diumenge, 4 de desembre del 2016

EL PERILL DEL FACEBOOK



EL PERILL DEL FACEBOOK

Com si es tractara d’una passa vírica, moltíssima gent viu enganxada al facebook, que és una xarxa social i privada (Facebook, Inc.), que ves a saber qui controla, en quines mans pot arribar a caure i fins on pot arribar el recapte d’informació sobre el món i les seues criatures, nosaltres. Mitjançant aquesta xarxa, “ells” saben el que fem cadascú de nosaltres, el que pensem, els nostres projectes... La xarxa permet d’afegir gent “com a amics”, i enviar-los missatges i compartir enllaços, fotografies i vídeos, entre altres coses; també saben el que fan les nostres amistats, el que pensen i els seus projectes.... Fins i tot els qui ens neguem a connectar-nos a les xarxes estem igualment “controlats” a través dels usuaris amb qui mantenim alguna relació i també saben, doncs, el que pensem, volem, cerquem... L’hòstia, tu!

Com tots els avenços informàtics, el facebook és un més dels perills que corre el món, si ens hi confiem cegament. Com és molt útil per als usuaris i fàcil d’accedir-hi, l’èxit de la xarxa és espectacular i cada dia s’hi afegeix més gent sense parar i ja són milions i milers de milions els usuaris. Recomane l’article de Xavier Cunyat La cara fosca de la web: la internet profunda, publicat el passat dia 22 de novembre al Cresol. Jo em quedí aterrat, llegint-lo.

De la difusió de la xarxa s’encarreguen els professionals facebukaires o facebukadors que, com els missioners que batejaven negrets, es dediquen a facebukar i captar nous conversos. D’aquesta manera, estan facebukant la gent més ingènua i també la que es creu més espavilada, que també hi cauen al parany de la comoditat de la xarxa i de la indolència mental. Subratllem que ja hi ha casos morbosos de facebukaddictes, l’addicció dels quals encara no s’ha estudiat ni pels psicòlegs ni pels sociòlegs, però que són visibles pels carrers, al metro, a l’autobús... enganxats al mòbil i cercant la xarxa.

El seu ús facilita els contactes entre la gent, de manera més ràpida i immediata que les cartes i telegrames tradicionals, i per això aquests nous instruments els estan fent desaparèixer de la vida quotidiana. Qui rep ara una carta, qui rep un telegrama? Fins i tot el fax, qui en fa ús? Tot va per la via ràpida del facebook. La pregunta que ens hem de fer, però, és qui guarda tota la informació que circula per les xarxes. Abans, cadascú guardava allò que li interessava, que finalment anava a parar a un arxiu. Així podem llegir la correspondència de Joan Fuster, per posar un exemple. Ara, però, qui ho guarda tot? Ho fan a Menlo Park, Califòrnia, que és on rau la seu del facebook? Qui podrà accedir-hi?

Passa el mateix amb les comunicacions dels responsables polítics, que estan substituint els tradicionals articles i comunicacions que es publicaven a la premsa, amb quatre ratlles ràpides i còmodes, que difonen per l’etèria xarxa del facebook. Amb això es donen per satisfets i encara més perquè, amb l’excusa de la urgència, en les xarxes no compten ni l’ortografia, ni la sintaxi, i així s’eviten haver de revisar els textos. Què passarà, doncs, amb la premsa? S’acabaran els diaris i les revistes?

Jo no estic oposant-me a aquests nous instruments de relació social, i allà cadascú amb la seua responsabilitat i decisió. Ens involucren i posen en perill a tots, però sembla que això ja és inevitable: és la marxa de la història. Ara bé, crec que no és acceptable que els polítics i responsables de l’administració dipositen la informació que deuen a la ciutadania que els ha votat, als pobres “comunicats” del facebook. Crec que són uns irresponsables.

Per altra banda, les persones que no disposen d’internet, ni de facebook, o les que, com jo, ens neguem a esser facebukats, hem de quedar al marge de la informació, o en la inòpia? Em diuen que hi ha molts ajuntaments i organismes que fan ús i abús de les xarxes i on la gent facebukista té més informació que els veïns de la resistència o anti, que som la majoria. Tant poc que costa mantenir tota la població informada, amb paper escrit i imprès, que quede per a la història, els nostres polítics prefereixen un tirurit curt, amb foto inclosa i zam, ja està, o un tararí, que és pitjor (un tirurit és un refilet d’un rossinyol i un tararí, un toc de corneta).

He comentat aquestes reflexions amb algunes persones, que m’he trobat al carrer i coincidim. L’atzar ha fet que haja xerrat amb Pep Zaragozà (realment és l’inspirador d’aquest escrit), amb Teresa Badenes, amb Pep Magraner, amb Vicent Primo, fins i tot amb Xavier Cunyat, malgrat la seua dèria internauta, i tots hem considerat que els polítics haurien d’escriure més i per a tots, que no poc i sols per als facebukats i facebukades.