COVID, MADRIT I EPIGRÀMES A GO-GÓ

COVIT, MADRID I EPIGRAMES A GO-GÓ

El Repunt 58

Publicat a Saó el 2 de maig de 2021

Recollit a casa com ens tenen manat, sols mantinc contactes breus i legals amb amics i coneguts, darrere la mascareta. També dispose de l’escassa correspondència de l’email, desaparegudes definitivament les cartes lliurades per correus. Amb tot això i mitjançant la premsa en paper i els noticiaris televisius, sé el que volen que sapiguem sobre el que passa al món i, seleccionant canals estrangers, algunes coses més que ací no diuen; no estic, doncs, en la inòpia informativa. Especialment m’interessen les observacions que m’arriben per facebook, xarxa social en què estic tan penedit d’haver ingressat, però enganxat. Una amiga em comenta sobre el que passa a Catalunya amb el no-govern, que és “per a tirar-se a la droga”; altre es tira dels cabells per “la perillosa aliança del PP i Vox a Madrid”; una amiga no entén “per què són tan figamolles els socialistes”; una altra posa en qüestió la manera poc democràtica d’arribar a ser jutge i es pregunta que “si ells ens han de controlar, qui els controla a ells” Hi ha un amic, un vell conegut, Pep, de qui vull parlar més extensament.

Pep, que signa com Pep de l’Horta, em diu que viu en la permanent indignació de sempre, que canalitza mitjançant la poesia de protesta que fa, amb epigrames d’intenció crítica, satírica i irònica i amb voluntat moralista, que  m’envia setmanalment, perquè vol saber la meua opinió. A ell sempre li ha agradat fer versos, especialment criticar les autoritats per les irregularitats, l’ostentació i la corrupció…, temes que ha dut als versos fallers que li han publicat als llibrets, alguns provocant commovedors escàndols, i en alguna publicació com La Veu, etc. Manté que jo faig en prosa el mateix que ell en vers, “amb la mateixa mala llet”. Ens coneixem de tota la vida, encara que jo sóc major, i sempre l’he apreciat per la seua valentia i per l’agror que empra quan escriu, encara que fora d’això és un home que va repartint bondat.

Com m’han agradat els versos que acabe de rebre, estic encantat de publicar-li’ls. Respectaré la seua voluntat de romandre en el semianonimat, perquè malgrat que no li fa por que el denuncien com als rapers, li fa vergonya que sàpiguen que n’és l’autor. Ell és tímid i enemic de presumir de res, però té el cap ple de vitalitat i el cor revolucionari i anarquista de sempre, que no s’ha esmorteït amb l’edat i d’això sí que li agrada presumir. La deriva epigramàtica li la vaig suggerir quan vaig estudiar a la Universitat, amb el doctor Miquel Dolç, ja fa més de seixanta anys, els Epigrammata del poeta Marcial i encara guarde els apunts que em serviren per a treure una bona nota i que li han servit a l’amic Pep per a orientar la seua producció.

La mostra que he seleccionat avui són tres epigrames destinats, un a la senyora Ayuso, altre a les eleccions de Madrid i el tercer als tres partits independentistes catalans. En el primer es mostra clarament crític amb l’actuació de la candidata Ayuso en el tema de la covid i del dumping fiscal. En el segon epigrama s’adreça directament als votants de l’esquerra madrilenya enardint-los a votar per qualsevol de les tres opcions esquerranes. En el tercer, critica les dificultats catalanes per arribar a formar govern entre els independentistes. Són versos, doncs, oportunistes i de temes de resultats incògnits com les mateixes enquestes indiquen. L’esforç de Pep per cercar una rima fàcil i segura, d’octosíl·labs alternats, els fa fàcils de llegir i d’entendre; em diu que “són apropiats per als cantants rapers, als quals els els oferisc de franc per si volen aprofitar-los”.

 LA COVID A MADRIT

Molt perillós i atrevit/ és que Ayuso haja dit/ a tota la gent de Madrit:/ No tingueu por a la pesta/ i feu soroll, festa i gresca/ i que vinga ací tothom/ tenim hospitals genials/ vi i cervesa fresca/ maria, whisky i rom/ que curen tots els mals/ Que vinguen bancs i empresaris/ inclosos els més perdularis/ que ací fem dúmping fiscal/ i faran més dineral/ que a Barcelona/ perquè ací la bossa també sona/ i no som independentistes/ sinó molt espanyolistes.

SOBRE EL VOT DELS MADRILENYS

Com és costum d’espanyols/ posar malnom al qui mana/  el Cruel, la Loca Juana/ la Catolica i l’Impotente/ el Pasmado, i ara el Preparado/ a l’Ayuso li diuen la Ida/ Com ella no està pansida/ guanyarà les eleccions/ si a Madrit no hi ha collons/ i no va a votar l’esquerra/ i es queda a casa, o la serra/ Voteu Psoe, Mas, o Podem/ Si voteu guanyareu, sompons.

EL QUE PASSA A CATALUNYA

El que passa als catalans/ ni té sentit, ni consciència/ han guanyat a tres mans/ el dret a la independència/ i en lloc de posar-se a fer/ passa el temps i res no fan/ o com el matalasser/ fan i desfan. Fins a quan?/ Tres partits són, ben parits/ i no s’ho trauen dels dits!

