BONES FESTES?

BONES FESTES?

Article publicat a elpunt.cat el dia 19 de desembre de 2010

De cara a la tira de festes que ens esperen, és costum que la gent es felicite mútuament, amb unes poques frases fetes i universals, desitjant-se salut, bons Nadals, etc. Els bons desitjos es fan extensibles per a tot l'any i hi ha els qui detallen que toque la loteria, etc. En tot açò hi ha des de bona voluntat i sinceritat a molta comèdia, però com açò és més antic que la tos, no tinc res a objectar, a excepció de l'immens abús que en fa el comerç, però, com la gent el que vol és gastar i consumir, doncs avant i que no pare el carro. Així que bones festes, que ens toque la loteria, bones compres, bon any 2011 i salut i força al canut.

Amb aquest esperit nadalenc, avui posaré bona cara, i també perquè així m'ho demanen alguns amics, especialment l'Eduard Giner, des de Guadalajara (Mèxic). Concretament m'ha dit que en les meues columnes, que gràcies a l'internet llig cada diumenge, nota «molt de pessimisme», encara que em comprèn, diu, perquè «després de tota la vida lluitant pel País, per la nostra cultura i les coses amb trellat, no es fan molts progressos i inclús en algunes coses anem enrere». Quin xiquet, l'Eduard; el vull com si fora el meu fill. Em demana que no li contagie el desànim i em recomana que faça com l'Enric Morera, que sempre deixa «alguna porta oberta a l'esperança... per a no desanimar-nos... encara que el panorama pinta negre».

Doncs, vinga, Eduard, ho faré per tu i avui escriuré d'esperances, de l'esperança de viure lliures i en pau, com canta Raimon; de l'esperança que els nacionalistes romanguem a les Corts, com la tercera força política; de l'esperança que al nostre poble, els tres primers de la nostra llista, Melero, Joan Domènech i Anna Perpinyà, puguen formar govern amb altres forces progressistes; de l'esperança que el proper govern valencià no tinga cap fontdemora posant entrebancs a l'ensenyament de la llengua; de l'esperança que Canal 9 encete un procés de democratització i de professionalització i sobre tot que siga una tele en valencià; de l'esperança que s'acaben els xoriços institucionals...

Més encara, ja posats. També tinc l'esperança que la justícia actue contra els polítics corruptes; que els grans poders, que han creat la crisi mundial que patim, comencen a afluixar la pela, perquè les empreses es refacen i creen llocs de treball; que tothom complisca les mesures ecològiques més peremptòries, per a evitar la degradació medioambiental; que s'acabe la violència de gènere; etcètera. Quina sort si els Reis ens deixen alguna d'aquestes coses, veritat?

Doncs, sincerament, jo tinc l'esperança, encara que semble que no, que un món millor és possible. En realitat, l'acritud que notes en les meues columnes, que és deliberada, no és perquè estiga desanimat i menys encara que vulga encomanar-ne, de desànim, a ningú, sinó per ràbia. És com una manera de protestar. D'altra manera, ja m'hauria quedat a casa i, com saps, continue en la trinxera, encara que a la meua manera, per descomptat. Així que, amic, no t'ho prengues a mal i perdona: si tenim tantes esperances, i tanta ràbia, és perquè queda molt a fer.

Per altra banda, haig d'advertir-te que hi ha un factor a tindre en compte, perquè és segur que influirà en el meu capteniment: l'edat! A mi m'ha d'estar passant el mateix que al meu avi Vicent, a qui recorde sempre amb cara de mala hòstia; dec d'haver heretat el seu geni. Ja sé que la vellesa és una circumstància, però és molt lamentable i inevitablement fotuda, malgrat les píndoles que ens administren. Woody Allen ha dit que és terrible. I com que, per molta dignitat que hi poses, la veritat s'imposa, què vols que et diga? Saps que em jubilaré als setanta anys i per culpa de quin Júdes haig de fer-ho així. Vull dir que em queden gairebé dos anys de currar, però tinc l'esperança d'arribar a la meta!

Finalment, Eduard, també tinc l'esperança de veure satisfets els teus projectes mexicans, però sobre tot m'agradarà veure el chamaquito que ens has promès. Com continuarem en contacte gràcies a l'internet que, com dius, és fantàstic, superarem les distàncies millor que ho podia fer en Pancho Villa, per exemple, a qui li esteu fent les festes centenàries. Entre tantes esperances, rep una abraçada i besos a Teresa.

TORRONS AMARGS

TORRONS AMARGS
Article publicat a elpunt.cat el dia 12 de desembre de 2010


Els torrons que ens menjarem enguany, qui se'ls menge, pareixeran, en alguns casos, com si els hagueren fet amb ametles amargues. És el que notaran molts polítics que estan en la picota, pels casos judicials contra la corrupció i perquè no tenen clar que farà la justícia amb ells. Però, també passen per aquesta amarga situació els polítics que, per diverses raons, han de deixar l'activitat i dedicar-se a la seua professió. En aquest cas, passat el disgust inicial, solen agafar-se unes vacances i reintegrar-s'hi.

Ara bé, i els polítics que no tenen ninguna professió, perquè s' han dedicat a la política com si la cosa no s'haguera d'acabar mai? És evident que són els qui pitjor ho tenen, perquè a més que, psicològicament parlant, han de “deixar de manar”, ara s'han d'espavilar i cercar una feina. Però, de què poden treballar? Fer-se aquesta pregunta un home, als quaranta o cinquanta anys, serà molt angoixós, segurament, i trobar feina, difícil. Evidentment, això no va pels ministres i alts càrrecs, que sempre tenen alguna cosa preparada, o els creen un càrrec a posta, com és el cas de Zaplana.

Hi ha els casos més exagerats d'ex-alcaldes i ex-regidors, que són més difícils d'ubicar, especialment si els propis partits es desentenen i no els faciliten un lloc a l'administració, amb càrrecs de confiança o el que siga. Alguns tenen la xamba que alguna empresa els deu el favor del contracte de les aigües, o del de la neteja, o d'un PAI, etc., i ara els el paguen contractant-los. També conec casos de contractats per la banca, o d'agents comercials i, fins i tot, algú que s'ha posat a repartir cartes. Evidentment, tot és a base de trampes, mai per mèrits propis.

Així que sols queden els casos dels ex-polítics que han perdut la confiança dels seus propis partits, a més de la dels seus votants i que, damunt, no tenen cap possibilitat de trobar feina. No és normal que a ningú li manquen les tres coses a l'hora, però pot passar. Per això crec que els partits haurien d'obrir l'ull en el moment de fer les llistes, per a depurar-les en el sentit que qui no tinga ofici ni benefici no puga formar part de ninguna llista. Demanar un certificat de la vida laboral seria suficient i una manera seriosa i eficaç d'evitar futurs maldecaps. D'aquesta manera, sols hi hauria alcaldes i diputats amb un ofici remunerat, no importa quin: paletes, barbers, professors, advocats, llauradors...

Continuant amb el tema dels torrons amargs, a l'altre costat de la banda dels polítics podem situar les víctimes dels mals governs i de les males pràctiques bancàries que hem patit en aquest estat, des del govern central als autonòmics: els aturats. Lamentablement, la xifra de treballador en l'atur és enorme i, per tant, tràgica i les perspectives de l'any que ve, pitjor. Avui mateix la premsa informa que les previsions de generació de llocs de treball per part de les grans empreses no són positives, que el transport preveu una caiguda del 17%, que les dones encara estan pitjor que els homes, etc.

Quina cara han de posar els aturats quan lligen tot açò que els concerneix tan directament com negativa, i ho contrasten amb les actuacions dels polítics, amb les corrupcions milionàries que protagonitzen? I què pensaran quan s'assabenten dels sous que cobren els polítics? Quin gust li trobaran als torrons, si en mengen?

EL NEGOCI DE LA LLENGUA

EL NEGOCI DE LA LLENGUA

Article publicat a elpunt.cat el dia 5 de novembre de 2010

Com l'any que ve hi haurà eleccions, la llengua torna a ser mercaderia electoral i per això el govern popular, que s'ha dedicat a erosionar-la, menystenint-la i reduint al màxim que ha pogut el seu ús, ara va i diu que obligarà els funcionaris a superar una prova del seu coneixement, quan no fa quatre dies que ha aprovat tot el contrari, o siga eliminar el requisit lingüístic per a accedir a la funció pública. Quina contradicció més solemne! Per l'altra banda, els socialistes, que també aprovaren aquesta llei, fent-se còmplices, ara va i critiquen els populars.

Com quedem? Per què, si eliminaren el requisit lingüístic, ara es contradiuen tan estrepitosament, dient que volen que els funcionaris coneguen el valencià? La resposta és senzilla: perquè en realitat no tenen cap interés per la llengua i per això no tenen cap projecte coherent i perquè la llengua sols els interessa com a arma electoral i l'any que ve hi ha eleccions. Si tingueren el més mínim interès i decència, no enganyarien a ningú!

I enganyen a molta gent, malgrat que el seu comportament personal els retrata, perquè ni la parlen (són botiflers de família, ja se sap), ni s'esforcen el més mínim en aprendre-la. En això, el senyor Montilla els ha donat una autèntica lliçó i és un exemple que els xarnegos poden perfectament integrar-se, si volen. És evident que un xarnego, que és un immigrat, un senyor que ha vingut de fora, no és el mateix que un botifler, que són els valencians traïdors a la llengua. Són gent de mala fe i la prova són els anys que porten manant, les promeses que han fet i els incompliments de les mateixes i, sobre tot, els retrocessos en l'ús de la llengua, que s'han produït des que ells manen, com demostren les enquestes d'ús.

Per altra banda, no és el moment, encara que també tinc ganes, de denunciar els socialistes, que tampoc són exemplars en matèria lingüística; en realitat, són més perillosos que els populars, perquè fent-se la moixa te la claven quan poden. La seua actitud en el tema del requisit lingüístics és una prova. Tampoc és el moment de criticar l'arquebisbe, que, tan clar que diuen que ho tenia quan vingué, s'ha desinflat com un globus. Encara ni ha aprovat els missals en valencià, malgrat que jurà que anava a posar-s'hi a la feina.

Per tot plegat, doncs, no és d'estranyar que, encara ara, al cap de trenta anys de democràcia, calguen iniciatives de bona fe i honestes, en defensa de la llengua, d'institucions com Escola Valenciana. Com és habitual en aquest país, aquesta organització no rep suport de les institucions valencianes, ni de les polítiques ni de les culturals, i tot el que fan és de bona voluntat i perquè saben organitzar milers d'ensenyants, xiquets i famílies amb el magnífic objectiu de palesar la defensa de la llengua i de lluitar-hi.

Com Escola Valenciana tot el que fa, sense ajuts, ho fa de bona fe i a canvi de res, la crida que acaben de fer als partits, perquè no utilitzen la llengua com a arma electoral, és honesta i creïble. Veritablement admirable. Per això contrasta amb la fantasmada que pretén Acció Cultural del País Valencià, de celebrar que està tants anys vivint de la pantomima, traient diners a cabassos de les institucions, que no s'han traduït en res sòlid ni positiu. Jo ja vaig advertir, als sicaris d'Eliseu Climent que vingueren a buscar-me, que anaren amb compte, perquè segons el que digueren en l'apologia que preparaven, jo diria res o em callaria. Vaig tindre a les mans un primer esborrany del que volien publicar, tan farcit d'inexactituds i mentides a posta, que confiava que el revisarien. Ara veurem.

