QUARTA CARTA A MANOLO
Estimat Manolo, què tal el fred? Com saps, suporte millor el fred que
la calor, però no diré que em sent feliç pels quatre dies que estem
patint, tampoc em sent especialment infeliç. Pitjor s’ho passa la gent
fredolenca i infinitament pitjor la gent que no poden ni engegar la
calefacció amb les pensions ridícules que cobren (jubilats, aturats…),
els que han de dormir al ras o en refugis, i encara molt pitjor els
emigrants que malden per entrar a Europa… i no els deixen. Davant
d’aquestes tràgiques realitats, nosaltres no tenim dret a queixar-nos.
He estat parlant i berenant amb Camil i Fina, sobre les seues
cabòries metafísiques, especialment per part d’ell, que jo creia que
superaria amb els anys i no ha estat així: continua tan angoixat com
sempre, pegant-li voltes a l’existència/no existència de Déu. Camil és
un cas clínic i ja no sé com dir-li que ja és massa major per a creure
que els burros volen. Jo crec que mentre no apostate fermament, com hem
fet tants de nosaltres, no reeixirà a viure en pau; els qui hem eixit de
l’armari religiós, si no haguérem donat el pas, estaríem tan capficats
com ell. Fina és més pragmàtica i note que està d’acord amb la meua
proposta, però no li ho diu a Camil, per no marejar-lo més. A ell li he
recordat que pot seguir el consell del mateix Crist, que si res
t’escandalitza, t’ho tregues de sobre i ho llences fora (Mateu 5,
28,ss).
Els he suggerit de llegir “De rerum natura” de Lucreci (tinc la
traducció al català de la Bernat Metge i els la deixaré), perquè el
poeta llatí desenrotlla la filosofia d’Epicur en un llarg i enorme poema
de més de set mil hexàmetres i crec que el pensament del filòsof grec
sobre els déus, la religió, la vida i la mort, els anirà força bé. Fina,
que sempre ha estat tan llatinista, s’ha interessat perquè no coneix la
poesia de Lucreci, que podrà llegir directament, sense gaires
problemes. Recordaràs com enamorà el catedràtic Miquel Dolç amb les
traduccions que li feia de l’Enèida, i amb el domini que va adquirir amb
la mètrica llatina, tant que li posà una matrícula d’honor. Precisament
Fina i Camil es conegueren mitjançant el llatí, quan es reunien a
preparar les traduccions, perquè ell presumia de saber-ne tant per la
seua formació al seminari i ella li demostrava que no era cert.
Sobre les eleccions andaluses ja sé que has llegit un article meu
publicat a Levante, i uns poemes al diari la Veu i que n’estàs d’acord;
m’ho digué Paco, que em telefonà. El que pense és que els socialistes no
trauran trellat del tema del procès català, sinó tot al contrari; així
que, pitjor per a tots. Els catalans fan bé en anar a la seua i continue
pensant que si ningú guanya res en aquest conflicte són ells, i en
conseqüència els veurem independents. Pobres de nosaltres, els
valencians!
Les properes eleccions seran sorprenents. Ja veus que l’esquerra
continua incorrent en el mateix error de sempre: dividir-se,
subdividir-se i anar perdent un llençol en cada bugada, en cada elecció,
en lloc de guanyar res. Segueixen el camí històric dels comunistes,
dels socialistes, dels ecologistes… i dels nacionalistes. Això darrer és
el que més em dol, perquè podem malmetre i entrebancar molt les
expectatives que tot just ara estem albirant a Catalunya. Jo crec que
tanta brega és perquè en els partits manquen líders i pensadors i sobren
‘salvadors’ i mestretites. Això en general.
Una altra cosa és l’actitud oportunista de tots els partits que s’han
llançat a criticar Podem per les picabaralles a què està fent front,
com si els altres partits tingueren una història impol·luta. Per
exemple, els dos grans partits de la casta, el PSOE i el PP,
han tingut conflictes interns de la mateixa intensitat o majors que els
podemites, com tots tenim ben present: les picabaralles i la guerra
entre Sanchez i Susana Díaz; entre Soraya i la Cospedal; la fòbia
d’Aznar contra Rajoy; sobre els comunistes, com aquests mengen a banda,
no cal ni mencionar-los, però que callen. Uns i altres que es dediquen a
una cosa més positiva, com és fer front a la dreta franquista de VOX.
