dimecres, 30 de desembre del 2009

BALANÇ SOTA ZERO

Balanç sota zero

Publicat a elpunt.cat el dia 30/12/09


Com tothom fa el seu balanç, atribuint a l'enemic les coses que no van bé i autopenjant-se totes les medalles de les coses reeixides, o siga que d'objectivitat res de res, jo també faré un balanç.

Per començar, l'any que estem acabant l'avalue tant negativament que el situe sota zero. Sota zero! Ja sé que les institucions polítiques valencianes tenen ordenat de no utilitzar la preposició sota. Quina mania, no? A Canal 9, per exemple, on hi ha una llarga llista de paraules prohibides, una és aquesta preposició de sota, així que no oireu ningú que diga que estem a 3 graus sota zero, sinó circumloquis com que estem a 3 graus negatius, o amb la preposició homònima davall, han de dir que estem 3 graus per davall de zero. Qualsevol cosa menys sota.

Estranyament, però, encara no els ha pegat per prohibir el prefix «sota-», que vol dir exactament el mateix que la preposició i que l'adverbi sota. Així, mentre no poden dir 3 graus sota zero, sí que poden utilitzar soterrar, soterrani, sotabosc, estar sota la protecció d'algú, i etc.

I, com és que s'han tret de la màniga que no es diga sota zero? La presa de decisions polítiques en matèria lingüística és un altre dels misteris típicament valencians, que inicià Amadeu Fabregat i el Canal 9 de l'època de Lerma i que els populars han exagerat fins a límits immisericordiosos, amb Camps i el seu conseller sicari Font de Mora. Quina creu la dels valencians, no Lacreu? I quin desastre per al català a casa nostra, amb aquesta gent!

Doncs, a banda d'aquest trist balanç lingüístic (no cal que recorde que la Generalitat continua no acceptant les titulacions de filologia catalana, malgrat les sentències judicials que l'obliga; ni que recorde que el «valencià» és bandejat a l'escola i a la tele i humiliat constantment pels nostres mandamassos); tot açò a banda, devem fer un balanç de la política, de la moral pública, de la sanitat, de l'ensenyament, del futbol, dels comptes públics...

Doncs en conjunt, mire vosté, en general açò va malament, sí senyora, molt malament. Sobre l'ús dels diners públics no cal sinó llegir el que diu el Síndic de Comptes: estem pitjor que a la Guinea Equatorial. Sobre la política i especialment sobre les promeses electorals, no cal sinó llegir als diaris les protestes del veïnat, perquè els asseguraren que açò seria Xauxa, si els votaven, i ara va i els qui manen fan tot el contrari i estan duent a la ruïna total els pobles (Alboraia pot ser el cas més paradigmàtic i en parlaré en propers articles, perquè l'estrateg financer que tenia l'alcalde del poble de la xufa és el mateix malfactor que ara gerencia l'ajuntament del meu poble, Silla, i per tant sé de què va i de què anirà la festa). Podíem parlar i parlar, però faré un balanç moral i amb això resumiré un poc el que vull dir en general.

Per a fer aquest balanç moral em serviré dels empresaris, que presumeixen de fer tant i tant pel País, de que són el motor del País... Fins i tot els ho «reconeixen» Zapatero i Rajoy (mira que són falsos). I com tenim el millor dels exemples possibles a la mà, com és l'actuació del seu mateix president en el tema de l'Air Comet, no cal que anem més lluny. Quina cara, el paio: tanca la seua companyia i encara tenim, segons ell, la culpa els demés perquè, diu, que no li han donat més crèdits els bancs (o siga, més ajudes de les que paguem entre tots). On han anat a parar els guanys que ha tingut fins ara; qui li ha revisat els comptes mai...? I ara mateix, on han anat a parar els imports dels viatges que li han pagat els immigrants? Com és que els ha cobrat uns viatges que no pensava realitzar?...

Se'm fa de nit només de pensar-ho i el fatxa encara té la barra de dir que ell no hauria comprat mai en la vida un bitllet de la seua companyia aèria! Serà fill de...! I encara ho diu! O siga que el balanç moral de 2009 és fatal. A veure el que fem en 2010. Sort!

diumenge, 20 de desembre del 2009

POLÍTICS PROVOCADORS

Polítics provocadors
Article publicat a elpunt.cat el dia 20/12/09

Els polítics, com vivim de l'erari públic, hem de tindre unes responsabilitats davant de la societat, hem de fer unes coses que si no fórem polítics no tindríem perquè. Per exemple, no podem ser provocadors, la metxa que encenga el polvorí, com unes ties maries qualssevol.
I ho dic de moment per en Berlusconi, perquè acaben de trencar-li la cara, de manera tan reprovable com esperable: només feia un moment que Berlusconi escridassava totcristo que se li oposa, inclosos els jutges i uns dies abans presumia de tindre un parell de collons especials, segurament. Doncs, a algú dels presents se li unflaren els collons i pataplaf: «ja està bé, és que no el suporte» digué l'agressor tret de polleguera; el resultat ja el sabem perquè tota la premsa mundial ha publicat la cara de Berlusconi feta un eccehomo. Crec que en aquest cas, com en el de sabatada contra Bus, mig món s'ha sentit reconfortat. Però això no està bé, no senyora, encara que és comprensible.

Els polítics poden provocar les ires de la població, en situacions d'escàndol extrem, per diversos motius: per ser massa xoriços; per ser massa dictadors; per ser massa tramposos; per ser massa prepotents; per ser massa mentiders... Per alguna d'aquestes coses, o per totes juntes, com és el cas excepcional de Berlusconi.
Si els polítics actuen amb moderació, la societat és tolerant i es resigna, i fins i tot en el tema de la bragueta, en el món occidental no se li dóna tanta importància, llevat dels luterans que són molt estrets.

Doncs bé, si un polític a més de xoriço, dictador, trampós, prepotent i mentider, és molt imprudent, o molt bocamoll, se la pot guanyar, perquè qui juga amb foc finalment es crema. Així que podem donar un bon consell als polítics, a la vista del que li ha passat a en Berlusconi: no us en passeu de la ratlla.

A casa nostra també tenim alguns exemplars afectats de berlusconianisme, sols que a escala més reduïda, perquè el país valencià no és Itàlia, evidentment. I no diré noms, perquè ningú m'acuse de senyalar-ne'n amb el dit ni de donar pistes, que per altra banda estan de sobra, perquè els diaris treuen cada dia casos i més casos on triar.

Ara bé, hi ha coses que criden l'atenció, com per exemple: ¿quan i com se sap que prevariquen, furten o s'embutxaquen els diners els nostres polítics? Com podem controlar-los abans que passe com a Llíber, on s'han adonat, ara, que en els darrers 10 anys s'han fet i venut 350 xalets il·legals? 350! Si en lloc de xalets hagueren estat rovellons, és segur que els haurien vist de seguida, aleshores, què passa? Qui mira cap un altre costat, quan els interessa?

En fi, que estem ben fotuts, però tornem-hi, perquè com en la casa dels pobres les alegries són poques, quan veus que d'alguna manera algú li posa fre a un polític energumen, ho agraeixes. Quan cascà Franco, quan afusellaren Ceacescu, quan cercaren a Pinochet, quan penjaren Hussein, quan li llançaren la sabata a Bush... És evident, però, que la manera més democràtica de fer fora aquesta gent és la via electoral, o siga fer-los fora no votant-los, si és el cas, però mentrestant és inevitable que en algun moment a algú se li unflen els collons i no puga contenir-se, i pataplaf.

De tota manera, com no cal llançar pedres, que poden fer mal (treure-li un ull al personatge, trencar-li la barra), hi ha els clàssics ous, que recomane perquè no fan mal i criden molt l'atenció.

diumenge, 13 de desembre del 2009

ELS REFERÈNDUMS, AI MARE

Els referèndums, ai mare
Article publicat elpunt.cat el 12 de desembre de 2009
Quina por que els dóna als espanyolistes que ningú es qüestione si se sent o no espanyol, i encara més si hom vol pertànyer o no a això que es diu Espanya. És una cosa que no els deixa dormir, i no ve d'ara, perquè l'obsessió els ve de lluny.

Espanya «antes roja que rota», exclamava Calvo Sotelo, en 1936, a punt de començar la guerra. Aquesta, amb Franco al cap de la dreta espanyola, era en gran part contra «los separatismos», i entre les mesures repressores que protagonitzà el seu règim les exercides sobre els nacionalistes foren capdavanteres (l'afusellament del president Companys i de tants altres nacionalistes; la prohibició dels estatuts català, basc, etc; l'espoli del patrimoni; la prohibició i persecució de les llengües altres que l'espanyol...).

Segons la manera d'entendre la història que tenen aquests energúmens, aquesta pell de bou, que és la península ibèrica, fou, és i serà «una unidad de destino en lo universal», «un imperio» mitjançant el qual s'hi va «hacia Dios»; en definitiva una «Espanya una, grande y libre» que va des de don Pelai, passant pels Reis Catòlics, fins arribar a Franco i a don Juan Carlos...

Bé doncs, amb aquest bagatge intel·lectual i moral, no és d'estranyar que el PP a cara descoberta, i el PSOE tractant de nadar i guardar la roba, hagen pres tradicionalment posicions violentament anticatalanes; ara en concret contra l'Estatut català, votat pel Parlament i aprovat en referèndum. El titllen d'anticonstitucional i el porten davant d'un pintoresc tribunal que ha de dir si és bo o dolent el que ha aprovat democràticament el poble de Catalunya.

Curiosament, el tribunal el conformen jutges elegits pel PSOE i el PP, o siga que, jo pense, s'han de recusar perquè poden tindre una actitud condicionada. Com ningú no els ha recusat, però, ara estem esperant a veure el que diuen. Mentrestant, l'inefable Bono diu que açò és com un joc i que s'ha de respectar l'opinió de l'àrbitre (o siga, del TC)... En fi, tot una declaració... de guerra.

En conseqüència, i mira per on, jo crec que la provocació del PP, amb la complicitat del PSOE, el que està fent és augmentar la indignació del poble, incitant-lo que vote, encara més que ho fan els independentistes, els referèndums a favor de la independència.

De manera que aquests antics «flechas y pelayos del frente de juventudes» i beats de «Acción Catòlica», abans franquistes i ara autoetiquetats de constitucionalistes, s'han convertit en els millors propagandistes a favor de la independència. En aquest punt estic d'acord amb el president Montilla, que ve a dir el mateix: aquests són els separadors! Bé, ell es refereix als populars, encara que jo ja he deixat ben clar que els socialistes tenen el mateix pensament, sols que el disfressen oportunament, quan els convé.

Així que, encara que jo no estic convocat a cap referèndum, per ara, espere que els ciutadans i ciutadanes de les ciutats catalanes que sí que ho estan, voten majoritàriament a favor del que pensen: que amb aquesta Espanya de pandereta no anem enlloc i que en una Europa dels pobles i no dels estats, no cap una «Espanya una, grande y libre».

A tot estirar els qui pensen així, els centralistes, que comencen a pensar en una federació en què els catalans i etcètera; els castellans i etcètera; els portuguesos i etcètera, i etcètera, etcètera, ens governem cadascú pel nostre compte. Cadascú en sa casa i Déu en la de tots. O no és el que ha passat a l'Europa de l'est?

dimarts, 8 de desembre del 2009

DISSABTE I BON DIA

Dissabte i bon dia

Article publicat en elpunt.cat, el dia 12 de desembre de 2009

Que avui és dissabte i que a Silla fa bon dia, això és cert, i que a partit d'ací pot passar qualsevol cosa, també és cert. Algunes que ja ens les podíem esperar, altres, però, poden ser més sorprenents i inesperades. De qualsevol manera, quan acabe el dia, si fem un repàs segurament ens quedarem sense poder dir fava, perquè, en realitat, açò no té arreglo (solució)!

Mire el diari, de bon matí, i m'hi veig la mòmia d'en Grisolia venent la burra de contractar un famós investigador perquè establisca a València una planta pilot de bacteris i proteïnes mediterranis. De puta mare, si senyor, que paga el poble. I mentrestant una quantitat de laboratoris d'investigació, que estan donant bons resultats i ocupant molts dels nostres joves científics, han de tancar les portes per problemes, entre altres els de finançament; potser Grisolia no vol saber-ho?

