LES CIÈNCIES POLÍTIQUES I EL NACIONALISME

LES CIÈNCIES POLÍTIQUES I EL NACIONALISME

No vull molestar els qui creuen que existeixen unes ciències polítiques, però és inexplicable que els partidaris del si, no s’hagen posat d’acord amb la terminologia més elemental: país, nació i estat. La no precisió o imprecisió crea moltes confusions. Ho haurien de solucionar fixant la terminologia dels conceptes que manegen, com fan totes les ciències: cada concepte ha de tenir un terme, que ha d’ésser unívoc i universal. Per exemple, una disenteria és exactament la mateixa malaltia al Japó que a Catarroja; o un sulfat; o un meteor; o el teorema de Pitàgores...

Com els tres termes, país, nació i estat, volen dir coses iguals o distintes, segons els criteris particulars o els interessos “polítics” de cadascú, ara mateix, arran de la decisió dels socialistes bascos de començar a discutir si el País Basc és una nació o no, amb dret a decidir o sense, han saltat les primeres alertes. Hi ha els qui reclamen que sols hi ha una nació, que és l’espanyola, i s’espanten davant de’una altra consideració, emparant-se en la Constitució; criden a l’alerta i fins a les armes. Enfront els qui pensen que hi ha més d’una nació, l’espanyola que és la grossa (Espanya és una nació de nacions, diuen) i les altres, que són la catalana i la basca, que són subsidiàries i subordinades. Si d’alguna altra “nacionalitat o regió” no diuen res és perquè els nadius no piulen massa i qui no plora no mama.

La discussió que els socialistes bascos han de tenir amb els nacionalistes, amb els quals han format govern, sobre el tema evidenciarà la confusió de termes de què parlem. Els nacionalistes tenen molt clar que Euskadi és una nació, amb la incorporació de Navarra i d’Iparralde, a França (els francesos en diuen Pays Basque). Com s’entendran, doncs? Jo crec que no s’entendran, però que això no importarà molt a l’hora de governar, perquè els bascos són molt pragmàtics.

A Catalunya també tenen la discussió sobre el mateix assumpte, encara que allí han arribat una mica més lluny i el veïnat sembla que està dividit entre els qui entenen i volen, doncs, que Catalunya, s’independitze com a nació i cree el seu propi Estat, i els qui no. Entre els primers, la possibilitat dels Països Catalans l’han aparcada. Entre els qui no estan per aquesta solució, a banda dels irreductible espanyolistes, hi ha també els partidaris de la doble nacionalitat, concretament els socialistes catalans i, en part, els podemistes.

Nosaltres no som els únics marejats amb la terminologia, perquè a tot arreu del món existeixen aquestes confusions terminològiques. Els Estat Units d’Amèrica són una sola nació? Ells diuen que sí, però també reconeixen que a dins del seu imperi hi ha altres nacions, concretament les reserves índies. Aquestes són reconegudes com a nacions sobiranes, amb autoritat legal a existir i immunes a les lleis dels estats on resideixen. En citaré unes quantes d’aquestes nacions, de molt de renom cinematogràfic: apatxes, cherokee, sioux, omaha, wichita...

Al Canadà, els indis tenen l'estatut de Primeres Nacions i també viuen en reserves amb governs autònoms, amb drets a l'ús de l'idioma nadiu, a preservar llur cultura, a l'autogovern,  a determinar qui és inclòs en la comunitat índia, de ciutadania i de vot, a les formes tradicionals de justícia indígena, de cacera i d’usar trampes per a animals... No tots els canadencs pensen igual i fou trista i famosa la proposta d’un senador “d’enviar els indis a Terranova i d’afusellar-los”. A Mèxic, als indis se’ls reconeix el dret a la lliure determinació i autonomia. El mateix passa a altres estats dels i del centre d’Amèrica.

En conclusió podem pensar que els indis ho tenen millor que nosaltres, o el que és el mateix, que nosaltres estem pitjor tractats que els indis. Quins collons que té la cosa. No som els únics al món que, estant a sa casa, hagen de passar per la humiliació de la submissió a un estat, que per això podem dir imperialista, o com es deia potència colonial. Aquest és el gran problema, que mentre no es resol provoca friccions i protestes, incloses les violentes.

Si fem una repassada pel món veurem que hi ha dues solucions: el reconeixent, per part de la potència colonial de la plena sobirania de les nacions sotmeses i de llurs llengües. O, contràriament, la seua negació i finalment l’extinció. És vergonyosa la manera de comportar-se de França i d’Espanya. Els francesos no és que no reconeguen altra cosa que la Republique que, en majúscula, és la Patrie i la Nation, tampoc han reconegut els drets lingüístics de llurs ciutadans no franco-parlants (bretons, occitans, corsos, bascos i catalans). A Espanya, ja ho hem dit, encara discutim qui és nació i qui no ho és, i si hi ha una sola nació de nacionalistes espanyols i bons (de l’España una, grande y libre) i unes altres nacions dolentes, perquè volen la independència o, més tímidament, la convivència. 

La festa està servida i no ve d’ara. En realitat aquest és un tema pendent que la història no ha sabut resoldre, perquè la reivindicació ve des de molt lluny. Els valencians, per exemple, des del primer moment hem estat molt zelosos  dels nostres furs, defensant-los davant dels nostres propis monarques i reclamant la seua devolució quan  els Borbons ens els suprimiren por el derecho de conquista. I sobre tot, preservant la nostra llengua davant de l’interès d’Espanya de menystenir-la i suprimir-la.

Si, en lloc del DNI que tenim ara mateix, fórem indis ho tindríem més fàcil, com hem dit. No sé si no ens estaria més a compte, doncs, reclamar, com els indis del Canadà, el reconeixement de reserva d’indis valencians, com a Primera Nació. Sóc pessimista, però, que puguérem treure mai res en clar i de fet, el valencià que té el reconeixement de llengua pròpia dels valencians, front al castellà, que és llengua oficial perquè és la llengua d’Espanya, té reconeguts tots els drets? Té el futur assegurat? Que vinguen els apatxes!