dilluns, 20 de setembre de 2021

Tira més un pèl d’això que una maroma de barco

Article publicat a SAÓ, el 20 de setembre de 2021

El repunt 64

Petit homenatge a tots els amics secularitzats.

Amb tot el respecte a l’anell episcopal que encara ostenta, jo també vull reflexionar sobre la sorprenent història de Xavier Novell i la seua parella, que ha commogut el món catòlic i impressionat un poc a tots els qui no som d’aquesta congregació. Un bisbe català (de Solsona), que encara jove (cinquanta-dos anys), s’enamora d’una divorciada amb fills i ho deixa tot per aquest motiu, és un cas digne de menció, de novel·la rosa, tema d’una pel·lícula romàntica… Si s’hagués tractat d’un sacerdot qualsevol, la notícia no hauria tingut tanta ressonància, perquè, quants se n’han secularitzat pel mateix motiu que Novell o ho faran a partir d’ara i no alcen tanta polseguera? Tractant-se d’un bisbe (un poisson gros) la cosa canvia, és evident. Tant en aquells casos com en aquest, a ningú de nosaltres ens correspon ni jutjar, ni opinar, perquè les decisions de cadascú són íntimes i la moral diu que de internis neque eclesia, però sí que podem opinar.

Podem assenyalar tres contradiccions que es donen en aquest cas i subratllar també la suposada presència del dimoni en aquest afer. La primera contradicció és la del bisbe Novell blasmant des de la trona i la càtedra contra l’avortament, l’ús dels preservatius, el matrimoni homosexual, els homosexuals mateixos i el canvi de sexe i promovent teràpies de reconversió sexual; o siga, molt reaccionari. Com l’encara bisbe emèrit s’ha aparellat amb una divorciada, haurà d’aclarir si ara creu el mateix que quan predicava, o si ha canviat de criteri, haurà de dir-los-ho als feligresos als qui haurà turmentat fins ara. La segona contradicció és que Novell penja la sotana, però no trenca amb Roma, perquè li han imposat el silenci i fins ara això fa. Aleshores, com quedem, dins o fora? I la tercera contradicció fou quan es posicionà a favor del referèndum per la independència de Catalunya, però sols amb l’objectiu de fer que la nova constitució de la república recollira la doctrina reaccionària de l’Església catòlica en matèria sexual i social, que sempre ha defensat. Per tot plegat, doncs, de progre no n’és gaire.

Respecte de la presència del dimoni, ara d’una diablessa, en l’afer del bisbe emèrit de Solsona, aquesta és l’aportació tradicional de la beateria més rància i del masclisme més militant, i és per això que m’he interessat més a pensar. A banda del tuf medieval que fa la suposada presència de Satanàs, és digne de subratllar que han estat les ànimes més beates de la diòcesi, secundades per la beateria universal i del Vaticà, les qui hi han vist la mà satànica, mitjançant Sílvia Caballol, que és l’amor confés de Novell. Segons aquesta denúncia demoníaco-teològica, el bisbe ha estat infestat, i així, aquest és un pobre home i víctima, o siga l’Adam que ha perdut el paradís de la seu de Solsona; el dimoni el temptà mitjançant Eva (o siga la senyora Caballol) i l’infestà. Com? Perquè com diu la saviesa popular, tira més un pèl de figa que una maroma de barco i el dimoni, que se la sap tota, usa l’esquer més convenient en cada cas. Així les coses, aquesta mateixa gent ja sap que la solució és sotmetre el bisbe a l’exorcisme i fer fora el dimoni (i la dona, se sobreentén). Al llarg de la història ha estat “normal” acusar les dones de bruixeria, per disculpar els pecats dels homes, o siga el masclisme més pur i dur i amb benediccions i indulgències plenàries. Propose un sil·logisme per als il·lustres filòsofs no metafísics, especialment per als materialistes, o siga els ateus: si no existeix cap déu ni deessa, no pot existir tampoc cap diable ni diablessa.

