EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

 

 

LA BONA SORT M’ACOMPANYÀ, LA XAMBA?

Article publicat a SAÓ l'1 d'agost de 2021 (Repunt 60)

Com algun lector de SAÓ ja sap, un absurd accident que vaig patir a Mallorca, tot just quan havia anat a celebrar el meu setanta-novè aniversari amb la família, va estar a punt de transformar-se en el dia del meu soterrar. Isquí tan malparat d’una rotunda caiguda escales avall d’un soterrani, que els metges qualificaren que m’havia salvat i per ventura, d’una apoplexia i fins i tot de la mort. Com no passà res d’això, m’apedaçaren i em recosiren, restablint-me fins on pogueren, deixant en mans dels professionals de la rehabilitació, la resta. Amb ells estic intentant recuperar la mobilitat i l’equilibri, per poder caminar més o menys com abans, feina feixuga perquè jo mai he tingut un caminar esvelt i segur, sinó més aviat desajustat i mig espatarrat i em costa, doncs, fer coses que no havia fet mai, o que no recorde, però entre uns i altres m’estan canviant alguns mals vicis motors, fets forts al cap de tants anys. Vull agrair a tot l’equip mèdic, d’infermeria i auxiliars, les atencions que m’han prestat als hospitals de Palma i especialment vull subratllar el bon record que tinc d’alguns treballadors i treballadores, amb qui vaig tenir un tracte molt especial i aprofite per a recordar-los que em vaig solidaritzar, per sempre, amb les seues reivindicacions laborals. I tinc una nota especial d’agraïment a la meua dona i als fills, nora i néts. als quals estic fent-los malbé les vacances; precisament el fill major, professor d’educació física i també fisioterapeuta, que és qui més temps dedica a rehabilitar-me i a rectificar-me. Com també m’ixen a la cara, millor dit a les cames, antigues lesions mal curades, per la descurança en general que sempre he practicat amb el meu propi cos (un atavisme de la família materna d’Ademús, que sempre ha estat molt patidora), els ho pose més difícil. Però estem engrescats i més o manco ens reixirem.

 Malgrat que vaig estar prostrat durant 40 dies (tants com el Diluvi Universal, com de la Pasqua a la Pentecosta...), he de dir que jo ensumava que, millor o pitjor, tiraria endavant, perquè dispose d’un termòmetre pràcticament infalible i vital: el que mesura la meua mala llet, que em retroalimenta, el qual no em deixà de funcionar durant tot aquest temps, marcant alt cada dia, gràcies als articles que podia llegir amb el mòbil o escoltant els noticiaris televisius (no els espanyols, que són mentiders de mena, vull que conste). Així podia indignar-me amb la creació dels xiringuitos del tal Toni Cantó i de l’altre tal Albert Rivera (del qual encara ningú no m’ha confirmat si és família dels perillosos Primos de Ribera o no). Del valencià renegat Cantó, m’han dit que la senyora IDA (Isabel Díaz Ayuso) li ha encomanat la defensa de l’espanyol a Madrid, no siga cosa que es faça malbé. La burrada ja sé que parla sola i no afegiré cap més comentari als molt sucosos que he llegit, però si que vull subratllar que no em crec en absolut que Cantó estiga organitzant una gran “fiesta por el español” portant a Madrid milers de dones de totes les autonomies, com feia la Sección Femenina Falangista quan Franco. Em diuen que sols seran invitades les autonomies de pata negra, o siga que cap perifèrica amb llengua pròpia, ni les ciutats africanes; per evitar problemes; estan en dubte les canàries perquè tenen el llenguatge del silbo gomero i les dones asturianes, pel bable.

 El problema amb què ensopega Cantó, que no en sap ni un borrall de castellà, com ha demostrat, és que li falten mots per a alguns dels rípios que composa i per a fer rimes. Ja té clar que “las de León traemos nuestro corazón”, que “las murcianas nuestras frutas huertanas”, “las castellanas torraremos las castañas”, etc. El problema, com quan Franco, el té amb el que hi portaran a la festa les de Logroño, ja m’entendreu. Jo no em crec que aquesta barbaritat vaja de debò i que potser serà una fake news; tampoc em crec que Cantó pense demanar ajuda poètica a la RAE, encara que d’aquest paio es pot esperar tot. De moment sembla que vol fer un repàs diplomàtica per les ambaixades sudamericanes, a veure que en pensen i serà curiós perquè, com he explicat altres vegades, a moltes d’aquelles repúbliques no tenen cap bon record de la “madre patria” i en molts dels seus himnes així ho canten. Però com no té altra cosa a fer, que el deixen anar, a veure què en trau.

 Encara he fet més mala llet amb les burrades que ha gosat dir Casado sobre la llengua catalana, precisament als illencs, malgrat que la desgràcia de Bauzà foren aquestes mateixes burrades, que acabaren amb ell com a amo popular balear. Dir-los que tenen tantes llengües com illes i que no és el mateix l’eivissenc que el formenterenc, i que les seues parles no tenen res a veure amb el català, ha estat una burrada d’Estat. Però és evident que haver  rebut “regalats a dit” els títols universitaris de què s’atreveixen a fer gala, fou i és una temeritat (que continuaran fent, estic segur) i aquesta gent sense escrúpols s’han significat molt més perillosos amb aquests avals, perquè les coses que diuen, hi ha qui se les creu i amb aquestes mentides van a les eleccions i enganyen el personal.

