EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

 LA GUERRA IBÈRICA,

Article publicat a SAÓ el 21 d'agost de 2021 (Repunt 61) 

Anomenar Guerra Ibèrica les tensions i problemes entre les distintes nacions instal·lades en la península Ibèrica, no és exagerar massa, a la vista del que passa ara mateix i tenint en compte la història del que ha estat passant des dels dits Reis Catòlics i abans. En l’escenari bèl·lic d’ara, una panoràmica ens mostra les nacions perifèriques de sempre, unes més independentistes que altres, enfrontades a les forces unionistes dels partits polítics partidaris que Espanya és una i gran i prou. Al dia d’avui, els unionistes no aconsegueixen el seu objectiu, que és doblegar els partits i els pobles perifèrics, malgrat tots els intents desestabilitzadors que fan, perquè  els pobles i les institucions atacades continuen resistint i contraatacant, com poden, gràcies al comportament de les organitzacions populars i als governs autonomics (llevat del gallec que és pro-unionista); resisteixen especialment els governs basc i el català, i no tan fermament o més tímidament, el balear, el navarrès, i el valencià. La població, conscient del perill que els amenaça, també respon magníficament les agressions, com els milers de comentaris de tot tipus que dediquen, mitjançant les xarxes socials, als atacs que reben. Per exemple, les dirigides contra el cap dels populars i aspirant al tron central, Pablo Casado, per la seua pueril, tendenciosa i burda tergiversació d’un tema que els xiquets i xiquetes estudien en primer de l’ESO: “les llengües i llurs variants”.

 Aquest Casado, que és un perfecte ignorant malgrat els títols fraudulents de què presumeix, ha assegurat a Mallorca que les seues variants de la llengua catalana no ho són, perquè el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc, són llengües distintes entre elles i no tenen res a veure amb el català. Un jove valencià d’ascendència xinesa em deia que per aquesta regla de Casado, el tinerfeny, el palmer, el fortventurí, el lanzarotí, el ferrenc, el gomerenc i el palmesà són set llengües distintes i que cap d’elles té res a veure amb el castellà ni amb el canari. No cal dir que les riotes davant la gosadia del trist líder dels populars, se senten fins i tot al seu poble, Palència, on malgrat que segons afirma aquest eminent filòleg de pacotilla han de parlar la llengua palentína, quan els palentins saben que parlen una variant del castellà, molt pareguda a l’alcarrià, a l’andalús, a l’argentí o al valencià xurro...

 Un altre dirigent de les tropes unionistes que assetgen la perifèria de la península, és el duce o fürher Abascal, que també aspira a fer-se amb el mateix tron central d’Ibèria, però que menja ranxo a banda. Com Casado i ell volen el mateix, ningú sap qui guanyarà la batalla de la dreta pel domini d’aquest espai. De moment estan llançant-se els trastos al cap. Els seguidors del duce/fürher tenen més formació i disciplina, no debades es forjaren, ells i llurs pares, en els campaments de la OJE (prietas las filas recias, marciales, nuestras escuadras van) i després en totes les batalles fosques que han assolat Ibèria durant el franquisme i la transició democràtica i sobre tot en els atacs clandestins contra les minories racials i sexuals. Tenen un aire més marcial i guarden millor les formacions, però sobretot s’han entrenat amb contundència (a por ellos) i són més joves. No és el cas dels de Casado que són més grans i van molt llastrats arrossegant innombrables causes judicials per corrupcions de tot tipus, que els estan minant les files.

 El tal Abascal té la il·lusió d’una Espanya imperial, que començà a forjar don Pelai a Covadonga, va seguir amb la reconquesta de les terres guanyades pels musulmans, s’unificà amb la sospitosa parella d’Isabel i Fernando i dominà mig món amb els Àustries. No diuen res de com es formà, ni que perderen aquell fantàstic imperi per la voluntat indígena de treure’s de sobre el domini espanyol... i defensen el manteniment del poc que els queda: uns illots front a Marroc, el més famós el del Perejil, i les ciutats africanes de Ceuta i Melilla on, precisament han declarat Abascal persona non grata.

 Hi havia una tercera formació unionista en la dreta, C’s, que creà i després arruïnà un tal Albert Rivera i que ara tracta de mantenir alenant la mare Arrimadas; són pocs i fan un poc de soroll i no serveixen per a altra cosa que per a unflar les files del PP o de Vox.. A la vista de la història d’aquesta formació, no se comprèn el coratge redemptorista dels qui encara hi romanen. Els tres partits plegats, PP, Vox i C’s) també es diuen constitucionalistes.

