UN ESTAT SENSE FUTUR

UN ESTAT SENSE FUTUR

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de desembre de 2013

 

 

Als valencians tothom ens posa les banyes, de la manera més ignominiosa perquè damunt de cornuts i pagar el beure, com ara demostrarem, també som els més desgraciats, perquè paguem més que ningú i rebem menys que tots. Aquesta és una raó, el deute històric, que sols reclamàvem fins ara els nacionalistes i que ara se l'han feta seua tots, des dels socialistes fins a Fabra i Rus!

Però en aquesta terra feliç, de sant Vicent i la Mare de Déu, no tothom està disposat a reconèixer que Espanya ens fot, sinó que encara hi ha els panxacontents d'ofrenar noves glòries a Espanya. Pitjor per a ells, perquè el deute supermilionari que portem a les esquenes l'hem de pagar a escot entre tots, els qui protestem i els qui no.

Per exemple, hem de pagar entre tots tota la bogeria constructora de grans edificis públics sense cap sentit; les inversions en festes i saraus (Fórmula 1, competicions navals, aeroport de Castelló, visites papals...); tot el que s'han tirat a la pera els furtamantes d'Emarsa, els dels ajuts al Tercer Món; totes les comissions de la Gürtel, Brugal ...Tot això ho hem de pagar, vulguem o no vulguem, entre tots i estem pagant-ho, i com Madrid no ens paga com toca, ni el que ens deu pel deute històric, ni per la població real del País, encara estem més fotuts.

Però podem estar tranquils, perquè encara que ja no queda ni un cèntim al calaix, el govern central ens salvarà, magnànimament. Com? Doncs, avançant-nos els diners perquè paguem les factures als proveïdors; nosaltres els els retornarem amb interessos. Ho fan perquè obtenen els diners dels bancs, al 6%.. Aquests els reben del Banc Central Europeu, a un interès gairebé del zero per cent. Els diners europeus s'havien de destinar a finançar les mitjanes empreses i les famílies, però els bancs prefereixen prestar-los a l'Estat i obtenir beneficis. I així està la bola muntada i el poble que es fota. Heu vist quina poca vergonya?

Per a fer front als venciments dels préstecs i dels interessos, el govern valencià té en marxa tres mesures: retallar ajuts, especialment els destinats a les persones més desvalgudes, a l'educació i a la sanitat públiques; augmentar els impostos i les taxes; retallar algunes despeses, que no els afecten directament a ells. Contràriament, els sous dels polítics són intocables; els balanços dels bancs van a l'alça; hi ha els intocables de sempre, entre els quals l'església que no paga l'IBI; finalment, els qui han robat no tornen ni un cèntim.

En la situació en què ens trobem, doncs, aquest Estat no té futur i ja no és qüestió de canviar la constitució, o de proclamar la república federal... Açò ara mateix és ja el campi qui pugui. En aquestes circumstàncies, doncs, l'única eixida que té la nostra joventut, en l'atur i sense perspectives, és l'emigració i trobar un treball digne en un país digne, que no tenen ací. Per a la gent més gran i també en l'atur, el seu panorama és pitjor. Les bosses de pobresa cada dia són més grans.

Sincerament crec que l'Estat ha fracassat, requiescat in pace. L'ha fet fracassar la golafreria i l'egoisme dels seus polítics i banquers. El poble el que fem és treballar i pagar i de la malversació generalitzada no en tenim cap culpa, però hem de pagar el desficaci dels poderosos.

En les actuals circumstàncies d'immoralitat, que podem dir institucional, no és d'estranyar que es presenten ofertes noves, programes nous i que hi haja qui se'ls crega. El darrer ha estat el de Ciutadans-Ciudadanos. Llegint els noms que va avançant la premsa, els que més ressalten són els polítics que han fracassat en el PP i en el PSOE, que ara volen provar sort en aquesta nova formació. Segurament pensen que és el millor moment de canviar de camisa, quan el crèdit dels populars i dels socialistes estan per terra i amb les properes eleccions, que són una oportunitat, a la vista. Una tal Rosa Díaz també va pel mateix camí.

Com a mi em preocupen les formacions nacionalistes, crec que també haurien de saber aprofitar la conjuntura. Espere que els grupets menors sabran arribar a acords que els facen majors, cosa urgent de cara a les properes eleccions europees. Mirar-se el melic no és massa positiu, euforitzar-se, tampoc. Crec que la millor cosa que es pot fer és treballar amb honestedat i amb decisió.

Altra cosa és l'espectacle que estan donant el PSOE i el PP a càrrec del referèndum de Catalunya. A banda que tant els populars com els socialistes són espanyols fonamentalistes, més els primers, però gairebé iguals, el fet és que els dos partits han de satisfer els seus electors, que normalment demanen sang a la plaça. Per això, en lloc de cercar la manera de solucionar el “problema” de Catalunya, l'agreugen tant com poden. Ells confien que doblegaran els catalans, i els amenacen sense parar. Sense cap dubte, estan profundament preocupats i han d'estar-ho perquè saben que finalment perdran la batalla, l'any que ve o quan siga. De moment, l'independentisme ha irromput amb força a tot l'Estat i ja no es pot aturar. Per tant, que vagen fent-se a la idea que aquest Estat, tal com l'hem conegut, ja no té futur.



NADAL, MENJAREM TORRONS I CORRUPCIONS

NADAL, MENJAREM TORRONS I CORRUPCIONS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de desembre de 2013

Com el temps passa volant, ja som en les vespres de Nadal, inevitablement, inexorablement. La gent més vella notem més penalitats a sobre, mentre que la gent més jove continua la seua vida esplèndida i intrèpida, gaudint-la el millor que poden. Supose que aquesta mena de reflexió s'haurà repetit milions de vegades, per milions de persones, perquè no hi ha res més cert: tempus fugit, que deien els romans. C'est la vie, que diuen els francesos.

A mi, en lloc de les bajanades clàssiques de desitjar bones festes i bla, bla, bla, sempre m'ha pegat per mostrar-me agressiu, tant que mai felicite ningú, ni tan sols conteste els missatges nadalencs que m'envien. En el seu lloc procure fer denúncies d'unes quantes persones, institucions i actuacions polítiques i socials. Ho he comprovat revisant el que he escrit cada any a El Punt, que és el material que tinc més organitzat, gràcies a l'ordinador.

Enguany, posat a escriure, el primer paio que em ve al cap és el descarat de Gonzàlez Pons, no sé per quina raó, perquè n'hi ha molts per a triar. Segurament és perquè de tant en tant em ve a la memòria haver llegit en algun moment que essent conseller d'urbanisme legalitzà una maniobra (PAI) per afavorir la seua família, a Planes. Com sembla que allò ha caigut en l'oblit, sempre m'ha escamnat.

He cercat al google i he vist que no, que tothom no se n'ha oblidat, i que Vicent Català (Compromís) ha presentat, al respecte, una pregunta en les Corts, i que molta més gent s'ha ocupat de denunciar el cas, però malgrat aquests esforços, ni la gran premsa de l'Estat, ni de la del País, s'ha ficat molt endins. Tampoc no ho han fet els partits de l'oposició.

Jo ja sé que, família per família, les històries dels Cotino són molt més grosses, però així i tot em preocupa que el bocamoll de Gonzàlez Pons s'esmunya com les anguiles. Així que espere que algú s'hi pose a escarbar i a denunciar. Es tracta del PAI del Mas de la Foia, de Planes, de 471.000 metres quadrats d'ús agrícola, transformats en urbans en 2007, quan Gonzàlez Pons era conseller del ram. El destí de la requalificació són 292 xalets de 300 metres quadrats cadascú. Per a obtenir més informació: www.lajoyadePlanes.com.

Evidentment, casos com aquest els tenim a cabassos, tant que sembla que ja no són ni notícia. És una de les conseqüències negatives de tanta corrupció que està aflorant, que són tants els casos que finalment ens avesem a les notícies i acabem immunitzant-nos. Ací està el perill, que els “acceptem” com a inevitables.

Encara és pitjor si, ingènuament, el veïnat acaba generalitzant la corrupció i donant-la per intrínseca en tots els càrrecs polítics. Això és terrible. Jo he explicat alguna vegada que, quan acabí la meua alcaldia de Silla, em trobí en mig d'una acalorada discussió de bar on es debatia si els polítics eren tots uns lladres o no; com guanyava el sí, vaig recordar-los que jo havia estat alcalde, amb l'esperança de lliurar-me'n... Però tu és que vas ser un fava!, em digué algú. O siga que per aquell vehement veí, els polítics o són uns lladres o uns faves.

Com a més a més, en els casos que arriben a substanciar-se la justícia és lenta, i finalment acaben en res, o en amnisties (per exemple, el cas Gürtel, que no acabarà mai d'instruir-se; el cas Fabra, acabat en res; el cas alcalde de Torrevella, acabat en amnistia; el cas...). Per tot plegat és natural que tinguem tanta desconfiança, inclosos els més exigents.

És evident que amb tot açò, l'Estat estiga reconegut com dels més corruptes del món i que el nom Espanya no genere ninguna confiança, que “no venga”, que és la preocupació del ministre d'Exteriors, Garcia Margallo. Per tant, haurien de prendre mesures. Jo els en vull suggerir una que bàsicament és que en lloc de voler tapar res, aprofiten que tenim tants lladres per a pegar-li la volta i que inviten els turistes a venir, a veure en viu com es manté la tradició dels bandolers. Això seria com fer de la necessitat virtut.

