dilluns, 23 de febrer del 2009

MORIR DIGNAMENT

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 22 de febrer de 2009

MORIR DIGNAMENT


Quina manera de reprimir i de posar-se on no els importa! Em referisc al comportament que, en el cas d’Eluana, han tingut el Vaticà, començant pel Papa, i el Berlusconi. Ara llig al diari que un jove valencià està en la mateixa situació, i tantíssimes persones arreu del món, i com el debat i no ha acabat, vull dir-hi la meua. Sóc dels que creuen que viure en estat vegetatiu, amb alimentació i ventilació assistides, no és viure i per tant cal deixar les persones morir dignament, tranquil·lament i, si pot ser, sense dolor. Els bisbes també en poden pensar el que vulguen --encara que m’informen que Joan Pau II es negà a ser alimentat a la força i el deixaren morir; quins hipòcrites!--, però que ens deixen tranquils. Si tanta obsessió tenen per la vida dels altres, que miren el que està passant arreu del món i que treballen per a eradicar la fam i les malalties i perquè no muiren setze xiquets cada minut, com està passant; que ajuden a viure dignament les persones. Quin contrasentit que a occident s’hagen d’invertir tants recursos en mantenir artificialment una persona pràcticament morta i que mentrestant al Tercer Món no tinguen ni suficients medicines! I quina ironia que un personatge tan fosc i dubtós com Berlusconi, que estava dispost a impedir l’arribada a Itàlia dels immigrants clandestins, bombardejant els vaixells al mig la mar, faça les trampes legals que fa per assegurar-se els vots de la beateria italiana! La vida és un patrimoni personal i ni les lleis, ni l’opinió d’una part de la societat, ni els capellans han de tindre dret a immiscuir-s’hi i a decidir per ningú. Aquest és un tema que hauria de recollir també la Declaració Universal dels Drets Humans, si no hi està actualment de manera implícita. Una cosa pareguda es podria dir del dret a l’avortament, que la mateixa gent nega a les dones. En conclusió, pense que l’Església no s’ha de posar a decidir en uns temes que pertanyen a la intimitat de les persones, a la seua voluntat: de internis neque Eclessia! Que ajuden a morir dignament, això han de fer.

dimecres, 18 de febrer del 2009

JUTGES EN VAGA

Article publicat a El Punt (edició del P.V), el 15 de febrer de 2009

JUTGES EN VAGA

JUTGES EN VAGA

A mi sempre m’han resultat miserables els funcionaris que, damunt que són uns privilegiats, protesten. Encara més els quI prediquen unes coses, amenacen, multen, condemnen..., i fan tot el contrari. Per exemple, alguns capellans --els podem assimilar a funcionaris, perquè tampoc treballen--; alguns guàrdies de la porra --ara amb pistola i tot--; alguns militars; alguns alcaldes, que no saben ni governar sa casa; alguns mestres; i alguns jutges! Tota aquesta gent, que cobra de la societat a finals de cada mes i amb crisi o sense, hauria de ser exemplar –hauríem de ser-ho, jo sóc funcionari--. Per descomptat, també és raonable que hi haja alguna ovella negra --un capellà que li tira mà a l’escolanet, un policia xoriço, un alcalde pinxo de barri, un jutge prevaricador, un mestre malfaener...--, perquè, al cap i a la fi, tots som humans, però haurien de ser l’excepció. Per altra part, defense que tots tenim dret a lluitar pel treball, o siga que tenim dret a fer una vaga, si cal. Ara bé, si tot un gremi de funcionaris alhora, o una gran majoria alhora, es declara en vaga, els ciutadans quedem pitjor que la Ramoneta, perquè damunt de putes paguem el llit. Ho dic per la vaga dels jutges, que trobe incomprensible. Ja sé que les mancances històriques que arrosseguen i les poques perspectives de solució fan que hagen de protestar, però, evidentment, no a costa dels ciutadans. Estic convençut que han de protestar d’una altra manera, perquè els jutges són uns senyors que han optat per mirar el món des d’allà dalt, amb una massa a la mà, i donant faltes i bones a la resta dels ciutadans, i a veure qui piula, i doncs, no poden comportar-se com la resta dels mortals; no sé com s’ho han de fer, però aturant la faena, que diuen que en tenen tanta que no se l’acaben, els ciutadans normals no els entendrem; sobretot, els qui tenim algun assumpte aturat als jutjats --com jo, que espere dos anys--. Crec que una vaga de jutges és tan incomprensible com ho seria una vaga de capellans, o de carrabiners, o de generals de brigada...


dimarts, 10 de febrer del 2009

AÇÒ QUI HO PAGA?

