SANCHEZ I IGLESIAS, A VEURE QUI ÉS MÉS NINOT

SANCHEZ I IGLESIAS, A VEURE QUI ÉS MÉS NINOT

Ja vaig advertir, al Repunt anterior, que si no arribaven a un pacte els socialistes i els podemistes, els dedicaria uns versos plens d’improperis, dels quals publiquí la primera quarteta: Són més burros que Tacó, els de en Pere i els de en Pau i si no troben solució serà perquè ells són un frau… Ara que estem esperant si s’ho faran o no i amb quina mà, previsorament ja tinc uns quants conceptes entre mans que formaran part del llarg poema: traïció, cagacalces, ruïna, narcisos, supèrbia, fracàs… De moment he avançat amb una altra quarteta: Ningú dels dos té raó i, per dir-ho com s’escau, el que fan és traïció, fer el tòtil, un trist sarau, que ens durà a la perdició. Continuem esperant, quan sols falten 10 dies per veure si finalment parix la burra, o dins o fora, i podem acabar el poema.

Què els passa a aquesta parella de Sanchez i d’Iglesias? Per què dediquen més temps a insultar-se que a concorxar-se, o siga a pactar? I ho fan en públic, a cara descoberta. Jo crec que ha estat la primera vegada en la història que, en circumstàncies similars, dos partits perden el temps en lloc de tirar endavant i posar-se a treballar. Pot ser que són molt immadurs, o que els falta un bull? Per exemple, diuen que no se’n refien l’un de l’altre. Quina imbecil·litat! A tot el món cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit hi ha malfiances entre els diversos grups, però ningú ho publica als quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus. Al respecte vull dir  que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos. Ho dic jo que durant 8 anys vaig formar part d’un pacte a quatre (PP, UV, EU i Bloc), del qual vaig ser alcalde; no se’n refiàvem, i jo menys que ningú, però la cosa funcionà.

Per què han d’arribar a un pacte els socialistes i els podemistes, amb el suport dels nacionalistes perifèrics? En primer lloc perquè així ho vol la majoria dels respectius militants i un gran espectre de l’opinió pública, segons les enquestes. Si no ho fan i fracassen frustraran, doncs, els seus votants, que podran optar, si han de tornar a les urnes, per quedar-se a casa i castigar-los, com passà a Andalusia. En segon lloc, perquè l’Estat necessita un govern que pose en marxa immediatament totes les promeses electorals d’ambdós partits, que no cal que repasse, encara que faré tres acotacions: derogar la reforma laboral del PP, anul·lar la llei mordassa, treure Franco del mausoleu de la ignomínia (Valle de los Caidos). També, per posar en marxa les converses amb Catalunya i perquè s’amnistien els polítics presos i els exiliats. No és poca cosa per començar.

No arribar a entendre’s i convocar noves eleccions serà una demostració de la incapacitat d’ambdues figures per a governar res i per tant haurien de dimitir dels seus càrrecs i anar-se’n a casa; aleshores és quan s’haurien de convocar les noves eleccions, amb gent nova. Qui les guanyaria? Podria ser que la Santíssima Trinitat franquista de PP, C’s i Vox. I en aquest cas, on s’amagarien les nostres glorioses esquerres? Quines disculpes donarien els socialistes a l’electorat d’esquerres? Què dirien els podemites als qui confiaven en la seua capacitat renovadora? No vull ni pensa-ho, però sé que la negra nit s’abatria sobre els nostres caps. Imaginar Wert altra vegada al govern, o Soria, o la Cospedal, o Montoro, o Jorge Fernandez, o Català, o Guindos, o la Mato… i l’Aznar, no us oblideu d’ell. Si fora jo, davant del perill que poguera guanyar aquesta nòmina de mòmies, no m’ho pensaria i signaria fins i tot en un paper en blanc.

Però, per què juguen amb el foc aquesta parella? Ho diré amb dues quartetes més: Iglesias i Sanchez són, una trista i pobra rapsòdia, són un bluf, un kirieleison, res, són com una vella paròdia, però ells es creuen genials, i fins i tot admirables, i no passen de pardals, de bocamolls irresponsables…

No fan bé mantenint paralitzat l’Estat, les autonomies i els ajuntaments, no sé com no se n’adonen que són uns irresponsables. Si Sanchez vol unes noves eleccions hauria d’haver-ho dit abans de l’estiu passat; si no vol formar govern amb Unides-Podem, hauria d’haver parlat clar des del primer dia; si el que vol ara és culpar els podemites del fracàs de les converses, s’ha equivocat de totes totes, perquè la culpa del fracàs és dels dos i no d’un sol i això ho sap tot el món. Ara, quan sembla que ja no tenen més remei que acceptar la realitat de la situació, es convocaran les noves eleccions, tard i mal. Torne a insistir que hauria de ser el moment perquè alguns no repetiren en llurs llistes, donada la incompetència demostrada i com als bous de plaça que no donen la talla, els haurien d’enviar al corral (a casa).

I de cara a les properes eleccions, els partits haurien de dir davant de notari amb qui pactaran i amb qui no. Realment els qui ho hauran de fer són els socialistes i els podemites, perquè la dreta tenen molt clar que pactaran entre ells, i no cal que vagen al notari per això. Tampoc els nacionalistes, que poden tornar a ser decisius, perquè no impediran la formació d’un govern d’esquerres…

I després de les properes eleccions estarem com ara o pitjor i en el millor dels casos socialistes i podemites hauran de tornar a seure i pactar. Quina gent més estúpida! Hi ha per a tirar-se a la droga, o per dir-ho amb una sexteta: La parella de casposos, de Sanchez i d’Iglesias parlem, són uns faves vanitosos, i per sa culpa acabarem, encara pitjor que Camot, i a veure qui és més ninot! Dir-los ninots és una manera suau de tractar-los, que no es queixen.

El més (ir)responsable és Pedro Sanchez que, pel que es veu, es creu les enquestes del CIS que li auguren millorar un poc els resultats, però en absolut guanyar les eleccions per majoria absoluta. Per tant la seua actitud és inexplicable, si nó és que té un ego tan pujat de to que li impedeix veure clar que la situació en què es troba no pot ser molt millor que la que trobarà repetint les eleccions i amb la possibilitat d’una sorpresa, de part de la dreta.

Per altra part, ha quedat amplament demostrat al llarg de la història que a la dreta els uneixen uns “valors” que no té l’esquerra: que la política és per a “forrar-se” (Zaplana); que Déu i l’església són de dretes i els protegeixen (declaracions de bisbes); que a qui es mou, se li fot una garrotada i a callar (llei mordassa)… Per això, quan tenen l’ocasió o quan el poble els fa por, s’organitzen immediatament (España Suma).

L’esquerra és més d’elucubrar i es dedica a fer política per a millorar el poble; no van a missa; són més demòcrates i bla, bla, bla… i són incapaços d’arribar a pactes! Total, que tot és, possiblement, una merda i ho pagarem molt car.

(article publicat a SAÓ el 16/09/2019)