Total, que entre uns i altres, la casa per agranar i la llengua retrocedint a passos accelerats. El PP i el PSOE, els partits majoritaris, atacant-la i menystenint-la, i que conste que menystenir la llengua és encara pitjor que atacar-la; en definitiva, no fent res, o poca cosa, per normalitzar el seu ús. L'arquebisbe mut i sense actuar en positiu. Climent fent negoci de la llengua... Així que, davant d'aquest panorama tan desolador, podríem pensar que estem perduts, si no fora perquè ens queda Escola Valenciana, els partits nacionalistes, els sindicats d'ensenyants, les editorials que heroicament aguanten publicant en català, algun esforç periodístic... M'he deixat fora la Universitat a posta, perquè el tema mereix tota una columna en exclusiva, que ja faré; de tota manera puc avançar que allí la cosa va molt malament també...

ENS HEM FET MASSA VELLS

ENS HEM FET MASSA VELLS

Article publicat a elpunt.cat el dia 28 de novembre de 2010

M'han caigut a sobre, i de sobte, dues commemoracions i no me n'he pogut escapolir de ninguna, així que aquest cap de setmana em veig obligat, d'una manera o d'altra, a recordar coses de fa gairebé cinquanta i quaranta anys. No diré que m'he enyorat de res, perquè els records no solen afectar-me, però repassant la pel·lícula, veig que no ens falten motius per a reaccionar, de molt diversa manera: des de deprimir-se, a agafar una escopeta i tirar-se a la muntanya... Tot estaria justificat.

Per una banda, amb motiu de l'Any Vicens Vives, la Universitat ha preparat una sèrie de conferències, taules rodones i una exposició en record de tres dels seus alumnes que foren professors a València, Tarradell, Reglà i Giralt, que ens introduïren la nova manera d'investigar i d'entendre la història. Jo havia decidit anar, evidentment, a la conferència de la meua amiga Carme Aranegui, hereva intel·lectual i professional de Tarradell, i prou, però m'han involucrat en alguna cosa més.

Inesperadament, i en contra de la meua voluntat, he d'intervenir-hi en una mena d'homenatge a aquells professors, per a testimoniar sobre la seua tasca docent, investigadora i política. Evidentment, entre els participants jo no sóc el més indicat, perquè professionalment no he seguit el camí de la investigació històrica, però no m'han valgut excuses.

Pensant de quina manera puc complir l'encàrrec de 5 minuts que se m'ha fet, he tingut la impressió, en primer lloc, que ens hem fet vells, cosa que no em preocupa gaire, però que és evident. I que tot açò d'ara, aquest país, no és aquell País Valencià que pensàvem. Hi ha més corrupció que mai i menys resposta; la gent calla; el polítics divaguen; el País Valencià i tot allò s'ha esfumat; l'autocensura s'ha enquistat en les nostres institucions universitàries i en els investigadors; es repudia a Joan Fuster; el nacionalisme cultural és el negoci d'un xoriço... De manera que ja veurem el que dic. Com m'he de centrar amb Tarradell, em venen al cap aquells versos “estos campos, !ay dolor!, que ves ahora, campos de soledad, mustio collado, fueron un tiempo Itàlica famosa”, que podríem aplicar a València.

L'altra commemoració en què estic involucrat és més amable: els quaranta anys de l'Institut Sanchis Guarner de Silla, del qual jo vaig estar dels fundadors. M'han invitat a assistir a un sopar i un acte lúdico-acadèmic i a intervenir. Molt bé; he vist aquelles criatures de fa quaranta anys, ara convertits en empressaris, professors, etc., amb fills i alguns amb néts. M'he sentit, doncs, vell, tant que he notat, crec que més que ningú, que el magatzem que utilitza l'actual ajuntament de Silla per als actes socials és una injúria a la ciutat.

L'anterior govern, que jo presidia, havíem iniciat la construcció d'un edifici multifuncional, per a celebrar aquests events, que l'actual govern interrompé dràsticament, amb subterfugis legals, injustificables davant la raó i del sentit comú. En lloc d'aquell edifici que estàvem fent, l'ajuntament ha posat a disposició del veïnat una nau industrial, batejada de Nau Jove, amb coberta d'uralita, sense sonoritat, sense calefacció i sense llicència d'activitats! Quina ignomínia.

Jo no hi havia estat mai, aïllat com visc d'actes socials de torta mena, i anit m'indigní. No sé què pensarien els regidors presents a la nau de Vamasa, concretament Hermínio Vedreño, del qual em puc creure qualsevol cosa, però sobre tot m'hauria agradat saber el que pensava una dona molt més sensible, intel·ligent i eficaç com és l'Anna Manrique. Què fa aquesta dona en un equip de govern com el de Baixauli?

Així que, gelat com un rave des d'anit, cabrejat per les cabòries històriques en què m'he capficat, indignat per la submissió dels meus veïns i veïnes davant l'ajuntament actual, per una banda, i amb la percepció més absoluta que m'he fet massa vell, per l'altra, sols em queda esperar que avui guanye Convergència, que no queden molt malament els d'Esquerra, i que demà guanye el Barça!

SI BERLANGA ALÇARA EL CAP

SI BERLANGA ALÇARA EL CAP
Article publicat a elpunt.cat el dia 21 de novembre de 2010

Amb tot això de la mort del genial Berlanga, i encara de cadàver present, hem tingut ocasió de veure una sèrie de flaixos, tan esperpèntics com magistrals, interpretats amb tanta naturalitat per les nostres autoritats, que al gran director no se li haurien escapat, n'estic segur, i els hauria incorporat en alguna de les seues agres pel·lícules. Quina llàstima que, tancat a la caixa, no haja pogut veure l'espectacle!

Hauria vist les autoritats valencianes, del mateix color que les franquistes que ridiculitzà, tan cruelment com aguda, a La Escopeta Nacional, etc., rendint honors a les seues despulles. La dreta valenciana agenollada davant del seu taüt, sense creu! I a Rita Barberà, comparant Berlanga amb el fantasma de Vizcaino Casas i amb l'humorista Tip. I a totes les autoritats, els reis i els prínceps, plorant per la desgràcia... Torne a repetir que ha estat una llàstima que ell no haja pogut veure l'espectacle, perquè li hauria agradat.

Però, com a València els esperpents no s'acaben mai, si s'haguera pogut esperar mig any més sense morir-se, encara hauria tingut l'ocasió d'inaugurar l'estació de l'AVE de Requena-Utiel, que batejaran amb el seu nom. Quin flaix més berlanguià: el retor, salpassa en mà, beneint l'estació, i ell al costat recollint un esguitó! Però, sobretot hauria estat una curiositat veure com reaccionava, davant l'espectacle dels valencians i valencianes llançats en tromba a comprar un bitllet per anar-hi a Madrid, malgrat que el preu del bitllet d'aquest AVE és dels més cars de tots els aves de l'estat. I quan li dirien: doncs el ministre Blanco vol que se'n venguen vuit mil bitllets diaris i el conseller valencià que els vagons s'òmpliguen de gom a gom... Què penseu que diria? Possiblement que se li estava ocorrent una pel·lícula que podria titular "Tots a Madrid".

I si li explicaven que el tren Alcoi-València triga gairebé dues hores a fer un recorregut que és la quinta part del que fa l'AVE a Madrid, que trigarà hora i mitja? I el viatge Alacant-València, que no es pot fer directament, sinó entrant per Espanya (La Encina)? Quines escenes més sorprenents se li acudirien a Berlanga, amb la gent baixant de l'AVE, a Chamartin, entrant en una cafeteria, a fer temps, per haver arribat massa d'hora a la capital, qui sap a fer què.

I què diria de les esperpèntiques reflexions pastorals de Camps, que somnia que tots els madrilenys vindran a València, a amarrar-se una barca, i a fer negoci? El senyor president assegura que vindran més del doble de madrilenys dels que venen ara, cosa que, si fora així, significaria que no agafarien ni l'avió, ni l'autocar. De tota manera, no m'explique perquè voldran arribar una hora abans que ara a València. I d'altra banda, no crec que tan de madrileny ens porte res de bo, sinó més mals de cap, per no dir altra cosa, perquè pense com Escalante, quan escriví Tres forasters de Madrid.

Els valencians el que necessitem són comunicacions cap a Catalunya i cap a Europa, perquè cap a la Meseta ja estem massa bé amb les comunicacions que tenim i, a més a més, sempre hem dit que “de ponent ni vent ni gent”, de manera similar al que diuen a Portugal: “de Espanha nem bom vento, nem bom casamento”. Com estic segur que Berlanga li hauria tret tant de profit a tot açò, encara dóna més pena que ens haja deixat: sit tibi terra levis, mestre

FAENA BRUTA, POLÍTICS BRUTS

FAENA BRUTA, POLÍTICS BRUTS

Article publicat a elpunt.cat/Silla el dia 14 de novembre de 2010

Utilitze l'adjectiu brut, en el sentit figurat, o siga com allò que és contrari a la honestedat, a la probitat, perquè em vull referir al debat que s'ha suscitat a partir del que ha escrit Felipe Gonzàlez sobre tot allò del GAL. Però no vull referir-me a les activitats antidemocràtiques i il·legals d'aquell govern socialista, contra el quals ja em vaig manifestar en el seu moment, sinó a l'actitud hipòcrita i bruta del PP al respecte.

Una de les curiositats a què hem estat assistint tot el temps que portem de democràcia (molt poc de temps, és cert) és a la contradicció de veure, moltes vegades, els socialistes fent la faena que correspon als populars. Qui tenia més ganes que entràrem a la OTAN? Doncs, els populars, però ens hi posà Felipe Gonzàlez. Qui volgué dur-nos a la guerra de l'Iraq, i a totes les guerres del món? Els populars amb l'Aznar! Però com ara els socialistes es mantenen a l'Afganistan, com abans ho feren a Bòsnia, doncs els populars ataquen els socialistes per això, perquè romanen on ells sempre han volgut anar-hi.

I qui volia i vol acabar amb l'ETA sense contemplacions, de manera expeditiva? Doncs, els populars, però qui ha fet la faena més bruta contra els etarres han estat els socialistes amb allò del GAL. Aleshores, si els populars estan fermament decidits a no acabar mai aquest problema, a continuar la guerra sense contemplacions contra ETA, a què ve ara posar-se tan escrupolosos? Els populars no tenen cap dret a protestar el GAL i si li feren cas al seu líder Manuel Fraga, callarien: “Cuanto menos se hable de los GAL mejor, por el bien de Felipe Gonzalez y de Espanya”. Però els populars volen sang i fetge.

Passa el mateix amb les retallades socials. Qui ha fet la faena bruta d'agafar les estisores i començar a retallar pensions, sous, prestacions, etc.? Ja ho sabem, Zapatero! Però, diguen el que diguen els populars, ells també ho haurien fet i amb més ganes, i sinó podem veure el que fan els seus homòlegs francesos, anglesos i alemanys. I així podríem afegir un llarg etcètera d'exemples de faenes brutes dels socialistes, que correspondria fer-les als populars, i contra les quals els populars es manifesten hipòcritament, quan en realitat hi estan absolutament d'acord.

I al revés passa el mateix. Les mesures que prengueren els populars quan governaren i contra les quals els socialistes protestaven tant, no les modificaren els socialistes quan entraren. A excepció d'eixir-se'n de l'Iraq, res. Per tant, si els polítics foren més honestos i no digueren mentides, guanyaríem tots, perquè en lloc que el poble es fera vanes il·lusions, somiant que els seus ho solucionaran tot, a l'hora de votar el veïnat es decantaria davant de les veritats de saber quin sou volen cobrar els candidats; a què es dediquen en les seues vides privades i per quant ho fan; quines hipoteques tenen i quines propietats; les afeccions més cares (cotxes cars, iots de luxe); si mantenen alguna amant; etc. En definitiva que les eleccions servirien per a elegir la gent honesta... Però, açò sí que és un somni!

ENTREVISTA A LEVANTE-EMV

ENTREVISTA A LEVANTE-EMV

Entrevista publicada a LEVANTE-EMV, el dia 9 de novembre de 2010, amb motiu de la publicació de l’encreuat 4.000.Entrevistador: Amat Sapena. Fotògraf: Abelard Comes.

