REPUNT DE NADAL

REPUNT DE NADAL

M’agradaria no ésser  tan negatiu com diuen que sóc, renyant-me per això alguns amics i amigues. Doncs, no senyor i no senyora, no me n’amague de dir-ho: vivim en una merda, conjugada i qualificada de totes les maneres possibles, com cantava Brassens: il y a les emmerdants, les emmerdeuses, les emmerderesses; ell m’emmerde... Com aquest era un misogin, en realitat es referia a les dones, i en concret a la seua, però això era el segle passat i la misogínia era molt freqüent en el món intel·lectual francès, malgrat Simone de Beauvoir (El segon sexe). Aleshores no era gaire difícil trobar-se intel·lectuals masclistes i agressius; avui tampoc ho és, per cert. El feminisme encara estava formulant-se, prolegòmens històrics a banda, i en realitat no començà a agafar embranzida fins la Segona Guerra Mundial.

Tracte de contenir el pessimisme, però, i ho faig cercant el consell dels savis. Sobre la política, que és un tema que m’interessa, deia Groucho Marx que és l’art de buscar problemes, de trobar-los, de fer un diagnòstic fals i d’aplicar després remeis equivocats. Això és tot el contrari del que sempre he intentat de fer, quan m’hi dediquí (he intentat, dic). Ben mirat, Groucho tenia molta raó i el dia a dia dels nostres polítics ho confirma. La política és decebedora, com estem veient i tots els partits són una decepció, fins i tot el meu, que és una cosa que lamente. En realitat els partits som com sectes i alguns són sectes de sectes. Els polítics lladres a banda, perquè són una altra cosa i sols afecta de manera important als populars, especialment als valencians, i als socialistes andalusos.

Sobre l’edat, deia Anatole France, que cadascú té la de les seues emocions. Em pertorba un poc, però sóc realista en aquest tema i sé que els anys no passen debades i accepte estoicament les poques emocions a què tinc dret, per l’edat. Ja no em preocupen, no m’emocionen, no em motiven tantes coses com abans. Goethe advertia que és feliç qui és capaç de reconèixer que els seus desitjos no van d’acord amb les seues facultats. O siga que cal aprendre a fer-se vell i acceptar-ho i jo en això estic d’acord i m’estic especialitzant.

Sobre la bondat, la maldat i la virtut, Ciceró deia que malament va la cosa quan es pot aconseguir amb diners, el que cal obtenir amb la virtut. Sèneca, per la seua banda, no anava amb romanços i advertia que del vici desenfrenat diem valor, o siga que algunes accions que semblen heroiques, en realitat son producte de passions inconfessables, (en llatí és preciós: vitium impotens, virtus vocatur). Segurament es referia als militars romans, i ara que tornen a estar a l’alça, de la mà de Trump i de Putin (també de la Cospedal, quina risa), em sembla molt oportuna la cita. I com hi ha tanta hipocresia en la societat, Marcial aclareix que una cosa és ésser bo i una altra voler-ho semblar.

Deixe els apunts de cites clàssiques de què m’he anat proveint al llarg dels anys. Ara intentaré fer una reflexió sobre les festes en què ens trobem immersos de Nadal, Cap d’Any i Reis (15 dies). Ni funcionen les escoles, ni les fàbriques i sols treballa l’hoteleria i el comerç, que són qui més les revifen i exploten. Són dies de dispendis i d’excessos, amb greus repercussions en les economies domèstiques i en la salut. Però hom diu que són dies familiars i sagrats i hi ha qui s’ho creu.

Els àpats familiars, i d’empresa i d’amics, no és gens estrany que no acaben tan bé com comencen i molta gent m’ha comentat que més aviat els fan una mica de fàstic. A banda que són una ocasió per a veure germans, cunyats i nebots, amics i col·legues, no agraden aquestes trobades a tothom. Molt sovint es fan per respecte als pares, si encara viuen, o com una excusa per anar de marxa, sense vigilàncies, llevat dels controls d’alcoholèmia i drogues, que jo aplaudisc.

No negaré que la tradició de Nadal (el solstici d’hivern) té una llarguíssima tradició que ve des del paganisme. El cristianisme convertí aquelles festes en les del naixement de Jesús i sempre ha tractat de moderar la tendència a la disbauxa, encara que han fracassat. El to pagà de les festes paganes motiva més la gent, que no el naixement de Jesús; siguem realistes. L’èxit d’aquestes festes és mundial, i no sols entre els cristians, perque a la Xina i al Japó també tenen molta acceptació i allí no saben qui és Jesús. Aquesta és una prova que qui ha triomfat és el paganisme, o el laïcisme.

Amb tot, reconec que la part folklòrica dels betlems, dels arbres, dels Pares Noël en les seues múltiples versions, dels Reis Mags, de les nadales, del Cant de la Sibil·la, etcètera, tenen el seu to entranyable i un xic màgic, ingenu i kitsch. Res a dir, doncs. A mi personalment tota aquesta parafernàlia m’és indiferent, llevat, però, dels reis, des que tinc néts, la il·lusió dels quals és una immensa alegria per als iaios. He acceptat que m’equivoquí amb els fills, perquè quan eren petits els vaig explicar que qui compraven les joguines eren els pares i que això dels reis era una tonteria.

El que és inacceptable són els enormes recursos que s’hi destinen a mantenir tanta pompa i ostentació, que signifiquen una autèntica malversació dels cabals públics, amb lluminàries que són fonts de contaminació, deixalles inútils i ingovernables en les plantes de reciclatge... Tants diners públics, evidentment, s’haurien d’esmerçar a ajudar la gent més desatesa, especialment de les criatures. No devem oblidar els informes de Càritas sobre la gent hi ha sumida en la pobresa o vorejant-la: som el segon país d’Europa en pobresa infantil,  quina vergonya! A Belem pastores, a Belem chiquitos, que ha nacido el rey de los angelitos.

No tinc res a dir sobre l’alcohol i les altres drogues, llevat del seu abús, que trobe que és molt perillós. També trobe absolutament inacceptable la introducció d’aquestes drogues entre els jovenets i jovenetes, que s’han d’educar i controlar i no corrompre. Per acabar vull facilitar un proverbi xinès, amb el qual felicite les festes als qui les celebren: Viu avui. És més tard del que penses. I recordar la màxima llatina: post festum, festum, després de la festa venen els problemes. Fins l’any que ve, qui hi arribe.

Finalment vull recomanar un proverbi xinès, a tall de felicitació nadalenca i d’any nou: Viviu avui. És més tard del que penseu.

PLUGES, (IM)MORALITATS I MELANCOLIA

PLUGES, (IM)MORALITATS  I MELANCOLIA

Plou a bots i barrals i la gent està alarmada. Generalment, en un país on plou poc, com el nostre, rebem la pluja amb una certa desconfiança, malgrat que sabem que la necessitem, però ens preocupa pensar si se’n passarà de la ratlla. És el que canta Raimon: Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Per una sèrie de circumstàncies adverses, quan plou com aquests dies, Silla encara té més motius per a alarmar-se, per si es produeixen inundacions com les que hem patit darrerament. No vaig a tornar a repetir els motius perquè es produïsquen aquestes inundacions, ni qui són els culpables, perquè s’han explicat moltes vegades, encara que no tothom s’ha assabentat suficientment, com puc comprovar de tant en tant. De tota manera, estan en marxa les obres previstes per a esmenar els errors del passat, encara que no s’ha arribat ni a la meitat del projecte, que hem de suposar que no tornaran a ser interrompudes com passà amb el govern socialista de Baixauli i el popular de Simeón. Ara el govern actual ha trobat les subvencions.

Com és habitual, els dies de pluja el veïnat freqüenta encara més del que és habitual els bars. Les converses giren al voltant de les pluges i de les obres públiques que s’estan executant al respecte, i ara també de la remodelació de la Plaça del Poble. Si la gent sap poc del gran projecte de pluvials, és curiós constatar que tampoc en sap de la plaça. Sense cap dubte, la ignorància no és gens positiva i és una llàstima que no hi haja una política informativa activa i eficient, al respecte: de què va cada obra, qui l’ha dissenyada, qui l’ha aprovada, qui l’ha subhastada, qui la paga... Potser que si algú ho escrivira i es publicara en paper, i es penjara a la web municipal, la gent en sabríem més.