Manolo, jo no dic que l’extrema dreta franquista ha tornat, ja que no
havia marxat mai, perquè estava refugiada sota les sigles d’Alianza
Popular i del PP, a l’empara de Fraga i d’Aznar. Estaven esperant el
moment adequat i és ara que l’han trobat i se n’han eixit, atrevint-se a
donar la cara obertament i feixista. Els vots de Vox a Andalusia són
els que ha perdut el PP i això és el que crec que passarà en les
properes eleccions i que, per tant, la dreta no creixerà en el seu
conjunt, sinó que es repartiran els vots. La qüestió és si l’esquerra i
els nacionalistes sabrem no perdre els nostres i augmentar-los,
aprofitant les contradiccions dels tres partits aznaro-franquistes (la
xenofòbia, l’antifeminisme, l’antiautonomisme, l’espanyolisme…) que poden
desagradar als electors més suaus i sincers, que els hi haurà,
concretament entre els ciutadans.
En aquest món globalitzat i liberal en què vivim enxampats, tot va a
favor dels rics, que cada dia són més rics i en contra dels pobres, que
cada dia són més pobres. Segons un informe d’Oxfam, fet públic la vespra
de la reunió de Davos, la fortuna dels 26 milmilionaris més rics del
món cresqué un 12% l’any passat, i equival a la riquesa de la meitat més
pobra de la població mundial (3.800 milions d’ànimes), que es reduí un
11%. La dreta, com VOX i el PP, estan a favor d’aquest estat de coses i
per això rebaixen impostos als més rics i les grans empreses, com han
anunciat que van a fer a Andalusia…
Quin desastre de món, Manolo, que no és just i encara pitjor, on
regna la injustícia. Aquests són els grans temes que havien d’ocupar els
polítics i els governants honestos (els poquets que hi ha) i els
mitjans també honestos, i que haurien de ser l’objecte de reflexió i de
discussió populars. Contràriament, però, a què ens aboquen a discutir
entre nosaltres? Per exemple, de la desgràcia de Totalan s’ha dit de
tot, menys de la situació dels pous clandestins, dels quals tota la
península està plena; sembla que són milers les excavacions clandestines
sense segellar, malgrat que la llei diu que no es poden fer excavacions
clandestines, ni deixar-les al descobert mai i que vigilar que es
complisca la llei és l’obligació de les administracions, començant pels
ajuntaments… que no sempre ho fan, com s’ha vist.
Respecte de la batalla dels taxis, aquests vehicles estan regulats i
controlats legalment, mentre que els competidors il·legals que els fan
la competència no els controla ningú, llevat dels seus empresaris
estrangers i així, doncs, no m’explique que encara hi haja dubtes
“legals”. O és veritat que hi ha suborns als polítics? No m’estranyaria
gens.
Finalment en el cas de Veneçuela, la hipocresia d’EU (Trump) és, com
sempre, immensa i impune i té els seus acòlits, que li fan costat
(governs de dretes i pro-ianquis americans; el Canadà, Israel i Europa…).
I com han fet sempre, la política nord-americana, amb l’excusa del
desgovern antidemocràtic de Maduro, volen imposar la “solució ianqui”,
que és carregar-se el govern que no els fa el pes i fer-se amb el
petroli. És una ironia que el boig de Trump, que no coneix ni la
democràcia, ni la vergonya, diga que ho fa perquè la democràcia torne a
Veneçuela. Evidentment això és fals, perquè la manca de democràcia a
altres llocs del món no els molesta gaire, sinó al contrari, com per
exemple a l’Aràbia Saudita. El que passa a Veneçuela és un assumpte
intern dels veneçolans i veneçolanes. Per altra part, Rússia i Xina
recolzen Maduro i, per tant, ningú sap com acabarà la cosa. Jo crec que
molt malament, que hi haurà confrontacions i que s’hi usarà armament a
dojo. El poble pagarà les despeses, com sempre.
Manolo, hem de ser justos com hem intentat sempre. Continuarem en contacte. Una abraçada.
Silla. 29 de gener de 2019.
Article publicat a la revista SAÓ el dia 30 de gener de 2019