Ahir va ser l'Ajuntament de València que per tal de marejar la gent amb un altre projecte faraònic i blasfem, «recupera» el projecte calatravià de fer uns edificis d'oficines enormes, de 50 altures, per a completar el conjunt de barbaritats que ha fet a la Ciutat de les Ciències. Bufa-li, que té agonia! Tenen la ciutat hipotecada per a cent anys i un dia i encara la volen hipotecar més. Quina gola, no?

I veus els pressupostos de la Generalitat, destinant milions i milions a bufonades i projectes d'oci; el president de la Diputació de València, pagant-se la pre-campanya amb diners públics, sense que ningú li diga res... I veus un bisbe carcamal (tots ho són, més o manco, però aquest és dels grossos) fent una missa entre banderes i símbols franquistes... i potser cantant el «caraalsol».

T'entren ganes de llançar la premsa a la paperera, pel fàstic que et fa tot aquest enorme merder. Una vegada més penses que la solució és la de deixar-ho córrer i que, com res té solució (arreglo), el millor que es pot fer és invocar els clàssics: Séneca, Catul... Penses en Catul: desinas ineptire et quod vides perisse, perditum ducas. Deixa de fer el fava, i el que veges que no té remei, dóna-ho per perdut. Però no pots passar pàgina, com si res. Què fem?

Mentrestant, mires els companys d'aquest costat, com s'ho fan per a entretindre's. Mentre els de la dreta fan pinya a favor dels de sa casa; o els socialistes, que tapant-se amb la capa roja, també tenen tant a ocultar; el nostres, mira quina gràcia, continuen en l'etern debat de buscar un «nom» per a la cosa tan heterogènia que som el conjunt de partits, partidets, associacions i penyes que ens reclamem nacionalistes, esquerrans i verds. Jo també vaig a posar-me a pensar, a buscar un «nom» per a tot el ramat. Déu ho faça que quan el tinguem ens posem a treballar... De moment pensaré en un nom curtet i inèdit, monosil·làbic...

dijous, 3 de desembre del 2009

10 DESGRACIES

10 DESGRÀCIES
Article publicat a Punt i seguit, 4. Silla. Novembre de 2009


N’enumeraré 10, de desgràcies que estem patint a Silla, per culpa del govern municipal, encara que n’hi ha moltes més. Primera: l’edifici multifuncional continua sense acabar i les falles continuen sense un local digne per als seus actes. Per què no l’acaben?, es pregunta la gent i amb tot el dret del món, perquè allò s’ha pagat amb diners públics. Segona: L’Ajuntament ha augmentat el nivell d’endeutament a quotes que no s’havien vist mai i encara ha de continuar fent-ho, perquè no tenen diners ni per a pagar les nòmines. Tercera: la Bega està abandonada i això que Baixauli anunciava que ho solucionaria tot quan fora alcalde; no se sap què diuen ara els seus amics, l’advocat Zaragozà i el president Alba Alberola.

Quarta: l’Ajuntament no es posa del costat dels ciutadans i els defensa en situacions tan evidents com les expropiacions per a obres públiques, que en cada lloc tenen un preu i que en general perjudiquen els propietaris; els casos del Port i del canal de les aigües de Pinedo són dos exemples. Cinquena: Ací ens prenen el pèl com volen, per exemple les obres de l’AVE s’han endut per endavant el que han volgut, fins i tot les fites entre Silla i Picassent; Renfe està arreglant totes les estacions, menys la de Silla, segurament perquè li tenen mania a Baixauli pel tancament de l’estació de contenidors; Renfe mateix no fa la tanca de les vies, que tant reclamava el regidor Navarro, quan no manava.

Sisena: ara hi ha més por entre la gent, les associacions i alguns treballadors municipals, que en l’època de Malaena, perquè qui piula el matxaquen; sembla que la democràcia no ha arribat a Silla, o millor dit, se n’ha tornat a anar. Setena: ja se sap que els polítics prometem coses que després, pel que siga, no fem; està per fer-se un balanç de les coses que haurà executat aquest govern, quan acabe d’ací un any i mig, especialment tenint en compte els sous de torero que cobren els regidors i l’alcalde i la cort de funcionaris amics i privilegiats. Vuitena: tant de prometre Baixauli i la seua colla que defensaven la llibertat informativa, quan estaven a l’oposició, i ara sembla que és tot el contrari, perquè mai s’havia vist més persecució, directa i indirecta, als mitjans no addictes al seu règim: contra el Punt, el Punt i seguit, Tele-Horta, el servei WIFI, l’agència ILSI...

Novena: la cultura existeix a Silla perquè la gent és culta i civilitzada, no per les activitats que organitza i/o patrocina l’Ajuntament, que no en fa ninguna; per no haver, no hi ha ni regidor de Cultura, perquè qui s’ha d’encarregar, o siga Benaches, està més per viatjar per Europa. Desena: lamentablement, l’Ajuntament no ha tingut ni un gest davant la quantitat d’aturats que tenim a Silla; podrien, com han fet altres ajuntaments, rebaixar-se el sou els polítics i donar exemple.

És evident que lamente haver de dir aquestes coses, però crec que totes són la veritat. La gent que sol parar-me pel carrer, me’n diu i de ben grosses i aquestes són una mostra. A tots els dic el mateix: que tenim el que tenim... i que d’ací any i mig hi ha eleccions. Però està clar que trobe a faltar mobilitzacions dels sindicats, posicions valentes de les associacions, respostes de la gent. Tot no és negatiu, és evident, i per això les excepcions són molt d’agrair; per exemple, la protesta ciutadana contra el projecte de fer un casal faller al mig del Parc de l’Estació, que fou exemplar...

diumenge, 29 de novembre del 2009

Alcaldes arqueòlegs.
Article publicat a elpunt.cat del dia 29 de novembre de 2009

ALCALDES ARQUEÒLEGS

Alcaldes arqueòlegs

Com la imaginació va que vola, segons el grau de fantasia de cadascú, hi ha qui s'envola tant que, quan menys s'ho espera, pataplaf, es fot una hòstia de mil dimonis.
És el que li ha passat a l'alcalde del meu poble, Silla (Horta de València), encara que el cas que contaré passa sovint i per tot arreu. L'home, arran de les troballes arqueològiques que venen produint-se al nucli vell del poble, s'ha il·lusionat talment com l'Indiana Jones. Però, ai, tot era il·lusió, perquè a l'hora de la veritat, l'ha cagada.
Què li ha passat? Doncs que li corre més pressa enllestir l'obra emblemàtica de la legislatura, batejada com la Nau de la Cultura, un edifici a fer a la zona de l'àmbit de la Torre musulmana, que és una zona d'actuació arqueològica. En aquest punt l'obra de l'alcalde s'ha topat amb ruïnes romanes, concretament amb un mur, que li destorba el projecte.
Què fem, senyor alcalde? I vostè què pensa, senyor arquitecte? Doncs, fora el mur i tira avant! I, ignorants i plens de supèrbia, ordenen un «desmunte» o «retall de la tapia», com han manifestat a la premsa.
O siga que el famós arquitecte (el que ha imposat l'alcalde de matute, perquè l'arquitecte municipal no té res a veure) i l'alcalde pseudoarqueòleg, han actuat com fan alguns constructors desaprensius: s'han passat la normativa i la llei de patrimoni per l'entrecuix.
És clar que, en aquest país, els constructors més desaprensius saben que si no els pillen, no passa res, però en el cas que ens ocupa, un alcalde i un arquitecte no poden ignorar que l'arqueologia, o siga, la protecció del patrimoni, va primer. I els alcaldes i els arquitectes no poden actuar com a delinqüents, com uns constructors delinqüents. Tampoc pot fer-ho, per exemple, la Confederació del Xúquer, que també tiraven al recte, precisament pel terme de Silla (Mas de Baix) en la construcció d'un desgraciat canal que estan construint.
Però, com els han pillat in fraganti, gràcies a la correcta i exemplar actuació dels arqueòlegs professionals que hi treballen, la Conselleria ha intervingut en els dos casos, obligant-los a reposar el que han destruït i a fer uns nous projectes que respecten les restes arqueològiques.
En el primer cas, a més de deixar en evidència que la sensibilitat arqueològica de què presumeix l'alcalde és anecdòtica i de boqueta, es dóna la circumstància que la interrupció de les obres, el modificat del projecte, etc. comportarà, per a les arques municipals, més despeses i més demora, encara que, mira per on, de retruc això serà més beneficiós per a la mateixa excavació perquè, segurament, ara deixaran els arqueòlegs tranquils i fent la seua feina.
Se m'oblidava dir que al Pla General (PGOU) de Silla hi ha l'àrea de protecció arqueològica, que no ha fet l'actual alcalde, sinó el govern quadripartit, que jo presidia en 2003. Aprovàrem el modificat del PGOU, incloent-hi el perímetre de protecció arqueològica de la zona de la Torre i altres punts del terme municipal, a què s'ha de subjectar cada obra que es faça al poble, incloses les que encarregue l'alcalde, o al terme.
L'arqueologia i la història s'han de respectar perquè són patrimoni de tot el poble i no perquè l'alcalde isca al diari. Passa el mateix que amb l'Arxiu Històric Municipal, que era un munt de paperassa fins que jo mateix, i perdonen la immodèstia, ho posí en evidència, quan també era alcalde el mateix d'ara.

dilluns, 23 de novembre del 2009

PIRATES

PIRATES
Article publicat a elpunt.cat el dia 23 de novembre de

Quina polseguera han organitzat amb això de l'Alakrana! Jo no és que defense els pirates, en absolut, ni els d'ara, ni els d'abans, però com a Europa ens agrada dividir el món entre els civilitzats i els no civilitzats, ens oblidem de la història, quan ens convé.
Perquè la veritat és que els europeus hem practicat la pirateria fins fa quatre dies i amb dedicació, i coses encara més tenebroses, com l'esclavitud. A Europa, alguns pirates, a més de fer-se rics, acabaren rebent honors i títols, i sense anar molt lluny, algunes de les grans fortunes espanyoles i catalano-valenciano-balears, es formaren rapinyant negres en les costes africanes i duent-los a vendre als mercats americans: això és pirateria, o encara pitjor? Torne a dir que no defense el pirates ni de Somàlia ni de la Gran Bretanya, però, o tots són pirates o ningú.
Eixa manera tan peculiar de veure els altres com a dolents i a nosaltres com a superiors, també la practiquem en coses més banals. Per exemple, el cas tan curiós del vel de les musulmanes. Jo sempre he pensat que els qui es posen tan histèrics perquè una musulmana vaja a escola amb vel hauria de buscar per casa si troba cap fotografia o daguerreotip d'alguna senyora de la família... amb vel. Jo en tinc de la meua iaia Maria, a qui no recorde haver vista mai pel carrer sense. I quan jo era jove les dones l'havien de dur per anar a missa («velo, medias, falda larga y trage honesto» ordenaven els nostres aiatol·làs). I així podríem repassar tantes coses que fan els del món no-civilitzat i que tant ens alarmen i contrastar-les amb el que fèiem per ací, fa trenta o quaranta anys: no hi ha tanta diferència. O siga que d'ací no res les diferències ja no seran tantes.
Al respecte, veient notícies d'aquells països, estic observant que malgrat els talibans i els integristes, en quan poden les dones musulmanes es rebel·len. No heu vist algunes joves de Teheran en pantalons i movent el cul, és evident que amb molta precaució? Jo crec que les dones musulmanes van a sorprendre els seus moros i els van a dur a la... modernitat, abans que ells ni s'ho imaginen.
En certa manera, ací també passà que les dones evolucionaren més ràpides que els homes i per exemple, qui ho havia de dir, moltes vídues descobriren que era millor fer escapades a Benidorm amb els vidus de la Llar del Jubilat, que quedar-se a casa jugant al burro. Realment foren les pioneres d'allò que ara ja s'ha generalitzat i fa la nostra joventut, que és passar de prejudicis moralistes Als musulmans els acabarà passant el mateix, tant si volen com si no; és qüestió de temps.

divendres, 20 de novembre del 2009

SILLA, CIUTAT PORTUÀRIA

Silla, ciutat portuària

Article publicat al diari Levante, el 20 de novembre de 2009

Silla té un port d’accés a l’Albufera, històric, modest, entranyable i útil; una mica brut i amb problemes d’amarratges, però això es pot solucionar; tampoc disposa d’instal·lacions d’hostaleria, que amb permís del Parc Natural podrien haver-se fet... Millorar el port és un desideràtum popular, encara que segons com, perquè crec que el veïnat s’inclinaria més per millorar l’actual port que no per fer cap instal·lació grandiloqüent i coenta, com si açò fora Miami.