Històric del nacionalisme i defensor de la llengua. Va ser alcalde de Silla de 2003 a 2007. Professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, s’encarrega de realitzar els encreuats en Panorama. I hui arriben al número 4.000, xifra històrica després de 12 anys ininterromputs de publicació.

- Com va sorgir fer encreuats en valencià?

- Fou a Valencia Semanal, possiblement l’any 78, amb l’Amadeu Fabregat de director. Després en publiquí a Noticias al Dia i a Diario de Valencia, que dirigí J.J.Pérez Benlloch; a Mediterraneo de Castelló, amb José Luís Torró; a la Cartellera Turia; a la revista Saó; i en multitud de publicacions comarcals. Finalment, de la mà de Joan Carles Martí i sota el patrocini de Ferran Belda, comencí la sèrie de Levante-EMV, on hem arribat al 4000. Tot plegat són molt anys.

— Com va començar aquesta afició seua?

- Com jo sempre he tingut clar que el País Valencià estarà normalitzat quan ho tindrà tot en valencià, apostí per fer encreuats, acceptant un repte que em llançà una senyoreta en un debat sobre normalització lingüística. Jo explicava que hauríem de tindre un periòdic, o més d’un, totalment en valencià, i ràdios, i novel·les rosa i revistes del cor, i pornogràfiques... De tot, d’una manera normal.

- Aconseguir aquesta xifra, és qüestió de treball, constància, imaginació...?

- Haver arribat a aquesta xifra vol dir que la cosa ha estat funcionant des de fa més de 12 anys, i això, sincerament, jo crec que és important.

— Actualment no hi ha una iniciativa similar a la Comunitat Valenciana.

- En realitat hi ha encreuaters per tot arreu, que s’han posat a la feina, però no d’una manera tan persistent com els nostres, però segurament ha estat perquè no han tingut l’oportunitat de trobar un periòdic amb ganes d’apostar com fa Levante-EMV.

— Quina es la resposta del públic?

- Sé que hi ha molta gent que els fa, però exactament no puc saber quanta, perquè llevat d’alguns encreuatistes, que s’han posat en contacte amb mi, la gent, en general no m’ho manifesta. Una cosa sí que sé i és que en algunes escoles empren els meus encreuats com a material escolar, cosa que trobe molt oportuna i per la qual felicite els mestres.

— És important que un diari líder com Levante-EMV incloga en la seua edició una pàgina en valencià?

- I tant! Ja s’hauria d’haver fet alguna cosa per a reconéixer-vos-ho, perquè en un país tan desnormalitzat com el nostre Levante-EMV és l’únic mitjà que cada dia ix al carrer amb una pàgina en valencià, amb l’encreuat inclòs; evidentment, si fora tot el periòdic en valencià encara seria millor, però aquesta és una altra història. Si Levante-EMV no ha rebut encara el reconeixement que es mereix, és perquè el nostre no és un país normalitzat.

EL PAPA, ZAPATERO I JO

EL PAPA, ZAPATERO I JO

Article publicat a elpunt.cat el dia 7 de novembre de 2010

Aprofitant la visita del Papa (a qui jo no espere, que conste) vull referir-me a les relacions entre l'església i l'Estat. Evidentment, aquest article és oportunista, aprofitant que el Papa trepitja, encara que de rapa i fuig, terres catalanes. Com ha de pronunciar unes paraules en català, per les quals uns poloraran d'alegria i altres rebufaran, també ho comentarem.

En primer lloc, vull deixar ben clar que no estic d'acord amb el muntatge de la visita, ni amb les despeses que han generat, ni menys encara que vagen a càrrec del pressupost, o siga que les paguem entre tots. Si el Papa ve com a Papa, li haurien de pagar el viatge els seus parroquians, si és que no pot fer-ho la tresoreria vaticana; si ve com a cap d'un Estat, que miren els nostres responsables si un estat minúscul i antidemocràtic com el Vaticà mereix tanta consideració i tant de dispendi. I si ho fa mesclant ambdues condicions, encara pitjor, doncs.

Però, ja que ve, vull també que quede clar que sempre he desitjat que tot funcione sense contrarietats i que se'n torne a casa satisfet del viatge. I que no caiga per dalt dels cadafals que li munten, a la seua edat, no siga que es trenque una cama i ens toque pagar-li també l'operació. Velis nolis, o siga que tant si volem com si no, li pagarem totes les factures, i no cal augmentar-les més.

En tot cas, vull defensar que Zapatero haja preferit continuar amb la seua agenda d'estadista. Jo mateix, quan era alcalde de Silla, vaig rebre dues vegades el tètric arquebisbe Garcia-Gasco, a qui vaig saludar i li desitgí un bon dia, advertint-li que no em quedaria a la missa que anava a celebrar. Quina sorpresa quan em digué: —“Ya me lo habían advertido”! Collons, pensí, quina organització d'espietes, que són aquests paios. Al Papa també li han advertit que no compte amb Zapatero per a la missa.

Perquè el president ho és d'un estat aconfessional, segons la Constitució, i gràcies als resultats electorals i no per la gràcia de Déu. Per la gràcia de Déu era caudillo el sinistre Franco, com també és rei, segurament, el senyor rei i és Papa el Papa; fora d'aquestes tres gràcies de Déu, la resta de comandants són el que són per via democràtica.

Per altra banda, i com supose que el Papa sap que estem en crisi, crec que hauria estat tot un detall no vindre, perquè no estem per a tirar coets. Les despeses que genera la seua visita són tan extraordinàries com discutibles. És clar que això sembla que no els preocupa massa als papistes, que l'han dut a països molt més precaris. Diuen que els beneficis espirituals d'una visita papal estan per damunt de qualsevol altra consideració. Jo no pense així i molts catòlics tampoc, però això ja és un altre tema.

Supose que la qüestió de la llengua l'hauran resolt a la manera vaticana, amb subtilesa, i que les paraules del Papa en català han estat suficientment passades pel sedàs, però tot i que a la senyora Camacho i als feixistes i ciutadans de recanvi això no els haurà agradat que es donen per satisfets amb la menció que ha fet el Papa als anys 30, que això si que ha estat una impertinència... vaticana. Continuant amb el tema de la llengua, els nostres hauran sentit un regustet gairebé orgàsmic: el Papa ha parlat en català, diran. Mentrestant, i sobre tot a València, la llengua continuarà absent de la litúrgia, i de molts col·legis, convents i seminaris catòlics...

Finalment, una observació sobre el tema financer, perquè la visita a Santiago i a Barcelona, encara que coste un dineral, serà la quarta part del que costà la visita a València. O és que els gallecs i catalans no tenen xoriços com nosaltres, que hi posen la mà sacrílegament i tot, o és que no s'hi han atrevit per temor a la polseguera que es podria organitzar, perquè allò, evidentment, no és València...

SOCIALISTES DE MORRO FLUIX

SOCIALISTES DE MORRO FLUIX

Article publicat a elpunt.cat el dia 31 d'octubre de 2010

Estic segur que, amb tot el que li han dit, l'alcalde de Valladolid se n'ha penedit de les seues impertinents paraules sobre la ministra Leire Pajín, però, únicament se n'ha penedit d'haver-ho dit, no de pensar-ho. Al remat aquell alcalde és del PP, o siga un reaccionari, fatxa i masclista, com la majoria que conec. La reacció de la ministra, dels socialistes i en general del món progre, ha estat lògica i justa. Ara bé, com ja no tenen en actiu el senyor Alfonso Guerra, la reacció més que justa els ha quedat justeta i prou: que es disculpe públicament, li han demanat. A bon hora, si haguera estat al revés, els populars se n'haurien conformat, amb unes simples disculpes; tot al contrari, haurien descarregat les bateries amb bombardejos i tot.

En general, en el conjunt d'aquest Estat de la pandereta, a dir exabruptes com a manipular l'opinió pública, guanyen, ara per ara, els populars. La senyora Aguirre, que és una mestra i una bruixa; els populars valencianos, que són uns beatos furtamantes; el mateix Rajoy-que te doy, el Gonzàlez Pons i la despentinada Soraia, la senyora Cospedal... Tots a una i repetint la consigna, encara que siga mentida, són uns mestres.

Per exemple, acusen els socialistes pel tema de Benidorm (que és un cas evident de transfuguisme), mentre callen els seus casos de transfuguisme a Dénia, la Vila Joiosa, la Vall de Laguar, Mislata, el Puig... Quin cinisme! Al respecte i curiosament, i excepcionalment, estic d'acord amb el que ha fet Alarte, reptant els populars que si comencen pels seus casos de transfuguisme, ell farà fora el de Benidorm. És l'única cosa sensata que li he sentit fins ara; a veure si continua la ratxa.

I estan els temes de la corrupció, dels quals ja estic cansat d'explicar el que pense, així com dels polítics corruptes i beatos que ens han tocat en la tómbola valenciana. Aquest no és un tema preocupant i prou, perquè en realitat la corrupció és un tema d'Estat, i encara ho és més per la pobra i discreta reacció dels socialistes. És clar que, de vegades, quan els fiscals i la policia estiren de la manta apareixen alguns socialistes enredats en la mateixa madeixa, com està passant a Alacant i la Vega Baixa. Per això serà que els socialistes no insisteixen més?

D'altra banda, i tractant de ser objectiu, crida l'atenció el comportament dels mitjans de comunicació, que controlen uns i altres. Ací els socialistes també baden. Per exemple, no heu notat que les televisions estatals donen més protagonisme als populars, que no al revés, les televisions populars als socialistes? El cas de Canal 9 és paradigmàtic, una televisió que paguem i patim els valencians, manipulada barroerament i sense límits pels populars, que sols informa d'allò que convé als populars...

Com també és cert que ni uns mitjans ni els altres informen res o molt poc dels qui no som ni dels uns ni dels altres, o siga dels nacionalistes, per tot plegat, doncs, de vegades pense que estem perduts i que açò no té remei. Com ens toca, però, confiar que la gent reaccionarà algun dia, per exemple en les eleccions de maig, haurem de continuar desconfiant dels populars de morro fort i dels socialistes de morro fluix i insistint en nosaltres, els nacionalistes... I que visca la Mare de Déu, com ha dit Morera a les Corts.

QUINA VERGONYA

QUINA VERGONYA

Article publicat a elpunt.cat el dia 24 d'octubre de 2010

Només faltava això, que posaren mà a la caixa dels ajuts a les ONG. No n'han tingut prou amb tot el que han pispat en el cas Fabra, en el cas Gürtel, en el cas del fem del Baix Segura, i en tants casos d'urbanisme, d'Emarsa, de contractacions irregulars, de visites papals, etc. No n'han tingut prou, que encara faltava el conseller Blasco, segons està publicant la premsa. Quina poca vergonya! Fer negoci amb els ajuts destinats a les organitzacions no governamentals, que estan ajudant la gent més desemparada del món, això és molt pitjor, infinitament pitjor, que fer negoci amb el Papa, amb el Canal 9, amb els regals multimilionaris a canvi de contractacions... No els cau la cara de vergonya?

Sembla que no, que no els cau la cara de vergonya, perquè no en tenen de vergonya. I s'excusen entre ells, i es protegeixen entre ells. Són una màfia! Per exemple, quan li tocà rebre a Camps, Blasco isqué a donar la cara per ell, assegurant que el President estava més net que una patena i que era més pur que una verge; ara, com al qui han pillat és a Blasco, és Camps qui dóna la cara per ell. Quina garantia que ofereixen, no? Quina ironia! I com la justícia és lenta en segons quins casos, i els jutges, que són amics, sols veuen el que volen veure, i els advocats lien la troca, perquè cobren a càrrec de l'erari públic, la cosa va com va... I, mentrestant, cada diumenge van a missa i el retor els absol...