En una d’aquestes converses algú ha començat a parlar de moralitat i d’immoralitat, referint-se a com van tapant-se o demorant alguns casos judicials, o arxivant-se (el cas de l’exministre de l’Interior, crida al cel). També continuem sense saber la veritat de les actuacions de Montoro en les amnisties als grans evasors... Es que sols sabem el que volen que se sàpiga, segurament perquè és veritat que no hi ha prou pa per a tant de xoriço i van tapant tot el que poden, diu Paco.

Mentre anem parlant, algú cerca al mòbil opinions de grans pensadors, sobre la moral. Mireu el que diu Demòstenes: tot està perdut quan els dolents serveixen d’exemple i els bons de mofa. En efecte, és el que està passant actualment en aquest país i per això la gent vota a qui vota. El del mòbil continua cercant i troba dos pensaments de Gandhi : L’honestedat és incompatible amb amassar una fortuna. Exactament, estem esperant resultats dels casos de corrupció que tenen entre mans els jutges i la policia, i amb expectació esperem quan sortiran els sillers i silleres implicats en alguns d’aquests casos, si els hi ha.

Un altre pensament de Gandhi, que ve pintat per a aquests dies: Tot el que mengem sense cap necessitat, se li roba a l’estómac dels pobres. Lola, que està preparant un projecte per a una ONG, pregunta si ningú podria calcular la quantitat d’àpats nadalencs que farem, amb amics, companys o en família, innecessaris o excessius. I les cistelles. Tothom calla.

Com la pluja no cessa, sinó que augmenta per moments i la foscor s’ha emparat dels carrers, esperem que amaïne un poc per a marxar, uns al treball i altres a casa. La mateixa Lola continua, ara traient un nou tema sobre la violència de gènere, del qual tot el grup estem conscienciats. Lola, que és molt valenta i parla sense miraments, va més enllà, i concretament vol saber que opinem sobre la demanda del Parlament balear perquè no pagar les pensions, en els casos de divorcis, siga considerat violència de gènere. Silenci en el grup. Ha deixat de ploure i tothom agafa els paraigües i marxa corrents. Quan acabaran aquestes pluges perilloses, tothom s’oblidarà, perquè només ens recordem de santa Bàrbara quan trona; el que és menester, però, és que no se n’obliden els polítics.

Lola i jo ens quedem una mica més. Aprofite per a donar-li uns versos de Catul, dels quals ja li havia parlat, perquè els incloga a la seua col·lecció de cites literàries. Es tracta d’un llarg poema de 405 versos, Peliaco quondam. A Ariadna, filla del rei Minos de Creta, l’han casada amb l’heroi Teseu, que havia matat el Minotaure del Laberint. L’endemà de la boda, l’abandona a la costa de Naxos sense donar-li cap explicació.

Aleshores, Ariadna exclama: que una dona no crega mai en juraments de l’amant, que no espere paraules fidels. Quan un home vol obtenir allò que desitja no tindrà por de jurar ni de fer falses promeses, perquè un cop han satisfet el desig del seu àvid coratge, no acompliran el que han dit...

Li done a Lola el text en llatí, amb la traducció al català, al castellà i a l’italià. Parlem de sa mare, que havia estat alumna meua a l’institut de Silla, precisament de llatí. T’assembles molt, li dic. Encara guarda els seus apunts i llibretes, que era una molt bona estudiant. Em diu que li feia molta gràcia sentir-li algunes paraules en llatí, que no sap recordar i mira per on, de vegades les enyora. M’he posat melancòlic. Estem parlant dels anys 1970 a 1972, quan tinguí alumnes com Albert Forner, Imma Calvo, Vicent Zaragozà, Pau Lluesa, M. José Benaches, Paco López, Joan Perales, Voro Ferrer... Bones festes a tots!

COCAÏNÒPATES DE LA RES PÚBLICA

COCAÏNÒPATES DE LA RES PÚBLICA

M’invente un mot nou, conaïnòpates, compost de cocaïna i phatos (malaltia en grec). Ens referirem, doncs, als qui pateixen la malaltia de l’addicció a la cocaïna, però referint-nos als polítics en el sentit romà de la res publica, que era el sector públic, l’administració de l’Estat, d’on prové, etimològicament, la república. No em referisc, evidentment, als qui som partidaris de la República com a forma de govern, en lloc de la monarquia.

No tinc res en contra dels qui en fan ús d’aquesta droga, perquè pense que s’haurien de despenalitzar i dispensar a les farmàcies i sota el control dels metges. Si altres drogues, com el tabac i l’alcohol, es venen lliurement als estancs i als bars, amb l’aplaudiment de l’administració, que les grava amb impostos, és una hipocresia la prohibició d’unes altres, senzillament perquè no paguen impostos.

Ara mateix, Montoro ha anunciat que apugen els impostos del tabac i de l’alcohol, per a eixugar el dèficit de l’Estat. Fan com l’església amb la prohibició de menjar carn (l’abstinència) que si pagaves t’eximien i sinó, no.

En el cas a què em vull referir dels cocaïnòpates de la república, és perquè si són funcionaris públics, o polítics a càrrec dels pressupostos, en realitat qui els paga l’addicció som el poble, i alto!, això ja són figues d’un altre paner. Amb els seus diners, els polítics poden fer el que vulguen, però amb els nostres, no. Jo sempre he pensat que els polvos i les drogues se les han de pagar ells, de la seua butxaca.

Ja vaig recomanar la vigilància de les amiguetes dels polítics, i també dels amiguets, i no per ficar el nas en llurs intimitats i addiccions, que a ningú ens importa. Ho deia per a controlar qui paga les despeses corresponents. Com no veig que ningú se n’ocupe, ho dic jo: per què no s’indaga el destí de les compres que fan els polítics, de les comissions en espècie (pisos, cotxes...), de les targetes black...? En pocs casos, i sols de xamba, es coneix alguna cosa, com els regals de la trama Gürtel a la senyora de Camps (“te has pasado cuatro pueblos”, li deia a Correa).

En el cas de la cocaïna, no em vull posar en un tema que desconec i qui en vulga saber que estudie els nombrosíssims llibres que s’han escrit i s’escriuran. Jo em referisc al tema concret de qui paga l’addicció dels nostres homes de la república i les conseqüències que se’n deriven pel seu ús: corrupcions i malversacions. Sobre aquest tema hi ha els llibres de Roberto Saviano, concretament Zero, zero, zero.

Aquest periodista italià, amenaçat de mort per la màfia, a qui entrevistà Jordi Évole en la Sexta, explica i dóna detalls sobre la implicació de les administracions i de la banca, i no se n’escapa ningú. Com no té pèls en la llengua, ni reuma en els dits, sinó que és clar i mordaç, no deixa cap canya dreta i zas, zas. Però tampoc no m’hi vull posar. Llegiu el llibre que us acabe de dir.

El que ens ha de preocupar és el resultat de la influència de l’ús i abús de la cocaïna o farlopa, en les decisions dels nostres homes i dones de la res publica, perquè les seues ravates i “genialitats” depenen dels pressupostos, o siga dels diners de tots. Jo estic convençut que, sota el seu efecte, s’han pres moltes decisions innecessàries i costosíssimes: mils d’edificis absurdes i fins i tot inservibles; grans esdeveniments fàtuus o bufes de pato (eventos els deien); l’AVE per tot arreu; aeroports i universitats a parir, més que a la mateixa Alemanya, etc. Això tirant per alt, però també en l’entorn més immediat del poble de cadascú, hi ha casos similars...

Crec que el tema és molt greu, gravíssim, i que alguna cosa s’haurà d’arbitrar perquè l’abús d’aquesta ni de cap droga, puga interferir en la política. Segurament serà molt difícil, però els esportistes si que estan sotmesos al control, per a saber si estan dopats o no. Per què no fer-ho també amb els qui estan decidint per nosaltres, els qui ens estan governant? La raó és evident i no es tracta de recercar en la seua intimitat només que perquè sí. Estan administrant els nostres diners, així que tenim dret a saber en quines condicions ho fan i el que ens costen les seues febrades o “col·locons”.

