dissabte, 23 d’octubre de 2021

 

el Repunt 65

VIURE, MORIR O FILOSOFAR

 

 

VIURE. ,MORIR O FILOSOFAR

Article publicat a la revista SAÓ el 25 d'octubre de 2021 

           En vespres de Tots Sants i de l’aberració de Hallowen, i inspirat pels xinesos del costat de casa, que fa un mes llarg que estan venent flors per a l’ocasió. he pensat sobre la mort i la vida, i he fet un poc de filosofia. Alguns pensen que ningú vol morir-se i que en el moment final tothom s’aferra a un clau ardent; això ho defensen especialment els capellans, amb la intenció que la parròquia tema la mort i l’infern i facen bondat ortodoxa. Contràriament, la realitat és que hi ha els qui no suporten més un mal viure i posen punt i final expeditivament a la seua trista situació. També els qui no poden viure sense el que més s’estimen: el poder i els diners, i es moren d’angúnia per si perden una cosa o l’altra o les dues coses a la vegada. També hi ha el cas de santa Teresa que feia aquest circumloqui poètic “vivo sin vivir en mi y tan alta vida espero que muero porque no muero”, perquè volia morir per anar-se’n al cel. També hi ha els qui menystenim la mort, ara ho veurem.

 

Per altra banda també hi ha els qui s’ocupen de la vida i la mort dels altres, per exemple els qui decideixen pels soldats que han de morir, plens de salut, però pel Déu, la pàtria i el rei que els imposen. I els jutges que envien la gent al patíbul, també en nom de la mateixa pàtria i de la “justícia”. I pitjor encara, també hi ha els qui moren de fam i de pena en veure morir els fills sense poder-los donar ni un rosegó (pregunteu a les ONG,s com està el món i, ja posats, ajudeu-les); precisament ara a l’hivern hi haurà milions de persones que moriran de fred per no poder pagar ni la calefacció, mentre els ex-ministres de les portes giratòries continuaran cobrant pel mateix concepte. I definitivament, hi ha els milions de treballadors a tot el món que penquen fins l’extenuació, explotats sense misericòrdia per empresaris que no tenen escrúpols… Això de viure o de morir-se, doncs, és, com totes les coses, segons qui..

 

La vida no és la mateixa vivint en l’opulència que en la indigència i, doncs, tampoc és el mateix morir d’una manera o d’altra. El pobre pateix més per a morir (falta d’assistència mèdica, de medicines pal·liatives, d’alimentació, d’abric, de consol), malgrat que els clàssics pensaven el contrari. Horaci deia que la terra s’obre igualment als pobres que als fills dels reis; Sèneca advertia que omnia mors poscit; lex est, non poena, perire, o siga que la mort no és una pena, és una llei; Ovidi, desterrat de Roma, s’exclamava quocumque aspicio, nihil est nisi mortis imago, on siga que gire els ulls, només trobe la imatge de la mort. També hi ha qui es pren la mort com una poesia lírica, com l’emperador Adrià, que la vespra de morir encara escrigué uns versos a la seua animeta: animula vagula, blandula (animeta tendra i vagorosa), que espal·lidula, rigidula, nudula (pàl·lida, erta i despullada) te’n vas i ja no et divertiràs com solies fer-ho amb mi. Altres fan broma, com els Negrets de l’Alcúdia, que cantaven amb música de rèquiem i ballaven una muixeranga: animalot, animalot, ara que venen les figues, ara t’has mort; ja t’han fotut, ja t’han fotut, que t’han ficat dins l’ataüt. Hi ha els epitafis de les sepultures, entre els quals subratlle aquests dos deliciosos, romàntics i breus: non obiit, abiit, no morí, se n’anà. I aquest altre: sit tibi terra levis, que et siga la terra lleu. També hi ha els epitafis rotundament graciosos, com el de Groucho Marx: perdone senyora que no m’aixeque. O el de Beethoven: que aplaudisquen els amics, que la funció ja ha acabat. Quin misteri, la vida i la mort i les reflexions dels mortals.

Com el concepte que se té de la mort és molt divers, també ho és tota la parafernàlia que envolta les defuncions. Hi ha la doctrina de la trascendentalitat de l’ànima, segons la qual mor el cos, però l’esperit continua vivint en una altra dimensió, que és el cel per als cristians, jueus i musulmans, o la de la reencarnació dels zoroastristes, budistes i molts pobles primitius, que creuen que l’ànima es reencarna en altra persona o animal, passant per un procés etern de depuració. Del primer concepte se’n deriva tota la teoria de fe que l’ànima sobreviu a la mort i passa per un procés de depuració fins que està preparada per a accedir al cel, si no hi ha anat directament. La possibilitat d’abastir un destí tan alt i etern és l’origen de moltes neures i histèries, traslladades a la literatura i el cinema, que ara estan en l’apogeu.

