LA INDIGÈNCIA CULTURAL D’UN MINISTRE DE RAÇA

LA INDIGÈNCIA CULTURAL D’UN MINISTRE DE RAÇA

Ésser ministre no és cap garantia de res, sinó tot al contrari, com veurem tot seguit, i per això l’actual ministre d’ordre públic s’ha atrevit a titllar d’indigents culturals els qui no “celebrem” el dia de la Raça. Aquest ministre i membre de l’Opus, en l’època de Franco hauria estat ministre d’Ordre Públic, perquè l’obsessió de les dictadures és el control de la gent, del pensament, de la creació... i de les “celebracions oficials”. Per a perseguir i punir els desviats de la línia oficial del règim, aleshores hi havia els tribunals d’ordre públic, quefer actualment en mans del constitucional.

Ministres indigents, impresentables, fins i tot xoriços, n’ha hagut sempre. Els de Franco feren grans fortunes i llurs fills i néts encara viuen de les rendes, com la família Franco, que és la més significada. Fer un repàs general excediria d’aquest article, però una ullada als darrers casos de ministres condemnats o en vies d’ésser-ho per la justícia, ho corroborarà. El cas més indiscutible és el del tal Rato, però també hi ha en Matas, i la Mato. 

A més d’aquests ministres, també els hi ha els condemnats per l’opinió pública, que aquestes són altres calces. El principal és Soria, evidentment, però també hi ha el famós Wert que concità el repudi de gran part de la societat; i la ministra Báñez, que recomana anar a demanar feina al Rocio; o el ministre Català, que tracta d’esmunyir-se com les anguiles; o als econòmics Montoro i Guindos; o Àrias Cañete; o l’Aguirre... Però per sobre de tots el que comentem avui, Fernàndez Díaz,

Aquest senyor, famós pels botons que agafa per culpa dels immigrants,  també ho és perquè rep els “amics” amb problemes amb la justícia, com Rato, o té la insidiosa mala voluntat d’organitzar complots contra els nacionalistes catalans amb armes tan poc cristianes com les mentides, prohibides expressament per Déu: “no acuses ningú falsament” (Èxode 2o, 2-16 i Deuteronomi 5, 6-20).

La seua darrera malifeta ha estat la vespra del famós i trist 12 d’octubre passat, reaccionant bruscament contra l’ajuntament de Badalona perquè havien decretat no fer la “festa nacional” i fer dia de feina normal. Això passa, digué, per haver votat uns indigents culturals. Entenc que per al ministre els qui no pensen com ell, estan mancats de cultura (indigens,-ntis, mancats d’alguna cosa). Com el ministre creu que ell va sobrat de cultura o que sap més que ningú, s’atreveix a parlar com ho ha fet.

Els temes de la colonització d’Amèrica, com la d’Àfrica, i l’Orient, han estat molt estudiats per molts historiadors i actualment no tenen cap justificació política, sobre tot a partir que l’ONU la condemnà, proclamant la desconolització un objectiu mundial. Així és que els països colonitzadors han de revisar llurs històries i fer una psicoanàlisi col·lectiva i fins i tot han de demanar perdó als respectius indígenes. Als qui ja hem fet aquesta feina, com s’atreveix el ministre a dir-nos indigents culturals?

Espanya ha de replantejar-se la seua història. La colonització d’Amèrica fou un genocidi, que es practicà durant més de tres-cents anys, amb l’eliminació de milions d’indígenes i de llurs cultures i el sotmetiment a la força a la corona de Castella-Espanya. Com paral·lelament les autoritats permeteren el comerç d’esclaus, que fomentaren, la vergonya encara és major i en el cas del ministre del ram, ha de ser un pecat mortal dels grossos.

Les repúbliques desconolitzades d’enllà les mars tenen mals records de tot el que els passà i per això llurs celebracions no coincideixen totes amb els pressupostos de la gent d’ací. Per exemple, què celebren exactament el 12 d’octubre, si celebren res. En algunes repúbliques ni fan festa; n’hi ha que celebren el Dia de la Resistència Indígena, o el de la Desconolització, o el Columbus Day. També és el Dia de la Raza, quina barra, com quan jo anava a escola. Després vingué el Dia de la Hispanidad... Pel que es veu, doncs, a sud-Amèrica no tothom pensa com el ministre i, per tant, podem suposar que també els considerarà indigents culturals.

Per a corroborar encara més el que entenen en aquells països que fou la colonització podem fer dues coses: repassar els seus llibres d’història escolars, o recórrer a les lletres de llurs himnes oficials. En el cas dels llibres, el que s’estudia a l’escola és el que la major part de la població recorda tota sa vida. En un anterior article (12/7/2015 ‘Un Papa independentista i els missals valencians prohibits”) vaig escriure que aquest féu un discurs a l’Equador, que celebrava el bicentenari de la seua independència d’Espanya, dient que aquesta “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. Potser que el Papa també és un indigent cultural, segons Fernández Díaz?

L’himne equatorià diu: Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento. Cedió al fin la fiereza española… que hizo al fiero español sucumbir. Al Perú canten: Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió! Encara que ens la tenen jurada i adverteixen que poden tornar-nos la visita: Nuestros brazos, hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún día las playas de Iberia, sentirán de su estruendo el terror.

A l’Argentina: Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas. A Bolívia una cosa pareguda: Es ya libre, este suelo; ya cesó su servil condición. Al Paraguai: A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!... dijo, y el cetro rompió. Les cadenes i el ceptre són la corona espanyola. La servil condició que es tragueren de sobre, era ésser súbdits d'Espanya.

El ministre de l’Interior hauria d’encomanar al ministre d’Exteriors, que és el més aplicat de la classe (empollón), que pregunte, ara que se’n va a Amèrica, als seus col·legues què en pensen de tot allò de la colonització, no siga cas que també aquells siguen uns indigents culturals i encara no s’hagen assabentat i estan a temps d’esmenar-se.