De qualsevol de les maneres, l’actuació en el port és una de les assignatures pendents de tots els governs; per exemple, el que jo vaig presidir com alcalde (el quatripartit) férem un projecte amb la Diputació. El govern actual, tripartit presidit pel socialista Baixauli, en té un altre, a càrrec de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Però, el veïnat no coneixem aquest projecte, la seua magnitud, ni el que costarà mantindre les instal·lacions, ni com es pagarà... Aquest punt, tan important, ni el coneixem el veïnat, ni el mateix alcalde tampoc, tal com quedà demostrat quan no sabé contestar la pregunta del regidor del Bloc, Josep Lluís Melero. Com la clau de tota gran obra és el seu manteniment, més que la seua construcció, la pregunta té la seua importància, perquè els projectes de Baixauli solen ser improvisats i nebulosos, per no dir-los vagues i fantasiosos.

Com ara aquest projecte del port pot anar pel mateix camí que el projecte Sillalàndia, el projecte Xaruga i tants altres, i quedar-se sobre la taula, cosa que seria una llàstima, vull dir alguna cosa. En primer lloc, sobre el preu de les terres que s’han d’expropiar i que els propietaris conegueren pel Levante i durant agost, perquè ningú els havia consultat res, és natural que pensen que no pot tindre el mateix preu, com pretén el projecte, una bassa d’arròs, un hort de tarongers, o una edificació. Segon, com les seues terres han tingut la limitació extrema del Parc Natural de no poder exercir cap altra activitat que conrear arròs, si ara es converteixen en urbanes és evident que han de reclamar millors preus. Tercer, també es natural que reclamen un millor preu, quan el mateix Ministeri de Foment ha pagat per les propietats afectades per l’AVE, o la Confederació del Xúquer per a fer unes basses, o uns canals, preus molt superiors.

Així que resumint, el projecte s’ha d’ajustar a les necessitats actuals i futures de Silla, o siga que ha de ser un projecte realista i no una al·lucinació; s’ha de pagar un preu just als propietaris; i, sobre tot, s’ha d’estudiar si allò que fem ho podrem mantindre després. En qualsevol cas, si el projecte tira endavant tindrem la sort que l’actual alcalde no disposarà de molt de temps per a fer més errades i, si el pròxim alcalde no viatja pels núvols, encara gràcies. Sembla que això és el que pensen alguns socialistes de Silla que ja estan preparant el candidat post-Baixauli, si m’he de creure el que m’han comentat els meus companys del Bloc.


diumenge, 15 de novembre del 2009

PECADORS

PECADORS
Article publicat a elpunt.cat el dia 15 de novembre de 2009

Els capellans no canviaran mai, sobre tot un tal Camino de la Conferència Episcopal, que acaba d'anunciar que qui vote la llei de l'avortament serà un pecador i no podrà prendre la comunió.
Sentint aquest talibà barbamec, m'ha vingut al cap el Xiquito de la Calzada, amb el qual té una retirada, quan deia «pecaor, que ere un pecaor», però sobre tot un rector de la meua joventut que també tenia el mateix cutis mòrbid i repel·lent i les mateixes idees que Camino. Recorde una malifeta seua, de l'any 57, o siga un poc després que Franco i Eisenhower signaren el pacte de les bases nord-americanes.
Vespres del dia de la Puríssima, que era el dia de les xiques que eren «Hijas de Maria», una amiga meua va rebre una estampeta del retor on li deia que «por haber pecado el pasado domingo, yendo al baile, el dia de la Purísima no podràs acercarte a tomar la comunión». Aquell retor, com Camino, decidia que la meua amiga era una pecadora i nyas, que es quedava fora del repartiment, encara que el que volia era deixar-la en evidència davant de tot el poble. La situació era, doncs, tremenda i la tensió que estava vivint la meua amiga, inenarrable. Entre la seua germana i jo l'ajudàrem a contraatacar, posant-li uns papers secants remullats d'aigua sota les aixelles, de manera que agafà una febrada i una inflamació de gola, que fou la coartada perfecta per a romandre a casa i que el retor es tocara les castanyes. Encara guarde la miserable estampeta.
Doncs bé, malgrat que han passat més de 50 anys, aquests immobilistes de Ca'n Déu continuen oposant-se a la ciència, al sentit comú, a la marxa de la història. Saben, en la seua ignorància, més que els metges i les comares junts. No els ha servit de res que, en algun moment, algú de la seua confraria haja volgut rectificar, com per exemple Joan XXIII. Aquell sant home fou una excepció, que aquests obcecats de pedal fix, voldrien oblidar.
Ells no tenen canvi de marxa i, amb la gràcia de Déu, continuen anatemitzant. És clar que cada dia hi ha més gent que no els fa ni cas, però sembla que no els preocupa: som els millors, tenim raó i els demés no; Déu és gran i el Papa el seu profeta! I amb aquesta filosofia sobre la veritat absoluta, continuen el negoci que, com el de les putes, és dels més antics del món, que els va molt bé i els dóna de menjar.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Ningú ha trencat un plat

Ningú ha trencat un plat
Article publicat a elpunt.cat el dia 8 de novembre de 2009

Finalment, sembla que ací ningú ha trencat ni un plat, sinó que han estat unes ximples entremaliats, anomenats Costa i Cobo, a València i a Madrid respectivament, els qui han organitzat tot el poti poti.
Als dos els han estirat les orelles, els han posat al racó, i tira avant. Ja està. Tant d'escàndol perquè finalment i fins i tot, Rajoy haja quedat millor que estava (les enquestes dixit).
A Camps no li han dit res, ni pels «xanxullos» que s'han organitzat a València davant dels seus nassos, amb la seua connivència i participació o no. Res de res; ni tan sols per haver-li dit «cariñito del alma» o alguna cosa així i que «te quiero un huevo» a un dels mafiosos de la trama, tampoc no li han dit res.
Els qui estan quedant més malparats, en tot aquest afer, són Zapatero i els seus. I encara els passa poc, per murris... Encara que ben mirat tampoc poden obrir molt la boca, no siga què. Per exemple, ja és ben sospitós, ja, que els socialistes de Madrid s'hagen posat tan nerviosos davant la possibilitat que els socialistes valencians tiren massa de la manta amb això de la trama Gürtel.
Sembla que l'ordre és: a veure el que feu, però no molesteu les màfies de la construcció. I això sí que et posa la pell de gallina! Perquè penses que hi haurà marro entre ells (entre el partit i els constructors). Però, en fi, com tinc la teoria que tots són el mateix i que de moliner canviaràs però de lladre no t'escaparàs, no m'estranya res. I més encara quan veus que també pel nostre costat hi ha coses fosques (primer, el Bloque Galego, als qui els isqué a la cara alguna mangarrufa durant les passades eleccions; ara els de Convergència i Unió...). En fi, que hi ha per a tirar-se a la beguda, perquè, què podem fer? A veure, opinem.
Com no estic per a trots, jo ja no vull proposar moralitats, sinó immoralitats. Per això pense continuar fent proclames de desobediència civil, de cara a la declaració de la renda. Com arreplegar pela del veïnat és el que més interessa als polítics, aconselle que tothom tracte d'estafar el més que puga la hisenda espanyola, ja que fer com fan no és pecat i ja hem vist que ací els polítics, quan més beatos més lladres.
Aixó sí, cal fer-ho amb molta vista, perquè la gran diferència és que la justícia espanyola (possiblement la de tot el món) té dues vares de mesurar i si ens enxampen a nosaltres no és com si n'agafen alguns d'entre ells. A nosaltres ens poden pegar una batussa que ens deixe baldats per a tota la vida, mentre que a ells... Ja ho veieu, a ells no els passa res.

diumenge, 1 de novembre del 2009

I ALS QUI NO PILLEN, QUÈ?

I als qui no pillen, què?
Article publicat a elpunt.cat del dia 1/11/09
Quin goig que dóna veure emmanillats els polítics corruptes, tan segurs com estaven que el món era d'ells i que se'l podien empassar com si fora un ou. L'espectacle és superb, veure'ls com els canvia la cara, el to de veu... quan els enxampa la policia i els porta a cal jutge. Mecagonendéneu! Això està molt bé, perquè com la justícia ha de ser igual per a tots, qui la faça que la pague!

Ara bé, a mi hi ha dues coses que em preocupen. Primer que res, els fan tornar tots els diners que han pispat, blanquejat, evadit, etc.? Perquè no siga cas que tot es quede en l'espectacle. El que seria just és que ho tornaren tot, i amb interessos, a banda que hagen de fer més o menys presó. I la segona cosa que em preocupa és saber a quants polítics corruptes no els enxamparan mai.

Perquè jo crec que, com passa amb els icebergs que sols els aflora la punta, mentre que la major part de la massa la tenen sota l'aigua, en el cas dels polítics pot passar que sols veiem una part dels corruptes, la dels que afloren, mentre que la major pot romanen ocults. O siga, que sols veiem als qui pillen o per casualitat, o gràcies a algun delator intern, o per una vendetta, etc. I els qui no pillen?

Cal, doncs, mirar què es pot fer per a impedir que els polítics tinguen tan fàcil posar la mà, perquè ho tenen fàcil, especialment si es confabulen amb funcionaris espavilats i empresaris desaprensius.

Jo propose, per començar, crear comissions ciutadanes de vigilància, amb capacitat per a espigolar pels calaixos; i inspectors d'hisenda, de vigilància continua sobre els comptes bancaris i béns patrimonials dels polítics. I sobre tot la modificació del Codi Penal, amb un nou article en el capítol dels delictes de robatoris, que vinguera a dir que si el lladregot és un polític haurà de tornar el doble del que ha furtat i tindre, a més, el doble de presó. Ho pense així, perquè no pot tindre la mateixa responsabilitat un individu que ha jurat guardar i fer guardar la Constitució, i lleialtat a l'Estat i complir i fer complir la llei, etc. i que cobra per manar sobre els contribuents, que un ciutadà furtamantes qualsevol.

O siga que, per entendre's, Chirac per exemple hauria de tornar el doble de tots els diners que pispà de l'erari públic per a afavorir gent del seu partit (i no una part, com demana l'alcalde de París); quants n'eren, 50 milions? Doncs que en pague 100 i que es podrisca a la presó. I així tota la colla del cas Gürtel, i els de l'operaci Pretòria i aquell regidor de Palma, i els del cas de Marbella, i els de Pozuelo, i els... Si no és així, açò no té remei.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

EL PAPA I EL BIGOTIS

El Papa i el Bigotis

Article publicat a EL PUN T (elpunt.cat) el dia 25/10/09

No és per buscar les puces del gat, però en tot el merder de la trama Gürtel, un dels events organitzats per aquesta gentola fou, curiosament, la visita del Papa a València. Les xifres que es malversaren en aquell festival són un misteri, perquè mai les han volgudes fer públiques, encara que Déu les sabrà, perquè ho sap tot; també les sabran els organitzadors i comissionistes, però potser es diran que com el Papa és el vicari de Déu i ells hi creuen i van a missa, doncs que tot cau en casa. Però, com les xifres seran d'escàndol i com es tracta de diners públics que s'han papat entre uns i altres, algún Garzon hauria de posar-se a investigar i a instruir, si cal.

Jo sols vull formular un interrogant i finalment un prec, al mateix Papa. L' interrogant és com un sil·logisme: si el Bigotis es lucrava en tots els negocis que li encarregaven, o siga que robava descaradament, i si la visita del Papa l'organitzà ell, quants diners pispà de la festa? I un altre sil·logisme: si el Bigotis es dedicava a untar els polítics, amb quants diners, trages o el que siga, ho féu aquesta vegada?

Crec que la gent que hi acudí de bona fe i tota la ciutadania en peça, perquè som els que ho pagarem tot, tenim dret a saber-ho. Però, ja que els polítics no volen donar explicacions de res, el mateix Vaticà hauria de prendre cartes en l'assumpte, si no volen ser còmplices. Tan fi que filen en altres països, tan fi que han filat en el cas dels països comunistes, que no han parat fins a fer-los desaparèixer, i ara va i ací volen fer la vista grossa?

