NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Revista SAÓ 30/09/2019

EL REPUNT  nº 7                                                       

NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Tota aquesta broma de tantes eleccions, que no arriben a rams de beneir, no passa per casualitat, sinó perquè els polítics, en lloc de preocupar-se pel bé comú i posar-se a la feina, es dediquen a  agranar cap a casa, fent els càlculs que els convenen a ells per a pactar o no. Per exemple, Sanchez no volia pactar amb Iglesias i ha fet tot el possible per evitar-ho. És segur que al darrere tenia la pressió de banquers, grans empresaris i dels barons socialistes, però això al poble ens l’ha de bufar, perquè és un problema d’ells i no nostre. Iglesias, per la seua banda, no ha entès res, perquè si diu que Sanchez l’ha enganyat, és perquè havia confiat amb ell i, per tant, ha posat la pata tant com ha pogut, demostrant, doncs, que no és tan hàbil com creu, ni tan intel·ligent, o que també ha posat els seus interessos per damunt dels nostres. U i l’altre han demostrat, també, que, en realitat no són més que uns milhomes.

Ara tornen a convocar-nos a unes altres eleccions, amb la sorpresa, però, que la maniobra d’Errejon tindrà una evident incidència i és possible que els socialistes ara hagen de pactar amb els dos, sempre amb el suport/abstenció dels nacionalistes, això sí, perquè són més de 30 vots. No crec, com alguns han dit, que Sanchez confie en l’autodestrucció dels dos líders, per a poder pactar amb Rivera, perquè això sols ho pensen els bojos, encara que n’hi ha molts; no diré que no ho somnie Sanchez, només faltava, encara que jo no posaria la mà al foc. Ja veurem. I que no guanye la dreta franquista és menester. Jo, personalment, he recolzat que Compromís pacte amb el jove madrileny, malgrat que és madrileny, perquè com a mínim se li veu més espavilat i dúctil.

De moment, doncs, i ja no importa de qui ha estat la culpa del no-pacte entre Sanchez i Iglesias, s’ha complert el presagi dels qui temien que no hi hauria cap pacte. Durant tot l’estiu, com recordareu, comencí a fer-los uns versos, als dos milhomes de Sanchez i d’Iglesias, titllant-los de burros, de frau, traïdors, cagacalces, superbiosos, fracassats… Recordeu que em semblava estrany que durant tot l’ínterim dedicaren “més temps a insultar-se que a conxorxar-se, o siga a pactar; i que ho feren en públic i a cara descoberta”. Em preguntava si els faltava un bull.  Pot ser que són molt immadurs, perquè dir que no se’n refiaven l’un de l’altre era una imbecil·litat! Aleshores jo vaig dir que “a tot el món, cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit hi ha malfiances entre els diversos grups i famílies, però ningú ho publica als quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus”. I al respecte jo advertia “que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos”.

Com advertia el diputat Rufian, ja que no feren el pacte abans de l’estiu, ara serà més difícil, pensant en la sentència del Procés i en la justa i inevitable reacció dels catalans, si la sentència és adversa, perquè no l’acataran; jo tampoc ho faré i tampoc mitja Europa, la més  civilitzada. Jo també afirmava i afirme que qui més perdrà serà Espanya. I em preguntava i em pregunte com pensen governar Catalunya, si la majoria no els accepta. I em preguntava i em pregunte per què no aprenen a Madrid res dels seus errors històrics, que sempre s’han oposat a les reivindicacions indígenes, fins que  han anat perdent totes les colònies. Però sobre aquest punt ja m’he compromès a fer un Repunt extraordinari el 12 d’octubre, com faig cada any, per cert.

La majoria dels militants socialistes i dels podemites també, i un gran espectre de l’opinió pública, segons les enquestes, volien un pacte i un govern progressista i aquests desitjos foren frustrats. Ara els podemites ho tenen més fàcil, perquè podran optar per Errejon o per Iglesias i per aquest costat no es perdran els vots d’esquerra. Als socialistes és a qui haurà de convèncer Sanchez, perquè no es queden a casa, com feren a Andalusia. L’argument és que l’Estat necessita un govern que pose en marxa totes les promeses, començant per derogar la llei mordassa, i la reforma laboral, aprovar els pressupostos, apujar les pensions dels jubilats i sous dels funcionaris, començar converses amb Catalunya, i amnistiar els presos polítics i exiliats. Tot açò, o siga governar, no pot demorar-se més, després de tant de temps perdut.

