COCAÏNÒPATES DE LA RES PÚBLICA
M’invente un mot nou, conaïnòpates,
compost de cocaïna i phatos (malaltia
en grec). Ens referirem, doncs, als qui pateixen la malaltia de l’addicció a la
cocaïna, però referint-nos als polítics en el sentit romà de la res publica, que era el sector públic,
l’administració de l’Estat, d’on prové, etimològicament, la república. No em referisc,
evidentment, als qui som partidaris de la República com a forma de govern, en
lloc de la monarquia.
No tinc res en contra dels qui en fan ús d’aquesta droga, perquè pense que
s’haurien de despenalitzar i dispensar a les farmàcies i sota el control dels
metges. Si altres drogues, com el tabac i l’alcohol, es venen lliurement als
estancs i als bars, amb l’aplaudiment de l’administració, que les grava amb
impostos, és una hipocresia la prohibició d’unes altres, senzillament perquè no
paguen impostos.
Ara mateix, Montoro ha anunciat que apugen els impostos del tabac i de
l’alcohol, per a eixugar el dèficit de l’Estat. Fan com l’església amb la
prohibició de menjar carn (l’abstinència) que si pagaves t’eximien i sinó, no.
En el cas a què em vull referir dels cocaïnòpates de la república, és
perquè si són funcionaris públics, o polítics a càrrec dels pressupostos, en
realitat qui els paga l’addicció som el poble, i alto!, això ja són figues d’un
altre paner. Amb els seus diners, els polítics poden fer el que vulguen, però
amb els nostres, no. Jo sempre he pensat que els polvos i les drogues se les
han de pagar ells, de la seua butxaca.
Ja vaig recomanar la vigilància de les amiguetes
dels polítics, i també dels amiguets,
i no per ficar el nas en llurs intimitats i addiccions, que a ningú ens
importa. Ho deia per a controlar qui paga les despeses corresponents. Com no
veig que ningú se n’ocupe, ho dic jo: per què no s’indaga el destí de les
compres que fan els polítics, de les comissions en espècie (pisos, cotxes...),
de les targetes black...? En pocs casos, i sols de xamba, es coneix alguna
cosa, com els regals de la trama Gürtel a la senyora de Camps (“te has pasado
cuatro pueblos”, li deia a Correa).
En el cas de la cocaïna, no em vull posar en un tema que desconec i qui en
vulga saber que estudie els nombrosíssims llibres que s’han escrit i
s’escriuran. Jo em referisc al tema concret de qui paga l’addicció dels nostres
homes de la república i les conseqüències que se’n deriven pel seu ús: corrupcions
i malversacions. Sobre aquest tema hi ha els llibres de Roberto Saviano, concretament
Zero, zero, zero.
Aquest periodista italià, amenaçat de mort per la màfia, a qui entrevistà
Jordi Évole en la Sexta, explica i dóna detalls sobre la implicació de les
administracions i de la banca, i no se n’escapa ningú. Com no té pèls en la
llengua, ni reuma en els dits, sinó que és clar i mordaç, no deixa cap canya
dreta i zas, zas. Però tampoc no m’hi vull posar. Llegiu el llibre que us acabe
de dir.
El que ens ha de preocupar és el resultat de la influència de l’ús i abús
de la cocaïna o farlopa, en les decisions dels nostres homes i dones de la res publica, perquè les seues ravates i
“genialitats” depenen dels pressupostos, o siga dels diners de tots. Jo estic
convençut que, sota el seu efecte, s’han pres moltes decisions innecessàries i
costosíssimes: mils d’edificis absurdes i fins i tot inservibles; grans
esdeveniments fàtuus o bufes de pato (eventos
els deien); l’AVE per tot arreu; aeroports i universitats a parir, més que a la
mateixa Alemanya, etc. Això tirant per alt, però també en l’entorn més immediat
del poble de cadascú, hi ha casos similars...
Crec que el tema és molt greu, gravíssim, i que alguna cosa s’haurà
d’arbitrar perquè l’abús d’aquesta ni de cap droga, puga interferir en la
política. Segurament serà molt difícil, però els esportistes si que estan
sotmesos al control, per a saber si estan dopats o no. Per què no fer-ho també
amb els qui estan decidint per nosaltres, els qui ens estan governant? La raó
és evident i no es tracta de recercar en la seua intimitat només que perquè sí.
Estan administrant els nostres diners, així que tenim dret a saber en quines
condicions ho fan i el que ens costen les seues febrades o “col·locons”.
Se m’ocorre una idea, no sols pensant en la nostra gent, sinó a nivell
mundial. Per què no fer pixar, per sorpresa, i analitzar l’orina d’alguns
governants a nivell mundial, ministres, diputats, alcaldes, consellers,
banquers, periodistes, militars d’alta gama, cardenals i bisbes, etc.? Es
podria fer exigible en tots els casos dels grans projectes i idees que, de la
mateixa manera que són analitzats des del punt de vista econòmic i medi
ambiental, s’haurien d’acompanyar de l’analítica del pixum del polític, de
l’enginyer o arquitecte involucrats, i fins i tot de l’interventor/a de la
institució implicada.
En aquesta mena de sospita generalitzada, crec que també seria convenient
incloure els professors, els sanitaris i els capitans d’avions i vaixells... Sols
quedaríem exempts els artistes, filòsofs i escriptors, per innocus. Evidentment,
també quedarien exempts el comú dels ciutadans i ciutadanes, que no ens papem
ni una rosca i no fem altra cosa que treballar, pagar i callar. Per
intranscendents, som els únics que podríem pixar a gust i sense temor; així que
seríem els únics amb dret de dedicar els nostres diners a l’addicció que
volguérem.
Alguna altra cosa també es podria fer, però crec que la societat no està
suficientment madura i per això mateix no hi podem comptar per ara. La gran
coartada de totes les patums, que hem anomenat i que haurien de sotmetre’s a
les analítiques, és precisament que la gent va i els vota, va i els aplaudeix,
va i s’oblida de les seues males gestions i, fins i tot, si ninguna patum va i
es mor, encara volen fer-los un monument... En conclusió, doncs, crec que estem
més perduts que Carracuca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada