EL MÓN HA CANVIAT MOLT. O POC?

EL MÓN HA CANVIAT MOLT, O POC?

Article publicat a SAÖ el 2 de novembre de 2021 (El Repunt 66)

El món al qual em referisc és l’estat espanyol, que és on vivim, perquè sé que som un cas especial, i que hi ha països on tot va encara més malament, però que també n’hi ha de millors i no hauríem de comparar-nos amb Turquia, Hongria o Polònia, per exemple, sinó amb els països més avançats en democràcia, com Alemanya, Suècia, Suïssa… Amb la insolació que tenim, les platges, la gastronomia, l’atenció sanitària (als estrangers), els preus de l’habitatge, etc. les agències de turisme, que exploten el negoci, i també els governs central i autonòmics, poden fer tota la propaganda que vulguen, i ho fan per les divises. La relació servil de l’estat amb aquests començà en temps de Franco i no ha canviat, sense tenir en compte ni fer cas als economistes que llavors ja advertien que els estrangers ens fan invertir més a atendre’ls quan venen, que el que ens deixen al calaix, quan marxen. En molts pobles plens d’urbanitzacions, els ajuntaments han d’atendre enormes despeses durant tot l’any i encara reforçar les atencions en l’estiu, a canvi de cobrar l’IBI i la taxa del fem i l’aigua potable o siga, com qui diu, res. Als estrangers viure ací, comprar-se una casa i menjar opíparament el ix per la meitat del que cobren amb les seues pensions; contràriament, als indígenes ens resulta la vida cada vegada més cara, perquè la demanda d’habitatge dels estrangers apuja els preus que no tenen atura i la joventut no pot ni comprar-se un pis, ni ran sols llogar-los. En conclusió, als de casa no ens beneficia el turisme, tant com volen fer-nos creure.

Els ciutadans i ciutadanes d’ací, o siga els indígenes, tenim altres problemes, a més del de sobreviure. I és d’aquests que devem reflexionar un poc i jo vull assenyalar-ne dos o tres. En primer lloc hi ha la complicada, exagerada i inintel·ligible administració, siga la central, l’autonòmica o la municipal, que continua essent difícil de pair, perquè com deia don Martí Domínguez, l’administració és com la maraña impenetrable de la selva, desgavellada, complicada i indesxifrable. Ho deia quan Franco encara pescava salmons, que tenia més mèrit i tot continua igual. L’única diferència que hi ha entre l’actual administració i l’anterior és que abans a tots els papers els havíem de posar una pòlissa i al final una proclama feixistoide, arriba Espanya, que ara ja no posem, però els formularis continuen essent tan complicats i reiteratius. Al llarg de la vida, quantes vegades ens han exigit una fotocòpia del DNI, una partida de naixement, el cens, etc. Fins i tot per a morir-se i conec casos que la família ha embogit recercant el carnet de la iaia, o de la tia, difuntes i amb perill de quedar insepultes.

Ara hi ha un altre problema que amoïna molts indígenes, especialment els més majors i els menys preparats, és el fenomen on line. L’administració s’ha digitalitzat i a continuació ho han fet els bancs i les grans empreses, especialment les de serveis com els telèfons; fins i tot, hi ha petites empreses que s’han digitalitzat, com una òptica que acabe de visitar i el carnisser de prop de casa. Crec que podem dir que això de l’internet és com un tsunami, o com una pandèmia, que ho arrasen tot. Tothom s’ha hagut de posar al dia, qui ha pogut, fent un curset, comprant un ordinador, obrint-se un correu. Molta gent més gran, o no tan gran, i fins i tot gent jove, troben impossible posar-se al nivell. Aquests indígenes estan perduts, si no tenen un altre indígena que els faça el favor. Jo vaig acompanyar un pobre home que recercava treball, a les oficines  d’ocupació i el primer que li van demanar fou omplir un formulari i com és analfabet, a més de pobre, i no té ni telèfon ni internet, em vaig haver d’oferir a fer d’intermediari. Així vaig rebre algunes ofertes de treball tant inversemblants per a ell com d’oficinista, de telefonista, de mecànic, d’informàtic, de mestressa, de cuiner…

També s’ha posat en marxa la deshumanització més radical i ara, amb tot el que ha passat amb la covid, les relacions de l’administració amb la ciutadania s’ha establert que han de ser en línia, S’han acabat les esperes a la porta dels despatxos i de les oficines, ara es fa tot per internet. L’indígena que no té aquesta eina, no té cap possibilitat de relacionar-se, d’informar-se i estar al dia de cap oportunitat de res. Fins i tot els pagaments tributaris s’han de fer mitjançant un compte bancari i els indígenes que no en tenen, ho han de solucionar mitjançant algun veí altruista o pagar els recàrrecs. Tot és, doncs, molt injust i trist i encara ho serà més perquè l’administració sembla que no pensa canviar. Llig que el Papa també està alertant els seus capellans a no fer d’administratius en el tema dels sagraments…

