SANCHEZ I IGLESIAS, A VEURE QUI ÉS MÉS NINOT
Ja vaig advertir, al Repunt anterior, que si no arribaven a un pacte
els socialistes i els podemistes, els dedicaria uns versos plens
d’improperis, dels quals publiquí la primera quarteta: Són més burros que Tacó, els de en Pere i els de en Pau i si no troben solució serà perquè ells són un frau…
Ara que estem esperant si s’ho faran o no i amb quina mà, previsorament
ja tinc uns quants conceptes entre mans que formaran part del llarg
poema: traïció, cagacalces, ruïna, narcisos, supèrbia, fracàs… De moment
he avançat amb una altra quarteta: Ningú dels dos té raó i, per
dir-ho com s’escau, el que fan és traïció, fer el tòtil, un trist sarau,
que ens durà a la perdició. Continuem esperant, quan sols falten 10 dies per veure si finalment parix la burra, o dins o fora, i podem acabar el poema.
Què els passa a aquesta parella de Sanchez i d’Iglesias? Per què
dediquen més temps a insultar-se que a concorxar-se, o siga a pactar? I
ho fan en públic, a cara descoberta. Jo crec que ha estat la primera
vegada en la història que, en circumstàncies similars, dos partits
perden el temps en lloc de tirar endavant i posar-se a treballar. Pot
ser que són molt immadurs, o que els falta un bull? Per exemple, diuen
que no se’n refien l’un de l’altre. Quina imbecil·litat! A tot el món
cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit
hi ha malfiances entre els diversos grups, però ningú ho publica als
quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus. Al respecte vull
dir que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que
s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos. Ho dic jo
que durant 8 anys vaig formar part d’un pacte a quatre (PP, UV, EU i
Bloc), del qual vaig ser alcalde; no se’n refiàvem, i jo menys que
ningú, però la cosa funcionà.
Per què han d’arribar a un pacte els socialistes i els podemistes,
amb el suport dels nacionalistes perifèrics? En primer lloc perquè així
ho vol la majoria dels respectius militants i un gran espectre de
l’opinió pública, segons les enquestes. Si no ho fan i fracassen
frustraran, doncs, els seus votants, que podran optar, si han de tornar a
les urnes, per quedar-se a casa i castigar-los, com passà a Andalusia.
En segon lloc, perquè l’Estat necessita un govern que pose en marxa
immediatament totes les promeses electorals d’ambdós partits, que no cal
que repasse, encara que faré tres acotacions: derogar la reforma
laboral del PP, anul·lar la llei mordassa, treure Franco del mausoleu de
la ignomínia (Valle de los Caidos). També, per posar en marxa les
converses amb Catalunya i perquè s’amnistien els polítics presos i els
exiliats. No és poca cosa per començar.
No arribar a entendre’s i convocar noves eleccions serà una
demostració de la incapacitat d’ambdues figures per a governar res i per
tant haurien de dimitir dels seus càrrecs i anar-se’n a casa; aleshores
és quan s’haurien de convocar les noves eleccions, amb gent nova. Qui
les guanyaria? Podria ser que la Santíssima Trinitat franquista de PP,
C’s i Vox. I en aquest cas, on s’amagarien les nostres glorioses
esquerres? Quines disculpes donarien els socialistes a l’electorat
d’esquerres? Què dirien els podemites als qui confiaven en la seua
capacitat renovadora? No vull ni pensa-ho, però sé que la negra nit
s’abatria sobre els nostres caps. Imaginar Wert altra vegada al govern, o
Soria, o la Cospedal, o Montoro, o Jorge Fernandez, o Català, o
Guindos, o la Mato… i l’Aznar, no us oblideu d’ell. Si fora jo, davant
del perill que poguera guanyar aquesta nòmina de mòmies, no m’ho
pensaria i signaria fins i tot en un paper en blanc.
Però, per què juguen amb el foc aquesta parella? Ho diré amb dues quartetes més: Iglesias i Sanchez són, una trista i pobra rapsòdia, són un bluf, un kirieleison, res, són com una vella paròdia, però ells es creuen genials, i fins i tot admirables, i no passen de pardals, de bocamolls irresponsables…
No fan bé mantenint paralitzat l’Estat, les autonomies i els
ajuntaments, no sé com no se n’adonen que són uns irresponsables. Si
Sanchez vol unes noves eleccions hauria d’haver-ho dit abans de l’estiu
passat; si no vol formar govern amb Unides-Podem, hauria d’haver parlat
clar des del primer dia; si el que vol ara és culpar els podemites del
fracàs de les converses, s’ha equivocat de totes totes, perquè la culpa
del fracàs és dels dos i no d’un sol i això ho sap tot el món. Ara, quan
sembla que ja no tenen més remei que acceptar la realitat de la
situació, es convocaran les noves eleccions, tard i mal. Torne a
insistir que hauria de ser el moment perquè alguns no repetiren en llurs
llistes, donada la incompetència demostrada i com als bous de plaça que
no donen la talla, els haurien d’enviar al corral (a casa).
I de cara a les properes eleccions, els partits haurien de dir davant
de notari amb qui pactaran i amb qui no. Realment els qui ho hauran de
fer són els socialistes i els podemites, perquè la dreta tenen molt clar
que pactaran entre ells, i no cal que vagen al notari per això. Tampoc
els nacionalistes, que poden tornar a ser decisius, perquè no impediran
la formació d’un govern d’esquerres…
I després de les properes eleccions estarem com ara o pitjor i en el
millor dels casos socialistes i podemites hauran de tornar a seure i
pactar. Quina gent més estúpida! Hi ha per a tirar-se a la droga, o per
dir-ho amb una sexteta: La parella de casposos, de Sanchez i
d’Iglesias parlem, són uns faves vanitosos, i per sa culpa acabarem,
encara pitjor que Camot, i a veure qui és més ninot! Dir-los ninots és una manera suau de tractar-los, que no es queixen.
El més (ir)responsable és Pedro Sanchez que, pel que es veu, es creu
les enquestes del CIS que li auguren millorar un poc els resultats, però
en absolut guanyar les eleccions per majoria absoluta. Per tant la seua
actitud és inexplicable, si nó és que té un ego tan pujat de to que li
impedeix veure clar que la situació en què es troba no pot ser molt
millor que la que trobarà repetint les eleccions i amb la possibilitat
d’una sorpresa, de part de la dreta.
Per altra part, ha quedat amplament demostrat al llarg de la història
que a la dreta els uneixen uns “valors” que no té l’esquerra: que la
política és per a “forrar-se” (Zaplana); que Déu i l’església són de
dretes i els protegeixen (declaracions de bisbes); que a qui es mou, se
li fot una garrotada i a callar (llei mordassa)… Per això, quan tenen
l’ocasió o quan el poble els fa por, s’organitzen immediatament (España
Suma).
L’esquerra és més d’elucubrar i es dedica a fer política per a
millorar el poble; no van a missa; són més demòcrates i bla, bla, bla… i
són incapaços d’arribar a pactes! Total, que tot és, possiblement, una
merda i ho pagarem molt car.
(article publicat a SAÓ el 16/09/2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada