El Papa a favor de la independència?

El títol sols és per a cridar l’atenció, encara que li trauré punta. En juliol de 2015, el Papa visità Bolívia, l’Equador i Paraguai. Quan sonaren llurs himnes nacionals, escoltà que tots tres deien coses paregudes a les del seu himne argentí. Només fa quinze dies ho vaig reportar en aquesta revista “es ya libre, este suelo, ya cesó su servil condición”; “indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”; “a los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!… dijo, y el cetro rompió”.  A l’Argentina, com sap el Papa, canten: “Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas”. Les cadenes, el jou i el ceptre són la corona espanyola i la servil condició, era la de súbdits d’Espanya. Si els himnes són tan antiespanyolistes, ja ens podem imaginar els llibres d’història que estudien els escolars d’aquelles nacions i els capellans als seminaris. 

Per altra banda, aquests himnes també els canten en guaraní: Tetãnguéra Amerikayguápe… En quitxua: Llaqtanchik pata hatum sucinta… En aimara: Qullasuyu jach’a sutipa… O en moxeno: Taegnepo titotijvocrepo… I per cert, totes aquestes llengües s’empraren en les misses papals; ara en parlarem.

M’hi he capficat amb aquestes reflexions sense cap altre interès que el polític, evidentment. I ho faig a partir de les paraules papals a l’Equador, que celebrava el bicentenari de la seua independència que, segons el Papa, “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. I afegí que allò “fou contundent quan es van deixar els personalismes a banda”, referint-se a l’universal i triomfant aixecament contra Espanya.

He pensat immediatament si aquest sant pare dirà el mateix si mai ve a Mallorca a santificar Ramon Llull, o a València a la beata Pepa de Benigànim o a Barcelona a l’abat Escarré. I quan vinga per ací, si algun dia som independents, també dirà el mateix que als equatorians? També he pensat en el famós cardenal Canyissars, el de la capa de més de 5 metres, desaprovant fer missals en valencià, mentre que allà el Papa féu tot el contrari, amb la litúrgia en les llengües indígenes.

Evidentment, estic convençut que ací el Papa, com han fet els seus predecessors, dirà (li faran dir) unes altres coses, perquè l’església catòlica té un discurs per a cada ocasió, el discurs que més convé als parroquians més addictes i als interessos del Vaticà. Bons són ells. Ací els més addictes són la dreta; l’esquerra no anem a missa. Per això l’església no vol problemes ni amb els blavers ni amb el govern espanyol, i diuen la missa com ells la volen, en castellà i de pas també es posicionen a favor de la “unidad de la patria” (Canyissars).

El clero valencià, en gran part, combreguen en altres coses que en la llibertat i, com no han evolucionat des que estudiaren al seminari de Montcada, mantenen les idees perverses i carques que els inocularen i el menyspreu al valencià en forma part. No ens enganyem, les mateixes idees perverses i carques que s’inocularen a la societat durant el franquisme, i que encara s’inoculen des d’alguns mitjans de comunicació, com els de la mateixa església. De tota manera, la societat ha evolucionat i alguna part del clero també, però la majoria encara no i, mira per on, els bisbes valencians, tampoc.

Per sobre de tota l’arxidiòcesi mana el cardenal d’Utiel, a qui li agrada creure que quan Sa Eminència locuta, causa finita, o siga que quan ell parla tots panxa a terra. I com ell no està d’acord que els creients valencians tinguen un missal en valencià, ni que resen en valencià, tots muts i a la gàbia. Ell no accepta que de la traducció dels textos litúrgics se’n faça càrrec l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que compta amb acadèmics que són creients (alguns, notoris) i que, a més, són savis lingüistes. Ell i els seus assessors, no els consideren de la seua corda i s’ha acabat. Ja pot dir el que vulga la filologia, perquè ací sols va a missa allò que ells volen que vaja.

Així que mentre el Papa es mostra independentista a Amèrica, o entén de què va la cosa, el cardenal de la capa magna va a la seua bola. Tenint com tenen la mateixa font d’inspiració, que és l’Esperit Sant, podrien posar més atenció i coordinar-se millor i no deixar en evidència la Santíssima Trinitat. Per cert, ja que les regles de funcionament dels catòlics són tan jeràrquiques, Roma podria intervenir-hi? M’ho pregunte amb ingenuïtat fingida, perquè sé massa coses, que he viscudes o m’han contades, com per a saber que la resposta és que no, que Roma no es mullarà el cul. D’això en diuen la diplomàcia vaticana, que fan servir com i quan els convé. En realitat, són uns fariseus.

