LA DRETA TOCA LA CORNETA, L'ESQUERRA, LA FLAUTA

EL REPUNT nº1    Presentació 

A SAÓ m’han acceptat i/o m’han suggerit, publicar-me una columna quinzenal, que dedicaré a reflexionar sobre aspectes de la política i de la societat especialment valencianes, però que també inclourà reflexions de més enllà de les fronteres estrictes, i fins i tot internacionals i potser que de l’estratosfera, perquè també podran ésser de temes espirituals. Hem quedat que escriuré allò que m’inspire i/o m’indigne més de l’actualitat, que ho faré com millor sé, de manera àcida i sense contemplacions, que tindré barra lliure…

Com comprendreu, estic molt content. Això és el que he fet tota la vida i ja aniré contant els problemes que m’han causat aquests escrits, sobre tots pels patums als qui he apuntat. Precisament, algunes vegades he estat censurat i fet fora per les pressions i les censures d’alguns d’aquest individus, però com he sobreviscut, no els perdré de vista i hi tornaré, si cal. Així doncs, que es toquen els collons. Una abraçada als fans i les fans.

LA DRETA TOCA LA CORNETA, L’ESQUERRA LA FLAUTA

Tot el teatre que s’ha organitzat per totes bandes, després de les eleccions a veure qui pacta amb qui, és/ha estat vergonyós perquè els partits discuteixen pel poder i no perquè estiguen contrastant idees ni programes, discuteixen per les vares i pels sous que comporten. Alguns somiadors pensaven que sI els C’s no volien tractes amb els voxos, la dreta fracassaria, cosa  que no ha passat. Jo ja sabia que tot era comèdia, amb les ganes que tenen de “recuperar” el que han perdut; la dreta sempre ha tingut un sentiment patrimonial del poder i sempre pensa que tot és d’ells, que el govern els correspon, per la gràcia de Déu (Franco era caudillo per això). En efecte, semblava que els tres partits de la dreta una i trina, estaven barallant-se, fins que han tocat la corneta: “ tara-ri, ti-tí, a repartir-se el pastís” i tothom s’ha posat a la feina.

L’esquerra, per la seua banda, no toca la corneta, sinó la flauta i moltes vegades desafinant. A Madrid, per exemple, ha hagut la doble oferta de Mas Madrid (Manuela-Errejon) i de Podem (Iglesias) i ho han perdut tot. Iglesias ja fa estona que ha perdut l’oremus i finalment, va posant la gamba. La sort que té aquest il·luminat és que Pedro Sanchez el necessita. En general, a l’esquerra hi ha molt de bocamoll que quan toca ajuntar-se, es desuneix. La pèrdua de Madrid, d’algunes autonomies i de molts ajuntaments, per culpa de la falta d’unió, hauria de fer-nos reflexionar i pensar si tenim remei, o si tot és irremeiable.

I hi ha un altre aspecte a tenir en compte, que és més greu. Mentre la dreta sí que ha format un front patriòtico-franquista per a treure l’esquerra i especialment els nacionalistes, de les institucions i no se n’amaguen de dir-ho, a l altra banda, a la d’ací, els socialistes tenen temor que formant cap pacte amb segons qui, algú puga pensar que estan organitzant un front popular, i els entra la diarrea. Precisament és això el que fa falta, un front popular.

Curiosament o no, la dreta i l’esquerra espanyoles coincideixen en l’aversió als nacionalismes català i basc. I és la insistència de la dreta a desqualificar els nacionalistes la prova de la por que ens tenen, cosa que hauria de ser un element positiu perquè els socialistes es replantegen i superen els seus temors. Els problemes “territorials” d’aquest Estat, històricament malforjat i inacabat, sols els poden solucionar els socialistes amb els nacionalistes, no en contra d’aquests. La dreta espanyola és profundament centralista i obcecadament franquista i revengista i no té cap possibilitat, doncs, de resoldre el problema històric de la diversitat de l’Estat. A més a més, la dreta està per la privatització i pel lucre, per les restriccions dels drets democràtics i socials, per l’espanyolitat més tronada, pel nacionalcatolicisme…  la dreta espanyola està lluny de poder ser homologable amb la dreta europea, com s’està demostrant als tribunals de la corrupció.

Els socialistes, doncs, haurien de pensar millor el que fan, perquè perdre l’oportunitat que hi haja una solució i es resolga el gran conflicte, serà imperdonable. No és demanar-los molt, però a les seues files hi ha molts burros carpetovetònics, que és creuen uns genis, i això ho complica tot. En definitiva que els socialistes i els partits a la seua esquerra han d’entendre que menystenir o menysprear els nacionalistes és negatiu. S’imposa el realisme i el pragmatisme i ara que tenen un president que és temerari però sap jugar bé i que ha collat barons i baronessa, no aprofitar-ho per avançar un poc, és un greu error, que no s’entendrà mai.

Ara mateix és la tarda del dijous 13 de juny, a dos dies del consumatum est electoral i jo apostaria (jo faria) perquè Junts per Catalunya i Esquerra Republicana votaren a favor de la investidura de Pedro Sanchez, que ja compta amb el PNV i amb Compromís i altres vots nacionalistes perifèrics. I a continuació duria el tema del judici del procés, dels presos polítics i dels exiliats a Europa, que ens donarà la raó. Seria una bona manera de “col·laborar” a posar fi a l’aberració que estem vivint. La dreta una i trina protestaria, i què?