 Què sap Casado de llengua catalana, ni de filologia en general? Res, però les diu i ni la fiscalia li obre un procés, ni la guàrdia civil el porta a la presó. Com tampoc en sap res la senyora Ida (Diaz Ayuso) de Medicina ni de pandèmies i ha imposat decisions clarament temeràries i fins i tot criminals, per exemple en les residències de gent major, i ha discutit als científics llurs recomanacions sanitàries, negant-los la capacitat. Amb les notícies de les malifetes d’aquesta gent, anava apujant de graus el meu termòmetre de la mala llet cada dia i això m’encoratjava a prendre notes, que tinc en un bloc que ara mateix em costa de desxifrar, perquè, al llit estant, escrivia com podia i m’entestava a fer-ho i guardar-o, per a quan arribés el moment. Ara mateix intente desxifrar que vaig escriure: l’asnofrankenstein, la vampirina Ayuso, Aguirre criadora de gripaus verinosos... Per ventura sembla que ja puc anar fent alguna cosa, com aquest Repunt, encara que m’està costant molt i l’he hagut que rellegir i de retocar moltes més vegades que ho feia abans.

 Reinstal·lat a casa m’he retrobat amb el mateix magatzem de documents, revistes, llibres vells, etc. de sempre, amb la diferència que ara ja no tinc ni temps ni possibilitats de revisar-ho tot i salvar algun paper. M’ho he repensat i he pres uns decisió dràstica: vaig a fer que ho traguen tot i ho porten al reciclatge de paper i de mobles i andròmines. Com tot és fútil en aquesta vida feta de futileses, no crebarà res si desapareix res, ni encara que desapareguem nosaltres mateixos; o, potser, sense nosaltres mateixos tot aniria millor. Ho dic plenament convençut, pensant en mi que com epicurista és molt lògic, però també en la colla de fantasmes que he conegut en aquesta vida, alguns tan golafres i supermans de merda que feien creure que miraven el plat (el país, els països), però el que miraven eren les tallades; això pel que fa a casa nostra. Pel que fa als altres, mireu-vos bé com els ha anat la història, perquè per molt gloriosa que se l’hagen inventada, al final, la baralla se’ls ha trencada i ni les espases els han servit de res sinó per a fer-nos patir, ni els pals amb els quals ens han fotut tants cops, l’or els ha resultat llautó, a excepció del bo que és el que han robat, i finalment això dels reis ha estat un bluf. El món aniria millor sense els fantasmes de què parle.

 Al cap d’uns dies del retorn a casa, m’han informat que al retor del poble, que tocava les campanes sense ordre ni concert, l’han remogut i que em el seu nou destí no disposarà d’un esplèndid campanar com el de Silla, sinó més aviat del campaneret d’un col·legi de monges. Si jo fos creient diria que ha rebut un càstig de Déu. Al poble ara hi ha quietud i tothom entén que si tornen a sonar les campanes serà per una festa grossa i no per qualsevol banalitat. Encara que per a càstig el que sembla que va a rebre, finalment, el cardenal Canyissars, conegut al seminari de Montcada com el xurret, quan hi estudiava. Tan xurret era i és que mai ha volgut aprendre valencià ni aprovar les litúrgies en valencià, malgrat les peticions i demandes que rebia dels feligresos més progressistes, de l’intel·lectualitat i les institucions de la llengua, com l’Acadèmia; evidentment també des del món nacionalista, vagen a missa o no. He de dir que titllar de xurret ningú no és cap ofensa, i que de xurrets els hi ha de bons, que s’integren amb la llengua del país (com ma mare) i de dolents com sa eminència. Per tant, qui s’ofèn és perquè vol.

 Com Canyissars té tres anys menys que jo, li puc assegurar que, com a tots els quintos d’aquelles generacions de la postguerra, se’ns ha acabat la metxa per a moltes coses, a ell per a encendre cap més petard polític o antisocial i, per tant, el que pot fer és com Ratzinger: callar, resar i tornar-se’n a casa. Des d’ací vull felicitar els capellans del dissabte que han avançat un manifest que és una petició i una advertència: València necessita un altre tipus d’arquebisbe, diferent dels qui ens han enviat fins ara, tots forasters, integristes, i desconnectats del poble que han vingut a pasturar. Evidentment, suposen que el Vaticà hauria de tenir en compte les justes inquietuds dels valencians i hauria de decidir per a València el que està fent per a les altres diòcesis amb llengua pròpia. No sé si aquesta bona gent s’aclamen a l’Esperit Sant o no, cada dia quan fan missa i resen, perquè la cúria si que ho farà i estarà preparada, per a captivar i controlar el nou bisbe, com han fet fins ara, i la cúria és molt carca i de dretes, segons m’han explicat diversos capellans i amics; fins i tot m’assegurat que Tarancón havia deixat anar, irònicament, que l’Esperit ens tenia mania als valencians i sempre feia el contrari del que hom esperava. Com crec en el perill, recomane als bons que facen rogatives, ja.