diumenge, 30 d’octubre del 2016

EL PSOE FA A RAJOY PRESIDENT: MERDA, DONCS







EL PSOE FA A RAJOY PRESIDENT: MERDA, DONCS

S’han acomplert les previsions més pessimistes i el Psoe s’ha abaixat els pantalons i han fet possible la investidura de Rajoy. La condició perquè no esdevinguera la barbaritat de donar el govern a la dreta, era que els socialistes perderen els seus temors a Podem i als nacionalistes i formaren un govern de progrés. Com això no ha passat, merda, doncs.

PP, C’s i Psoe han format un altre trio fatídic, com el de les Açores i curiosament els personatges s’assemblen: Rajoy té una retirada a Bush, Rivera a Blair i l’haca sevillana, posant-li un bigoti, a Aznar. Els barons socialistes, que han imposat la seua ortodòxia de fira, també s’han posat la corda al coll i alguns d’ells tindran problemes per a continuar mantenint els acords subscrits amb podemites-units i nacionalistes, Els socialistes han fet una burrada, doncs, fins i tot Puig, que ha tractat d’esmunyir-se com una anguila.  

Així és que la imatge que ofereixen els socialistes dóna pena, fins i tot als qui no som de la seua congregació ens en dona. La cara que posen demostra la gran contradicció que han hagut de patir, però ells s’ho han buscat (ella). Molta gent ja m’ha assegurat que es donaran de baixa del partit, o que no els tornaran a votar mai més en la vida; també se senten estafats, com digué Felipe Gonzàlez, que és qui començà el meló. El Psoe els ha traït.

Pel contrari, la dreta, que no havien guanyat les eleccions ni havien aconseguit suficients vots per a governar, han comptat amb el regal dels socialistes. En realitat se'ls han follat sense pagar-los ni un duro, quedant els socialistos, doncs, com unes putes barates, amb perdó d’aquestes senyores. El judici de les properes eleccions (en maig-juny 2017, o quan més li convindran a Rajoy) serà implacable amb ells, com ho serà la història.

Crec que en aquestes condicions, la dreta té un futur prometedor per a continuar fent la mateixa política vil que ara. La novetat és que hauran de fer teatre al Congrés i abans no. No diré que duren tant com Franco, a qui cada dia Rajoy s’assembla més, però poc els faltarà. Els arguments que empren i la manera d’actuar, cauta i traïdorenca, dels dos gallecs és la mateixa: que tot ho fan pel bé d’Espanya i que l’obligació de tots és fer-los costat. Que com tot va tan de puta mare, o ells, o la ruïna. Que Espanya és un gran país, l’enveja del món, gràcies a ells... Fins i tot Rajoy absorbirà C’s, com féu Franco amb els requetès i els falangistes, en aquest cas, però, pagant-los molt bé.

Davant de la tragèdia, els podemites-units i els separatistes, sabent el que ens espera, què podem fer? Supose que una oposició molt dura al Congrés, vigilant i denunciant les malifetes del trio (del Trio Calavera, com els ha batejat un amic poeta, com veurem tot seguit); denunciant els incompliments de tot el que han promès, com les noves retallades econòmiques. Exigint les derogacions de les lleis repressores, que curiosament havien promès de fer tant C’s com Psoe; ara ho veurem. Presentant denúncies als jutjats, fins i tot als internacionals... També supose que ens convocaran a vagues d’estudiants i d’ensenyants i dels sindicats, a les protestes dels sanitaris... I esperem que es reviscolen els escratges. Finalment, supose que convocaran la vaga general.

L’amic poeta a qui he al·ludit, m’ha dut una adaptació de la ranxera del Trio Calaveras, que eren molt populars durant els anys del franquisme. Li han vingut al cap, diu, aquests dies de morts i de calaveres, i de la gran traïció socialista i s’ha sentit inspirat a fer una adaptació de Flor Silvestre. Si algú la vol incorporar al repertori, per a cantar als saraus de protesta, m’ha autoritzat a facilitar-los-la, perquè temps per a cantar i rascar la guitarra en tindrem tol el que voldrem, em diu el rapsoda, com quan érem joves; ací no canvia res. Per a localitzar la música es pot accedir, via google, al corresponent youtube: Trio Calaveras, Flor Silvestre.

La flor és Rajoy i el trio el formen els tres partits del pacte de la traïció. M’ha avançat tres de les estrofes. Una que canta Hernando diu: Flor silvestre, flor del campo, eso eres tu, Rajoy, yo te brindo a ti mi canto y me subo a tu convoy. La de Rivera és una declaració d’amor, que he trobada repugnant: Siempre he sido tu esperanza, linda flor de un vergel, yo te doy mi confianza, florecita de gürtel. I el trio conjuntamente canten: Mientras duermes sin dar golpe, te protege el capital, los obispos y la banca forman tu carro triunfal. Continues igual que sempre, li dic, com quan estudiàvem i corríem davant dels grisos...

