit en una mena de mussol nocturn, amb la diferència que aquestes aus sí que dormen de dia. Fins i tot, de nit em moc per casa a les palpentes, per no despertar ningú.

La qüestió que se’ns planteja és saber a què ens hem de dedicar quan ens desvetllem, a part d’anar al lavabo i orinar. Si et tornes a colgar, sols pots posar-te a pensar. Per exemple, fa una estona m’ha passat i he pensat en Rita Barberà (un mal pensament, evidentment). L’he recordada en el zenit de la glòria, amb la València fallera als seus peus i ella pixant-se en tots; a continuació, me l'he imaginada caient en picat des de l’altura, pataplaf, quina hòstia! M’he llevat immediatament, totalment desvetllat i content.

Posar-se a fer solitaris, desvetllat, pot ser una solució, o altres activitats solitàries, això va a gustos. Jo, aquestes hores extra les dedique a enllestir els encreuats que publique diàriament al Levante (Panorama). També l’article dominical que penge al meu blog, com aquest. Què faran els meus col·legues?

L’alternativa de seure davant del televisor té l’inconvenient que no emeten pràcticament res, a partir de les 3 de la matinada. Llevat d’alguna actuació musical, d’alguna pel·lícula i d’algun reportatge, interessants però poc, res més. Les cadenes que emeten noticiaris es dediquen a repetir-los tota la nit, de manera que tampoc són cap solució.

Llegir, això és el que jo faig moltes matinades. He recercat en la meua biblioteca llibres que tenia oblidats, o que no havia pogut llegir com Déu mana, i m’he posat a recuperar el temps perdut. De fet, ara estic amb Sèneca (Lletres a Lucili), Ramon Llull (Evast e Blanquerna) i la deliciosa falsificació de Bernat Boades (Libre de feyts d’armes de Catalunya).

Engegar l’ordinador és una altra solució. Cada matinada faig unes partides d’escacs, contra mi mateix, que van molt bé, segons els metges, per a no prendre mal al cap. De cada 5 jocs, solc guanyar-me’n 1 o 2. Els trobe perfectes, perquè m’espavilen. Després comprove si he tingut alguna sort amb les rifes del bonoloto, etc. Llig la premsa a què puc accedir  de franc. Fins que m’acomiadaren de col·laborador del Punt/Avui, me l’empassava de cap a cap; ara, com han prescindit de mi, jo també ho he fet d’ells. Ja em passà el mateix amb la Túria, junt a Vicent Ventura, fa molts anys, que ja no l'he comprada mai més.

També dedique uns minuts a fer net el correu. Diàriament rep e-mails estúpids, que esborre a l’engròs: viatges odiosos per la mar; cursos per a fer-me policia, o de cuina; m’ofereixen diners immediats; també tinc la possibilitat que em toque un smartphon si conteste unes preguntes. Vull destacar que acabe de rebre l’oferta d’augmentar 58 minuts una erecció, pràcticament sense parar, com els monos, a base d’un píndoles; no sé com no intervé d’ofici el ministeri de Salut. També m’arriben correus en àrab (!) i fins i tot el Vaticà m’envia informació del sant del dia i de les activitats papals (Zenit). Tot va a la paperera.

No tots els correus són dolents, perquè hi ha els reclams d’ONG’s, per a col·laborar-hi; informes sobre misèries humanes i protestes contra els governs; activitats sindicals. I una publicació veneçolana molt interessant, que titulen ‘Resum llatinoamericà i del tercer món’, i que subtitulen ‘Contrainformació al dia’. Llegint-los he sabut que darrere de l’afer Lula i la presidenta del Brasil hi ha una ofensiva capitalista, un cop d’Estat. La premsa d’ací diuen tot el contrari. Evidentment, també hi ha les invitacions editorials i d’exposicions, convocatòries a algun sarau...

Finalment, llig i conteste els correus familiars i els dels amics i les amigues, encara que d'aquests cada dia en rep menys, segurament perquè comencen a oblidar-me o perquè la meua inactivitat s’entén com una mostra d’inutilitat. No m’amoïne, perquè la veritat és que quan més tranquil em deixen, millor. Amb tot això, es fa de dia i toquen les campanes, si ha mort ningú.