Com ja sabem que allò del Vaticà és com una immensa i consagrada cova d'Alí Babà, demanar-los clarícia de res és una utopia, per això faré un prec directe a qui més mana, que és el mateix Papa, per si llig elpunt.cat. Pose ordre, que li expliquen com anà la caixa, amb motiu de la seua visita, perquè mentre vostè anava impartint indulgències, el Bigotis i tota la colla de la trama s'omplien les butxaques i el compte bancari del partit. I tot en B!

Molt em tem, però, que el Vaticà no mourà ni un dit, ni dirà ni piu i, per això, seran còmplices, com ho són de tantes malifetes històriques. Perquè aquesta és la gran contradicció del sistema de Déu, que sistemàticament empara els més pinxos del barri, com el Berlusconi i la màfia siciliana, per exemple; ara i ací i pel que he explicat, els golafres del Gürtel també han entrat en la nòmina. Si fins i tot l'Eliseu Climent hi té contactes privilegiats!

dissabte, 17 d’octubre del 2009

LA CULPA ÉS DE ZAPATERO

La culpa la té Zapatero

Publicat a elpunt.cat el dia 17 d'octubre de 2007

Vull dir que, si no s'espavilen els socialistes, Zapatero acabarà tenint també la culpa de tot el merder que ha organitzat el PP, de València, de Palma i ja veurem d'on més i de tot el cas Gürtel!
Ho dic, no perquè em preocupe el senyor Zapatero, que me la bufa, sinó perquè em preocupa el meu País i la seua salut democràtica, que estan en perill.

La situació que s'ha creat posa en evidència la precarietat, encara, de la democràcia i sembra el dubte entre el veïnat si la justícia actua d'igual manera per a uns i per a altres i per això mateix serà lamentable si se desaprofita l'ocasió per a deixar cada cosa al seu lloc i demanar responsabilitats. Començant pels xoriços, que han d'anar a presó i restituir el que hagen furtat; continuant pels qui els ho hagen consentit, a canvi de comissions, «trages», cotxes, campanyes electorals o pernils; i acabant pels qui intenten «tapar» els escàndols, siguen jutges, fiscals, o policies.
És evident, però, que amb la tropa de suboficials xusqueros que té Zapatero, ací pot passar de tot. Perquè la situació valenciana no pot ser més esperpèntica, amb un PP que s'ha quedat en pilotes al mig del carrer; un Camps que fa cara d'haver-lo porgat amb oli de ricí; tota l'executiva en peça fent el ridícul davant del món sencer; el gall de brega de Riqui el sucio comportant-se com un xiquet d'escola; i Zaplana, Ripoll i Fabra gratant-se les mans com les bruixes. Quina ocasió per a l'oposició, no? Però, res, jo crec que l'oposició socialista valenciana, actualment, no dóna per a més i aprofite per a recordar que sóc dels que pensaven i pensen que amb Francesc Romeu ho farien millor. Ja veurem. Pel que fa a l'altra oposició, m'agrada com actuen la Mireia Oltra i sobretot l'Enric Morera.

Una cosa m'ha cridat l'atenció, o, millor dit, m'ha arribat a sobresaltar. Quina casualitat que el tal Ricard Costa tinga Climent de segon cognom. Serà família d'Eliseu Climent? La talla moral la donen, tenen la mateixa i són intercanviables; pel que fa al tipus, no s'assemblen tant, perquè el Ricard és un calc del cocodril de Lacoste i el de Llombai s'assembla més a una rabosa. Algú hauria d'aclarir, doncs, si tenen res a veure entre si.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

«La Toja» és la solució

Article publicat a elpunt.cat, el dia 10, 10 d 2009

El pitjor de viure prop d'una porcatera, o de treballar en un escorxador, o de manipular adobs per a l'agricultura, és la pudor de merda que ho impregna tot i que se't posa pels porus de la pell i no te la treus de sobre, per moltes dutxes que prengues. L'única solució, i passatgera, és tirar mà de la colònia, que jo recomane que siga la Toja, pel que després explicaré.
No és exactament una porcatera, però alguna cosa serà la política valenciana, de repugnant: fa la pudor de la corrupció! Mai no heu sentit la ferum de la carn putrefacta? Doncs a València, al País Valencià, la pudor és insuportable, i no d'ara mateix, sinó des de fa anys. Començant pel Nord, don Vito Fabra; al Cap i Casal la plana major del PP, amb Camps, Costa, Rambla, Cotino, Rus... La Mare de Déu! I cap a baix el gordo d'Alperi, l'alcalde d'Elx, tot allò de la Vega Baja (Baix Segura)... En fi, que si en lloc d'un país d'Amparitos engrunsant-se (don Martí Domínguez, dixit i jo estava present), fórem un poc més espavilats, tantes coses com les que estem empassant-nos no ens les tragaríem.
I si per dalt la cosa va com va, per baix la cosa no millora. Ara mateix, mireu quin detall, han intentat modificar una òpera de Chapí, Roger de Flor, que estrenaven per a commemorar el 9 d'Octubre, canviant sempre que apareixia la paraula catalans per valencians i aragonesos. Quina lliçó de valenciania! Visca a mare que els ha parit! Evidentment, la gent amb sentit comú, per exemple els hereus del músic, han dit que no poden fer tal cosa i han amenaçat amb denunciar-los. La solució de la colla d'analfabets responsables ha estat de retirar l'òpera de Chapí. Deuen d'haver-se dit: abans morts que catalans!
Total, que açò put molt malament. I com no dóna la impressió que vaja a canviar la direcció de l'aire, les properes eleccions poden ser una nova decepció. Perquè no ens enganyem, encara que les perden els populars (que ja estaria bé, sí senyora), amb els socialistes les coses no anirien millor, com recordarà qui haja viscut i recorde els anys de majoria socialista, amb casos de corrupció sagnants.
Així que hem d'optar per una solució més honesta i valenciana, com la que proposa Enric Morera, per exemple i que conste que no és per fer-li propaganda. Perquè l'única possibilitat de regenerar-se que té aquest País és que cap dels dos partits espanyols governe mai sense haver de comptar amb els nacionalistes.
Mentrestant i com un pal·liatiu de tanta ferum, jo aconselle emprar la Toja per a prendre banys i dutxar-se, perquè la seua olor és rotunda, i ho sé per experiència. Em passà l'altre dia que anava en el Metro (una hora, de Llíria a València), ple a vessar de gent sudorosa. Jo, que anava assegut, tenia davant meu una jove preciosa, amb un culet increïble, el melic a l'aire i el tanga eixint-se-li'n. Cada estació pujava més gent, i els passatgers cada vegada s'aproximaven més i cada vegada aquell culet el tenia més prop. I una altra parada i més gent, i més compressió dels passatgers i... mes culet! Per l'Eliana ja el tenia damunt dels meus nassos, mig anestesiats per la flaire impressionant que surtia d'aquell cos meravellós, sobre tot del seu culet. No se sentia cap olor d'aixelles, ni de sudor agra, ni de res: jo sols sentia la Toja. Estava a punt de morir-me i aquella criatura angelical, pensant que m'estava molestant sense voler, de tant en tant es girava i em deia: - Tio, perdone...Encara tinc la pituïtària col·lapsada.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

ANARQUIA

ANARQUIA
Article publicat a elpunt.cat el dia 03/10/09

No sóc anarquista, encara que, de vegades, pense que ho hauríem de ser tots, per tal d'acabar amb el bandidatge dels salvapàtries populars i socialistes, i amb els rapinyaires de la banca i les multinacionals. No res porta el diari! I cada dia més, ara sobre el cas Gürtel, després sobre els sous dels grans banquers... Tot plegat, tot el que està passant és una invitació a perdre el senderi, agafar un saquet de dinamita i... bum, engegar-ho tot a fer la mà, com feien els clàssics!

El cas Gürtel, per exemple, que encara que afecta especialment als populars valencians, està enfangant tot el PP (mireu el Feijóo, marcant distàncies, i el Rajoy, com pressiona perquè no l'esguite la merda...). Perquè, quina poca-vergonya: els han descobert que s'han pagat les fastuoses campanyes electorals amb diners pispats als valencians... Quin morro! Per cert que els socialistes, que com sempre vivien en la inòpia o fent-se els desmaiats, què no veien que els altres gastaven amb pòlvora de rei?

En el cas de les jubilacions dels banquers, i de les gratificacions supermilionàries que s'adjudiquen quan deixen el càrrec, la cosa també és insuportablement indignant, perquè es tracta d'uns personatges que han fet el que han volgut amb els diners del veïnat, que ens han dut irresponsablement a la ruïna i que, a més d'haver fet tanta maldat cobrant un gran sou, ara encara s'omplin més el cabàs!

Davant d'aquest miserable panorama i a les envistes d'haver de fer la declaració de la renda (falta mig any), crec que és raonable que comencem a pensar i a parlar-ne. Jo propose començar a practicar l'operació tan senzilla i contundent de la regla de tres que practicàvem a l'escola: si Ricardito Costa, que guanya X milions li ix a pagar tant, a mi, que cobre X mil euros, què m'ix? A cobrar o a pagar? Mira que és fàcil. I qui diu la declaració de Costa, també pot dir la del tal Goirigolzarri, el banquer que deixa el càrrec als 55 anys, amb una pensió anual de 3 milions d'euros i una paga extra de 52 milions quan complisca els 65 anys.

Perquè, si hisenda som tots, tots hem de pagar però proporcionalment i jo crec que si fèiem una comparativa d'aquestes ens tornarien diners a la immensa majoria. De manera que es tractaria que es feren públiques les declaracions de renda de mitja dotzena de paios, que les haurien de presentar abans que la resta dels ciutadans, per exemple durant el mes d'abril, perquè la resta de ciutadans tinguérem temps de fer els càlculs de la regla de tres. Llance la proposta perquè si hi ha cap partit que se la crega, la presente a les Corts. Ja veuríeu com no s'aprovaria. Perquè, hui per mi i demà per tu, tots els partits tenen tant a amagar... En fi, possiblement siga cert que l'anarquia és la llibertat. Continuarem pensant-hi.

dissabte, 26 de setembre del 2009

Un regidor molt burro


Fa uns dies ens ha sorprès que un indocte regidor de Torrent (de l'Horta) ha intentat que li aprovaren un expedient, per a justificar la declaració del seu poble com una ciutat-turística. L'expedient estava tan ple de solemnes burrades que, gràcies que hi ha regidors més il·lustrats que aquest paio, l'expedient s'ha aturat i s'ha pogut evitar que Torrent fera el ridícul més solemne. És evident que la presència en el consistori, en l'oposició, de Vicent Beguer (Sento) és una garantia, però ha estat d'un pèl que Torrent entrara a formar part del Guinness del disbarat. Dir que les falles de Torrent daten del segle VII, o que l'entrada de la flor ja se celebrava el segle II abans de Crist..., això sí que és tindre collons!
Aquest afer m'ha recordat molts altres casos en què regidors, ministres, bisbes, etc. sense tindre ni la més remota idea, han dit disbarats, han pontificat burrades, han dictat sentència! Per això pense si no serà el moment que els polítics superen una prova de cultura general i altra prova específica de la matèria de la qual s'hagen d'encarregar abans de fer-se'n càrrec. Per exemple, està Font de Mora, que és metge forense, que rebutja la unitat de la llengua catalana, sense saber filologia; o els bisbes reprimits i repressors condemnant la sexualitat... I en tantes altres matèries en què, sense saber un borrall, hi ha polítics que volen saber més que els catedràtics, com si guanyar unes eleccions fora com guanyar una oposició d'institut.
Com es pot evitar que qui no sap ni fer la o amb un canut, com el regidor torrentí, tinga la possibilitat de decidir res pel seu compte? Es podria fer un examen, de cultura general, com a mínim? Es podria deixar en mans de comissions ciutadanes, amb la participació d'experts, l'elaboració de projectes, especialment si els regidors, o consellers, són uns burros?
Per la seua banda, els partits polítics també haurien de ser més fins, evitant que cap indocumentat poguera eixir elegit per a cap càrrec, si no estava degudament preparat. Per exemple, el lloc més adient per al regidor de Torrent que comentem, no podria haver estat la neteja dels carrers o l'organització dels concursos de tir i arrossegament?