Deixe per a altra ocasió els epigrames “El fantasma de Cantó”, “Bosé contra la vacuna”, “Les entrevistes de l’Èvole”, “La cara de Monasterio” i “Qui li té por a l’Ayuso?”. Li dic a Pep que continuaré publicant-li’n alguns més segons l’acollida que tindran els d’avui. Tu escriu, li dic, perquè no tens altra cosa a fer i perquè et passa com als poetes romans, que quan parlaven en prosa escandien les paraules de manera tan natural que els eixien en vers; a tu els epigrames t’ixen naturals i a go-gó.

Per altra banda, com la pandèmia no és cap broma, com banalment pretén l’Ayuso, ací tothom estem marejats en el procés de vacunar-nos i moltes gràcies. De tota manera s’ha de fer un retret, però col·laboratiu, a l’organització dels vacunòdroms, perquè no han tingut sempre en compte l’assignació dels municipis segons els mitjans de comunicació disponibles per a la gent. Sols puc parlar de la meua comarca, l’Horta sud, i del meu poble, Silla, perquè assignar-nos a Xirivella no té cap sentit, ja que no hi ha cap mitjà públic i anar-hi és una petita odissea. Hauria estat més raonable convertir Silla en el vacunòdrom de tots els pobles de la comarca que utilitzen el ferrocarril com l’excel·lent mitjà de transport públic que tenim de cap a cap de l’oest de la comarca.

Jo he aprofitat les dues convocatòries que m’han estat assignades per a parar l’orella a algunes opinions ciutadanes, expressades de manera desimbolta mentre esperàvem els 15 minuts d’observació. En general la gent anem molt marejats amb la dansa de noms estranys de les farmacèutiques i sobretot amb les informacions escabroses dels possibles efectes d’alguna d’aquestes vacunes. Una d’aquestes converses, entre dos murcians de la meua edat o majors, m’ha divertit tant que, arribat a casa l’he transcrita:  – no sabemo si la que no han puesto, e la de lo trombone… – la de los trombone que se la metan po lo cojone… – a ve, y que le vamo a hacé… – po na, a ve…

A la gent no se li ha donat la informació justa i necessària, o el que és pitjor, els informatius han estat molt negatius en aquest aspecte, infonent massa temor entre la gent, sobre alguns possibles efectes adversos, quan tots els medicaments poden tenir-los i no per això deixen d’administrar-se. Si els beneficis de les vacunes superen els riscs, per què s’ha posat tant d’interès a subratllar cap aspecte negatiu? La gent normal no sabem farmacologia, llevat dels supermans, com el tal Bosé que ho sap tot perquè sí, com digué a Jordi Èvole en l’entrevista que no li havia d’haver fet.

Els qui tenim ganes d’emprenyar els nostres enemics, com ells ens ho fan a nosaltres, podem estar d’enhorabona. Em referisc a la crisi interna del PP que pot fer rodar el cap de Casado. Si guanya l’Ayuso hauran guanyat les tesis d’Aznar i voldran canviar  d’orientació el partit. Si perd l’Ayuso les eleccions, haurà de rodar el cap d’algú que finalment serà l’actual president. La guerra interna estarà servida i jo crec que el tal Cantó ja s’ho ensumava quan volia pescar a la vora d’Ayuso alguna bona peça. Seguim per aquest Cantó perquè, fracassada la maniobra madrilenya, ara se’n torna a València, on també hi ha el gran xafarranxo per a fer fora la raboseta de la Bonig i posar al seu lloc l’actual president de la Diputació d’Alacant, i també per designar candidata a l’Ajuntament de València. A quin càrrec aspira el Cantó?

I parlant d’aquesta gent he vist l’entrevista al cardenal Canyissars que li han fet a À punt. Com m’esperava, el periodista li preguntava en valencià i ell contestava en castellà, impertorbable encara que fluix de morro, demostrant que sí que entén el valencià, però que no el vol parlar ni per a eixir en la tele. O no el deixen parlar des de la cúria diocesana, “ni a cap bisbe que vinga a València” segons m’informà un capellà que en sap molt d’aquesta cúria: “és una cova de facinerosos”. I què fa l’Esperit Sant, el Vaticà, els capellans progressistes i/o el mateix poble de Déu, li vaig preguntar “Aquest és un enigma més difícil d’entendre que el de la Trinitat”. Segurament la presència en el debat de periodistes d’una senyora, que es veia llarga i intel·ligent, per defendre Canyissars, en els temes que no sabé contestar, com respecte dels béns que havia venut l’església per ajudar els “necessitats” (un quadro, digué el cardenal amb la boca més menuda possible, mio i no entenguérem quin) també és una maniobra d’aquesta cúria enemiga. O siga, que no ens serveix de res tenir sants i santes valencianes, ni Vicent Ferrer, ni Lluís Beltran, ni Isabel de Villena, ni Pere Pasqual, ni la Pepa Inés, ni els famosos Borja, ni el bisbe Sanus, ni el canonge Espasa… Estem perduts.