La gent, per la nostra banda, continuem en la figuera. Segons les enquestes, sembla que ningú li dóna cap importància als fets de corrupció que denuncia la premsa, i que la gent tornarà a votar a aquests poca-solta. I per si faltava poc, els socialistes, que s'assabenten de les coses que passen perquè les lligen el diari, malgrat que la seua feina és de vigilar el govern, què?... En definitiva: que tot és una gran vergonya, senyors, una gran vergonya!

La situació, però, ara és la mateixa que tot al llarg de la història, o siga que, en general i arreu del món, els que manen fan el que fan perquè tenen una certa impunitat, mentre que els manats, o siga el poble, per un no res ja tenim la policia a sobre; podem pensar, doncs, que aquest món, a més d'una vergonya, és una merda. Els que manen roben més als pobres que no a l'inrevés, els pobres als rics, però la justícia és més diligent en un cas que en l'altre, per no dir que actua injustament, perquè els rics i els polítics sempre s'escapen.

Pels anys seixanta, curiosament quan Blasco era del FRAP, nosaltres creiem que això era així perquè no hi havia democràcia i suposàvem que quan acabaria el franquisme i tindríem llibertat començaríem a viure en un món més just... Merda! Ja fa trenta-cinc anys que Franco estirà la pota per la gràcia de Déu, perquè ho féu al llit i reconfortat amb els sagraments, i encara uns dies després d'haver signat les seues darreres penes de mort, i tot continua igual: els feixistes ara, disfressats de demòcrates, quan es descuren i ensenyen les vergonyes, se les tapen i continuen, perquè saben que el poble, d'ací uns mesos, els tornarà a votar.

DIA DE LA RAÇA

DIA DE LA RAÇA

Article publicat a elpunt.cat el dia 17 d'octubre de 2010

Com les coses de l'escola et marquen per a tota la vida, jo conserve un mal record d'algun dels mestres que vaig tindre, pels anys quaranta. Aquells eren uns mestres franquistes, que conformaven el principal pilar en què es sustentava el règim: adoctrinaven les criatures! Ara, però, el magisteri ha evolucionat molt i els mestres ja no són com abans, malgrat que encara puga quedar algun cavernícola en exercici.

Entre les múltiples commemoracions que celebraven, mitjançant les quals ens arengaven, hi havia la del dia de la Raza, commemorant que Colom descobrí Amèrica. Ja podeu imaginar les mentides que ens deien sobre aquell famós Descubrimiento i sobre la conquesta dels indis i, per tant, quan anys a venir vaig poder saber la veritat històrica de tot allò i tot el que patiren els indis, em posí del seu costat i en contra de tot el que m'havien explicat a l'escola, la Pilarica inclosa.

Allò, però, no s'ha acabat i ells continuen fent festa, que ara diuen de la Hispanidad. I com aleshores, ens obliguen a secundar-los a la força, raó per la qual cada any manifeste el meu rebuig escrivint alguna cosa i fent algun comentari a amics i alumnes. Els anys que he estat alcalde de Silla ho he pogut fer especialment, perquè em neguí a pagar cap piscolabis commemoratiu, a la caserna de la Guàrdia Civil, com havien fet i tornen a fer els altres alcaldes. Així que, per aquestes raons, i per altres, tot el que fan aquest dia em resulta aliè i rebutjable.

Enguany s'ha donat el cas que, com fan engolir a tothom, per la tele i per la premsa, les seues desfilades i misses, no han pogut amagar la sonora xiuladissa que uns quants patriotes de la raça dedicaren a Zapatero, sense respectar ni als difunts. A mi allò em deixà indiferent i és raonable, que es fota en Zapatero, pensí, però, no ho és que a Rajoy, a l'Aguirre i altres dirigents populars els haja semblat bé. Però així estan les coses i ja veurem com reaccionen els populars quan els toque rebre.

Tot plegat, però, tot l'espectacle ha resultat esperpèntic i genuïnament espanyol, o siga que nosaltres no hi tenim res a veure i, per tant, nosaltres no havíem de fer aquesta festa i que em perdone la Pilarica i la branca aragonesa de la meua família, que per ells no va.

DICCIONARIS I SEXE

DICCIONARIS I SEXE

Article publicat a elpunt.cat, el dia 10 d'octubre ded 2010

L'aparició d'un diccionari d'onomatopeies i d'interjeccions en català (Riera-Eures i Sanjaume), m'ha interessat i l'he comprat. En primer lloc perquè podia ser-me d'utilitat per a fer els encreuats que publique cada dia. Com sabem els qui ens hi dediquem, de tant en tant ens surten al pas paraules com “hop” (el que fa el cavallet al circ), o “hip” (hip, hip, hurra, el xofer no carbura), o “xit” (xit, calleu...) i ens desconcerta que no estiguen recollides als diccionaris. Evidentment, és que volem tenir garanties que no fem res que no siga adequat, ja que sabem que alguns mestres n'utilitzen com a eines didàctiques; moltes gràcies. Pense que aquest diccionari, amb les aportacions que fa, em resultarà molt útil, doncs.

Ah, però en segon lloc m'he entretingut també, i per curiositat, a buscar expressions i onomatopeies de caràcter sexual. No és que estiga obsessionat pel tema, a la meua edat, sinó que tinc la curiositat. El diccionari posa exemples de totes les accepcions, com fan els diccionaris, perquè quede ben clara la semàntica, però en aquest diccionari no n'hi han de caire sexual. Ni en el cas de “ai”, amb què expressem dolor físic, pena, tristesa, contrarietat, por, alegria, estranyesa, amenaça, angúnia, avorriment, etc., es fa cap al·lusió al sexe, a excepció, potser, de “ai, canvia de canal, que és molt desagradable això...”, que ves a saber el que volien dir els autors; la resta d'exemples són insubstancials: “ai, ai, que et quedaràs sense postres”, “ai! cantes tan bé...”. Ni amb “oh”, amb què expressem sorpresa i admiració, compassió, tendresa, dolor, desil·lusió, pena, alegria, por, desaprovació o indignació: “oh, quin concert...”; “oh, que bé que hages vingut”; “oh, oh, oh! és indignant”, etc. Res de sexe. Ni amb “ui”, ni amb cap altra interjecció. Segons aquest llibre, per a referir-nos al sexe de manera explícita sols tenim el “nyaca-nyaca” per a copular i posa l'exemple: “Un bon sopar, nyaca-nyaca i a dormir”. Qualsevol que s'hi interesse pel tema sexual, doncs, pot pensar que en català no diem ni piu, quan follem.

Jo ja fa temps que havia observat que ni en vocabularis de l'argot de la delinqüència, ni en diccionaris d'expressions i frases fetes, ni en els diccionaris generals, tampoc no es recollien exemples de fornicacions catalanes, ni d'expressions sexuals explícites. Per exemple, no n'he trobat cap que reculla que tira més un pèl de figa que una maroma de barco (sic). Un vocabulari que podia haver estat una excepció, a la vista del títol tan graciós, és el Bocavulvari de Pep Vila, que no deixa de ser, però, un recull de versets, frases amb doble intenció i fins i tot jaculatòries. O siga que tot això em fa pensar que som uns primmirats de merda.

Amb tant de mirament, però, no normalitzarem res, perquè si volem una llengua normalitzada, ara que ja està definitivament normativitzada, haurem de fer-la útil per a tots els aspectes de la vida i, per tant, els qui es dediquen a fer compilacions i reculls orals, que finalment acaben en diccionaris, haurien de tindre en compte que tot això de la bragueta també existeix i que és important. L'Institut d'Estudis Catalans i a continuació l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, haurien, doncs, d'espavilar-se a revisar aquesta part del vocabulari secret i a fer-hi incorporacions.

Supose que, per fortuna, a l'hora de la veritat els escriptors més descarats, com Ferran Torrent o Quim Monzó, i els qui escriuen literatura eròtica, no es preocuparan massa pels diccionaris; però, alerta! perquè ho poden fer els correctors, que tot allò que no troben codificat ho rebutgen. Els diccionaris, que són un dels grans pilars de la normalització d'una llengua, són compilacions obertes, o han d'ésser-ho, on s'han d'anar encabint les paraules que no hi figuren, però que existeixen perquè les utilitzem oralment. Allò dels diccionaris censurats (autocensurats) tingué una explicació quan els feien persones tan circumspectes com mossèn Alcover, o el senyor Moll, o el senyor Fabra... Aleshores sí que es podia entendre tant de mirament, però ara, això ara no té cap sentit. Al pa, pa i al vi, vi.

QUI HA GUANYAT LA VAGA?

QUI HA GUANYAT LA VAGA?

Article publicat a elpunt.cat el dia 4 d'octubre de 2010

Com si haguera estat un partit de futbol, alguns polítics i comentaristes s'han dedicat a senyalar, cadascú des dels propis prejudicis, qui ha guanyat i qui ha perdut la vaga general del dia 29 de setembre. Com gairebé la majoria són antisindicalistes, això eliminava els sindicats com a guanyadors, però com també són antizapateristes, doncs també havia d'eixir perdent Zapatero i per tant no podia quedar clar qui era, definitivament, el guanyador. Rajoy però, ha reblat el clau i ha dit que han perdut tots, els sindicats i Zapatero! A Rajoy i als comentaristes els passa com a un veí meu que és antimadridista i antibarcelonista i que quan juguen un partit entre ells sempre em diu: jo el que vull és que perden els dos.

Jo vaig fer la vaga, com les he fetes totes sempre. Qui està contra el sistema de coses, i en aquest cas qui no està d'acord amb les decisions polítiques antiobreres que estan prenent-se, crec que ha de manifestar-ho fent la clàssica protesta de la vaga. Hi ha altres maneres de protestar, però aquesta n'és una, i molt civilitzada i, en certa manera, eficaç perquè et tinguen un poc en compte. De fet, totes les vagues han obligat els governs a recular en les seues decisions inicials i ara, supose, aquesta vaga també ho farà. Ho anirem veient les properes setmanes. Crida molt l'atenció, però, la tranquil·litat de Zapatero en aquest afer: o és que la processó li anava per dins i ho dissimulava molt bé, o és que té algun as a la màniga i encara no ho sabem. També ho anirem veient, les properes setmanes.

Ara bé, m'estranya que Rajoy i els comentaristes polítics, la majoria de dretes, hagen fet abstracció de la nostra vaga general de les que han hagut a tota Europa, pel mateixos motius que ací. Com també m'estranya que els nostres sindicalistes s'hagen afegit a aquesta maniobra, que jo crec que és intencionada i de distracció. Perquè, que parlen clar i que diguen que les mesures antiobreres que està prenent el govern de Zapatero són les que estan prenent-se a Europa, amb majoria de governs de dreta. Però això no els interessa, ni a Rajaoy, ni a la patronal, ni als comentaristes: l'objectiu és carregar-se les reivindicacions obreres i carregar-se Zapatero.

Jo, que no sóc de Zapatero ni de bon tros, perquè els socialistes me la repamxuflen i en especial aquesta mosqueta morta, vull reconèixer-li al president el mèrit d'haver eixit a la plaça a donar la cara, perquè ha fet el que ha pogut, com els haurà dit a la Merkel i al Sarkozy, i si no ho ha fet millor, qui fa el que pot no està obligat a més. Perquè, i no ens enganyem, l'objectiu de la dreta europea és retallar l'estat de benestar, diuen que perquè sinó acabarem a la deriva. Així que com Zapatero s'ha posat a la feina, de tant en tant el feliciten per Berlín i París.

Ara, lamente molt que la dreta i la patronal espanyoles siguen tan injustes i que no agraïsquen l'esforç que està fent el govern al seu favor; tot al contrari, no paren de demanar que se'n vaja Zapatero, i especialment ho demana Rajoy, que es mor de ganes. I és que saben que el que està fent l'actual govern, aplicant les polítiques de la dreta europea, ells ho farien més durament i sense contemplacions. S'ha vist amb la llei de la reforma laboral de Zapatero, que retalla tants beneficis als treballadors a favor de la patronal: ells encara en volen més!