Crec raonable que, en defensa de la llibertat del bisbe i els seus drets a les seues interioritats, de la respectabilitat de la senyora Caballol i dels fills que estaran vivint una situació molt injusta i de la gent bona i intel·ligent del bisbat de Solsona, jo crec que el Vaticà ha de deixar expressar-se a Novell, a veure el que diu i com se’n surt. Si explica que tot és producte de l’enamorament, ningú ha de tenir res a dir; a València, que som molt comprensius, diríem que el senyor bisbe està enfigat i que ja se li passarà, perquè la processó és llarga i el ciri curt. Als qui s’han marejat amb el tema del dimoni i del pecat, especialment si són del gremi de la sotana, cal recordar-los que haurien de creure que el sexe és una creació divina, perquè és Déu qui ho ha fet tot, segons ells, per a la reproducció de l’espècie i com a remei de la concupiscència. Que deixen tranquil Novell i tots els qui pengen les sotanes! La institució església, si tenen res a dir que els ho diguen a ells, però sense imposar-los silencis. En aquest cas, la sort de Novell supose que és que el papa Francisco no és de la Inquisició.

Jo, personalment, com tinc vora trenta anys més que el bisbe i ja no sóc víctima de les seduccions i encanteris sexuals (gràcies a Déu), aconsellaria que deixen tranquil l’home, que ja s’ho farà com podrà, com crec que han fet amb l’ex-bisbe de Mallorca, que l’han traslladat a València on fa de bisbe auxiliar, viu amb discreció la seua vida i apa. Aquests homes, si volen aparellar-se, que ho facen, perquè com aconsellava un famós filòsof grec als alumnes “tant fa que us caseu com si no, perquè igualment us en penedireu”, Que els deixen viure en pau, que comencen a guanyar-se el pa amb el seu propi suor i que no ens costen cap gallet més, és menester. Per altra banda, a l’església hi ha hagut sempre la hipocresia sexual suficient, que els més intel·ligents han sabut aprofitar, com les famoses criades dels clergues que solien ésser també les amants, i els fills i filles, els nebots i les nebodes. Supose que al Vaticà tindran un fitxer al respecte, un gran fitxer, que haurien de desclassificar.

Evidentment, cap església no tindria tants mals de cap si no obligaren al celibat, que és un invent humà, exactament de 1139 (cànons del 2 concili de Letran); no és cap manament diví. El matrimoni sí que és una decisió dels déus, si ens atenim a la mitologia universal i a la mateixa Bíblia, El celibat és una “solució” eclesiàstica de repressió dels instints i perversió de l’esperit. Semblava que l’actual Papa anava a posar remei a aquest tema, com al del tractament de l’homosexualitat, el reconeixement del paper de la dona en l’església, etc. No ha fet gran cosa, per ara, i pot ser que siga perquè la poderosa cúria vaticana li ho té vetat, això diuen alguns. Jo també supose que és per això, perquè l’organització ha esdevingut un gran monstre, un enorme drac, al qual temen fins i tot els governs (Stalin no comprenia que el Vaticà tingués tant de poder, quan en realitat no tenia ni exèrcit. Hitler no es va atrevir a esclafar Roma… L’únic que es passà per l’engonal el Papa fou el Franco, tu, quin paio, que va desoir tantes vegades les peticions papals perquè no afusellara tanta gent honesta i digna, com Pesset). Doncs, jo crec que la cúria vaticana és el perill i que Francisco nada i guarda la roba com pot i que els creients han de resar perquè vinga un sant Jordi, espasa en mà, a matar el monstre i deslliurar la donzella.


Ja se sap que al Vaticà es practica la paciència més profunda del món i que el temps allí passa més lent encara que en un monestir budista. Creuen, perquè els convé, en les paraules de Jesús: 2el cel i la terra passaran, però les meues paraules no passaran2 (Lluc 21:33) i dormen tranquils i creuen que segurs, però també han de creure’s tota la resta del llibre sagrat i revisar i distingir les paraules divines de les decisions humanes per no confondre-les. I han d’esmenar els errors que arrosseguen al llarg de la història. Que s’espavilen, perquè no sempre arribaran a temps de congraciar-se amb tots els galileus incompresos, menystinguts o perseguits. Però, ja s’ho faran, perquè d’ells és el negoci.