De fet, a València, que és un poc el curumull de la corrupció de tot l'Estat, hi ha l'oferta del tour turístic de la corrupció, que té molt d'èxit, perquè sembla que ve gent de tot arreu a veure en directe el desficaci de tot el que ha passat a València. Aquesta idea podria exportar-se a altres indrets de l'Estat, encara que mai ens superarien als valencians, d'això podem estar segurs.

No sé, és una idea que es podria estudiar. En resum, es tracta que ja que tenim lladres, en lloc d'amagar-los, els mostrem, com en el circ, i treure'n profit de l'espectacle. No hem d'oblidar que el tema dels bandolers ha donat per a molta literatura i per a pel·lícules, el que vol dir que el veïnat està predisposat. De fet, l'èxit dels programes de la tele on trauen els draps bruts dels personatges més nefastos, n'és una altra prova de les possibilitats de la idea.

En fi, qui puga menjar torrons per a celebrar els Nadals, que li aprofiten. Els torrons rimen bé amb corrupcions, lamentablement, i Bárcenas segur que en menjarà, a la presó o fora. 

UN GRAN TIBERI CONSTITUCIONAL (sic)

UN GRAN TIBERI CONSTITUCIONAL (sic)

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de desembre de 2013

Divendres passat, aprofitant que era la festa de la Constitució, m'empassí, acompanyat d'uns amics, un excel·lent arròs en perol, amb ànecs de l'Albufera abatuts a trets d'escopeta, manetes, galtes i morro de porc, naps, penques, espinacs i moniatos. La teca la vaig cuinar jo i, perdoneu la immodèstia, estava esplèndida. Evidentment, no celebràvem la Constitució, ni pensar-ho; en realitat cap dels amics l'havíem anar a votar en el seu moment, ni ens inspira cap confiança actualment i, per tant, doncs, fèiem l'àpat per a menjar i beure, i per a xerrar a pler, aprofitant el “pont de la puríssima constitució”. Una broma.

Part de la conversa fou sobre la mateixa Constitució, sobre si finalment la reformarien o no, especialment. Si ho fan, serà per a fotre'ns encara més, afirma Andreu. Segur que sí, qualsevol constitució espanyola sempre es farà contra nosaltres, que diu Pep. Passa'm el vi, I comencem a fer memòria de les actuacions del Tribunal Constitucional contra els nacionalistes.

Passem al tema estrella del moment, la independència de Catalunya, i coincidim que Mas està fent-ho molt bé, però que la cosa és complicada i que cal que tothom s'espavile a fer concessions, perquè no es pot fracassar, i que la pregunta que s'ha de fer en el referèndum l'ha de guanyar amplament el sí... Si fracassem, merde!, com diuen els francesos, que dic jo. El perol va buidant-se i de fet hi ha qui ja ha repetit tres vegades.

La vesprada dóna per a molt i els temes més diversos es succeeixen de manera natural. Com ens hem reunit a Silla també parlem del quadripartit, que ja és història passada. Algú pregunta si se sap res de Francesc Romeu, que sembla desaparegut, però que segons Vicent Cebolla m'ha explicat, ell va fent, ell va a la seua... Els recorde com fou que no aconseguí l'alcaldia de Silla, per la meua culpa.

Conxa pregunta sobre Cotino. La riota és general. Aprofite per a explicar-los als qui no coneixen l'anècdota, com fou que volgué fer-me entrar a missa un dia del Crist, quan el vaig rebre a la porta de l'Ajuntament: —Vinga, alcalde, vinga, que allí ens volen a tots... Ara, amb tot el merder de la Gürtel, entre les indecències que està estudiant el jutge, apareix implicat aquest personatge. I és que quan més beatos són pitjors, que rebla la Tonyi, que és la qui menys parla, però quan ho fa, sentencia.

A Lluís l'ha cabrejat especialment la sentència del Constitucional sobre que l'Església no ha de pagar l'IBI dels seus immobles. Ell, que acaba de pagar la contribució de casa de sa mare, està que bufa. Això és una injustícia absoluta i hauria de ser anticonstitucional perquè l'Estat és aconfessional, no? Doncs, si ho és que suprimisquen aquests privilegis tenebrosos, o en cas contrari que ho diguen així a la seua “constitució”, perquè tota Europa se n'assabente. Açò no es podria dur a Estrasburg?

Aquest país, que és conegut arreu del món per la corrupció dels seus polítics i de les seues institucions, ja està rebent correctius importants, comente. El darrer és la denúncia que ha fet Mario Draghi, director del Banc Central Europeu, en el sentit que els diners que han injectat fins ara als bancs espanyols, en lloc de destinar-los a la concessió de préstecs a les empreses mitjanes i a les famílies, els bancs els han destinat a comprar deute públic, o siga a guanyar més diners i a salvar-los la cara als polítics. Els dos amics empresaris de la colla es manifesten escèptics, després del calvari pel qual els estan fent passar.

Com era natural, el tema en què més ens entretenim i més bilis ens fa destil·lar és la corrupció. Coincidim que corrupció n'hi ha a tot el món, però que ací els corruptes tenen més immunitat que enlloc. A Alemanya els ministres dimiteixen per haver copiat una tesi i ací no dimiteixen per res del món. A França es descobreix que un ministre té diners a Suïssa i el destitueixen immediatament, i ací?

Propose preparar una esmena a la Constitució espanyola, ara que parlen de modificar-la. La qüestió seria considerar que serà un delicte grossíssim això de fer promeses electorals i no complir-les. Que el Constitucional vigilarà d'ofici tota la propaganda electoral i que si troba cap engany, inhabilitarà els partits mentiders. I que es considere delicte en el Codi Penal. Que se diga així de clar i ras, en ambdós textos, Estem convençuts que aquesta proposta no serà acceptada ni pel PP, ni pel PSOE.

Ens hem acabat tot el perol i tot el vi. Passem als licors i als pastissets. Ja s'ha fet de nit fosc. El futur també el veiem fosc, i per això li tirem més mistela (de Montserrat) al cos. Tornem a les qüestions locals, perquè ja estem acabant el tiberi. Algú sap res de la notícia que Baixauli es presentarà en una llista de Ciutadans? Com? Això no és possible. Sí, si, i que Roser Saborit es presentarà per UPyD... Per acabar la vesprada constitucional no han estat gens malament aquestes dues notes d'humor negre.

"EL PSOE I EL PP LA MATEIXA MERDA ÉS"

"EL PSOE I EL PP LA MATEIXA MERDA ÉS"

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de desembre de 2013

Aquest era el clam amb què els universitaris més punyents reberen Rubalcaba a Granada, tot i impedint-li donar una conferència. Allò fou una espècie d'escratge antisocialista. “El Psoe també privatitzava”, cridaven també. Eren mig centenar de joves del moviment 15-M i d'stop-desnonaments, suficients perquè el doctor Rubalcaba no poguera parlar de química i política.

Jo ja vaig advertir, quan començà el moviment dels joves indignats, que allò anava per a llarg, però com els polítics treballen en curt, com en el joc de l'oca, d'elecció en elecció i a vore si em toca, molts no els cregueren. Alguns es varen atrevir a dir-los que s'apuntaren al partit. Els que més, pensaren que allò no arribaria a l'estiu. Doncs, ja han vist els socialistes a Granada, que aquests joves ni callen ni obliden. Per què haurien de fer-ho? Que prenguen nota els altres partits.

A tot açò, l'Estat de la pandereta i olè està perdut, sense nord ni guia. Qui hauria de ser el seu capità Rajoy, en aquesta llarga crisi que està devorant-ho tot, no sap ni per on tirar i no és d'estranyar. Al seu caràcter dubitatiu i indecís, que li impedeix prendre decisions assenyades, cal afegir la tutela de ferro de Merkel i l'amuntegament de problemes interns de l'Estat i del seu mateix partit, especialment la corrupció. Així que un cagadubtes com aquest president, més cagadubtes que Zapatero, va a la deriva, i tot va a la deriva.

La prova més recent que Rajoy no sap per on tirar, ha estat la seua incapacitat a posar ordre en l'eixelebrat de Wert, de qui l'aprovació de la seua llei, sense la presència al Parlament de cap membre del partit, passarà a la història dels disbarats més universals. O en el ministre de l'Interior i les seues ganivetes de matar. O en el ministre Montrolo, dient que ací cada dia els treballadors cobrem més i que s'hi crea més treball... El panorama del PP és catastròfic.

Doncs molt bé, davant d'açò. precisament, o siga quan l'enemic està més capficat, és el moment més idoni per a insistir en l'atac: ara o mai. Per exemple, de cara a la independència que tenim entre mans, començant per la consulta de l'any que ve, és el moment de no tindre titubejos ni de donar-hi treva. És el millor moment que podríem tenir i hem d'aprofitar-lo.

Ara, a més a més, comptem amb la coincidència de quatre vidents catalans de molta nomenada, que els tenim a favor (llegiu-ho al Punt d'ahir). Jo també consultaria el calendari xinès, per a confirmar que l'any que ve serà el del cavall, per començar els preparatius perquè tot ens siga propici.

La recuperació de la sobirania, que ens varen arrabassar els castellans i els borbons fa tres-cents anys, és l'objectiu nacional primordial, el més important de la nostra història. Qui no s'apunte a la guerra, serà un traïdor. Una guerra incruenta, per descomptat, i desigual, que catalans i bascos poden guanyar.

Davant d'aquesta eventualitat, què hem de fer els valencians? Malgrat que la nostra guerra és la mateixa que la dels catalans, hem de fer-la quan ens toque, pròpiament parlant i lamentablement. Arribada l'hora, ens serà de molta utilitat que els d'allà dalt hagen fet el seu camí, perquè podrem seguir les petjades. Per tant, malgrat que no podrem votar, podrem empènyer, col·laborar, perquè tota pedra fa paret. Què tot és una il·lusió?