Com avui el poble està immers en les falles, afronte el dilema de cercar cap on fugir, evitant, al mateix temps, les “felicitacions” rituals pel dia del sant. Malgrat que estic tota la vida dient que jo no tinc sant, la gent més tòfola insisteix. Així que, al menys el dia 19 cercarem on marxar a dinar en pau. El problema és saber on anar. La premsa sol dedicar informació dels pobles on hi ha tinglado faller i per tant ja és una pista, per a no anar-hi. Trobe a faltar, una mena de guia de viatges i restaurants, dels pobles sense falles, cap on escapar-se, que asseguren pau i bona taula.

Comentant aquestes coses amb una persona amiga em diu que pensa com estarà de rabenta i d’humiliada la Rita Barberà. Ella, que era l’emperadriu indiscutida de les falles, ha passat a ser un nyap. Sic transit gloria mundi, així passen les glòries del món. Però ella ja ho sabia la nit que perdé les eleccions, quan es llançà al coll de Serafí Castellano, dient-li: que hóstia, que hostia! Quina parella de ninots de falla!

Immediatament venen les processons de setmana santa que, encara que són festes eminentment espanyoles, s’han escampat per tot arreu. Ací sempre hem estat més per la celebració de les pasqües, del dissabte de glòria a sant Vicent. Però, que continue la festa! Fugir és la solució.


diumenge, 13 de març del 2016

ELS VELLS JA HEM MALVERSAT EL NOSTRE TEMPS




ELS VELLS JA HEM MALVERSAT EL NOSTRE TEMPS

Els vells ja hem malversat el nostre temps, així que comencem a recollim l’equipatge. En paraules de Sèneca: satis multum temporis sparsimus, incipiamus vasa in senectute colligere. Coincidisc plenament amb el filòsof i volia parlar-ne un poc.

Sèneca morí als 64 anys (jo ja l’he guanyat en 10). Al llarg de la història, la gent no ha viscut tant com ara i fent un repàs de les grans figures (emperadors, papes, pensadors, artistes, poetes...), és evident que llurs vides eren curtes, pocs superaven els 70 anys i les excepcions eren comptadíssimes (Ramon Llull, 94 anys).  La gent sabia plegar millor que no ara, i malgrat tot tenien temps de fer grans coses, com Alexandre el Magne (33 anys), Cèsar (56), Jaume I (68), el Dant (56).

Ara tothom vol allargar la vida al preu que siga. És per això que els laboratoris farmacèutics destinen enormes quantitats de doblers en investigacions interessades per als qui s’ho puguen pagar, especialment al “primer món”. Mentrestant, al “tercer món” moren milions de criatures per manca de les atencions sanitàries més elementals, i la gent té una esperança de vida molt curta.

Parle amb uns amics de la “quinta” d’aquestes coses. Han vingut a comunicar-me que preparen per a l’any proper la celebració del nostre setanta-cinquè aniversari. Ja saben que no comptaran amb mi, i els dic el que pensava Sòcrates al respecte. L’edat està en el cap de cadascú, em diu qui pren viagra per a poder fotre algun mal clau de pagament. Opine que no hi ha res més vergonyós que un vell que es creu jove, segons Sèneca: quid est autem turpins quam senex vivere incipiens.

També llegint Sèneca, que era el meu propòsit a fer aquests dies, he ensopegat amb una reflexió, que va que ni pintada per als de Podem. Pregunta Sèneca: què és el que els fa tremolar, per què temen fins i tot el meu contacte? O siga, quid est quod trepident, quod contagium quoque mei timeant. Aquesta és la qüestió, la por que inspiren els podemites. Per què?

En realitat, la part més important de la comèdia que estan representant al Congrés té a veure amb la por a Podem. Els temen tots, però qui els tem més són els socialistes. Més encara que els responsables de l’statu quo actual, la gran banca, les grans fortunes, el PP i C’s. Fins ara els socialistes ens temien als nacionalistes, però ara temen més als de Pablo Iglesias. Pobra gent, aquests socialistes!

Escolte l’oratori de Mozart, La Betúlia Liberata, al costat de Sèneca. Mozart, que morí als 35 anys, va escriure aquesta obra quan en tenia 15. La història és la de Judit i Holofernes i això em fa evocar les pintures de Vicent López sobre el cas, a l’església de Silla, que estan deteriorant-se, víctimes de la indiferència i l’analfabetisme dels polítics i del clero locals.