I en aquestes, ara va i el tal Asuncion, acompanyat del seu amic i acòlit Baixauli i una dotzena, anuncia que es presenten com alternativa a Zapatero. Com sabem qui és Asuncion, i qui és Baixauli, aquesta maniobra em resulta bruta i un poc al·lucinant; supose que Zapatero quan s'haurà assabentat que van a per la seua cadira, també haurà dit, com dels sindicats: «estan en su derecho». Però, encara que aquesta maniobra també me la repamxufle, evidentment, perquè és una cosa d'ells, em preocupa per les repercussions que pot tindre sobre els interessos de Silla, perquè un l'alcalde capficat en unes aspiracions tan altes i ple de cabòries, no és gens tranquil·litzador: quan el poble té tants problemes, l'alcalde se'n va pels núvols! I encara una altra preocupació: i això, qui ho paga?

A TOT GAS PER L'INTERNET

A TOT GAS PER L'INTERNET

Article publicat a elpunt.cat/Silla el dia 26 de setembre de 2010

La vida era més tranquil·la quan no hi havia tota aquesta tecnologia de l'internet? La veritat és que l'invent és útil i eficaç, potser un dels millors de tots els temps. Per exemple, els que som de l'època de la maricastanya, per a mantenir-nos en contacte empràvem l'extravagant recurs d'escriure una carta, posar-la dins d'un sobre, enganxant-li amb una llepada unes estampetes que dèiem segells, que dipositàvem en un reducte que es deia bústia, confiant que al cap d'un temps (a Barcelona, 2 dies; a Guadalajara de Mèxic, una setmana o més) un senyor ho faria arribar a la casa de l'adreça... Ara tot això s'ha acabat. Ara, per internet, en un moment pots comunicar-te amb l'altra part del món i fins i tot, pots parlar i veure-hi qui està a l'altre costat, a mils de quilòmetres: sembla increïble.

Jo li done la raó a Xavier Cunyat, que més que un fan i tècnic de la informàtica, és un convençut absolut i tan entusiasta que actua com els predicadors més conspicus: tractant de convèncer la humanitat. I sembla que té part de raó i que qui no s'hi sotmeta quedarà ancorat en el passat, com els vestits penjats als armaris esperant que se'ls menge l'arna. L'impacte, per no dir sotragada, de tota aquesta tecnologia en les persones de la meua quinta és més que evident i encara que ens coste d'acceptar, sembla que els llibres, les llibretes i les taules de multiplicar ja són el passat...

Per exemple, avui mateix Cunyat i jo dinarem amb l'Eduard i la Teresa. Aquest és de Silla i ella mexicana i han vingut des de Gaudalajara de Mèxic a veure la família i els amics. Eduard, que està informat al minut del que passa a Silla, perquè diàriament entra en elpunt.cat, i està connectat al moment amb la família i els amics, ens explica que Amèrica continua sent una terra de possibilitats per als europeus amb idees i amb ganes de treballar. Com ell en té, d'idees i de ganes de treballar, i ha trobat Teresa, que és un tresor mexicà, a l'Eduard li va bé.

Continuant amb la tecnologia i com tot té un preu, algú pot pensar que hem eixit perdent, perquè vivim més accelerats, però comparar si abans vivíem millor o no, és insubstancial: vivim en el món que vivim, amb tots els ets i uts, i no voler-ho acceptar és inútil. Del que es tracta és d'intentar que els avantatges servisquen perquè la societat siga més justa i més democràtica, i aquest sí que és un problema moral de primera magnitud, perquè qui li està traient beneficis milionaris a la informàtica són, com sempre, les multinacionals, els bancs, els països més industrialitzats... fins i tot el govern d'Espanya, que cada dia ens controla més, informàticament, per a traure'ns els diners.

Aquesta és la part perversa de l'invent, que siga un instrument més eficaç però perquè ens donen gat per llebre. Per exemple, a Silla tanta nova tecnologia no ha servit perquè l'Ajuntament tinga més informada la gent (ha desaparegut la televisió local; no és publica altra cosa que El Punt, no han posat en marxa les promeses telemàtiques electorals...), sinó perquè el regidor Benaches, de Cultura i Noves Tecnologies, haja pogut viatjar de gorra per tota Europa..., per exemple.

BEATOS I AMPARITOS

BEATOS I AMPARITOS

Publicat a elpunt.cat el dia 20 de setembre de 2010

Joan Fuster deia que al País Valencià no teníem polítics; jo, modestament, també ho dic: no tenim polítics! Aleshores què tenim? Doncs, tenim gent que viu de la política, únicament d'això, uns més espavilats que altres, com Zaplana, i, evidentment, com viuen de la política, no saben fer altra cosa i, a més, com no es conformen amb un jornalet de res, són gent poc de fiar. Però ací estan, dalt del matxo, fent i desfent. I enfront, per a la nostra desgràcia, una oposició composta d'Amparitos.

Malgrat, però, tanta deficiència en general, tenim casos molt notoris i singulars: per exemple, tenim un conseller (Blasco) que des del FRAP ha arribat al PP, passant pel PSOE, i sempre «ben col·locat»; on s'ha vist un cas igual? Un conseller (Font de Mora), tan estrafolari i tan enemic del valencià, que troba més adient que els xiquets aprenguen xinès abans que valencià; heu vist res com ell a cap altra autonomia? Tenim un conseller (Cotino), un beato de missa diària que menteix pel coll; que s'ha atrevit a acusar l'oposició de la crisi de la rajola... I uns presidents de Diputació (Castelló i Alacant) als qui han pillat cagant, és a dir, fent maniobres corruptes que fan pudor. I un president de la Generalitat que és amiguito del alma del més famós mafiós d'aquestes contrades. Etcètera. No dic res dels socialistes, perquè avui no toca.

Però, anem a pel més beat, que és el senyor Cotino. Com tothom sap, la seua família i ell, han estat implicats en concessions irregulars de contractacions, com residències de vells, grans i ben sucoses obres públiques, etc. Tindrà consciència del que fa, o siga mala consciència? No se sap, perquè aquesta gent que es dóna tot de cops de pit són, en realitat, més falsos que Judes. A més, actuen amb la coartada que qualsevol capellà amic i confessor, els dóna l'absolució i apa!: —Resa tres avemaries i un credo i no ho tornes a fer, fill meu.

No sé si mai he contat que un dia volgué fer-me anar a missa. Jo era alcalde de Silla i el conseller vingué a la del patró Sant Sebastià. El vaig rebre i saludar, però a l'hora de missa em vaig acomiadar, dient-li que jo no hi anava mai. Ja ho sé, alcalde, ja ho sé, em digué, però quin mal li pot fer anar-hi? Allí Déu ens accepta a tots... No m'oblidaré mai i quan el veig dient mentides per la tele, posant cara de monsenyor, m'entren ganes de dir-li de tot. Ja em compreneu, veritat?

En qualsevol país altre que el valencià, uns personatges així ho tenen magre, perquè la gent, que no és tan babaua com nosaltres, no es deixa ensarronar tan fàcilment. A València sembla que quan més corrupte i més xoriço és un polític, o un «promotor cultural» (Climent), és millor. Ací un paio d'aquests diu que ha entrat en política per a forrar-se (Sanz) i li donen un càrrec. O que vol diners per a salvar el país, i la gent li'n dóna...

Les properes eleccions municipals i autonòmiques haurien de ser una bona ocasió perquè obrírem l'ull, els valencians, però ho dubte. L'oposició farà els esforços que calga, n'estic segur, especialment dels meus (Bloc/Compromís), però com en som pocs, cal preguntar-nos: i els socialistes, què faran? De moment estan pegant-se Alarte i Asunción (que porta de capatàs, l'alcalde de Silla Baixauli, especialista en transfuguisme). Com sembla que guanyarà el primer, aleshores què? Sabrà fer un discurs convincent; ja té una estratègia preparada?...

AL CONSELLER LI LA BUFA

AL CONSELLER LI LA BUFA

Publicat en elpunt.cat el dia 12 de setembre de 2010

Cabra avesada a saltar, salta i saltarà, que en castellà dirien que la cabra siempre tira al monte. M'ha vingut al cap el nostre refrany pensant en una cabra especial, recalcitrant, impertinent, pèl roig, energúmen i inefable; em referisc al conseller d'Educació, o de poca educació, o de mala educació, Font de Mora, a qui tinc el gust de penjar cap avall en aquest article en solidaritat amb el director de l'Institut de Montfort, José Luís Santiago. No cal que conte la història, perquè és suficientment sabuda, però penjar el conseller cap avall és dir-li botifler (com a mínim) i enemic del poble, emulant que a Xàtiva és així com tenen el retrat del primer rei Borbó, Felip V, que cremà la ciutat perquè se li havia resistit.

Aquest senyor, que és metge forense, o siga que en sap molt de cadàvers, està entestat des del primer moment a impedir la normalització de la llengua, fins i tot, podríem dir, que està entestat a ofegar-la, fins a fer-la desaparèixer. I no para en les seues agressions, com ara mateix que ha anunciat que vol suprimir les línies en valencià, que són minoria, i potenciar les línies en castellà, que són la majoria; també vol afavorir l'ensenyament de l'anglès i, fins i tot, del xinès, en detriment del valencià.

Li la bufa que la Llei exigisca tot el contrari, o siga que els estudiants valencians han de dominar les dues llengües oficials per igual: li la bufa. Li la bufa que institucions universitàries, instàncies polítiques, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, il·lustres personalitats de la cultura, Escola Valenciana, sindicats d'ensenyants, etc. li exigisquen tot el contrari del que fa, a ell li la bufen. Li la bufa encara més que la justícia haja dictat tantes sentències en contra d'ell per negar-se a acceptar la unitat de la llengua. A ell, això li la bufa.

També li la bufa que països més avançats i cultes, com ara Suïssa per posar-li un exemple ben important, ensenyen als xiquets en la llengua del cantó on hi viu i una altra llengua, assegurant que quan acaben l'ensenyament dominaran les dues, i més. A ell això li la bufa. Diu que costa massa diners mantenir dos grups, de castellà i de valencià, i suprimeix les línies en valencià!

Per què no ho fa al revés, o siga per què no suprimeix les línies en castellà? Perquè està demostrat que els xiquets que fan els estudis en valencià, acaben sabent les dues llengües, mentre que al revés, no i, per tant, no hi ha volta de full, però com el valencià a ell li la bufa, no ho farà. En definitiva, Font de Mora és un enemic declarat de la llengua i per tant ha de ser considerat un enemic dels valencians i penjat cap avall, de moment simbòlicament.

Ai, i si només fora aquesta cabra! En general totes les autoritats que patim els valencians, estan com juramentats en perseguir el valencià, o en menystenir-lo. Tots, els que diuen que fan tant i tant a favor, i en realitat fan poc, als que declaradament s'obstinen a no usar el valencià. I això ho podem fer extensible a totes les esferes de poder civil, judicial, militar i eclesiàstic.

Fem un repàs conselleria per conselleria, ajuntament per ajuntament, caserna per caserna, parròquia per parròquia; fem un qüestionari, que serà tristíssim. Quina llengua utilitza vosté en el seu «treball»? En quina llengua publica vosté els papers de la seua jurisdicció? En quina llengua fa vosté la missa?...

L'any que ve Escola Valenciana ha elegit Silla per a la Trobada de les escoles. L'ajuntament, amb alcalde asuncionista (és el braç dret de l'ex-ministre i encarregat de fer trànsfugues, entre les files socialistes, que traïsquen el secretari general Jorge Alarte), ha aprovat acollir la Trobada, però no ajudar-los econòmicament. Ja sé que no tenen ni un euro, encara que, per al que volen, sí (per exemple, per a les «relacions internacionals que gaudeix el regidor Benaches). És l' exemple, que tinc més a mà, i com aquest, altres. I és que, a tanta gent li la bufa el valencià...

