V CARTA A MANOLO

Amic Manolo, com està el món! Som a les mans dels polítics, alguns bons,  però altres molt dolents i alguns fins i tot criminals; així ha estat sempre i cada poble ha hagut de suportar i pagar la seua part. Ara, però, com estem informats de tot el que passa al món i a l’instant i no com abans quan les notícies trigaven en arribar i tot quedava una mica llunyà, vivim l’angoixa permanent de saber que la gent fuig de les guerres i la fam i que molts acaben morint abans d’arribar enlloc segur. Desgraciadament, tanta calamitat no desperta l’interès de les nostres societats pròsperes i felices, sinó que ens condueix a la insensibilització. Què està fent Europa per posar-hi remei?

Hi ha el cas de l’agressió dels Estats Units a Veneçuela, com ja feren a l’Irak. Per a “justificar-se”, inventaren que Sadam Hussein tenia armes de destrucció massives, cosa que no era veritat, i que en aquell país no hi havia democràcia i que aquell governant no estava bé del cap. Ara també volen justificar la seua ingerència en el Carib amb altres mentides similars. Els Estats Units ni abans ni ara diuen la veritat: que volen el petroli. Lamentablement, Aznar li féu cas a Bush, en el cas iraquí i ara és Pedro Sanchez (inspirat per Borrell) qui ha caigut a la ratera de Trump. Alguns dels nostres polítics donen suport a la maniobra de Trump i demanen més mà dura, especialment els acòlits d’Aznar, vull dir Casado, Rivera i Abascal, així com molts “comentaristes” polítics. Crec que tots ells no han calculat el descrèdit que s’han guanyat davant dels països americans no domesticats pels ianquis, i de les elits intel·lectuals i democràtiques. L’ONU s’oposa a que cap estat intervinga en els assumptes d’un altre, però ni USA ni Rússia en fan cas, quan els convé. Tot açò ja t’ho vaig comentar en la carta de gener i m’hi mantinc.

Casualment, Glòria i Paqui volien fer un viatge a Veneçuela, per a celebrar les noces de plata, i hauran de canviar de destí. M’han demanat consell i jo els he dit que el millor que poden fer és quedar-se a casa i no celebrar res o que ens conviden a sopar a uns quants amics i festa feta. De tota manera si volen fer cap viatge que s’estudien bé el calendari electoral. Com ni tu ni jo estem per a trots, com quan érem joves, haurem de fer el que darrerament: donar el consentiment als nostres respectius dirigents, influir un poc en el nostre entorn i anar a votar-los. Jo no sé com estàs tu amb “els teus”, però ja et vaig contar que “els meus” decidiren, ja fa més de 8 anys tallar-me el cap, cosa que no han pogut fer, perquè discretament els he anat defugint tot el que he pogut. Així i tot, com tinc més moral que l’Alcoià, continue fent-los costat i alguns m’han demanat suport per a les primàries.

Això de VOX (sigles que poden correspondre a Violència, Odi i Xenofòbia, i se non è vero è ben trovato) jo ho veig diferent del que diuen, com ja et vaig explicar en la meua carta de gener passat, perquè aquest partit de fatxes és una escissió del PP, ergo els vots que obtinguen són els que perdrà Casado, com ha passat a Andalusia. Vox és un invent d’Aznar, el superman, que ha copiat d’algunes marques comercials oferir el mateix producte amb denominacions distintes: hi ha el producte original, o siga el PP; la marca blanca de Ciutadans; i ara una marca més agressiva, la de VOX. Així, tots els vots van a parar, al final, al mateix lloc, a un pacte a l’andalusa i todos juntos y en unión, defendiendo la bandera de la santa tradición. Ells mateix ho diuen així de clar, inclòs el tal Rivera (que ningú em diu si és o no família dels Primo de Rivera), malgrat les protestes de Valls i dels francesos que no volen ni eixir en cap foto amb l’Abascal.

Mentre la dreta té aquest objectiu i actua tan descaradament, què fa l’esquerra? Els socialistes tenen por que els votants pensen que si van amb altres partits és que volen formar un Front Popular i això els espanta. Acabem de veure-ho en el cas del País Valencià, que no volen presentar una candidatura al Senat amb Compromís, Podem i EU. Mira que són burros els socialistes. La dreta no té cap escrúpol a organitzar-se, com ja féu en la Segona República i amb el franquisme: militars, l’església, la falange, el carlisme, Renovación Espanyola, la CEDA… Allò no era un front popular, sinó anti-popular, que amb l’ajuda de Hitler i Musolini guanyaren la guerra, la postguerra, la transició i encara continuen dalt del matxo.

En general, l’esquerra som així de burros i de primmirats, la qual cosa s’afegeix a les ganes de protagonisme i a l’orgull dels nostres líders i lideresses,  que es creuen tan collonuts que se n’ixen i tots volen acaparar més protagonisme que l’altre. Això ho venim comentant des de la nostra joventut, i sempre és igual: tots els intents acaben a sarpa la grenya. I tots eixim perdent. Tan fàcil com és deixar-se de protagonismes barats… La nostra esquerra és contrarevolucionària i encara no ho sap.

Manolo, recordes els debats que manteníem a la Facultat, o a los Pajaritos, o en les escapades de caps de setmana al Far de Cullera, al Puig, a Serra…? Més o menys estàvem d’acord i acceptàvem que hi havia entre nosaltres qui tenia més capacitat dialèctica i li fèiem costat; la cosa funcionava. Després, quan deixàrem de ser tan joves i vingué allò de morir-se Franco i de recuperar la democràcia, a tothom li va eixir el seu propi ego a la cara i… campi qui pugui. Cadascú s’arrimà a un partit, partidet o partitiuet, i començàrem les baralles internes… i les derrotes públiques. Així hem estat més anys “governats” per la dreta que per l’esquerra.

Em preguntes pel Procés. Jo continue dient que l’hem guanyat ja, perquè malgrat tot, el resultat serà més positiu que negatiu i m’explique. Gràcies a tot el que ha passat, la idea que Catalunya vol ésser independent ja forma part del desideràtum de la societat catalana, i més aviat o més tard ho aconseguiran; és qüestió de temps. Espanya i Catalunya s’hauran, doncs, d’espavilar a cercar una solució, que puga ésser també acceptada pels bascos i per tutti quanti (ja veurem el que fem els valencians). En el si d’una república federal tot seria més fàcil i possiblement Portugal podria afegir-s’hi. És probable que nosaltres no veurem com acaba la festa, però ho veuran els fills i els néts i esperem que els vaja bé. A Espanya saben que l’Estat no té viabilitat sense Catalunya i això va al nostre favor. Pel que fa al judici, els polítics processats i els advocats estan fent-ho molt bé, cosa que no es pot dir dels fiscals, ni dels advocats de l’Estat. Els jutges se senten observats per tot el món i estan molt nerviosos i està quedant en evidència que no eren els millors de la classe, concretament els fiscals. Uns i altres saben que estan fent el ridícul i que tot acabarà a Estrasburg.

Sobre les properes eleccions, em mantinc en el meu esquema de sempre: que l’esquerra espanyola ha de perdre la por a unir-se (front popular) i també la por al nacionalisme. Pel que fa als nacionalistes, hem d’adoptar propostes unitàries i transversals i acceptar que no hi ha altre camí que fer tractes seriosos amb l’esquerra espanyola. Com alguns amics m’han manifestat que hi estan d’acord, crec que hauríem d’insistir.

Silla, 23 de febrer de 2019