FÒRUM ELECTORAL I

Article publicat a SAÓ el 21/09/2022

Com la propera primavera es convocaran una allau d’eleccions, de tot tipus i a tot arreu, l’amiga Empar Saragossà m’ha proposat reprendre el nostre vell ofici d’escriure articles, de fer anàlisi polític i de posar la cara roja a més d’algú, com féiem a Silla ja fa molts anys. Aleshores dúiem de cap els polítics locals, que estaven intrigats i recercaven l’Empar, ja que el cognom Saragossà (o Zaragozà) el tenen moltes famílies del poble. Empar, com alguns recorden, treballava de mestra en un poble de la Marina i hi vivia; a Silla venia molt sovint, a veure la mare i una tia, que estaven assabentadíssimes de la política local i coneixien qui era qui a la perfecció. Lamentablement, la mare primer i la tia que la cuidava, faltaren i Empar deixà de venir. En una recent visita, per motius administratius, passà per casa i parlàrem. Ella sola, i en unes poques hores, ja s’havia fet una idea de la situació política local, que lamentava, especialment pel que li digueren uns coneguts seus socialistes, sobre el personalisme, incontinència fotogràfica i inconsistència intel·lectual de l’actual alcalde i per la falta de personalitat de l’equip de govern, en general, tot vuit i nous i cartes que no lliguen, com has escrit no fa molt, em deia.

Empar m’ha tornat a entusiasmar i li he dit que si, que podem fer novament de mosques colloneres,  però que ara hauríem d’anar més enllà del campanar i ocupar-nos també de les eleccions autonòmiques i després, de les generals. Ja hem fet públic que ho farem així a la premsa (Levante, 3 de setembre) i la resposta que hem tingut, ha estat sorprenent. Tothom ens ha encoratjat a fer el que diem i alguns també s’han ofert a col·laborar. En aquestes circumstàncies, pensem que el paper de cadascú serà el mateix: Empar i jo serem els transcriptors, les corretges transmissores de l’opinió de tots els col·laboradors i farem les anàlisis i síntesis que calguen. Els col·laboradors o corresponsals, hauran d’advertir-nos si volen que expressament fem públic el seu nom o volen mantenir l’anonimat o algun pseudònim.

Comencem avui a SAÓ parlant de criteris generals. En primer lloc, volem deixar ben clar que no farem cap tracte de favor a ningú i que tampoc donarem cap xec en blanc a cap candidat ni partit, ni als nostres. Opinarem sobre el que sabrem i sobre el que diran els programes electorals i sobre el que ens informaran els amics i amigues, i ho farem de manera clara i entenedora, caiga qui caiga i peti qui peti. Sols direm la veritat, perquè per a escoltar mentides i distorsions ja estan els programes d’algunes televisions i periòdics, per no dir de tots els mitjans, perquè alguns no estan venuts. No ens dedicarem als xafardejos, excepte que siguen imprescindibles i en aquests casos ho justificarem; ni ens posarem en la vida privada de ningú, i si ho fem perquè siga imprescindible, ho justificarem també. Dels polítics i dels partits, ens interessen molt els aspectes morals, que agrupem en tres blocs: 1. l’honestedat, l’honorabilitat; 2. l’experiència de govern, els qui la tenen; o el comportament en el treball, en els negocis o en els estudis. 3. si pateixen alguna drogaddicció, perquè això els hauria d’invalidar per a ser candidats a res.

La responsabilitat dels partits. Els candidats haurien de ser examinats pels partits sota unes condicions estrictes, perquè així i tot, encara poden sorprendre’ns, com ens ha ensenyat la història recent. En realitat, els candidats solen ser coneguts, especialment en els pobles i si no, mitjançant les campanyes, són donats a conéixer i per això no s’explica que els partits presenten candidats que no reuneixen les condicions d’honestedat idònies. I per què cometen aquests errors, els partits? L’única explicació és que els candidats són elegits pels partits per raons estrictament de conveniència: elegeixen els qui més convenen als respectius aparatos; els qui reuneixen els vots suficients per part d’algun grup dels militants, d’alguna família, ben avinguts amb els aparatos… No direm que també són elegits els que tenen més sex appel, perquè ací encara no som tan americans, però alguns ho intenten ja. I per aquestes raons i altres, després passa el que passa. Per exemple, tot el que ha passat en l’entorn de l’Aguirre a Madrid, on els candidats que seleccionava aquesta senyora eren totalment de la seua corda, dòcils al seu mandat, etc. que finalment li han eixit “rana” i uns lladres i han anat a parar a la presó…