Si seguiu la nostra premsa, per exemple el Punt/Avui, us animareu, perquè sabreu per on va el món, més que si us refieu dels mitjans de comunicació espanyols, que sols diuen el que els convé i es dediquen a la intoxicació, així que feu com jo i no els llegiu, o feu-ho amb desconfiança.

Per exemple, tonteries com que no podrem continuar a Europa, o que ens trauran de l'euro i de l'Otan, no són altra cosa que tonteries. Qui perdrà són ells, els espanyols, que veuran reduïda la seua presència política i la seua capacitat econòmica a Europa. Pel que fa a l'Otan precisament nosaltres hauríem d'estar d'acord a eixir-nos-en.

Avui comença desembre i ja som a les envistes del transcendental any 2014, Jo estic esperançat, i sóc un jubilat. Confie que la gent més jove sabrà actuar com s'espera d'ells, ja que el futur és d'ells. Confie també que els indignats del 15-M no defalliran en les seues posicions. Una abraçada!

OBSERVACIONS AL TEMA DE L'AIGUA POTABLE DE SILLA

OBSERVACIONS AL TEMA DE L'AIGUA POTABLE DE SILLA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de novembre de 2013

 

El tema de l'aigua potable es va aclarint, a poc a poc, segons ha informat l'alcalde Simeon a la premsa, encara que a la web de l'ajuntament no s'ha dit res al respecte. Realment, la web i el servei d'informació municipal, malgrat que ens costa un dineral, no serveix per a res, llevat d'atendre els “ecos de sociedad”, i això sols en part.

Pel que diu l'alcalde, hem de felicitar els tècnics municipals perquè han elaborat un bon informe, ben estudiat, que ells anomenen “procediment d'adequació de les condicions de prestació del servei”. També hem de felicitar els nostres polítics, tant del govern, com dels partits que aprovaren aquest informe; ara sí. Com diuen els castellans “mas vale tarde que nunca”, o nosaltres que val més un poquet que res.

Per tant, recobrarem els diners que ens han cobrat de més en els rebuts de l'aigua i, el que és més important, a partir d'aquest litigi, pagarem uns rebuts més ajustats a les condicions de la concessió i més justos (més econòmics). Ara depenem de l'agilitat de l'empresa a acceptar l'acord plenari i a executar-lo, i jo confie que aviat també podrem felicitar a l'empresa per les rectificacions que van a efectuar. Finalment, doncs, tots acabarem contents i amics.

Ara bé, com jo ja manifestava el passat dia 4 de novembre, en un altre article publicat en El Punt, hi ha dues qüestions sobre les quals vull dir alguna cosa o al·legar. Ho faig mitjançant aquest article, que m'asseguraré que arribe a mans de l'alcalde. Es tracta de conèixer, en el capítol de personal, precisament el nom de cada empleat (cosa a la qual l'ajuntament renuncia, inexplicablement); tot al contrari, jo pense que l'ajuntament té l'obligació de conèixer qui són tots els empleats, la categoria professional i el temps que dediquen a la gestió de Silla, ja que som nosaltres qui els paguem.

Hi ha unes quantes raons per a exigir-ho, però només en diré dos. La primera, que no seria acceptable que tinguérem i pagàrem empleats que no dedicaren tot el seu temps i treball al nostre municipi. Això és lògic i de dret, perquè, a qui se li ocorreria que compartírem l'interventor, o el secretari, o un intendent de la policia, entre Silla i un poble veí, i que els pagàrem nosaltres tot el sou?

Una altra raó té a veure amb el nepotisme que puga haver hagut en la contractació del personal. Com sabem, el nepotisme és una corrupció que consisteix a posar a dit els parents o amics dels polítics o dels responsables de l'administració, en llocs de treball oficials, o de societats que depenen de l'administració, com seria aquest cas. La paraula nepotisme bé del llatí nepos, nepotis, que vol dir nebot, i el concepte s'aplica al cas de fills, cunyats i amics. Si l'ajuntament coneguera algun cas de nepotisme l'hauria de denunciar o se'n faria còmplice de prevaricació.

I hi ha un altre tema, sobre el qual ja n'hem parlat altres vegades, però que, com també pot estar implicat ací, he de tornar a insistir. Es tracta de la col·laboració de l'empresa concessionària en l'edició d'un llibre sobre Silla. En el seu moment, ja isquí en defensa dels nostres investigadors i professionals que veien que se n'havien aprofitat dels seus treballs per a la confecció del famós llibre. Com mai havien estat recompensats per l'ajuntament per tot el que havien fet, ara vèiem, amb consternació, l'esplendidesa amb què remuneraven l'amic de l'alcalde i autor del llibre. Ara es tractaria d'aclarir qui ha pagat realment el llibre, o siga ho ha fet si la concessionària, o l'ha facturat a càrrec de l'ajuntament, inclosa la factura de la feina fotogràfica. Com diuen que com més amics, més clars, ara és el moment d'aclarir aquests dos punts: el del possible nepotisme i el de la subvenció del llibre de què parlem.

Si damunt de beneficiar el poble aclarint aquests temes, es rebaixa la factura de l'aigua d'ara endavant; es recupera el que s'ha pagat de més; s'aclareixen també les obres fetes a Silla per l'empresa; es recupera l'import de les despeses que paga l'ajuntament i que encara no ha repercutit sobre la concessionària; si finalment tot açò es posa en clar, haurà valgut la pena haver organitzat la “crisi” local que hem organitzat.

Nosaltres hem arreglat la partida. La pilota la té l'ajuntament i li l'ha passada a Aquagest, que l'ha de jugar, si no l'encala. Com no estem jugant a llargues, convindrà ser diligents. Els jutges són els polítics, i els àrbitres són els tècnics municipals. El veïnat estem situats al cadafal, esperant. Entre tots han de jugar la partida, que ha de guanyar Silla.

OBSERVACIONS AL TEMA DE L'AIGUA POTABLE DE SILLA

OBSERVACIONS AL TEMA DE L'AIGUA POTABLE DE SILLA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de novembre de 2013

El tema de l'aigua potable es va aclarint, a poc a poc, segons ha informat l'alcalde Simeon a la premsa, encara que a la web de l'ajuntament no s'ha dit res al respecte. Realment, la web i el servei d'informació municipal, malgrat que ens costa un dineral, no serveix per a res, llevat d'atendre els “ecos de sociedad”, i això sols en part.

Pel que diu l'alcalde, hem de felicitar els tècnics municipals perquè han elaborat un bon informe, ben estudiat, que ells anomenen “procediment d'adequació de les condicions de prestació del servei”. També hem de felicitar els nostres polítics, tant del govern, com dels partits que aprovaren aquest informe; ara sí. Com diuen els castellans “mas vale tarde que nunca”, o nosaltres que val més un poquet que res.

Per tant, recobrarem els diners que ens han cobrat de més en els rebuts de l'aigua i, el que és més important, a partir d'aquest litigi, pagarem uns rebuts més ajustats a les condicions de la concessió i més justos (més econòmics). Ara depenem de l'agilitat de l'empresa a acceptar l'acord plenari i a executar-lo, i jo confie que aviat també podrem felicitar a l'empresa per les rectificacions que van a efectuar. Finalment, doncs, tots acabarem contents i amics.

Ara bé, com jo ja manifestava el passat dia 4 de novembre, en un altre article publicat en El Punt, hi ha dues qüestions sobre les quals vull dir alguna cosa o al·legar. Ho faig mitjançant aquest article, que m'asseguraré que arribe a mans de l'alcalde. Es tracta de conèixer, en el capítol de personal, precisament el nom de cada empleat (cosa a la qual l'ajuntament renuncia, inexplicablement); tot al contrari, jo pense que l'ajuntament té l'obligació de conèixer qui són tots els empleats, la categoria professional i el temps que dediquen a la gestió de Silla, ja que som nosaltres qui els paguem.

Hi ha unes quantes raons per a exigir-ho, però només en diré dos. La primera, que no seria acceptable que tinguérem i pagàrem empleats que no dedicaren tot el seu temps i treball al nostre municipi. Això és lògic i de dret, perquè, a qui se li ocorreria que compartírem l'interventor, o el secretari, o un intendent de la policia, entre Silla i un poble veí, i que els pagàrem nosaltres tot el sou?

Una altra raó té a veure amb el nepotisme que puga haver hagut en la contractació del personal. Com sabem, el nepotisme és una corrupció que consisteix a posar a dit els parents o amics dels polítics o dels responsables de l'administració, en llocs de treball oficials, o de societats que depenen de l'administració, com seria aquest cas. La paraula nepotisme bé del llatí nepos, nepotis, que vol dir nebot, i el concepte s'aplica al cas de fills, cunyats i amics. Si l'ajuntament coneguera algun cas de nepotisme l'hauria de denunciar o se'n faria còmplice de prevaricació.

I hi ha un altre tema, sobre el qual ja n'hem parlat altres vegades, però que, com també pot estar implicat ací, he de tornar a insistir. Es tracta de la col·laboració de l'empresa concessionària en l'edició d'un llibre sobre Silla. En el seu moment, ja isquí en defensa dels nostres investigadors i professionals que veien que se n'havien aprofitat dels seus treballs per a la confecció del famós llibre. Com mai havien estat recompensats per l'ajuntament per tot el que havien fet, ara vèiem, amb consternació, l'esplendidesa amb què remuneraven l'amic de l'alcalde i autor del llibre. Ara es tractaria d'aclarir qui ha pagat realment el llibre, o siga ho ha fet si la concessionària, o l'ha facturat a càrrec de l'ajuntament, inclosa la factura de la feina fotogràfica. Com diuen que com més amics, més clars, ara és el moment d'aclarir aquests dos punts: el del possible nepotisme i el de la subvenció del llibre de què parlem.