Contràriament, ai de tots nosaltres, si guanya el santíssim tripartit franquista, perquè pronostique, si es dóna el cas, que la negra nit, les mòmies corruptes i una sinistra nòmina de voltors delerosos de arrossegar-nos les entranyes, s’abatrien sobre nosaltres. No vull ni pensar-ho. I no m’entra en el cap que els “nostres” polítics siguen tan insensats i temeraris com han demostrat fins ara. I que tinguen en compte tots ells que l’alegria que hem sentit quan hem sabut que podrem veure traure Franco d’on el posà el rei que hagué (pronuncieu: rei cagué) es quedarà en res si fracassen en la conformació del pròxim govern progressista.

Sobre la famosa ex-humació, aprovada pel Suprem, hi ha un altre jutge de menor entitat, que no vol autoritzar-la, perquè diu que pot ser perillós per a la salut de la gent que s’hi pose a fer la feina. Aquest jutge és contrari a la llei de la Memòria Històrica i jo em pregunte com es pot ser jutge i estar en contra de la llei; typical Spanish. Si tot açò no és un mal somni o una broma pesadíssima que m’ho explique algú, encara que, per si té raó aquest jutge franquista i hi pot haver perill, seria prudent repartir carassetes a tots els escolars, embarassades i ciutadans de la tercera edat de Madrid, l’Escorial i el Pardo, no siga cosa que el perill siguen les emanacions de la mòmia i que coste més car l’espart que l’escurà.

FAKE NEWS POLICIALS I FISCALS...

Revista SAÓ 30/09/2019

EL REPUNT  nº 7                                                       

FAKE NEWS POLICIALS I FISCALS…

Ara diuen fake news al que sempre hem dit mentides, enganys i falsedats per a fer creure el que no és, i així conduir la gent interessadament. Açò és tan antic com la humanitat i la història que estudiem, la major part de les vegades se l’han inventada els que han manat i que han escrit i escriuen els governs i els “historiadors” a sou. Per exemple, la història d’Espanya, en la qual nosaltres quedem tan malament, que ni existim o som marginals. Per al proper dia de la Hispanidad faré un Repunt extraordinari, al respecte.

Els qui som escèptics amb tot el que diuen “ells”, normalment hem aguantat i aguantem tant com podem, fins que arriba el moment que diem que ja està bé, que ja n’hi ha prou amb tanta mentida, i aleshores diuen que fem terrorisme, quan en realitat no matem ni una mosca. Per exemple ara amb el bluf de la Guardia Civil i la Fiscalia sobre un tenebrós terrorisme que diuen que hi ha per Catalunya. Jo no m’ho crec, ni moltíssima gent, a més del govern i dels partits nacionalistes, que reclamem que demostren el que pregonen i de manera fefaent, i no amb sospites ni imaginacions, ni muntatges. Ací el Gobierno hauria de fer com a tot el món democràtic i civilitzat. Recorde un cas, de l’època del dictador Franco, que la Guardia Civil enxampà tres gitanos i els escorcollà cercant armes; un duia una navalla, pa cortar el jamon, que ells consideraren una arma blanca; el segon no duia navalla, però li trobaren 200 pessetes, que consideraren que eren per a anar a Albacete a comprar-se una navalla; finalment, el tercer, que era un jovenet, ni duia navalla, ni diners, però rebuscant-li les butxaques li trobaren unes monedes i decidiren que estava ahorrando para comprar-se una navaja en Albacete.

Ja és casualitat que el possible terrorisme català haja transcendit en vespres de la sentència del Procés. Evidentment, a Madrid voldrien que Catalunya rebera la sentència, acollonida i emmudida i amb molta gent a la presó. També és una casualitat la coincidència amb la treta de la mòmia de Franco i també amb tota la revolada que s’ha organitzat per les noves eleccions. Són tan sospitoses tantes coincidències, i tot sembla una tan typical Spanish, que podria ésser un muntatge de Villarejo. No vull fer cap judici temerari, així és que no cal que s’ofenga ningú, ni que ningú se senta al·ludit si no té res a amagar, perquè, com deia Franco, els qui no hagen fet res que estiguen tranquils. Quin paio aquell dictador, sembrant el país, a més de cadàvers, de sospitosos.

ENTREVISTA A LEVANTE-EMV

Dues dècades d'estima per les paraules i la llengua a través dels encreuats

Levante-emv arriba a la publicació de 7.000 passatemps lingüístics en 20 anys, una tasca que du a terme el professor josep l. pitarch, que porta més de quatre dècades creant-los per a "normalitzar el valencià en tots els camps"

Miriam Bouiali | València 27.09.2019 | 

Dues dècades d'estima per les paraules i la llengua a través dels encreuats

Les planes d'este periòdic celebren haver arribat als 7.000 encreuats. En total, 20 anys de paraules enllaçades, de definicions i de cabòries per a poder completar els reptes que cada dia el professor Josep L. Pitarch proposa als lectors i lectores, des de l'espai que oferix Panorama.
Pitarch fa més de 50 anys que impartix classe de valencià en centres de Batxillerat i la Universitat de València i treballant en entitats en defensa de l'ensenyament i la llengua. De fet, destaca per haver sigut l'encarregat de la implantació de l'ensenyament en valencià als centres educatius, mitjançant el Pla experimental per a l'Ensenyament de la Llengua (1978-79), com a cap del Gabinet Tècnic per a la Normalització i Foment del Valencià de la Conselleria d'Educació, durant l'etapa preautonòmica.
El filòleg recorda que va començar a idear encreuats fa més de 40 anys, «en resposta al repte que si calia normalitzar la llengua, s'hauria de fer en tots els camps». «Una jove em preguntà per què no teníem encreuats en valencià, m'hi vaig posar i li trobí el gust i comencí a publicar-ne», detalla.
«M'agrada fer-los perquè, a més de divertir-me, crec que servixen per a normalitzar la llengua, ja que en totes les llengües se fan i nosaltres no havíem de ser menys».
Però com es pensa des de zero un encreuat? «És com escriure un article, o pintar... et poses davant d'un paper en blanc, quadriculat i comences a posar les primeres paraules i vas avançant cap a la dreta i cap a baix. Totes les paraules s'han de creuar en ambdós sentits i ser correctes», explica. «Posat a la feina, és la 'inspiració' del moment en què estàs treballant, la memòria i alguna consulta als diccionaris, que et permeten continuar i arribar al final. Esta és la part més difícil i jo, concretament m'autoimpose que en cap encreuat se superen les 15 caselles en negre», relata Pitarch, que afegix que a continuació «ve la fase de formular les preguntes que han de servir a l'encreuater o encreuatera per a solucionar l'exercici».
Entre les satisfaccions que li aporta esta tasca, el professor presumix de què «molts ensenyants els utilitzen en llurs classes i això m'omple de satisfacció». A més, també recorda que fer encreuats és recomanable «com a exercici per a retardar l'envelliment del cervell de la gent gran». Per tant, són una activitat adient tant per a joves com per a adults.
En tota la seua vida, Josep L. Pitarch calcula que ha fet més de 8.000 encreuats «de llarg». Fa 20 anys començà a omplir de caselles les planes de Levante-EMV, però abans ja ho havia fet a Valencia Semanal, Noticias, Diario de València, la cartellera Túria o Saó, entre altres.

SANCHEZ I IGLESIAS, A VEURE QUI ÉS MÉS NINOT

SANCHEZ I IGLESIAS, A VEURE QUI ÉS MÉS NINOT

Ja vaig advertir, al Repunt anterior, que si no arribaven a un pacte els socialistes i els podemistes, els dedicaria uns versos plens d’improperis, dels quals publiquí la primera quarteta: Són més burros que Tacó, els de en Pere i els de en Pau i si no troben solució serà perquè ells són un frau… Ara que estem esperant si s’ho faran o no i amb quina mà, previsorament ja tinc uns quants conceptes entre mans que formaran part del llarg poema: traïció, cagacalces, ruïna, narcisos, supèrbia, fracàs… De moment he avançat amb una altra quarteta: Ningú dels dos té raó i, per dir-ho com s’escau, el que fan és traïció, fer el tòtil, un trist sarau, que ens durà a la perdició. Continuem esperant, quan sols falten 10 dies per veure si finalment parix la burra, o dins o fora, i podem acabar el poema.

Què els passa a aquesta parella de Sanchez i d’Iglesias? Per què dediquen més temps a insultar-se que a concorxar-se, o siga a pactar? I ho fan en públic, a cara descoberta. Jo crec que ha estat la primera vegada en la història que, en circumstàncies similars, dos partits perden el temps en lloc de tirar endavant i posar-se a treballar. Pot ser que són molt immadurs, o que els falta un bull? Per exemple, diuen que no se’n refien l’un de l’altre. Quina imbecil·litat! A tot el món cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit hi ha malfiances entre els diversos grups, però ningú ho publica als quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus. Al respecte vull dir  que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos. Ho dic jo que durant 8 anys vaig formar part d’un pacte a quatre (PP, UV, EU i Bloc), del qual vaig ser alcalde; no se’n refiàvem, i jo menys que ningú, però la cosa funcionà.

Per què han d’arribar a un pacte els socialistes i els podemistes, amb el suport dels nacionalistes perifèrics? En primer lloc perquè així ho vol la majoria dels respectius militants i un gran espectre de l’opinió pública, segons les enquestes. Si no ho fan i fracassen frustraran, doncs, els seus votants, que podran optar, si han de tornar a les urnes, per quedar-se a casa i castigar-los, com passà a Andalusia. En segon lloc, perquè l’Estat necessita un govern que pose en marxa immediatament totes les promeses electorals d’ambdós partits, que no cal que repasse, encara que faré tres acotacions: derogar la reforma laboral del PP, anul·lar la llei mordassa, treure Franco del mausoleu de la ignomínia (Valle de los Caidos). També, per posar en marxa les converses amb Catalunya i perquè s’amnistien els polítics presos i els exiliats. No és poca cosa per començar.

No arribar a entendre’s i convocar noves eleccions serà una demostració de la incapacitat d’ambdues figures per a governar res i per tant haurien de dimitir dels seus càrrecs i anar-se’n a casa; aleshores és quan s’haurien de convocar les noves eleccions, amb gent nova. Qui les guanyaria? Podria ser que la Santíssima Trinitat franquista de PP, C’s i Vox. I en aquest cas, on s’amagarien les nostres glorioses esquerres? Quines disculpes donarien els socialistes a l’electorat d’esquerres? Què dirien els podemites als qui confiaven en la seua capacitat renovadora? No vull ni pensa-ho, però sé que la negra nit s’abatria sobre els nostres caps. Imaginar Wert altra vegada al govern, o Soria, o la Cospedal, o Montoro, o Jorge Fernandez, o Català, o Guindos, o la Mato… i l’Aznar, no us oblideu d’ell. Si fora jo, davant del perill que poguera guanyar aquesta nòmina de mòmies, no m’ho pensaria i signaria fins i tot en un paper en blanc.

Però, per què juguen amb el foc aquesta parella? Ho diré amb dues quartetes més: Iglesias i Sanchez són, una trista i pobra rapsòdia, són un bluf, un kirieleison, res, són com una vella paròdia, però ells es creuen genials, i fins i tot admirables, i no passen de pardals, de bocamolls irresponsables…

No fan bé mantenint paralitzat l’Estat, les autonomies i els ajuntaments, no sé com no se n’adonen que són uns irresponsables. Si Sanchez vol unes noves eleccions hauria d’haver-ho dit abans de l’estiu passat; si no vol formar govern amb Unides-Podem, hauria d’haver parlat clar des del primer dia; si el que vol ara és culpar els podemites del fracàs de les converses, s’ha equivocat de totes totes, perquè la culpa del fracàs és dels dos i no d’un sol i això ho sap tot el món. Ara, quan sembla que ja no tenen més remei que acceptar la realitat de la situació, es convocaran les noves eleccions, tard i mal. Torne a insistir que hauria de ser el moment perquè alguns no repetiren en llurs llistes, donada la incompetència demostrada i com als bous de plaça que no donen la talla, els haurien d’enviar al corral (a casa).

