EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

Relíquies, devocions i sacrilegis

Article publicat a SAÖ el 14/12/2021 i no inclòs en el BLOG en el seu moment

Malgrat que estic al marge de qualsevol religió, perquè amb ser epicurista en tinc prou, no em trobareu blasmant dels déus, ni fent mofa de la bona gent que té alguna creença; tot al contrari. Com a alcalde de Silla, per exemple, prestí el meu suport i els meus serveis administratius, als cristians de tota mena, als musulmans, testimonis de Jehovà, ateus i agnòstics de la localitat, quan m’ho reclamaren. No cal que insistisca, perquè ja he dit altres vegades el que pense i crec que puc escriure tranquil·lament l’article d’avui sobre les relíquies dels sants i les santes i els seus contextos devocionals i sacrílegs, sense que ningú es confonga.

Guardar en reliquiaris, molts d’ells artístics, i devotament, ossos, dits, braços, pell, pèls, sang, tovalloles, bolquers, compreses, una samarreta del Bon Jesuset ‘sense costures’, instruments de tortura, trossos de la creu, hàbits, prepucis, espines, claus, etc. sempre ho he vist com una activitat respectable i mai he sentit fàstic, sinó al contrari. I més encara per la devoció que posen tantes persones en la seua veneració, invocant-les el dia de la festa corresponent i creient que fan miracles, per això també mereixen el meu respecte.

Lamente, doncs, que les relíquies vagen perdent part del gran prestigi d’altres temps, quan els governants i els bisbes pagaven fortunes als qui els en proveïen, que moltes vegades eren estafadors que abusaven de la bona fe i de la ignorància d’aquests personatges. Hi ha testimonis de l’arribada d’excombatents de les croades que deien portar ossos de sants morts a Terra Santa, o d’algun objecte de la Passió, etc. És cert que els compradors tenien, moltes vegades, la intenció de presentar aquelles relíquies com aportacions a l’església, tractant d’aprofitar-se’n per a moure la gent a visitar les catedrals i esglésies on eren dipositades, i a deixar-hi les corresponents almoines; gràcies a això moltes esglésies agraciades a conservar aquestes relíquies, obtenien prestigi i beneficis. Crec que el cas de la catedral de Santiago de Compostela (on ja s’ha documentat que no hi ha les despulles de cap apòstol) és suficientment esclaridor.

Moltes vegades els compradors eren monarques que solien adquirir-les per a demostrar la seua pietat al poble, que les guardaven i negociaven en moments complicats, com els que tingué Alfons el Magnànim que havia de pagar a la Seu de València els diners que li havien deixat per a les campanyes italianes; com no podia fer-hi front, deixà un munt de relíquies com a penyora i, com mai no pagà, aquest és l’origen d’una gran part de les relíquies que actualment es conserven a la Seu valenciana, el Calze de la Cena inclòs. Les relíquies eren moneda de canvi, doncs. Recorde que quan jo era jove i feia fugina, algun dia vaig visitar el reliquiari de la Seu de València que acabe de citar. El conjunt era acollonant. Hi havia un llibret amb la relació, que ja fa temps que no trobe en la meua biblioteca. Després he vist que han penjat la informació en un web de la catedral.

Induït per la meua curiositat reliquiària, he aprofitat quan he tingut l’ocasió de visitar catedrals, esglésies i cementiris, per tal de recercar-ne. Recorde que abaixí amb els fills a veure les despulles que jo creia de sant Antoni de Pàdua, a l’església del seu nom a Lisboa, encara que el cadàver exposat en una vitrina no era el d’aquest sant. Davant l’espectacle de veure de sobte aquell cadàver momificat, els xiquets isqueren espantats, escales amunt. Encara no he sabut de qui era el cadàver de la vitrina i agrairé qui ho sàpiga que m’ho faça saber (josep.l.pitarch@uv.es).

Pot ser que la relíquia més extraordinària i extravagant és la ploma de l’ala de l’arcàngel sant Miquel que es conserva (o conservava) en el seu santuari de Llíria. Mai l’he vista, però la gent pietosa a qui preguntava sempre que hi he anat, uns em deien que era una ploma de veres de l’arcàngel, altres que era d’escaiola i que formava part de la imatge de fusta que es cremà en la guerra. Com açò és una qüestió de fe i d’ingenuïtat, sempre m’ha commogut la gent crèdula (les mongetes que controlaven el santuari de Llíria incloses) i no els discursos pretensiosos i doctes d’alguns eclesiàstics pseudolletraferits que engalipen la feligresia. De tota manera, qui més en sap d’aquesta santa ploma és el llirià Paco Rozalén (vid. en La Veu de Llíria). Per cert que també hi havia un novenari a sant Miquel on de manera claríssima i nazi es blasmava dels jueus per la mort de Crist. Un cert dia acompanyí una senyora francesa i jueva, que havia vingut a València a posta i li preguntàrem a un capellà molt vellet per quina raó resaven allò; el pobre home es manifestà rotundament antijueu i quan li vaig dir que aquella senyora era jueva, quasi que es morí. Posteriorment, he vist que en aquest novenari s’ha suprimit qualsevol al·lusió als jueus.

