Ribó i el barri de l’Agulla

 M’he trobat, caminant per València i de sobte, com si fos un somni, un barri inesperat, el de Costureres o de l’Agulla, amagat darrere de l’avinguda del Cid, entre edificis alts, anodins i amenaçadors, amb la marca urbanicida de les desgràcies que ha patit València, des de fa tants anys. Són cinc carrers, amb 55 cases unifamiliars i íntimes, d’arquitectura popular valenciana, molt ben conservades, que es resisteixen a desaparèixer, malgrat els edificis que els han edificat posteriorment a ells, constrenyent-los i tapiant-los les entrades i sortides. El barri és una joia urbana, que sobreviu malgrat tot.

Són poca gent, pot ser que uns 200 habitants, i em diuen que se senten molt decebuts amb l’ajuntament, que els té abandonats (les oliveres i tarongers dels carrers, sense ni esporgar, són la prova evident). Ribó deia que seria l’alcalde dels barris, però a nosaltres no ens fa ni cas, em diuen. Els demane si el PP els en feia de cas i resulta que tampoc. Crec que com no tenen cap associació i en són pocs, als polítics, ni de dretes ni d’esquerres, no els lleven la son. Opine que l’ajuntament actual ha de declarar aquest conjunt urbanístic Bé d’Interès i ocupar-se’n de la seua atenció i preservació i per això els dic que tornarem a posar-nos en contacte per a fer alguna cosa.

 

ELS POLÍTICS SÓN DE FIAR?

 A la vista del que estem veient, els polítics no són de fiar i per això, la gent sol tenir molt mala opinió de la casta (ara que Iglesias ja no ho diu, ho faré jo, incloent-lo també en la classe) perquè prometen molt i després no fan res i sols volen augmentar-se els sous; això és el que diuen. Al llarg dels anys d’història d’allò que diuen Espanya, estem tan escarmentats, i especialment dels darrers vuitanta anys de malifetes increïbles, franquisme, transició i democràcia incloses, que està justificada tanta desconfiança. 

Davant dels darrers espectacles per a pactar, formar governs i posar-se a treballar, que és la feina a què es comprometeren i per a la qual els elegírem, crec que al veïnat no els falta raó. I malgrat que diferenciem, que els de l’esquerra s’ho han dit tot a la cara, sense pèls a la llengua, els socialistes contra els podemites i al revés, el fet és que els intents de formar govern no han arribat a rams de beneir, per ara. Contràriament han tingut més èxit la dreta i l’extrema dreta, que no han ensenyat tant les vergonyes i que, segurament perquè són més espavilats i pragmàtics, han acordat com repartir-se el botí (reivindique que el primer que emprà l’expressió “repartir-se el botí” vaig ser jo en aquestes pàgines de SAÓ, referint-me al trio de la plaça Colon). Els tres partits han estat fent comèdia, uns millor que altres, i semblava que fins i tot alguns estaven una mica fotuts, però, sota mà, el que feien eren comptes, a veure de quina manera treien més profit al “negoci”, és a dir, a la negociació; però açò és un altre tema.

En qualsevol cas, la realitat és que els polítics no se’n refien els uns dels altres i això és una llei universal i crec que això no és dolent, sinó una possible garantia perquè els governs no siguen com casa Pepe. Fins i tot crec que les majories absolutes s’havien de prohibir per llei, perquè en el món de les castes és millor afeblir els més poderosos i obligar-los a pactar amb altres, que no deixar-ho tot en les mateixes mans. La prova que tinc raó són els governs de majories absolutes del PP i del PSOE, que han estat tan perniciosos.

Hem de parlar del pacte que han de formar, els socialistes, les unido-podemites, els regio-nacionalistes perifèrics i els independentistes, per a governar Espanya; excloses les dretes, no queda altra solució que aquest contuberni. Tractant de dir en poques línies el que en pense, jo sempre he defensat aquest gran pacte ampli, democràtic, essencial i fins i tot irònic, perquè salven Espanya els qui menys la “volen”. Però, com han de pactar? Primer, és necessari que repartisquen els càrrecs i els ministeris i que acorden el programa de govern, que és el que més interessa.

L’espectacle de Sanchez contra Iglesias, i a l’inrevés, ha d’acabar, per absurd i tòxic. Iglesias s’ha passat en les seues exigències i gosadia i Sànchez en la seua mesquinesa i temor, uns i en altres, en la desconfiança mútua. Quan es fa un pacte, tothom ha de cedir i, en aquest cas, crec que és molt senzill si els podemites amainen la seua voracitat i si els socialistes afluixen el mos i si uns i altres comencen a donar-se crèdits, en lloc de descrèdits, la cosa pot començar a funcionar. No cal que ho facen cegament, però almenys de manera prudent, que deixen de fer estupideses.

És així com es fa a tot el món. Jo que protagonitzí a Silla el pacte més difícil del circ pactoral, (Bloc, UV, EU i PP, en total nou regidors; contra vuit de Verds i PSOE), en done fe. Curiosament, jo era l’únic regidor del Bloc i vaig ser l’alcalde, durant quatre anys; els altres quatre l’alcaldessa fou d’EU, que també era única regidora; en l’oposició hi havia els Verds i el PSOE, o siga vuit. I varen ser dues legislatures que encara es recorden al poble. M’oferisc a Sanchez i a Iglesias per a arreglar-los un poc i de franc.

Si finalment signen cap pacte, que sàpiguen que l’enemic el tindran fora de casa i en la dreta i no dins, perquè els facinerosos exerciran un control obsessiu sobre ells i no els en perdonaran cap ni una. A la dreta els serà més fàcil que ho fou a l’esquerra, empaitar el nou govern, dia i nit, perquè comptaran amb la complicitat dels seus amics fiscals, jutges i policies (el villarejos no s’acabaran mai, ni els fiscals i jutges franquistes), que ara sí que seran diligents, per a actuar contra qualsevol relliscada esquerrana, per simple que siga. Aquests saben formar trames i complots, en què s’han exercitat durant els anys que governaven i dirigien “las fuerzas del estado” i la judicatura durant el franquisme i després. Per tant, l’esquerra no es pot permetre perdre el temps i si poden arribar al pacte definitiu durant agost, millor. L’11 de Setembre i la sentència contra el Procés així ho aconsellen…

Finalment crec que haurien de pensar que el pacte que inauguren ara pot durar unes quantes legislatures, les suficients perquè es consoliden les mesures reformistes que han promès, perquè substituïsquen tantes lleis negatives de la dreta… i perquè, finalment, veiem Franco fora del Valle de los Caidos… Contràriament, si fracassen ja poden pensar que l’alternativa serà el trio de la plaça de Colon i que tornaran a passar molts anys abans que no tinguem una altra oportunitat com la d’ara. I que pensen que mentre una part del món va caient en mans del feixisme o parafeixisme (Trump, Bolsonaro, Salvini, Johnson…) estaria molt bé que Espanya es fes forta al costat de les democràcies. Amen.