QUI SON ELS NOSTRES ?

QUI SON ELS NOSTRES ?

Josep L. Pitarch

Comentem uns amics, mentre ens fem unes cerveses al bar xinès La Llimera de Silla, les contradiccions i les frustracions de la nostra història. He dut a la tertúlia un bon amic de la joventut, d’Alboraia, que ha vingut a visitar-me, avorrit de fer de jubilat. Enric està molt amoïnat per com va tot això dels socialistes, diu que la Susana Díaz no li fa el pes, però que Pedro Sanchez (“llamadme Pere”) tampoc del tot. Ja no sé qui són els meus, diu l’Enric, que parla per ell, perquè és l’únic socialista de la tertúlia.

El podemita, Xavi, també està desorientat i no sap ben bé cap on va Pablo Iglesias, es lamenta. Ell era d’Errejon, com Montiel, encara que aquest tampoc no li agrada del tot. Ara que Montiel no es presenta a repetir de secretari, no sap la deriva que prendrà el seu partit. Xavi està a favor del pacte del Botànic, però “no responc de tots els nostres...”. També està amoïnat.

Els altres dos tertulians som de Compromís. Ester diu que els “nostres” senten desconfiança de tots, primer ho fan dels altres socis aliats, i després dels altres partits del govern del Botànic, i que ella no s’aclareix i tem si ho faran els líders. Diu que la situació no és bona i que provoca histerisme, confusions i frustracions; a la recíproca, també els altres partits ttenen desconfiança de nosaltres.

Per tot plegat, doncs, estem ben fotuts, dic jo. I propose que parlem sobre qui són i qui no són “els nostres”, per entendre’ns. Recorde que mon tio Ovidi (cenetista), tractant d’infondre’m alguna esperança, em deia que tot canviaria “quan vinguen els nostres”. En la guerra s’havia integrat a la Columna de Ferro i encara mantenia el romanticisme que impulsava aquells joves anarquistes i la mateixa voluntat expeditiva, sols que, al cap de 13 o 14 anys del final de la guerra, l’ímpetu inicial se li havia afluixat i sols li quedava esperar això: que vingueren “els nostres”...  També intentava fer-me anarquista.

Doncs la seua era la mateixa fe que teníem nosaltres durant quaranta anys, que les coses canviarien quan moriria Franco i vindrien “els nostres”, diu Enric, al temps que reclama més cervesa als xinesos. Realment, els qui esperàvem, no vingueren mai, no existien, ni els d’ací ho férem tant bé i aquesta ha estat la gran frustració... I ho dic jo, afegeix, que sóc socialista.

Així que, què podem fer, pregunte. Enric i jo enguany fem 75 anys i sols podem esperar que s’aprove la mort digna, però vosaltres, els més joves, què espereu? Tal com estan les coses, l’Ester i Xavi coincideixen que, amb les esquerres que tenim, encara queda PP per a uns quants anys més. Mireu, si amb tot el que està eixint-los a la cara, continuen essent el partit més votat, és que ací no hi ha res a fer, diu Ester està molt pessimista i pensa que tot seria diferent si, en lloc de perdre el temps amb picabaralles personals, començàrem a veure les coses amb més pragmatisme...

La clau la tenen, segons Xavi, els “nostres líders”. O sóc molt ingenu, o cadascú llaura cap a sa casa, exactament com han fet i fan els de la casta, que ara sembla que tothom ha oblidat que eren tan dolents... Demanem una altra cervesa a Li. Aprofite per a fer veure que tots quatre som molt difícils d’acontentar, o d’entendre. Serà el desfici, diu Ester.

El meu amic d’Alboraia, que ha seguit per la premsa la informació sobre el nom de la biblioteca de Silla, em diu que sembla que disbarats d’aquest tipus no se’n produïen quan jo era alcalde del primer quatripartit i que les propostes del govern sempre arribaven al plenari consensuades, amb alguna excepció, com la de la contracta de l’aigua potable. Què ha passat amb el quatripartit d’ara?

Li haig de contestar jo, però no tinc ganes de fotre més canya “als nostres”. Ja saps Enric, i sabeu vosaltres, que sou sillers, que estic apartat de la política local, fins i tot d’opinar. Si aquesta vegada he intervingut, en el tema de la biblioteca, ha estat per un acte de justícia i també de política fina i excepcionalment. M’explique, repetint els arguments del meu article de dimarts passat, publicat al Levante. Tots els coneixeu, però resumint-lo, tractava de proposar el nom de Xelo Carbonell, com un homenatge a la promotora de la idea de la gran biblioteca que finalment s'ha fet, i perquè així m’havia compromès, quan era l’alcalde, amb l’associació de bibliotecaris valencians (ABV).

Respecte de la política fina, té a veure amb la proposta de posar el nom de Miguel Hernandez, que amb tots els meus respectes, mereixeria un carrer important del poble i organitzar actes a les escoles per a donar-lo a conèixer més i millor. A aquestes dues propostes s’hi varen afegir altres dues, al meu entendre absurdes i extemporànies: posar-li el nom de Josep Antich o fer una enquesta popular.

Aquest és un exemple de burrera al més alt nivell (al nivell de plenari). Recorde que quan jo era alcalde aprovàrem per unanimitat, i a proposta meua gairebé sempre, el nomenament del jutge de pau, la denominació de més de 40 carrers, la nominació de la piscina coberta a nom de Vicent Garcia, el Multifuncional a Carme Valero i el nomenament de Josep Antich com a cronista de la ciutat. I més coses que no recorde...

I això que aquell quatripartit (EU, Bloc, UV i PP) era més difícil que el d’ara, diu Xavi, entre quatre partits tan antagònics. El d’ara s’ha format amb partits més “propers”: PSOE, Bloc, EU i Podem. No han estat capaços, però, de dur una proposta tancada i coherent i han fet el ridícul.

Fem més comentaris d’aquest caire, però es fa tard, sobre tot per al d’Alboraia, que ha d’agafar el tren i el metro, amb el passi de jubilat. Entre els tres sillers li paguem les cerveses al foraster i total, amb vuit canyes hem arreglat el món.