"EL PSOE I EL PP LA MATEIXA MERDA ÉS"

"EL PSOE I EL PP LA MATEIXA MERDA ÉS"

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de desembre de 2013

Aquest era el clam amb què els universitaris més punyents reberen Rubalcaba a Granada, tot i impedint-li donar una conferència. Allò fou una espècie d'escratge antisocialista. “El Psoe també privatitzava”, cridaven també. Eren mig centenar de joves del moviment 15-M i d'stop-desnonaments, suficients perquè el doctor Rubalcaba no poguera parlar de química i política.

Jo ja vaig advertir, quan començà el moviment dels joves indignats, que allò anava per a llarg, però com els polítics treballen en curt, com en el joc de l'oca, d'elecció en elecció i a vore si em toca, molts no els cregueren. Alguns es varen atrevir a dir-los que s'apuntaren al partit. Els que més, pensaren que allò no arribaria a l'estiu. Doncs, ja han vist els socialistes a Granada, que aquests joves ni callen ni obliden. Per què haurien de fer-ho? Que prenguen nota els altres partits.

A tot açò, l'Estat de la pandereta i olè està perdut, sense nord ni guia. Qui hauria de ser el seu capità Rajoy, en aquesta llarga crisi que està devorant-ho tot, no sap ni per on tirar i no és d'estranyar. Al seu caràcter dubitatiu i indecís, que li impedeix prendre decisions assenyades, cal afegir la tutela de ferro de Merkel i l'amuntegament de problemes interns de l'Estat i del seu mateix partit, especialment la corrupció. Així que un cagadubtes com aquest president, més cagadubtes que Zapatero, va a la deriva, i tot va a la deriva.

La prova més recent que Rajoy no sap per on tirar, ha estat la seua incapacitat a posar ordre en l'eixelebrat de Wert, de qui l'aprovació de la seua llei, sense la presència al Parlament de cap membre del partit, passarà a la història dels disbarats més universals. O en el ministre de l'Interior i les seues ganivetes de matar. O en el ministre Montrolo, dient que ací cada dia els treballadors cobrem més i que s'hi crea més treball... El panorama del PP és catastròfic.

Doncs molt bé, davant d'açò. precisament, o siga quan l'enemic està més capficat, és el moment més idoni per a insistir en l'atac: ara o mai. Per exemple, de cara a la independència que tenim entre mans, començant per la consulta de l'any que ve, és el moment de no tindre titubejos ni de donar-hi treva. És el millor moment que podríem tenir i hem d'aprofitar-lo.

Ara, a més a més, comptem amb la coincidència de quatre vidents catalans de molta nomenada, que els tenim a favor (llegiu-ho al Punt d'ahir). Jo també consultaria el calendari xinès, per a confirmar que l'any que ve serà el del cavall, per començar els preparatius perquè tot ens siga propici.

La recuperació de la sobirania, que ens varen arrabassar els castellans i els borbons fa tres-cents anys, és l'objectiu nacional primordial, el més important de la nostra història. Qui no s'apunte a la guerra, serà un traïdor. Una guerra incruenta, per descomptat, i desigual, que catalans i bascos poden guanyar.

Davant d'aquesta eventualitat, què hem de fer els valencians? Malgrat que la nostra guerra és la mateixa que la dels catalans, hem de fer-la quan ens toque, pròpiament parlant i lamentablement. Arribada l'hora, ens serà de molta utilitat que els d'allà dalt hagen fet el seu camí, perquè podrem seguir les petjades. Per tant, malgrat que no podrem votar, podrem empènyer, col·laborar, perquè tota pedra fa paret. Què tot és una il·lusió?

Si seguiu la nostra premsa, per exemple el Punt/Avui, us animareu, perquè sabreu per on va el món, més que si us refieu dels mitjans de comunicació espanyols, que sols diuen el que els convé i es dediquen a la intoxicació, així que feu com jo i no els llegiu, o feu-ho amb desconfiança.

Per exemple, tonteries com que no podrem continuar a Europa, o que ens trauran de l'euro i de l'Otan, no són altra cosa que tonteries. Qui perdrà són ells, els espanyols, que veuran reduïda la seua presència política i la seua capacitat econòmica a Europa. Pel que fa a l'Otan precisament nosaltres hauríem d'estar d'acord a eixir-nos-en.

Avui comença desembre i ja som a les envistes del transcendental any 2014, Jo estic esperançat, i sóc un jubilat. Confie que la gent més jove sabrà actuar com s'espera d'ells, ja que el futur és d'ells. Confie també que els indignats del 15-M no defalliran en les seues posicions. Una abraçada!