Se m’ocorre una idea, no sols pensant en la nostra gent, sinó a nivell mundial. Per què no fer pixar, per sorpresa, i analitzar l’orina d’alguns governants a nivell mundial, ministres, diputats, alcaldes, consellers, banquers, periodistes, militars d’alta gama, cardenals i bisbes, etc.? Es podria fer exigible en tots els casos dels grans projectes i idees que, de la mateixa manera que són analitzats des del punt de vista econòmic i medi ambiental, s’haurien d’acompanyar de l’analítica del pixum del polític, de l’enginyer o arquitecte involucrats, i fins i tot de l’interventor/a de la institució implicada.

En aquesta mena de sospita generalitzada, crec que també seria convenient incloure els professors, els sanitaris i els capitans d’avions i vaixells... Sols quedaríem exempts els artistes, filòsofs i escriptors, per innocus. Evidentment, també quedarien exempts el comú dels ciutadans i ciutadanes, que no ens papem ni una rosca i no fem altra cosa que treballar, pagar i callar. Per intranscendents, som els únics que podríem pixar a gust i sense temor; així que seríem els únics amb dret de dedicar els nostres diners a l’addicció que volguérem.

Alguna altra cosa també es podria fer, però crec que la societat no està suficientment madura i per això mateix no hi podem comptar per ara. La gran coartada de totes les patums, que hem anomenat i que haurien de sotmetre’s a les analítiques, és precisament que la gent va i els vota, va i els aplaudeix, va i s’oblida de les seues males gestions i, fins i tot, si ninguna patum va i es mor, encara volen fer-los un monument... En conclusió, doncs, crec que estem més perduts que Carracuca.

EL PERILL DEL FACEBOOK

EL PERILL DEL FACEBOOK

Com si es tractara d’una passa vírica, moltíssima gent viu enganxada al facebook, que és una xarxa social i privada (Facebook, Inc.), que ves a saber qui controla, en quines mans pot arribar a caure i fins on pot arribar el recapte d’informació sobre el món i les seues criatures, nosaltres. Mitjançant aquesta xarxa, “ells” saben el que fem cadascú de nosaltres, el que pensem, els nostres projectes... La xarxa permet d’afegir gent “com a amics”, i enviar-los missatges i compartir enllaços, fotografies i vídeos, entre altres coses; també saben el que fan les nostres amistats, el que pensen i els seus projectes.... Fins i tot els qui ens neguem a connectar-nos a les xarxes estem igualment “controlats” a través dels usuaris amb qui mantenim alguna relació i també saben, doncs, el que pensem, volem, cerquem... L’hòstia, tu!

Com tots els avenços informàtics, el facebook és un més dels perills que corre el món, si ens hi confiem cegament. Com és molt útil per als usuaris i fàcil d’accedir-hi, l’èxit de la xarxa és espectacular i cada dia s’hi afegeix més gent sense parar i ja són milions i milers de milions els usuaris. Recomane l’article de Xavier Cunyat La cara fosca de la web: la internet profunda, publicat el passat dia 22 de novembre al Cresol. Jo em quedí aterrat, llegint-lo.

De la difusió de la xarxa s’encarreguen els professionals facebukaires o facebukadors que, com els missioners que batejaven negrets, es dediquen a facebukar i captar nous conversos. D’aquesta manera, estan facebukant la gent més ingènua i també la que es creu més espavilada, que també hi cauen al parany de la comoditat de la xarxa i de la indolència mental. Subratllem que ja hi ha casos morbosos de facebukaddictes, l’addicció dels quals encara no s’ha estudiat ni pels psicòlegs ni pels sociòlegs, però que són visibles pels carrers, al metro, a l’autobús... enganxats al mòbil i cercant la xarxa.

El seu ús facilita els contactes entre la gent, de manera més ràpida i immediata que les cartes i telegrames tradicionals, i per això aquests nous instruments els estan fent desaparèixer de la vida quotidiana. Qui rep ara una carta, qui rep un telegrama? Fins i tot el fax, qui en fa ús? Tot va per la via ràpida del facebook. La pregunta que ens hem de fer, però, és qui guarda tota la informació que circula per les xarxes. Abans, cadascú guardava allò que li interessava, que finalment anava a parar a un arxiu. Així podem llegir la correspondència de Joan Fuster, per posar un exemple. Ara, però, qui ho guarda tot? Ho fan a Menlo Park, Califòrnia, que és on rau la seu del facebook? Qui podrà accedir-hi?

Passa el mateix amb les comunicacions dels responsables polítics, que estan substituint els tradicionals articles i comunicacions que es publicaven a la premsa, amb quatre ratlles ràpides i còmodes, que difonen per l’etèria xarxa del facebook. Amb això es donen per satisfets i encara més perquè, amb l’excusa de la urgència, en les xarxes no compten ni l’ortografia, ni la sintaxi, i així s’eviten haver de revisar els textos. Què passarà, doncs, amb la premsa? S’acabaran els diaris i les revistes?

Jo no estic oposant-me a aquests nous instruments de relació social, i allà cadascú amb la seua responsabilitat i decisió. Ens involucren i posen en perill a tots, però sembla que això ja és inevitable: és la marxa de la història. Ara bé, crec que no és acceptable que els polítics i responsables de l’administració dipositen la informació que deuen a la ciutadania que els ha votat, als pobres “comunicats” del facebook. Crec que són uns irresponsables.

Per altra banda, les persones que no disposen d’internet, ni de facebook, o les que, com jo, ens neguem a esser facebukats, hem de quedar al marge de la informació, o en la inòpia? Em diuen que hi ha molts ajuntaments i organismes que fan ús i abús de les xarxes i on la gent facebukista té més informació que els veïns de la resistència o anti, que som la majoria. Tant poc que costa mantenir tota la població informada, amb paper escrit i imprès, que quede per a la història, els nostres polítics prefereixen un tirurit curt, amb foto inclosa i zam, ja està, o un tararí, que és pitjor (un tirurit és un refilet d’un rossinyol i un tararí, un toc de corneta).

He comentat aquestes reflexions amb algunes persones, que m’he trobat al carrer i coincidim. L’atzar ha fet que haja xerrat amb Pep Zaragozà (realment és l’inspirador d’aquest escrit), amb Teresa Badenes, amb Pep Magraner, amb Vicent Primo, fins i tot amb Xavier Cunyat, malgrat la seua dèria internauta, i tots hem considerat que els polítics haurien d’escriure més i per a tots, que no poc i sols per als facebukats i facebukades.

Tots ens hem de morir (RIP)

Article publicat a SAÓ el dia 1 de desembre de 2016

Aquesta és una veritat irrefutable, que ens hem de morir, al marge que a continuació hi haja un cel, la transmigració o res, a tots ens arribarà l’hora, com ha dit Fidel Castro. Normalment als morts se’ls respecta, la gent oblida els seus pecats i elogia les seues virtuts: tan bona xica com era i tan jove; tan treballador i bona persona; mira que bé que està, quins colors de cara… És la darrera cosa que se li pot fer al difunt que, per altra banda, serà oblidat al poc temps i s’haurà acabat la pel·lícula; a Tots Sants un ram de flors i apa.

Vull reflexionar un poc sobre el tema, referint-me a alguns aspectes del cas de Rita Barberà. Evidentment, l’esdeveniment de la seua mort, tan sobtat i inesperat, agafà tothom per sorpresa. Tindre paraules en eixe mateix moment és difícil, sobre tot per als familiars i amics i en aquest cas per als polítics, per tant és inevitable que s’hagen de cercar les paraules apropiades, de cor o sols per quedar bé. De tota manera, tothom espera que siguen paraules respectuoses.

Vull recordar el cas de Gonzàlez Lizondo, que també morí sobtadament, i del qual ara mateix poca gent se’n recorda, malgrat que la possibilitat de dedicar-li un carrer a Barberà ha fet remoure l’enveja d’alguns nostàlgics. El dia de la seua mort jo participava en una tertúlia radiofònica en Ràdio 9 i haguérem de dir algunes paraules. Jo m’escapolí dient que Lizondo havia estat un valencianista amb més cor que cap i així quedí molt bé amb els blavers, que m’ho agraïren, perquè no entengueren la segona intenció i amb els nacionalistes, que em felicitaren per l’habilitat a no comprometre’m en cap sentit.

En la tràgica i sobtada mort de Rita Barberà, tot el món s’ha pronunciat lamentant-se, fent minuts de silenci o amb altres mostres de condol. Pel que he llegit a la premsa, tot ha estat correcte i normal, llevat de la reacció del PP, que ha estat hipòcrita i falsa, sobre tot la d’alguns personatges. Fins i tot, els diputats d’Units Podem, que no assistiren al minut de silenci del Congrés, han enviat els seus condols a la família i al PP. 

