BUFES DE PATO A L'ESPANYOLA

EL REPUNT  nº 2                                                            
Les picabaralles entre els tres partits de la dreta no tenen major importància, perquè són discussions familiars pel botí i finalment es posaran d’acord i la sang no arribarà al riu.

LA COLAU I VALLS

L’Ada Colau és una bufona, que mai no t’aclareixes amb ella, diuen. No sé, però de moment, bufona rima amb Barcelona i ella hi mana, cosa que no ha pogut fer Maragall. Com encara queda molt per veure i mai no se sap les voltes que pot pegar el món, el final de la pel·lícula no el sabem encara. El tema que m’importa subratllar és, per una part el fariseisme de monsieur Valls, que és un gavatx anticatalà, amb vocació de redemptorista, que ha fet una jugada de tafur del Mississipi, i per altra part el caos del poca-solta del tal Rivera, que s’ha cobert de ridícul i d’ignomínia pactant de facto amb l’ultradreta franquista, fins que Macron li ha dit: alto!

Jo sempre he mantingut la sospita que Rivera no és de fiar; també tinc la sospita si té res a veure amb els Primo de Rivera, però ningú m’ho aclareix. Així les coses, doncs, i com d’aquest costat tot sembla un frau, crec que els socialistes haurien de posar punt i final a qualsevol filtreig amb aquesta colla de vallistes i de riveristes. No se’n refie, senyor Sanchez!

BUFES DE PATO A l’ESPANYOLA

Les picabaralles entre els tres partits de la dreta no tenen major importància, perquè són discussions familiars pel botí i finalment es posaran d’acord i la sang no arribarà al riu. Si que és veritat que el tal Rivera volia menjar-se Casado i no ha pogut, i que els tres partits volien haver tret més diputats i han petat, així que tots estan molt amargats i fan cara d’això. Però el pitjor és que hagen blanquejat Vox, introduït a les institucions i format un front nacio-franquista, molt mal vist a Europa. A Rivera, a més a més, Macron l’ha cridat a l’ordre perquè no diga mentides sobre ell.

I enfront de la decidida activitat reaccionària de la dreta, què fan els socialistes que tenen por de formar cap pacte que puga fer pensar a algú que estan recuperant el front popular del 36? Sembla que sols de pensar-ho ja els entra diarrea. De tota manera, amb diarrea o sense, els socialistes no tenen més remei que arribar a acords amb Unides Podem i amb els nacionalistes perifèrics. Com no tenen més remei, que no tremolen i que es facen l’ànim que si han de governar junts durant quatre anys, hauran d’acceptar l’entrada al govern d’Unides-Podem i que l’abstenció dels nacionalistes ha de tenir un cost, que han de pagar. Com facen el que facen, igualment els criticaran, per això crec que és millor deixar-se de romanços i donar la cara.

Recuperats/guanyats el govern central i la major part de les autonomies i ajuntaments per part de l’esquerra i els nacionalismes, crec que no s’haurien de repetir alguns errors, fonamentalment les suspicàcies i les malfiances entre uns i altres. L’enemic mai no pot ser els qui treballen amb tu, o propers, sinó els qui estan enfront. Per tant, el que han de fer “els nostres” es posar-se a la feina immediatament per a canviar, modificar, millorar, substituir, totes les lleis i malifetes del PP, complint així les promeses electorals.

La llista de coses a fer és llarga, perquè la ignomínia també ho fou: la llei mordassa; la llei educativa; el finançament de les pensions; la llei laboral… I s’ha de socialitzar l’Estat amb polítiques justes i valentes, amb la millor distribució de l’erari públic; s’ha d’acabar amb les marginacions territorials, que deixen pobles i comarques buides de gent i de serveis; s’ha de fer una política rotunda en contra dels desnonaments i una política d’habitatge per a tothom. S’han de modificar les lleis en defensa de les dones i contra el masclisme. Denunciar el Concordat amb el Vaticà i fer que l’església pague com tots. Expropiar els béns immobles improductius (pisos i solars) per tal d’acabar amb l’especulació. I s’ha d’invertir en educació, a tots els nivells, en la Universitat i en la investigació. I treure la mòmia de Franco i fer justícia als assassinats pels franquistes i llurs famílies (i que el Nunci es toque la fava).

I evidentment, és peremptori afrontar la qüestió catalana i la basca, a base de negociacions, després de treure els presos polítics de la presó i que tornen els exiliats. El procés els ha fet més mal als espanyols que als catalans, com ja s’està veient en la premsa lliure d’ací i en l’estrangera i sobre tot com es veurà a Estrasburg. Pel que se suposa, l’Estat i el Suprem seran severament desautoritzats, de manera que Sanchez no haurà d’indultar ningú perquè serà la mateixa justícia que haurà de fer-ho, obligada a rectificar. Per això mateix i perquè tot no resulte tan onerós, crec que el mateix Suprem hauria d’avançar-se i dictar una sentència absolutòria, perquè sempre és millor rectificar voluntàriament que veure’s obligat a fer-ho.

I s’han de convocar referèndums de tot tipus, com passa a Suïssa; també el d’autodeterminació de Catalunya. I s’ha de modernitzar la Constitució. Tot es pot fer, o començar a fer, perquè diners n’hi ha si s’acaben els xoriços i si els pressupostos es destinen a coses productives i no a improductives com l’exèrcit, la monarquia, les fastuositats i les bufes de pato a l’espanyola.