dissabte, 19 de setembre del 2009

Mestres repressors

MESTRES REPRESSORS

Article publicat a www.elpunt.cat, el dia 19 de setembre de 2009

La proposta de retornar als temps que els mestres eren agents repressors del franquisme, que d'això es tracta, que fan entre altres, Font de Mora o la famosa Aguirre, els retrata tal com són moralment i política.
Llegir el que proposen m'ha retornat als temps que anava a escola (fa més de seixanta anys!) i els mestres disposaven de tanta «autoritat» que et pegaven amb la travessa de fusta d'una cadira si les entremaliadures dels xiquets no eren del seu gust. Jo encara porte un senyal al front per dir-li al mestre que m'havia estripat els pantalons volent agafar un niu de «pardalitos»: ¿Cómo se dice, cómo se dice?» i jo: pardalitos. Pam! bastonada al cap. Allò era l'autoritat, que també ens feia cantar al pati el Cara al Sol, o resar el rosari...
Com des de ben jove em vaig posicionar en contra d'aquella escola repressora i tota la vida m'he dedicat a l'ensenyament, haig de dir que mai, en més de 45 anys de mestre, he tingut cap problema de «disciplina», ni la necessitat d'imposar-me per la força a les situacions difícils que he tingut, ni, per descomptat, he sigut un repressor lingüístic.
Sempre he cregut que es tracta d'educar i d'ensenyar i que ambdues coses s'han d'aconseguir de manera convincent, fent reflexionar els estudiants, fent-los assumir responsabilitats, raonant; i pel que es refereix a la transmissió de coneixements, crec que el mestre ha d'estar suficientment preparat i ha de saber transmetre de manera interessant als alumnes. Tot el contrari dels conceptes de «palo i tente tieso» que promouen aquests elements tan rancis, que deuen continuar creient que «la letra con sangre entra».
L'autoritat no s'obté per oposició, o per signar un contracte, sinó que s'ha de merèixer; el mestre sols tindrà autoritat i respecte si s'ho guanya, no si vol imposar-se, perquè ningú l'ha investit del càrrec.
Aquest és el repte, que fa tants anys acceptàrem la majoria dels ensenyants, quan començàrem a desterrar de les aules el «ordeno i mando». Voler tornar al passat, doncs, sols se'ls pot ocórrer a aquests revengistes que, per cert, quan els convé actuen com uns terroristes consumats. Per exemple, Font de Mora es nega a acceptar les sentències judicials sobre el reconeixement de la unitat de la llengua i dels títols universitaris. Quin exemple dóna el paio!
El que han de fer és ser honrats, en primer lloc i invertir en l'ensenyament (encara hi ha milers d'estudiants en barracons)... i posar psicòlegs en cada escola, perquè puguen col·laborar amb els mestres i pares en l'educació dels fills i en els eventuals tractaments psicològics. Etcètera.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Un alcalde fill de...

Article publicat a www.elpunt.cat, de 12 de setembre de 2009

Un alcalde fill de…

Quin ensurt l’altre dia, quan estava esmorzant en un bar de la plaça i una senyora, que passava amb el seu fill d’uns sis anys, va i li diu al crio: “digues-li fill de puta a l’alcalde”. Com pensí que anava per mi, m’apujà la sang al cap i gairebé que em desmaie, però de seguida vaig veure, assegut unes taules darrere, l’actual alcalde i vaig comprendre que no anava per mi. Doncs bé, allò m’ha fet pensar que tot no està perdut, perquè la democràcia es fa no tenint por dels governants i, si s’ho mereixen, ni respecte i qui vulga honra que se la guanye! I si els governants prometen una cosa i en fan una altra (com era el cas, segons m’explicà la referida senyora), llenya! I si s’equivoquen en els acords que prenen, més llenya! I si posen la mà a la caixa, fora! No cobren, per manar? Doncs, això mateix, que tinguen responsabilitats. I això val per a tots, des d’en Zapatero fins als alcaldes de poble, passant per la família reial, el gremi militar i l’eclesiàstic.
Ara bé, veig amb inquietud que, l’anècdota que conte a part, no sempre és tan senzill demanar-los compte als polítics, concretament als valencians, perquè tenen moltes prerrogatives i blindatges. Ahí està el cas especialment espectacular de Zaplana, com ara el dels implicats en el cas Gürtel, en l’accident del metro de València... En aquests casos la democràcia trontolla i la vara de mesurar de la justícia no és la mateixa que la que s’aplica a la resta dels ciutadans, cosa de la qual són responsables els jutges, evidentment.
El repte és, doncs, aconseguir uns jutges absolutament imparcials, començant perquè no tinguen compromisos polítics amb els implicats, ni d’amistat. És clar que València som un cas molt especial i passen coses tan contradictòries com no s’hi veuen en cap altre lloc del món: el cas Fabra, que malgrat el despotisme amb què actua cada dia rep més vots, o l’actitud rebel de Font de Mora, negant-se a acatar les sentències del TSJ sobre la unitat de la llengua i dels títols universitaris...
En fi, que estem perduts, perquè damunt de tot el que fan els del PP, les enquestes els són favorables. I encara més perduts, perquè a la vora d’enfront no hi ha més que els bledes socialistes-valencians, capitanejats per Alarte, i el voluntarisme nacionalista, que sembla que ha de fer tota la faena... i sense un duro. En fi, que estem perduts.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Silla, república bananera

Article publicat a Punt i seguit , 3 (Silla) d'agost de 2009


SILLA, REPÚBLICA BANANERA

L’espectacle dels Plens municipals de Silla han estat sempre pintorescos: de vegades creatius, altres vegades durs i crispats, sempre lents i reiteratius (hi ha regidor que es repeteix com l’allioli), i fins i tot han tingut moments clarament dramàtics. Qui m’ho ha de contar! El Ple també ha hagut de suportar els casos de transfuguisme de Felisa Benítez i de Machancoses; la violència verbal més impensable, com el dia de la meua presa de possessió; etc. Mai, però, s’havia vist que un veí aprofitara el Ple per a llançar amenaces violentes contra un regidor, sense que l’alcalde intervinguera taxativament ordenant l’expulsió del violent, i finalment ho hem vist. Fent un repàs a l’arxiu de la televisió local, la major part dels incidents més negatius han tingut com a protagonista directament o indirecta la mà interessada de Baixauli, que massa sovint ha fet o consentit, com a alcalde, que els plens municipals siguen un espectacle lamentable i com a regidor de l’oposició, que les navaixades foren la dialèctica.

El desficaci és major si analitzem el comportament de la màxima autoritat municipal davant de l’actuació cívica, sensata i legal, de tants veïns i veïnes que han manifestat el seu rebuig a l’intent de privatitzar el parc de l’Estació, convertint-lo en un casal faller. Sóc testimoni de primera mà que Baixauli es comportà com no havíem vist a Silla des de l’època del darrer alcalde franquista; millor dit, que es comportà igual. Quin deshonor per a un alcalde que es reclama socialista i quina vergonya per als qui li fan costat! En democràcia s’ha de facilitar que el poble manifeste la seua opinió i oposar-se a que ho faça, amb actuacions policials desmesurades i innecessàries, és actuar, com passa a les repúbliques bananeres que són antidemocràtiques, de manera antidemocràtica.

M’agradaria pensar que el PSOE local no participa de la neura totalitària de Baixauli, perquè el temps, que passa que vola, ha de fer que en menys de dos anys tornem a parlar de pactes i el Bloc, que ha donat proves sobrades que sap pactar, que sap governar i que sap estar a l’oposició, no podrà oblidar les contradiccions d’aquests darrers anys, d’uns i d’altres. Ara mateix, amb l’actual govern: on queda la llibertat d’expressió? On està la voluntat popular, escarnida pel cas de transfuguisme més lamentable? On estan els programes socials? I sobre tot, on està la honestedat, que molts socialistes reclamen com a patrimoni?

He comentat la situació amb amics a amigues, precisament socialistes, encara que no baixaulistes, i tots em diuen que tinguem paciència. Bé, la tenim, diem el que pensem, però tenim paciència. Contràriament, jo no els recomane, paciència sinó que siguen impacients, perquè el fossat que està obrint-se als seus peus és impressionant. Barbaritats com els sous de torero que s’han posat, maniobres antidemocràtiques com les del transfuguisme, incompliments del programa electoral, pressions policials sobre el veïnat... i ara mateix, voler fer un casal en el Parc de l’Estació... estan convertit Silla en una república bananera.




dilluns, 27 de juliol del 2009

Violins al carrer

Article publicat a El Punt (edició del P.V.) el 26 de juliol de 2009

VIOLINS AL CARRER

VIOLINS AL CARRER

La meua admirada amiga Vivi, que és una senyora amb molt de sentit comú, m’ha advertit que nota un to massa agre en algunes de les meues columnes: “És com si estigueres enfadat amb tot el món”, em diu. Així que intentaré mirar les coses amb un poc més de benignitat, encara que això sempre no serà possible. Per exemple, Vivi, què puc pensar quan llig als diaris que l’ajuntament de València ha multat una violinista i un acordionista, per tocar al carrer “sense autorització”? No és una aberració? Multar la gent que toca qualsevol instrument pel carrer, perquè va contra les ordenances, això sols se’ls pot ocórrer a uns governants aberrants que han fet una normativa aberrant. Jo crec que s’hauria de fer tot el contrari, o siga que s’hauria de potenciar, i fins i tot subvencionar, que els veïns i veïnes que tenen la gràcia de tocar un instrument musical, que ho feren tranquil·lament, que es distribuïren per la ciutat i que ens entretingueren, ens acompanyaren, ens alegraren la vida amb les seues notes. I no sols aquests instruments perseguits a València, el violí i l’acordió, perquè també hi ha les pianoles, les harmòniques, els pianos electrònics i harmòniums, les trompetes, les guitarres i bandúrries..., en fi, pràcticament tots els instruments musicals, que són una de les creacions més eficients de la intel·ligència humana. Per cert que, músics pels carrers se’n troben a tot el món, i jo n’he oït a París, a Viena, a Roma, a Barcelona, a Madrid. Perseguir-los a València, doncs, és inacceptable i més encara perquè la nostra és una ciutat institucionalment sorollosa, on qualsevol acte religiós o polític, s’acompanya d’una traca i de les campanes al vol, sense avisar ningú, per no dir els actes socials més privats, com una boda, un bateig, o els festius com les falles... Així que demanem a les autoritats que deixen tranquils els músics, perquè toquen el que vulguen, procurant, això sí, no desafinar. Els ciutadans i ciutadanes més sensibles ja ens encarregarem de deixar-los algunes monedes, perquè... hi ha tan pocs ajuts institucionals!

dilluns, 20 de juliol del 2009

PAULOV

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 19 de juliol de 2009
PAULOV

Paulov es féu famós quan descobrí que els gossos del seu laboratori començaven a segregar suc gàstric i a bavejar quan sentien els passos de qui els portava el menjar; és allò que ens explicaven dels reflexos condicionats. Doncs bé, a mi em passa una cosa pareguda quan sent les campanes al vol, que m’entren ganes de menjar paella, segurament perquè els reflexos de la gana els tinc condicionats a la meua infantesa de la postguerra, i aleshores no era com hui, que cada dia mengem paella, si volem, i pastissos; quan jo era criatura, la paella era el menjar dels dies de festa i els meus reflexos estan condicionats al volteig de campanes. Per això hi ha la dita “campanes al vol, pilotes a l’olla”, perquè també era menjar de dia de festa una bona olla, amb pilotes. En definitiva, el que vull dir és que hui, de sobte, han començat a tocar les campanes, perquè les estan greixant de cara a les festes del Crist, jo he començat a segregar suc gàstric i me n’he recordat dels gossos de Paulov. I pensant, pensant, pense: què els passarà als cèlebres polítics populars quan senten la paraula trage, o quan senten les frontisses de l’armari?: “Ricardín, quin trage et posaràs demà per a la recepció?”; “Paco, demà et posaràs el trage que estrenares per anar a Roma a fer una santa i a besar al Papa?”. Perquè també tindran reflexos condicionats i alguna cosa segregaran: bilis, tal vegada? O caca líquida, potser? A banda d’això, no sabem com acabarà tot açò de l’operació Güntel: dimitiran, no dimitiran? En el primer cas, l’expectativa és saber qui se’n farà càrrec, del negoci --per favor, que no siga na Rita!-- Jo crec que un possible candidat és un altre Camps, el conseller d’Economia, perquè, atés el merder en què estem immersos, pensaran que sabrà, millor que ningú, reorganitzar i refinançar el deute supermilionari que té la Generalitat --que tenim els valencians, ai collons--, i evitar que ens embarguen; en aquest cas, li suggerisc la consigna de Bernat i Baldoví: “Sea nuestra divisa salvar, por lo menos, la camisa!