Només per citar dos personatges negatius, em referisc al ministre de Justícia, Català, i al portaveu del PP en el Congrés, Hernando. Segurament han estat encarregats pel partit, per a intentar derivar la responsabilitat d’aquesta lamentable mort als partits de l’oposició i als mitjans de comunicació. Han fet, com s’esperava, tot un exercici de cinisme increïble, mesquí i barroer, i s’han guanyat la repulsa de tots els qui no som del PP. Molt grollerament han intentat exculpar el PP i no ho han aconseguit, ja que si ningú ha tingut res a veure amb el luctuós fet, han estat ells, els populars. Ho ha dit el mateix Aznar, entre altres, i la família de la difunta i sembla que la mateixa pobra Rita Barberà ja s’ensumava que alguna cosa podria passar i en la seua cara duia escrit el gran disgust amb què li pagaven tots els seus esforços els alevins i els responsables del seu partit.

Recordem ràpidament que la senyora Barberà estava incursa, junt als regidors populars de l’Ajuntament de València, en un procés per blanqueig de capitals a favor del PP. Ho havia investigat la Guàrdia Civil i un jutge instructor havia trobat indicis possiblement delictius i, en conseqüència, el cas havia passat al Suprem, que li estava prenent declaració a Rita Barberà. 

El PP, tal com havia exigit en casos similars d’altres partits, s’havia vist obligat a forçar l’eixida del partit i a la renúncia de l’escó de la senadora i dels edils de l’Ajuntament de València, tots ells encausats per possible corrupció. Tots han abandonat el partit, però no els escons i per tant “ja no són” militants del PP, com anaven dient Cospedal, Casado, Bonig, Rajoy… Paraules imbècils, perquè les malifetes dels seus “ex-militants” les cometeren quan eren militants i favor del partit i a la major glòria de Rajoy. En aquestes condicions, doncs, Rita Barberà, feta fora del partit de tota sa vida, ha mort, sola i abandonada pel PP, en l’habitació d’un hotel. 

Tothom ha dit la seua i jo vull destacar l’actitud noble i correcta de Compromís, representat pel congressista Joan Baldoví i per l’alcalde de València, Joan Ribó, com han reconegut tots els mitjans de comunicació. Com tothom sap, hem estat el partit més exigent a combatre la corrupció, però, com diuen els espanyols, lo cortés no quita lo valiente, i per això han actuat amb cortesia i respecte. 

Cal recordar que Rita Barberà era l’autoritat màxima dels populars al País Valencià, i que apareixia vinculada, d’una manera o d’altra, en tots els casos investigats per la Guardia Civil i ara en mans dels jutges. També era una gran autoritat en el PP, a nivell de tot l’Estat (com l’alcaldessa d’Espanya, l’havia proclamada Rajoy, qui li devia fins i tot el càrrec). Com encara s’han de jutjar els casos de les corrupcions dels populars valencians, i encara que la pobra Rita Barberà ja no podrà saber els resultats, és d’esperar que tot s’aclarisca i quan més aviat millor.

Vull dir que és imprudent i innecessari precipitar-se, per molt bona voluntat que hom vulga implorar, a fer apologies de la il·lustre difunta. Crec que la postura de Ribó de no precipitar-se a posar el nom de Barberà a un carrer, és correcte. En general, és aconsellable no tindre massa pressa, especialment en els casos dels polítics, ni en un sentit ni en un altre, ja que tots tenen, no sols partidaris i detractors, sinó coses bones i no tant bones en l’haver… Als mateixos sants, el Vaticà el fa esperar un temps, depurant responsabilitats, abans d’apujar-los als altars.

Personalment estic en contra dels reconeixements i agraïments als polítics, vius o difunts, perquè si han estat bons, millors o pitjors en l’exercici del càrrec, no ho han fet debades, sinó cobrant uns bons sous, així que ja estan ben pagats. Pense que quan acaben la feina, si viuen, se n’han d’anar a casa o canviar de treball; si es moren, se’ls ha de sebollir, amb un discurset i gràcies. Als morts se’ls ha de deixar tranquils. Una altra cosa és que la família de Rita Barberà estiga ressentida contra el PP pel tracte que ha rebut del partit i jo els done tota la raó. La història, que no perdona, ja s’encarregarà de jutjar-nos; mentrestant, que Rita Barberà descanse en pau o requiescat in pace.

LES CIÈNCIES POLÍTIQUES I EL NACIONALISME

LES CIÈNCIES POLÍTIQUES I EL NACIONALISME

No vull molestar els qui creuen que existeixen unes ciències polítiques, però és inexplicable que els partidaris del si, no s’hagen posat d’acord amb la terminologia més elemental: país, nació i estat. La no precisió o imprecisió crea moltes confusions. Ho haurien de solucionar fixant la terminologia dels conceptes que manegen, com fan totes les ciències: cada concepte ha de tenir un terme, que ha d’ésser unívoc i universal. Per exemple, una disenteria és exactament la mateixa malaltia al Japó que a Catarroja; o un sulfat; o un meteor; o el teorema de Pitàgores...

Com els tres termes, país, nació i estat, volen dir coses iguals o distintes, segons els criteris particulars o els interessos “polítics” de cadascú, ara mateix, arran de la decisió dels socialistes bascos de començar a discutir si el País Basc és una nació o no, amb dret a decidir o sense, han saltat les primeres alertes. Hi ha els qui reclamen que sols hi ha una nació, que és l’espanyola, i s’espanten davant de’una altra consideració, emparant-se en la Constitució; criden a l’alerta i fins a les armes. Enfront els qui pensen que hi ha més d’una nació, l’espanyola que és la grossa (Espanya és una nació de nacions, diuen) i les altres, que són la catalana i la basca, que són subsidiàries i subordinades. Si d’alguna altra “nacionalitat o regió” no diuen res és perquè els nadius no piulen massa i qui no plora no mama.

La discussió que els socialistes bascos han de tenir amb els nacionalistes, amb els quals han format govern, sobre el tema evidenciarà la confusió de termes de què parlem. Els nacionalistes tenen molt clar que Euskadi és una nació, amb la incorporació de Navarra i d’Iparralde, a França (els francesos en diuen Pays Basque). Com s’entendran, doncs? Jo crec que no s’entendran, però que això no importarà molt a l’hora de governar, perquè els bascos són molt pragmàtics.

A Catalunya també tenen la discussió sobre el mateix assumpte, encara que allí han arribat una mica més lluny i el veïnat sembla que està dividit entre els qui entenen i volen, doncs, que Catalunya, s’independitze com a nació i cree el seu propi Estat, i els qui no. Entre els primers, la possibilitat dels Països Catalans l’han aparcada. Entre els qui no estan per aquesta solució, a banda dels irreductible espanyolistes, hi ha també els partidaris de la doble nacionalitat, concretament els socialistes catalans i, en part, els podemistes.

Nosaltres no som els únics marejats amb la terminologia, perquè a tot arreu del món existeixen aquestes confusions terminològiques. Els Estat Units d’Amèrica són una sola nació? Ells diuen que sí, però també reconeixen que a dins del seu imperi hi ha altres nacions, concretament les reserves índies. Aquestes són reconegudes com a nacions sobiranes, amb autoritat legal a existir i immunes a les lleis dels estats on resideixen. En citaré unes quantes d’aquestes nacions, de molt de renom cinematogràfic: apatxes, cherokee, sioux, omaha, wichita...

Al Canadà, els indis tenen l'estatut de Primeres Nacions i també viuen en reserves amb governs autònoms, amb drets a l'ús de l'idioma nadiu, a preservar llur cultura, a l'autogovern,  a determinar qui és inclòs en la comunitat índia, de ciutadania i de vot, a les formes tradicionals de justícia indígena, de cacera i d’usar trampes per a animals... No tots els canadencs pensen igual i fou trista i famosa la proposta d’un senador “d’enviar els indis a Terranova i d’afusellar-los”. A Mèxic, als indis se’ls reconeix el dret a la lliure determinació i autonomia. El mateix passa a altres estats dels i del centre d’Amèrica.