Ràdio Mozart emet la seua música, nit i dia, sense descansar. És fantàstic perquè no m’he de preocupar per posar i treure disquets. M’agrada qualsevol cosa d’aquest gran músic i, per tant m’ho passe d’allò més bé, treballant plàcidament. Confesse, sense cap vergonya, que les seues composicions de música religiosa m’emocionen. Raül Castro, quan visità el Vaticà, també s’emocionà, tant que es comprometé a anar a missa, durant la visita del Papa a Cuba. Jo no arribe a tant, però de coses pitjors en veurem.

I tan a gust que estic amb Mozart i Sèneca i tot de pensaments positius, quan sona el telèfon. És el banc Sabadell. Ja m’havien fet saber que m’han assignat un assessor perquè m’oriente financerament. No el necessite, els he dit, estic molt ben atès per la plantilla de la sucursal on tinc la llibreta d’estalvis, però no tinc cap inconvenient a parlar amb ell. Sé que es tracta d’engalipar-me d’alguna manera, però que per molt que em diga i em prometa, no m’ensarronarà.

L’home em parla en castellà, perquè no en sap de català. L’he interromput dient-li que em negue en rodó que un banc català s’adrece a mi en castellà, que quina barra que tenen, que quina poca vergonya. El jove s’ha disculpat. Espere que reaccionaran d’alguna manera. Què m’han de dir? Jo tinc clar que en el tema de la llengua no ens en sortirem si no ens posem forts i valents.

Les contrarietats de la vida ens fan patir les agressions dels polítics, la immoralitat de l’alta societat, les impertinències dels bancs... Ens calen, doncs, bones referències morals i ressorts de subsistència. Com diu Sèneca, el que importa no és el que sofrim, sinó com ho sofrim.

Tinc anotades altres reflexions senequistes molt útils, com em vaig comprometre a fer. Diu Sèneca que qui vol arribar a un fi proposat, segueix un sol camí i no va d’un lloc a l’altre, perquè això no és anar enlloc, sinó perdre’s. Qui quo destinavit pervenire vult, unam sequator viam, non per multas vaguetur, non ire istuc, sed errare est. Pense amb alguns amics i amigues que van massa d’un lloc a l’altre i no acaben res.

I aquesta altra: El mal no està en les coses, sinó en l’ànima de cadascú. Non est enim in rebus vitium, sed in ipso animo. Me’n vaig a esmorzar amb uns amics, perquè com diu Sèneca, cal mirar amb qui menges i beus, abans de mirar què menges i què beus (ante cicumspiciendum est cum quibus edas el bibas, quam quid edas et bibas).

Vale, que vol dir que estigueu bons.



















dissabte, 5 de març del 2016

FUGINT DEL FÀSTIC POLÍTIC I DEL FASTIG FALLER




FUGINT DEL FÀSTIC POLÍTIC I DEL FASTIG FALLER

En el tema electoral que ens té a tots entretinguts ja he donat la meua opinió i he pronosticat el fracàs del vergonyós pacte entre els socialistes i els de C’s. També estic convençut que hi haurà unes noves eleccions en juny. Si m’equivoque i finalment en les properes setmanes algun altre partit es deixa ensarronar i s’hi adhereix, per això el pacte no deixarà de ser vergonyós, i encara més vergonyós.

Me’n vaig uns dies a Mallorca, fugint del fàstic polític, però també de les insuportables falles de cada any. Als peus de la serra de Tramuntana les coses es veuen d’altra manera  que al País Valencià. Allí veuré el vol de les milanes i, de tant en tant, algun ramat de cabres; beuré licor d’herbes seques, amb prudència, i menjaré el plat de temporada, perquè a les Illes són més tradicionals que a València i cada vegada que hi vaig em sorprenen.

El privilegi del jubilat és com el del burgès: menjar, jeure i no fer res, tal com cantava Pi de la Serra. El dolce far niente dels italians. L’otium dels romans. Precisament m’emporte les cartes que Sèneca, que ja vell i des del seu retir a la Campània, escrigué a Lucili, recomanant-li estoïcisme, moralitat, la tranquil·litat del camp, l’acceptació de la vellesa... M’anirà bé la seua relectura i ja comentaré alguna cosa de profit.