Altra cosa és el plantejament d’Epicur, per al qual la mort no és res, cosa que permet gaudir de la vida mortal sense afegir la idea de la dubtosa vida eterna, de manera que sense el desig de la immortalitat, tant en la vida com en el fet de no viure, no hi ha res temible. Per als epicuristes mentre vivim, no existeix la mort, i quan la mort hi és, nosaltres ja no hi som, ja no vivim. Per tant la mort no existeix per als vius, de la mateixa manera que la vida no existeix per als morts. I Epicur continua filosofant que igual que no és l’abundància dels aliments, sinó la seua qualitat, el que ens plau, tampoc és la durada de la vida la que ens ha de plaure, sinó que siga grata.

 

Com epicurista pense que l’esperança de viure feliçment en aquest món, tothom la desitja, però la té qui la té. En realitat hi ha més desesperança i més desconfiança cada dia que passa, que el contrari. La felicitat no està a l’abast de tothom, sinó que el món està molt mal repartit. En efecte, hi ha el món ric o occidental i el pobre o tercer món. I dintre del món ric hi ha els individus més rics, que cada dia augmenten la seua fortuna i els més pobres, que cada dia també augmenten el seu infortuni i encara entre els més pobres del món més ric hi ha uns pobres que tenen la sort que els atenga l’assistència social i els passen alguna ajuda, i hi ha als qui no els arriba ni aquesta pobra sort... En el tercer món també hi ha distintes categories, des dels millor situats, com els membres dels governs, els militars i els grans propietaris, als més desgraciats, que són la carn de canó de les migracions sistemàtiques. Podem dir, doncs, que en la terra no hi ha ètica.

Epìcur va elaborar una doctrina moral amb les seues teories sobre la mort, el plaer, la felicitat i la negació al suïcidi. Afirma que la filosofia ensenya el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre grans mals de la humanitat: la por dels déus; de la mort; del destí i del dolor. Algunes idees que desenvolupà són l’ataràxia, que és la serenitat, l’absència de torbació en l'ànima, que és la condició de la vida feliç. L’amistat, que és la fórmula de la convivència, la manifestació de la sociabilitat com el plaer i que és un imperatiu natural, que ens rescata de l’egoisme i ens projecta als altres, als quals necessitem per viure i sobreviure feliços. Sobre els déus considera que no cal témer-los, perquè aquests no s'interposen en la vida dels humans i si no hi ha providència divina, l’home és lliure i la felicitat és a les seues mans. Finalment, sobre la mort diu que no cal témer-la, perquè la mort és la privació de la sensació i, per tant, no comporta cap dolor. Quan nosaltres hi som, la mort no hi és i quan la mort hi serà, nosaltres ja no hi serem.

Epicur desenrotlla unes reflexions sobre l’ètica i recomana l'automoderació dels desigs. Per abastar la serenitat recomana l'allunyament de la política, la indiferència davant dels déus i el conreu de l’amistat. I sobre els plaers fa una categorització entre els naturals i necessaris d’alimentar-se, calmar la set... Els naturals i innecessaris de la conversa amena, la gratificació sexual i les arts... Finalment els innaturals i innecessaris, que considera superflus: la recerca de la fama, del poder polític o del prestigi. I fa tot de recomanacions per satisfer els desitjos naturals necessaris de la manera més econòmica possible. Sobre els desitjos naturals innecessaris diu que són acceptables sinó s'arrisca la salut, l'amistat, ni l'economia en la seua recerca.  I sobre els desitjos innaturals i innecessaris, els rebutja absolutament. Finalment proclama que una vida envoltada d'amistats i de plaers moderats, amb el mínim de dolors possibles i tranquil·litat en l'ànima, dóna la felicitat i en açò coincideix fray Luís de Leon quan deia: que descansada vida, la del que huye del mundanal ruido y sigue la escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido. Per tot plegat doncs, abans de caure en la desesperació o en l’escepticisme total crec que és millor fer una pensada en Epicur, o en qualsevol altre filòsof, perquè damunt de vindre al món a patir no és ni oportú ni sa afegir més inseguretat a la vida, sinó viure-la plàcidament. Bones festes de Tots Sants, bon Hallowen i que campi qui pugui o el qui més puga per a ell... i d’ací poc més d’un mes, altre pont de la Purísima i la Constitució. Els xinesos del costat de casa ja m’ho diuen: aquí siemple fiesta, tlabajal poco...