En conclusió podem pensar que els indis ho tenen millor que nosaltres, o el que és el mateix, que nosaltres estem pitjor tractats que els indis. Quins collons que té la cosa. No som els únics al món que, estant a sa casa, hagen de passar per la humiliació de la submissió a un estat, que per això podem dir imperialista, o com es deia potència colonial. Aquest és el gran problema, que mentre no es resol provoca friccions i protestes, incloses les violentes.

Si fem una repassada pel món veurem que hi ha dues solucions: el reconeixent, per part de la potència colonial de la plena sobirania de les nacions sotmeses i de llurs llengües. O, contràriament, la seua negació i finalment l’extinció. És vergonyosa la manera de comportar-se de França i d’Espanya. Els francesos no és que no reconeguen altra cosa que la Republique que, en majúscula, és la Patrie i la Nation, tampoc han reconegut els drets lingüístics de llurs ciutadans no franco-parlants (bretons, occitans, corsos, bascos i catalans). A Espanya, ja ho hem dit, encara discutim qui és nació i qui no ho és, i si hi ha una sola nació de nacionalistes espanyols i bons (de l’España una, grande y libre) i unes altres nacions dolentes, perquè volen la independència o, més tímidament, la convivència. 

La festa està servida i no ve d’ara. En realitat aquest és un tema pendent que la història no ha sabut resoldre, perquè la reivindicació ve des de molt lluny. Els valencians, per exemple, des del primer moment hem estat molt zelosos  dels nostres furs, defensant-los davant dels nostres propis monarques i reclamant la seua devolució quan  els Borbons ens els suprimiren por el derecho de conquista. I sobre tot, preservant la nostra llengua davant de l’interès d’Espanya de menystenir-la i suprimir-la.

Si, en lloc del DNI que tenim ara mateix, fórem indis ho tindríem més fàcil, com hem dit. No sé si no ens estaria més a compte, doncs, reclamar, com els indis del Canadà, el reconeixement de reserva d’indis valencians, com a Primera Nació. Sóc pessimista, però, que puguérem treure mai res en clar i de fet, el valencià que té el reconeixement de llengua pròpia dels valencians, front al castellà, que és llengua oficial perquè és la llengua d’Espanya, té reconeguts tots els drets? Té el futur assegurat? Que vinguen els apatxes!

O democràcia o feixisme, així estan les coses

A les dretes els ponen ous totes les gallines. A Espanya i sense haver guanyat les eleccions, Rajoy ha comptat amb la complicitat de C’s i amb la covarda baixada de pantalons dels socialistes i podrà seguir governant. Quins ous! Als USA ha guanyat l’energumen Trump; a Anglaterra, els del brexit; a Hongria governa un neofeixista; a França Le Pen ho té més fàcil que mai; als Països Baixos, a tots els països escandinaus, etc. la dreta estan molt ben posicionats i coordinats, forçant al màxim la situació. O siga que, com en els anys 30 del segle passat, el feixisme va a l’alça i escampant-se com una taca d’oli.

El cas més recent i més impactant ha estat el triomf del superperillós i milhòmens Trump, a qui han votat la meitat dels nord-americans. Així que, el mal ja està fet i com ha dit Pepe Mujica: socorro! Ha guanyat el terrorífic, histriònic, especulador, i analfabet de Trump sobre el qual s’’està cometent l’error d’imaginar-se’l com una ave raris, com si abans que a ell els americans no haguessen votat Nixon, Ford, Reagan i els Bush, pare i fill! Qui és o qui era més fatxa dels sis? Precisament tot el que ha anunciat Trump que farà, ja ho iniciaren els seus antecessors. Per tant, ja saben els americans el que els espera: misogínia; homofòbia; xenofòbia, especialment contra els sud-americans i els musulmans, que són els més pobres; incitacions a la violència; misèria social i misèria moral. Les males idees de Trump tindran repercussions a ca nostra i a Europa, perquè tot el que fan als USA ens afecta.

La dreta  i el feixisme és la mateixa cosa sempre, a tot arreu i al llarg de la història i els votants dretans i/o feixistes sempre són gregaris i disciplinats, com hem vist als Amèrica, i tenen tendència a respondre als tocs de corneta; són obcecats i sempre van units i s’autodefensen millor. Tots els líders d’aquests partits i la majoria dels seus votants, doncs, pensen el mateix: que el canvi climàtic és una farsa (recordem el que pensa Rajoy i el seu famós cosí); que s’han de posar tanques i expulsar els immigrants, com ja han fet a Israel, Hongria, Eslovènia, Bulgària… Ceuta i Melilla, fins i tot a Grècia proposen minar la frontera… No estic pintant l’apocalipsi, però gairebé.

Com l’esquerra som més aviat fluixos i anem més desunits, confiem en la bondat i en conceptes utòpics i nobles: en la justícia, fins i tot en la justícia universal, que la història ens jutjarà a tots, en la memòria històrica, en els drets humans, en la llibertat de consciència, en la unió dels proletaris de tot el món… Tots aquests conceptes intel·lectuals que defensem, no els protegim amb cap estratègia eficaç i per això els èxits de l’esquerra són efímers, perquè la dreta els anorrea només pot, i tenim l’exemple de la República espanyola, la guerra civil i el franquisme. En aquesta banda també som més indisciplinats, i ens organitzem més aviat en clans, al voltant d’algun geni i d’alguna genialitat, que al remat són com bufes de pato front a la barbàrie.

La història l’ha feta marxar la dialèctica de la dreta contra l’esquerra i a l’inrevés. Que es deixen de tonteries els podemites amb això de la transversalitat. La història d’aquesta dialèctica és com un seguit de combats de boxa, a veure qui guanya més assalts. La dreta n’ha guanyat més, i ha tingut l’esquerra contra les cordes i l’ha noquejada amb més freqüència. Fins i tot l’esquerra ha llançat la tovallola més vegades que la dreta, com ha fet el Psoe amb la investidura de Rajoy.

Així les coses cal preguntar-nos si ens queda marge de maniobra. La resposta és que si, si som capaços de fer les coses millor que fins ara. Jo no em resigne a pensar que res estiga perdut, encara que reconec que ho tenim fotut, per les raons que hem comentat abans. Jo faria tres propostes: llegir mitja dotzena de llibres, com a mínim (Manuel Castells, André Gorz… i tornar a Marx, a Mao…); abandonar els protagonismes i que cadascú vaja a la seua (ens sobren líders i ens falta tropa i disciplina); assajar exercicis de resistència i de guerrilles, pel que puga passar.

Vist des de la perspectiva de l’edat, l’avantatge que tenim els vells és de dos tipus, retrospectiva i prospectiva. Recordem les coses importants que hem viscut, a canvi d’oblidar les més insignificants, i podem traure conseqüències més objectives, mentre mantenim el perol en condicions i, si és així, encara podem donar algun consell. És evident que també podem cagar-nos damunt amb més facilitat que la gent jove, però això és comprensible, perquè ens manquen les forces i la virtut o força sexual ⁽¹⁾. Per experiència, doncs, els vells podem ensumar millor els perills, com els del combat actual entre la democràcia i el feixisme i sabem les conseqüències de perdre la batalla.

Així que, alea jacta est, que digué Cèsar, la sort està llançada. L’esquerra, o obrim l’ull, ens deixem de romanços i abandonem les batalletes internes, o ens mamem el dit i que ens donen pel cul. No ens haurà servit de res, d’ací parle, la lamentable disputa entre socialistes, podemites i nacionalistes, a veure qui és més guapo/a i més d’esquerres, mentre que el PP, com la legión, ha conquistat la cota! I als demòcrates americans, tampoc els haurà servit de res trencar-se les banyes per la pobra i desafortunada senyora Clinton, mentre els republicans els han arrossegat.

Si finalment no espavilem, doncs, no rectifiquem i no posem, no diré intel·ligència sinó sentit comú, sempre podrem resignar-nos dient sit transit gloria mundi. I així, a esperar fins el dia del Judici Final, perquè a fi de comptes, hi ha més dies que llonganisses i tot arribarà.

^{(1). Tindre virtut és tindre força sexual, p.e. un cavall ben empalmat és que té molta virtut, com diu la gent vella del meu poble. No ho he trobat en cap diccionari.}

DE QUÈ VIU TANTA GENT? QUÈ EN PENSEN FER?

DE QUÈ VIU TANTA GENT? QUÈ EN PENSEN FER?

