Increïble història d’un Auto Sacramental. La Silla més laïca i l’església de Silla.

SAÓ. 09/11/2020

Fa uns dies, publicàrem en aquestes pàgines Les dones són molt furones, https://revistasao.cat/les-dones-son-molt-furones/ , recordant la representació d’un auto sacramental a Silla, en 2007, per a commemorar els 100 anys del robatori del copó del sagrari i la troballa posterior de les Hòsties consagrades, que des d’aleshores romanen incorruptes a l’església. L’article ha despertat l’interès de moltes persones que han demanat si disposàvem d’alguna filmació i del text de l’auto i com tenim ambdues coses hem decidit posar-ho a la disposició dels interessats, mitjançant SAÓ i gràcies a l’amabilitat de la direcció.

La pregunta que s’ha formulat molta gent i que ja es formulava el poble, és per quina raó aquell auto religiós l’escrivírem, dirigírem i representàrem militants de Compromís. En aquest article donarem aquestes raons. En primer lloc, que la implicació de Compromís era a títol personal dels qui hi participàrem i no del partit. La posició de Compromís en el tema religiós és d’absolut respecte a les creences religioses de la gent, de totes les religions, però també som defensors de la laïcitat de l’estat i, per tant, som un partit laic, que és com diu la Constitució que ha de ser l’estat.

En segon lloc, com fou possible que els nacionalistes ens implicàrem tan a fons en els actes commemoratius que organitzava l’església? Evidentment, sembla contradictori, però el cas és que es produïren una sèrie de coincidències. En primer lloc que el rector, Fernando Gómez Císcar, demanà la col·laboració econòmica per als actes que volia organitzar, que l’ajuntament no li podia donar per la laïcitat municipal; a canvi, però, li vaig oferir la meua col·laboració personal.

Per la seua part, don Fernando arengava la feligresia a tenir idees per a donar més visibilitat a la commemoració i la senyora Amparo Zaragozà (simpatitzant de Compromís) demanà al seu fill, Benja Domènech, que fera un “teatret com els betlems que vèiem a València”. Benja era secretari del partit i director de teatre i acceptà i, a més a més, m’involucrà a escriure el text. Decidírem que faria l’adaptació de l’auto de Timoneda “El castell d’Emaús”, en el qual encabiríem la relació del succés de Silla i que seria “Els deixebles d’Emaús i el triomf de l’Eucaristia”. Repassant el llistat de participants en la representació, actors, músics, cantants, tramoistes, ajudants, assentadors, etc. la participació dels nacionalistes, fou evident i rotunda. Fins i tot el rector quedà tan entusiasmat que acabà fent campanya electoral a favor de Compromís, amb gran alarma de la dreta local.

Es tractà, doncs, d’un acte religiós dissenyat, escrit i conduït per persones no-creients amb l’aval de les autoritats religioses locals i diocesanes. Faig memòria d’un bisbe, d’un vicari episcopal, d’un canonge de la Seu, sis rectors parroquials i de membres de diverses congregacions: una mescla ben curiosa i pot ser que irrepetible. De tots ells recorde paraules de sorpresa i d’agraïment, i alguns de devoció, i tres articles molt elogiosos publicats a la premsa. Recorde l’estupor, que em produí el comentari d’un d’aquells reverends, assegurant-me que aquella nit havíem fet nosaltres més catequesi que ells en molts anys; com li vaig haver de recordar que jo no era creient en absolut, em deixà mig espantat dient-me que això a Déu li tenia igual, i que ell se n’hauria servit de la nostra feina. Dir que em quedí sorprès i estupefacte és poc, perquè em quedí alarmat i encara ho estic.

Per altra banda, en alguns moments de dubte, els participants discutíem si la nostra feina l’havíem de considerar professional, perquè per descomptat no era confessional. Fèiem el mateix que els compositors, pintors, escultors, etc. que sense ser creients, han rebut encàrrecs artístics destinats a alguna església i han fet grans treballs artístics.

El que representàrem aquella nit a Silla fou magnífic, i molt recordat i reconegut per tots els assistents; l’escenografia espectacular sota la direcció de Benja Doménech, amb l’actuació d’alumnes de l’Escola Municipal de Teatre i de la companyia Antara Teatre. Tothom estava transfigurat, i a ningú li venia gran el vestit. Per exemple, la qui representava la Magdalena, declaradament agnòstica, em deixà constància per escrit que havia sentit més emoció que el dia de la seua primera comunió. Supose que això degueren sentir la resta de participants i els assistents, que guardaven una emoció i silenci espectaculars, en una església plena a vessar.

La primera part de la representació, era l’adaptació del text de Timoneda. La segona era l’explicació del succés de Silla, a càrrec de rapsodes d’Amics de la Poesia. L’acte final, però, fou el més impactant. El moment es feia coincidir amb els darrers versos que explicaven l’entrada en processó triomfal de les Hòsties a l’església, de feia 100 anys. En la nostra representació, les campanes també anaven al vol i mentre entraven don Fernando i el clero amb la custòdia sota el pal·li que portaven els Costalers del Crist, vestits de gala, la comitiva avançava i l’orquestra i coral de la Lírica interpretava himnes… i la gent anava caient agenollada. Don Fernando agafant amb mà ferma la custòdia, arribà a l’altar i la deixà i es produí el moment màgic quan s’obrí la “carxofa” i per primera vegada en la història s’anava a cantar, a l’interior de l’església, el motet que es reserva per al dia del Crist, quan arriba la processó a la plaça. Es féu un silenci total i l’angeleta, també de Compromís, cantà acompanyada pel cor i l’orquestra, Glòria a Déu en les altures. Les darreres i agudíssimes notes foren subratllades amb els aplaudiments de tothom. Don Fernando va beneir, emocionadíssim, els assistents amb la custòdia…

El president de la Diputació, a qui havíem visitat don Fernando i jo, invitant-lo a assistir i a col·laborar en les despeses, estava tan emocionat i commogut que em digué que allò ho pagava ell, que eren les paraules màgiques que jo volia oir. La nit fou, doncs, magnífica, la gent devota estava més devota que mai, la gent escèptica no ho sé, cadascú deia la seua.

Ara, el director de Saó em demana una valoració política. Per a mi, el fet que un partit declaradament laic, amb ateus com el director i jo i pocs creients entre les nostres files, haguérem sabut respondre d’aquella manera a la petició de la gent creient de Silla, amb el seu rector al davant i els haguérem pogut preparar aquell acte, fou una oportunitat per deixar clar que respectar les creences de la gent no està renyit amb l’esforç polític que fem, ni tampoc amb la nostra reivindicació perquè l’escola i la societat siguen laiques, com ho ha de ser l’Estat. La participació de Compromís va ser decisiva i majoritària i cap altre partit polític hi participà, ni els més apostòlics s’interessaren (tampoc els invitàrem a res, ni ens feien falta). Lamentablement, els rectors que han succeït a don Fernando han passat olímpicament i/o despectivament de tot allò i jo pense que ells i el poble s’ho han perdut. El que es féu, és el que hem escrit.

 Us deixe l'enllaç perquè pugueu accedir al video

Increïble història d’un Auto Sacramental. La Silla més laïca i l’església de Silla.