COCAÏNÒPATES DE LA RES PÚBLICA

COCAÏNÒPATES DE LA RES PÚBLICA

M’invente un mot nou, conaïnòpates, compost de cocaïna i phatos (malaltia en grec). Ens referirem, doncs, als qui pateixen la malaltia de l’addicció a la cocaïna, però referint-nos als polítics en el sentit romà de la res publica, que era el sector públic, l’administració de l’Estat, d’on prové, etimològicament, la república. No em referisc, evidentment, als qui som partidaris de la República com a forma de govern, en lloc de la monarquia.

No tinc res en contra dels qui en fan ús d’aquesta droga, perquè pense que s’haurien de despenalitzar i dispensar a les farmàcies i sota el control dels metges. Si altres drogues, com el tabac i l’alcohol, es venen lliurement als estancs i als bars, amb l’aplaudiment de l’administració, que les grava amb impostos, és una hipocresia la prohibició d’unes altres, senzillament perquè no paguen impostos.

Ara mateix, Montoro ha anunciat que apugen els impostos del tabac i de l’alcohol, per a eixugar el dèficit de l’Estat. Fan com l’església amb la prohibició de menjar carn (l’abstinència) que si pagaves t’eximien i sinó, no.

En el cas a què em vull referir dels cocaïnòpates de la república, és perquè si són funcionaris públics, o polítics a càrrec dels pressupostos, en realitat qui els paga l’addicció som el poble, i alto!, això ja són figues d’un altre paner. Amb els seus diners, els polítics poden fer el que vulguen, però amb els nostres, no. Jo sempre he pensat que els polvos i les drogues se les han de pagar ells, de la seua butxaca.

Ja vaig recomanar la vigilància de les amiguetes dels polítics, i també dels amiguets, i no per ficar el nas en llurs intimitats i addiccions, que a ningú ens importa. Ho deia per a controlar qui paga les despeses corresponents. Com no veig que ningú se n’ocupe, ho dic jo: per què no s’indaga el destí de les compres que fan els polítics, de les comissions en espècie (pisos, cotxes...), de les targetes black...? En pocs casos, i sols de xamba, es coneix alguna cosa, com els regals de la trama Gürtel a la senyora de Camps (“te has pasado cuatro pueblos”, li deia a Correa).

En el cas de la cocaïna, no em vull posar en un tema que desconec i qui en vulga saber que estudie els nombrosíssims llibres que s’han escrit i s’escriuran. Jo em referisc al tema concret de qui paga l’addicció dels nostres homes de la república i les conseqüències que se’n deriven pel seu ús: corrupcions i malversacions. Sobre aquest tema hi ha els llibres de Roberto Saviano, concretament Zero, zero, zero.

Aquest periodista italià, amenaçat de mort per la màfia, a qui entrevistà Jordi Évole en la Sexta, explica i dóna detalls sobre la implicació de les administracions i de la banca, i no se n’escapa ningú. Com no té pèls en la llengua, ni reuma en els dits, sinó que és clar i mordaç, no deixa cap canya dreta i zas, zas. Però tampoc no m’hi vull posar. Llegiu el llibre que us acabe de dir.

El que ens ha de preocupar és el resultat de la influència de l’ús i abús de la cocaïna o farlopa, en les decisions dels nostres homes i dones de la res publica, perquè les seues ravates i “genialitats” depenen dels pressupostos, o siga dels diners de tots. Jo estic convençut que, sota el seu efecte, s’han pres moltes decisions innecessàries i costosíssimes: mils d’edificis absurdes i fins i tot inservibles; grans esdeveniments fàtuus o bufes de pato (eventos els deien); l’AVE per tot arreu; aeroports i universitats a parir, més que a la mateixa Alemanya, etc. Això tirant per alt, però també en l’entorn més immediat del poble de cadascú, hi ha casos similars...

Crec que el tema és molt greu, gravíssim, i que alguna cosa s’haurà d’arbitrar perquè l’abús d’aquesta ni de cap droga, puga interferir en la política. Segurament serà molt difícil, però els esportistes si que estan sotmesos al control, per a saber si estan dopats o no. Per què no fer-ho també amb els qui estan decidint per nosaltres, els qui ens estan governant? La raó és evident i no es tracta de recercar en la seua intimitat només que perquè sí. Estan administrant els nostres diners, així que tenim dret a saber en quines condicions ho fan i el que ens costen les seues febrades o “col·locons”.

Se m’ocorre una idea, no sols pensant en la nostra gent, sinó a nivell mundial. Per què no fer pixar, per sorpresa, i analitzar l’orina d’alguns governants a nivell mundial, ministres, diputats, alcaldes, consellers, banquers, periodistes, militars d’alta gama, cardenals i bisbes, etc.? Es podria fer exigible en tots els casos dels grans projectes i idees que, de la mateixa manera que són analitzats des del punt de vista econòmic i medi ambiental, s’haurien d’acompanyar de l’analítica del pixum del polític, de l’enginyer o arquitecte involucrats, i fins i tot de l’interventor/a de la institució implicada.

En aquesta mena de sospita generalitzada, crec que també seria convenient incloure els professors, els sanitaris i els capitans d’avions i vaixells... Sols quedaríem exempts els artistes, filòsofs i escriptors, per innocus. Evidentment, també quedarien exempts el comú dels ciutadans i ciutadanes, que no ens papem ni una rosca i no fem altra cosa que treballar, pagar i callar. Per intranscendents, som els únics que podríem pixar a gust i sense temor; així que seríem els únics amb dret de dedicar els nostres diners a l’addicció que volguérem.

Alguna altra cosa també es podria fer, però crec que la societat no està suficientment madura i per això mateix no hi podem comptar per ara. La gran coartada de totes les patums, que hem anomenat i que haurien de sotmetre’s a les analítiques, és precisament que la gent va i els vota, va i els aplaudeix, va i s’oblida de les seues males gestions i, fins i tot, si ninguna patum va i es mor, encara volen fer-los un monument... En conclusió, doncs, crec que estem més perduts que Carracuca.