La gent que treballa no compta en aquest article, perquè em vull referir als qui no penquen, i la pregunta és de què viu aquesta gent? Entre els qui no treballen hi ha els corruptes que viuen de les comissions, del 3%, de les subvencions camuflades, dels sobrecostos ficticis de les obres públiques, de les concessions i del nepotisme. En aquest grup els més perillosos són els polítics, els grans empresaris, els banquers, etc. Tota aquesta gent no cotitza pel que pispa i aleshores són una enorme sagnia per a la societat. Si no tenen la mala pata que els enxampen, com digué Feijoo referint-se a Camps, gaudeixen de prestigi i consideració.

També hi ha la gent que viu de la renda dels béns que ha heretat o ha aconseguit legalment o il·legalment, amb accions deshonestes, apropiacions, donacions... Són la gent rica de cuna, que cotitzen o no. Un subgrup, totalment legal, és la gent que ha tingut sort en la rifa i que, lògicament, són uns pocs, als quals hem de felicitar per la xamba, tot i recomanar-los que no es fien dels banquers, ni dels inspectors d’hisenda, perquè és segur que voldran estafar-los.

També queden al marge de la nostra consideració d’avui la gent que treballa al camp; a la indústria i en la construcció; es dedica a activitats intel·lectuals, artístiques, literàries, teatrals i cinematogràfiques, inclòs el periodisme; a la investigació; a la enginyeria; o presta serveis a la societat en l’ensenyament, en la medicina, en les atencions administratives i socials, inclosa la policia; i vull subratllar dos grups: els assessors de les gestories i els adobadors informàtics. Tots cotitzen a la seguretat social i viuen del que penquen. Podríem incloure els religiosos, mentre els mantinguen la clientela i cotitzen a la seguretat social pels seus sous i per les seues activitats econòmiques, sense excepcions catòliques. Dos articles de Jesús Escorihuela sobre els béns de l’església, publicats al Levante i a Saó i reproduïts pel Cresol, m’han fet pensar i no tinc clar en quin grup hem de situar els capellans.

També deixem a banda els pensionistes, que cobren dels diners que els retingueren quan treballaven. Tampoc els que cobren ajuts per l’atur o alguna ‘pensió no contributiva’, que sempre són magres i insuficients. Podríem incloure-hi les dones que no treballen fora de casa, sinó que ho fan a casa, criant els fills i els vells; aquesta és una de les situacions més injustes i cruels, perquè treballen sense cobrar, no cotitzen a la seguretat social i no tenen cap pensió de jubilació, sinó la de vídues; la seua activitat és la més pròxima a l’esclavitud.

Per descomptat, els milions de joves que no troben feina, malgrat l’esforç que hagen fet preparant-se en els estudis i que han de marxar a l’estranger o cobrar sous de misèria acceptant ocupacions miserables i ridícules, encara que la ministra de treball es vanta i agraeix a la Virgen del Rocio. Lamentablement hem d’incloure-hi els ni-nis, la joventut que ni treballa, ni estudia i que malviuen amb els pares, sense cap perspectiva raonable. Aquesta part de la societat, la de la joventut que no troba ocupació és un gran drama, d’enormes conseqüències negatives, immediatament i a la llarga.

Fins i tot també deixe de banda la gent que viu, o sobreviu, de fer treballs menors, els que diem en negre, que solen ser complements a uns jornals exigus o a unes pensions d’atur o de jubilació insuficients. No hi veig cap problema, ni cap situació injusta, en contra del criteri del ministre Montoro, que no sap el que vol dir criar una família amb 430 euros al mes, pose per cas, pensant en un amic amb el qual parle molt sovint. Cobrar o pagar en negre, o en B, és una altra cosa, com hem sabut que fan molts polítics i les colles d’amiguitos i alguns partits, concretament la majoria del PP. Amb aquests no ha d’haver cap justificació ni excusa, encara que la gent els continue votant.

Aleshores, de qui parlem? Doncs jo em vull referir a la gent que viu de romanços insubstancials, del bla-bla, bla de les tertúlies televisives, del dolce far niente. Molta d’aquesta gent potser que cotitzen bé a la seguretat social i a hisenda, però fan res productiu? Ja sé que entretenen el personal, especialment les ties maries i tios, jo inclòs de vegades. Molta d’aquesta genteta són repulsius i abusius, indignants fins i tot, ocupant espai i temps per a no dir res, sinó per a confondre l’opinió pública i distorsionar els fets i llaurar cap a la casa que els paga.

Especialment fan ois els comentaristes polítics, al servei dels partits polítics o dels interessos de la patronal, que ‘actuen’ a les televisions, alguns en sessions dobles o triples, o siga acumulant més de dos i de tres sous; supose que Hisenda els controlarà. Si sols hi haguera el Marhuenda, o l’Inda, no em preocuparia tant, però hi ha molts més dels quals no recorde el nom o no em vull recordar, que em resulten igualment repulsius. A molts d’ells els hauria de pagar el partit (el PP) i no les televisions. La influència negativa que produeixen en els televidents hauria de fer reflexionar algunes cadenes, que volen ésser tan progres, si és bo o dolent facilitar a aquesta púrria que enverinen i confonguen el veïnat.

Com l’internet s’ha convertit en una instrument eficaç per a envair la nostra intimitat amb missatges de tot tipus i ofertes, algunes absolutament marcianes, que ens obliga a llençar a la paperera, com abans feiem amb els correus de paper que ens arribaven a casa, vull posar-ho de relleu, perquè la pregunta a fer-se és si la gent que mou aquests negocis cotitzen per llurs activitats. Per exemple, les ofertes sexuals que he de desestimar cada dia, que supose que rebrà tot el món. Copie les tretze ofertes d’avui mateix, que m’he trobat a l’ordinador, a les 6 del matí, quan m’he posat a escriure aquest article i que traduïsc: Estàs preparat per a follar l’esposa d’altri? Cerque esclau del sexe. L’amant que et pagarà pel sexe. Et presentem les xiques calentes. Ama de casa recercant un amant amb diners. Necessita una tia per al sexe? Xica guapíssima cerca un patrocinador... La pregunta que em faig és si totes aquestes activitats les controla hisenda.

També m’arriben cada dia i supose que a més gent, ofertes per a estudiar en alguna universitat, per a invertir els diners i doblar-los, per a fer creuers de cine, per a fer oposicions a policia, per a comprar un cotxe... No hi ha dret que ens aclaparen amb tot això i el govern hauria de posar-s’hi a regular tantes ‘activitats econòmiques’, ja que estic convençut que no fa. Per descomptat, no estic en contra dels avenços informàtics, sinó sols del seu mal ús i abús. Cada dia vivim més la confusió que ens provoca la vertiginosa vida moderna i el nostre entorn s’assembla a un bombardeig.

En aquest món, mentre uns vivim del que treballem, o del que hem treballat, hi ha tantíssima gent paràsita que viu sense treballar que, ben bé, no sabem cap on anem per culpa d’ells, ni si les contradiccions en què ens trobem no estan abocant-nos irremeiablement a un gran sotrac. Em referisc al greu perill a què ens pot abocar Trump i el feixisme que s’està instal·lant per tot arreu, amb la seua negació del canvi climàtic. Em propose llegir l’Apocalipsi, perquè possiblement entre línies s’hi puga trobar alguna eixida. Ja ho contaré la propera setmana.

ACORRALATS I CONTRA LES CORDES

ACORRALATS I CONTRA LES CORDES

La dreta, en general, és xenòfoba, energúmena, masclista, analfabeta i especuladora, entre altres coses, o siga fatxa, com s’ha vist recentment als Estats Units, amb els vots que ha obtingut en Trump. La dreta és la mateixa sempre, a tot arreu i al llarg de la història i els seus votants sempre són més gregaris i disciplinats. Ja que hem posat l’exemple de Trump, tinguem en compte que a aquest individu l’han votat la gent que pensa com ell, o siga la meitat de la població dels USA, que han votat  com una pinya tancada.

Gràcies als déus també han hagut, al llarg de la història i a tot el món, les propostes de fer un món millor, més equitatiu i just, que generalitzem en la socialdemocràcia i en general l’esquerra. En aquesta banda, però, la gent és més indisciplinada, i s’organitza més a la menuda, en clans, al voltant dels genis i de llurs genialitats. Als Estats Units, per exemple, no  han estat capaços de votar tots plegats per la Clinton.