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 8 de febrer de 2009

AÇÒ QUI HO PAGA?

Normalment, procurem viure tan bé com podem i cerquem totes les alegries possibles, endeutant-nos tant com ens deixen fer-ho els bancs, que ens animen a gastar i gastar; a ells els convé, perquè guanyen molts diners amb les "operacions". Quan veuen que se n’han passat (que ens n’hem passat) tanquen l’aixeta i, ai mare!, entrem en crisi i ja no deixen ni un duro i qui, com la cigala d’Esop, no ha guardat com les formiguetes i s’ho ha gastat tot cantant i ballant, se’n va a la merda. Això passa cada cert temps i ho he vist unes quantes vegades al llarg de la meua vida; però tant que sabem els homes, que per això som com unes mones evolucionades, no aprenem la lliçó i, cada deu anys més o manco, pataplaf. És clar que, igual que entre mones sempre n’hi ha alguna més espavilada, entre els humans també hi ha els més espavilats, com els que venen quan tots compren i compren quan tots venen (consell d’un dels Fords), però sobre tot els banquers, que sempre guanyen i tenen diners, o saben com tindre’n. El cas més descarat, però, és el dels que manen, que en lloc de preveure les crisis, en provoquen, gastant sense mida, amb pompositats que no paguen ells. He passat fa uns dies per la zona que diuen la Ciutat de les Arts i les Ciències, a València, i he quedat espantat davant de tant de ciment i de ferros, que inicià Lerma, continuà Zaplana i rematarà Camps. Hi ha les construccions intergalàctiques (hemisfèric, umbracle, oceanogràfic, museu de ciències i palau de les arts) amb ponts, passejos i basses i ara mateix encara estan acabant l’Àgora, que encara no saben a què destinaran, segons Calatrava (altre espavilat). Però “això qui ho paga?”, s’hauria demanat Josep Pla. A Madrid hi ha una font que diu: “Deo volente, Rege clemente, populo contribuyente, se hizo la fuente”, que vol dir que gràcies a Déu, a la clemència del Rei i que el poble ha pagat, s’ha fet la font. En l’evolució de l’espècie, uns tiren de franc amb pólvora de rei, i altres paguen, es mamen el dit i damunt aplaudeixen.

dimecres, 4 de febrer del 2009

ATURATS

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el dia 1 de febrer de 2009

ATURATS

Si hi ha una situació lamentable i insuportable és la dels aturats, i per tant sóc dels que creuen, com la majoria dels ciutadans, que el que importa és solucionar el problema de tantes famílies, de tants joves, de tantes dones, sense treball: això és la crisi. Llavors, és molt important que, per primera vegada en la història, alguns governs hagen comprés que els recursos amb què compten (diners públics) s’han de destinar a crear treball, més que a donar subvencions; sembla que en aquest sentit s’estan movent els governs occidentals, començant per Obama, que vol donar faena fent escoles i hospitals i coses d’energies renovables. I cal subratllar-ho, perquè el primer impuls que tingueren els governs, encapçalats pel gran sapastre de Bush, no anava en aquesta direcció, sinó en ajudar els bancs i les grans empreses i ja s’ha vist què han fet amb els (nostres) diners que han rebut: se’ls han quedat! Ací, Zapatero està donant diners als ajuntaments, perquè facen obres i contracten treballadors; l’invent té el doble avantatge d’ajudar els aturats i d’ajudar els alcaldes a salvar la cara. Bé, doncs arran del que comentem és molt curiosa la reacció dels governs municipals i autonòmics populars ridiculitzant la iniciativa, però parant la mà... i, fins i tot, demanant-ne més, de diners, i això sí que és tindre morro. A tot açò es dóna el cas curiós que, fins ara, Camps s’atribuïa la bona ratxa de l’economia valenciana, fins i tot presentant-se urbi et orbe com un model de bona gestió; ara que les coses s’han torçut i hem entrat en la crisi, no se’n vol responsabilitzar de res, i en dóna tota la culpa a Zapatero. O siga que Camps fa com alguns pares, que si els seus fills trauen bones notes diuen: és que el meu fill és molt sabut; mentre que si suspenen diuen: és que el mestre no sap ensenyar, i té mania al meu fill. No penseu que estic defensant Zapatero, però tractant-se d’un projecte que ajudarà tants aturats, reconec que és bo i l’en felicite. Ara caldrà vigilar els alcaldes, a veure què en fan, dels diners, perquè n’hi han molts que són uns pinxos.