CARA A CARA... I QUINES CARES

CARA A CARA... I QUINES CARES
Article publicat a El Punt/Avui el dia 13 de novembre de 2011

Vaig contemplar i escoltar per la tele, el passat dilluns, l'espectacle electoral del cara a cara dels dos aspirants a governar l'Estat i, què haig de dir? Doncs, que ni fu, ni fa. Jo ja anava previngut, o siga a la contra, perquè sabia que allò seria una farsa, i ho fou en sentit literal: una composició teatral breu (una hora), de contingut còmic i esquemàtic. Quan acabà, doncs, no puc dir que em quedí decebut de res. Em passà allò que a Fuster, quan li preguntaren si estava molt decebut amb els polítics valencians, després del fracàs de l'Estatut, i contestà que com no els tenia cap confiança ni s'havia fet cap il·lusió, doncs no.

Però, volent dir alguna cosa del cara a cara, sols se m'ocorre confessar que escoltant aquell duel polític em vingué al cap el duo de la del Soto del Parral, no sé perquè, perquè la lletra no li pegava, encara que potser la música, sí; per això seria. O siga,, que allò fou una farsa; encara que no l'havien assajada, altres ja ho havien fet per ells i, per tant, feren l'obreta. I, tal com estava previst al guió, els partidaris del popular quedaren satisfets i els del socialista, també. Els dos digueren el que volgueren i tal com ho duien preparat, i com no hi havia públic que els preguntara, no hagueren de dir res del que de veritat importa i és que ací, qui mana són la senyora Merkel i la banca. Ells saben que guanye qui guanye, continuaran fent-nos estrènyer cada dia més el cinturó, apujant-nos els impostos i rebaixant-nos els serveis públics. És exactament el que vol la banca i la senyora Merkel, per tant, tots, panxa a terra!

Això de “tots panxa a terra” ens ho explicava un professor de religió (anys cinquanta), referint-se als misteris de l'església, que no s'havien de discutir, sinó acatar. Ell deia que “si ho ha dit el Papa, tots panxa a terra”, o siga a obeir sense dir ni piu. En el cas europeu passa el mateix. Rajoy, perquè obeeix a la nibelunga líder dels populars europeus, farà el que li manen; Rubalcaba, perquè ja ho ha fet, perquè la política que han practicat els governs socialistes espanyols és, exactament, la que els han dictat a Berlín. Després del duo, la televisió ens ha ofert una altra actuació, a càrrec d'un quintet en què a més dels dos grans partits, han deixat participar un representant de CIU, un altre del PNV i Llamazares; gràcies a aquestes intervencions, s'ha obert un poc l'horitzó a qüestions socials i nacionalistes. Tot plegat, però, res, perquè en aquestes eleccions, segons les enquestes, el peix ja està tot venut i per tant, vote la gent a qui vote, és segur que ens toca o el pito o la pilota, o siga més del mateix, o Rajoy o Rubalcaba. No vols caldo? Doncs, nyas, dos tasses!

Però, a més d'aquestes deplorables circumstàncies electorals, la sorpresa ha estat el cas del gendre del monarca Borbó, a qui la fiscalia imputa delictes com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'administració i la malversació de cabals públics. Si el meu iaio, que era republicà, alçara el cap! Pel que se sap, en el merder real estan involucrats Jaume Matas i la Generalitat Valenciana. Quina barbaritat, quina cara més dura i qui ho havia de dir, tan bon xic que pareixia quan es casà!

Com també hi ha investigacions en marxa contra el ministre socialista J. Blanco; com està el cas de l'espoli d'Emarsa, i etcètera, podem deduir que ací qui no és corrupte és perquè no vol. La qüestió, pel que es veu, és si t'agafen cagant o no, o siga que si no tens mala sort i ningú et veu, et pots fer milionari. I amb aquestes perspectives, tothom prova sort. Ja ho digué crec que el president gallec i si no que em perdone, però algú ho digué, referint-se al cas Gürtel i a Camps: “el que le ha pasado a Camps es que ha tenido mala pata”. Quines cares!

Jo propose una esmena al codi penal: introduir el càstig àrab de tallar-los la mà als polítics que tinguen la “mala pata” que els sorprenguen xoriçant res. L'espectacle de veure'ls votant al Congrès a mà alçada, millor dit, a monyó alçat, aquest sí que seria un espectacle. M'imagine, i em descollone, el senyor Bono dient: —“Se va a prohceder a vohtar a mano alzada, o a muhñón alzado, según sea eh caso”... Bromes a part, alguna cosa s'haurà de fer per a posar fre al desvari. Què pensen els polítics? No veuen que els seus comportaments són una invitació perquè tothom faça el mateix que ells? Si els que havien de donar llum, donen fum, què hem de fer els ciutadans? Quines penques!