 El PSOE i els podemites

 Altra cosa més seriosa és el triple joc dels socialistes donant ales a la dreta unionista en la repressió dels independentistes, pactant amb comunistes i podemites, i intentant-ho amb els independentistes. Els del PSOE també viuen una doble moral, una contradicció permanent, entre els espanyolistes hasta las cachas, que no veuen amb mal ull els unionistes (si se trata de salvar España, diuen), entre els quals hi ha barons i patums, famosos en el segle passat; per altra banda hi ha els qui volen ser més pragmàtics, com Pedro Sánchez, intentant mantenir el poder a base de fer acords amb els nacionalistes i anar fent com que fan i no fer res, sinó passar el temps de comissió en comissió. Definitivament, són tan constitucionalistes com els unionistes, segons juren, però sobre tot quan els convé. No són gens de fiar, doncs, encara que saben aprofitar que molts gents els considerem el mal menor. Al respecte jo tinc la teoria de la patada o les dues patades als collons, que resumidament diu que és igual de dolent rebre’n una, com dues, perquè la segona ja no la sents; els socialistes sols peguen una patada, els populars te’n peguen dues.

 A l’esquerra dels socialistes amb els podemites i succedanis també intenten altres equilibris, sols que aquests darrers no tenen cap vel·leïtat amb la dreta i encara que titubejaven, ja accepten que tot s’ha de fer “dins de la Constitució.”. És obvi que aquests partits s’han d’aclarir: els socialistes trencant definitivament amb els unionistes i els podemites reconsiderant la seua posició, si volen arribar a acords amb els nacionalistes.

 La heroica (o no tant) resistència nacionalista perifèrica:

 A la vista de l’agressivitat mostrada contra les nacions perifèriques, per part dels partits unionistes o d’Espanya-Una-i-Grande amb els afegits socialistes i ara els podemites  (todos juntos en unión defendiendo la bandera de la santa tradición), els partits perifèrics podien haver-se acovardit, però en realitat s’han revigoritzat en contra del que preveien els atacants, i fins i tot s’han vist convertits en garants de la mateixa constitució i de l’actual govern socialista, mira quin cas. Així les coses, uns partits fan el paperot a canvi d’obtenir sucoses partides pressupostàries per a llurs autonomies (bascos i catalans), altres, ho fan a canvi de promeses i poca cosa més (valencians)...

 Hom podria pensar que aquests partits nacionalistes es defensarien en les Corts espanyoles formant un front comú, però no, cadascú va a la seua, cosa que és la que sempre han cobejat els governs centrals per a mantenir  dividida i poder dominar millor la perifèria, perquè la cosa que més els aterra és: la retrobada de Galícia amb Portugal; l’organizació d’Euscal Herria (país basc d’ací, Navarra i país basc francès); i els Països Catalans. La seua Constitució ho ‘impedeix’ de manera taxativa i actualment és Sanchez  el guardià de la sagrada consigna. Així és que haurem de repassar aquest món nacionalista perifèric, a veure que és el que fan. Començarem pels valencians perquè, amb només el diputat Joan Baldoví, ja fan el que poden i jo crec que bé, malgrat que entre les minories nacionalistes indígenes hi ha els disconformes de rigor, del bla, bla i fum de botja.

 Els catalans tenen més diputats, encara que tan desavinguts que semblen o són, enemics:  Esquerra Republicana té 13 diputats; Junts per Cat. 8; la CUP, 2; en total, en són 23, que amb Baldoví, només en farien 24,  si no vaig errat; no hi ha més cera que la que crema. Els bascos compten amb 6 diputats del PNV i 5 de Bildu, en total 11, també desavinguts.. Els gallecs del Bloque, també compten amb 1 sol diputat. En total, doncs, els representants dels partits nacionalistes perifèrics a les Corts Generals són 36. Malgrat tot, no superar les desavinences internes i fer pinya (com un front nacionalista) entre aquests i intentar sumar-hi algú més, com els 2 de Més País-Equo, atreure alguns dels 6 diputats dispersos, com el de Teruel Existe i algun canari... No intentar-ho em sembla senzillament patètic per als nacionalistes. No vull afegir més dramatisme, però és evident que la història no perdonarà ni els tebis, els egoistes, els emporuguits... ni els traïdors salvapàtries i passa el plat!

 Una altra manera que tenen els unionistes d’atacar la perifèria independentista és estrenyent-hi l’economia, ofegant-los. Ho intenten de totes les maneres possibles: no aplicant transferències, malgrat que ja estiguen aprovades; distribuint els diners de manera tan fortament irregular que, per exemple els valencians, som l’autonomia pitjor finançada de tot l’Estat; no invertint en infraestructures vitals (vitals fins i tot per al conjunt de l’estat), com per exemple en el corredor mediterrani, l’aeroport del Prat... I encara pitjor, afavorint Madrid de manera que el PP des d’allí pot fer una política de captació d’empreses, cobrant menys impostos que enlloc i convertint Madrid en una mena de paradís fiscal, cosa que fou especialment escandalosa en la campanya anticatalana de treure les empreses del Principat amb l’excusa del referèndum d’independència de l’1-O, etcètera. No han caigut en el compte que amb la política promadrilenya que estan fent, estan perjudicant la resta de l’Estat i per això ja es va dient que l’autonomia més separatista no són Catalunya, ni Euskadi, sinó Madrid. La guerra continua.