L’Empar em diu que si els partits foren declarats responsables de tornar els diners defraudats o malversats pels seus protegits, altra cosa seria. De fet, en la banca, o en qualsevol empresa, si un empleat estafa un client, qui se’n fa càrrec del desfalc comés és el banc o l’empresa. Amb els polítics hauria de passar el mateix, però no és així, i si un alcalde, un diputat, un president o qualsevol polític fa una malifeta, qui paga és l’erari públic. O és que fan tornar els diners defraudats o malversats als polítics en qüestió, que ni els tenen perquè se’ls han gastat? Si per llei els partits foren declarats responsables subsidiaris dels seus polítics, s’espavilarien a assegurar-se’ls en les millors condicions morals…

D’ací en quinze dies tornarem a l’atac, amb l’article que estem enllestint: “Eleccions i els sous dels polítics”. Mirarem els polítics malpagats, els doblement pagats, els sobrevalorats, els polítics que no cobren i els polítics en l’atur. La jubilació dels polítics i les portes giratòries. Si no podem encabir-ho tot en un article, en farem dos… Envieu-nos informació i no us oblideu de dir-nos si voleu l’anonimat o no.

ELECCIONS I PIRATES A LA VISTA

 

Fa quinze dies vaig escriure que Empar Saragossà i jo ens dedicarem al tema de les properes eleccions i avancí, que caldrà que els partits posen molta atenció, quan seleccionen els seus candidats i candidates, en els valors ètics, de manera que garantisquen que tots i totes són honestos. Amb tants casos de corrupció política que coneixem, que embruten els partits, especialment els més grossos, perquè és on hi ha més a tocar, de vegades és tot l’Estat que fa massa olor a podrit. Més els valdrà, doncs, als partits obrir l’ull, no siga que en lloc de bones persones ens oferisquen pirates. Pirates no, eleccions sí i democràcia.

 Els pirates, descaradament, de vegades van tan disfressats que dissimulen molt bé les seues intencions. Són llops i llobes amb pells de corder, que concorren atrets pels sucosos botins que preveuen; són polítics que el que cerquen és “forrar-se” i això han arribat a dir-ho ells mateix (crec que Zaplana o Rus); altres, el botí l’esperen obtenir de les comissions per la concessió d’obres (com el rei demèrit que, malgrat que ningú l’ha votat, actua també com un pirata; etc. Amb tota la bona voluntat, Empar Saragossà té el convenciment que si els partits assumissen per llei l’obligació de pagar les malifetes dels “seus” candidats, posarien més atenció a les seues promocions. Com els partits posen els candidats per assegurar-se tenir el control del partit, amb gent de la seua corda, seria just que paguen si algú els ix granota, com batejà l’Aguirre el seu equip de ranas xoriceras.  Dit d’altra manera, si els aparatos mangonegen les llistes perquè els convé afavorir els seus fidels, que carreguen amb la responsabilitat de donar la cara si algú posa la mà al calaix. Pel que estem veient, la policia, els fiscals i els jutges n’agafen alguns pirates d’aquests, i a poc a poc i de tant en tant, fan tot el procés, els condemnen a uns anys de pressó, que finalment rebaixen o indulten, però dels diners furtats ningú no en diu res.

 Altra proposta que fem és la de les llistes obertes, perquè tots els candidats vagen junts en una llarga llista, per districtes, i on els votants marquen amb una creu els de la seua preferència i confiança, d’això en parlarem en el proper article. Aprofitem per agrair tots els correus i comentaris al facebook, dels quals també en parlarem.  

ELECCIONS A LA VISTA (1)

Article publicat a Levante-emv el 3 de setembre de 2022

 

Si no passa res, a finals de maig que ve hi haurà eleccions municipals i autonòmiques; i després, les generals. De nou triarem els qui ens han de governar, cobrar els impostos i administrar l’erari. Com els partits representaran les comèdies que acostumen, els ciutadans hem de fer-nos les nostres opinions. Els mitjans tenen els seus equips de comentaristes, al servei dels partits, sobretot dels més grans i manipuladors, i és per això que Empar Saragossà i jo hem pensat fer el mateix, amb un article quinzenal com aquest, breus i clars. Invitem els qui vulguen participar a fer-ho amb nosaltres. Empar i jo, que farem de corretja transmissora, coincidim a no posar massa il·lusió en els resultats, perquè així ens desil·lusionarem menys, com deia Joan Fuster. Recordem (memòria històrica) que quan Franco no votàvem, perquè aquell paio nomenava alcaldes, governadors i ministres i els ciutadans sols érem o addictes al règim o desafectes; no cal dir que els addictes en treien molt de profit, mentre que per als desafectes tot eren desavantatges i perills.

 

Tornant al tema, hem acordat insistir en els aspectes ètics dels candidats, concretats en tres: 1. la honradesa, o no, dels partits i dels  polítics; 2. l’experiència demostrada en governar, o en dirigir empreses, o en acabar estudis, o en treballar, etc; 3. la dependència de les drogues, que tots dos odiem.. Evidentment, no fiscalitzarem la vida privada de ningú, però si que senyalarem els aspectes negatius. Per exemple, si un candidat té relació amb l’especulació, o si és cleptòman, o masclista, o homòfob, o racista, o amic de narcos... el que sapiguem al respecte, ho direm. Espanya s’ha de parèixer al món més avançat, com Alemanya, Suïssa, etc. i no a les repúbliques bananeres, com passa per ací massa sovint.

 

En definitiva, volem pensar i fer pensar, i per això analitzarem els programes electorals, perquè la gent els llig poc, segurament perquè no els dóna massa credibilitat. Això és un error, perquè els programes són com els contractes de compravenda d’una casa, on han de figurar tots els detalls per evitar-se problemes i s’ha de llegir tot abans de comprar. El nostre consell d’avui és llegir els programes i vigilar que es complisquen. Invitem, doncs, els nostres lectors a participar-hi, fent el que anirem dient i/o enviant-nos informacions i suggeriments a: josep.l.pitarch@uv.es. Mantindrem els anonimats de qui ho manifeste així, o els pseudònims.

 

IOLANDA DÍAZ I JOSEP PITARCH. LA COMPLICITAT DE L’ESGLÉSIA

ARTICLE PUBLICAT A Levante El18/1272021 i no penjat al BLOG en el seu momento

 

La visita de la vicepresidenta Iolanda Díaz al Papa ha tret de polleguera la dreta espanyola, que creuen que l’església és de la seua propietat, perquè són els que van a missa i tenen un bon rotllo amb el clero, raó per la qual si una comunista o un nacionalista entren en el seu terreny se senten atacats. A Silla també tinguérem una reacció pareguda en les eleccions de 2007 (les últimes a les que em presentí per Compromís) i la dreta local, quan em varen veure col•laborant amb el rector de la parròquia d. Fernando Gómez, amb un projecte per salvar les pintures de l’església i altres activitats estrictamente culturals (com l’auto sacramental de les formes incorruptes que els vaig escriure), començaren a fer campanya contra el pobre rector, que com estava tan agraït amb mi, acabà fent campanya entre la feligresia al meu favor. La reacció de la dreta (Isidro Prieto era el cap del PP local)) fou desacreditar d. Fernando i dur el bigotes a fer una inmensa campanya, que perderen.

D. Fernando, abans de morir deixà escrit que “l’alcalde que més ha fet per l’església és Pitarch i això que no creu en Déu”. En efecte ni crec, ni anava a missa ni a les processons, ni cobrava cap sou. Els que diuen que creuen, mireu-los cada dia en els jutjats acusats de corrupció... i aclamant-se a Déu.