I de cara a les properes eleccions, els partits haurien de dir davant de notari amb qui pactaran i amb qui no. Realment els qui ho hauran de fer són els socialistes i els podemites, perquè la dreta tenen molt clar que pactaran entre ells, i no cal que vagen al notari per això. Tampoc els nacionalistes, que poden tornar a ser decisius, perquè no impediran la formació d’un govern d’esquerres…

I després de les properes eleccions estarem com ara o pitjor i en el millor dels casos socialistes i podemites hauran de tornar a seure i pactar. Quina gent més estúpida! Hi ha per a tirar-se a la droga, o per dir-ho amb una sexteta: La parella de casposos, de Sanchez i d’Iglesias parlem, són uns faves vanitosos, i per sa culpa acabarem, encara pitjor que Camot, i a veure qui és més ninot! Dir-los ninots és una manera suau de tractar-los, que no es queixen.

El més (ir)responsable és Pedro Sanchez que, pel que es veu, es creu les enquestes del CIS que li auguren millorar un poc els resultats, però en absolut guanyar les eleccions per majoria absoluta. Per tant la seua actitud és inexplicable, si nó és que té un ego tan pujat de to que li impedeix veure clar que la situació en què es troba no pot ser molt millor que la que trobarà repetint les eleccions i amb la possibilitat d’una sorpresa, de part de la dreta.

Per altra part, ha quedat amplament demostrat al llarg de la història que a la dreta els uneixen uns “valors” que no té l’esquerra: que la política és per a “forrar-se” (Zaplana); que Déu i l’església són de dretes i els protegeixen (declaracions de bisbes); que a qui es mou, se li fot una garrotada i a callar (llei mordassa)… Per això, quan tenen l’ocasió o quan el poble els fa por, s’organitzen immediatament (España Suma).

L’esquerra és més d’elucubrar i es dedica a fer política per a millorar el poble; no van a missa; són més demòcrates i bla, bla, bla… i són incapaços d’arribar a pactes! Total, que tot és, possiblement, una merda i ho pagarem molt car.

(article publicat a SAÓ el 16/09/2019)

ENVELLIR I QUEDAR-SE EN PILOTES

EL REPUNT  nº 6                                                       

ENVELLIR I QUEDAR-SE EN PILOTES

Si tens la (suposada) sort de no morir-te més aviat i arribes a vell i no t’enutges per això, la vida et reserva una sèrie de sorpreses que cal saber aprofitar, perquè algunes són positives i altres són inevitablement el preu que has de pagar per haver resistit els embats de la vida. Faré breument una ressenya d’aquestes sorpreses, començant per les positives. En primer lloc, el fet que la gent vaja oblidant-se de tu t’estalvia marejos, aniversaris i saraus indesitjables. També van oblidant-te els voltors que t’empaitaven oferint-te les coses més absurdes i beneites. També et deixen al marge de projectes i d’iniciatives, sobretot si són de futur, perquè tu ja no en tens. La vida tot era fum de botja i va acabant-se a poc a poc. Ara ho veus molt clar i finalment sols confies en la tranquil·litat total, i si pots fer alguna cosa que siga únicament la que et vinga en gana. Al final pots fer d’anarquista romàntic, que és el que sempre havies volgut.

Ara bé, també hi ha les sorpreses degudes a les calamitats físiques pròpies de l’edat, que cal saber suportar amb paciència, fins i tot i en alguns casos, amb resignació (franciscana). Al marge de la salut que hages tingut al llarg de la vida, ara comencen a sortir-te’n nafres per tot arreu: colesterol, pròstata, colon, la vista, l’artrosi, tensió alta/baixa, mancança de vitamines, de minerals, anar restret o disentèric, la incontinència urinària, algun queixal que et destorba… Com ara no tens cap alternativa, has d’anar a cal metge, i seguir els martiris d’anàlisis, TACS, píndoles de tota mena, intervencions… 

I que tot quede així, perquè hi ha les coses més greus i insuportables com l’alzhèimer, el pàrkinson o algun càncer definitiu, que també cal saber afrontar. És ara quan els vells ens quedem com quan nasquérem, en pilotes, indefensos i incapaços. I el que és pitjor, emprenyant i donant més pena que altra cosa. Morbositats a banda, al remat tot s’acaba amb la mort, i  per això és inexplicable que es facen tants esforços per allargar aquests moments dels habitants privilegiats “del primer món”. Seria millor per a la humanitat que aquests enormes esforços es dedicaren  a remeiar les calamitats de les criatures i dels joves i les famílies dels països més pobres.