La història l’ha feta marxar la dialèctica entre aquests dos conceptes, en sentit general, que podem imaginar com successius combats de boxa, a veure qui guanya més assalts. La dreta n’ha guanyat més, i ha tingut l’esquerra contra les cordes i l’ha noquejada amb més freqüència. L’esquerra ha llançat la tovallola més vegades que la dreta, com ha fet el Psoe amb la investidura de Rajoy. A més d’aquest darrer fracàs, pose com exemples la derrota de la República espanyola; de la socialdemocràcia europea, que va de baixada; del comunisme de Rússia, on la dreta ha recuperat el poder dels tsars, mitjançant Putin.

Aquesta reflexió me l’he feta tenint en compte les opinions que estan deixant anar a les famoses tertúlies de “comentaristes”, de mestretites i de pedants, la majoria dels quals, si són de la banda de la dreta, tots repeteixen la mateixa consigna, perquè han après a obeir als campaments de la OJE i als retirs espirituals. Els de la banda esquerrana, com són més sabuts, van més a la seua bola; a tot estirar, encara gràcies si han estat escoltistes i han  fet pràctiques de supervivència. En això també guanya la dreta.

Al remat hi ha el que hi ha: a Trump l’han votat la meitat dels ianquis. A Rajoy l’ha votat una majoria insuficient, però que reforçada per Rivera i els socialistes, l’han fet president. Als líders fatxes de França, Holanda, Hongria, etc. els milions, cada dia més, de votants que els donen suport. Europa s’allunya de la socialdemocràcia.

L’esquerra espanyola, com sempre, està dividida. Encara no se n’ha adonat, si serem burros, que la tàctica de la dreta és dividir l’esquerra, tal com definí Juli Cèsar: divide et vinces, divideix i venceràs. Ací no cal que la dreta s’esforce massa, perquè l’esquerra ja s’autodivideix tota sola, com férem durant la II República i la Guerra Civil. Actualment continuem, amb la divisió entre socialistes i podemites i encara gràcies que els comunistes s’han integrat amb Iglesias.

En els diversos rings del món, inclòs aquest Estat, s’estan lliurant diàriament molts assalts, que pràcticament guanya la dreta. Aquesta gent saben confabular-se. Quan guanya l’esquerra, el triomf dura fins que la dreta diu que ja n’hi ha prou; o fins que la dinàmica interna de l’esquerra s’autodestrueix ella sola. En el cas del Vaticà, si és que el Papa actual és d’esquerres, segurament la decisió la prendrà l’Esperit Sant, que tampoc és de fiar.

Des de dels anys que he viscut i amb tot el que he vist, no puc pensar d’altra manera que amb pessimisme, per molt que a alguns amics els sàpiga mal, especialment a Eduard Giner. La senectut no em permet tampoc ésser optimista, perquè encara que sóc alegre, però no sóc pallús (tonto, en castellà). Estem vivint uns anys en què el món oscil·la més cap a la dreta, guanyant cada dia més combats; mentrestant, l’esquerra s’entreté insultant-se, perdent tots els assalts, cada dia més acorralats i contra les cordes. tirant la tovallola...

És la història, tràgica i penosa, però així és. Què podem fer, llavors? A mi m’agrada, sempre que em pose a plorar, pensar si hi ha alguna sortida. De fet critique que es faça cap crítica si no s’acompanya d’una proposta de solució. Què podem fer, doncs, és la qüestió. En altres articles he escrit que l’esquerra hauríem de fer autocrítica, que curiosament és un precepte marxista, a més de freudià. Però em fa la impressió que a ningú li interessa. Molt de bla, bla, però ningú reconeix on rau el problema, que és en la desunió i en l’individualisme, que tampoc és marxista.

La solució, doncs, és tornar a l’autocrítica, reconeixent els propis errors. I a enfortir la cooperació i la solidaritat, posant fre als personalismes. És negatiu sentir-se salva-pàtries, ni genials ni líders de merda. Cal posar-se a treballar en cooperació i solidàriament, fugint de recompenses, que sempre són antidemocràtiques si el que hom fa és complir amb el deure. Aquest concepte també s’ha de recuperar i no hem d’esperar que ens ho agraïsca ningú, ni els déus. S’ha de fer el bé, a canvi de res. Potser que així guanyarem més assalts i no ens acorralaran més de l'estrictament necessari.

Pròleg a "Silla en la memòria històrica (1801-1960), de Josep Antich

Pròleg a“Silla en la memòria històrica (1801-1960)”, de Josep Antich Brocal. 2016

El llibre que publica el cronista oficial Josep Antich Brocal, ‘Silla en la memòria històrica (1801- 1960)’, és una nova mostra del seu compromís amb el poble, del rigor intel·lectual dels seus treballs d’investigació, de l’esforç que hi posa i de la seua honradesa a l’hora d’extreure’n conclusions. Sense cap dubte, Silla té la garantia i la solvència del seu cronista, per a confiar en ell la memòria col·lectiva, que és el que fan els cronistes, que són com l’arxiu de la societat.

Circumscriu el seu estudi dels inicis de 1800 a 1960 i no és per simple casualitat, perquè la història que ens conta Silla és la de la nostra implicació, com a col·lectiu social, en els esdeveniments d’aquells 150 anys, quan es produeixen els canvis més profunds a Silla, “d’avalots i situacions extremes encara desconegudes per les generacions actuals”, diu. És en certa manera la història revolucionària del nostre poble i com el llibre acaba amb la guerra civil i la repressió consegüent, és un llibre tràgic.

El llibre s’ha fet a base de l’estudi ben documentat, a base de la recerca sistemàtica als arxius i a les hemeroteques, amb 182 documents i 120 fotografies molt interessants i inèdits, però sobre tot amb la col·laboració escrita i oral d’alguns supervivents i dels seus familiars. És per tant un llibre cabdal, que s’afegeix a tants que se n’han escrit sobre la tragèdia que fou la guerra i la postguerra. És un llibre que recupera tota la informació silenciada i ocultada i col·loca cada protagonista, i a nosaltres mateix, davant de la nostra pròpia història. Els pobles han de conèixer la seua participació en el devenir dels temps, que això és la història, per a treure’n conclusions. Els pobles i cadascú de nosaltres, hem de saber, honestament, el que hem fet i el que som.

Aquest llibre és la contrapartida a la informació interessada i tendenciosa que es difongué a les aules, als mitjans de comunicació i de vegades des de les trones, del que foren els 40 anys de franquisme. El silenci i l’ocultació de tants patiments, de tanta desgràcia i de tanta mort, que fou la consigna del régimen, ha de ser canviat pel coneixement de les veritats d’uns i d’altres, no sols d’una part. Per això hi ha la Llei de la Memòria Històrica, que encara avui hi ha qui es nega a acceptar, per exemple el ministre Fernández Díaz que acaba de dir que avui encara hi ha qui vol guanyar la guerra, al cap de 40 anys, com si fer justícia fora res dolent. Que ho diga un ministre actual, del PP i de l’Opus, demostra clarament que encara queda molta feina i que encara queden molts cors que es neguen a la pau i la concòrdia, i a la recuperació de la història i de la veritat.

Antich es dedica, des de fa molts anys, a recuperar documentació, a analitzar-la i a publicar-la. Així és com ha escrit llibres tan interessants com ‘El Molí de les Xiques’, ‘Retrospectiva urbana de Silla’, ‘Els artistes de Silla’, ‘Silla en temps del còlera’, etc.  A més ha publicat moltíssims articles al BIM, a l’Algudor, al Magazim, al Punt, als llibrets de falles i als de moltes festes, esports, etc.

Per a conèixer un historiador és imprescindible saber com treballa. Això passa en qualsevol activitat humana, però sobre tot en la intel·lectual i artística. Com es formà i com treballa Antich? Els seus estudis universitaris els féu a València, on hi ha una de les més prestigioses facultats d’Història de tot l’estat; tingué, doncs, una formació rigorosa, amb els professors.......... (posar-se 4 o 5), entre d’altres. La seua manera de treballar respon, doncs, a la metodologia en què es formà i que aprofita perfectament. Jo vull afegir, però, la meua opinió, perquè el conec prou bé ja que sempre m’ha distingit fent-me observacions i avançant-me informacions, i sobre tot perquè sé que és un bon historiador i incansable, com demostra la seua producció escrita.