 

Relíquies, devocions i sacrilegis

Article publicat a SAÖ el 14/12/2021 i no inclòs en el BLOG en el seu moment

Malgrat que estic al marge de qualsevol religió, perquè amb ser epicurista en tinc prou, no em trobareu blasmant dels déus, ni fent mofa de la bona gent que té alguna creença; tot al contrari. Com a alcalde de Silla, per exemple, prestí el meu suport i els meus serveis administratius, als cristians de tota mena, als musulmans, testimonis de Jehovà, ateus i agnòstics de la localitat, quan m’ho reclamaren. No cal que insistisca, perquè ja he dit altres vegades el que pense i crec que puc escriure tranquil·lament l’article d’avui sobre les relíquies dels sants i les santes i els seus contextos devocionals i sacrílegs, sense que ningú es confonga.

Guardar en reliquiaris, molts d’ells artístics, i devotament, ossos, dits, braços, pell, pèls, sang, tovalloles, bolquers, compreses, una samarreta del Bon Jesuset ‘sense costures’, instruments de tortura, trossos de la creu, hàbits, prepucis, espines, claus, etc. sempre ho he vist com una activitat respectable i mai he sentit fàstic, sinó al contrari. I més encara per la devoció que posen tantes persones en la seua veneració, invocant-les el dia de la festa corresponent i creient que fan miracles, per això també mereixen el meu respecte.

Lamente, doncs, que les relíquies vagen perdent part del gran prestigi d’altres temps, quan els governants i els bisbes pagaven fortunes als qui els en proveïen, que moltes vegades eren estafadors que abusaven de la bona fe i de la ignorància d’aquests personatges. Hi ha testimonis de l’arribada d’excombatents de les croades que deien portar ossos de sants morts a Terra Santa, o d’algun objecte de la Passió, etc. És cert que els compradors tenien, moltes vegades, la intenció de presentar aquelles relíquies com aportacions a l’església, tractant d’aprofitar-se’n per a moure la gent a visitar les catedrals i esglésies on eren dipositades, i a deixar-hi les corresponents almoines; gràcies a això moltes esglésies agraciades a conservar aquestes relíquies, obtenien prestigi i beneficis. Crec que el cas de la catedral de Santiago de Compostela (on ja s’ha documentat que no hi ha les despulles de cap apòstol) és suficientment esclaridor.

Moltes vegades els compradors eren monarques que solien adquirir-les per a demostrar la seua pietat al poble, que les guardaven i negociaven en moments complicats, com els que tingué Alfons el Magnànim que havia de pagar a la Seu de València els diners que li havien deixat per a les campanyes italianes; com no podia fer-hi front, deixà un munt de relíquies com a penyora i, com mai no pagà, aquest és l’origen d’una gran part de les relíquies que actualment es conserven a la Seu valenciana, el Calze de la Cena inclòs. Les relíquies eren moneda de canvi, doncs. Recorde que quan jo era jove i feia fugina, algun dia vaig visitar el reliquiari de la Seu de València que acabe de citar. El conjunt era acollonant. Hi havia un llibret amb la relació, que ja fa temps que no trobe en la meua biblioteca. Després he vist que han penjat la informació en un web de la catedral.

Induït per la meua curiositat reliquiària, he aprofitat quan he tingut l’ocasió de visitar catedrals, esglésies i cementiris, per tal de recercar-ne. Recorde que abaixí amb els fills a veure les despulles que jo creia de sant Antoni de Pàdua, a l’església del seu nom a Lisboa, encara que el cadàver exposat en una vitrina no era el d’aquest sant. Davant l’espectacle de veure de sobte aquell cadàver momificat, els xiquets isqueren espantats, escales amunt. Encara no he sabut de qui era el cadàver de la vitrina i agrairé qui ho sàpiga que m’ho faça saber (josep.l.pitarch@uv.es).

