DEL RESTRENYIMENT I EL FLAT

Del restrenyiment i el flat

Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de setembre de 2010

No vull parlar del restrenyiment exactament, sinó dels polítics restrets, perquè com no poden fer de cos com Déu mana, pateixen o poden patir, els pobres, de meteorisme, mal de panxa, anorèxia, cefalees, astènia, mal humor i fins i tot alteracions emocionals i de la personalitat. En aquesta situació, el més normal és que tinguen mal humor, alguns fins i tot mala hòstia, i que finalment, d'una manera o altra, ho acabem pagant els de sempre: els pagans. Així que, el millor que pot passar-los, a ells i també a nosaltres, és que caguen bé. Ja ho deien els clàssics: cacatio matutina est tanquam medicina, cagar pel dematí és com una medicina.

No dic això dels polítics restrets per dir-ho, sinó perquè donen la impressió, per la cara que fan i pel color de la pell, però sobre tot pels fets. La cara d'una persona restreta té una blancor característica, gairebé com la dels morts, molt similar a la dels addictes a la coca quan estan que no poden més perquè necessiten una ratlla. Com la cara és l'espill de l'ànima, i l'ànima d'una persona que no caga és enormement desgraciada, crec que ja està dit tot: l'ànima d'un polític restret és molt desgraciada.

Per a saber quins mals pateix un polític, també podríem mirar-los l'iris, però hauríem de ser iridòlegs i ells s'haurien de deixar escodrinyar, i les distàncies curtes sembla que no els agraden, a no ser que sigues algun «amiguito del alma». Tinc una parenta amb unes cefalees immenses que acudí a un iridòleg d'Amposta; aquest la mirà i dictaminà: vosté és que té molt mal geni, sempre està enfurismada i per això se li fa la fel més agra del que toca. No la curà, però encertà en el diagnòstic. És clar que potser que en lloc de mirar-li l'iris, mirara de reüll la cara de màrtir del seu marit, que l'acompanyava, i això li degué donar alguna pista, però, això també ho fan els metges.

Seguint amb els polítics, també és probable que, fixant-nos únicament en el color de la cara confonguem un restrenyiment amb una diarrea, perquè de les dues coses pateixen els polítics i més ara que venen les eleccions i alguns temen que es quedaran sense el càrrec o canongia.

En qualsevol dels casos, crec que és convenient que comencen a preparar-se tisanes. Camps ja n'ha recomanades de til·la, als socialistes. Fou l'altre dia a Teulada, on acudí d'amagatotis, a autoproclamar-se candidat a continuar sent el que més mana. Té la benedicció de l'apòstol Santiago, que ja l'ha perdonat de les malifetes anteriors, segurament fins i tot d'haver-li dit al Bigotis que «te quiero un huevo».

Doncs, estic d'acord amb Camps: tisanes de til·la per als socialistes i més ara que se'ls acaba de reaparèixer, com un fantasma, un salvapàtries que tothom creia desaparegut (fent fortuna) per Amèrica, el senyor Asunción. Deu anys, senyor, senyor, i encara se'n recorda. Apa, Alarte, a prendre til·la! Bé, com encara no ho té segur, Asunción també en pot prendre.

I als populars? Que els vindria malament prendre til·la? Jo pense que no, i per les semiconfidències d'un mig amic que tinc en el corral popular, a Camps li isqué allò de recomanar-los til·la als socialistes, precisament perquè ell en pren unes quantes tasses al dia i n'està ben familiaritzat. Entre amagar-se de la premsa i de la gent i prendre til·la es passa més de mig dia, em diu. Així que til·la als sociates i til·la als populars.

A Silla, per exemple, ha de prendre til·la l'actual alcalde, perquè com ja s'ha fet públic que no el volen els socialistes va que no caga (ell, que en les eleccions es presentava com l'alcalde que vol el poble, ara, mira per on, resulta que no el volen ni a sa casa). Així que til·la, a Baixauli, i als seus addictes i trànsfugues, també, especialment a Roser Saborit, que ja ha eixit en la seua defensa, i a Machancoses, que ha lligat el seu futur al de Baixauli. I als populars de Silla, com de moment no s'aclaren sobre qui encapçalarà la seua llista electoral, els aniria bé les tisanes de camamil·la.

I als meus? Què recomane als meus? Doncs, per als meus els ous batuts amb mistela, que ens administraven quan ens trobàvem una mica fluixos, quan érem xicotets. Les mares agafaven un ou, el batien, li agregaven sucre i mistela (després la quina, que era més neurotònica i estimulant) i allò, begudet, ens donava una alegria i energia que ja voràs; sobre tot era bo per a cascar-se-la amb més ritme. Exactament és el que necessitarem, de cara a la propera contesa electoral, per a suportar les dues i eternes maquinacions per a perjudicar-nos: les maniobres d'Eliseu Climent, però sobre tot les pressions internes i d'amics, que ens demanaran que «ara és l'hora de fer pinya», «és l'hora que ens unim, que pactem»... Jo ja he dit altres vegades el que pense: nosaltres som nacionalistes i sols hem de pactar amb nacionalistes. Els espanyols que pacten entre ells. I de les maniobres de Climent, fugir!

Tornant als remeis de tota la vida, a més d'econòmics i eficaços, encara cal afegir que són nostres i no de cap multinacional nord-americana, o siga que podríem dir que són remeis nacionals. Això sí, cal saber-los administrar, perquè les coses s'han de fer sabent cada cosa per a què serveix. Em contaren que un capellà confessava una parroquiana, que deia que cada matí, quan el veia fent missa, sentia una cosa que la cremava per dins. El capellà s'oferí a solucionar-li el problema, però abans volia saber l'edat i quan li digué que seixanta-set, li advertí: — Doncs, això seran flatulències, prenga's bicarbonat. Així que si finalment algú té flatulències, que prenga bicarbonat.