Si damunt de beneficiar el poble aclarint aquests temes, es rebaixa la factura de l'aigua d'ara endavant; es recupera el que s'ha pagat de més; s'aclareixen també les obres fetes a Silla per l'empresa; es recupera l'import de les despeses que paga l'ajuntament i que encara no ha repercutit sobre la concessionària; si finalment tot açò es posa en clar, haurà valgut la pena haver organitzat la “crisi” local que hem organitzat.

Nosaltres hem arreglat la partida. La pilota la té l'ajuntament i li l'ha passada a Aquagest, que l'ha de jugar, si no l'encala. Com no estem jugant a llargues, convindrà ser diligents. Els jutges són els polítics, i els àrbitres són els tècnics municipals. El veïnat estem situats al cadafal, esperant. Entre tots han de jugar la partida, que ha de guanyar Silla.

UNA VICTÒRIA DEL VEÏNAT DE SILLA

UNA VICTÒRIA DEL VEÏNAT DE SILLA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 de novembre de 2013

 

Xavier Cunyat, que viu entre la polèmica i la pau, em diu que en l'article que escriguí el passat dia 31 (La brutícia de l'aigua potable), usava un llenguatge quasi encriptat, com si sols volguera que m'entengueren els polítics, raó per la qual hi havia moments que no m'acabava d'entendre. Un amic que s'acostà a la taula on hi érem, dels bars de la plaça, corroborà el mateix i concretament que no entenia que volia dir Isidro Prieto, que augurava un gran disgust per al proper govern municipal, si s'insistia en el tema. Els vaig dir que a qui li haurien de preguntar és al mateix regidor popular, que ho va dir, perquè jo sols havia fet de transmissor.

En qualsevol cas, emprar un llenguatge una mica críptic, com m'agrada fer de tant en tant, crec que té la seua gràcia i el seu per què; és un recurs dialèctic. De fet tots en fem ús quan volem sembrar el dubte amb les nostres paraules, o crear un poc de misteri o de suspens, o si volem enredar. Fins i tot hi ha qui se'n passa, com alguns oracles dels déus clàssics, perquè confonien més que aclarien res. És el que li passà a Cres, rei de Lídia, que consultà si era el moment d'atacar els perses i l'oracle li digué: “si ho fas, destruiràs un gran imperi”. Cres pensà que l'oracle li estava dient que podia atacar, perquè destruiria els perses, però passà tot el contrari i fou ell i el seu imperi que foren destruïts pels perses.

Tornant a l'article de l'aigua potable que comentàvem, sí que hi ha una part “críptica”, que sols entenen la concessionària, els responsables polítics i els tècnics municipals, però la resta s'entén tot, i pel que ja sabem, uns i altres hauran de donar satisfaccions, si finalment volen rentar-se la cara; sobre tot hauran de demostrar que tenen interès perquè la concessionària retorne als veïns els diners cobrats de més i pague tot el que ha de pagar al municipi. El calendari passa corrents. Per cert, de moment la pàgina web de l'ajuntament no ha informat de res (10 de novembre).

Mentrestant, i a banda d'aquest tema que els ha donat marxa sense buscar-la, els partits polítics continuen en la inoperància. El partit que governa, el PP, no governa i damunt té mig món enfadat, a excepció de l'afició taurina. Per exemple, el Consell Agrari, on no es fa res de res; Aesi, que s'han distanciat de l'ajuntament; les falles, que se senten abandonades; esports, associacions... En conseqüència, els populars estan molt amoïnats i temen un desastre en les properes eleccions i més tenint en compte les burrades que estan cometent-se a Madrid i a la Generalitat i els casos de corrupció que els han aflorat per tot arreu.

L'oposició, que havien de controlar el govern, tampoc no controlen res. Això sí, somien, sobre tot els respectius líders, que ja es veuen vestits d'alcaldes. Tots es creuen guanyadors, especialment el socialista, que és qui més segur està dels resultats que espera obtenir. La resta de partits tots confien en treure'n dos o tres regidors. Si es compliren aquests somnis, a Silla tindríem més de 30 regidors, en lloc dels 17 que ens pertoquen.

Jo també somie, encara que ja no va per mi, somie que a Silla tornarà l'activitat política i municipal. Vull avançar una hipòtesi dels resultats de les properes eleccions, amb dues parts. La primera és que cap partit obtindrà la majoria absoluta; ben mirat ningú se la mereix. La segona part és que, com està passant quasi sempre al poble, els partits hauran de seure's a pactar.

Així que en aquest ambient d'eufòria continguda de l'oposició i d'enorme inquietud dels populars, i a un any i mig de les eleccions, vull avançar una travessa: PSOE 5, PP 5, Compromís 3, E2000 2, EU 1, Verds 1. Si foren aquests els resultats, l'única combinació possible és el pacte d'esquerres, un tripartit. Podrien haver-hi altres combinacions, però sincerament i perdoneu-me la immodèstia, no estant jo per mig, no ho crec. Allò dels vuit anys de quadripartit crec que ja és irrepetible.

Però, quanta gent votarà? Aquesta és una incògnita que haurem d'esperar per a saber la solució. Si fora pel crèdit que es mereixen els “polítics”, en general, la gent no hauria de votar, i de fet molta gent optarà per això, injustament. Però el fet que hi haja tanta corrupció no vol dir que tots els polítics siguen corruptes, perquè els qui ho són ja estan assenyalats i és a les formacions corruptes i als seus personatges vils a qui no s'ha de votar. Llevat d'aquests, la major part dels polítics són honrats i aleshores és a aquests que hem de votar, vigilant-los després i exigint-los que complisquen les promeses electorals, perquè la qüestió és, després de votar i durant els següents quatre anys, obrir els ulls i no mamar-se el dit. La tragèdia i el trauma que estem vivint no s'haurien de repetir mai més.

Un exemple que el poble té molta feina a fer i que pot guanyar, ha estat la denúncia del tema de l'aigua potable, que estem pagant abusivament a Silla. Perquè al respecte, abans de la denúncia que férem en aquest diari, què havia fet el govern municipal?: no havia fet res. I els polítics de l'oposició?: tampoc res. I qui és qui començà a adonar-se'n de l'estafa que estàvem?: el veïnat, perquè jo sols sóc un veí que recollia les protestes de la gent pel carrer per a publicar-ho. I sols a partir de la nostra denúncia el govern, els polítics i els tècnics municipals s'han posat a treballar... I com teníem raó, el resultat no pot ser més brillant, perquè ens han de tornar els diners cobrats de més. Evidentment, podem dir que és el veïnat qui ha guanyat la batalla de l'aigua!



DOS ANYS MÉS DE PUTADES QUE CALDRÀ RESISTIR

DOS ANYS MÉS DE PUTADES QUE CALDRÀ RESISTIR

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 de novembre de 2013

Els del PP estan celebrant que porten dos anys de govern i que encara els en falten dos més per a acabar la legislatura. Així doncs, si no es rendeixen abans, ens queden dos anys de martiri i d'afonar-nos més encara en la merda i en la misèria moral i econòmica més profundes de la història moderna. Però, aquesta gent està de festa, o ho simula, mentre l'Estat de la pandereta i olé que “governen” està a punt de rebentar. La festa del PP, doncs, és una festa miserable!

L'incompliment de totes i cadascuna de les promeses electorals que podríem qualificar de positives (que no tocarien les pensions, per exemple), l'esforç per imposar les més reaccionàries (reforma laboral, per exemple), i l'obediència cega als dictats alemanys, ha estat la divisa dels populars, que ens han conduït a la ruïna i ens han empenyorat per al futur.

Aquest govern ha fet i està fent una política basada en l'extorsió de les classes populars, sense cap escrúpol, de manera intensiva i selectiva, mentre beneficia, sense cap vergonya, la banca, les multifuncionals i l'església catòlica.

La sensació que donen aquests dos anys passats és com si els del PP hagueren estat tota la vida dalt del matxo, com si no haguera hagut entre Franco i ells solució de continuïtat. Aquests franquistes populars tenen els mateixos tics dictatorials que aquell caudillo fantasma, el mateix concepte de l'españaunagrandeylibre, els mateixos instints centralitzadors i uniformadors. Aquests són una escopinada de Franco.

Mireu si són franquistes, o siga feixistes, que volen perseguir els escratges, prohibir o limitar les manifestacions, rebentar les vagues, multar que ningú fotografie un policia apallissant la gent, i multar també a qui els insulte... Volen multar tot açò, malgrat que, per exemple, la justícia ja ha dit que fer un escratge a un polític, no és il·legal. I volen que els policies actuen de jutges! L'aberració no pot ser més evident i el fet que vulguen actuar com en els règims més antidemocràtics deixa ben a les clares la seua línia de pensament més reaccionària.

Jo me'n ric, però, perquè pense que aquesta gent en realitat ha perdut l'oremus. Segurament perquè en les seues experiències vitals no tenen constància que tot açò ja ho intentà Franco i fracassà. Passà que a poc a poc la gent anàrem perdent-li la por a la policia, a les lleis i al mateix Franco. És evident que els del PP, mentre els de la closca amarga avançàvem a la conquesta de la democràcia, estaven en els campaments de la OJE, fent exercicis espirituals o aprovant oposicions a notaries, els més grans; mentre que els més joves estaven covant-se encara, sota la mirada sol·lícita i la protecció del papi, en bons col·legis de pagament. Per això no han entès l'abast de la seua intenció involucionista.