Quin fàstic l’espectacle que estan donant a Madrid! Encara que jo no pose massa atenció, el poc que he vist aquests dies a la televisió m’ha refermat en els següents convenciments: 1) que la immoralitat i la corrupció dels populars i la incapacitat de Rajoy, els ha dut a la tragèdia que estan vivint, que no és altra cosa que la porga de tot el que han fet de dolent. Tothom els repudia.

2) També m’he refermat en el convenciment que Rivera (la taronja mecànica) és un salvapàtrias somiatruites, més perillós i més fals que els populars. El seu deler pel gran pacte dels constitucionalistes, que diu, entre populars, socialistes i ell mateix, el retraten. És inexplicable, doncs, la confiança que li han fet els socialistes.

3) Que qui més han fet el ridícul són Sánchez i tot l’equip socialista. Han volgut jugar a engalipar la dreta i l’esquerra, a dos mans, però no ho han sabut fer i s’han quedat amb el cul a l’aire. Tothom no pot ser un bon engalipador, com ho fou, per exemple, Felipe González, a qui jo mateix votí una vegada (1982); com enganyava el tio, per exemple amb el tema de la OTAN (1986), quina estafa! Pedro Sánchez no té la seua talla, ho intenta i fa curt.

4) He vist que Pablo Iglesias ha saltat com un gat acorralat, perquè ja venia escaldat, contra els socialistes. En general, les intervencions de Podem, Compromís i EU han estat molt bé, inclosos els moments més exaltats; què hem de dir, si són els nostres. El fet que continuen oferint a Sànchez la possibilitat de trencar palletes amb Rivera i arribar a un acord d’esquerres i de canvi, crec que deixa en evidència els socialistes, més que a ningú. Jo crec que han fet el que tothom esperava, i per això als amics ens han reconfortat, mentre que als enemics els han donat més motius per a esgarrifar-se.

5) Els nacionalistes també ho han fet molt bé. Posicionats com estan per la independència, han votat contra la proposta social-ciutadanista. Però, si finalment hi haja el pacte d’esquerres, diuen que s’abstindran, la qual cosa permetrà que el pacte arribe a rams de beneir. Per altra part crec que és l’hora que els nacionalistes comencem a reconèixer el mèrit que té la defensa dret a decidir, que fan Podem i EU. Jo també començaria a reconsiderar la solució federalista, que proposen els socialistes, perquè crec que podria tenir possibilitats per a tots.

Me’n vaig fugint també del fastig de les falles. El fastig faller (paraula aguda, pronunciada fastitx), no és la mateixa cosa que el fàstic polític (paraula plana, pronunciada fàstic). Les dues paraules venen del llatí fastidium, però tenen un significat diferent. El fastig (faller) és la sensació de cansament que produeix en l’ànim una cosa massa insistent o excessiva. El fàstic (polític) és el sentiment desagradable d’una cosa que repugna.

Sobre les falles no és la primera vegada que dic que respecte el dret de cadascú a fer la festa que més li agrade, però cadascú en sa casa i pagant-se-la. En tot cas, al carrer, els fallers han d’actuar amb prudència i sense molestar. El problema de les falles és que ho envaeixen tot amb traques, coets i masclets, i tothora; amb cercaviles i música d’alt voltatge; amb l’ocupació/ invasió de les vies públiques... I per sobre de tot està la irresponsabilitat dels governs municipals que els deixen fer impunement.

Total que, com no hi ha manera on amagar-se de la marabunta fallera, ni del trencaclosques polític, l’única cosa possible és fugir i deixar-los el camp lliure. Malgrat tot, desitge al món faller, especialment als amic i amigues que hi tinc, molt bones falles. I al món polític que justifiquen els sous que guanyen.

Així que me’n vaig uns dies a descansar. Com deia Sèneca, maior pars aetatis, certe melior rei publicae data sit: aliquid temporis tui sume etiam tibi. La major part de la teua vida, segurament la millor, l’has donada a la república: pren-te, doncs, uns mica de temps per a tu mateix. Vale, que en llatí volia dir, que estigues bé.