De res ens serveix, doncs, haver tingut dos papes i tants cardenals, bisbes i canonges valencians. Tampoc ens serveix de res que hi haja tanta documentació en català als arxius vaticans; ni haver tingut un sant, com Vicent Ferrer, a qui, entre altres miracles, el canonitzaren perquè predicava per tota Europa in vulgari catalanico sive valentino (en vulgar català o siga valencià) i cadascú l’entenia en la seua llengua pròpia. Res; açò és la bufa la gamba i ni el papa Francesc pot arreglar-ho, o no vol.

Però la raó d’aquest article és opinar sobre la independència de Catalunya, tan vinculada al nostre devenir com a valencians. La situació no pot ésser més esperpèntica, per part de Rajoy, el discurs del qual és absolutament fal·laç: la Constitució espanyola no permet que ningú es qüestione si vol o no romandre lligat a un estat que té com a leitmotiv que de la ratera no se’n pot sortir, encara que ho vulga la majoria de la gent. Això ni es vota, perquè no és “legal”, com ha sentenciat el Tribunal Constitucional que dictamina el que vol el PP.

Totes les dependències/independències nacionals, com les matrimonials, es poden fer i desfer. De manera pacífica i pactada, que han fet nacions molt civilitzades, com Letònia, per exemple, que Rajoy no s’ha atrevit a visitar, perquè aquella nació aconseguí la independència en un referèndum pactat amb els russos. O com Noruega se separà de Suècia, o Txèquia d’Eslovàquia; o com ho intenten Escòcia i el Quebec. O com aconseguiren la independència les colònies dels anglesos, que ara són la commonwealth. Així centenars de casos al llarg de la història.

També poden haver guerres i enfrontaments, quan les metròpolis no volen soltar el mos. Normalment sempre guanyen les nacions oprimides, com és el cas de l’enorme imperi dels espanyols, amb Portugal i els Països Baixos inclosos i llurs colònies. Aquell famós imperi, més gran que tota Europa junta, l’han anat perdent en 150 anys, en tots els continents. I ja hem vist com ho recorden en llurs himnes nacionals.

Invocar la llei (la Constitució) és inútil, quan un poble no n’està d’acord. A Amèrica s’oposaren a la llei (el poder de la Corona) i guanyaren la independència. Rajoy té el problema que tenien els espanyols al món que dominava i ha optat per mantenir Catalunya dins d’Espanya, a la força. Els fets que estem contemplant, com les actuacions dels jutges i fiscals i de les forces policials i d'hisenda, estan condemnades al fracàs, doncs. La història no té massa dubtes en aquests casos.

Per a solucionar un problema d’aquesta índole és millor posar-se a tall de raó (raonar) uns i altres. Ho han estat demanant els catalans des de sempre i les protestes per l’abolició dels Furs venen des del moment mateix de la seua derogació i la implantació dels Decrets de Nova Planta; els valencians també ho hem fet. La resposta, sempre, ha estat la negativa de Madrid a parlar-ne i la repressió. Rajoy ha seguit la tradició, lamentablement. Així que el diumenge l’estat tractarà d’impedir que ningú vote. Quina imatge, a la vista de tot el món; cal ser burros. Gran part de l’èxit del referèndum és que no el deixen celebrar. Per la part catalana, el govern tractarà que la gent puga exercir el seu dret a votar. Crec que ho estan fent amb molta dignitat i coherència. I demanant diàleg, cosa impossible per la negativa de Rajoy, diguem-ho clar. Només faltava que la vacaburra de Trump li donès la raó. Quan tot el món fuig d’aquell histriònic personatge, Rajoy li demana consell! Són tal para cual.

Per tant i en conclusió, Espanya es quedarà sense Catalunya, perquè encara que guanyen (no se puga celebrar el referèndum) la seua serà una victòria pírrica i efímera. La majoria dels catalans s’acomiadaran: adéu Espanya. I hi haurà noves eleccions i la dreta es quedarà a la cua, o fora del Parlament, el mateix que els socialistes, que són els qui més contradictoris s’han mostrat. I amb una majoria independentista al Parlament, que espera Rajoy que passarà, aleshores? Per què no estudien més història i s’obliden dels pamflets de formación del espíritu nacional, que és d’on treuen, encara, les idees? Espanya ja no és un imperio, que han perdut por su mala cabeza.