Per què ho pense? Parlem clar i ras, ara que encara podem fer-ho, perquè també voldran controlar el que s'escriu a la premsa. Per molt que intenten que no passe, per molts esforços que esmercen, continuarem fent escratges; vagues i manifestacions, amb permís o sense; fotografiant la policia que apallisse un veí, un estudiant; insultant-los... a distància. I els mestres continuaran explicant la història que el ministre Werdolaga no vol (jo continue pensant que és més beneitó que llest, una verdolaga a fi de comptes). I el ministre Montoro passarà a la història com Montrolo, per les troles que diu contínuament, etc. I la Mato? Cal tindre barra dir-se mato i ser ministra de Salut i, amb tot el que s'ha dit, no tindre vergonya d'eixir al carrer!

Per tot plegat, doncs, crec sincerament que els del PP fracassaran i seria injust que no fora així, encara que parlant del PP el concepte de just és irrellevant, no l'entenen. Realment, però, ben mirat, donen més llàstima que altra cosa, una llàstima que no invita a disculpar-los, sinó al contrari, a confirmar que no tenen perdó: perquè han abusat de la bona fe dels seus votants, perquè han enganyat tothom prometent exactament el contrari del que han fet i perquè s'han lucrat descaradament i sense fre.

Així que, com estem a dos anys de les eleccions, si finalment la gent no és més babaua del necessari, la pròxima convocatòria separarà dues èpoques històriques: abans de Rajoy i després de Rajoy. Vull confiar que serà així i les enquestes també ho preveuen. Sols falta que cadascú (cada partit) sàpiga estar a l'altura de les circumstàncies.

Hi ha tantes coses en l'aire que podem pensar que els dos anys que falten per a les eleccions del canvi, són transcendentals. L'economia ha de reviscolar i els milions de ciutadans que estan en l'atur han de trobar feina. Catalunya s'ha d'independitzar i els bascos s'han de preparar a ésser-ho, perquè són els segons de la llista. Europa ha d'establir noves regles, al marge de la tutela alemanya. L'ONU ha de servir per a acabar amb les guerres i amb l'explotació dels xiquets i les xiquetes de tot el món. Els Estats hauran de posar més atenció als problemes del canvi climàtic...

Hem de resistir i treballar, perquè sols falten dos anys per a les properes eleccions, o siga dos anys més de patir putades. Caldrà resistir.

AZNAR PARANOIC

AZNAR PARANOIC

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de novembre de 2011

Com que des de Kraepelin i Freud tots estem una mica paranoics, que no s'ofenga Aznar si pense que ell també ho està. El problema és que com ell vol ser el primer en tot, el més brillant, el més segur, el més dels que més, també serà el més paranoic, supose. Per tant, l'enhorabona.

Diccionari en mà, la paranoia és una psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees delirants i obsessives, normalment de grandesa, de persecució, etc. Crec que Aznar en va sobrat, doncs, i qui ho vulga comprovar sols ha de comprar les seues “memòries” i intentar llegir-les i no morir en l'intent. Jo no les he comprades, per l'amor de Déu, qui pot dubtar-ho! Però he tingut l'oportunitat de llegir comentaris en la premsa i en la televisió (memorables els de la Sexta) i he navegat per internet i no tinc cap dubte.

Realment parle d'Aznar perquè és el que més de tots, però també n'hi ha d'altres, que es mereixerien l'honor. El Wert, per exemple. O el Montoro... Tots primeres figures. En altres àrees també hi ha paranoics i són de destacar el Maruenda i el Jimènez Losantos, en periodisme, encara que són molt burros; el Cristiano en futbol, etc. Però jo preferesc els polítics, així és que he fet un pito, pito, colorito, donde vas tu tan bonito, pim, pum, pam, i li ha tocat a l'Aznar. Quina cosa més tremenda la història d'aquest personatge!

Cerqueu pel google coses de l'individu i, la marededéu, us quedareu estupefactes: Aznar contra la Constitució. Aznar historiador. Aznar antiabortista. Aznar antinacionalista. La boda de la filla d'Aznar i qui pagà la festa. Aznar contra Obama. Aznar y cierra España. Aznar parlant anglès. Aznar el Grande. I Aznar amb el Bush, amb el trio de les Açores, i la guerra de l'Iraq. I Aznar contra el rei... així fins a més de dos milions d'entrades. Podeu cercar també les entrades dedicades a la senyora Botella, que també són increïbles, quina parella!

Per a tenir una selecció de les perles de les memòries d'Aznar, eldiario.es n'ha fet un excel·lent resum, que titulen: llegim les memòries d'Aznar perquè tu no ho hages de fer. És molt d'agrair l'esforç d'aquests periodistes, gràcies als quals en una estona et pots fer una idea de la dimensió paranoica del personatge de qui parlem. Definitivament, Aznar és un paranoic i d'això se n'han adonat fins i tot els moros, que en un periòdic asseguraven que ja l'havien calat (cerqueu al google).

El que hem de preguntar-nos és com fou possible que aquest personatge arribara a ser president d'aquest Estat de pandereta i olé. Tot plegat, el cas d'Aznar és un esperpent.

I el que encara és pitjor és que ell no para, ja no és president però com si ho fora. Amb les ganes que té de sobreeixir s'ha organitzat un negoci ideològic, des d'on tracta de pressionar i mangonejar; és diu FAES (Fundació per a l'anàlisi i els estudis socials), de l'estil de tinglados similars dels Estats Units, Alemanya, etc. És com una fàbrica de males idees, com la d'acabar amb l'estat de benestar (la “barra lliure” en educació i salut, que diuen), fer la reforma electoral, recentralitzar l'estat...

La secció catalana de la bèstia, vinculada a Duran i Lleida, és diu Institut Catalunya Futur, que, per cert, és on s'hi rebien els diners del Palau de la Música... O siga que Aznar serà un paranoic, però no és un babau, s'ha muntat molt bé la paradeta i sap com expandir les febres a tot arreu. I pel que fa al Duran, ara ho entenc...

Mentre escric açò, a punt de marxar a l'asil d'un balneari, sent al Rajoy per un costat anunciant que España es una, grande y libre i als socialistes fent cabrioles pel mateix. Ja no puc més, són les dues de la matinada. Sent un amarg regust de boca i estic convençut que Espanya no té remei. Me'n vaig a dormir, si puc: potser que somie que tot se'n va a fer punyetes...

PER UNA NOVA RTVV!

PER UNA NOVA RTVV!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 10 de novembre de 2013

Sobre la catàstrofe de la RTVV encara que crec que ja s'ha dit de tot i per tots els mitjans, també vull dir la meua. A més a més ara comptem amb els testimonis dels treballadors, que confessen com els pressionaven, i hem pogut gaudir d'uns dies de televisió valenciana lliure, o siga sota el control dels treballadors i treballadores, amb la col·laboració del tripartit. L'eliminació de la televisió, per part del govern del PP, ha provocat la ira de tot el País. Les maneres gens democràtiques de fer-ho ha estat considerat per Enric Morera (Compromís) de cop d'Estat. I com el tema és tan gros, la notícia ha ocupat pàgines de tots els diaris i noticiaris de televisió de tot el món.

Curiosament, però, la televisió valenciana que ens suprimeixen no és la televisió que hauríem d'haver tingut, la que ens havien promès quan la crearen, una televisió valenciana i al servei de la llengua i de la cultura dels valencians. La televisió que teníem en funcionament era una televisió manipuladora i tendenciosa, al servei del govern de torn, i amb una programació mínima en valencià. O siga que protestem perquè ens suprimeixen una televisió que no és la que volíem, quin galimaties!

A mi, però, açò no m'estranya. Precisament ja fa vint-i-cinc anys, exactament els que porta en marxa la televisió valenciana, que ja vaig predir que passaria el que ha passat. Mira per on, vaig ser com una pitonissa. Deia que la televisió que posaven en marxa acabaria sent un instrument de manipulació política i que no serviria per a la causa de la normalització lingüística. Aleshores manaven els socialistes (Lerma) i Amadeu Fabregat n'era el director.

En efecte, convertiren la televisió en un instrument de manipulació i de politització al servei del govern. La llengua fou sotmesa a censura, amb el famós llistat de paraules que no s'havien d'utilitzar, perquè eren “catalanes”, i començà el vet a algunes persones i a periodistes que no podien posar-hi els peus; jo vaig estar vetat. Cal dir que aquests ànims de censura i de prohibicions també els aplicaven els socialistes en l'ensenyament.

En realitat, però, els socialistes resultaren ser uns neòfits, que iniciaren el procés i l'anaren aplicant durant uns deu anys, perquè els qui perfeccionaren el procés són els populars. Aquests han dut la televisió a la seua màxima expressió de repressió i de manipulació, i al mateix temps d'ínfima qualitat. Són els populars, que ja porten uns divuit anys en el poder (Zaplana, Camps, Fabra) els qui, a més a més, han convertit la televisió en un frau econòmic de la màxima categoria, els qui han malversat sense escrúpols, els qui han unflat la institució de càrrecs innecessaris, etc. Els responsables de la gran desfeta que és la televisió valenciana són els governs del PP.

Així que, per què protestem? Perquè tanquen una televisió prostituïda, manipulada i nefasta o perquè volem una televisió neta, democràtica, lliure i valenciana? Posar-se d'acord amb això és important, per evitar confusions.

