LA MALA LLET QUE MAMÀREM EN 1942

LA MALA LLET QUE MAMÀREM EN 1942

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 d'octubre de 2013

 

En moltes coses em passa com al Quico Pi de la Serra, que com jo nasqué en 1942, en plena postguerra. Crec que és per la mala llet que mamàrem, no per culpa de les nostres mares, que eren unes màrtirs, sinó per les penalitats que passaven per culpa de la guerra que havia organitzat Franco contra la República i la repressió que la va seguir.

Ara mateix també tinc una fulla davant, blanca, neta, immaculada, i l'he d'escriure per a enviar-la a El Punt i que isca demà. Però, com al Quico, malgrat que l'holandesa en qüestió em diu que l'embruti, que escrigui, la qüestió és triar el tema sobre el qual vull blasmar i tinc el cap ple d'idees que em bullen.

És evident que el tema ha de girar al voltant dels darrers esdeveniments, protagonitzats pel món de l'ensenyament. Ja m'hi he referit en anteriors columnes i avui l'únic que cal és fer, com a colofó, el balanç final. La setmana ha estat magnífica, els estudiants ho han fet molt bé, el professorat millor del que jo creia i les famílies s'han solidaritzat amb els fills i han recolzat l'agitació o s'hi han afegit.

Les xifres de participació han estat altíssimes, diga el que diga la gent tenebrosa del ministeri i les úniques fiables són les dels sindicats. Hi ha, però, una xifra de la conselleria valenciana, que sí que podem donar per certa i és la del nombre d'ensenyants, sense comptar les universitats, que han fet la vaga: 11.311. Com es tracta de descomptar el jornal als vaguistes, han tingut molta cura a no equivocar-se. A aquesta xifra, però, cal afegir la dels professors que no podien secundar la vaga, per raó dels seus càrrecs, i la dels que estaven de baixa.

Per exemple, m'informen d'un institut de l'Horta que, finalment, la vaga entre els professors ha anat millor que esperaven i han arribat a ser el 55% dels professors del claustre i el 87 % de l'alumnat. “Fins i tot, entre els cursos que no podien fer-la, 1r i 2n d'ESO, alguns dels pares han decidit pel seu compte i han preferit que els fills es quedaren a casa i tingueren una falta sense justificar, per a ser coherents amb la lluita dels estudiants dels darrers cursos, que també era la d'ells”.

Després de la manifestació, a què ens havien convocat, entre altres el Sindicat d'Estudiants, l'STEPV i Compromís, torne a casa molt satisfet de l'èxit. Un amic professor, més jove que jo, em pregunta si crec que Rajoy farà res amb el Wert. El troll Wert, li dic. Doncs, estic convençut que no farà res. En realitat, hauria d'haver fet moltes coses i no n'ha fetes cap: apartar a la Mato; enviar al Montoro a casa o al manicomi; també a l'andalusa ministra de treball Rocio Báñez. Sobre tot, hauria d'haver apartat de l'escenari a la reina del circ, la Cospedal. No ha fet res, ni farà, perquè es quedaria a soles, havent com hi ha tant a rascar.

Mentre Rajoy no fa res, i la bola de la corrupció continua aflorant, els qui estem fotuts som els ciutadans i ciutadanes, i tenim tot el dret a protestar, a dir que no, a dir-los fills de puta... i a desesperar. També em bullen pel cap tota mena d'idees al respecte, des de les més racionals a les més expeditives. Totes tenen la seua lògica, la seua raó en la misèria moral política que ens envolta.

El raonament més assenyat, en les circumstàncies que patim, seria que la gent es concentrara al voltant de les organitzacions polítiques i sindicals, per a enfortir-les i per a exigir-los accions que posen fre a la disbauxa dels populars. Em referisc, evidentment, als partits i als sindicats de classe, perquè es deixen de mariconades familiars i de lluites personals i siguen capaces de fer política més dura. Les propostes d'accions difuses i singulars, que naixen de la indignació i la desconfiança amb els partits i els sindicats, encara que tenen la seua justificació, en realitat sols ajuden precisament al PP.

Poden haver-hi propostes més expeditives, per les quals jo no protestaria, sinó que entendria i fins i tot justificaria. Davant de l'espectacle de veure la justícia manipulada, distorsionada i ralentitzada, permetent que els grans delictes dels polítics, dels banquers, de les persones de l'alta societat, de la monarquia, queden fins i tot impunes, m'indigna veure la manera de tractar la gent que no hi som d'aquesta elit. Si la justícia ha de ser justa i equitativa, ací no ho és.

En aquest estat de la pandereta i olé es poden donar casos com que el PP, un partit ple de casos d'alta corrupció, que ha arribat a defensar grans xoriços com el Bárcenas, i que s'ha posicionat al costat de la banca més corrupta, intente fer política, aprofitant-se del dolor de les víctimes del terrorisme. Una gent immoral donant mostres de moralitat, això és abjecte.

Així que vaig arribant al final del full, estic sol i he posat en marxa el disc de Quico, que canta: a Suïssa han ingressat, mils de milions a cabassos. Després diuen que és l'obrer, el culpable dels fracassos i la manca de control. I és que si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. Jo cada cop veig més clar que el poble diu el que pensa. Hem après aquest proverbi i amb mútua complaença cantem com un home sol: si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. I ara mateix acabe d'assabentar-me que Lou Red, també de la quinta, ha mort; i mentrestant els fills de puta continuen a la seua marxa, o siga que...

Acabe resumint que cal que fem coses racionals (com apuntar-se a partits i sindicats de classe) i coses més expeditives, com les vagues i altres mobilitzacions, boicots i tota mena de desobediències. Els qui haurien de ser més bons que ningú, perquè manen i perquè cobren més que ningú, tenen el cor més negre que Judes, així que crec que qualsevol de nosaltres té dret a negar-se que li toquen els collons... i a fer qualssevol cosa.