A banda de riure’ns, el meu amic i jo comentem sobre el terror que ens infonien a les criatures, aquests dies de difunts i de les ànimes del Purgatori. Ara tot s’ha desdramatitzat i ens alegrem per això, però la festa continua. És curiós que mentre uns la converteixen en una mascarada desinhibidora, l’església pretenga que les criatures es disfressen de santets, en lloc de calaveres, perquè reflexionen en coses positives, diuen... Quina parida, com la de condemnar la incineració i llançar al vent les cendres dels difunts. Concloem que tots continuem on estàvem: l’església reprimint i condemnant i la gent rient-se’n del clero i no fent-los cas.Així és la vida.









diumenge, 23 d’octubre del 2016

TEORIA DEL FUNCIONARI PERIQUITO




TEORIA DEL FUNCIONARI PERIQUITO

Supose que qui més, qui menys, tothom ha patit la desagradable necessitat d’haver de recórrer personalment davant de l’administració estatal, autonòmica, diputacional, municipal, i de llurs delegacions sanitàries, militars, fiscals, laborals, judicials, policials... Podem incloure-hi les empreses de serveis elèctrics, telefònics, ferroviaris, aeris, correus, etc. Crec que tothom haurà sentit el mateix fàstic mentre preparava documents, omplia impresos, prenia la tanda, lliurava els papers, possiblement fent més d’un viatge a informar-se,,,

Supose també que tothom, al sortir al carrer, haurà tingut la sensació d’haver-se alliberat d’un mal son, malgrat el dubte d’haver-ho encertat o no, tot i l’esforç esmerçat: “ja rebrà la resposta”, li han dit. Aleshores és possible que haja aprofitat per a mussitar alguna maledicció: la mare que els ha parit!

Evidentment, la culpa de tantes impertinències que acaben de patir, no la tenen els funcionaris-empleats que els han atès, sinó els qui han arbitrat el protocol, o siga els qui manen. L’objectiu és de controlar-nos cada vegada més, fer-nos passar per l’adreçador i evidenciar que ells són el poder. Però, com aquesta gent poderosa no la veiem enlloc, sinó als pobres subalterns que ens atenen, amb qui ens hem de cagar, doncs? Ho simplifiquem i malmirem i odiem els pobres xicots i xicotes de darrere l’aparador, o la taula.

Vull deixar ben clar que la majoria d’aquests funcionaris i treballadors són bona gent i que col·laboren  amb la ciutadania. Ara bé, sempre hi ha el funcionari llepaculs i sobre tot miserable, que es creu el que no és i que, en lloc de col·laborar amb nosaltres, ens tracta amb displicència, tot cofois de tenir en aquell moment la paella pel mànec; aquests són els perillosos. Els vinc observant, des de fa molt de temps, i crec que són com els periquitos, al menys llurs cervells.

Com cada dia l’administració disposa de més trampes, crec que a poc a poc estan forçant una nova mutació de l’espècie humana, de manera que, partint de l’homo sapiens (l’home que sap, que pensa) estem evolucionant en dues branques: la l’homo insapiens (l’home que no sap res) i la de l’homo supersapiens (el que ho sap tot). Aquests darrers seran els privilegiats, perquè sabran conduir-se pels nous averanys amb què en engalipen cada dia i ens engaliparan. És a dir, els supersapiens seran els ben dotats per a entendre i respondre als reptes de la informàtica i a totes les coses que s’estan inventant i que s’inventaran, tant que podran prescindir dels funcionaris periquitos.

Vinc de fer unes gestions d’aquestes i m’he trobat amb una barrera que m’ha pertorbat en gran manera. Primer m’han fet passar per un detector d’armes, i després m’han posat davant d’una pantalla que havia de polsar, indentificant-me (DNI) i marcant el motiu i l’objectiu de la gestió que volia fer. Vinga, que estem esperant, diuen uns. És que no entenc el que haig de polsar. Ai, serà ací. Nyaca, polse i em surt un paperet amb un nombre. Mira que sóc llest, pense. Ja he superat el primer assalt, però darrere meu hi ha gent que ho té més difícil. Ara he d’esperar que isca el meu numeret a una pantalla...

Un senyor, al costat del qual m’he assegut, em diu que cada dia ho troba tot més difícil per a reeixir-se’n, tan fàcil que ho tenia abans. M’explica que sempre li havia agradat fer cua, conversant amb els coneguts i fent noves amistats amb els desconeguts. Érem com una família, em diu, fèiem cua i parlàvem amb els de davant i darrere, fins que algú cridava: xit! Aleshores, tothom callava una estona, fins que la gent tornava a la xiuladissa: on has anat a tenyir-te el monyo? Com està ta mare, ah, que va morir dius, pobreta meua. Què fa el teu fill, ja té nòvia? Ara els joves s’ho pensen molt, no com abans. Saps que la filla de Conxín ha renyit amb el nóvio?... Xit!

Quina necessitat tenen de fer-ho tan complicat, em continua explicant. Abans hi havia un informador, que t’atenia a pèl, quan et tocava el torn. Qui és el darrer? Darrera de mi va una senyora que ha eixit a veure si arriba el seu marit, que està aparcant. Amb la pressa que tinc. Ja tornaré demà. Podrien posar alguna altra persona informant... El problema era si l’informador-informadora era un periquito o una persona normal.

Recorde que fa més de 40 anys, encara estava la dictadura de Franco, presentí tots els papers per a rebre l’ajut pel naixement d’un fill. A molta gent els faltava alguna cosa i havien de tornar. Jo ho tenia controlat tot, més de 10 certificats. Quan arribí davant del funcionari i li’ls lliurí, es quedà en principi contrariat, perquè jo ho duia tot; de sobte, però,  mostrà un somrís satànic, perquè em faltava l’autorització de la meus dona, que era la sol·licitant. Reaccioní immediatament, per no haver de tornar, i li vaig dir a aquell periquito, amb veu segura, que en ma casa l’únic que autoritzava res era jo. Es sorprengué i s’alegrà, ho recorde molt bé, si señor, así se habla, posà l’encuny a la petició; a ver, el siguiente...