Estem d'acord que una televisió, en altres mans que les mefistofèliques i corruptes actuals, és molt important per al País. Per tant, cal secundar totes les iniciatives de protesta política i totes les reivindicacions dels treballadors i treballadores, però per a reclamar una altra televisió que l'actual i una altra gestió més honesta, que la faça viable. Mantenir aquesta que tenim, i exactament com ho és ara, amb tot l'excès de “personal” inclòs, com si ací no haguera passat res, no tindria cap sentit. El que cal és començar un procés nou, amb l'objectiu d'una fer una televisió distinta.

Curiosament, qui ens ha dut en aquesta situació són els golafres del PP, que s'han quedat sense diners, perquè ho han cremat tot, i ja no poden ni mantenir la televisió que s'havien fet a la mida. Han hagut de reconèixer que es troben en la situació en què es troben i que es veuen obligats a prescindir de la poderosa arma d'adoctrinament en què havien convertit Canal 9. Pobrets! Han hagut de matar el mateix monstre que havien creat, per no poder alimentar-lo!

Així que, assassinada la RTVV a mans del PP, el que ens queda és la perspectiva que una nova televisió sí que és possible, o siga amb la perspectiva que una nova política sí que és possible. i que, per tant, que paga la pena reclamar la televisió valenciana que ens havien promès en l'Estatut i en la Llei de creació de la televisó. Reclamem una RTVV nova, que siga totalment democràtica, valenciana i de qualitat. I, a més a més, que no siga una malversació de l'erari públic; d'acord.

LA BRUTÍCIA DE L'AIGUA POTABLE

LA BRUTÍCIA DE L'AIGUA POTABLE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 31 d'octubre de 2013

En el Ple de dimarts es va reconèixer que en el tema de l'aigua potable jo tenia raó i que l'estem pagant més cara que en cap altre poble. En realitat es va reconèixer tot el que havíem demanat: que els tècnics municipals feren un informe sobre els augments del preu de l'agua que paguem al poble, que es demanaren justificacions de les obres i del personal que treballa en l'empresa (perquè el paga el poble).

S'aprovà, doncs, l'informe dels tècnics, amb el vot en contra del regidor d'EU, de qui després parlaré. En conseqüència s'ha complert fil per randa tot el que havíem anat dient, encara que en el Ple ningú no féu cap al·lusió a la importància que havien tingut les denúncies aparegudes al Punt. És igual, perquè em consta que qui les havia d'apreciar ho han fet (els tècnics i els polítics, Aquagest i fins i tot Aigües de València, que és l'empresa que isqué perjudicada en la concessió municipal de Silla...)

El guanyador del conflicte que s'ha creat és, sense cap dubte, el poble, que podrà recuperar els diners que ens han fet pagar de més. De tota manera, el conflicte no s'acabarà amb açò, sinó que continuarà, tal com ho anuncià el regidor Prieto, que pronostica un gran disgust per al proper govern municipal.

En tot aquest tema de la concessió de les aigües potables, el merder que s'ha organitzat des del primer moment és considerable. En general, les empreses que hi participen per a quedar-se amb les concessions lluiten quasi a mort entre elles i, guanye qui guanye, a continuació enceten reclamacions judicials i denúncies. Per què? Perquè en el món de les privatitzacions dels serveis públics, que són sempre negocis milionaris, com hi ha uns beneficis quantiosos, tots volen pegar cullerada. Lamentablement, al remat qui paga els plets i les picabaralles, és l'usuari.

En el Ple es proposava aclarir el tema de les apujades abusives o irregulars, des de l'any 2011. EU (Valentín Mateos) volia remuntar-se a l'any 2005, quan jo era l'alcalde i es féu la primera concessió, amb els vots de dos partits del govern (EU i UV) i el del PSOE, en l'oposició. El Bloc i el PP aprovaren l'informe tècnic i votàrem per Aigües de València. No m'explique per què Teresa Badenes no li ha explicat a Valentín que el millor que pot fer EU, doncs, és oblidar-se de la primera concessió i anar a la segona, la de 2011.

Aquagest Levante ha de donar explicacions, doncs. Té els dies comptats per a fer-ho. Ha de justificar les inversions fetes en obres; les despeses, entre les quals les de personal, de què ara després tornaré a parlar; els ingressos. I ha d'ajustar la fórmula de revisió/actualització de les tarifes que cobra al veïnat, des de 2011, reintegrant l'import percebut de més. I ha de pagar els anuncis de la licitació, les despeses d'energia elèctrica derivats del servei i del tractament de desratització i desinfecció del municipi. Cal dir que, segons es desprén del que s'aprovà al Ple, totes aquestes despeses les estava pagant l'ajuntament, o siga el poble.

Com s'obre un termini de presentació d'al·legacions, jo ja anuncie que en vaig a presentar una referida al “personal”, perquè crec que és important i just que coneguem si estem pagant alguna o algunes nòmines d'empleats polítics, o siga d'empleats posats a dit com a contraprestació d'interessos polítics. El fet que en la part resolutiva aprovada al Ple es demane saber el personal de l'empresa a càrrec del municipi, diferenciant les retribucions i la SS de cada empleat, però “sense indicar els noms” no té cap altra explicació que voler ocultar el que jo em tem, que puga haver-hi algun nom que no convindria.

Tampoc no veig que es demane res sobre l'aportació d'Aquagest a la confecció (sobre tot fotografies) i edició d'un llibre sobre Silla, encarregat a dit per Baixauli a un amic seu, sense l'aprovació de ningú... Al respecte també anuncie que faré (o farem) una al·legació.

Un apunt, respecte de la reclamació que se li formula a l'empresa. El Ple aprovà iniciar la reclamació en 2011, a partir de la segona adjudicació. Jo estic d'acord, perquè és a partir d'ací que comença el desgavell, per dir-ho d'alguna manera. Voler-se remuntar a 2005, com vol el regidor d'EU, crec que és innecessari, perquè els anys de la meua alcaldia no crec que es fera cap incompliment. El regidor Verd diu que el govern d'aleshores teníem presa a cobrar uns milions per l'adjudicació i és cert, però era legal que ho férem així i es varen invertir precisament en temes de pluvials.

I això és tot, de moment. Com escrivia el passat dia 10, en aquest mateix diari El Punt, encetem una carrera judicial molt interessant que podríem anomenar “Silla, amb els seus representants i tècnics municipals, contra els abusos de l'empresa subministradora de l'aigua potable”. Front al pessimisme de les paraules d'Isidro Prieto en el Ple, jo preferisc confiar que la justícia ens donarà la raó, si l'empresa vol dur el tema al jutjat. Si pel camí es descobreix alguna ratera, ja veurem què passa, però no afrontar el problema seria una covardia i una traïció.

LA MALA LLET QUE MAMÀREM EN 1942

LA MALA LLET QUE MAMÀREM EN 1942

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 d'octubre de 2013

 

En moltes coses em passa com al Quico Pi de la Serra, que com jo nasqué en 1942, en plena postguerra. Crec que és per la mala llet que mamàrem, no per culpa de les nostres mares, que eren unes màrtirs, sinó per les penalitats que passaven per culpa de la guerra que havia organitzat Franco contra la República i la repressió que la va seguir.

Ara mateix també tinc una fulla davant, blanca, neta, immaculada, i l'he d'escriure per a enviar-la a El Punt i que isca demà. Però, com al Quico, malgrat que l'holandesa en qüestió em diu que l'embruti, que escrigui, la qüestió és triar el tema sobre el qual vull blasmar i tinc el cap ple d'idees que em bullen.

És evident que el tema ha de girar al voltant dels darrers esdeveniments, protagonitzats pel món de l'ensenyament. Ja m'hi he referit en anteriors columnes i avui l'únic que cal és fer, com a colofó, el balanç final. La setmana ha estat magnífica, els estudiants ho han fet molt bé, el professorat millor del que jo creia i les famílies s'han solidaritzat amb els fills i han recolzat l'agitació o s'hi han afegit.

Les xifres de participació han estat altíssimes, diga el que diga la gent tenebrosa del ministeri i les úniques fiables són les dels sindicats. Hi ha, però, una xifra de la conselleria valenciana, que sí que podem donar per certa i és la del nombre d'ensenyants, sense comptar les universitats, que han fet la vaga: 11.311. Com es tracta de descomptar el jornal als vaguistes, han tingut molta cura a no equivocar-se. A aquesta xifra, però, cal afegir la dels professors que no podien secundar la vaga, per raó dels seus càrrecs, i la dels que estaven de baixa.

Per exemple, m'informen d'un institut de l'Horta que, finalment, la vaga entre els professors ha anat millor que esperaven i han arribat a ser el 55% dels professors del claustre i el 87 % de l'alumnat. “Fins i tot, entre els cursos que no podien fer-la, 1r i 2n d'ESO, alguns dels pares han decidit pel seu compte i han preferit que els fills es quedaren a casa i tingueren una falta sense justificar, per a ser coherents amb la lluita dels estudiants dels darrers cursos, que també era la d'ells”.

Després de la manifestació, a què ens havien convocat, entre altres el Sindicat d'Estudiants, l'STEPV i Compromís, torne a casa molt satisfet de l'èxit. Un amic professor, més jove que jo, em pregunta si crec que Rajoy farà res amb el Wert. El troll Wert, li dic. Doncs, estic convençut que no farà res. En realitat, hauria d'haver fet moltes coses i no n'ha fetes cap: apartar a la Mato; enviar al Montoro a casa o al manicomi; també a l'andalusa ministra de treball Rocio Báñez. Sobre tot, hauria d'haver apartat de l'escenari a la reina del circ, la Cospedal. No ha fet res, ni farà, perquè es quedaria a soles, havent com hi ha tant a rascar.

