DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ENS TRAURAN

DE FORA vindran que de casa ens trauran

Ben a prop de casa s’han establert diversos comerços que regenten xinesos, pakistanesos i marroquins. Els primers han obert una botiga de roba, la típica botiga on hi ha un poc de tot i molt barat i un bar. Els altres han obert dues botigues de fruites i verdures. Especialment em referiré al bar, perquè vaig cada dia i sovint i també perquè els he anat coneixent i ja tenim una certa confiança, raó per la qual em pregunten moltes coses d’ací i jo els en pregunte d’allà.

El bar l’han instal·lat en el carrer més cèntric de Silla, en una cèlebre casa que han comprada, passant per sobre d’altres veïns que també la cobejaven. Per una idea del fill, Jiahong (13 anys), l’han batejat La Llimera, arbre que existeix en la part del corral, que han respectat i que s’ha convertit en un lloc màgic per a anar a prendre el vermut.

Tota la família treballa al bar, els pares i els dos fills, que ja ajuden en coses menors; la filla gran, Esther, té 14 anys i la més menuda, Núria, 4; també hi ha els avis paterns, que col·laboren. Tots ells parlen xinès entre ells, i els fills també parlen valencià, traient bones notes. Des que vingueren a Silla han anat a la línia en valencià, perquè els pares trobaren més lògic elegir aquesta línia. Quan els preguntí em digueren que “polque estamos en València valenciano, en Palís, flancès”.

Mengen al bar i m’hi he fixat en la dieta, molt austera, però molt aromàtica, gustosa i suficient. Els xiquets estan esplèndids. Un dia que havien fet arròs bullit, amb cogombre de mar, pèsols i vi blanc, m’invitaren, amb un bol d’aquest arròs. Açò, alguna cosa més i un poc de fruita constitueix la seua dieta. Altre dia mengí un platet de fideus fins, amb carabassó i carn de porc. Desdejunen llet i galetes, piquen alguna cosa per la vesprada i sopen molt poc, perquè “de noche no es comel bueno”, em diu Li, que és el pare.

Treballen unes 15 hores cada dia. Els fills distribueixen el temps entre l’Institut, estudiar i ajudar el negoci familiar. Jiahong fa piragüisme a l’Albufera (dubtava entre fer música o un esport). Ester vol estudiar una carrera d’enginyeria. Mentre hi viuen i treballen ací, estan fent-se una casa a la Xina, en un poblet no molt lluny de Xangai, que m’han mostrat en fotografies. Vora trenta hores d’avió per a ells no significa gran cosa, si han d’anar-hi a solucionar res o passar uns dies.

Conte aquesta història perquè he pensat la diferència cultural d’aquesta gent i la nostra, el distint valor que li donen al trebal i a la solidaritat familiar, i també com són de pràctics en el tema de la integració a la nostra societat. De fet saben més que molts veïns de tota la vida sobre els ajuts de l’administració a les famílies i al comerç; ja coneixen l’avifauna de l’Albufera i s’han agenciat de xarxes per a pescar carrancs, anguiles, etc. Coneixen totes les ofertes d’activitats esportives i culturals, molt millor que molts indígenes locals. Crec que s’han integrat més a nosaltres que no ho faríem nosaltres si marxàrem enllà. Com deia un andalús, que treballava a Líbia,: “mira que lo moro son cerraos, solo hablan en moro, no hablan españó pa na”; això mateix diria dels xinesos: és que a la Xina sols parlen xinès.

Una conseqüència del seu sentit del treball i de la responsabilitat és que mantenen el bar obert més hores que cap altre del poble, i per descomptat els dissabtes i diumenges, com abans passava ací. També ho fan els pakistanesos amb la tenda de fruites i verdures.

Jo recorde quan era una criatura i en ma casa tenien una botiga, que no tancaven mai. Abans ací la gent treballava com els xinesos; després vingueren les comoditats de la vida moderna, les vacances, la caseta del camp, la reducció de les jornades laborals... No estic defensant que siga millor treballar 15 hores que vuit, és evident. Però constatar que sí que ho fan aquestes persones i que han vingut a treballar, no a robar-nos res.

Saber aquestes coses és molt convenient per a nosaltres, perquè hi ha gent enverinada contra la immigració, com si foren cap perill per a nosaltres. No és cosa sols d’ací, perquè a tota Europa hi ha un revival xenòfob, immoral i anticristià, que és molt perillós. Curiosament els partits més xenòfobs són la dreta i l’extrema dreta, o siga la gent que va a missa. El cas més absurd és el d’Anglaterra, on no hi ha atur (un 5%, això no és res) i els conservadors volen fer fora els estrangers. Què passarà amb els milers i milers dels nostres joves que hi treballen?

Parle amb un bon amic, Vicent, que té el cap emboirat en aquest tema i intente fer-li veure la contradicció que significa que Europa, que s’ha format a base d’immigracions i d’emigracions, vulga tancar ara les portes a ningú. Nosaltres concretament hem forçat a emigrar a Amèrica masses de treballadors que fugien de la fam, que s’hi establiren a treballar i donar marxa a la família, cosa que no podien fer ací. I fugint de les guerres, per exemple de la guerra civil espanyola. Quin tracte donaren a l’Argentina, a Mèxic, a Cuba, als EEUU... als nostres exiliats?

Els qui venen de fora no ho fan per llevar-nos res, sinó per a treballar i viure, perquè no poden fer-ho als seus països. Així que la frase amb què comença aquest article de fora vindran que de casa ens trauran, no és aplicable als immigrants, Vicent. I si els que venen és per a fer mal? Ah, doncs se’ls haurà d’aplicar la mateixa llei que als nostres xoriços i malfactors, no? De tot hi ha en tot el món. Li recorde quan criticàrem al cardenal Canyissars perquè digué que “todos no son trigo límpio”, referint-se als refugiats i oposant-se a la seua acollida. Jo vaig escriure que tampoc tots els capellans eren “trigo límpio”, però que això no volia dir que ho hagueren de pagar els justos pels pecadors.

I els negres que van a collir taronja per meitat de preu que nosaltres? És cert, li dic, però qui és pitjor? L’empresari que els lloga (sense papers, ni segurs) per guanyar el doble que si contracta un valencià, o el negre que ho fa per poder menjar i alimentar la família? El que seria just és que ningú sub-contractara negres, i que aquests tingueren els papers en regla. Li recorde un cas que vaig presenciar essent alcalde, quan la policia enxampà una dotzena de jovenets trencant melons a pedrades; els dugueren a l’ajuntament i reclamaren la presència dels pares. Hi havia entre ells dos marroquins, que es coneixien de l’escola. Una mare li deia a una altra: “a mi hijo le he dicho que no quiero que vaya con los moros, mira lo que pasa…”.