Trump contra Veneçuela

“Europa (….) s’ha agenollat davant Trump, esperant ordres, la primera de les quals ha estat de reconèixer Guaidó com a president, en contra de Maduro”
Maduro té raó quan adverteix que la història no perdonarà els qui tinguen les mans brutes de sang.

La decisió de Trump de fer-se amb els recursos de Veneçuela és per la suma de dos principis: 1. Que Amèrica és per als americans (doctrina Monroe, 1823) i 2. L’eslògan electoral de Trump, que Amèrica és primer que res (vol dir, USA). La fusió d’ambdós principis és, doncs, que Veneçuela és per als ianquis. Aquesta resolució, evidentment imperialista, tampoc ve d’ara, perquè els ianquis l’han anada practicant des de molt abans, des del segle XVIII, i gràcies a això s’annexionaren la meitat de Mèxic (1845) i han practicat tota mena d’ingerències en la política dels diversos estats, recolzant cops d’estat, permetent i/o dirigint assassinats de polítics, apropiant-se de béns, etc. El cas de Xile i del president Allende (1970-73) és, potser, l’exemple més dramàtic i cruel; i per altra part, el cas de Cuba i de la resistència castrista (des de 1959) és l’exemple més evident que els pobles que saben resistir, finalment guanyen.

La inspiració i/o intervenció divina està en la base d’un altre dels principis que inspiren els ianquis, que és la ideologia supremacista, segons la qual els ianquis se senten predestinats pel mateix Déu a imposar-se a tota Amèrica i, fins i tot, a tot arreu del món, especialment on hi hagen interessos econòmics a defensar, qüestió aquesta que també creuen que és d’inspiració divina. Així han participat en guerres a Amèrica del Sud, al Carib, a Àsia i Àfrica, la més sonada de les quals fou la de l’Iraq (2003-11), que llançà un altre president republicà, Bush, amb el suport de Blair i d’Aznar. Subratlle aquella guerra per la gran similitud amb el que està passant a Veneçuela. No m’oblide de la guerra del Viet-Nam (1955-75), perquè la perderen els ianquis, cosa que ni s’imaginaven i que els costà un daltabaix impressionant.

En el cas de Veneçuela hi ha tot el que fa falta perquè Trump estiga tan obsessionat: 1. Que és tracta d’un estat americà, no manipulat pels USA, des que Chávez ocupà el poder (1999) i començà la revolució bolivariana. 2. Perquè Veneçuela disposa de moltes reserves de petroli i de ferro i alumini. 3. Perquè els veneçolans representen un model a seguir per altres estats també amenaçats pels ianquis, per cert. 4. Finalment, perquè tenen estrets lligams i compromisos amb les dues potències mundials de Xina i Rússia, a més dels que tenen amb Cuba.

També hi ha la circumstància del mateix Trump. Ningú del món té cap dubte de la poca capacitat intel·lectual del personatge, ni de la seua dubtosa moral, ni del seu estat mental, i malgrat això,  o per això mateix, mig món el tem. Trump té decidit fer fora Maduro, a qui considera enemic nº 1 dels USA i, en conseqüència, tota l’actual administració nord-americana està dedicada a fer plans i a jugar fort per a aconseguir l’objectiu. No se sap com pot incidir el fet que la majoria dels veneçolans hagen votat Maduro i el defensen, o que l’exèrcit estiga al seu costat; tampoc que s’hagen signat pactes amb russos i xinesos, ni que l’ONU reconega sols Maduro com a president… Coneixent els arravataments de l’histriònic Trump és evident que pot passar qualsevol cosa (recordem el cas de Corea, on s’estigué ben a punt d’esclatar un enorme desastre). Per tot plegat, doncs, a Veneçuela s’hi donen tots els elements perquè la situació acabe explotant.

En aquestes circumstàncies tan especials, podríem esperar que al bressol de la democràcia i de la cultura, dels drets humans i de la justícia, i bla-bla-bla, o siga Europa, s’hauria pres una decisió distinta de la de donar-se a l’estratègia ianqui, però no ha estat així i s’han agenollat davant Trump, esperant ordres, la primera de les quals ha estat de reconèixer Guaidó com a president, en contra de Maduro.

El president espanyol Pedro Sánchez, el de França, els governs d’Alemanya i Regne Unit i pràcticament tots els governs europeus, llevat d’Itàlia, Eslovènia, Grècia i Xipre, s’han posat del costat de Trump; a Amèrica ho han fet la majoria dels estats, inclòs el Canadà, llevat de Bolívia, Nicaragua i Cuba, clarament a favor de Maduro i de l’Uruguai i Mèxic que s’han declarat neutrals. El Vaticà encara no ha dit missa, i això que Maduro ha reclamat la intercessió del Papa, amb la coartada innecessària que ell és creient (?).

Així les coses i resumint, veient que la maniobra anti-Maduro és una maniobra dels USA, que no compta amb l’aprovació de l’ONU, s’entén que els estats més subsidiaris especialment americans, s’hagen lliurat a complir els dictats de Washington, però és incomprensible que ho hagen fet els europeus i encara menys el govern de Pedro Sánchez. En aquests cas, Sánchez ha acabat amb la poca credibilitat que els queda a Amèrica, error que cal atribuir al ministre d’exteriors Borrell, el mateix que diu que la conquista d’Amèrica no fou tan greu com diuen alguns: total, quatre indis morts i quatre llengües desaparegudes i ja està!

Vull insistir en aquesta peculiar i inexacta manifestació d’ignorància en el tema, per part de Borrell, perquè els americans creuen tot el contrari, com estudien a l’escola i a la Universitat. Fins i tot, en llurs himnes oficials, com Borrell haurà escoltat en alguna visita, canten coses com les següents. A l’Equador: Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia… Cedió al fin la fiereza española… que hizo al fiero español sucumbir. Al Perú: Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió! Nuestros brazos, hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún día las playas de Iberia, sentirán de su estruendo el terror. A l’Argentina: Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas. A Bolívia: Es ya libre este suelo; ya cesó su servil condición. Al Paraguai: A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!… dijo, y el cetro rompió.

Supose que Borrell haurà entès que “les cadenes i el ceptre” són la corona espanyola; que “la servil condició” que es tragueren de sobre, era ésser súbdits d’Espanya. Etc. Així que crec que seria convenient que els ministres d’assumptes estrangers anaren amb molt de compte amb el que diuen i pensen sobre la història de la colonització. Però a Espanya tot és molt curiós, inclosos els ministres.

També ho és que els tres sinistres genets Abascal, Rivera i Casado, coincidisquen tant amb Sánchez, en el cas de Veneçuela, encara que també coincidiren en el cas de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155. En ambdós casos hi ha matisos, però el resultat és el mateix: Abascal proposa, per a Veneçuela, entrar en guerra i a mata-degolla, li va la marxa; Rivera i Casado, no han dit res d’anar a la guerra, però el seu gurú, vull dir l’espectral Aznar, ja ho ha dit per ells: “ahora o nunca, vida o muerte”. Queda Sánchez, que ja veurem; de moment és un si, però no, i un no, però sí.

Per acabar vull fer quatre reflexions, per si Veneçuela perdera la guerra que es pronostica. La primera és per als vencedors, perquè la seua seria una victòria pírrica, ja que el que guanyarien seria infinitament menys del que perdrien. La segona reflexió és per als qui faran costat a Trump, inclosa la guerra si la hi ha, perquè la seua coartada quedarà reduïda al no res, o creuen que els veneçolans callaran? La tercera és per als veneçolans que recolzen l’opositor Guaidó, perquè consideren que deixar-se seduir pels energúmens gringos és posar-se en les seues mans, cosa que mai els ha anat bé als estats americans. Finalment, la quarta reflexió l’han de fer els veneçolans que creuen en la revolució bolivariana, perquè no obliden el crit de guerra de patria o muerte, venceremos.

En qualsevol dels casos desitjaria que no hi haguera vessament de sang i que les coses es reconduïren cap al sentit comú. Han hagut massa situacions semblants a Veneçuela que han acabat molt malament, exactament al contrari del que pretenien (o deien que pretenien) els nord-americans, com a l’Iraq, a Síria, a l’Afganistà… i ara podem tindre seriosos dubtes que serà el mateix. Maduro té raó quan adverteix que la història no perdonarà els qui tinguen les mans brutes de sang.