COM FA QUARANTA ANYS: LA IL·LUSIÓ QUE NO FALTE

COM FA QUANTA ANYS: LA IL·LUSIÓ QUE NO FALTE
Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de febrer de 2015

La il·lusió de molta gent a nivell polític, de cara a les properes eleccions, és com un revival de la que tinguérem en les primeres eleccions democràtiques, l'any 1978. Ara, com llavors, proliferen les opcions electorals, les de sempre i de noves, perquè tothom vol fer un partit. I tots estan convençuts que tindran uns bons resultats. Aquell entusiasme era perquè s'acabava la dictadura i l'actual perquè s'albira un canvi polític important.

El problema, però, és que ara puga passar el mateix que llavors i que molta gent, al remat, acabe tocant-se el nas. La gent també ara tindrà massa ofertes on triar, mentre que els escons a repartir-se seran els mateixos, així com la llei que regula aquest repartiment (Hont). En conseqüència, sols els dos partits més votats trauran el màxim profit, perquè així es dissenyà el sistema, amb l'objectiu d'afavorir el bipartidisme. Enguany serà una ironia si el PP o el PSOE no queden els dos en primer i en segon lloc, perquè si fora així serien castigats, gràcies al sistema que fins ara ha protegit els primers i castigat els altres.

La història dels quaranta anys transcorreguts des de la desaparició del caudillo, a qui Déu no haja perdonat, començà amb la seua mort, al llit, en 1975. Dos anys després, amb les eleccions de maig del 77, estrenàrem el sistema democràtic de convocar eleccions cada quatre anys i començà així la Transició, que alguns, com jo, diem la Traïció. Les coses que han passat, des d'aleshores, són les que ens han conduït fins ací, a les eleccions d'enguany, que tots diuen que seran les del “canvi”.

Com ignorar la història no soluciona res, perquè precisament per a canviar el seu decurs cal conèixer-la, crec que és raonable reflexionar sobre les coses que han passat, que malgrat que semblen impossibles, han passat i han dut, entre altres coses, al desengany de tantíssima gent en el sistema. Canviar el sistema és, doncs, la qüestió més important ara mateix. Jo estic d'acord amb els qui ho pensen així, que som molts.

Menys els afavorits del sistema, PP i PSOE (el PPSOE), tots estem exigint que cal canviar la Constitució. Els nacionalistes on m'incloc, maltractats per la preeminència espanyola; els comunistes, tan subrepresentats; etcètera. Però, com ha irromput amb tanta força la dinàmica imparable dels joves de Podem, crec que paga la pena demanar-los una mica de contenció i de reflexió.

Jo crec que cal guanyar les eleccions i conseqüentment entrar al màxim en les institucions, per a canviar-les. També crec que en les properes eleccions cap partit obtindrà els vots suficients per a poder-ho fer, i que encara que Podem obtinguera més vots que ningú, no serien suficients i haurien de pactar. Per tant trobe un contrasentit que Podem vaja de casta Susanna per la vida, cercant enemics per tot arreu.

No tinc a casa els discursos de Mao Zedong, que algú me'ls degué demanar i encara no me'ls ha tornat. Per tant no puc cercar exactament quan fou que aquest reuní els seus generals, que anaven a entrar en una gran ciutat, i els ordenà que no consideraren tots els seus habitants per igual, sinó que els destriaren en un ordre, dels menys enemics als que ho eren més, i que reprimiren els més enemics i que tractaren de convèncer els altres. Si Mao estiguera en Podem és probable que els diguera una cosa pareguda, que no pensem que tothom és l'enemic.

Faig aquesta reflexió perquè fins i tot a mi, aquests joves m'han preguntat si sóc o no de la casta, pel fet que he estat alcalde de Silla, pel Bloc Nacionalista Valencià. Els recomane, doncs, que tinguen més precaució a l'hora de fer judicis de ningú.

Les coses que han passat durant els darrers 40 anys en aquest Estat de la pandereta, semblen impossibles, però han passat. Paga la pena no oblidar-ho i encara és millor fer-ne memòria. De les coses dolentes que hem hagut de patir, de les coses encertades que hem fet i dels errors comesos; tot plegat és la nostra història.

L'altre dia, casualment i avorrit, em vaig entretenir mirant una historieta per la tele. Es tractava d'una família com qualsevol altra, durant aquells anys del franquisme. Els seus embolics em feien venir a la memòria situacions paregudes, que havia viscudes jo. Crec que l'èxit d'aquesta sèrie rau en el fet que tantíssima gent s'hi sent un poc retratada, segons em diuen. Potser que si tinc temps per a escriure'n, ho faré. Ignorar la història no serveix de res.

Això es veu més clar, conforme vas fent-te vell i comencen a caure't a sobre les desgràcies de la vellesa i a notar que se t'acaba la marxa. Woody Allen (que té 7 anys més que jo) diu que la vellesa no suposa cap avantatge, i que sols et passen coses dolentes. Terenci sobre el mateix tema diu que “senectus ipsa est morbus”, o siga que la vellesa és per ella mateixa una malaltia. I l'estoic de Sèneca que “rarum est felix idemque senex”, o siga que és rar trobar plegades la felicitat i la vellesa.

És possible que als quatre, a Woody Allen, a Terenci, a Séneca i a mi, ens passe que no puguem aguantar la pixera, amb la qual cosa els vells ens amoïnem, anem al metge, que sospita de la nostra pròstata, ens envia a ca l'uròleg i comença el calvari. Però és possible que la bufeta estiga hiperactiva i prou. Per tant, la setmana que ve escriuré sobre un tractament farmacèutic miraculós, que entra en la seguretat social, d'unes compreses masculines i de l'alcohol. Hi ha solució...