Pot ser que la relíquia més extraordinària i extravagant és la ploma de l’ala de l’arcàngel sant Miquel que es conserva (o conservava) en el seu santuari de Llíria. Mai l’he vista, però la gent pietosa a qui preguntava sempre que hi he anat, uns em deien que era una ploma de veres de l’arcàngel, altres que era d’escaiola i que formava part de la imatge de fusta que es cremà en la guerra. Com açò és una qüestió de fe i d’ingenuïtat, sempre m’ha commogut la gent crèdula (les mongetes que controlaven el santuari de Llíria incloses) i no els discursos pretensiosos i doctes d’alguns eclesiàstics pseudolletraferits que engalipen la feligresia. De tota manera, qui més en sap d’aquesta santa ploma és el llirià Paco Rozalén (vid. en La Veu de Llíria). Per cert que també hi havia un novenari a sant Miquel on de manera claríssima i nazi es blasmava dels jueus per la mort de Crist. Un cert dia acompanyí una senyora francesa i jueva, que havia vingut a València a posta i li preguntàrem a un capellà molt vellet per quina raó resaven allò; el pobre home es manifestà rotundament antijueu i quan li vaig dir que aquella senyora era jueva, quasi que es morí. Posteriorment, he vist que en aquest novenari s’ha suprimit qualsevol al·lusió als jueus.

Molts reliquiaris han estat assaltats i destruïts, sacrílegament, al llarg de la història, recercant l’or i les pedres precioses que els adornaven; els francesos protagonitzaren molts d’aquests assalts durant la Guerra de la Independència. Ara bé, com a sacrilegi contumaç el que perpetrà i mantingué Franco al llarg de la dictadura, fent-se instal·lar un altaret privat al dormitori amb la mà incorrupta de santa Teresa, que era com un talismà per a ell. La mà l’acompanyava també quan marxava al pazo de Meiràs o a Donosti en estiu. Les preguntes que em faig és si aquell miserable besaria el reliquiari abans de signar les sentències de mort, o després; també, com va ser que l’església (els bisbes) li ho permeteren; finalment si allò era o no un pecat de simonia (mercadejar amb relíquies).

Escric sobre les relíquies perquè acabe de veure un documental de Myanmar on explicaven que la gran pagoda de Shwedagon, és la més sagrada per als budistes birmans perquè s’hi conserven relíquies de Buda, concretament un tros de tela i vuit cabells seus. M’he sorprès molt, perquè pensava que aquesta era una pràctica més aviat catòlica, però no. Ara pense que la pulsió reliquiària és universal i eterna. Recorde dels meus temps d’aprenent d’arqueologia que en els jaciments de llocs de culte, com el mateix d’Edeta (Llíria) sempre s’hi trobaven objectes diversos, que tenien una funció devota. També pense que és prou normal que els humans guardem algun objecte d’una persona estimada, com una relíquia. Parlant de pèls, a València s’exposà, en 2007, un reliquiari amb pèls de Lucrècia Borja,  amb  una clara intenció dinerària (i, per tant, pecant de simonia). Per aquells dies varen córrer per València uns versos, sobre la indignació d’Alexandre VI per aquell sacrilegi:

 Què és aquesta indecència    

   posar dins d’un anap,

amb tanta estridència

pèls de ma filla Lucrècia?