DEL RESTRENYIMENT I EL FLAT

Del restrenyiment i el flat

Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de setembre de 2010

No vull parlar del restrenyiment exactament, sinó dels polítics restrets, perquè com no poden fer de cos com Déu mana, pateixen o poden patir, els pobres, de meteorisme, mal de panxa, anorèxia, cefalees, astènia, mal humor i fins i tot alteracions emocionals i de la personalitat. En aquesta situació, el més normal és que tinguen mal humor, alguns fins i tot mala hòstia, i que finalment, d'una manera o altra, ho acabem pagant els de sempre: els pagans. Així que, el millor que pot passar-los, a ells i també a nosaltres, és que caguen bé. Ja ho deien els clàssics: cacatio matutina est tanquam medicina, cagar pel dematí és com una medicina.

No dic això dels polítics restrets per dir-ho, sinó perquè donen la impressió, per la cara que fan i pel color de la pell, però sobre tot pels fets. La cara d'una persona restreta té una blancor característica, gairebé com la dels morts, molt similar a la dels addictes a la coca quan estan que no poden més perquè necessiten una ratlla. Com la cara és l'espill de l'ànima, i l'ànima d'una persona que no caga és enormement desgraciada, crec que ja està dit tot: l'ànima d'un polític restret és molt desgraciada.

Per a saber quins mals pateix un polític, també podríem mirar-los l'iris, però hauríem de ser iridòlegs i ells s'haurien de deixar escodrinyar, i les distàncies curtes sembla que no els agraden, a no ser que sigues algun «amiguito del alma». Tinc una parenta amb unes cefalees immenses que acudí a un iridòleg d'Amposta; aquest la mirà i dictaminà: vosté és que té molt mal geni, sempre està enfurismada i per això se li fa la fel més agra del que toca. No la curà, però encertà en el diagnòstic. És clar que potser que en lloc de mirar-li l'iris, mirara de reüll la cara de màrtir del seu marit, que l'acompanyava, i això li degué donar alguna pista, però, això també ho fan els metges.

Seguint amb els polítics, també és probable que, fixant-nos únicament en el color de la cara confonguem un restrenyiment amb una diarrea, perquè de les dues coses pateixen els polítics i més ara que venen les eleccions i alguns temen que es quedaran sense el càrrec o canongia.

En qualsevol dels casos, crec que és convenient que comencen a preparar-se tisanes. Camps ja n'ha recomanades de til·la, als socialistes. Fou l'altre dia a Teulada, on acudí d'amagatotis, a autoproclamar-se candidat a continuar sent el que més mana. Té la benedicció de l'apòstol Santiago, que ja l'ha perdonat de les malifetes anteriors, segurament fins i tot d'haver-li dit al Bigotis que «te quiero un huevo».

Doncs, estic d'acord amb Camps: tisanes de til·la per als socialistes i més ara que se'ls acaba de reaparèixer, com un fantasma, un salvapàtries que tothom creia desaparegut (fent fortuna) per Amèrica, el senyor Asunción. Deu anys, senyor, senyor, i encara se'n recorda. Apa, Alarte, a prendre til·la! Bé, com encara no ho té segur, Asunción també en pot prendre.

I als populars? Que els vindria malament prendre til·la? Jo pense que no, i per les semiconfidències d'un mig amic que tinc en el corral popular, a Camps li isqué allò de recomanar-los til·la als socialistes, precisament perquè ell en pren unes quantes tasses al dia i n'està ben familiaritzat. Entre amagar-se de la premsa i de la gent i prendre til·la es passa més de mig dia, em diu. Així que til·la als sociates i til·la als populars.

A Silla, per exemple, ha de prendre til·la l'actual alcalde, perquè com ja s'ha fet públic que no el volen els socialistes va que no caga (ell, que en les eleccions es presentava com l'alcalde que vol el poble, ara, mira per on, resulta que no el volen ni a sa casa). Així que til·la, a Baixauli, i als seus addictes i trànsfugues, també, especialment a Roser Saborit, que ja ha eixit en la seua defensa, i a Machancoses, que ha lligat el seu futur al de Baixauli. I als populars de Silla, com de moment no s'aclaren sobre qui encapçalarà la seua llista electoral, els aniria bé les tisanes de camamil·la.

I als meus? Què recomane als meus? Doncs, per als meus els ous batuts amb mistela, que ens administraven quan ens trobàvem una mica fluixos, quan érem xicotets. Les mares agafaven un ou, el batien, li agregaven sucre i mistela (després la quina, que era més neurotònica i estimulant) i allò, begudet, ens donava una alegria i energia que ja voràs; sobre tot era bo per a cascar-se-la amb més ritme. Exactament és el que necessitarem, de cara a la propera contesa electoral, per a suportar les dues i eternes maquinacions per a perjudicar-nos: les maniobres d'Eliseu Climent, però sobre tot les pressions internes i d'amics, que ens demanaran que «ara és l'hora de fer pinya», «és l'hora que ens unim, que pactem»... Jo ja he dit altres vegades el que pense: nosaltres som nacionalistes i sols hem de pactar amb nacionalistes. Els espanyols que pacten entre ells. I de les maniobres de Climent, fugir!

Tornant als remeis de tota la vida, a més d'econòmics i eficaços, encara cal afegir que són nostres i no de cap multinacional nord-americana, o siga que podríem dir que són remeis nacionals. Això sí, cal saber-los administrar, perquè les coses s'han de fer sabent cada cosa per a què serveix. Em contaren que un capellà confessava una parroquiana, que deia que cada matí, quan el veia fent missa, sentia una cosa que la cremava per dins. El capellà s'oferí a solucionar-li el problema, però abans volia saber l'edat i quan li digué que seixanta-set, li advertí: — Doncs, això seran flatulències, prenga's bicarbonat. Així que si finalment algú té flatulències, que prenga bicarbonat.

GOVERNAR QUAN HI HA CRISI

GOVERNAR QUAN HI HA CRISI

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 29 d'agost de 2010

Fa no res, totes les administracions tiraven amb pólvora de rei, gastant sense mesura i a compte, com si el crèdit fora il·limitat. Les obres més infructuoses creixien com els bolets; els PAIs més increïbles i agressors omplien la geografia i les butxaques dels especuladors; i els esdeveniments més extravagants ocupaven les pàgines dels diaris. De tot plegat eixien les corresponents comissions, quantitats milionàries que anaven a parar als comptes bancaris d'alguns polítics i «amiguitos del alma»... Era l'hòstia! Doncs, com s'han acabat els duros s'ha acabat la festa i ara tot són lamentacions i tirar-se la culpa els uns als altres.

Els bons governants no són els que saben gastar, sinó els que saben gastar bé (i sense posar la mà a la caixa) i, sobre tot, els que saben prevenir i gestionar les crisis, quan venen. Ara és el moment de veure com s'ho fan els que ens han posat en el merder, per a sortir-se'n. Ja veurem, perquè jo sóc escèptic que els mateixos polítics que sense el més mínim sentit de la realitat actuaven, com a sàtrapes, quadrant els saldos amb crèdits bancaris a l'alça, ara hagen d'enginyar res, sobre tot perquè recórrer als bancs jo no ho poden tornar a fer: se'ls ha acabat el crèdit!

Les crisis, però, es van gestant a poc a poc i al llarg dels anys, dins del sistema en què vivim. Per exemple, l'actual gran fallida de la Generalitat, començà a gestionar-se amb la política grandiloqüent i desvergonyida de Zaplana, que Camps ha elevada al súmmum. Els governs populars que hem tingut i tenim a València, Castelló i Alacant, quina poca vergonya!, són evidents exemples de dispensi embogit, de foment de l'especulació i finalment de corrupció. El fet que tots els alts càrrecs estiguen sota actuació judicial no és cap coincidència.

Més a prop, els sillers i les silleres tenim un altre exemple en el cas de l'actual govern de Baixauli, que serà, possiblement, el més fosc i més malversador de tota la democràcia. Els regidors de l'oposició ens havien de detallar en quants milions d'euros estem empenyorats i per quants anys. I com a Baixauli se li acabà ja fa temps la possibilitat de culpar de res el govern quadripartit, ara d'afrontar les responsabilitats: qui té la culpa que no hi haja un euro en la caixa municipal?

Ja sabem que cada polític tracta de culpar els altres, cosa que fan insistentment els populars, que de tot responsabilitzen Zapatero, de la mateixa manera que els socialistes acusen els populars. Finalment faltava saber a qui responsabilitza Baixauli de la situació per la qual travessa l'ajuntament i curiosament, Baixauli, com els del PP, també culpa a Zapatero, perquè «no esperava la reducció del finançament de l'Estat», i perquè la decisió del govern socialista de deixar-los penjats i sense subvencions «ens ha deixat a tots tocats en la tresoreria» (Levante, 11 d'agost).

Pense que el que han de fer els polítics és afrontar la realitat i reconèixer que hem arribat en aquest estat de coses perquè s'ha actuat amb imprevisió, amb eufòria injustificada, amb inconsciència i sense saber-la veure vindre o no voler-la veure vindre, la crisi. Això val tant per al govern central, com per al govern de la Generalitat, però tornem al cas de Silla, perquè quan tothom sabia de la crisi de la construcció (una font d'ingressos municipals importantíssima), dels índex d'atur en augment, i de les fallides empresarials, Baixauli féu uns pressupostos irreals i unflats, «continuistes», segons Melero. En conseqüència, encara no havia passat un mes que s'havien aprovat, Baixauli ha hagut de començar a fer «retallades», segons ha confessat, i malgrat tot no li'n queda ni un duro.

He dit que el bon polític és el que sap gastar bé, el que sap governar quan hi ha crisi i el que sap prevenir. Vull acabar posant un exemple de previsió, en el qual lamente estar al mig, per recordar que gràcies a la insistència del meu partit, el Bloc, que sabérem prevenir fa molts anys el perill, cada dia major, de les inundacions de Silla i que denunciàrem que la responsabilitat era de les obres públiques mal executades per l'administració (carreteres i trens, fonamentalment), gràcies a aquella previsió i a la nostra insistència, finalment tots els partits han acceptat la nostra tesi (el darrer en acceptar-la, per cert, ha estat Baixauli). En conseqüència, tenim en execució unes obres milionàries, a càrrec de l'administració, que seran la salvació de Silla. Això és previsió!

I encara més, i ho pose com un exemple de bona gestió: si s'han aconseguit aquestes milionàries obres a càrrec de l'administració, ha estat gràcies al govern del quadripartit, perquè era la condició que posàvem el Bloc. Lamentablement, els partits que formàrem el quadripartit han optat per silenciar la magnífica oportunitat que fou aquell pacte, al menys en el cas que conte; errors al marge. Com especialment la gent del meu partit sent recança del quadripartit i especialment dels quatre anys que vaig ser alcalde, per això mateix reivindique la previsió que tinguérem, aprovant aquelles obres, que Silla, pel nostre compte, mai no hauríem pogut fer. La nostra previsió, doncs, front a les improvisacions del govern de Baixauli i la seua barreja de regidors, trànsfugues inclosos, és més que evident. Com jo crec més en el judici de la història que en la histèria, he cregut que valia la pena de recordar-ho i, evidentment, que jutge la història.

MISTERI D'ELX

Patronat del Misteri d’Elx
Valencià de l’Any 1988

Text publicat al llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’any” Vicent Pitarch, ed. Castelló de la Plana, 2009. p.44-45

La manifestació cultural en llengua catalana més important de les que conservem és, sense cap dubte, el drama sacrolíric cantat cada any a Elx, conegut pel Misteri. Malgrat tots els entrebancs que s’han hagut de superar al llarg dels segles, entre els quals el fet que el text siga escrit en llengua catalana, la fidelitat d’Elx a la llengua en què s’escrigué i s’ha mantingut és ja tot un misteri. No és ací el lloc de fer ni un resum de la temàtica, ni un estudi de mariologia, ni dels valors musicals i escenogràfics de la representació, perquè els motius pels quals la Fundació Huguet atorgà el seu premi de Valencià de l’Any (1988) al Patronat del Misteri, tenen a veure, precisament amb la llengua, i com són els ciutadans d’Elx els qui intervenen i canten en la representació, el premi és també un reconeixement i un agraïment a tota la ciutat, no debades si el text s’ha mantingut ha estat gràcies a l’interés popular i socialitzat dels veïns de la ciutat més meridional dels territoris de llengua catalana (on ja en l’època foral es parlava “el més bell catalanesc del món”, segons Ramon Montaner).

Al llarg de la història, les representacions del Misteri han hagut de superar moments difícils, intents de revisar el seu contingut, prohibicions, però la voluntat elxana ho superà tot, inclús la prohibició canònica de les celebracions teatrals als interiors de les esglésies, del Concili de Trento (1545-1563) i del primer sínode del bisbat d’Oriola (1569). Fou precisament el Consell municipal d’Elx que insistí, davant la Santa Seu, defensant la llarga tradició de les representacions del Misteri, fins aconseguir un rescripte pontifici d’Urbà VIII (1632), que autoritzava la representació i ordenava a les autoritats eclesiàstiques que no intentaren “molestar, vexar, destorbar o inquietar en cap manera” la representació. De fet és l’única representació teatral que se celebra a tot el món catòlic.

L’esforç d’Elx i la decidida voluntat a preservar la seua Festa, sense ingerències alienes, ni del mateix bisbat, ha estat fonamental per al manteniment tant del text en la seua forma més genuïna, com de l’escenografia. Fins i tot en els anys de decadència (finals del segle XVIII a principis del XX) el Misteri se seguia representant, malgrat que sense els ajuts oficials de què havia gaudit. La falta de subvencions obligà també a prescindir de cantors i de musics professionals, una mesura que alhora induïa a la participació de la gent i dels músics aficionats de la població.

Amb la Renaixença començà el reconeixement del Misteri, com en general de la llengua i de la literatura catalana al País Valencià. Les denúncies d’erudits com Teodor Llorente i altres visitants il·lustres van a provocar que les autoritats reconsiderassen la seua actitud, i així es creà la Junta Protectora de la Festa i es restaurà la representació (1924). Posteriorment, el govern de la República atorgà el reconeixement de Monument Nacional de la Festa (1931), posant el Misteri sota la tutela de la Junta Nacional de Música i Teatros Líricos, cosa que fou providencial per a superar els debats polítics entre els contraris a la participació municipal i els partidaris. Posteriorment a la Guerra Civil es creà la Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos, transformada el 1948 en el Patronat Nacional del Misteri d’Elx i el 1980, el Ministeri d’Informació i Turisme declarà el Misteri Festa d'Interès Turístic Internacional.
L’interés del Misteri li ha reportat una sèrie de reconeixements nacionals i internacionals i entre els més significatius, el del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, que ha declarat el Misteri Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat (2001). El Patronat del Misteri és Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1987); té la Corbata de l'Ordre de Alfons X el Savi del Ministeri d'Educació i Ciència (1988) i la Corbata de l'Ordre d’Isabel la Catòlica del Ministeri d'Afers Exteriors (1990). Finalment, la Universitat Miguel Hernandez, d’Elx, ha creat la càtedra Misteri d’Elx.
Amb paraules de Joan Fuster “la festa popular viva reviu la tradició docta, i l’alegria pietosa local s’uneix als signes més immediats d’una cultura resistent, i els residus de les velles litúrgies connecten amb l’àmbit de treball de cada dia, i tot té la seguretat ambigua i a la vegada eloqüent dels grans episodis col·lectius”. El reconeixement com a entitat Valenciana de l’Any, que li atorgà la Fundació Huguet, el 1988, ho fou perquè durant tants anys el Misteri ha estat l’única aparició pública, oficial, digna i solemne de la llengua catalana al País Valencià i perquè el Misteri és l’esforç col·lectiu d’un poble, el d’Elx, que ha sabut mantenir la llengua de toT.

FRANCESC FERRER PASTOR

Francesc Ferrer Pastor
Valencià de l’Any 1998

Text publicat al llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’any” Vicent Pitarch, ed. Castelló de la Plana, 2009. p.67-68

La trajectòria de Ferrer Pastor (La Font d’en Carròs, 1918- València, 2000) i la seua obra estan profundament vinculades a l’estudi de la llengua, especialment a la lexicografia que materialitza amb l’elaboració de diversos diccionaris, que han estat fonamentals en tot el procés de recuperació de la llengua catalana de la segona part del segle XX. Inicia la seua formació de la mà de l’il·lustre gramàtic i mestre Carles Salvador, amb qui col·labora en la redacció i publicació de la Gramàtica, i també ho fa en la docència a Lo Rat Penat, a partir de 1948. Uns anys més tard, Ferrer Pastor publica el Diccionari de la rima (1956, reeditat en 1980) que és un diccionari singular i operatiu per a la poesia rimada, perquè ordena les entrades per l’acabament dels mots. L’obra més popular i possiblement més eficaç de Ferrer Pastor són els seus vocabularis: el Vocabulari Valencià-Castellà, de 1960; el Vocabulari Valencià-Castellà, de 1967; el Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà, de 1967. De tots ells se n’han fet múltiples edicions, que han estat amplament difosos, tant que possiblement n’hi ha algun exemplar a la major part de les cases valencianes. S’ha parlat poc, però convé que se sàpiga, que Ferrer Pastor cedí els drets d’autor per a activitats valencianistes, encara que mai s’ha fet cap balanç del resultat d’aquestes edicions. Posteriorment publica Lliçons d’ortografia (1973). Ja en la dècada de 1980 publica un Diccionari general i un Diccionari valencià escolar. A més de contes per a infants: Per què el rei Gaspar té els cabells blancs. L’abella baralladisa. Car all, car all, carall. I altres publicacions menors de divulgació de matèria valencianista i flolklòrica.

Ferrer Pastor sabia, des que començà a treballar amb Carles Salvador, que els tres instruments més importants per a la normalització de la llengua són l’ortografia, la gramàtica i el diccionari.. Ja s’havia guanyat la batalla de l’ortografia, amb la signatura de les Normes de Castelló, en 1932; disposàvem de les gramàtiques de Carles Salvador, de Sanchis Guarner i d’Enric Valor, però faltava el diccionari que fos manual i assequible. Ferrer Pastor va decidir dedicar-se exclusivament a aquesta tasca, malgrat les enormes dificultats que tenia aquest treball, tant tècniques com econòmiques, que ell sabé superar. Tot plegat, el resultat fou magnífic, perquè encara que segueix el diccionari de Fabra, el complementa amb nombroses formes valencianes genuïnes, que ell sabé recollir des de la seua comarca de la Safor, fins per tot arreu del País, que ell coneix molt bé.

L’obra de Ferrer Pastor és, doncs, una gran obra, que mai li agrairem com cal, producte, com diu Sanchis Guarner d’un “col·lega en l’estudi amorós de la llengua i vell i infatigable company en la tasca de lluitar pel redreçament comunitari del poble valencià, autodidacta gairebé però molt laboriós i ben orientat, home altruista i d’un patriotisme exemplar i generós” (pròleg al Diccionari de la rima).

Un resum de la importància i del valor de Ferrer Pastor per al País és el que féu el rector de la Universitat de València, Pedro Ruiz, en l’acte de comiat de les seues despulles:
Francesc Ferrer Pastor ha estat sempre lligat al món de les paraules, de l'edició, de la impremta. Ha viscut, com molt altres ciutadans que decidiren no dimitir de la seua condició de valencians, la incomprensió d'alguns sectors. Formava part d'aquest grapat de patriarques de les lletres valencianes que varen mantindre encesa la flama de la dignitat valencianista en temps molt difícils. I va optar per combatre la incomprensió i la ignorància amb l'única arma de la lletra impresa. Un clàssic grec va afirmar: "La paraula, malgrat ésser el més invisible dels objectes, pot aconseguir les més grans empreses". Els valencians hem capgirat la nefasta realitat valenciana de només unes dècades amb el diàleg. És a dir, amb paraules.

Ferrer Pastor fou guardonat amb el Premi de les Lletres Valencianes per la Generalitat de València (1994) i amb la Medalla de la Universitat de València (2000). Finalment, la Fundació Huguet li atorgà el seu nomenament de Valencià de l’Any en reconeixement i agraïment a la seua tasca de lexicòleg, per la transcendència de la seua activitat i per l’alt significat social i valencianista de la seua obra.

TÀVECS A MANTA

Tàvecs a manta...

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 1/8/2010

Com aquest és el darrer article, fins el 15 d'agost, perquè el director em dóna quinze dies de vacances, m'acomiadaré recordant uns quants personatges, que estan protagonitzant situacions molt vergonyants i políticament perilloses, als qui dic tàvecs perquè les seues són picades similars. Començaré pel president dels populars, a qui hem de batejar com a Dr. No, perquè a tot diu que no: a l'Estatut de Catalunya, a la llei de l'avortament, a l'ús al Senat de les llengües altres que el castellà, etcètera, a tot! Ara mateix diu que no a una llei del Parlament de Catalunya, que prohibeix les curses de bous!

Cada vegada que diu que no, dóna unes raons, que són la consigna del dia per als seus correligionaris, que tots repeteixen com a papagais, començant per la despentinada que li fa de portaveu a les Corts. Mantenir, però, el no pel no, el fa incórrer en contradiccions solemnes. Per exemple, en el cas de la llei antitaurina catalana invoca la defensa del dret dels partidaris a fer córrer la sang dels bous i finalment a matar-los, entre horribles sofriments i no li importa el dret dels qui no volen que es faça patir els animals; com tampoc li importen els drets dels animals. Amb la llei de l'avortament, però, fa tot el contrari perquè no respecta els drets de la dóna a decidir el que vol fer amb el seu cos, i diu que sols respecta el que mana l'església...

Més contradiccions, per exemple ha demanat el coll dels enemics, com el del ministre que anà de cacera, de gorra i sense permís d'escopeta, i ara no fa fora el president de la Diputació de Castelló. Fins a quan seguirà protegint-lo? El conseller Blasco ja ha dit que fins que el seu cas, que recorreran, arribe a Estrasburg... I mira quina cara més dura la d'aquest personatge, ara que pense, que ha virat des del FRAP al PP, passant pel PSOE, i va donant faltes i bones.

El mateix li podem demanar de l'altre president de Diputació, el d'Alacant. Tampoc el va a fer fora, tenint com té a les espatlles l'escàndol que ha eixit a la llum aquests dies? I al president de la Generalitat i tota la camarilla, també els aplica la presumpció d'innocència, malgrat tot el que se sap? Si sols per haver-li dit «cariñito de mi alma» a un senyor amb bigotis n'havia d'haver hagut prou, què fa el Dr. No protegint a Camps?

La situació és «asquerosa» (dir que és fastigosa fa massa fi, dir que és repugnant és massa culte; per una vegada m'agrada un terme castellà: asquerosa!). Els polítics populars, començant pel seu cap, es tapen entre ells miserablement i recorren a mil martingales; la «justícia» la tenen de la part; menteixen descaradament... I encara la majoria dels mortals contribuents els aplaudeixen, i els voten, segons les enquestes. Quin home més fi, xica, i què bé parla! A mi em fa molta gràcia, perquè és molt pla, xica! Té careta de sant! Un dia vingué a les festes i es menjà un plat de caldereta i va repetir! Xica, xica, tan elegant. Quina vergonya de poble!

Lamentablement, enfront d'aquest singular i tragicòmic Dr. No no hi ha cap James Bond, encara que probablement Zapatero s'ho haurà cregut alguna vegada. Zapatero és un milhomes de fantasia, que a tot estirar pot sentir-se Peter Pan, o encara el Pardal Guillat. És la desgràcia que estem patint, que no hi ha res a una banda, sinó misèria moral, ni tampoc res a l'altra, sinó misèria mental. Doncs, en aquesta situació, què fem? Ens tirem a la beguda? I encara gràcies que, per l'entremig, hi ha en Duran i Lleida!

La nòmina de tàvecs que volia tocar és llarga, per exemple, voldria dir la meua sobre els socialistes valencians, començant per Alarte, que és l'hòstia, tu. I dir que són faves i uns pelacanyes. I volia tocar el cas de l'alcalde socialista del meu poble, que és Silla, o siga de Francesc Baixauli, que amb un atur jove del 40% a la ciutat se'n va a França de vacances, quan la resta d'alcaldes de la comarca s'ho faran a Cullera, més o manco... Aquesta observació me l'ha feta un jove que, desesperat per la situació familiar, va darrere d'ell demanant-li feina, «però com no tinc carnet del partit», em diu...

I volia posar-me a dir i a no parar dels capellans, que han anunciat que tornaran a l'antic sermó antisexual de la meua joventut, cosa en la qual fracassaren i fracassaran estrepitosament. No sé si recorden que quan el Papa polonès viatjà a Xile, li varen omplir l'estadi de Valparaiso de gent jove. Allò estava a vessar; el Papa començà a demanar-los a crits: veritat que esteu contra la injustícia? I tot l'estadi explotà en un clam (com el del Barça): siií! Veritat que esteu contra la fam en el món? I tot l'estadi: siií! Veritat que esteu contra l'opressió?: siií! I embalat com anava, el Papa degué pensar, ara és la meua, i els aventa: veritat que esteu contra el sexe? I l'estadi en massa exclama: nooo! El Papa emmudí en sec, sorprès i sort que allí estaven els cors parroquials, que començaren a cantar... Les televisions interromperen la retransmissió.

I finalment volia comentar alguna cosa de l'Eliseu Climent, de tot això dels milions i milions que ha rebut i no ha justificat. Però hi haurà temps quan tornem de vacances. Mentrestant llegiu la premsa, tingueu bones vacances, aneu amb molt d'ull amb els tàvecs, i fins el 15 d'agost.

ALCALDABLES

ALCALDABLES

Article publicat a EL PUNT.CAT el dia 25 de juliol de 2010

Els espectacles de corrupció que ens han ofert, especialment els darrers anys, els polítics d'aquest Estat de la pandereta que diuen Espanya, són tan lamentables, que crec que devem començar a reflexionar, i sense demora, abans que els partits comencen a tancar llistes, per si hi ha alguna manera de controlar la disbauxa. Vull aportar alguna idea, en general, encara que pensant sobre tot en les eleccions més immediates, o siga les locals, i concretament pensant en Silla.

La primera cosa que vull suggerir és que els partits han de ser responsables subsidiaris, i per Llei, de les malifetes dels seus confrares, o siga que si un polític tira mà a la caixa de l'erari públic, o quan participa en maniobres de corrupció, compravenda de favors, etcètera, quan el pillen, si ell no paga, el seu partit hauria de reintegrar fins el darrer cèntim pispat. Així sí que els vigilarien de prop.

I posats a vigilar, crec que els partits polítics i els poders implicats (Juntes electorals, Govern i Delegacions, etc.) haurien de procedir com els bancs quan se'ls demana un crèdit, que repassen la vida del client i exigeixen tot de garanties. Als aspirants a polítics també se'ls hauria d'investigar, sobre tot de què viuen i què deuen, quines propietats tenen; i encara que sé que les coses privades no es poden escodrinyar, indagar de manera discreta si el polític té algun/a amant, perquè la història ens ha ensenyat que dins d'un llit es poden fer grans negocis, moltes vegades fraudulents.

Perquè si a un senyor que no té un treball fix, que deu més que divisa, que viu com un paixà (i que té una amigueta d'amagotis), un banc no li deixen, alegrement, ni un euro, ni els amics li avancen diners per a organitzar un sopar, de la mateixa manera, a aquest individu tampoc no l'haurien de deixar anar en una llista electoral. Amb aquest sistema de control, sols a aquells que hagueren superat el qüestionari se'ls permetria presentar-se a unes eleccions.

Un altre moment especialment delicat és quan fetes les eleccions i proclamats els guanyadors, es constitueixen els consistoris, perquè la primera cosa que fan els alcaldes i regidors és assignar-se un sou. Ací sí que n'hi ha casos de tots els colors, perquè, qui fixa el sou dels alcaldes és el Plenari, i si l'alcalde disposa de majoria suficient, o es compra un trànsfuga, ja té la majoria i apa! Pot «posar-se» el sou que li done la gana!

Hi ha casos que clamen al cel, per exemple quan un senyor sense ofici ni benefici arriba a alcalde i es fixa un sou com si fora un catedràtic, o un director de banc... Això és injust. Hauria d'haver un màxim, per Llei, de sous d'alcaldes i regidors, però com no hi ha aquesta llei, no hi ha un límit legal; sols hi ha unes «recomanacions» que dóna una institució que no té capacitat de res (FVMP). Per això hi ha casos de pobles que no arriben a 20.000 habitants els alcaldes dels quals poden cobrar més que els de ciutats de més de 200.000.

Si no regulen aquest aspecte és evident que entre la gent honesta que es dedica a la política per vocació, hi haurà els qui es dedicaran «a forrar-se», com aquell personatge amic de Zaplana. I això sí que és pervers, tant que, a falta de la Llei que ho regule, jo obligaria els candidats a fer públic el sou que pensen assignar-se si guanyen les eleccions, perquè el poble sabera, des del primer moment, amb qui es juga els seus diners.

Crec que estem a temps de posar remei a la situació i tot depèn de la voluntat política dels partits: dels socialistes, dels populars, dels nacionalistes... Si no fan res, és perquè són còmplices. Al pa, pa i al vi, vi. Perquè no pot servir-los d'excusa dir que és que no tots som iguals, que aquell paio és una excepció... O encara pitjor, tractar de protegir els xoriços amb estratagemes «legals», com està passant al País Valencià amb els populars.

Però, si el govern no pren cap iniciativa, si els partits no es volen comprometre, aleshores sí que ho tenim fotut, perquè la gent, ja es veu, es deixa enganyar molt fàcilment. Primer hi hagué les grans estafes protagonitzades pels socialistes i ara les protagonitzades pels populars, i malgrat tantes estafes, malgrat tant com s'ha dit i escrit, la gent continua votant a socialistes i populars.
Per tal d'evitar que ens continuen prenent el pèl crec que els partits més honestos, com són els minoritaris per raons evidents (perquè si un «minoritari» vol fer diners, com en el seu partit no té cap possibilitat, se'n passa als majoritaris), haurien de començar una campanya, que podria tenir l'eslògan: «Si ens voteu, el nostre alcalde cobrarà tant. Quan vol cobrar el candidat del PSOE? I quant el candidat del PP?» I que la gent compare i decidisca. I ara, a punt d'acabar, me'n recorde dels trànsfugues, amb els quals encara s'hauria de ser més contundent, apartant-los de la vida política ipso facto.

S'HAN ACABAT ELS DUROS

S'HAN ACABAT ELS DUROS

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 18 de juliol de 2010

Concretament, s'han acabat els euros, tant els que normalment es malversen en festes i saraus, com els més peremptoris per a pagar sous i fer anar la maquinària administrativa. Com s'ha discutit tant sobre la situació de ruïna en què estem immersos i se n'han dit per a tots els gustos (els del PP, que la culpa la té Zapatero; Zapatero, que la culpa la té el món mundial; l'esquerra, que la culpa és dels banquers facinerosos; la dreta, que els treballadors vivim massa bé; etc.), jo vull reflexionar-hi un poc.

En primer lloc, em crida l'atenció la quantitat de polítics de primera línia (alcaldes i regidors) que amb els ulls embenats, fins fa poc encara continuaven fent els grans plans i projectes, com si no els vinguera de res la crisi, que altres ja veiem vindre. Si agafàrem els pressupostos municipals d'enguany mateix ens enduríem la sorpresa de veure amb quines xifres més absolutament il·luses i impossibles s'havien confeccionat. Els alcaldes es resistien a rebaixar els conceptes d'ingressos per obres, per exemple, malgrat la crisi de la construcció, i continuaven somiant els famosos PAI. De la mateixa manera tampoc es resignaven a rebaixar les despeses supèrflues, ni a ajustar el pressupost.

Què els passava a aquests alcaldes? Senzillament, que no estaven acostumats a passar penúries, sinó al contrari, a gastar sense mesura, ja que coneixien perfectament com s'havia procedit tradicionalment, quan el pressupost se n'eixia de mare: sol·licitar més préstecs, i ja pagarà qui vinga darrere! Ara, doncs, els pressupostos de principis d'any eren tan eufòrics com els dels anys anteriors. Però, s'ha acabat la corda.

Ara als alcaldes els han dit que no poden empenyorar més els pobles i que s'ho facen com vulguen, però que això d'anar-hi al banc, ni pensar-ho. Així que els alcaldes més malversadors s'han quedat amb el cul a l'aire. Com també s'han quedat en l'aire una sèrie de projectes a càrrec del govern Central, o de l'autonòmic, malgrat que ja s'havien presentat a l'opinió pública.

Arribats en aquest punt la pregunta que ens podem formular és: per què són tan imprevisors els nostres alcaldes? I una altra pregunta, a la vista de tot el que estaven disposats a gastar: per què són tan malversadors de l'erari públic els nostres alcaldes? A banda que hi ha de tot, o siga que també hi ha alcaldes amb sentit comú, previsors, i austers (haig de recordar que jo he estat un alcalde d'aquests, a Silla i no ho dic per res i perdonen la immodèstia), criden més l'atenció els alcaldes que tiren amb pólvora de rei. Per què ho fan?

Jo crec que hi ha dues raons: la primera, perquè no saben el que es guanyar diners honradament: alguns encara no han guanyat un jornal en sa vida, treballant. I qui no sap guanyar bé els diners, tampoc no sap gastar-los bé. Els sous supermilionaris que s'han assignat molts d'ells (per exemple, el de Silla, ciutat de no arriba a 19.000 habitants cobra més de 65.000 euros!); els vehicles que utilitzen, de vegades blindats, de vegades amb xofer; els saraus que organitzen; els amiguets que col·loquen a dit i innecessàriament, etc... i tot a càrrec del pressupost, són proves eloqüents.

La segona raó que fa que tants alcaldes i alcaldesses siguen tan malversadors és perquè creuen, antidemocràticament, que la gent és idiota i que es pot comprar la voluntat del poble a base d'amollar diners, quants més, millor. Subvencions a les associacions, perquè després els voten. Obres i vinga d'obres, perquè el veïnat es convença que tenen un alcalde o alcaldessa de puta mare i els voten...

Lamentablement, sembla que molts alcaldes i alcaldesses tenen raó, quan pensen que el poble és una mica idiota, perquè malgrat tants escàndols de polítics corruptes, a gran escala o simplement xoriços, la gent va i els torna a votar. De vegades, contemplant l'espectacle (com puc fer jo, des que deixí de ser alcalde de Silla), penses que a la gent encara els passa poc, o siga que encara els podria passar més, perquè, evidentment, com pensen molts alcaldes i alcaldesses, la gent és un poc idiota.

Encara que fa tanta calor, el que estic dient no és per una pujada de febre, ni una improvisació retòrica, sinó que respon a les meues reflexions de sempre. La política és, actualment, un podrimer. I mentre no s'imposen unes lleis de control més estricte dels polítics i una justícia més àgil, en aquells casos en què hi ha polítics pel mig (p.e. el cas Fabra és ignominiós), no hi ha res a fer. Una altra possibilitat és, lògicament, que la gent òbriga els ulls i que no es mame els dits, però, ja ho veiem, això encara està molt verd.