dilluns, 13 de juliol del 2009

I ARA, AMB NAZIS

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 12 de juliol de 2009

I ARA, AMB NAZIS

Només faltava això: tanta caguera amb la Fórmula 1 i ara va i l’Ecclestone, l’amo, és un admirador de Hitler, a qui disculpa tot el mal que va fer; també admira, en general, les dictadures i es mostra crític amb les democràcies i promou per a premier britànic un altre feixista confés, un tal Mosley. Això és el que ha declarat al diari britànic The Times. Quina barbaritat! Així que, davant del fet que aquesta moneta -s’assembla prou al Floquet de Neu del zoo de Barcelona, otat?- haja manifestat de manera tan evident el que pensa, crec que Camps i dona Rita hauran de dir alguna cosa sobre el seu amic, o fer-lo fora del País, o condemnar-lo, o denunciar-lo a l’ONU... Que facen el que siga, però ràpidament i amb contundència, perquè, si no, serem la vergonya mundial, a més que ells quedaran com a còmplices d’aquest perillós personatge, de qui estan tan enamorats. Hauran de partir palletes! Per la nostra part, els valencians i valencianes, si les autoritats no fan res, hem actuar, com a ciutadans demòcrates i lliures, i si torna a aparéixer per ací, l’hem de rebre protestant, si fa falta de mala manera, perquè sàpiga i sàpiguen que no volem nazis a València! I ara que pense, estic remirant-me les fotografies de premsa i al tal Ecclestone els nazis l’haurien vist amb molt mal ull, qui sap si l’haurien dut a exterminar per malforjat i xicotet, perquè, com tothom sap, aquells sanguinaris feixistes eliminaven els jueus, els gitanos, els demòcrates... i els que tenien defectes físics i psíquics, perquè volien “depurar la raça” i quedar-se sols amb els millors exemplars de la raça ària, i ni l’Ecclestone ni Franco haurien passat el primer examen i haurien anat a parar a una caldera: per tarats. Ho sé jo que, com també sóc baixet, ho he pensat alguna vegada. Però, tornem-hi: a més del que facen Camps i dona Rita, què pensa el delegat del govern central? I Zapatero? I el fiscal general? A veure si de cara a dins es posen tan rigorosos amb els d'Eta i són incapaços de plantar-los cara als neonazis i neofeixistes...



dilluns, 6 de juliol del 2009

ESCARABATS

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 5 de juliol de 2009

ESCARABATS

No sé si us heu adonat que els escarabats de cuina de sempre, aquelles bestioles negres i repugnants que eixien dels racons humits de les cuines i corrals, han desaparegut: ara tenim fent el mateix paper uns altres escarabats, més grans, rojos i voladors, que han vingut d'Amèrica amb les fustes importades. Els nostres escarabats, doncs, han desaparegut, sense cap dubte a mans dels invasors, que són més feroços, agressius i amb reflexos increïbles i estan més ensinistrats, ja que són ianquis. Haig de confessar que tinc la sospita que quan, fa uns tres anys, em trobí un escarabat negre i el xafí, no era conscient que, probablement, estava eliminant el darrer exemplar viu dels nostres escarabats, cosa que lamentaré tota la vida. Què hem de fer per a combatre'ls? Jo sé que la major dificultat és la inaccesibilitat dels indrets on habiten, per exemple les canonades dels desaigües, plenes d'escletxes on es refugien i deixen els ous perquè nasquen les seues criatures; es comporten com al-Qaida. Conte açò perquè recorde que, quan era alcalde de Silla, el veïnat protestava aïradament per exigir que l'Ajuntament destruïra aquella plaga repugnant. Haig de dir que el veïnat me l'esvalotava l'oposició soi-dissant, especialment un peculiar tipus de regidor consort, que actualment té la regidora esposa governant la ciutat; curiosament ara no obrin la boca, segurament per por que els entre un escarabat d'aquests, això que ara n'hi ha més que quan estava jo. Què pensen fer? No intenten matar aquests insectes, com m'exigien a mi? Ja sé que els polítics diem coses que si no fórem polítics no diríem (segons Pujol), però els polítics que tenim vergonya sabem demanar disculpes i els qui no en tenen, com aquesta esperpèntica parella de Roser, no. Alguna cosa pareguda passa també a un altre regidor, Navarro, un perfecte bocamoll incapç de fer res del que criticava. O al mateix alcalde Baixauli, quan assegurava que ell ho solucionava amb un bufit (la Bega, per exemple), i ara el milhomes no soluciona res.

dilluns, 29 de juny del 2009

LEONARD COHEN

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 28 de juny de 2009

LEONARD COHEN

Per una sèrie de circumstàncies estic sentint-me, cada dia que passa, més decebut, tant que he decidit engegar moltes coses a fer punyetes. Crec que tinc dret a fer-ho i supose que ningú no em donarà la raó, però això m’és igual: c’est la vie. Amb tantes coses que em deceben, sols em faltava fer la declaració de la renda i, després de pagar, llegir en el diari que al diputat Ricardo Costa (els dels trages) li ha eixit negativa! I és que no hi ha Déu! Jo ja sé, des de fa molts anys, que vivim al país dels pinxos de barri i dels lladregots de tota mena, però quan te n’assabentes d’alguna de nova és natural que t’empipes, encara que tinc una experiència curiosa: quan explique que he treballat per a Eliseu Climent durant dotze anys i que no ha cotitzat a la Seguretat Social ni un dia per mi, uns miren cap un altre costat, altres m’aconsellen que m’oblide, i fins i tot els hi ha qui somriuen, segurament pensant que sóc un idiota. Com això darrer és ben possible, doncs encara m’empipe més amb mi mateix. I amb aquestes i altres cabòries, que m’han fet renunciar a anar a reunions, assemblees, dinars de fi de curs, i fins i tot a l’estrena d’una adaptació de Brecht (Baal) que he fet per a l’E.M.T. de Silla, amb aquestes cabòries va i, avorrit i cara a la tele, m’hi trobe amb el Leonard Cohen (Live in London): 'Suzanne', 'Dance Me To The End of Love', 'Hallelujah', 'First We Take Manhattan'... M’he commogut de dalt a baix i sentir-lo m’ha anat tant bé que, per fi m’han entrat ganes d’una cosa: d’anar a Barcelona, quan actuarà el proper setembre. Segurament no ho faré, perquè a setembre pense continuar amb la mateixa mala hòstia d’ara. Ah, també m’ha anat molt bé, aquests dies, saber que vaig a ser avi, però com que tinc seixanta-set anys pense que ja em tocava. Els anys que tinc a sobre són molts anys, evidentment, i els note o em pesen, encara que Leonard Cohen en té vuit més que jo i ací està, cantant al canal 33 de la televisió catalana... No sé, com que tot és un merder, continuaré pensant-hi, però que ningú m’espere.

dilluns, 22 de juny del 2009

LA RENDA

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 21 de juny de 2009

LA RENDA

S’acaba la temporada de les declaracions de la renda i els qui ens ho deixem per a darrera hora anem de cap; segurament hi posem tant poc d’interés perquè som uns indolents, encara que tinc un amic que ho perquè si ve una guerra, o s’acaba el món o es proclama la República, s’estalviarà de pagar. Siga com siga, s’ha de fer i tothom es troba davant del dilema: a favor de qui vas, de tu mateix o a favor de l’Estat? I si no estàs d’acord amb el comportament de l’Estat, amb el destí que donen als teus diners, què has de fer? En un altre nivell, posats a pagar el que toca, et trobes davant del fet que hi ha qui guanya milions i la declaració li ix negativa, i a tu, que cobres una nimietat, encara t’ix que has de pagar: com s’explica això? Per què a Mario Conde li eixien negatives, i a Solchaga (segons tinc entès), i a tu, pobre miserable, no? I si et poses a pensar, precisament en aquests dies de fer la declaració de renda, tot el que hi ha de corrupció entre els que manen, tot el merder de les contractacions de futbolistes, tots els diners públics que gasten els polítics per presumir de grans polítics, si penses en tot això la declaració de renda et sembla una pressa de pèl. Ho enviaries tot a fer la mà, però com no ets tan mal paio, i com saps que Hisenda no perdona, et resignes i t’hi poses. Recomane, però, tres coses: buscar el consell de gent espavilada, que conega totes les passeres de la legislació i la manera de fer-se l’escàpol sense que t’enxampen; tindre clara la coartada clàssica que in dubio pro reo, o siga que en cas de dubte s’ha d’estar a favor del reu (que és el contribuent); i anar alerta i fixar-te on poses la x de la teua preferència, o siga a què vols que destinen els teus cèntims. Evidentment, és un gran problema que els teus diners es destinaran a coses en les quals estàs en desacord, com les bombes de l’exèrcit, la família reial, etc., però això no té remei, almenys ara mateix, així que si has de pagar, fes-ho, però en dos terminis: per si ve una guerra, s’acaba el món o es proclama la república i et pots estalviar el segon pagament.


LA INFLUENÇA

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 14 de juny de 2009

LA INFLUENÇA
Acabe de rebre una nota, des d’USA, d’un blogguer que ha visitat Mèxic no fa gaire i em conta el caos que, pel tema de la grip del porc (que allí diuen influenza, com en anglès i italià) ha organitzat el govern mexicà, tancant escoles, restaurants, cinemes, teatres, bars i comerços i posant carassetes a totcristo; diu que Mèxic és un país de 110 milions d’habitants, amb un sistema de salut pública molt deficient que, davant d’aquest problema, sols ha fet una intensa campanya perquè la gent es rente les mans amb sabó i perquè tothom es tape la boca quan esternude! El meu blogguer també suposa que el Govern mexicà ha exagerat al màxim la situació, permetent que el turisme caiga en picat, per a tenir més arguments per aconseguir més préstecs del FMI, que es repartiran entre els polítics i endeutaran més el país, com, segons em diu, s’ha fet des que hi arribaren Hernan Cortés i la seua tropa de cafres, fins avui. Probablement té raó, al menys en part, però estic llegint a Le Monde diplomatique (Ignacio Ramonet. Mucho más que una gripe), que la tal grip del porc no és qualsevol cosa, sinó que esdevindrà la més greu de totes les grips de la història i això que ara en morim entre 250.000/500.000 persones a l’any. Les condicions de sobreexplotació en què viuen aquests animals, en instal·lacions infrahumanes i atapeïdes, sotmesos constantment a la llum artificial, perquè no facen altra cosa que menjar, cagar i fer pes (120 quilos), són ideals perquè els virus campen al seu aire i es transmuten en aquell magma de calor, pudor i mosques. Concretament es tracta de l’empresa productora de carn de porc més gran del món, que està situada junt a la frontera amb USA, perquè allí les autoritats deixen fer, cobren i miren cap a un altre costat. Allí és on ha començat la que pot ser l’èpidèmia més tràgica de la història, que, per cert, sols es pot combatre amb els antivirals Tamiflu, que elabora una empresa farmacèutica ianqui, on té moltes accions el tètric secretari de Defensa de Bush, Rumsfeld. Continuarem.