En aquells anys, llevat que la humiliació que patíem i que els perills que ens amenaçaven eren tan insofribles, en l’aspecte que comentem tot era més humà que no ara amb les màquines dehumanitzadores. Hem avançat en la democràcia, que no teníem, però ens han estafat en altres coses. Ara ens estrenyen més i ens controlen millor. Els funcionaris bons continuen essent-ho, però els periquitos no han desaparegut, sinó que ara ho tenen més fàcil per a marejar-nos i intentar desmoralitzar-nos. Llija bé els documents. És que vull parlar amb el cap de la secció. Demane una cita per internet. És que no m’aclarisc com fer-ho... Als periquitos se’ls infla la papada, plens de vanitat i se senten els amos...

dimecres, 19 d’octubre del 2016

LA PIETAT POLITITZADA

La pietat polititzada

Article publicat a Saó, el 17 d'octubre de 2016
 
 Alguna vegada, en articles dispersos, he fet al·lusió a l’adaptació d’un auto sacramental que vaig fer en 2007, any final de la meua alcaldia a Silla, i per això alguns amics, encuriosits, m’han demanat que explique un poc més l’aventura de l’avatar en què m’hi posí. Es complien 100 anys d’un robatori sacríleg del copó i les hòsties del sagrari de l’església, que es trobaren uns dies després i que romanen incorruptes o mineralitzades en un sagrari. El rector, Fernando Gómez i jo havíem arribat a l’acord que l’ajuntament no col·laboraria en els actes religiosos que volien organitzar, respectant la laïcitat constitucional, però que jo, personalment, tractaria de cercar-li ajuts exteriors o alguna altra gestió, si podia. L’auto sacramental fou una de les coses que vaig fer, així com polir tot el pis i les làmpades i canelobres de l’església., però en cap cas invertint diners de l’erari municipal.
Les raons per les quals em posí en l’aventura teatral fou l’encàrrec del director Benja Domènech, que era funcionari municipal i de la meua confiança. M’explicà que unes senyores, entre les quals sa mare, li havien demanat que preparara un “teatret” sobre tot allò de les Formes Incorruptes, com el que feien per Nadal al teatre del Patronat, a València. El rector havia encoratjat les pietoses feligreses a cercar idees per a la commemoració i havien tingut aquesta ingènua ocurrència.
Benja es va comprometre a fer-ho i em va comprometre a mi perquè fera el text. M’estalvie de repetir ara la meua reacció, que es pot suposar, però entenguí que el que volien aquelles dones sí que els ho podia fer, així que acceptí. En general, durant la meua alcaldia facilití la instal·lació de diverses sectes religioses i la realització de llurs actes. En aquest cas pensí que no es podia fer un teatret qualsevol i cerquí autos sacramentals en català, per veure d’adaptar-ne un. Sols n’hi havia dos, de Joan Timoneda, i els tenia a la meua biblioteca. Els vaig llegir i suposí que El Castell d’Emmaús podia servir-nos, fent una primera part amb l’adaptació del text, i una segona part amb l’explicació del cas del sacrilegi local.
Es tractava de fer intel·ligible el text de Timoneda, del segle XVI, que naturalment era eucarístic, però enrevessat. La trama és que dos apòstols han fugit de Jerusalem, porucs per la mort de Jesús, cercant un lloc per sopar i passar la nit i van en aquell poble. Pel camí els surt al pas un pelegrí, amb el qual enceten una conversa, sense saber de qui es tracta; l’inviten a sopar i en el moment que aquest reparteix el pa i el vi i diu les paraules de la consagració, comprenen qui era aquell pelegrí, que s’hi esfuma.
Tornant-se’n cap a Jerusalem a contar el fet els surten als pas les tres Maries que venen del sepulcre de Jesús que han trobat buit. Ha ressuscitat, diuen elles. I nosaltres l’hem vist i hem sopat amb ell, diuen ells. Comencen a parlar entre els cinc, a reconfortar-se i reafirmar-se en el miracle, quan aleshores surt un pastor, ignorant de tot, que els demana que li expliquen tot l’enrenou que s’ha organitzat a la ciutat i elles, més que ells, prenen la paraula per a explicar-li el misteri de l’eucaristia. Dels 170 versos d’explicacions teològiques, les dones en protagonitzen la meitat, mentre que entre els apòstols sols la tercera part.
Adela Primo, que dies després de la representació llegí els comentaris apareguts a la premsa, signats per un canonge i dos preveres que havien assistit, i darrerament per les pinzellades que he anat deixant caure (els darrers a SAÓ, de 15 de setembre: ‘Dones, capellans i sexe’), em demana més detalls de la manipulació feminista que vaig fer. Està preparant un treball sobre el feminisme i els polítics valencians i li interessa el meu cas. Li dic que el que vaig fer era deixar tot el protagonisme doctrinal a les tres Maries i no als apòstols.
Li mostre els evangelis que coincideixen en què, després de soterrar Jesús, el diumenge de bon matí, les famoses tres Maries anaren les primeres al sepulcre i se’l trobarem buit. Quin sentit tenia que no hagueren tingut por, quan els apòstols si que en tenien? Quan parlí sobre el tema amb el rector em donà una explicació contundent: “és que les dones són molt furones i volgueren arribar les primeres”. Ens riem recordant aquell bon home, ja difunt i Adela suggereix que no li ho tinguem en compte.
Per a preparar l’adaptació del text de Timoneda vaig llegir els evangelis i algunes cartes dels apòstols i prenguí nota que les dones tingueren molta activitat al voltant de Jesús, tanta com els apòstols. Després, durant els primers anys del cristianisme, ocuparen llocs importants en les congregacions, com ésser diaconesses i encarregades de la predicació i del culte; alguna fou recomanada pel mateix sant Pere, així que poca broma. Amb aquests testimonis bíblics (paraula de Déu, diuen els creients) no m’explicava per quina raó les dones estaven marginades o en segon lloc, en l’església.
Coneixedor de les picabaralles al si de la institució, sobre el paper i les funcions que hi tenen o haurien de tenir les dones, i de les reivindicacions cristofeministes, a l’hora de posar-me a escriure optí per prendre partit i és per això que les posí a predicar i convèncer el pastor, fent-ho més i millor que els dos apòstols. És la  “manipulació” feminista de què he parlat, innòcua, però justa. Adela, li dic, la manipulació més impressionant és la que han fet els barons de l’església, mantenint apartades les dones de l’administració dels sagraments i fora del sacerdoci. Per entendre’ns, relegant-les al paper que els assigna el cardenal Canyissars, entre molts altres bisbes reaccionaris i cavernosos: el de “siervas del Senyor”.
Adela no surt de la sorpresa i s’estranya de l’èmfasi que posí en escriure aquest “teatret” de les Formes Incorruptes de Silla, perquè sap que no sóc creient, sinó ateu i per tant no s’explica la meua complicitat. Crec que està fins i tot alarmada per la meua implicació. Ha vingut a recollir uns papers i m’ha trobat escrivint aquest article, mentre escolte música de Mozart, ara mateix el Laudate dominum, que canta la soprano neozelandesa Kiri te Kanawa, acompanyada d’orgue i violí. Cada vesprada que l’escolte, mentre treballe,  plore d’emoció, li dic a la sorpresa Adela.
A Mozart, que no era un gran catòlic, sinó un francmaçó, els bisbes li encarregaven música sacra i, qui paga mana, era capaç de fer aquesta música que sembla d’àngels. Què té a veure que cregues en un Déu cristià o en cent o en cap, per a fer una bona música religiosa? Quan em posí a fer l’adaptació de Timoneda vaig sentir com la necessitat de fer-ho bé, al marge de creure o no. A continuació escoltem el Lacrimosa, de la missa de Rèquiem… Adela em confessa que mai havia sentit Mozart d’aquesta manera tan “pietosa”.
Li explique que la segona manipulació del text de Timoneda fou que aprofití el pas de Jesús per l’hostal, on s’esdevingué el famós sopar, per a normalitzar lingüísticament l’hostalera i amansir-la. L’hostaler i el fill parlen en valencià, però la dona ho fa en aragonès i a més a més té molt mala llet. El pas de Jesús fa, però, que l’hostalera acabe parlant valencià i es comporte amb docilitat. Recorde que un capellà que llegí el text se n’adonà i li vaig haver d’advertir que era la meua resposta al fet que els bisbes de València s’oposen a la normalització lingüística de l’església i pensí que ja que ells no ho feien ho faria el seu Mestre.
La tercera manipulació fou inserir la part final, que són cent versos octosíl·labs per a explicar el robatori sacríleg de Silla, la posterior troballa de les hòsties i l’entronització en un copó. La recitació, a càrrec de rapsodes locals, fou magnífica i l’emoció dels assistents anà in crescendo, fins que la veu potent de Vicent Vedreño remata que “es forma una processó i les formes que s’han trobat, porten a dins d’un copó, al Santíssim Reservat. Les campanes van al vol, l’alegria és evident. Des del carrer del Perol, dels Horts i de sant Vicent, de sant Carlàmpio i sant Roc, santa Teresa, el Barrassí, de la Rambleta i del Toll, del Filato, Forns i el Patí, tot el poble, en un manoll, acudeixen amb fervor, pregant a l’Omnipotent, al Santíssim Sacrament”.
En aquest moment les campanes ja anaven al vol i s’obrien les portes del carrer de bat a bat, entrant el clero amb la Custòdia. A continuació s’obrí la Carxofa dins l’església, cosa que mai s’havia fet abans. Blanca Escorihuela, acompanyada de la coral i l’orquestra de La Lírica, cantà el motet en una església plena de gom a gom.  En finalitzar, el rector beneí la concurrència i traslladà la custòdia, coneguda pel tarongeret, perquè té la forma, a la Capella de la Comunió. Don Fernando levitava emocionat, moltíssima gent caigué de genolls, com el president de la Diputació, Fernando Giner i la senyora, que assistien (ell pagava la festa) i que jo tenia al costat… Tothom plorava i aplaudia; jo estava perplex.
Posteriorment o el vicari episcopal o un bisbe auxiliar, o un amic meu canonge, o el rector de Lluxent, que em volia contractar per a fer-li un teatre igual al seu poble, algú em digué que jo havia fet més per la religió i la pietat, aquella nit, que ells en vint anys. Els vaig advertir que jo no creia, que jo era un impiu declarat i em digueren que això era igual, perquè els designis del Senyor els sap ell i ningú més. M’acolloní, ho confese, i els demaní disculpes, perquè no era la meua intenció, evidentment.
La gent del PP tingueren un atac de cels, o de terror, pels possibles efectes electorals, ja que érem en les vespres de les eleccions i el benemèrit rector començà a fer campanya, entre la beateria pietosa, per la meua candidatura. De fet, per a contrarestar qualsevol efecte “sacramental”, els populars feren una enorme inversió, a càrrec de la Gürtel,  amb banderoles del candidat Isidro Prieto a manta, berenars per a tot Déu, promeses a dojo, etc. El mateix Bigotes s’encarregà personalment. Gràcies a això, Silla entrà en el rànquing de les ciutats emmerdades pel cas de corrupció, com ja es veurà. Finalment, Prieto no fou alcalde i jo tampoc vaig poder tornar a repetir. Vaig renunciar a l’acta… Els del PP havien volgut polititzar la pietat de la gent i foren castigats.
Com a colofó de la història he de dir que don Fernando es jubilà i que el substitut, Salvador Martorell i la gent que l’aconsellava, decidiren acabar i sense pietat amb qualsevol intent de repetició de l’auto sacramental. Allò s’havia d’oblidar, era la consigna, com si mai haguera passat. Ni tan sols s’acceptà fer una lectura teatralitzada cada any, com proposà Josep Vallès.
Martorell també es desentengué de continuar un projecte de restauració de la mateixa església i les pintures de Vicent López, que havíem encetat el vell rector i jo. Ho féu en connivència amb el nou alcalde Francesc Baixauli (Psoe), que li digué: “o es fa el que vol Pitarch o el que vull jo”. El rector digué amén i comunicà a la premsa que havia vingut a salvar ànimes i no les pedres. Naturalment no se sap res de les ànimes, però sí que no es féu res en absolut a l’església i que així continua fins el dia d’avui. Que Déu els ho perdone, que jo no.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

LA INDIGÈNCIA CULTURAL D’UN MINISTRE DE RAÇA




LA INDIGÈNCIA CULTURAL D’UN MINISTRE DE RAÇA

Ésser ministre no és cap garantia de res, sinó tot al contrari, com veurem tot seguit, i per això l’actual ministre d’ordre públic s’ha atrevit a titllar d’indigents culturals els qui no “celebrem” el dia de la Raça. Aquest ministre i membre de l’Opus, en l’època de Franco hauria estat ministre d’Ordre Públic, perquè l’obsessió de les dictadures és el control de la gent, del pensament, de la creació... i de les “celebracions oficials”. Per a perseguir i punir els desviats de la línia oficial del règim, aleshores hi havia els tribunals d’ordre públic, quefer actualment en mans del constitucional.

Ministres indigents, impresentables, fins i tot xoriços, n’ha hagut sempre. Els de Franco feren grans fortunes i llurs fills i néts encara viuen de les rendes, com la família Franco, que és la més significada. Fer un repàs general excediria d’aquest article, però una ullada als darrers casos de ministres condemnats o en vies d’ésser-ho per la justícia, ho corroborarà. El cas més indiscutible és el del tal Rato, però també hi ha en Matas, i la Mato. 

A més d’aquests ministres, també els hi ha els condemnats per l’opinió pública, que aquestes són altres calces. El principal és Soria, evidentment, però també hi ha el famós Wert que concità el repudi de gran part de la societat; i la ministra Báñez, que recomana anar a demanar feina al Rocio; o el ministre Català, que tracta d’esmunyir-se com les anguiles; o als econòmics Montoro i Guindos; o Àrias Cañete; o l’Aguirre... Però per sobre de tots el que comentem avui, Fernàndez Díaz,

Aquest senyor, famós pels botons que agafa per culpa dels immigrants,  també ho és perquè rep els “amics” amb problemes amb la justícia, com Rato, o té la insidiosa mala voluntat d’organitzar complots contra els nacionalistes catalans amb armes tan poc cristianes com les mentides, prohibides expressament per Déu: “no acuses ningú falsament” (Èxode 2o, 2-16 i Deuteronomi 5, 6-20).

La seua darrera malifeta ha estat la vespra del famós i trist 12 d’octubre passat, reaccionant bruscament contra l’ajuntament de Badalona perquè havien decretat no fer la “festa nacional” i fer dia de feina normal. Això passa, digué, per haver votat uns indigents culturals. Entenc que per al ministre els qui no pensen com ell, estan mancats de cultura (indigens,-ntis, mancats d’alguna cosa). Com el ministre creu que ell va sobrat de cultura o que sap més que ningú, s’atreveix a parlar com ho ha fet.

Els temes de la colonització d’Amèrica, com la d’Àfrica, i l’Orient, han estat molt estudiats per molts historiadors i actualment no tenen cap justificació política, sobre tot a partir que l’ONU la condemnà, proclamant la desconolització un objectiu mundial. Així és que els països colonitzadors han de revisar llurs històries i fer una psicoanàlisi col·lectiva i fins i tot han de demanar perdó als respectius indígenes. Als qui ja hem fet aquesta feina, com s’atreveix el ministre a dir-nos indigents culturals?

Espanya ha de replantejar-se la seua història. La colonització d’Amèrica fou un genocidi, que es practicà durant més de tres-cents anys, amb l’eliminació de milions d’indígenes i de llurs cultures i el sotmetiment a la força a la corona de Castella-Espanya. Com paral·lelament les autoritats permeteren el comerç d’esclaus, que fomentaren, la vergonya encara és major i en el cas del ministre del ram, ha de ser un pecat mortal dels grossos.

Les repúbliques desconolitzades d’enllà les mars tenen mals records de tot el que els passà i per això llurs celebracions no coincideixen totes amb els pressupostos de la gent d’ací. Per exemple, què celebren exactament el 12 d’octubre, si celebren res. En algunes repúbliques ni fan festa; n’hi ha que celebren el Dia de la Resistència Indígena, o el de la Desconolització, o el Columbus Day. També és el Dia de la Raza, quina barra, com quan jo anava a escola. Després vingué el Dia de la Hispanidad... Pel que es veu, doncs, a sud-Amèrica no tothom pensa com el ministre i, per tant, podem suposar que també els considerarà indigents culturals.

Per a corroborar encara més el que entenen en aquells països que fou la colonització podem fer dues coses: repassar els seus llibres d’història escolars, o recórrer a les lletres de llurs himnes oficials. En el cas dels llibres, el que s’estudia a l’escola és el que la major part de la població recorda tota sa vida. En un anterior article (12/7/2015 ‘Un Papa independentista i els missals valencians prohibits”) vaig escriure que aquest féu un discurs a l’Equador, que celebrava el bicentenari de la seua independència d’Espanya, dient que aquesta “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. Potser que el Papa també és un indigent cultural, segons Fernández Díaz?

L’himne equatorià diu: Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento. Cedió al fin la fiereza española… que hizo al fiero español sucumbir. Al Perú canten: Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió! Encara que ens la tenen jurada i adverteixen que poden tornar-nos la visita: Nuestros brazos, hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún día las playas de Iberia, sentirán de su estruendo el terror.

A l’Argentina: Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas. A Bolívia una cosa pareguda: Es ya libre, este suelo; ya cesó su servil condición. Al Paraguai: A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!... dijo, y el cetro rompió. Les cadenes i el ceptre són la corona espanyola. La servil condició que es tragueren de sobre, era ésser súbdits d'Espanya.
El ministre de l’Interior hauria d’encomanar al ministre d’Exteriors, que és el més aplicat de la classe (empollón), que pregunte, ara que se’n va a Amèrica, als seus col·legues què en pensen de tot allò de la colonització, no siga cas que també aquells siguen uns indigents culturals i encara no s’hagen assabentat i estan a temps d’esmenar-se.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ENS TRAURAN



DE FORA vindran que de casa ens trauran

Ben a prop de casa s’han establert diversos comerços que regenten xinesos, pakistanesos i marroquins. Els primers han obert una botiga de roba, la típica botiga on hi ha un poc de tot i molt barat i un bar. Els altres han obert dues botigues de fruites i verdures. Especialment em referiré al bar, perquè vaig cada dia i sovint i també perquè els he anat coneixent i ja tenim una certa confiança, raó per la qual em pregunten moltes coses d’ací i jo els en pregunte d’allà.

El bar l’han instal·lat en el carrer més cèntric de Silla, en una cèlebre casa que han comprada, passant per sobre d’altres veïns que també la cobejaven. Per una idea del fill, Jiahong (13 anys), l’han batejat La Llimera, arbre que existeix en la part del corral, que han respectat i que s’ha convertit en un lloc màgic per a anar a prendre el vermut.

Tota la família treballa al bar, els pares i els dos fills, que ja ajuden en coses menors; la filla gran, Esther, té 14 anys i la més menuda, Núria, 4; també hi ha els avis paterns, que col·laboren. Tots ells parlen xinès entre ells, i els fills també parlen valencià, traient bones notes. Des que vingueren a Silla han anat a la línia en valencià, perquè els pares trobaren més lògic elegir aquesta línia. Quan els preguntí em digueren que “polque estamos en València valenciano, en Palís, flancès”.

Mengen al bar i m’hi he fixat en la dieta, molt austera, però molt aromàtica, gustosa i suficient. Els xiquets estan esplèndids. Un dia que havien fet arròs bullit, amb cogombre de mar, pèsols i vi blanc, m’invitaren, amb un bol d’aquest arròs. Açò, alguna cosa més i un poc de fruita constitueix la seua dieta. Altre dia mengí un platet de fideus fins, amb carabassó i carn de porc. Desdejunen llet i galetes, piquen alguna cosa per la vesprada i sopen molt poc, perquè “de noche no es comel bueno”, em diu Li, que és el pare.

Treballen unes 15 hores cada dia. Els fills distribueixen el temps entre l’Institut, estudiar i ajudar el negoci familiar. Jiahong fa piragüisme a l’Albufera (dubtava entre fer música o un esport). Ester vol estudiar una carrera d’enginyeria. Mentre hi viuen i treballen ací, estan fent-se una casa a la Xina, en un poblet no molt lluny de Xangai, que m’han mostrat en fotografies. Vora trenta hores d’avió per a ells no significa gran cosa, si han d’anar-hi a solucionar res o passar uns dies.

Conte aquesta història perquè he pensat la diferència cultural d’aquesta gent i la nostra, el distint valor que li donen al trebal i a la solidaritat familiar, i també com són de pràctics en el tema de la integració a la nostra societat. De fet saben més que molts veïns de tota la vida sobre els ajuts de l’administració a les famílies i al comerç; ja coneixen l’avifauna de l’Albufera i s’han agenciat de xarxes per a pescar carrancs, anguiles, etc. Coneixen totes les ofertes d’activitats esportives i culturals, molt millor que molts indígenes locals. Crec que s’han integrat més a nosaltres que no ho faríem nosaltres si marxàrem enllà. Com deia un andalús, que treballava a Líbia,: “mira que lo moro son cerraos, solo hablan en moro, no hablan españó pa na”; això mateix diria dels xinesos: és que a la Xina sols parlen xinès.

Una conseqüència del seu sentit del treball i de la responsabilitat és que mantenen el bar obert més hores que cap altre del poble, i per descomptat els dissabtes i diumenges, com abans passava ací. També ho fan els pakistanesos amb la tenda de fruites i verdures.

Jo recorde quan era una criatura i en ma casa tenien una botiga, que no tancaven mai. Abans ací la gent treballava com els xinesos; després vingueren les comoditats de la vida moderna, les vacances, la caseta del camp, la reducció de les jornades laborals... No estic defensant que siga millor treballar 15 hores que vuit, és evident. Però constatar que sí que ho fan aquestes persones i que han vingut a treballar, no a robar-nos res.

Saber aquestes coses és molt convenient per a nosaltres, perquè hi ha gent enverinada contra la immigració, com si foren cap perill per a nosaltres. No és cosa sols d’ací, perquè a tota Europa hi ha un revival xenòfob, immoral i anticristià, que és molt perillós. Curiosament els partits més xenòfobs són la dreta i l’extrema dreta, o siga la gent que va a missa. El cas més absurd és el d’Anglaterra, on no hi ha atur (un 5%, això no és res) i els conservadors volen fer fora els estrangers. Què passarà amb els milers i milers dels nostres joves que hi treballen?