–- Sant Pare, no us enutgeu,

que qui ha posat les mans

és un jueu fariseu

de la vall dels Alcalans…

Jo mateix vaig tindre la meua temptació reliquiària, quan era jove, perquè guardava coses dels meus amors. A la vellesa, quan vaig ser alcalde de Silla, fins i tot tinguí una temptació, que sols l’arribà a conèixer el rector Fernando Gomez. Ni els meus col·laboradors més estrets saberen mai res, perquè el tema era molt delicat i l’havíem d’estudiar a fons: demanar una relíquia de sant Sebastià al Vaticà. El govern municipal (un quadripartit d’EU, PP, UV i Bloc) havíem creat una fira popular, que batejàrem de Sant Sebastià, per a celebrar-la cada any el dia d’aquest sant que és el patró del poble i mai no se li feia cap festa. La fira fou un èxit i s’ha anat perpetuant posteriorment, imposant-se a totes les ideologies. La idea d’instal·lar una relíquia del sant al seu altar ens tingué marejats al rector i a mi, fins que la desestimàrem. A canvi introduírem una novetat pietosa, molt popular en altres localitats, però inèdita a Silla: la benedicció i repartiment de panets beneïts de sant Sebastià, que es manté des d’aleshores. Hi ha qui afirma que és una tradició molt antiga i unes senyores m’asseguraven que quan eren petites la mare ja les duia a fer cua i recollir el seu panet que després menjaven amb molta devoció. Aquestes coses són així d’ingènues i com ni són lucratives, ni fan mal a ningú, no tenen major importància, llevat de la que li donen els etnòlegs i per això deixe per escrit d’on ve la tradició dels panets beneïts de Sant Sebastià de Silla.

Finalment i en homenatge a Silla he de mencionar l’existència d’un reliquiari que conté unes hòsties, que foren robades amb el copó que les contenia, de l’església de Silla, fa més de cent anys. Les hòsties aparegueren uns dies després en un hort i foren dutes a l’església i dipositades en el reliquiari segellat que les conserva. Oficialment, l’església no s’ha pronunciat, però molta gent ho té com un miracle i el bisbe Argaya i algun rector també. A mi em demanaren la confecció d’un llibret, en la confecció del qual em vaig mostrar totalment desinteressat, amb el qual Benja Domènech muntà un espectacle, que agradà moltíssim. D’açò ja vaig escriure dos articles en aquesta mateixa revista.

 

L FUTUR EN MANS XINESES

 

Article publicat a Levante-EMV el 11 de desembre de 2021 i no inclòs en el BLOG en el seu moment

 

Els dos xinesos de prop de casa, el de la botiga i el bar on prenc el té, estan fascinats amb les nostres festes. No m’ho diuen queixant-se, sinó tot al contrari, perquè les nostres festes ells les aprofiten fent caixa. Mentre nosaltres viatgem, organitzem saraus, gastem els diners, ens recontaminem amb més covid i ens descapitalitzem, ells van acumulant dòlars, euros, lliures... La fórmula que gasten és produir i produir, vendre-ho tot i no comprar res; nosaltres, al revés, anem deixant de produir i els ho hem de comprar a ells. Ahir mateix, diumenge, necessitava un antifaç per a prendre el Sol sense fotre’m més la vista i entrí a preguntar-los i si que en tenien, a un euro i made in China. Ja fa temps que vinc observant que inclús en els grans magatzems autòctons, cada dia hi ha més productes fets a la Xina: un teclatge per a l’ordinador, un robot per als néts, un joc d’escacs, un sac de dormir, un barret...

Napoleó va advertir que quan Xina es despertaria tremolaria el món i Xina s’ha espavilat, però en lloc de tremolar, hi ha idiotes com Trump que intentà fer-los tremolar a ells! Els xinesos no perden el temps amb fantasies, sinó que van directes al gra i de manera immutable i incansable, continuen la seua expansió: instal•lant botigues, per tot arreu; copiant i reproduint la tecnologia occidental, i encara superant-la; comprant mines, equips de futbol, fàbriques i bancs... Fins i tot fan els xips per als cotxes de la Ford! Paguen al comptat, aconsegueixen els millors preus i van acaparant. No estar bé amb ells, doncs, és no estar massa bé del cap.

És evident que la Xina no és una democràcia com les nostres, i que no s’hi respecten els drets humans, ni la llibertat d’expressió, etcètera i que reprimeixen durament les protestes de l’oposició. Però també és cert que són o seran aviat, vora dos bilions, pràcticament més del 25% de la població mundial i ha de ser molt difícil governar tot allò, però pel bé de la humanitat serà millor que els isca bé. Jo he començat a estudiar xinès, amb una gramàtica llatina per a seminaristes xinesos, però l’edició és d’abans de la Revolució Cultural de Mao, i ignore si serà ortodoxa. Ja sé dir primum vivere, deinde philosophare: Xiān shēnghuó, hòu zhéxué 先生活，后哲学.