Als bancs passen coses paregudes. S’ha acabat allò d’anar a la finestreta, o seure’s davant de l’amable empleat o empleada i fer una mica de conversa mentre et solucionaven un problema. Res d’això, ara s’ha de fer tot en línia, treure diners amb la tarja corresponent, pagar mitjançant un caixer, posar les llibretes d’estalvi al dia, ingressar diners… Els qui no sabem manipular aquests caixers estem perduts. Alguns bancs encara mantenen l’amabilitat d’ajudar-te un poc, però crec que això s’acabarà. N’hi ha d’altres que et diuen que t’ho has de fer tu… i apanya’t i gràcies si tens la sort que hi ha una altra bona persona a la cua i s’ofereix a ajudar-te. Això dels bancs és aberrant i la llàstima és que no podem defugir-los. Jo pense que m’agradaria poder passar dels bancs; ho he intentat alguna vegada, però és impossible, perquè ens tenen enxampats i collats, gairebé emmanillats.

Segurament el problema no és tan gran com el pinte i el que passa és que vora els vuitanta anys que tinc, ho veig tot més difícil del que és. Com no sóc l’únic que té aquestes pensades, torne a insistir que mentre arribe el dia que ja no quedem indígenes tan curts d’enteniment i pobres de recursos tècnics com jo, encara haurien d’haver-hi empleats municipals com els ha hagut sempre, els de mirar-nos a la cara, i empleats a la banca…, El despropòsit no és que siguem tan burros, sinó que no ens posen aquests empleats a ajudar-nos, amb tants guanys com tenen i amb l’atur que hi ha. Els amos de l’estat haurien de fer càlculs per saber el que costaria a l’administració, a la banca, a les empreses, posar aquests empleats que reclame. Si fan càlculs veuran que ens queden uns pocs anys de molestar-los i que si ens ajuden serà per pocs anys.

I ara que m’he referit als bancs vull reclamar que als territoris profunds i semi-buits, els governs i els bancs garantisquen que, com a mínim, mantindran una caixa d’estalvis o un banc perquè els veïns i veïnes d’aquells poblets puguen accedir-hi i fer les seues operacions bancàries, que són treure els diners de la pensió, per a ajudat els fills i néts i pagar algun rebut. Sé que no ho faran, com tampoc Correus mantindrà el servei molt de temps més… No sé què pensen fer capellans, si també acabaran fent els seus oficis en línia o s’organitzaran d’alguna manera més econòmica. Ara veig que la gent més gran de la família s’ha passat a veure la missa per la televisió i recorde que quan jo era jove i aparegué l’artefacte, el retor del meu poble no es cansava de dir que la missa per la tele no era vàlida, que calia anar a l’església. No sé com ha anat això, però crec que la gent gran se’n serveix, a la força.

Podia continuar amb la plorera, però per a què. Pel camí de les desgràcies que estem passant ja ho feren els nostres avantpassats, quan la ràdio els canvià la vida, o quan l’escolarització es féu obligatòria per a totes les criatures, o quan l’administració començà a controlar el cobrament d’impostos i taxes a tots els estaments… La diferència és que ara va tot més accelerat i que ens hem trobat aclaparats per les televisions, els mòbils, els cotxes, en un termini de temps molt curt; ara vivim arrossegats pels esdeveniments i les novetats, sense temps per assabentar-nos. Qualsevol de nosaltres si s’ho pensa una mica recordarà que quan érem criatures no hi havia telèfon a totes les cases, ni televisions, i ara tenen mòbils fins i tot els qui van a fer caragols. El món sí que ha canviat i tots hem canviat, però no tots ho hem fet al mateix temps ni amb les mateixes eines ni possibilitats i molta gent ha quedat com penjada d’un fil… i no té ni on caure morta. I no he dit res de la marxa de les escoles on hi ha els alumnes que disposen d’instruments informàtics a casa i altres que no; què farem senyors de la vara educativa? Ja no funciona allò de la igualtat d’oportunitats? No m’opose al progrés, ni pensar-ho, sinó tot al contrari i estic orgullós de veure els néts tan espavilats i eixerits que em corregeixen i m’ensenyen. Així és com el món ha anat avançant. Però parle de la gent que o no arriba per falta de capacitat o de recursos, o de les dues coses, i de la gent que intenta superar-se i es queda pel camí…