Parle amb un bon amic, Vicent, que té el cap emboirat en aquest tema i intente fer-li veure la contradicció que significa que Europa, que s’ha format a base d’immigracions i d’emigracions, vulga tancar ara les portes a ningú. Nosaltres concretament hem forçat a emigrar a Amèrica masses de treballadors que fugien de la fam, que s’hi establiren a treballar i donar marxa a la família, cosa que no podien fer ací. I fugint de les guerres, per exemple de la guerra civil espanyola. Quin tracte donaren a l’Argentina, a Mèxic, a Cuba, als EEUU... als nostres exiliats?

Els qui venen de fora no ho fan per llevar-nos res, sinó per a treballar i viure, perquè no poden fer-ho als seus països. Així que la frase amb què comença aquest article de fora vindran que de casa ens trauran, no és aplicable als immigrants, Vicent. I si els que venen és per a fer mal? Ah, doncs se’ls haurà d’aplicar la mateixa llei que als nostres xoriços i malfactors, no? De tot hi ha en tot el món. Li recorde quan criticàrem al cardenal Canyissars perquè digué que “todos no son trigo límpio”, referint-se als refugiats i oposant-se a la seua acollida. Jo vaig escriure que tampoc tots els capellans eren “trigo límpio”, però que això no volia dir que ho hagueren de pagar els justos pels pecadors.

I els negres que van a collir taronja per meitat de preu que nosaltres? És cert, li dic, però qui és pitjor? L’empresari que els lloga (sense papers, ni segurs) per guanyar el doble que si contracta un valencià, o el negre que ho fa per poder menjar i alimentar la família? El que seria just és que ningú sub-contractara negres, i que aquests tingueren els papers en regla. Li recorde un cas que vaig presenciar essent alcalde, quan la policia enxampà una dotzena de jovenets trencant melons a pedrades; els dugueren a l’ajuntament i reclamaren la presència dels pares. Hi havia entre ells dos marroquins, que es coneixien de l’escola. Una mare li deia a una altra: “a mi hijo le he dicho que no quiero que vaya con los moros, mira lo que pasa…”.




dimarts, 4 d’octubre del 2016

LES ESTAFES DEL PSOE



LES ESTAFES DEL PSOE

Versió íntegra de l'article publicat al Levante-EMV el dia 4 d'octubre de 2016

Tota la vida he lamentat haver votat una sola vegada als socialistes, a Felipe Gonzaléz. Mai no ho havia dit, perquè em feia molta vergonya. Crec que també els va passar a molta gent que, sense ser socialistes, trobaren oportú participar en el canvi que prometia aquell personatge. Desgraciadament tots ens sentírem estafats, només començar, amb allò de “l’OTAN d’entrada, no”, que crec que fou la frustració més cruel de totes les que seguiren donant-nos.

Ara aquest il·lustre panxacontent ha trobat oportú trair Pedro Sanchez, en un moment tan delicat: porque me siento engañado por él. Diu que li havia assegurat que s’abstendria en la votació de Rajoy. Quina barra, la del tio. Així les coses, doncs, jo també trobe oportú confessar i fer públic que a mi, González m’estafà.

No ho dic perquè em solidaritze amb Sánchez, ja que no estic al Psoe, ni ganes tampoc; personalment me la bufen. Però es dóna la circumstància que sí que crec que per a impedir la “unió patriòtica” del PP-C’s i fer fora Rajoy, cal un “front popular de l’esquerra”. Qualsevol contratemps, doncs, per aconseguir aquest noble objectiu és un triomf de la gent més reaccionària i corrupta del PP i una traïció a la classe treballadora, de funcionaris, estudiants, petits i mitjans empresaris, jubilats... que estem patint-los.

Un amic m’escriu des de Mèxic, preocupat per “la voladura incontrolada” del Psoe. Li dic que d’incontrolada res, sinó que ha estat programada per una confluència de gent de dins del partit i de fora, també per grups de pressió molt poderosos. També és cert que la baronessa sevillana cobeja la secretaria general des de fa temps i que la major part del barons territorials, fins i tot de Puig, li fan costat.

Pel que han manifestat tots ells, el que més temen és que els de Podem acaben destronant-los i per això han organitzat l’eliminació de Sánchez, per a evitar-ho. Quina estafa, perquè els més bel·licosos susanistes estan governant els respectius territoris gràcies als pactes que han fet amb els demonitzats podemites. Tot és molt contradictori, doncs, tot sembla molta estafa.

Tots aquests barons senten un profund espanyolisme, ranci, carpetovetònic i malaltís, que els impedeix cap pacte amb els nacionalistes que quieren romper Espanya, diuen. Pensen igual que Primo de Rivera, Lerroux, Franco, Fraga, Rajoy... No tenen en compte, o no volen, que els nacionalistes governen una bona part de les autonomies i  ajuntaments i que mentre continuen a l’Estat i siguen contribuents, són un grapat de vots al Congrès de Diputats i Diputades. Voler apartar-los és, doncs, reforçar-los a què s’independitzen més aviat.

També és evident que aquests dinamiters socialistes han rebut pressions de les grans empreses, bancs i multifuncionals, dels empresaris... que volen que tot seguisca com fins ara. Aquestes pressions no són qualsevol cosa, perquè les fan els qui els garanteixen una bona ocupació per a quan pleguen dels càrrecs, que són les famoses portes giratòries. Els patums que ja gaudeixen d’alguna bona canongia, com González,  no volen perdre-la tampoc.

Així les coses, com finalment han fet fora Pedro Sanchez, ara ens faran l’estafa de permetre que Rajoy continue. No només tindrem quatre anys de PP, perquè a continuació seguiran unes quantes dècades més, com ens passà amb Franco. És a dir, més corrupció, més retallades de drets, més emigració dels nostres joves, més endarreriment, més misèria moral...


dilluns, 3 d’octubre del 2016

REFLEXIONS EN LA MORT DE CARME NAVARRO, LA MORENA



REFLEXIONS EN LA MORT DE CARME NAVARRO, LA MORENA

La mort de Carmen Navarro Lahoz, la morena, m’ha commogut enormement. No vaig a dir res de la seua biografia, dels seus valors humans, dels seus èxits artístics i del seu amor a Silla, perquè ja ho fa avui mateix, i millor que jo, el cronista Josep Antich, al Levante-EMV, i ho ha fet també en dos articles publicats fa uns dies al Cresol de Silla. Jo del que vull parlar és d’una qüestió tangencial a aquesta trista mort, i el que diré és aplicable al tracte institucional i social a les persones importants de Silla o vinculades al poble.

A Silla tenim uns pocs protocols per a reconèixer els mèrits dels veïns i veïnes que s’ho meresquen. Un d’ells és la concessió del Porrot d’Honor, que és una distinció que s’ha atorgat, des de 1992, a alguna personalitat molt significada per la seua dedicació a la literatura, a l’art o la cultura, en valencià. Així, entre altres, han estat reconeguts Estellés, Enric Valor, F. Ferrer Pastor, Vicent Ventura, Matilde Salvador, Manolo Boix, Paco Muñoz, etc. fins un total de 21 guardonats. Enguany ho serà Abelard Saragossà.

Des de 1999, amb l’arribada del quadripartit, format per EU, UV, el Bloc (ara Compromís) i el PP, els premis s’ampliaren al reconeixement de ciutadans de Silla distingits per la seua activitat cultural, social i esportiva. És així com persones i institucions que han prestat un bon servei a la societat, o han arribat a llocs destacats en les respectives professions, mostrant la seua fidelitat a Silla, han tingut també el reconeixement municipal.

Persones com la doctora Jesusa Pertejo, patrocinadora dels premis José Alcamí; Fernando Gómez Císcar, rector de la Mare de Déu dels Àngels; Benito Floro, per l’esport; Josep Alapont, l’estellaor; les Ames de Casa; la Lluita contra el Càncer... fins un total de quaranta-vuit persones o institucions. Lamente no posar més noms, perquè no els he trobat enlloc, ni en la web municipal, que continua sense alçar el vol, com sempre. Una de les nostres veïnes a qui l’ajuntament li va retre la distinció fou Carme Navarro. Enguany ho serà el Silla C.F pel seu ascens a tercera divisió.

Quin és el comportament “protocolari” de l’ajuntament en casos com el de la defunció de la il·lustre filla del poble i premi Porrot d’Honor, Carmen Navarro? Sembla que res, ni una esquela a la premsa, ni una presència institucional al sepeli, ni un ram de flors; encara gràcies si constarà el condol al llibre d’actes del plenari immediat. He pogut constatar l’enuig de moltes persones, com Bea Calvo, que han trobat imperdonable la desatenció institucional. Pel que sé, sols hi assistiren dos excaldes, Serafí Simeon i jo mateix, i algun ex-regidor. Per descomptat no hi faltà el cronista oficial, Josep Antich.

La mateixa falta de respecte ha passat altres vegades, com quan va morir la doctora Jesusa Pertejo, també Porrot d’Honor, i a la qual se li erigí un petit monument i se li dedicà un passeig, junt al Tola. Durant mols anys havia creat i mantingut el premi que instituí, en memòria del seu difunt marit, el doctor José Alcamí. En 2007, quan va morir, segons tinc entès l’ajuntament no envià ni un condol a la família, ni s’hi féu cap ressenya al Magazim municipal. En conseqüència, deixaren de convocar-se aquests premis.

Pose aquests dos exemples, però n’hi han més. Són suficients per a confirmar el que estic dient. Com tinguí unes bones relacions personals i epistolars amb aquestes dues dones, vull contar alguns detalls, que confirmaran el grau de compromís emocional i intel·lectual que mantingueren amb el poble.

De Carmen Navarro, Antich ha escrit a bastament sobre la seua generositat amb Silla i, en general, amb les bones causes; paga la pena de llegir ho. La nostra cantant em confessà que quan estava per Sud-Amèrica cantant i gravant discos, durant llargues temporades, si tenia alguna actuació el dia 6 d’agost, cantava La Maredeueta de Conxa Piquer i explicava als organitzadors i al públic que al seu poble aquell dia era la festa del Crist. Em deia, emocionant-se pel record, que quan arribava l’estrofa en valencià de Xiqueta, xiqueta meua, jo ta imatge vull copiar..., no podia contenir les llàgrimes, emocionant-se ella, els acompanyants i el públic.

La doctora Pertejo, quan vingué a recollir el premi (no recorde exactament, però degué ésser l’any 2001) volgué invitar a dinar totes les dones de Silla que havien rebut un premi José Alcamí, per haver obtingut les millors notes en el batxillerat. Aquests premis, juntament amb el Rosa Antich i el Maria i José Zaragozà, han significat, al llarg dels anys, un estímul per als xiquets i xiquetes que l’han guanyat. Posteriorment envià un lot de llibres de la seua biblioteca particular, destinats a la de Silla. Aquell fou un dia memorable per a ella i per al poble.

Antich, “veí i admirador” de Carmen Navarro, decebut per la poca atenció que se li havia donat a la seua “darrera aparició en públic”, és preguntava si és que Silla és tan diferent que “necessita moltes vitamines per a recuperar la memòria”. Jo li vaig dir que el que necessita són altres comportaments municipals i posar més atenció als detalls protocol·laris, que són normals en altres pobles. El veïnat és molt permeable als bons exemples.