diumenge, 7 de juny del 2009

GRIP I BARÇA

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 7 de juny de 2009

GRIP I BARÇA

Als qui vivim en aquesta part del món de l’abundància, de tant en tant, ens sorprenen amb amenaces de noves malalties i ens posem a tremolar de por davant la possibilitat que algú ens les apegue, com ara la grip del porc. La nostra és una por atàvica, perquè encara que sabem que immediatament es posen en marxa una sèrie de mesures sanitàries, de manera que en cada passa en resulten afectats només uns pocs i que finalment tot es controla, no ens en fiem. Aquest és el sistema: la gent passem l’ensurt; els polítics tracten de lluir-se; els laboratoris investiguen noves medicines i continuen guanyant més diners... Així que, passat un cert temps, ens n’oblidem: per exemple, qui recorda la grip aviària? I allò de les vaques boges? No vull desmerèixer la faena de ningú ni llevar importància a la prevenció, però em fa l’efecte que esmercem enormes esforços en la salut d’aquesta part del món on, a tot estirar, en aquestes epidèmies, els morts els comptem amb els dits, mentre que ignorem que a l’Àfrica en moren milers i milions, i no solament de grip, sinó de centenars de malalties, per a les quals no tenen ni medicines. I encara en moren més d’una cosa molt pitjor: de fam! Per què no ens alarma que moren milions de criatures, i que la mitjana de vida siga tan baixa, a l’Àfrica, i ací ens alarma que quatre soldats pelats (cap oficial, heu vist?) tinguen una mica de febre? Només que dedicàrem a aquella part del món la dècima part del que invertim nosaltres en atencions hospitalàries, en investigació farmacèutica i en armament, salvaríem Déu sap quanta gent. Perquè amb el que costen les armes que els venem, podríem fer-los escoles i hospitals i carreteres... Ai, Europa; ai, Nord-amèrica; ai, els països rics d’occident! Per això es fa més evident que el Barça dedique enormes esforços a col·laborar amb projectes d’ajuda per tot Àfrica, mitjançant l’UNICEF, i per això vull felicitar-los, a banda de les tres copes. Quin exemple! Ja veureu que no fa res d’això el senyor Florentino! Visca el Barça!

dilluns, 1 de juny del 2009

dilluns, 4 / maig / 2009

ELS CLÀSSICS SE LA SABIEN TOTA
Blog del Departament de Filosofia d l'IES Pere d'Esplugues de la Pobla Llarga. 3 de maig de 2009 (www.filosofiaesplugues.blogspot.com)



Com estem a les portes dels exàmens i en plena primavera, o siga que els exàmens els fan quan anem més de bòlid que mai, quan anem més marejats els xics i les xiques, o siga d’eixida. Per això és possible que ens vagen bé alguns consells dels clàssics, avui de Cassiodor (Vària 1,24), de Ramon Llull (Llibre dels proverbis), de Plaute (Cistellaria 103) i d’Ovidi (Ars Amandi 3, 425).
Començarem per Cassiodor, que ens anima a estudiar, amb unes raons contundents: “Quod in iuventute non discitur, in matura aetate nescitur”, o siga que el que no s’aprén de jove, s’ignora de majors. I a continuació, el nostre Ramon Llull ens dóna un consell per anar tranquils i serens als exàmens: “Nemo se bene defendit quando est iratus”, o siga que ningú no es defensa bé, si està irritat, nerviós, entenent que en un examen ens defensem contra moltes de les preguntes, que són com atacs esbojarrats o trampes que cal superar tranquil·lament.
I com estem enamorats, o ho somiem, perquè la primavera la sang altera, la carn fresca envaeix els nostres carrers, els jardins estan en flor i la joventut esclata, i ves a saber, ens pot anar bé l’advertència de Plaute: “Nihil amori iniuriem est”, que l’amor mai no és violència. En el clima de respecte d’uns i altres, les parelles hem de saber que la violència no és l’amor, que el que cal és viure l’amor, respectant-se. I finalment, en aquest tema tenim el mestre indiscutible que fou el poeta Ovidi, que recomanava tindre sempre l’ham preparat, perquè en l’indret de la mar on menys t’ho penses pot haver-hi un peix per a tu, o siga el jove/la jove que esperes: “Semper tibi pendeat hamus: quo minime credis gurgite, piscis erit”.
Que tingueu uns bons exàmens i uns bons amors. Fins setembre.

CORRUPTIO, -ONIS

CORRUPTIO, -ONIS
Article publicat al Punt (edició del P.V) el 31 de maig de 2009

La paraula corrupció ve directa del llatí, i en totes les llengües europees d’alfabet llatí es diu paregut: corruption, korruption, corruzione, korrupció, corrupsionit, korupce, korupcija, korupcia, korupcije, korruptsioon, corrupción, korrupsjon, korrupçao, corruptiei... En coreà, no ho sé, però curiosament en indonesi ho fan paregut a Europa: korupsi; en àrab es podria transcriure per alfasad. En qualsevol dels casos, en tot el món significa el mateix i és curiós que, sent un concepte universal, no s’actue de la mateixa manera a tot el món, davant de la corrupció: ni ho fem els ciutadans afectats, ni ho fan tampoc els corruptes. Hi ha democràcies on la gent no aguanta com ací i exigeixen els caps dels corruptes, que han de dimitir. Per exemple, la caterva de parlamentaris britànics xoriços, denunciats aquests dies per la premsa, que estan dimitint en cadena; o l’ex-primer ministre coreà que, descoberta la cisa, s’ha tirat per un barranc avall; podríem posar-ne més exemples. Ací, però, no passa res, ni a Itàlia, ni a les repúbliques bananeres... ací no dimiteix ningú, ni ningú es fa l’harakiri, sinó que, al contrari, quan ix a la llum algun cas de frau, els implicats encara es fan més forts i, fins i tot, la gent continua votant més per ells! Algú haurà d’analitzar les raons d’aquest estrany comportament, clarament masoquista. i les properes eleccions, si guanyen els xoriços o els honrats, seran una magnífica oportunitat per a formular alguna hipòtesi socio-psiquiàtrica. Llance la idea. Mentrestant, i a banda els xoriços, vull demanar als internautes que visiten el meu blog, on reproduïsc les columnes del Punt, que es posen en contacte amb mi, si són tan amables. M’han fet saber que lligen aquest blog internautes del Canadà, USA, UK, Argentina, França, Croàcia... Increïble! M’agradaria conèixer-los, i seria una sorpresa si entre els francesos hi ha alguna de les nòvies de la meua joventut: una era bretona i l’altra jueva i borgonyona. Mare, això sí que seria una casualitat!

diumenge, 24 de maig del 2009

WANDERING

Article publicat al Punt (edició del PV) el 25 de maig de 2009
WANDERING

Com s’ha posat de moda fer noves paraules amb el gerundi anglosaxó –ing, que de vegades són innecessàries, perquè tenim les nostres pròpies (monitoring, monitoritzar; renting, llogar; travelling, viatjar) jo m’he inventat wandering, que vol dir “deixar-se dur, vagarejar, passejar sense premeditació...” Jo faig wandering, ara que tinc algun dia sense obligacions, prenent el primer metro que passa, fins arribar a qualsevol lloc poc conegut o poc habitual: Tossal del Rei, Massamagrell, Burjassot, Bétera, Llíria... He de dir que com que tinc més de 60 anys (prou més) m’han fet un passe que em costa 9 euros al mes, amb el qual puc anar on vullga i quan vullga, sense cap limitació. Així que vaig on siga, em passege tranquil·lament, veient façanes, aparadors, mercats, comprant alguna coseta del camp -m’encanta que els llauradors venguen coses a la porta de casa-, si tinc ganes faig un esforç major -pujar a Sant Miquel, a la Mare de Déu de Montiel...-; pegue un mosset en qualsevol bar desconegut, menjant una truita desconeguda, bevent un vi desconegut; no conec ningú, ni falta que fa -si es dóna la casualitat i em trobe amb algun conegut, quin error, per no dir quina desgràcia-. Quan em canse i més o menys he fet uns quants quilòmetres de wandering, busque una nova parada del metro i me’n torne. El meu metge ho aprova. Bé doncs, vull aprofitar per a denunciar que una de les coses que intente fer, entrar en alguna església a veure alguna cosa interessant, no ho puc fer gairebé mai, perquè solen estar tancades. Què estaran fent els rectors, a les 10 del matí? Per què no tenen les portes obertes, almenys una horeta? La gent sense fe, podríem tindre l’ocasió de veure-hi unes pintures, unes imatges, del patrimoni diocesà, mentre que la gent amb fe podria practicar-hi, mentre els rectors més espavilats, que tenen un altaret amb espelmes, podrien recaptar algun euro extra -jo, no puc resistir-me d’encendre’n una a les animetes del purgatori-. Llance la idea, amb l’esperança que ho estudien

dilluns, 18 de maig del 2009

El Chiquito del PP

Article publicat a El Punt /edició del PV), el 17 de maig de 2009

El Chiquito del PP

Les protestes de tot el món educatiu, per les desafortunades paraules amb què el president de la Diputació ha amenaçat els ensenyants, i les denúncies judicials dels sindicats haurien de fer pensar als responsables populars que Rus ha passat de la ratlla, i, per tant, haurien de disculpar-se i fer-lo callar. Si no ho fan, es convertiran en coresponsables d’una de les incitacions a la violència més aberrants que s’han promogut al País Valencià, des que tenim democràcia. Confie que, a hores d’ara, algun correligionari d’aquest senyor li deuen d’haver dit que ha sigut molt burro mostrant-se en públic histriònic, ignorant i feixista, i de manera tan estúpida com gratuïta; li deuen haver dit, supose, que havia d’haver callat i, fins i tot, algú li pot haver dit que certes coses es pensen, però no es diuen. Si ningú, des de dins, li ha dit res, Mare de Déu!, la cosa pinta molt malament, per a ells... i per a nosaltres. El senyor Rus, que no conec però que me l’imagine per les paròdies del Butifarra, es mereix també que algú li trenque la cara, proposta aquesta que faig que no és res en comparació de la seua: “S’ha de rematar els mestres que diuen aleshores i gairebé”. És clar, evidentment, que a la banda on sóc hi ha més educació i més sentit comú i que, a tot estirar, a algú se li ha ocorregut rebatejar el senyor Rus com el Chiquito de la Costera i prou, a riure; però, per la part d’ells, que vagen alerta amb el que aconsellen, perquè algú s’ho pot prendre al peu de la lletra, no debades han estat adoctrinats amb consignes de l’estil Goebbels: “Quan sent la paraula cultura, agafe la pistola”. Però açò, que és tan greu, encara no ho és tot, perquè també hi ha atacs contra la llengua, sibil·lins i de més profunditat, del mateix secretari general socialista, Alarte, ordenant als seus acòlits diputats que votaren contra l’Institut Ramon Llull. D’això en parlaré la propera setmana, perquè Rus i Alarte confirmem la meua hipòtesi d’un puntelló o dos als collons? D’això ja en vaig escriure però ho explicaré més bé.



dilluns, 4 de maig del 2009

ELS CLÀSSICS SE LA SABIEN TOTA

Blog del Departament de Filosofia d l'IES Pere d'Esplugues de la Pobla Llarga. 3 de maig de 2009 (www.filosofiaesplugues.blogspot.com)

ELS CLÀSSICS SE LA SABIEN TOTA

Amb unes bones recomanacions, com les que podem llegir en els clàssics, es fa molt més fàcil anar tirant per la vida. En alguns moments, fins i tot, les seues clàssiques reflexions ens poden servir per a entendre i, sobre tot, per a suportar amb resignació alguna inclemència peremptòria. Avui recollim tres cites: de Catul (Carmina, 8), d’Ovidi (Metamorfosi, 6, 195) i de Persi Flac (Sàtires, 2, 38).
Del primer, uns versos eminentment pràctics: “Miser Catulle, desinas ineptire et quod vides perisse, perditum ducas”, o siga que “ai desgraciat de Catul, deixa de fer ximpleries i quan veges que una cosa no té remei, dóna-ho per perdut”. En definitiva, en lloc de discutir amb ningú/ninguna, és millor deixar-ho córrer...
D’Ovidi, una preciosa reflexió per als qui ja som a la nòmina de la tercera edat, o ens aproximem: “Major sum quan cui possit fortuna nocere”, que vol dir que “ja sóc massa major perquè la sort em puga ser nociva”. Quina tranquil·litat viure sense temors, sobre si cobrarem o no la pensió de jubilació, per exemple...
I finalment, de Persi, una preciosa manera d’acomiadar-se d’una persona que estimem: “Quicquid calcaveris hic, rosa fiat”, “siga on siga per on trepitges, que nasquen roses”. Una manera de dir adéu i fins demà a una persona, i fins i tot dir-li adéu per sempre i sense rencors.
Vale, que ho passeu bé.

