diumenge, 25 de gener de 2015

TANT QUE SAP EL PAPA I NO SABÉ QUE DIR

TANT QUE SAP EL PAPA I NO SABÉ QUE DIR
Article publicat a el Punt/Avui el dia 25 de gener de 2015

Vull referir-me al cas que ha protagonitzat una xiqueta filipina de 12 anys, Glyzelle Palomar, que li preguntà al Papa per què Déu permetia que patiren els més innocents, com els xiquets abandonats pels carrers de les Filipines. Les dramàtiques i exactes paraules de Glyzelle emmudiren la multitud, i al mateix Papa, que reconegué que no sabia que dir i hagué d'improvisar un discurs sobre el dolor i la injustícia que pateixen aquelles criatures.

En efecte, el sofriment i els abusos que pateixen milions de xiquets innocents a tot el món, que no atura ni Déu, no té cap justificació, i ni l'actual Papa, tan improvisador i loquaç, no trobà les paraules. Potser fou perquè en realitat no hi ha Déu? Almenys, allí on s'exclamava Glyzelle, no, no hi ha Déu. Ja ho diu l'antífona “ubi caritas et amor est, Deus ibi est”, on hi ha caritat i amor, allí hi és Déu; i si no, com és el cas, no.

La pregunta de Gryzelle no s'ha d'adreçar a Déu, sinó als homes. Per què consentim que hi haja tanta injustícia i tants abusos al món? Per què hi ha una minoria d'individus que tenen tots els diners i el poder, mentre que la immensa majoria viu en la misèria? Per què aquesta enorme desigualtat? Adreçar-se a Déu per a protestar-li d'açò és un exercici inútil, perquè si l'hi ha, no contesta, com quedà patent amb les paraules de Glyzelle.

Adreçar-se als homes rics i poderosos exigint-los res, que seria raonable, tampoc no serveix, perquè com tenen el cor dur i són golafres sense límit, tampoc no escolten. La solució, doncs, no poden ser les llàgrimes i resar, com aconsella el Papa, sinó canviar i revolucionar el món i acabar amb la injustícia. Sobre aquest tema, quan jo era jove pensí alguna vegada i vaig llegir coses, però també tinguí la meua revelació, com sant Pau quan caigué del cavall, que és la que acabe d'explicar: la revolució, pensí. Per cert, no fiu cap revolució, però ho aprofití per a no tornar a tindre tractes amb cap teologia.

Posteriorment, la vida m'ha anat donant la raó i he pogut veure com s'estavellaven les propostes més sensates de persones sinceres, contra els murs d'autodefensa dels oligarques, dels governs i de la beateria mundial. Pense en els palestins, en els poblats massacrats africans i sud-americans, en les guerres d'extermini, en la destrucció del medi ambient, en l'explotació dels xiquets... I pense en persones com Pere Casaldaliga, en Greenpeace, Unicef, en tantes ONGs, i ara amb les criatures dels carrers de Filipines.

Per altra part, no és una casualitat que la minoria que acumula les riqueses siga la gent “d'ordre”, la gent de missa, en el nostre cas i per entendre'ns. Si férem una repassada sobre el comportament dels prohoms, de la gent de les grans fortunes, incloent-hi, evidentment, els banquers i els polítics més corruptes, seria fàcil localitzar-los vinculats a la religió i fent “obres de caritat”.... La religió és l'opi del poble, que digué Marx.

Aquesta gent té coartades, la primera que el mateix Crist advertí que sempre hi haurà pobres. Sobre tot tenen la teologia de la predestinació. Segons Calví, Sant Agustí i crec que l'Opus i altres, des de sempre Déu ja sap qui anirà al cel i qui no i per això, només nàixer una criatura, i al llarg de la seua vida, li'n dóna senyals: als qui aniran al cel els farà viure millor, i als qui es condemnaran, els dóna per perduts i els abandona. Segons això, tindre diners i mamar-se una bona vida serien senyals de predestinació? Evidentment, jo crec que aquesta teologia és rebutjable, per no dir abjecta.

Li he passat l'esborrany d'aquest article a un amic capellà que m'ha aclaparat amb tot de citacions bíbliques, assegurant-me que Déu està amb els pobres, als qui promet que el cel serà d'ells (Mateu 5,3); que els escolta i ajuda; que els ha escollit a posta per a fer-los hereus del Regne (Jaume 2,5). Em copia un tros del Magnificat, el que diu que Déu “derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res”. Doncs, guai, a veure quan comencem el canvi.

Tornant al discurs de Glyselle Palomar i de l'altre xiquet que l'acompanyava, Jun Chura, el Papa hagué d'oir que “hi ha molts xiquets abandonats pels seus propis pares, molts víctimes de moltes coses terribles, com les drogues o la prostitució. Per què Déu permet aquestes coses, malgrat que no és culpa d'ells?”. Aquestes criatures encara són afortunades, perquè han estat “salvades” per l'ONG Tulay Kabataan. Però, i els milers que viuen i dormen als carrers? 

Em diuen que molts rics europeus i americans hi viatgen per tenir tractes sexuals amb aquestes criatures i que “gràcies a això mengen”, segons afirmava un lamentable personatge en una lamentable televisió. Potser és que el món no té remei i que la revolució i les mateixes Benaventurances són una quimera. O senzillament és que els pobres estan predestinats i no poden escapar del seu destí.

Cap comentari: