TEORIA DEL FUNCIONARI PERIQUITO

TEORIA DEL FUNCIONARI PERIQUITO

Supose que qui més, qui menys, tothom ha patit la desagradable necessitat d’haver de recórrer personalment davant de l’administració estatal, autonòmica, diputacional, municipal, i de llurs delegacions sanitàries, militars, fiscals, laborals, judicials, policials... Podem incloure-hi les empreses de serveis elèctrics, telefònics, ferroviaris, aeris, correus, etc. Crec que tothom haurà sentit el mateix fàstic mentre preparava documents, omplia impresos, prenia la tanda, lliurava els papers, possiblement fent més d’un viatge a informar-se,,,

Supose també que tothom, al sortir al carrer, haurà tingut la sensació d’haver-se alliberat d’un mal son, malgrat el dubte d’haver-ho encertat o no, tot i l’esforç esmerçat: “ja rebrà la resposta”, li han dit. Aleshores és possible que haja aprofitat per a mussitar alguna maledicció: la mare que els ha parit!

Evidentment, la culpa de tantes impertinències que acaben de patir, no la tenen els funcionaris-empleats que els han atès, sinó els qui han arbitrat el protocol, o siga els qui manen. L’objectiu és de controlar-nos cada vegada més, fer-nos passar per l’adreçador i evidenciar que ells són el poder. Però, com aquesta gent poderosa no la veiem enlloc, sinó als pobres subalterns que ens atenen, amb qui ens hem de cagar, doncs? Ho simplifiquem i malmirem i odiem els pobres xicots i xicotes de darrere l’aparador, o la taula.

Vull deixar ben clar que la majoria d’aquests funcionaris i treballadors són bona gent i que col·laboren  amb la ciutadania. Ara bé, sempre hi ha el funcionari llepaculs i sobre tot miserable, que es creu el que no és i que, en lloc de col·laborar amb nosaltres, ens tracta amb displicència, tot cofois de tenir en aquell moment la paella pel mànec; aquests són els perillosos. Els vinc observant, des de fa molt de temps, i crec que són com els periquitos, al menys llurs cervells.

Com cada dia l’administració disposa de més trampes, crec que a poc a poc estan forçant una nova mutació de l’espècie humana, de manera que, partint de l’homo sapiens (l’home que sap, que pensa) estem evolucionant en dues branques: la l’homo insapiens (l’home que no sap res) i la de l’homo supersapiens (el que ho sap tot). Aquests darrers seran els privilegiats, perquè sabran conduir-se pels nous averanys amb què en engalipen cada dia i ens engaliparan. És a dir, els supersapiens seran els ben dotats per a entendre i respondre als reptes de la informàtica i a totes les coses que s’estan inventant i que s’inventaran, tant que podran prescindir dels funcionaris periquitos.

Vinc de fer unes gestions d’aquestes i m’he trobat amb una barrera que m’ha pertorbat en gran manera. Primer m’han fet passar per un detector d’armes, i després m’han posat davant d’una pantalla que havia de polsar, indentificant-me (DNI) i marcant el motiu i l’objectiu de la gestió que volia fer. Vinga, que estem esperant, diuen uns. És que no entenc el que haig de polsar. Ai, serà ací. Nyaca, polse i em surt un paperet amb un nombre. Mira que sóc llest, pense. Ja he superat el primer assalt, però darrere meu hi ha gent que ho té més difícil. Ara he d’esperar que isca el meu numeret a una pantalla...

Un senyor, al costat del qual m’he assegut, em diu que cada dia ho troba tot més difícil per a reeixir-se’n, tan fàcil que ho tenia abans. M’explica que sempre li havia agradat fer cua, conversant amb els coneguts i fent noves amistats amb els desconeguts. Érem com una família, em diu, fèiem cua i parlàvem amb els de davant i darrere, fins que algú cridava: xit! Aleshores, tothom callava una estona, fins que la gent tornava a la xiuladissa: on has anat a tenyir-te el monyo? Com està ta mare, ah, que va morir dius, pobreta meua. Què fa el teu fill, ja té nòvia? Ara els joves s’ho pensen molt, no com abans. Saps que la filla de Conxín ha renyit amb el nóvio?... Xit!

Quina necessitat tenen de fer-ho tan complicat, em continua explicant. Abans hi havia un informador, que t’atenia a pèl, quan et tocava el torn. Qui és el darrer? Darrera de mi va una senyora que ha eixit a veure si arriba el seu marit, que està aparcant. Amb la pressa que tinc. Ja tornaré demà. Podrien posar alguna altra persona informant... El problema era si l’informador-informadora era un periquito o una persona normal.

Recorde que fa més de 40 anys, encara estava la dictadura de Franco, presentí tots els papers per a rebre l’ajut pel naixement d’un fill. A molta gent els faltava alguna cosa i havien de tornar. Jo ho tenia controlat tot, més de 10 certificats. Quan arribí davant del funcionari i li’ls lliurí, es quedà en principi contrariat, perquè jo ho duia tot; de sobte, però,  mostrà un somrís satànic, perquè em faltava l’autorització de la meus dona, que era la sol·licitant. Reaccioní immediatament, per no haver de tornar, i li vaig dir a aquell periquito, amb veu segura, que en ma casa l’únic que autoritzava res era jo. Es sorprengué i s’alegrà, ho recorde molt bé, si señor, así se habla, posà l’encuny a la petició; a ver, el siguiente...

En aquells anys, llevat que la humiliació que patíem i que els perills que ens amenaçaven eren tan insofribles, en l’aspecte que comentem tot era més humà que no ara amb les màquines dehumanitzadores. Hem avançat en la democràcia, que no teníem, però ens han estafat en altres coses. Ara ens estrenyen més i ens controlen millor. Els funcionaris bons continuen essent-ho, però els periquitos no han desaparegut, sinó que ara ho tenen més fàcil per a marejar-nos i intentar desmoralitzar-nos. Llija bé els documents. És que vull parlar amb el cap de la secció. Demane una cita per internet. És que no m’aclarisc com fer-ho... Als periquitos se’ls infla la papada, plens de vanitat i se senten els amos...