El patró dels lladres

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 3 de maig de 2009

Patró de lladres

No sabia que els lladres també tenen patró, que curiosament és del país: Sant Pere Ermengol. A punt de posar-me a escriure aquesta columna, llig que aquest personatge, quan era jove i com era de casa rica, es dedicava a l’abús i a la prepotència, neguitejant tant el pare que finalment hagué de marxar de casa, organitzà una partida de lladres i es dedicà a fer maldats.
Finalment, però, se’n penedí i amb l’ajuda divina es féu frare; es dedicà a redimir esclaus cristians, en terres de moros, fins que el penjaren acusat de fer proselitisme, aguantant a la forca vuit dies, sense morir, perquè la Mare de Déu el mantenia i l’alimentava amb la seua llet.
Alliberat, mentre visqué anava amb el coll torçat i amb la ratlla morada que li havia deixat la corda, i amb el color com si fora un mort, però la gent l’acceptava tan lleig i el volia; finalment, quan morí, li resaven i pregaven de no caure en temptació de robar i de parar a la forca. Què bonic, no?
Totes les històries de miracles són la rehòstia. Si en voleu saber us recomane el Costumari Català, de Joan Amades, d’on he treta aquesta informació.
Fa al cas perquè em preocupa que els nostres polítics tinguen les mans tan llargues; però em tranquilitza saber que tenen l’ocasió de deslliurar-se’n, si se’n penedeixen, demanen la protecció de sant Pere Ermengol, eviten companyies corruptores, i tornen el que han furtat, tant si ho han fet directament o mitjançant regals; és clar que hauran de fer bondat, dedicar-se exclusivament a la faena i fer una política justa; també poden resar, que això sí que saben fer-ho bé, tan beats com són.
Ara bé, com aquesta columna es publicarà el dia 3 de maig també he cercat què pot passar aquell dia i, altre miracle!, és el dia de la Creu i aquest dia, segons d’on bufe el vent és des d’on vindran els temporals i les pedregades, així que recomane als polítics que s’hi fixen en quin vent farà: ponent, garbí, llevant, tramuntana...?
Com tenen tantes rateres parades, l’ensurt els pot vindre de qualsevol lloc, però per això mateix, si estan previnguts el temporal no els pillarà en pilotes, com ara.





divendres, 1 de maig del 2009

QUINES AUTORITATS

Article publicat a PUNT I SEGUIT. Silla. Abril de 2009


Quines autoritats

L’autoritat democràtica no s’imposa per la por i l’amenaça, sinó pel respecte mutu i si una autoritat vol ser respectada ha de respectar que els ciutadans pensen, que critiquen i que controlen les seues actuacions. Faig aquestes reflexions, que són de manual d’ètica democràtica, perquè un article meu, publicat al Llibre de la Falla del Port, “La Casa de Cultura i el Local d’Actes (que no tenim)”, ha encès en ira alguna autoritat municipal. En l’article criticava el tema del frustrat multifuncional i la mancança que tenim a Silla d’un local en condicions per a fer els grans actes fallers i socials, o siga que insistia en allò que està en boca de tot el poble. I, ¿sobre qui han descarregat la seua ira, les autoritats municipals? Curiosament, a mi no m’han dit res, sinó que han molestat la comissió del Port, malgrat que la falla deixa ben clar “que no es fa responsable de les idees i opinions dels autors dels articles” que es publiquen al Llibret. Així que, no se m’ocorre altra cosa que recordar-los que si tenen res a dir que ho facen directament i per escrit, i contra mi.

He d’insistir, ara en el Punt i seguit, en tot el que deia al famós article (i si no volen caldo, ara van dos tasses!): no tenim el multifuncional per culpa de Baixauli, ni tenim el cine Rex, malgrat les cabòries i els enganys de Baixauli. No tenim res, i per això hem de fer els actes fallers en magatzems que no reuneixen les condicions legals, com ha denunciat el regidor del Bloc, amb els informes dels tècnics municipals a la mà. Açò, que és una veritat, els senyors Baixauli i Vedreño pensen que no es pot dir, que no ho puc dir, en un llibre de Falles. Però, com sí que es pot dir, invite a tothom a manifestar el disgust i la protesta per aquesta injusta realitat de veure frustrat el multifuncional i de no disposar d’una instal·lació digna i “legal”. Ja sé que hi ha qui té por de parlar, o siga que té por a les autoritats i ho sé perquè m’ho diuen, per això i ja que estem parlant de la Falla del Port, pense que si l’històric tio Martínez alçara el cap, es creuria que encara estàvem en l’època del franquisme. La Falla del Port i totes les altres falles, han tingut sempre comportaments democràtics i de respecte cap a l’Ajuntament i no es mereixen que ningú intente coaccionar-les ni fer-los xantatge. Com el nou secretari local del PSOE s’ha afegit a les amenaces, els suggerisc que es tranquil·litzen i que sàpiguen suportar les crítiques que reben, en especial pel tema del multifuncional, i per les que rebran, pel sarau que han organitzat amb el tema dels casals fallers del Pla Zapatero.

I a les Falles i als fallers els anime a continuar per la senda del comportament lliure, responsable i democràtic, i a fer de la falla un exercici de sàtira i de crítica, que és l’essència de l’esperit faller, com he fet jo en les meues col·laboracions literàries als respectius llibrets. Pose com a exemple l’explicació de la falla Reis Catòlics de 2006, quan, sent jo alcalde, fiu una crítica contra el mateix Ajuntament. En aquell versos, titulats “L’Ajuntament és un polp”, jo deia: Enguany volem en la falla/ dir tot allò que pensem/ i a qui li pique que es rasque/ que nosaltres ja ens rasquem/ cada any més la butxaca/ amb tot allò que paguem...

Finalment em reitere amic de les cinc comissions falleres i, com sempre, m’oferisc per allò que em necessiten, i concretament a la Falla del Port els dic que lamente que els hagen molestat pel meu article i els done les gràcies per haver-me’l publicat.


diumenge, 19 d’abril del 2009

LA MONA

Article publicat al setmanari El Punt (edició del P,V) el 19 d'abril de 2009

LA MONA

La mona de Pasqua, que és el nostre berenar típic dels dies que acabem de celebrar, aguanta molt bé els canvis de costums que estem patint a mans del mestissatge i de les insidioses polítiques uniformitzadores de l’Estat, que prefereix, mane qui mane, “antes una España roja que una España rota”. Així, han anat imposant-nos les “seues” festes i marginant les nostres, com amb la Setmana Santa i la Pasqua. Nosaltres sempre hem celebrat les pasqües, amb tres dies seguits de festa i un sobreafegit dia del gos, pràcticament una setmana llarga, perquè començàvem el dissabte que dèiem de Glòria, a les 10 del matí i acabàvem el dia de sant Vicent; enfront, hi ha les preferències castellanes i andaluses de la Setmana Santa. En definitiva, dos maneres de veure la cosa i el món: de negre, que és el color de la setmana santa, contra el blanc, que és el color pasqual. I com, poc a poc, el país s’ha anat omplint d’immigants, d’encaputxats, de passos i de confraries... la cosa ha anat canviant i ja no és el que era. Però, malgrat tanta pressió, encara els valencians, els catalans i els balears ens resistim i continuem celebrant la Pasqua i menjant-nos la mona, si és possible els tres dies tradicionals i les criatures continuen tenint festa encara fins l’altre cap de setmana. Supose que açò no ha d’agradar a castellans i andalusos, que el mateix diumenge de Pasqua, després de dinar se n’han de tornar a casa, perquè l’endemà han de treballar i anar a escola, i els ha de fer molta ràbia. Curiosament els bascos i navarresos són del nostre pensar, en matèria de festes pasquals, quina casualitat. Bé, i què vol dir tot açò? Doncs, com que hui, quan escric la columna, és el 14 d’abril pense, per exemple, que hauríem de defensar la llengua com defensem la mona, front a la política espanyola que és anar substituint-nos la nostra per la seua. Si no, estem perduts, penseu-ho. I com que, a més, hui és el dia que és, vull acabar cridant: Visca la República Federal, o la Independent. Salut!




diumenge, 12 d’abril del 2009

MALPARITS

Article publicat al setmanari El Punt (edició del P.V) el 12 d'abri de 2009


MALPARITS

És el mot que se m’ocorre sempre que passe per davant del complex monstruós que diuen la Ciutat de les Arts i etc.; ja m’hi he referit alguna vegada: malparits! Els polítics que decidiren i han fet tot allò són uns malparits: quina paraula més precisa. Ara sembla que no saben que n’han de fer, del tinglado, perquè se’ls han acabat les idees o els cacaus o perquè han perdut la il·lusió. I com que allò costa un ou de mantindre, estan estudiant de llogar-ho, a dies i per a actes socials, cosa que veig difícil amb la crisi i amb els preus desorbitats que volen posar. Per exemple, qui hauria de casar-s’hi pagant el que demanen? Ni els toreros! I quina criatura hauria de prendre-hi la comunió? Ni les princesetes! Total, que allò és una ruïna, que estem pagant entre tots, i la culpa la tenen els malparits que un dia decidiren que València era lo més gran del món i que s’havia de fer tot allò. Visca València, visca, visca! Com sempre, però, i com paga el poble, no feren càlculs d’amortització, i ara s’han vist amb el cul a l’aire. Què es pot fer? Jo vull aportar una idea, que semblarà estranya que la faça jo: signar un conveni amb el Vaticà, perquè el Papa torne, de tant en tant, a fer-hi misses i sermons. Els milions d’assistents que vindrien obtindrien indulgències i altres beneficis espirituals i cupons (també beneïts) per a nits d’hotel gratis, amb la condició de no usar condons. La idea està llançada i es podria estudiar, creant una comissió mixta d’espavilats, per a la qual jo ja propose, per part valenciana, el conseller Blasco i Eliseu Climent, que té un cunyat molt catòlic (FAES i COPE). No sé, aquesta idea de vegades la veig clara i altres no; per tant, doncs, que l’estudien els que saben fer duros, a veure si reeixim. I, mentrestant, que el cas valencià servisca perquè tots els altres malparits del món fugen de fantasies desgavellades. Si a València aconseguim el miracle papal, salvarem la camisa, però això serà irrepetible, ja que una persona tan fràgil la mataríem si n’abusàvem, duent-lo amunt i avall.



dilluns, 6 d’abril del 2009

S'HAN ATREVIT

Article publicat al setmanari El Punt (edició del P.V) el 5 d'abril de 2009

S’HAN ATREVIT

Jo creia que no s’atrevirien a fer públic i ostentós el pacte frontista a Euskadi, entre els socialistes i populars, i m’equivoquí. Han fet públic que han pactat. I és que allò que els uneix és molt poderós: la seua incontenible febre antinacionalista. Els punts d’acord inclouen restriccions en temes com la llengua, l’Euskal Telebista, el requisit lingüístic dels funcionaris, etc. En definitiva, han acordat recuperar terreny per a l’Espanya cañí, a costa del País Basc. Però, per què vaig suposar que no s’atrevirien a fer el que han fet, em pregunte? Doncs, perquè suposava que els socialistes considerarien el preu que han de pagar, que serà altíssim i que de moment ja l’està tastant Zapatero. Per altra banda, perquè pense que un pacte així, a qui més afavoreix és al PP i, per tant, a les portes d’unes eleccions europees els socialistes s’havien de pensar molt donar-li un èxit d’aquest calibre als populars. També és cert, ai carai, que no tinguí en compte que els dos partits estatals s’entenen perfectament quan es tracta de fotre els nacionalismes, com la llei de partits que aprovaren perquè més de cent mil bascos nacionalistes es quedaren sense poder votar. Així que, una vegada més, es confirma que els socialistes i els populars són igual d’antinacionalistes; l’antinacionalisme dels primers fa que ens peguen un puntelló als collons sempre que poden i el dels populars, que són pitjors, que ens en peguen no un puntelló, sinó dos. I encara que és evident que quan te n’han pegada un, el segon pràcticament ni el sents, ara, però, s’han posat d’acord i els puntellons han estat tres, i els tres alhora! A la vista del que ha passat confie en la reacció nacionalista, perquè ara és més important que mai i, en concret, de cara a les eleccions europees, confie que es mantindrà el pacte entre el Bloc Nacionalista Valencià, CIU i el PNV (el Bloque Galego s’ha passat als talibans republicans). Jo preferisc el nacionalisme a uns senyors que ens peguen puntellonsals collons, quan poden, als nacionalistes.