Molts reliquiaris han estat assaltats i destruïts, sacrílegament, al llarg de la història, recercant l’or i les pedres precioses que els adornaven; els francesos protagonitzaren molts d’aquests assalts durant la Guerra de la Independència. Ara bé, com a sacrilegi contumaç el que perpetrà i mantingué Franco al llarg de la dictadura, fent-se instal·lar un altaret privat al dormitori amb la mà incorrupta de santa Teresa, que era com un talismà per a ell. La mà l’acompanyava també quan marxava al pazo de Meiràs o a Donosti en estiu. Les preguntes que em faig és si aquell miserable besaria el reliquiari abans de signar les sentències de mort, o després; també, com va ser que l’església (els bisbes) li ho permeteren; finalment si allò era o no un pecat de simonia (mercadejar amb relíquies).

Escric sobre les relíquies perquè acabe de veure un documental de Myanmar on explicaven que la gran pagoda de Shwedagon, és la més sagrada per als budistes birmans perquè s’hi conserven relíquies de Buda, concretament un tros de tela i vuit cabells seus. M’he sorprès molt, perquè pensava que aquesta era una pràctica més aviat catòlica, però no. Ara pense que la pulsió reliquiària és universal i eterna. Recorde dels meus temps d’aprenent d’arqueologia que en els jaciments de llocs de culte, com el mateix d’Edeta (Llíria) sempre s’hi trobaven objectes diversos, que tenien una funció devota. També pense que és prou normal que els humans guardem algun objecte d’una persona estimada, com una relíquia. Parlant de pèls, a València s’exposà, en 2007, un reliquiari amb pèls de Lucrècia Borja,  amb  una clara intenció dinerària (i, per tant, pecant de simonia). Per aquells dies varen córrer per València uns versos, sobre la indignació d’Alexandre VI per aquell sacrilegi:

 Què és aquesta indecència    

   posar dins d’un anap,

amb tanta estridència

pèls de ma filla Lucrècia?

–- Sant Pare, no us enutgeu,

que qui ha posat les mans

és un jueu fariseu

de la vall dels Alcalans…

Jo mateix vaig tindre la meua temptació reliquiària, quan era jove, perquè guardava coses dels meus amors. A la vellesa, quan vaig ser alcalde de Silla, fins i tot tinguí una temptació, que sols l’arribà a conèixer el rector Fernando Gomez. Ni els meus col·laboradors més estrets saberen mai res, perquè el tema era molt delicat i l’havíem d’estudiar a fons: demanar una relíquia de sant Sebastià al Vaticà. El govern municipal (un quadripartit d’EU, PP, UV i Bloc) havíem creat una fira popular, que batejàrem de Sant Sebastià, per a celebrar-la cada any el dia d’aquest sant que és el patró del poble i mai no se li feia cap festa. La fira fou un èxit i s’ha anat perpetuant posteriorment, imposant-se a totes les ideologies. La idea d’instal·lar una relíquia del sant al seu altar ens tingué marejats al rector i a mi, fins que la desestimàrem. A canvi introduírem una novetat pietosa, molt popular en altres localitats, però inèdita a Silla: la benedicció i repartiment de panets beneïts de sant Sebastià, que es manté des d’aleshores. Hi ha qui afirma que és una tradició molt antiga i unes senyores m’asseguraven que quan eren petites la mare ja les duia a fer cua i recollir el seu panet que després menjaven amb molta devoció. Aquestes coses són així d’ingènues i com ni són lucratives, ni fan mal a ningú, no tenen major importància, llevat de la que li donen els etnòlegs i per això deixe per escrit d’on ve la tradició dels panets beneïts de Sant Sebastià de Silla.

Finalment i en homenatge a Silla he de mencionar l’existència d’un reliquiari que conté unes hòsties, que foren robades amb el copó que les contenia, de l’església de Silla, fa més de cent anys. Les hòsties aparegueren uns dies després en un hort i foren dutes a l’església i dipositades en el reliquiari segellat que les conserva. Oficialment, l’església no s’ha pronunciat, però molta gent ho té com un miracle i el bisbe Argaya i algun rector també. A mi em demanaren la confecció d’un llibret, en la confecció del qual em vaig mostrar totalment desinteressat, amb el qual Benja Domènech muntà un espectacle, que agradà moltíssim. D’açò ja vaig escriure dos articles en aquesta mateixa revista.