O democràcia o feixisme, així estan les coses

A les dretes els ponen ous totes les gallines. A Espanya i sense haver guanyat les eleccions, Rajoy ha comptat amb la complicitat de C’s i amb la covarda baixada de pantalons dels socialistes i podrà seguir governant. Quins ous! Als USA ha guanyat l’energumen Trump; a Anglaterra, els del brexit; a Hongria governa un neofeixista; a França Le Pen ho té més fàcil que mai; als Països Baixos, a tots els països escandinaus, etc. la dreta estan molt ben posicionats i coordinats, forçant al màxim la situació. O siga que, com en els anys 30 del segle passat, el feixisme va a l’alça i escampant-se com una taca d’oli.

El cas més recent i més impactant ha estat el triomf del superperillós i milhòmens Trump, a qui han votat la meitat dels nord-americans. Així que, el mal ja està fet i com ha dit Pepe Mujica: socorro! Ha guanyat el terrorífic, histriònic, especulador, i analfabet de Trump sobre el qual s’’està cometent l’error d’imaginar-se’l com una ave raris, com si abans que a ell els americans no haguessen votat Nixon, Ford, Reagan i els Bush, pare i fill! Qui és o qui era més fatxa dels sis? Precisament tot el que ha anunciat Trump que farà, ja ho iniciaren els seus antecessors. Per tant, ja saben els americans el que els espera: misogínia; homofòbia; xenofòbia, especialment contra els sud-americans i els musulmans, que són els més pobres; incitacions a la violència; misèria social i misèria moral. Les males idees de Trump tindran repercussions a ca nostra i a Europa, perquè tot el que fan als USA ens afecta.

La dreta  i el feixisme és la mateixa cosa sempre, a tot arreu i al llarg de la història i els votants dretans i/o feixistes sempre són gregaris i disciplinats, com hem vist als Amèrica, i tenen tendència a respondre als tocs de corneta; són obcecats i sempre van units i s’autodefensen millor. Tots els líders d’aquests partits i la majoria dels seus votants, doncs, pensen el mateix: que el canvi climàtic és una farsa (recordem el que pensa Rajoy i el seu famós cosí); que s’han de posar tanques i expulsar els immigrants, com ja han fet a Israel, Hongria, Eslovènia, Bulgària… Ceuta i Melilla, fins i tot a Grècia proposen minar la frontera… No estic pintant l’apocalipsi, però gairebé.

Com l’esquerra som més aviat fluixos i anem més desunits, confiem en la bondat i en conceptes utòpics i nobles: en la justícia, fins i tot en la justícia universal, que la història ens jutjarà a tots, en la memòria històrica, en els drets humans, en la llibertat de consciència, en la unió dels proletaris de tot el món… Tots aquests conceptes intel·lectuals que defensem, no els protegim amb cap estratègia eficaç i per això els èxits de l’esquerra són efímers, perquè la dreta els anorrea només pot, i tenim l’exemple de la República espanyola, la guerra civil i el franquisme. En aquesta banda també som més indisciplinats, i ens organitzem més aviat en clans, al voltant d’algun geni i d’alguna genialitat, que al remat són com bufes de pato front a la barbàrie.

La història l’ha feta marxar la dialèctica de la dreta contra l’esquerra i a l’inrevés. Que es deixen de tonteries els podemites amb això de la transversalitat. La història d’aquesta dialèctica és com un seguit de combats de boxa, a veure qui guanya més assalts. La dreta n’ha guanyat més, i ha tingut l’esquerra contra les cordes i l’ha noquejada amb més freqüència. Fins i tot l’esquerra ha llançat la tovallola més vegades que la dreta, com ha fet el Psoe amb la investidura de Rajoy.

Així les coses cal preguntar-nos si ens queda marge de maniobra. La resposta és que si, si som capaços de fer les coses millor que fins ara. Jo no em resigne a pensar que res estiga perdut, encara que reconec que ho tenim fotut, per les raons que hem comentat abans. Jo faria tres propostes: llegir mitja dotzena de llibres, com a mínim (Manuel Castells, André Gorz… i tornar a Marx, a Mao…); abandonar els protagonismes i que cadascú vaja a la seua (ens sobren líders i ens falta tropa i disciplina); assajar exercicis de resistència i de guerrilles, pel que puga passar.

Vist des de la perspectiva de l’edat, l’avantatge que tenim els vells és de dos tipus, retrospectiva i prospectiva. Recordem les coses importants que hem viscut, a canvi d’oblidar les més insignificants, i podem traure conseqüències més objectives, mentre mantenim el perol en condicions i, si és així, encara podem donar algun consell. És evident que també podem cagar-nos damunt amb més facilitat que la gent jove, però això és comprensible, perquè ens manquen les forces i la virtut o força sexual ⁽¹⁾. Per experiència, doncs, els vells podem ensumar millor els perills, com els del combat actual entre la democràcia i el feixisme i sabem les conseqüències de perdre la batalla.

Així que, alea jacta est, que digué Cèsar, la sort està llançada. L’esquerra, o obrim l’ull, ens deixem de romanços i abandonem les batalletes internes, o ens mamem el dit i que ens donen pel cul. No ens haurà servit de res, d’ací parle, la lamentable disputa entre socialistes, podemites i nacionalistes, a veure qui és més guapo/a i més d’esquerres, mentre que el PP, com la legión, ha conquistat la cota! I als demòcrates americans, tampoc els haurà servit de res trencar-se les banyes per la pobra i desafortunada senyora Clinton, mentre els republicans els han arrossegat.

Si finalment no espavilem, doncs, no rectifiquem i no posem, no diré intel·ligència sinó sentit comú, sempre podrem resignar-nos dient sit transit gloria mundi. I així, a esperar fins el dia del Judici Final, perquè a fi de comptes, hi ha més dies que llonganisses i tot arribarà.

^{(1). Tindre virtut és tindre força sexual, p.e. un cavall ben empalmat és que té molta virtut, com diu la gent vella del meu poble. No ho he trobat en cap diccionari.}