EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

 

SUCCINT MEMORIAL DE FALSEDATS I DE GREUGES

Publicat a Saó el 25/07/2022

El repunt 85

Torne a casa preocupat per una breu conversa que he mantingut al carrer amb l’amiga Empar Saragossà, que és tan cordial amb mi com crítica i que per això mateix m’agrada trobar-la de tant en tant; darrerament ja no molt, perquè no ve per Silla com solia, des que morí sa mare. Faré un resum de la conversa. Ha començat preguntant-me per la salut i li he dit que ja veu com estic, derringlat. Li ha fet molta gràcia perquè feia molt de temps que no oïa aquesta paraula, em diu. Li explique que l’únic diccionari que recull el mot és el normatiu de l’Acadèmia, com allò que no va arrenglat (ordenat, en fila), o siga que no manté bé l’equilibri, que va derrenglat/derringlat. A mi m’encanta fer ús del mot, i després d’haver superat com he pogut el greu accident de l’any passat, estic comprovant que el mot és expressiu i perfecte. Curiosament, l’Alcover si que recull derringlar, com posar malament una cosa… fent-li perdre l’estabilitat, però suposant que es tracta d’un castellanisme de València, cosa que trobe impossible. Ja sabem les condicions que han de reunir els mots perquè siguen inclosos als diccionaris, per això crec que derringlat reuneix les suficients. Almenys, jo que l’estic usant diàriament, encara no m’he trobat ningú que l’haja estranyat; ho he comprovat amb gent de les Illes i de Barcelona i ho continuaré fent amb parlants d’altres contrades; l’Empar ho farà per la Marina i espere la col·laboració dels lectors de tot arreu. Recordeu, es tracta del verb derringlar i del participi derringlat/ada.

Empar em demana l’opinió sobre les revelacions de l’espionatge que l’Estat ha fet als líders independentistes i que. Segurament, continuarà fent. Opine com ella, que tot és molt miserable i una prova contundent, més contundent encara, que l’Estat està crebat i podrit i que el PP torna a retratar-se com un partit menyspreable, a més de xoriços i d’immorals. El cas, però, és que a les enquestes els populars van a l’alça. La gent és molt ignorant i els qui no, són molt masoquistes, em diu l’Empar. O és que aquest Estat encara no s’ha acabat de fer, o és que ja no té remei, li dic.

Empar, com sempre que ve a Silla, recava informació de la marxa municipal i n’està ben assabentada, i per això ja sap que hi ha disgust entre les files socialistes per les incoherències en què incorre l’equip de govern, començant pel mateix alcalde. Li dic que quan es conforma un equip amb vuits i nous i cartes que no lliguen, sol passar això, però és així com s’ho han organitzat i això és el que hi ha, i ja s’ho faran. Jo, que estic al marge de tot i jubilat, veig amb preocupació la situació, encara que el que més em preocupa no és el que fa o deixa de fer el govern municipal, sinó el que fa o no fa l’oposició, que és molt distint. El que està passant és un dejà vu, com la tercera repetició de la mateixa història en el socialisme del poble, especialment de l’època baixaulista. Empar m’informa que els socialistes amb qui ha parlat, opinen molt bé de Raquel Sanchez i que alguns creuen que és la millor política que hi ha actualment al poble. Li propose, a Empar, que es presente en la propera llista de Compromís, recolzant el partit. Quedarem un altre dia per a parlar-ne.

Ja en casa i pensant en el meu article quinzenal, he cregut oportú fer aquesta breu ressenya de la conversa amb l’amiga retrobada. I com la intenció que jo tenia era de fer un succint memorial de greuges de la relació del País Valencià amb Espanya, avui sols assenyalaré els punts més grossos i en diré el que opine del principal, que és l’autofinançament. Els altres dos són el corredor mediterrani i el paradís fiscal madrileny. Però, prèviament, i com es dóna la circumstància que cap dels dos partits que s’han alternat en el govern de l’Estat els ha solucionat (ni PSOE, ni PP), crec que hem de desconfiar dels dos, a l’hora d’haver de pactar amb algú. Vull dir que crec que és un error mostrar cap inclinació a cap dels dos grans contendents, sinó que crec més oportú manifestar clarament i oberta les nostres condicions al dos partits, a veure qui les accepta. Avale personalment aquesta manera de fer política amb la pròpia experiència a Silla, amb el nostre pacte amb EU, UV i PP, que durà dues legislatures, una de les quals amb la meua alcaldia. Anà molt bé.

Sobre l’infrafinançament del País Valencià, ja que rebem de l’Estat ni la meitat del que paguem, estem reclamant, des que hi ha democràcia (és un dir), que se’ns done el que ens correspon i no ho hem aconseguit. És igual si el govern de l’Estat el tenia el PP, o UCD o el PSOE; tampoc no ha importat res si els governs autonòmic i central estaven en mans del mateix partit o s’entrecreuaven: a Madrid han anat a la seua, han fet promeses, ens han entretingut i res més Això demostra dues coses: que els valencians no pintem fava i sols servim per a pagar i cantar para ofrendar nuevas glorias a Espanya (això es diu fer de puta i pagar el llit; amb perdó). I l’altra cosa és que el País Valencià és un país sense política i sense polítics (Joan Fuster dixit). Continuarem amb el tema d’ací a15 dies, jo no faig vacances.