V CARTA A MANOLO
Amic
Manolo, com està el món! Som a les mans dels polítics, alguns bons,
però altres molt dolents i alguns fins i tot criminals; així ha estat
sempre i cada poble ha hagut de suportar i pagar la seua part. Ara,
però, com estem informats de tot el que passa al món i a l’instant i no
com abans quan les notícies trigaven en arribar i tot quedava una mica
llunyà, vivim l’angoixa permanent de saber que la gent fuig de les
guerres i la fam i que molts acaben morint abans d’arribar enlloc segur.
Desgraciadament, tanta calamitat no desperta l’interès de les nostres
societats pròsperes i felices, sinó que ens condueix a la
insensibilització. Què està fent Europa per posar-hi remei?
Hi ha el cas de l’agressió dels Estats Units a Veneçuela, com ja
feren a l’Irak. Per a “justificar-se”, inventaren que Sadam Hussein
tenia armes de destrucció massives, cosa que no era veritat, i que en
aquell país no hi havia democràcia i que aquell governant no estava bé
del cap. Ara també volen justificar la seua ingerència en el Carib amb
altres mentides similars. Els Estats Units ni abans ni ara diuen la
veritat: que volen el petroli. Lamentablement, Aznar li féu cas a Bush,
en el cas iraquí i ara és Pedro Sanchez (inspirat per Borrell) qui ha
caigut a la ratera de Trump. Alguns dels nostres polítics donen suport a
la maniobra de Trump i demanen més mà dura, especialment els acòlits
d’Aznar, vull dir Casado, Rivera i Abascal, així com molts
“comentaristes” polítics. Crec que tots ells no han calculat el
descrèdit que s’han guanyat davant dels països americans no domesticats
pels ianquis, i de les elits intel·lectuals i democràtiques. L’ONU
s’oposa a que cap estat intervinga en els assumptes d’un altre, però ni
USA ni Rússia en fan cas, quan els convé. Tot açò ja t’ho vaig comentar
en la carta de gener i m’hi mantinc.
Casualment, Glòria i Paqui volien fer un viatge a Veneçuela, per a
celebrar les noces de plata, i hauran de canviar de destí. M’han demanat
consell i jo els he dit que el millor que poden fer és quedar-se a casa
i no celebrar res o que ens conviden a sopar a uns quants amics i festa
feta. De tota manera si volen fer cap viatge que s’estudien bé el
calendari electoral. Com ni tu ni jo estem per a trots, com quan érem
joves, haurem de fer el que darrerament: donar el consentiment als
nostres respectius dirigents, influir un poc en el nostre entorn i anar a
votar-los. Jo no sé com estàs tu amb “els teus”, però ja et vaig contar
que “els meus” decidiren, ja fa més de 8 anys tallar-me el cap, cosa
que no han pogut fer, perquè discretament els he anat defugint tot el
que he pogut. Així i tot, com tinc més moral que l’Alcoià, continue
fent-los costat i alguns m’han demanat suport per a les primàries.
Això de VOX (sigles que poden correspondre a Violència, Odi i Xenofòbia, i se non è vero è ben trovato)
jo ho veig diferent del que diuen, com ja et vaig explicar en la meua
carta de gener passat, perquè aquest partit de fatxes és una escissió
del PP, ergo els vots que obtinguen són els que perdrà Casado, com ha
passat a Andalusia. Vox és un invent d’Aznar, el superman, que ha copiat
d’algunes marques comercials oferir el mateix producte amb
denominacions distintes: hi ha el producte original, o siga el PP; la
marca blanca de Ciutadans; i ara una marca més agressiva, la de VOX.
Així, tots els vots van a parar, al final, al mateix lloc, a un pacte a
l’andalusa i todos juntos y en unión, defendiendo la bandera de la santa tradición.
Ells mateix ho diuen així de clar, inclòs el tal Rivera (que ningú em
diu si és o no família dels Primo de Rivera), malgrat les protestes de
Valls i dels francesos que no volen ni eixir en cap foto amb l’Abascal.
