EL PSOE FA A RAJOY PRESIDENT: MERDA, DONCS

EL PSOE FA A RAJOY PRESIDENT: MERDA, DONCS

S’han acomplert les previsions més pessimistes i el Psoe s’ha abaixat els pantalons i han fet possible la investidura de Rajoy. La condició perquè no esdevinguera la barbaritat de donar el govern a la dreta, era que els socialistes perderen els seus temors a Podem i als nacionalistes i formaren un govern de progrés. Com això no ha passat, merda, doncs.

PP, C’s i Psoe han format un altre trio fatídic, com el de les Açores i curiosament els personatges s’assemblen: Rajoy té una retirada a Bush, Rivera a Blair i l’haca sevillana, posant-li un bigoti, a Aznar. Els barons socialistes, que han imposat la seua ortodòxia de fira, també s’han posat la corda al coll i alguns d’ells tindran problemes per a continuar mantenint els acords subscrits amb podemites-units i nacionalistes, Els socialistes han fet una burrada, doncs, fins i tot Puig, que ha tractat d’esmunyir-se com una anguila.  

Així és que la imatge que ofereixen els socialistes dóna pena, fins i tot als qui no som de la seua congregació ens en dona. La cara que posen demostra la gran contradicció que han hagut de patir, però ells s’ho han buscat (ella). Molta gent ja m’ha assegurat que es donaran de baixa del partit, o que no els tornaran a votar mai més en la vida; també se senten estafats, com digué Felipe Gonzàlez, que és qui començà el meló. El Psoe els ha traït.

Pel contrari, la dreta, que no havien guanyat les eleccions ni havien aconseguit suficients vots per a governar, han comptat amb el regal dels socialistes. En realitat se'ls han follat sense pagar-los ni un duro, quedant els socialistos, doncs, com unes putes barates, amb perdó d’aquestes senyores. El judici de les properes eleccions (en maig-juny 2017, o quan més li convindran a Rajoy) serà implacable amb ells, com ho serà la història.

Crec que en aquestes condicions, la dreta té un futur prometedor per a continuar fent la mateixa política vil que ara. La novetat és que hauran de fer teatre al Congrés i abans no. No diré que duren tant com Franco, a qui cada dia Rajoy s’assembla més, però poc els faltarà. Els arguments que empren i la manera d’actuar, cauta i traïdorenca, dels dos gallecs és la mateixa: que tot ho fan pel bé d’Espanya i que l’obligació de tots és fer-los costat. Que com tot va tan de puta mare, o ells, o la ruïna. Que Espanya és un gran país, l’enveja del món, gràcies a ells... Fins i tot Rajoy absorbirà C’s, com féu Franco amb els requetès i els falangistes, en aquest cas, però, pagant-los molt bé.

Davant de la tragèdia, els podemites-units i els separatistes, sabent el que ens espera, què podem fer? Supose que una oposició molt dura al Congrés, vigilant i denunciant les malifetes del trio (del Trio Calavera, com els ha batejat un amic poeta, com veurem tot seguit); denunciant els incompliments de tot el que han promès, com les noves retallades econòmiques. Exigint les derogacions de les lleis repressores, que curiosament havien promès de fer tant C’s com Psoe; ara ho veurem. Presentant denúncies als jutjats, fins i tot als internacionals... També supose que ens convocaran a vagues d’estudiants i d’ensenyants i dels sindicats, a les protestes dels sanitaris... I esperem que es reviscolen els escratges. Finalment, supose que convocaran la vaga general.

L’amic poeta a qui he al·ludit, m’ha dut una adaptació de la ranxera del Trio Calaveras, que eren molt populars durant els anys del franquisme. Li han vingut al cap, diu, aquests dies de morts i de calaveres, i de la gran traïció socialista i s’ha sentit inspirat a fer una adaptació de Flor Silvestre. Si algú la vol incorporar al repertori, per a cantar als saraus de protesta, m’ha autoritzat a facilitar-los-la, perquè temps per a cantar i rascar la guitarra en tindrem tol el que voldrem, em diu el rapsoda, com quan érem joves; ací no canvia res. Per a localitzar la música es pot accedir, via google, al corresponent youtube: Trio Calaveras, Flor Silvestre.

La flor és Rajoy i el trio el formen els tres partits del pacte de la traïció. M’ha avançat tres de les estrofes. Una que canta Hernando diu: Flor silvestre, flor del campo, eso eres tu, Rajoy, yo te brindo a ti mi canto y me subo a tu convoy. La de Rivera és una declaració d’amor, que he trobada repugnant: Siempre he sido tu esperanza, linda flor de un vergel, yo te doy mi confianza, florecita de gürtel. I el trio conjuntamente canten: Mientras duermes sin dar golpe, te protege el capital, los obispos y la banca forman tu carro triunfal. Continues igual que sempre, li dic, com quan estudiàvem i corríem davant dels grisos...

A banda de riure’ns, el meu amic i jo comentem sobre el terror que ens infonien a les criatures, aquests dies de difunts i de les ànimes del Purgatori. Ara tot s’ha desdramatitzat i ens alegrem per això, però la festa continua. És curiós que mentre uns la converteixen en una mascarada desinhibidora, l’església pretenga que les criatures es disfressen de santets, en lloc de calaveres, perquè reflexionen en coses positives, diuen... Quina parida, com la de condemnar la incineració i llançar al vent les cendres dels difunts. Concloem que tots continuem on estàvem: l’església reprimint i condemnant i la gent rient-se’n del clero i no fent-los cas.Així és la vida.