(article publicat a la revista SAÓ. 16/09/2019)

HA PASSAT AGOST I ESTEM COM ESTÀVEM, O PITJOR

02/09/2019
EL REPUNT  núm. 5                                                        

HA PASSAT AGOST I ESTEM COM ESTÀVEM, O PITJOR

Em referisc en primer lloc a la funció de teatre (sainet, vodevil o esperpent) que estan protagonitzant el partit socialista i el podemista. No hem vist, ni ens han filtrat, que hagen fet res per a avançar en la confecció del pacte que prometien; pot ser que l’han fet d’amagatotis, però sembla que no; per tant, es mantenen en les mateixes posicions, com si foren uns crios maleducats (ara t’ajunte, ara no t’ajunte), i mentrestant el temps s’acaba. Jo, malgrat tot, vull creure que al remat cediran una mica cadascú de la seua part i que arribaran a entendre’s. Si no ho fan, passarà tot açò: que la història els dedicarà tot d’improperis i riotes, que la frustració s’empararà de la gent que hi confiava… i que la dreta cavernícola guanyarà les properes eleccions. Personalment, i als meus anys, els dedicaré tot el meu menyspreu i malediccions, amb versos sarcàstics i corrosius inclosos (ja n’he començat un que fa: Són més burros que Tacó/ els d'en Pere i els d'en Pau/ i si no troben solució/ serà perquè són un frau…)

Però el nostre teatre (sainet, vodevil o esperpent), que pot acabar en la catàstrofe política de l’esquerra, no és res en comparació amb les calamitats que s’anuncien imminents per la raó del canvi climàtic, que estem provocant nosaltres mateixos. Els científics confirmen que la desaparició dels casquets polars tindrà greus conseqüències a nivell global i que la contaminació de l’aire podrà arribar a nivells d’impossibilitar la supervivència de la humanitat. I per tant proposen fer una sèrie de coses: limitar l’ús de l’avió, que és el mitjà de transport més contaminant i usar el tren, que contamina menys. Consumir productes de proximitat, evitant així els transports de llargues distàncies, de les coses que tenim a l’abast; per exemple, no importar taronges de Sud-àfrica, tenint-ne tantes a València.

També ens asseguren que l’energia solar és la millor, cosa que ja se sabia però que no els interessava als magnats del petroli, i per això no es promocionava, ni s’hi facilitava la seua instal·lació. Que no hem de llençar tant de menjar al fem, ni fer un ús tan abusiu de l’aigua, perquè és un bé escàs. Que hem de reciclar més i que no hem de comprar tanta roba, fent durar més la que tenim. Que hem de reduir el consum de carn roja i menjar pollastre. Que hem de reduir l’ús dels vehicles privats i utilitzar més els públics. I reduir i fer desaparèixer els plàstics, que són altament contaminants i difícils de reciclar…

En totes les coses que hem de fer per a salvar el planeta, cada vegada estem pitjor, perquè majoritàriament no fem ni cas. Els governs tenen una gran responsabilitat en el deteriorament del medi ambient i no actuen com caldria i això és una política suïcida. La majoria dels governs estan collats per les grans empreses del petroli, que sols miren pels seus guanys més immediats i compren les voluntats dels polítics. Fins i tot hi ha governants que estan tan implicats en aquesta maldat, que neguen que hi haja cap canvi climàtic i en això Trump és el principal dels energúmens negacionistes. Totes les desgràcies que estem patint, sequeres que van en augment, enormes incendis i desaparició de la massa forestal, pluges immenses… són conseqüència del comportament bàrbar d’aquests governs i de tots nosaltres a continuació. L’esperança que es prenguen mesures immediates i dràstiques per a evitar l’apocalipsi final és enormement limitada i cada dia que passa ens aproximem més a l’hecatombe.

Davant d’una situació tan desesperada, ha sorgit un raig d’esperança, perquè els joves de tot el món s’estan autoconvocant i comprometent a pressionar tots els governs perquè canvien d’actitud enfront de la catàstrofe. Són les “vagues escolars pel clima”, que inicià la jove sueca Greta Thunberg, que van estenent-se com una taca d’oli imparable. Crec que la nostra obligació és donar suport a aquesta joventut, perquè fan el que no fórem capaços les nostres generacions, que malgrat les repetides advertències dels científics no en férem cas i deixàrem que els magnats del petroli i els governs més poderosos i corruptes, ens dugueren a la situació crítica en què ens trobem (i els ex-alts càrrecs que estan cobrant d’aquestes empreses en són la prova, com l’immensament descarat d’aquell ministre Soria). Estem pitjor que estàvem.

I respecte del Procés estem a punt de conèixer la sentència del Suprem, que tothom suposa que serà especialment dura i profundament i visceralment anticatalana, com no podria ésser d’altra manera, venint d’on ve la sentència: d’Espanya. Amb això encara s’ampliarà més l’abisme entre Espanya i Catalunya, que arribarà a total. Ara bé, qui quedarà més malparada? What is the question. Jo ja fa temps que pronostiquí que Espanya perdria molt més que Catalunya, especialment perquè nosaltres ho tenim molt malament des de sempre, des de gairebé sempre i per tant no tenim res a perdre: ho tenim tot perdut i sols podem guanyar alguna cosa en aquests moments. Espanya és la que pot perdre més i ja ha començat, perquè el judici ha estat contemplat a tot el món i tothom se n’ha fet creus i així ho han manifestat organismes i entitats, començant per l’ONU. Un veredicte especialment negatiu els caurà a sobre del cap als espanyols, doncs.

Tant que se’ls cau la bava parlant de la història d’Espanya que s’han inventada, no entenc com encara no han caigut en el compte que d’aquell famós imperi que tenien ho han anat perdent tot, i que ja els queda ben poc, i sempre amb el mateix esquema: els pobles dominats se’ls han rebel·lat, ells els han declarat la guerra… i finalment l’han perduda, perquè les colònies s’han independitzat. Haurien de canviar de política i deixar d’enviar la seua gent “a por ellos”, però és històricament evident que són incapaços de governar, si no és sotmetent els pobles i que els agrada tenir la paella pel mànec, fins que el mànec se’ls romp i… es queden sense. En el nostre cas, després de l’inic judici, què faran per a “governar” onze milions de catalans, si la majoria els rebutja?

LES VACANCES EN AGOST SÓN UNA MERDA

02/09/2019
EL REPUNT  núm. 5                                                        

LES VACANCES EN AGOST SÓN UNA MERDA

Sobre les vacances d’estiu, tothom conta tot de meravelles, però ocultant les insolències que ha hagut de suportar: transports confusos, moviments gregaris, adversitats climatològiques, factures inesperades, accessos impossibles a museus i catedrals, etc. Malgrat tot, tothom accepta com una obligació fer quilòmetres a manta, passar garites policials i gastar-se els diners en banalitats… Poca gent són capaços de negar-se a viatjar en agost, quan ho fan tots per anar on van tots, en lloc de quedar-se a casa, fresquets, llegint o somiant i gaudint de la tranquil·litat de la ciutat mig buida. No vull dir que em semble dolent que la gent viatge, però en lloc del maleït agost, es poden aprofitar els caps de setmana i els ponts; els jubilats també podem fer-ho en qualsevol moment de l’any i mirant les rebaixes i ofertes. Qualsevol cosa menys viatjar en agost.

A més a més, crec que els viatges millors i més saludables són els més curts, de tres, quatre o cinc dies, o siga el turisme de proximitat, per a conèixer el món més immediat, en lloc de sofrir aventures caribenyes o més exòtiques… Si preguntàrem als valencians que viatgen amb tant de deler i van tan lluny, si coneixen Terol, Tarragona, Conca, Múrcia, Cartagena, fins i tot Albacete i, dins de casa nostra Morella, Sagunt, Xàtiva, Gandia, Alcoi, Elx… els resultats serien deplorables. Com coincideix que ens estan avisant molt seriosament, que el món s’acaba si no fem una sèrie de coses i entre elles i fonamentalment disminuïm l’escalfament del planeta, i com els vehicles que més contaminen són els avions i els vaixells, crec que hem de començar a limitar-ne el seu ús. Així és que propose que ens quedem a casa, i si viatgem, que ho fem prop i amb tren.