dilluns, 21 de febrer del 2022

ESPANYA I LA (IM)MORALITAT

 

El Repunt 74

ESPANYA I LA (IM)MORALITAT

Article publicat a la revista SAÓ el 21 de febrer de 2022

La moralitat a Espanya se l’ha menjada un burro, em diu  Joan Banyuls, molt desesperat pel panorama amb què entropessa cada dia només connectar els noticiaris. Com no pot empassar-se tanta immoralitat com veu, em diu que ho engegarà tot a la merda, perquè ja n’ha vistes prou... Em preocupa el seu estat d’ànim. No fa molts dies confessava estupor per la mala marxa de Catalunya amb la desunió dels nacionalistes; altre dia, per l’augment dels feixistes de Vox. Per a compensar, em mostrava la seua confiança que el Papa Francesc, pose ordre en temes tan essencials per a la moral pública com esclarir i acabar els abusos infantils dels religiosos... Llevat d’això, està convençut que en general no hi ha moral i que la nostra societat no té remei. Jo estic d’acord i que tampoc hi ha vergonya, que els qui manen són uns pinxos de barri i que tot és un sainet. La mateixa concepció de l’estat espanyol com una nació és una ficció, una quimera, em diu, i que com en aquesta fantasia hispànica nosaltres no tenim cabuda, estaríem millor fora. I remata amb una sentència: els espanyols ens volen sols perquè els paguem...

Quan Joan i jo ens reunim i comencem a parlar i a pensar, els nostres caps no paren, especialment el seu, que s’encén d’ira si ho fem de la monarquia, de la història, de l’església i les religions, o de la banca, les grans empreses, les multinacionals, i sobre tot dels partits polítics. Malgrat que es pose iracund, Joan mai no perd la lucidesa. Viu tan aillat i decebut com pot i, com sempre, continua sent molt escèptic i ara encara més. Ho veu tot molt negre i ha perdut les ganes de viure molt més, però tampoc té massa ganes de morir-se ja; quan diu això em tranquil·litze, 

Sobre la moralitat o immoralitat que hi ha a l’estat espanyol em diu que els mals exemples de les altes instàncies, de la gent d’upa, que en castellà diuen de alto copete, són molt perillosos. Em diu que la monarquia borbònica no pot ser una referència moral per a ningú i que a banda d’alguns volantins històrics, aquesta gent estrangera, des que s’empararen de la corona i de les nostres terres, sols ens han reportat desgràcies, guerres civils i internacionals, malbaratament de recursos, desprestigi i immoralitat. Mira el comportament de l’anterior rei (el que tu sols citar com “el rei que hagué”, tot indicant que es pronuncia “el rei kagué”). I continua dient-me que no comprèn com és pot trair tan sistemàticament la voluntat democràtica del poble, que sempre que ha pogut (rotundament en 1931) s’ha manifestat a favor de la república. En només uns cents anys han hagut de marxar quatre monarques, tots amb les butxaques ben plenes, i han caigut dues repúbliques. Isabel II, s’exilià a París; Amadeu I, renuncià a governar un país que considerava ingovernable; Alfons XIII s’exilià a Roma i finalment, Joan Carles I, a Abu Dhabi fugint de la justícia. Al remat i malgrat que el poble hem dit que volem una república, Franco reinstaurà la monarquia, que per això és franquista, que el poble no ha votat, sinó que ens l’han imposada.

Joan va embalat i fa un repàs de més coses que el neguitegen. Continuant amb la gent d’upa, em diu que mire el mateix Franco, quina tragèdia haguérem de patir per la seua culpa i dels qui li feren costat: l’aixecament militar, la guerra civil, la repressió, les arbitrarietats i la falta de democràcia durant 40 anys. I encara avui la dreta franquista es neguen a la reparació històrica dels qui perdérem la guerra i patírem judicis sumaríssims i sentències de mort, assassinats por Dios y por la patria. I aquesta dreta (PP, C’s i Vox) encara es neguen a la recerca dels milers de cadàvers amb què ompliren les fosses. Coincidim que aquest estat no té remei, ni perdó de Déu, si l’hagués. Tot això és abjecte, començant per la pròpia família de Franco i dels generals que l’acompanyaren, com són abjectes les grans fortunes que amassaren i que continuen amassant llurs descendents. I hi ha els bancs i els banquers; l’església de la santa cruzada... Quantes coses immorals hem hagut de veure i estem veient, perquè açò no s’acaba. Aquesta història també ens identifica davant del món, com els únics lacais d’Europa que guarden la memòria d’aquella gent miserable! 

Li dic que crec que a Europa no ens tenen massa simpatia per això, però que alguns també els donen pena per tot el que hem hagut de patir i encara patim, com demostra el respecte amb què tracten el cas de Puigmenont i tots els exiliats, artistes i cantants inclosos.. En Europa no s’expliquen ni el procés, ni que el PP puga impedir la renovació del poder judicial, ni que puga retornar el rei que hagué (pronunciat el rei kagué), i que s’hi mantinguen els privilegis de l’església,,, Com antic seminarista i creient que fou, Joan espera que el que s’ha començat, amb la restitució de les propietats pispades, continue, amb els casos dels abusos als menors. 

I sobre la traca final de la setmana, la guerra oberta i a mort entre Ayuso i Casado, Joan creu que els dos s’han merescut el final tragicòmic que estan representant. Ni l’un ni l’altra li mereixen respecte, ni el seu partit de xoriços sistemàtics tampoc i per això creu que seria de justícia que en aquest combat moren els dos, amb els seus assessors, Déu ho faça. Encara els passaria poc, per immorals. És el moment de la revenja, que seria fatal que no sabérem aprofitar, perquè s’haurien de renovar moltes coses: la remoralització de la vida política, dels polítics; la reformulació constitucional de les nacions de l’estat, especialment de la perifèria i les illes. En base a això, les llengües altres que la castellana, haurien de recuperar l’espai propi, com passa a Suïssa, a Bèlgica, a Canadà, etc. Però, com açò és Espanya, merde!