EL TIC-TAC DE RAJOY, EL SEU MALSON

EL TIC-TAC DE RAJOY, EL SEU MALSON

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de febrer de 2015

Diuen que Rajoy ha ordenat aturar els rellotges que hi ha per tots els salons, despatxos i habitacions de la Moncloa, perquè no suporta els seus tic-tac, des que Pablo Iglesias li ha fet la broma. Sobre tot els sent de nit i són com un malson, però també durant el dia, de manera que va mig perdut... Tic-tac, tic-tac...

La imatge d'un rellotge marcant el pas del temps, tic-tac, tic-tac, és molt cinematogràfica i tots els directors l'han emprada, especialment el mestre del suspense, Hitchcock. Per a indicar que arriba l'hora d'una execució, s'enquadra un rellotge i tic-tac; o que arriba un tren perillós, tic-tac; o que es fa l'hora que explote un artefacte, tic-tac... D'això qui en sap molt és el crític Antoni Vergara.

Jo me'n faig càrrec de l'efecte que li ha de causar a Rajoy, perquè en tinc un a casa, heretat d'unes ties, i quan estic una mica nerviós o expectant, me n'he d'anar al carrer, o al bany... Per altra banda, qui ha estat a algun palau, fent turisme, o de visita, recordarà la profusió de rellotges que hi ha per tots els salons, que es fan més evidents quan toquen les hores.

Recorde que en un palau prop de París es posaren tots a tocar a l'hora, tan ben ajustats com estaven, mentre cadascú feia un soroll distint, tanc-tanc, tinc-tinc-tonc-tonc. Alguns tenien un carilló amb una musiqueta, que a les dotze en punt, l'hora de l'avemaria, feren anar, tots alhora, la musiqueta i les campanes. Tots els visitants ens quedàrem aturats. A continuació, continuaren inexorables marcant el pas del temps, segon a segon, tic-tac, tic-tac, tic-tac...

Siga cert o no que el president haja fet emmudir els rellotges de la Moncloa, el que és cert és que el PP i tota la dreta europea, amb tots els seus corifeus dels mitjans de comunicació, estan trasbalsats pel que ha passat a Grècia. I en tenen motius, perquè, evolucione com evolucione el país més precari d'Europa, els grecs han sabut rebel·lar-se contra la gran Alemanya. Com a continuació altres països poden anar pel mateix camí, començant per Espanya, és natural que estiguen més que amoïnats, espantats. Tic-tac, tic-tac....

Tsipras és un poc com Espàrtac, que també era grec de la Tràcia, quan es rebel·là contra Roma i donà esperances a la gent més desfavorida d'aquella societat injusta, que eren els esclaus. Evidentment, salvant les distàncies i tot, comparar el que ha passat a Grècia amb la rebel·lió dels esclaus de l'imperi romà és una exageració, perquè han passat més de dos mil anys i a Europa ja no hi ha esclaus.

Però ara les injustícies continuen existint: la que s'exerceix amb la gent sense treball; amb les pensions ridícules, insuficients o inexistents; amb la gent que no tenen ni per a menjar, ni per a pagar la calefacció, ni per a fer front als copagaments en sanitat... Mentrestant uns pocs, com feien els patricis romans, s'han lucrat i espoliat l'erari públic, amb la corrupció que han generat; han arruïnat el país.

Davant d'açò, com passà fa més de dos mil anys, els grecs han confiat en Syriza i en el seu líder Tsipras. Els grecs han votat a qui els ha promès acabar amb l'austericidi que els ha afonat en la misèria i han fet fora els partits responsables de la misèria del país (el PP i els socialistes, Nova Democràcia i Pasok).

La similitud de Grècia amb Espanya és com la de dos gotes d'aigua, i per aquest motiu, Rajoy hi anà a fer campanya a favor dels seus col·legues de la dreta i bàsicament a dir-los que no se'n fiaren de Syriza, que és com Podem/Podemos d'ací. També hi anà Pablo Iglesias a animar els seus col·legues de l'esquerra radical, que són els qui han guanyat.

La reacció de la dreta europea no s'ha fet esperar i immediatament els han amenaçat. No els han donat treva, ni els cent dies de gràcia, talment com feren els romans quan saberen de la rebel·lió d'Espàrtac. Aleshores enviaren la Legió a acabar amb la rebel·lió i els esborraren del mapa.

Ara, tracten de doblegar Syriza i els grecs, a base de jugades de bossa; de retirar-los els ajuts econòmics; de deixar-los sense crèdits; de pressionar-los perquè renuncien al programa amb què han guanyat... Ja es parla, fins i tot, que els patum de la dreta europea volen que Grècia fracasse, perquè servisca d'exemple i no passe a Espanya el mateix. Amb aquestes sinistres perspectives s'enfronta l'ànima bessona de Syriza, o siga Podemos/Podem.

A mi m'agradaria, naturalment, que guanyaren “els meus”, i que a Grècia aconseguiren reeixir, malgrat tot. Al respecte serà curiós observar l'actitud dels comunistes i dels socialistes grecs, a què jugaran, a col·laborar o a posar més dificultats. Pel que respecta ací ja he manifestat repetides vegades, des de la meua posició de nacionalista d'esquerres i militant de Compromís, la meua simpatia per la gent de Podem/Podemos. A mi m'agradaria una coalició entre el nacionalisme, l'esquerra, l'ecologisme i Podem, i si fera falta i amb moltes prevencions, amb els socialistes (?). Mentrestant, el rellotge continua impertèrrit: tic-tac, tic-tac, tic-tac...