Mentre la dreta té aquest objectiu i actua tan descaradament, què fa
l’esquerra? Els socialistes tenen por que els votants pensen que si van
amb altres partits és que volen formar un Front Popular i això els
espanta. Acabem de veure-ho en el cas del País Valencià, que no volen
presentar una candidatura al Senat amb Compromís, Podem i EU. Mira que
són burros els socialistes. La dreta no té cap escrúpol a organitzar-se,
com ja féu en la Segona República i amb el franquisme: militars,
l’església, la falange, el carlisme, Renovación Espanyola, la CEDA… Allò
no era un front popular, sinó anti-popular, que amb l’ajuda de Hitler i
Musolini guanyaren la guerra, la postguerra, la transició i encara
continuen dalt del matxo.
En general, l’esquerra som així de burros i de primmirats, la qual
cosa s’afegeix a les ganes de protagonisme i a l’orgull dels nostres
líders i lideresses, que es creuen tan collonuts que se n’ixen i tots
volen acaparar més protagonisme que l’altre. Això ho venim comentant des
de la nostra joventut, i sempre és igual: tots els intents acaben a
sarpa la grenya. I tots eixim perdent. Tan fàcil com és deixar-se de
protagonismes barats… La nostra esquerra és contrarevolucionària i
encara no ho sap.
Manolo, recordes els debats que manteníem a la Facultat, o a los Pajaritos,
o en les escapades de caps de setmana al Far de Cullera, al Puig, a
Serra…? Més o menys estàvem d’acord i acceptàvem que hi havia entre
nosaltres qui tenia més capacitat dialèctica i li fèiem costat; la cosa
funcionava. Després, quan deixàrem de ser tan joves i vingué allò de
morir-se Franco i de recuperar la democràcia, a tothom li va eixir el
seu propi ego a la cara i… campi qui pugui. Cadascú s’arrimà a un
partit, partidet o partitiuet, i començàrem les baralles internes… i les
derrotes públiques. Així hem estat més anys “governats” per la dreta
que per l’esquerra.
Em preguntes pel Procés. Jo continue dient que l’hem guanyat ja, perquè
malgrat tot, el resultat serà més positiu que negatiu i m’explique.
Gràcies a tot el que ha passat, la idea que Catalunya vol ésser
independent ja forma part del desideràtum de la societat catalana, i més
aviat o més tard ho aconseguiran; és qüestió de temps. Espanya i
Catalunya s’hauran, doncs, d’espavilar a cercar una solució, que puga
ésser també acceptada pels bascos i per tutti quanti (ja veurem
el que fem els valencians). En el si d’una república federal tot seria
més fàcil i possiblement Portugal podria afegir-s’hi. És probable que
nosaltres no veurem com acaba la festa, però ho veuran els fills i els
néts i esperem que els vaja bé. A Espanya saben que l’Estat no té
viabilitat sense Catalunya i això va al nostre favor. Pel que fa al
judici, els polítics processats i els advocats estan fent-ho molt bé,
cosa que no es pot dir dels fiscals, ni dels advocats de l’Estat. Els
jutges se senten observats per tot el món i estan molt nerviosos i està
quedant en evidència que no eren els millors de la classe, concretament
els fiscals. Uns i altres saben que estan fent el ridícul i que tot
acabarà a Estrasburg.
Sobre les properes eleccions, em mantinc en el meu esquema de sempre:
que l’esquerra espanyola ha de perdre la por a unir-se (front popular) i
també la por al nacionalisme. Pel que fa als nacionalistes, hem d’adoptar
propostes unitàries i transversals i acceptar que no hi ha altre camí
que fer tractes seriosos amb l’esquerra espanyola. Com alguns amics
m’han manifestat que hi estan d’acord, crec que hauríem d’insistir.
Silla, 23 de febrer de 2019