UN WERT MÉS VERD QUE UNA CEBA

UN WERT MÉS VERD QUE UNA CEBA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 d'octubre de 2012

El cabreig generalitzat que tenim tots els nacionalistes no espanyols per les històriques i persistents impertinències dels nacionalistes espanyols, obcecats com estan a fer-nos totes les putades que saben i quan poden, està més que justificat. Amb la petada del ministre d'Educació Wert, crec que reblen el clau: diu que vol espanyolitzar els xiquets catalans! Així de clar i de provocador.

L'aberració de dir que té aquest malèfic propòsit és de tal magnitud que fins i tot el rei li ha dit que molt malament; potser que li ha dit “l'has cagao como yo con la caceria de l'elefante”, o alguna cosa així. I en efecte, per un moment estic d'acord amb el monarca espanyol, Wert l'ha cagat, però probablement perquè està més verd que una ceba i no sap de qui i amb qui parla, i quines coses es poden dir i quines les que s'han de callar. És un altre dels ministres bocamolls, com Montoro. Per cert, els dos tenen el mateix riure, obren massa la boca i fan ganyotes histèriques.

Com l'intent d'espanyolitzar-nos no ve d'ara, sinó que arranca del Decret de Nova Planta, amb què els Borbons s'estrenaren, podem estar segurs que si mai no ho han aconseguit, ara tampoc. Tota la història, des d'aleshores, és un seguit de restriccions i prohibicions, amb el mateix objectiu. No sap Wert que aquesta era també l'obsessió de Franco? Com sempre han fracassat i la prova és que encara no ho han aconseguit, plantejar-s'ho ara, quan les eleccions de novembre preveuen un triomf dels partits sobiranistes i un fracàs dels espanyolistes, això sols pot fer-ho un personatge que estiga més verd que una ceba, o siga Wert. I com que impertinències com la del ministre l'únic que fan és augmentar els vots de la independència, poden continuar provocant.

Altra cosa serà la que ens espera als qui ens quedarem fora, o siga als de la Catalunya Nord, als de les Illes, als valencians i als aragonesos de la Franja, però ja ens ho farem. Ara que guanyen els del Principat i que es treguen del damunt els nyicris i poca-solta, com Wert. Els qui ens quedem, de moment i fins que madure la fruita, continuarem fent-nos-ho com sempre, desespanyolitzant llibres i programes i tirant cap a casa, com fèiem quan Franco. O què esperarà el ministre que fem? El senyor Wert no sap que estem entrenats i que la història que explicàvem durant la dictadura, diferia radicalment de les barbaritats que intentaven fer creure els “seus” llibres i programes. Fins i tot, mire vostè, molts estudiants de vostès mateix estudiaven amb llibres d'història editats a Barcelona i d'autors catalans que l'efecte que produïen era el contrari. Li puc fer una relació.

Però, davant d'una boutade com la que ha soltat Wert, la qüestió no és la boutade, sinó la resposta que li donem. El que importa no és el que vol el ministre que fem, sinó el que nosaltres farem. Quan Franco, els seues predecessors encara anaven més enllà i tenien una assignatura, que era la conya, que tots menysteníem, la famosa Formación del Espíritu Nacional, que supose que Wert enyora. Era una maria, juntament amb la Religió i l'Educació Física. Vull dir que el règim franquista, com el ministre Wert, volia una cosa, però molts mestres fèiem una altra.

A tall d'exemple posaré un cas, que no sé si mai l'he contat. Quan jo feia el campament militar forçós en un camp de Paterna, un dia tocava explicar-nos a la tropa un tema d'aquests que vol Wert: els Reis Catòlics. La classe era a l'aire lliure i l'havia d'explicar un alferes, que jo coneixia de la Universitat. Em proposà que l'explicara jo i ho vaig fer, exactament dient tot el contrari de la fitxa militar que li havien passat, o siga que res de tanto monta, monta tanto, per entendre'ns. Els meus companys del batalló i el mateix alferes m'escoltaven bocabadats, quan avisaren que venia un comandant inspector. Vaig seure entre els col·legues i l'alferes recuperà la fitxa. Firmes! El comandant ens va fer seure i volgué comprovar que la tropa havia entès el tema; mirà uns i altres i, recollons quina xamba!, es fixà amb mi, perquè jo duia un esplèndid mostatxo, i em digué que repetira el que havia explicat l'alferes. Ho vaig fer tant d'acord amb el que deia la fitxa que l'home felicità l'alferes, felicità el batalló i em felicità a mi, muy bién muchacho, tu llegaràs a cabo, ens donà solta fins l'endemà.

Quina plaga de gent que ens toca suportar! Són, més que l'hòstia, la rehòstia. Sense ells no viuríem a Xauxa, però sí que ho faríem millor que ara. Si hem de fer cas a Gallardón (futur candidat a la Moncloa), els qui s'ho passarien mal són ells, perquè com ha dit, sense Catalunya, Espanya no pot tirar endavant. Així que Wert, que està més verd que una ceba, hauria de fer algun curs intensiu d'història, un altre d'economia i un tercer d'oratòria, per a aprendre a callar allò que no convé dir. Nosaltres, mentrestant, tenim feina, com sempre l'hem tinguda, protestant, enfrontant-nos, desobeint i fent la nostra.