Mentre Rajoy no fa res, i la bola de la corrupció continua aflorant, els qui estem fotuts som els ciutadans i ciutadanes, i tenim tot el dret a protestar, a dir que no, a dir-los fills de puta... i a desesperar. També em bullen pel cap tota mena d'idees al respecte, des de les més racionals a les més expeditives. Totes tenen la seua lògica, la seua raó en la misèria moral política que ens envolta.

El raonament més assenyat, en les circumstàncies que patim, seria que la gent es concentrara al voltant de les organitzacions polítiques i sindicals, per a enfortir-les i per a exigir-los accions que posen fre a la disbauxa dels populars. Em referisc, evidentment, als partits i als sindicats de classe, perquè es deixen de mariconades familiars i de lluites personals i siguen capaces de fer política més dura. Les propostes d'accions difuses i singulars, que naixen de la indignació i la desconfiança amb els partits i els sindicats, encara que tenen la seua justificació, en realitat sols ajuden precisament al PP.

Poden haver-hi propostes més expeditives, per les quals jo no protestaria, sinó que entendria i fins i tot justificaria. Davant de l'espectacle de veure la justícia manipulada, distorsionada i ralentitzada, permetent que els grans delictes dels polítics, dels banquers, de les persones de l'alta societat, de la monarquia, queden fins i tot impunes, m'indigna veure la manera de tractar la gent que no hi som d'aquesta elit. Si la justícia ha de ser justa i equitativa, ací no ho és.

En aquest estat de la pandereta i olé es poden donar casos com que el PP, un partit ple de casos d'alta corrupció, que ha arribat a defensar grans xoriços com el Bárcenas, i que s'ha posicionat al costat de la banca més corrupta, intente fer política, aprofitant-se del dolor de les víctimes del terrorisme. Una gent immoral donant mostres de moralitat, això és abjecte.

Així que vaig arribant al final del full, estic sol i he posat en marxa el disc de Quico, que canta: a Suïssa han ingressat, mils de milions a cabassos. Després diuen que és l'obrer, el culpable dels fracassos i la manca de control. I és que si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. Jo cada cop veig més clar que el poble diu el que pensa. Hem après aquest proverbi i amb mútua complaença cantem com un home sol: si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. I ara mateix acabe d'assabentar-me que Lou Red, també de la quinta, ha mort; i mentrestant els fills de puta continuen a la seua marxa, o siga que...

Acabe resumint que cal que fem coses racionals (com apuntar-se a partits i sindicats de classe) i coses més expeditives, com les vagues i altres mobilitzacions, boicots i tota mena de desobediències. Els qui haurien de ser més bons que ningú, perquè manen i perquè cobren més que ningú, tenen el cor més negre que Judes, així que crec que qualsevol de nosaltres té dret a negar-se que li toquen els collons... i a fer qualssevol cosa.



DE QUIN TÚNEL PARLEU? ALBA MIÑANA I LA VAGA

DE QUIN TÚNEL PARLEU? ALBA MIÑANA I LA VAGA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 d'octubre de 2013. Vaga General de l'ensenyament

 

Jo també crec que estem eixint d'un túnel, però no del mateix de què parlen Montoro, Rajoy i Botín, que és el de la crisi; d'aquest en concret, nosaltres no estem eixint, ni especialment els més de 6 milions de treballadors aturats, ni els tres milions de gent que estan passant fam, ni els jubilats i jubilades que van a veure reduïdes les pensions, ni els estudiants que deixaran de ser-ho per quedar-se sense beca... Del túnel de la crisi sols poden dir que estan eixint els qui de veritat no han entrat mai, per exemple els tres mosqueters que acabe de nomenar.

Del túnel de què parle, i del qual sí que crec que estem eixint, és del de la por i de la vergonya, perquè la gent, especialment els més joves, que són el nostre futur, està perdent la por a dir el que pensa i la vergonya a dir les veritats i davant de qui siga. I aquests joves són un exemple que cal seguir.

Ara mateix, tota la joventut estudiantil de tot l'Estat (entre 80-90%), la majoria del professorat i moltíssimes famílies, estem de vaga, protestant contra la llei Wert. És impressionant. La joventut no li té por a res i crida pels carrers: fora la reforma franquista del PP! No és impressionant? I la cosa és tan profunda i va tant de veres, més del que s'imaginen el tal Wert i tota aquella gent, que en aquest sentit sí que es veu el final del túnel.

Tots guardem a la memòria la protesta rotunda dels estudiants amb millors expedients acadèmics, guardonats pel mateix ministeri, negant-se a donar la mà al ministre. L'acte va ser espectacular i a una altra persona que a Wert li haurien caigut els collons a terra; a ell, no, perquè és un apostòlic il·luminat i aquestos són molt caparruts i orgullosos.

Doncs, perquè sàpiga Wert que allò no fou un acudit d'un dia, avui mateix una encantadora estudiant de l'IES de Benicalap, que ha obtingut la millor nota dels Premis Extraordinaris de Batxillerat (9'36), que convoca la Conselleria d'Educació, es manifesta, sense cap vergonya, ni por i amb la cara ben alta, contra la llei de Wert. Assegura que si guanya el premi extraordinari de tot l'Estat, al qual ara es presenta, no li donarà la mà al ministre i que  recollirà el premi amb la samarreta verda de “Per un ensenyament públic i de qualitat”.

Una criatura així, de sols 18 anys, tan intel·ligent i treballadora com per a haver obtingut la nota que ha obtingut, i tan segura i convençuda per l'escola pública, com per a manifestar-se absolutament partidària. Tan convençuda que la llei Wert és dolenta, que, per exemple, subratlla que no entén que es puga avaluar l'assignatura de religió, que ella diu que és un acte de fe i prou, com les matemàtiques. Una xiqueta així és una prova que sí que estem eixint d'un túnel, però del túnel en què ens havien calat els del PP, del de la por i la vergonya. La joventut diu que no.

I una criatura com Alba diu en poques paraules el que molts valencians i valencianes no s'atreveixen: que pertany a una família castellanoparlant, però que els seus pares l'han duta sempre a les línies en valencià (IES Comarcal de Burjassot i després al de Benicalap) i que per això parla valencià. Fantàstic, Alba i fantàstica família Miñano Mañero!

Pensant en la vaga dels estudiants adverteix que ella sempre les ha fetes totes, vagues i manifestacions en defensa de l'ensenyament públic i que això no ha perjudicat el seu expedient. Meravellós missatge que surt al pas de les mentides dels responsables del ministeri i de les conselleries, que diuen que fer vaga perjudica els estudiants (sic).

Una dona així, (ja li dic dona perquè mostra mes senyals de maduresa que molts adults i adultes, començant per Wert) també té els peus posats en terra i manifesta rotundament que per als joves com ella no hi ha lloc en aquest país, que els joves sols tenen davant l'horitzó de l'emigració. És el futur que els té programat el govern i per això diu que un país així a ella no li interessa, un país que no defensa i no es preocupa pels joves. Malgrat tot, Alba aconsella a la joventut que estudien, que no defallesquen, i que dediquen temps a la lectura, a la literatura...

Totalment commocionat per l'entrevista que li han fet a aquesta preciosa joveneta, a qui felicite cordialment, així com als seues pares i a l'IES de Benicalap; commocionat també per les notícies que m'estan arribant del bon rotllo de la vaga dels estudiants, que han dedicat tot el dia a donar explicacions a la gent, a confeccionar cartells, a fer arribar la convocatòria a tota la societat i a preparar la gran vaga de demà; tan commocionat per tot plegat, encara em faltava saber del valor que ha demostrat una professora mallorquina, davant de la mateixa senyora reina.

Pel que he estès, la professora Jenny Lorden, d'Inca, ha recollit un dels dos premis nacionals a un projecte educatiu, que lliurava la reina i amb tota la tranquil·litat del món, amb el convenciment de qui parla en justícia, ha recordat que el millor premi havia estat el de la mobilització de tots els ensenyants i de la societat de les Illes per l'escola pública. L'han aplaudida tots els presents, fins i tot la reina.

Doncs, sí que estem eixint del túnel, però del de la misèria mental i moral en què ens volen encabits els energúmens de Wert i companyia. La joventut i els ensenyants són el motor que ens impulsa i, finalment, guanyarem i sortirem a la llum. De l'altre túnel, del de la crisi, ja parlarem però quan hi haja treball per als més de sis milions d'aturats, quan els bancs tornen a donar crèdits i quan, arribats els dies de cada convocatòria electoral, tothom diguem que prou, que ja està bé de tanta poca vergonya i de tant de xoriç. La joventut d'ara és mereix que ho fem així, i els “que venen darrere”, que diu Alba, també.



S'HA CONVOCAT UNA VAGA. ANEM A LA VAGA!

S'HA CONVOCAT UNA VAGA. ANEM A LA VAGA!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 d'octubre de 2013

Arran del meu article “Estudiants en vaga” (El Punt/Avui, 17 d'octubre) un entranyable amic professor, o siga sospitós per al règim, m'ha escrit, que “la major part dels meus companys profes estan apàtics, com anestesiats”, posant en dubte que secunden la convocatòria. Un altre també entranyable amic professor, o siga també sospitós, m'ho ha corroborat per telèfon: “ací la gent intenta escaquejar-se... No sé quants farem la vaga, però supose que pocs...”. Això és conseqüència de la por, evidentment.

És lògic que, davant dels bàrbars, hom senta por, i les perverses pretensions de la llei Wert (LOMQE), no poden ser més tenebroses, com ho és aquest ministre, el pitjor de tots els que hem patit, inclosos els de Franco. La llei Wert és un despropòsit monumental, que ens retorna als anys de la postguerra i del Cara al Sol. Per tant, és lògic que els ensenyants senten por i els entenc.

Encara tenen més motius per al temor, perquè ja estan patint en la pròpia carn tota mena d'agressions, que saben que aniran en augment: controls ideològics dels inspectors; retallades en els sous; reduccions pressupostàries que afecten a la qualitat de l'ensenyament; augment de les hores lectives; augment dels alumnes en les aules, amb criatures assegudes a terra; reducció de la plantilla...

El govern del PP, inspirat en les idees feixistes del laboratori FAES que dirigeix Aznar el Malèfic, té com a objectiu la destrucció de l'escola pública, com de la sanitat, dels serveis socials; de l'estat de benestar. A hores d'ara ja ningú dubta que tenen aquests objectius, i encara menys els ensenyants, que són i seran un dels sectors més castigats.

Per aquest motiu jo crec que ens hem de plantejar que amb el troll de Wert i tota aquesta gent no hi ha res a fer i que més tard o més d'hora vindran a per cadascú de nosaltres. Aleshores, cal fer un esforç, treure's la por del cos i de l'ànima i defensar-nos, atacant el mal. Com és Wert qui ens ha declarat la guerra, ell serà el responsable.

Per a encoratjar-nos podem recordar els famosos versos de Bertolt Brecht (o de Martin Niemöller, tant li fa). “Primer vingueren a cercar els comunistes i jo no vaig dir res, perquè jo no era comunista. Després vingueren a pels jueus i jo no vaig dir res perquè jo no era jueu. Després vingueren a pels sindicalistes i jo no vaig dir res, perquè jo no era sindicalista. Després vingueren a pels catòlics i jo no vaig dir res perquè jo era protestant. Després vingueren a per mi, però aleshores ja no quedava ningú que diguera res...”.

La por o la covardia són reaccions humanes, comprensibles però de vegades inútils, perquè els energúmens, tocats per la inspiració feixista, no s'aturen mai i menyspreen la democràcia, el diàleg i els pactes. Ells es creuen els més sabuts, els qui tenen la raó...i el poder. Amb aquesta bàrbara manera d'entendre la democràcia, evidentment, donen por. Però, no tothom es resigna.

A les Illes, que Wert i la FAES han convertit en camp experimental, aprofitant la disposició de Bauzá i la seua colla d'ases, ja estan passant coses ignominioses, que resumiré. Estan demanant a les criatures que delaten els professors poc ortodoxos (?), com feien els nazis. Els inspectors actuen com a policies, amb l'única missió de detectar i expedientar els dissidents. Volen exercir la censura dels llibres per a dialectalitzar la llengua, illa per illa. Per descomptat, han augmentat la ràtio d'alumnes per aula, disminuït els pressupost, retallat els sous, etc. I estan facilitant la implantació de l'ensenyament privat, mentre abandonen l'escola pública i seran els primers a reimplantar l'assignatura de religió, a permetre la separació de sexes, etc.

Això és el que ens espera ací, evidentment. Però, per això mateix en lloc d'acollonar-nos és vital que reviscolem i que diguem no. A les Illes ho han fet, de manera magnífica, amb tres setmanes de vaga i amb el suport dels pares i de la societat. Ací, com allí, esta situació ens perjudica enormement, però callar encara és pitjor. Cal resistir, ja que ens ataquen, i atacar sempre que siga possible; si cal, fent guerrilles.

No estem sols, amics ensenyants, perquè comptem amb la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic, o siga, per les organitzacions FAPA-València, STEPV, CCOO, UGT, Escola Valenciana, CAVECOVA, CGT, FAAVEM, SEPC, BEA, Campus Jove, Sindicat d'Estudiants, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica, ADIDE, FAPA-Enric Valor, FAPA-Penyagolosa i Valencia Laica. Enfront hi ha les organitzacions religioses i empresarials, els sindicats grocs i el govern del PP.

Aprofitem, doncs, la vaga del dia 24 d'octubre i tota la mobilització prèvia, per a deixar ben clar a Wert que no acceptem la seua dictadura. Ens convocaran a assemblees, a fer alguns tancaments, a organitzar piquets informatius en mercats, centres de salut, transports, a fer pancartes en instituts i facultats, a fer la gran vaga del 24 i, posteriorment, a decidir altres accions. Hem de participar. Com és la guerra, ens veurem a les trinxeres.

ELS ESTUDIANTS FARAN VAGA

ELS ESTUDIANTS FARAN VAGA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 d'octubre de 2013

Acabe de tornar de Mallorca i continue tan impressionat i encoratjat, com des de fa molts mesos, pel magnífic i generós exemple de lluita front als abusos del poder del president Bauzá (quina poca vergonya de paio!) i la seua cohort de vacaburres. Han estat tres setmanes de vagues i de manifestacions, en què han participat els estudiants, els professors i les famílies, la Universitat i la societat en general, cosa que mai no s'havia vist fins ara a les Illes. Els he dit: bravo i gràcies per la lliçó que ens heu donada!

Amb què em trobe, a Silla? Fantàsticament: amb la convocatòria d'una vaga estudiantil, (amb tot d'assemblees i de manifestacions) que començaran en tots els centres el proper dilluns dia 21, fins el divendres; una setmana de rebel·lió. Hi haurà tres dies de vaga (dimarts i dimecres, d'estudiants; dijous, d'estudiants, pares i professors). Assemblees i tancaments, piquets informatius... Magnífic!

He rebut correus per internet informant-me i invitant-me a participar-hi; m'han deixat propaganda escrita; m'han vingut a visitar i a parlar-me'n, uns joves estudiants; m'informen des de la Universitat que també s'hi afegeixen els professors... Evidentment, hi participaré tant com puga, els he dit a tots. I per al meu consol pense que si els estudiants estan tan valents, és senyal que encara no està tot perdut.

En altres moments ja he comparat la situació actual, d'aquests anys del PP, amb els anys del franquisme i he denunciat que no hem avançat, que estem igual que quan corríem davant dels grisos... I he dit i vull repetir que l'esperit i el tarannà dels ministres de Franco era el mateix que el de l'actual i tenebrós ministre Wert.

O és que, potser, aquest ministre troll encara supera als de Franco? És possible que, en efecte, aquest siga és el pitjor ministre d'educació que ha hagut mai en Espanya, que ja és dir. Wert vol imposar els seus criteris a la força i en contra de la ciutadania, fins i tot a la força bruta, seguint les directrius d'Aznar i la FAES. En realitat tots ells són uns dictadors i de demòcrates tenen el mateix que jo de canonge de la seu.

Per tant i tornant al poble, l'alegria que m'han donat aquests joves és immensa. Diuen: fora la reforma franquista (LOMQE)! I donen en el clau, perquè es tracta d'una llei feixista, que procura pels que tenen diners i castiga els qui no en tenen (les beques i l'augment de les taxes són l'exemple); beneficia l'ensenyament privat i perjudica l'escola pública; vol tornar a la separació per sexes dels estudiants (col·legis de monges i de frares?); tornar a imposar la religió com assignatura; redueix el nombre de professors i augmenta el nombre d'alumnes per aula; etc.

Els estudiants diuen que la llei de Wert és un “intent de retornar-nos a les cavernes educatives del franquisme” i que el PP “ataca i colpeja als més desafavorits, mentre protegeix i governa en favor d'un grapat de banquers...”. I denuncien que “els mateixos que ens demanen esforç, sacrifici i excel·lència són els que durant 20 anys, almenys, han estat finançant il·legalment el seu partit i cobrant sucosos sobresous sense la menor vergonya”.

Estic meravellat. Ara resulta que, com jo sempre he afirmat, la nostra joventut ni és tan ni-ni, ni tant no-no. La nostra joventut sap el que vol i sap expressar-ho. I ho demostren amb l'anàlisi educatiu que fan, com també ho fan amb el tema de la sanitat, amb què ells també es solidaritzen. De fet, em passen informació de la Coordinadora anti-privatització del País Valencià, que també està en peu de guerra, convocant concentracions i protestes davant de la conselleria de Sanitat.

Aquests joves no són ni-nis perquè ni volen estudiar, ni volen treballar. Són ni-nis perquè ni tenen treball, ni tenen possibilitats d'estudiar, ni tenen perspectives laborals, ni poden emancipar-se, ni viure del seu treball... És la pèrfida situació a la qual hem arribat, de la mà de la colla d'energúmens furtamantes i corruptes que ens “governa”. Per tant, hem de donar suport a aquesta joventut que s'ho està passant tan magre.

Pense que si els estudiants tiren endavant, és senyal que encara no està tot perdut. Els joves ho són tant, que encara són estudiants, però tenen tota la raó, i tenen el futur per davant. Els decrèpits feixistes que ens estan governant i oprimint, ni tenen la raó, ni tenen futur; sols tenen les butxaques plenes, això sí.

El dret a rebel·lar-se contra el poder tirànic és un dret polític, un dret moral i un dret natural. Precisament la marxa del món és la marxa cap a l'emancipació de la tirania. Fins i tot pensadors, com Tomàs d'Aquino (i ho dic pels beatos del PP), defensen el dret a oposar-se als tirans.

Per tot plegat, doncs, si els joves diuen que ja està bé de suportar la tirania dels brètols franquistes, tenen tot el dret a fer-ho i nosaltres també a recolzar-los i a marxar al seu costat.