Pràcticament dedica a la professió tot el temps, i com és metòdic i molt ordenat, disposa d’un arxiu personal importantíssim i valuós, fruit de les seues recerques per tota mena d’arxius i pels nombrosos contactes amb els veïns i veïnes de Silla, que li confien els seus documents. Cal afegir que és un historiador molt honest, respectuós amb les fonts i amb les persones. En definitiva, crec que podem dir que Antich és el gran cronista que no tots els pobles disposen.

Vull recordar que una de les primeres gestions que vaig fer com alcalde i de la qual em sent molt orgullós, fou de proposar, l’any 2004, Antich com a cronista oficial, que era un càrrec que estava vacant des de feia molts anys. El quadripartit ho aprovàrem (Bloc, EU, UV i PP) i portàrem al Ple la proposta, que secundà l’oposició (PSOE i els Verds). La moció s’aprovà, doncs, per unanimitat, la qual cosa evidencià el respecte que se li tenia i té, a nivell polític i a nivell social.

He de dir que Antich no ha disposat mai d’una assignació pels seus treballs ni ha cobrat mai pels drets d’autor de les seues publicacions, cosa que jo sempre li he discutit, per injusta. L’assignació anual que li atorgàrem durant el meu govern era una partida pressupostària que ell destinava a l’adquisició de material, fotocòpies, etc. i per a les despeses d’edició. Amb això pogué incrementar el retrobament documental i editar i distribuir els llibres que escrivia. O siga que, clar i ras, Antich no ens ha costat mai ni un euro i el fruit del seu treball sempre s’ha socialitzat de manera exemplar.

Malauradament, fa vuit anys desaparegué aquesta font de finançament per part de la corporació, la qual cosa va provocar un buit editorial de l’obra del cronista, però no de la seua gestió, ja que Antich no deixava d’investigar pel seu compte. D’això dona testimoni el llibre que li va editar la Junta de la Séquia Reial sobre l’arribada de l’aigua al segle XVIII, a més d’altres treballs que té enllestits esperant l’oportunitat d’editar-los, si algun mecenatge li ho permet, sobre la toponímia urbana i rural de Silla, sobre la controvertida església de la Mare de Déu dels Àngels, etc.

Fou important que els darrers anys de la seua activitat laboral els poguera dedicar, ara com a funcionari municipal en comissió de serveis, a l’Arxiu Municipal, encarregant-se de localitzar, recopilar i catalogar tot el material considerat “històric” relacionat amb Silla. Així mateix, recordem el seu protagonisme en la creació del Museu d’Història i d’Arqueologia (MARS), del qual va ser nomenat director, fins la seua jubilació en 2014.

Com a Josep Antic encara li queda molta feina, que té enllestida i ha de publicar, així com altres idees que m’ha explicat, crec que seria oportú que la corporació municipal dedicara novament una partida anual a la publicació d’aquests treballs. Ningú millor que un cronista sap que allò que no s’escriu, s’oblida. La seua feina és, precisament, recercar documents perquè no es perda la seua memòria i escriure sobre ells, interpretant-los i immortalitzant-los. Fou molt bona idea nomenar-lo Porrot d’Honor l’any passat i ara hauria de ser un honor per a nosaltres ajudar a la publicació dels seus papers, que són la història de Silla, o siga, la nostra història.

PER QUI TOQUEN LES CAMPANES?

PER QUI TOQUEN LES CAMPANES?

Aquest és el títol de la famosa novel·la de Hemingway, que fou duta al cine, interpretada per Gary Cooper i Ingrid Bergman.  El que escriuré no té res a veure amb el tema de la impressionant novel·la, ambientada en la guerra civil de Franco contra la República. He emprat el mateix títol, perquè és la pregunta que ens fem, quan sentim tocar campanes:  per quI toquen les campanes, o per què.

Jo que no sóc anticampaner, en absolut, com demostrí defensant el seu toc els anys que tinguí la responsabilitat (l’alcaldia), sí que defense i done la raó als qui pensen que tocar les campanes, com tradicionalment s’ha fet, no és el mateix que tocar-les sense cap explicació, i això és el que està passant a Silla darrerament cada dia més.

Les campanes, en la història, han tingut una funció social, a banda de la religiosa i han identificat els diversos esdeveniments dels pobles: advertir d’un perill (toc de sometent), d’un incendi, de l’amenaça de mal temps, tocant les hores i els quarts del rellotge...  També anunciant i festejant les festes i els dies més tristos, anunciant una mort.

En els tocs de mort, les campanes sonen lúgubrement i estan plenament justificats, perquè no són tocs intempestius i perquè estan socialitzats i són els mateixos per a tothom. Quan jo era escolanet, si algú pagava tocaven les campanes, amb més intensitat o menys, segons la ‘categoria’ del difunt i els diners de la família; si era un enterrament de franc, o per l’amor de Déu, no tocaven les campanes, el rector feia un petit i ràpid responsori i apa, al clot. 

Els tocs de festa són alegres i la gent es mou amb més agilitat. Ja ho diu la dita: campanes al vol, pilotes a l’olla. Són tocs que la gent té plenament identificats, perquè es tracta de dies molt assenyalats, populars, tradicionals, encara que únicament religiosos: Pasqua, Nadal, el Crist, sant Vicent, les comunions, el Corpus, etc. Ningú protesta perquè toquen les campanes, els creients van a missa i els no creients a esmorzar amb els amics. I a mig dia, tothom a menjar paella. A ningú se li acudiria, però, tocar-les l’1 de Maig o el dia de la Constitució. És una mena de convencionalisme històric que les campanes són cosa de l'església catòlica i per això la República les silencià en gran part, per respectar el laïcisme de l'Estat.

El problema més gros és quan toquen les campanes i ningú sap per què, ja que en aquests casos sonen irritants i estranyes, o m’ho semblen. M’ha passat preguntar a gent de missa a quin sant tocaven les campanes i no saber-m’ho dir, inexplicablement. No se sap per quina raó, els dos darrers rectors de Silla han anat incrementant el seu ús, i per això és natural que estiga augmentant l’estranyesa, en el millor dels casos i la protesta per aquest abús, en altres. La vespra del Crist de l’any passat, ben de nit i després del castell de focs artificials, voltejaren intempestivament i per primera vegada en la història , cosa que tothom ho criticà, la qual cosa vol dir que la gent té més sentit comú que els rectors. Ahir mateix, tocaren les campanes perquè hi havia una boda, a l’entrar els novios a l’església i al sortir!

Això no pot seguir, crec, i el tema s’ha de regularitzar, com intentí de fer jo i vaig aconseguir en part. L’ordre que establírem entre les parròquies i l’alcaldia, no tranquil·litzà del tot als detractors, però al menys els donà la raó en part. A partir de llavors, de nit no toquen  les campanes, ni les hores i no es posen en marxa fins les 8’30 del matí, i sols toquen la Nit de Nadal i la de Pasqua. Ara, però, amb aquestes novetats, no sé si tornaran a protestar aquells veïns, com em feien a mi, encara que ara tindrien més raó. Ja ho faig jo, doncs, per ells.

Amb tot el que he dit crec que queda clar que la posició més raonable és que es mantinguen els tocs, però amb més prudència. De fet, amb l’electrificació de les campanes, la major part d’aquells antics tocs han deixar d’executar-se; també perquè amb els mitjans moderns de telefonia i de comunicació, han deixat de tenir sentit. Però, les campanes, els campanars, i els campaners són un bé cultural, al marge de les creences religioses, que cal preservar. 

Els tocs de campanes han inspirat cançons tan impressionats com les Campanades a Morts de Llach, Les Trois Cloches de la Piaff i moltíssimes més arreu del món, incloent-hi La Campanera de Joselito, si voleu. En poesia hi ha mostres més que suficients, que justifiquen les campanes i em permetré, per a cloure l'article, posar com exemple a Vicent Andrès Estellés, en el seu poema en què dóna instruccions per al dia del seu soterrament, que volia amb campanes i amb les ulleres posades, per a poder llegir versos: 

A l’hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M’agradaria, encara,  que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: "¿Que qui s’ha mort?" I que li donen una breu notícia: "És el fill del forner, que feia versos."  Més cultament encara: "El nét major  de Nadalet.". Poseu-me les ulleres.